JARDINS DE CASA

Feia molt poc que vivien en aquella casa gran. Una "torre" en deien. Era una casa de dues plantes amb un balcó a dalt,teulat a dues aigues, bessona de la casa del costat. Semblants però diferents.
Quan un dia que ja feia bon temps, la mare la va fer seure a fora davant del banc vert del jardí del davant i li plantà un plat fondo amb una sopeta de fideus tebia i rou. De segon una truita amb pa amb tomàquet i de postres una tallada viva de meló. Jardí de casa. Dinar de festa un dia qualsevol.

Ella recordava molt bé quan van traslladar-s'hi sortint del pis del carrer Badó. La mare anava feixuga, amb la seva germana encara a la panxa, coent-se lentament per sortir ben capaç de córrer per aquell nou jardí. Molt contenta del canvi. Juntes es passaren molts matins rascant parets amb una paleta vella preparant-ho tot per quan el pare arribava a la tarda i posava una pasta blanca on hi havia algun esguerro . Van haver de pintar-la de dalt a baix habitació per habitació abans no va néixer la petita. Feia olor de net, olor de casa nostra. Per dins era molt gran però a ella li agradava el jardí i tenir aquell portal de dos batents abans no sortir directes al carrer, que encara era de terra.

El pare el recorda mirant-s'ho tot amb cara de dubte, sense opinar, apamant els xiprers que caldria tallar per fer un bon pas fins al garatge que es dibuixava al fons. Aquell garatge que feu de taller mecànic pel tiet, on desaven el cotxe i la Vespa, on hi cabien els estris del jardí, caixes de llibres, bombones de butà, ampolles d'aigua.les mangueres i el rasclet i els xubasqueros. Un garatge que va ser refugi de tots els nens del barri que hi anaven a jugar quan feia sol o plovia i a fora no s'hi podia estar però a dintre les cases feien nosa. Un garatge amb terra de ciment llis amb puntets on podien pintar-hi amb guixos o estirar-se a la fresca fins que apareixia un dragó a la paret i tot eren xisclets i correr a fora cames ajudeu-me!

Aquella casa, casa seva, la casa on va créixer , de la que va sortir i a la que no va tornar fins que la mare fou presa d'una malaltia emprenyadora i cruel, era una casa gran, amb molta llum que va anar canviant de fesomia, i finalment d'amos. Però mai no va canviar el goig d'estar envoltada per un jardí ufanós que la mare cuidava amb gran delit com si encara fos a pagès.

Aquell jardí tenia tres vesants. Davant la façana principal era el tros més ample, dos arbres majestuoso, unes moreres papereres originàries de l'Asia el presidien, feien ombra a l'estiu i a l'hivern quedaven despullades. La passera per entrar del carrer fins al garatge  a banda i banda rosers i un llessamí que envoltava la porta principal tot perfumant-ne l'aire. Al darrera un espai molt més gran, més obag i quadrat de forma amb un safareig antic d'aquells de pedra, i amb el temps una carbonera feta d'obra i una llar per fer-hi costellades tot l'estiu. Envoltat dels pins que s'aixecaven dos metres sobre el terra de Can Freixas. Aquell jardí amagat, el del darrera va veure aparèixer i desaparèixer un galliner amb pelleriques i conills d'índies. Un parell de llimoners plantats per l'avi després que en Baldiri els hagués triat al mercat de la flor. Va ser testimoni de xeflis de tota mena, les seves comunions, algun aniversari, moltes revetlles. Va ser el jardí de les confessions, del plor amb l'amiga, o l'amic, o les veïnes, on parar el sol ben nues i embatumades d'oli d'oliva i suc de llimona ben batuts.

Al jardí del davant, la cara pública de la casa dels pares, casa seva, aquelles dues moreres també van créixer fins que una va morir i li va prendre el lloc un llimoner. Les moreres tenien unes fulles de textura rasposa, com de paper de vidre del més fi, feien unes boletes perfectes verdes i fosques amb una mena de flor esquiva de color vermell que quan queien a terra, si la mare no les escombrava a temps, arrelaven depressa i de cada una d'elles se'n podia treure un altre arbre. Algun va anar a petar a terres empordaneses i allà s'està. Les branques fortes , d'un color marró clar, beige a moments van aguantar les cordes d'un "columpio" que va muntar-hi el pare amb l'ajut de la manya de l'avi. Una paret feta de tuies separava el carrer del jardí entre dues columnes de mitja alçada anaven arrelant i fent-se tupides. La nenatrista les va conéixer primetes i separades entre la filferrada fins que es convertiren en una paret inexpugnable on del filferro no se'n veia ni el color.

