Entrada principal, portalada de pedra, plena de gent amb trajo, amb abric, perfums de moda, bosses de mà a joc amb les sabates, algún barret i molts : Hola què tal? de conveniència amb somriure dibuixat per a l'ocasió, trobar-se, fer-se veure i mirar qui hi ha, qui falla a la missa de sis de cada diumenge.
Com sempre van entrar junts, en Plàcit i la Victòria tot davant, la Sossa i la nenatrista agafades de la ma tot darrera. A ella li costava mantenir la compostura. Però aguantava l'hora llarga que durava aquella cerimònia, quasi sense fer ni un badall. Escoltava aquell home vestit amb faldilles llargues que depenent de si eren vacances d'estiu, Pasca o Nadal eren de colors diferents i en deien sotana i casulles, els noiets que l'acompanyaven que en dèien escolans, ara servint el vi, ara treient la copa daurada de l'armariet de la parte a mà dreta, ara obrint el llibre damunt de l'altar o eixugant la copa després que el mossèn hagués begut el vi. Tot estava pautat, mil·limètricament comptat, aquesta precissió era de les coses que a ella la fascinaven, li era ben bé igual de què anava la història del diumenge, a ella li agradava veure com les coreografies no fallaven o quan fallaven quina reacció provocaven.
Aixequeu-vos. Asseieu-vos. Agenolleu-vos. Caps corts i a resar per treure't els pecats de sobre. O per reflexionar sobre la vida i la mort o per pensar en què soparàs avui o mirar d'endevinar quina serà la frase que els dediqui en Puig, que els faci enrebeixinar. Sí, perquè després de missa el manual del ritual del diumenge marcava que la Sossa marxés amb les seves amigues a fer el cafè o la xerrada o al cine o vés a saber què, que per això era la soltera. I ella canviés la mà gran i afectuosa de la Sossa per les mans més fredes tot i que també suaus de la Victòria d'una banda i del Plàcit, grandassasses mans de carnicer avesat, de l'altra.
- Vols que anem a veure la Sílvia?
- A can Puig i la Maria?
- Sí dona, com cada diumenge, hi farem un cafè a veure què ens explica
- Sí, sí anem-hi.
Caminaven una bona estona travessant per darrera el mercat, enfilant el carrer del cinema i de seguida es trobaven al portal rosat amb el fris de ceràmica basada en un dibuix del Puig de pescadors amb boina i xarxes arriades. Trucaven al timbre, ella al darrera dels dos grans. Obrien la porta, normalment era en Josep, en Puig, el pintor, el bohemi del poble per no dir el "boit" (que així pensaven en veu alta que era) i de seguida si la veia li picava l'ullet, li allargava la mà i deia indefectiblement:
- Hola rei! Com anem? Què com ha anat avui el teatre dels pobres? Ha estat bé la funció???
Com si els punxessin l'os de l'espinada en Plàcit i la Victòria, més la Victòria que en Plàcit, entraven d'una revolada dedicant-li un :
- Noi, mira que en tens poca de gràcia! No li diguis això a la nena coi! Si tu no creus deixa'ns fer als altres...
Ell s'enriolava, callava i se la mirava amb ulls petits de complicitat, que ella no entenia, agafava fort de la ma la nenatrista, mentre veien anar depressa cap a dins a la casa al menjador la parella, on la Maria, amb aquella cara de madonna italiana, el cabell curt i modern i el gran somriure amb aquell pany de dents ben rectes, envejables, els oferia seure, menjar unes galetes, un cafè o una Coca-Cola i amb un
- Apa Josep, mira que n'ets de pesat amb el teatre dels pobres...deixa fer home.
Apa va què ens dieu? Que ha fet aquesta noia aquests dies per aquí? Que t'hi quedaràs gaire?
aconseguia que la tensió baixés, tots parlessin de les coses de la setmana que si tantes clientes, que siha fet fred, que amb la pluja les serradures, que si les butifarres de perol aquest dijous no van quedar prou cuitesfins que apareixia la Silvia i anaven a jugar. A vegades en Josep se'ls hi unia i aleshores era festa grossa, perquè solia ensenyar-los com es feia anar la maquineta de cinema, o es miraven junts una de les del Disney que parlaven amb aquell castellà melós de l'Amèrica del Sud, per elles la dels pirates i les sirenes. O millor encara aprenien trossos dels Pastorets si era Nadal, perquè per Nadal era en Puig el qui muntava Els Pastorets al poble, feia de director però també feia sempre de dimoni que semblava ben bé sortit de les calderes del Pere botero, com si en conegués el lloc i el foc. Allò sí que li agradava!
I ella, quan acabaven la tardadediumengeacasaenPuig i tornaven agafats de mà, cofois d'haver compartit l'estona amb els amics i abans de posar-se al llit, mentre es treia els peücs, sempre acabava preguntant a la Sossa:
- Sossa, què vol dir en Puig amb el Teatre dels pobres?
- Ja hi tornem a ser??? Deixa't de teatre dels pobres i teatre dels pobres, a dormir que demà toquen matines.
Mai en va treure l'entrellat. Fins que no va arribar a l'edat en que tots els vels ja han caigut, les metàfores són desxifrables i les paraules tenen tots els sentits que poden tenir i no només una única explicació, no va entendre que el teatre dels pobres era aquella coregografia amb escenografia més o menys monòtona i guió repetit any rera any, diumenge a diumenge, que els creients catòlics, apostòlics i romans en deien : Missa.
Sí que tenia raó en Puig. La Missa - que és de les poques coses que els capellans ofereixen quasi gratis - era com un teatre i a més ideal pels pobres. No havien de pagar res per veure com els rics es mostraven fent teiatru per als altres menys rics, escoltaven històries de l'antigor dites en veu engolada pel mossès de torn, podien gaudir d'aquelles coreografies o happenings interactius - que diriem ara - d'aixeca't, asseu-te, agenolla't, vine a menjar l'òstia, resa, canta i abraça't dient que t'estimes al pròxim com a tu mateix.
Vist així era teatre del bò. Fa més de dos mil anys que fascina i encara no ha perdut parròquia. Se n'aprèn molt de fer teatre anant a missa. De maneig de l'oratòria, de temps de discurs, de metàfores, de vestimenta, de mantenir la compostura, de seguir un guió i entrar quan toca a entonar el cant que toca... vaja, que sí que en Puig tenia raó. El teatre dels pobres de ben segur va obrir moltes portes secretes a la imaginació d'aquella nena que tot s'ho mirava amb ganes d'entendre el món