Finalment, amb la bonança que un dia també arribà a aquella casa, els pares van decidir canviar les tuies per una paret- paret. Una paret  de maons  recoberts de guix i ben pintats, aleshores van poder dir que tenien la casa acabada. Les finestres vert primavera, el barri negre o platejat depenent de l'humor del pare quan pintava. Les pedres de riu van esdevenir primer pedres llises i més tard grans rajoles vermelles de terracuita més fàcils de mantenir netes i de transitar.

Les moreres van ser els amics secrets de les dues germanes, contra els seus troncs hi van jugar a cuit i amagar, saltant de branca en branca feien de Tarzan o de Xita depenent del dia i de l'humor, el columpio va sentir el pes de tots els culs petits del barri que hi anaven sovint a jugar. Quan la seva germana i el seu cosí eren menuts, la mare i la padrina els colocaven una mena de gàbies que en deien "parques" i amb la gorra de cop hi passaven hores mirant d'aixecar-se i de fugir mentre ella anava agafant aquell aire trist , tenyint de gelosia de princesa destronada que la va acompanyar uns anys entre vacances i vacances a Luzaga.

L'estiu era el millor. A l'estiu la mare preparava dinars freds i lleugers amb molt de color, amanides, tomàquets senats, ous amb tonyina, braç de gitano d'ensaladilla russa i de postres una tallada de xindria vermella, sucosa , una lluna que embrutava la cara i feia passar avall totes les menges. O un préssec amb olor de préssec i pell suau amb borrissol. Aquells dinars els fèien assegudes en cadires de boga de la mida de la seva poca edat, cadiretes que encaixaven perfectament sota el banc romàntic que els feia de taula. Havien de dinar de cara a la paret verda de tuies i després de xiprers. Res no les molestava allà, tantes vegades van fer aquell ritual acompanyades d'alguna veïna amiga o dels cosins.

Un xic més grans, els dinars ja es podien fer a la taula de ferro. Assegudes a les cadires o als "sillons" de ferro també, pintats cada primavera pel pare. Aquell era un altre ritual que es repetia cada any. El pare hi havia un dia que feia torn de matí i havent dinat, quan el sol ja començava a anar de baixa, sortia al jardí amb una granota blava de les de Can Torns, o amb uns pantalons vells, sense camisa, amb una samarreta imperi blanca, vella també, per si de cas les taques, i primer escampava tot de diaris damunt les pedres de riu que cobrien el terra del jardí del davant. Un cop ben escampats hi dipositava un pot i dos o tres pinzells de mides diferents. Un altre pot de pintura gastada on hi posava aiguarràs per diluir el mini, color carbassa furiós amb que començava la feina de restaurar el ferro desgastat que tenia una taca de rovell al seient o al respatller o al braç. L'olor de l'aiguarràs i la pintura barrejat amb la menta, el romaní, les roses i el xiprers vells que feien tanca de separació amb casa la Mene ha quedat imprès a la memòria olfactiva de la nenatrista per a sempre mai més. Avui encara passar davant d'una obra i sentir que s'està fent servir disolvent antic, la porta directament al jardi esquiu de casa seva, aquella casa que era dels seus pares. On va créixer.

- Noies a dinar!

Era la veu clara de la mare.

- Ja venim, mare! La Beatriz es queda.

Reia, mirant-se la seva amiga i veïna que no entenia res, però assentia,fent que sí amb el cap i ella amb les celles alçades i el dit davant els llavis fent "calla, no em descobreixis, segueix la beta! " li demanava que es quedés, era més divertit dinar plegades.

- Molt bé farem un altre ou ferrat. Ja li has dit a la mare?

I la Beatriz que tot just acabava de deixar la fireta a terra, pensant en anar-se'n carrer amunt a dinar a casa seva, canviava de parer, demanava permís a la mare de la nenatrista, per a telefonar la seva, de mare, i es quedava. Després a la tarda, havent dinat i havent fet la migdiada preceptiva, podrien anar totes a casa seva a l'altre jardí, el de la pujada amb els til·lers magnifics i jugar a cuit i amagar o a fer camins de terra o escapar-se fins les escales o a l'era de Can Freixas.

Dinar al jardí. Com si un títol de novel·la de platja per a passar l'estona mandrosa d'un matí d'agost sentint onades. Dinar al jardí, tot un tema que en desencallava mil pensant en casa, en moreres i llimoners i roses. I gardeniera al fons a sol i sombra, esplèndida per Sant Joan, a punt a cada revetlla. I geranis i api i bledes i clavellets i flors de Santa Teresa i marduix i sajolida i violetes falses . Aquell jardí éra un espai de vida alliberada que en ella viu encara, mentre passeja sola el pensament esperant que en qualsevol moment sentirà de nou la veu aquella de la mare :

- Nenes, a dinar!

I pararà la taula davant la tuia vella. I dinarà.

LES LLEIXES DE LES ÀNIMES

Un dia de tardor, al voltant de la pastera que presidia la cuina-menjador-sala de rebre,que era de fet la cuina amb la llar de foc central de la casa em van explicar la història de les lleixes on s'estan les ànimes dels nens i de les nenes abans de néixer.

La cosa va anar així:

Un nen petit, d'uns cinc anyets, vestit amb calça curta, jersei de mitja màniga i ben perfumat de colònia seia al costat de la mare i la tia-àvia llençant branquillons a la llar de foc.

La mare, pagesa, filla de pagès, dona de pagès, feinera i desinvolta anava esclovellant mongetes per dur a mercat el dissabte i poder-ne cuinar una menjada l'endemà. Aquella estona asseguda a la vora del foc encara que treballant la feien sentir que descansava un xic i amb el nano a la vora encara més. Quan una viu a un mas a pagès, mai s'acaba la feina ni que s'acabi el dia, ella sabia prou bé que calia pensar, planificar i fer tot de coses alhora si es volia fer seguir tota la feinada que una casa com aquella representava. Un cop acabada la bugada, entrats els llençols, donat el pinso a gallines i conills, els llits fets i la baieta passada a cada cambra, just mig matí, tocava preparar les menges del dinar, potser el sofregit per un arròs de l'endemà i calcular el temps que costaria l'esclovellada, per no canviar de feina a mig fer. No hi ha temps a l'envà quan un viu a pagès.

La tia, filla, germana i tia de gent de pagès era una dona gran, prima i estirada, vestida fosca i amb el cabell ben pentinat, resseguia les línies del diari fent-se seva cada notícia, un cop havia repassat totes les necrològiques de dalt a baix, mania familiar. Ella no que no se sentia tant pagesa tot i que a feinera no la guanyava cap home de la contrada i al mercat ningú no li feia ombra, però de fer mil coses a la vegada, de fer seguir les feines de la casa, en sabia menys que la neboda, ella era més com els homes, allò que tocava, tocava i no res més, una sola cosa a cada moment i ara, a mig matí, tocava lectura de diari.

El diari reposava damunt de la pastera, ella seia sempre d'esquenes al foc. La mare i el fill gran, de cares a la llar i a la finestra. El matí anava fent passera, el petit de tant en tant deixava el llançament de branquilló i ajudava a esclovellar una o dues mongetes com per aprendre la tècnica, quan tot d'una, sense venir a tomb digué amb un to de veu solemne, com aquell que acaba de descobrir un fet inexplicable, com qui exclama Eureka! davant la solució d'un problema inefable:

- Mare, em vau triar a mi d'entre tots aquells pots!

La cara se li va il·luminar com a un santet de pel·lícula antiga. Sa mare va deixar la feina de l'esclovellada, mig enriolada i encuriosida. Vés per on aquell vailet l'havia anat a buscar dins un pot? De imaginació si que no n'anava curt, era xerrador de ben menut i els feia riure amb acudits que s'empescava sense saber que els deia. Va parar orella i li va preguntar tota seriosa, fent-lo sentir ben segur de que aquella confidència era importantíssima per a ella:

- De quins pots ens parles, rei? Quan et vam escollir? Qui?

La tia-àvia s'havia girat. El diari va deixar de tenir cap mena de importància davant aquell aconteixement misteriós. Un rebost, un pot, un nen que tria pares. Això sona a miracle. Escoltem-lo.
El nano seriós i contundent respongué sense dubtes i amb veu ferma:

- Vós i el pare! Que no us en recordeu??? - La cara va convertir-se en un interrogant, celles enlaire, manetes a la cintura, ulls esbatenats i boca ben rodona. Se les va mirar un moment i en veure que se'l miraven esperant més explicacions i que no en treuria cvap resposta si no els hi deia amb totes les senyals com va anar això de la tria de l'ànima correcta, va continuar les explicacions. Ara va posar veu de conte d'abans d'anar a dormir a la vora del foc.

-  Erem tots allà, a les lleixes del rebost d'aquella dona véia, que ens cuidava, cadascú dins un pot esperant que arribessin els pares. De debó que no recordeu quan vau venir?

La mare va fer un gest de circumstàncies, s'espolsà el davantal , begué un glop d'aigua i va demanar-li que continués, que li agradava molt d'escoltar com ell li ho explicava. La tia-àvia va girar-se de nou amb un sospir que indicava que no estava per bestieses de mainada somniatruites. Va tancar el diari i va anar cap a l'hort a veure si hi trobava alguna tomata madura per poder fer una bona amanida a l'hora de dinar.

Ell va deixar fer i quan la tia fou fora de la sala i tingué a la mare tota per a ell, continuà:

- Vós i el pare vau entrar molt decidits al nostre rebost i vàreu dir assenyalant-me: Aquest!  Volem aquest! - Agafà aire i amb un posat seriós amb les celles ben juntes, prosseguí -  I mira que en Ventura, que era allà al costat, ja feia ganyotes, i reia, i us feia senyals perquè us l'enduguéssiu a ell i no pas a mi. Però no, vau agafar el pot on jo era, com si fos un d'aquests pots que feu a l'estiu de confitura de xindria i de meló, però amb mi a dins. Sí mare, sí, la dona véia que guardava el rebost esperant que vinguessin els pares, em va deixar venir cap aquí. Així vaig néixer. Que no us en recordeu, mare?

La pobre mare no sabia si riure,espantar-se, plorar, fer-ne cas o deixar-lo per boia. Veient la carona enriolada i feliç del seu fill gran, tan cofoi d'haver superat la tria, no va poder per més que demanar-li que s'expliqués una mica més.

- Ah sí? I com és que ara te n'has recordat del vell rebost i de la dona véia que el guardava? En Ventura, nosaltres no el vam ni veure, em sembla que està molt millor amb els seus pares, no trobes? Vols dir que volia venir amb nosaltres??? Tan el pare com jo només vam veure't a tu i com podiem haver triat cap altre nen, impossible. 

Va dir, allargant molt la i de l'impossible, fent-lo sentir el més únic del món. Tot cofoï, inflat com un gall d'indi amb la carona il·luminada per l'amor que sentia en aquell precís moment per ser tan especial i volgut i estimat, només va poder dir:

- És que ell, en Ventura, sempre diu que a casa riem més, potser ja ho sabia allà del prestatge estant que si l'escollíeu podria riure més, però vès, em vàreu triar a mi. Que es foti!

Tancada la conversa del miracle del rebost de les ànimes, va continuar la seva competició de tir de branquilló a la foguera que s'havia esmorteït mentre xerraven. La mare va treure el cabàs ple de pellofes per anar-lo a buidar i tornar-lo ple de nou amb mongetes per seguir esclovellant i el matí es va fondre en un tres i no res. Com la rialla acabada de compartir amb aquell nano, viu com la centella que li feia sentir el cor a l'escalf de qualsevol ventada, ja podia bufar la tramuntana que amb la xerrameca d'aquell seu gran, res no agafava fred.

Aquesta anècdota va portar dies de cua, rialles amb el pare quan li van explicar en arribar al vespre de treballar l'hort i haver pelat algunes testes pageses a la barberia, doble jornal. El pare, un bon home, tendre i de poques paraules tampoc no recordava aquell viatge astral a ca la véia del rebost de les ànimes. Va agradar-li saber que havia anat així la tria i l'engendrar-lo. Vés per on, ell sabia que havia fet alguna altra mena de viatge, però aquell doll d'imaginació el feia somriure, li reforçava l'amor per aquell seu primer fill que ara s'explicava i explicava al món que tots, però tots, tots, tots, hem estat alguna vegada estassats en uns prestatges nets i polits al rebost de la dona que vetlla per tots els qui volen ser pares i mares. Ell tenia clar que som triats i res no és pas casual. No calia pas començar a fer discursos sobre la vida de les abelles i les flors i el pol·len, que encara ho embolicaríem. Era molt més clara la seva explicació per l'orígen del néixer.

Aquell vailet, encara avui que s'afaita la barba, està ben segur i convençut que així va anar la tria.
Ell era allà, a la lleixa tercera del gran rebost. S'obrí la porta i aparegueren els seus pares. Aquells i pas cap altres. Ell els va reconéixer tot d'una, sense cap mena de dubte, ni de por. Eren ells i venien a buscar-lo. Només van allargar la ma, van agafar el pot amb la seva animeta i el van dur cap a la panxa de la mare i d'allà al món, al mas i a la vora del foc a veure passar el temps i el fum com s'enlaire.

- Mare quina bona estona que s' hi passa aquí a la vora del foc?. 

Ella somrigué, li escabellà el serrell amb la ma lliure mentre responia:

- I tant que hi fa de bo a la vora del foc, les estelles enceses fan venir històries per contar i tu en saps de molt bones, noi del rebost, fill meu.