LLARG RETORN A CASA.

Una forta abraçada, d'aquelles que es fan en silenci, sense obrir la boca perquè tens les dents serrades que ajuden a no plorar. Una abraçada com de mai més o de per sempre va segellar l'amistat entre aquell parell d'adolescents, diferents entre sí, amb vides allunyades que s'havien descobert la curiositat per la vida, pel riure, pel fotre's del mort i del qui el vetlla, pel respecte als grans i l'amor a escoltar històries de vida, de guerra, de posguerra, de pau , de família, històries petites que en conformen la gran de la H amb majúscula on mai no hi consten els petits narradors. De fet els que la teixeixen com sense voler. Una abraçada, la darrera després d'haver fet abraçades i petons per ordre al Ramon, la leontine, el Ton-ton i la tia que se la va mirar amb aquells ulls de color mel somrients, poderosos, en conformitat de la lluita i la vida, dignes.

- Écris-moi!
- Dès que j'arrive!
- Viens l'année prochaine!
- Viens toi me chercher avec mes oncles...

Un diàleg absurd i l'abraçada. La tia que agafa la bossa i pel braç la porta al vagó que toca segons està escrit al bitllet.

- Vinga va, puja i anem a veure quin seient et toca, recorda que portes unes quiches de formatge i espinacs, aigua i al billeteret uns francs. Si cal que vagis al bar del tren hi vas i li dius a la persona que segui al teu costat que et vigili les coses. Aqui ningú no roba res, però cal ser previnguda. Estàs bé? No et fa pas per tornar sola? Sobretot no perdis el passaport que a la frontera l'hauràs d'ensenyar.
- No tia, no. Ja recordo com vam fer-ho de vinguda i si la mare m'espera a Portbou cap problema.

Es feia la gran però a la boca de l'estómac hi tenia una mena de nus que no la deixava respirar gaire. Com que amb les despedides sempre hi havia una barreja d'emocions per part de tothom ho dissimulava bé, però li feia respecte això d'anar tantes hores en tren tota sola. Se'm sortiria. i a més duia el llibre que li havia regalat la Sylvie "Le Petit prince" en tindria per tot el viatge.

- Noia truca quan arribis a casa, estarem esperant.
- Sí tia, no pateixis.
- Ah! fés una bona abraçada a la mare i el pare i molts petons a la maria que creixi i podrà venir amb tu la pròxima vegada. - Va fer-li una darrera abraçada un bon pet´´o a cada galta i va baixar del tren. Ella es va quedar a la finestra del compartiment veient-los com s'anaven fent petits, petits amb els braços enlaire fent-li adéu.

Adéu Llemotges, au-revoir!  Van anar passant boscos, llocs verds muntanyes blaves, prats un poble aquí un altre enllà de teulats foscos i de teules roges. grans condominis i petites cases , pocs edificis alts un cop deixada la ciutat enrera.

Deixada enrera la gare des Bénédictins tot anava de baixada, van passar per Colombiers i van veure els grans colomars , casalots fets de pedra i fusta, enormes que es veien de lluny com si fossin fars però més amples, allà hi tenien coloms per fer mercat i també van ser refugi dels famosos coloms missatgers que tant servei van fer durant les guerres mundials, la dels anys vint sobretot. Més avall Brive-La-Gaillarde un nom ben sonor amb connotacions vinateres, Montauban on els amics anarquistes del ton-ton escoltsven la pirenaica i escrivien articles als fullets que només els refugiats espanyols llegien, i en cara gràcies. Va fer una llarga becaina, estava tranquil·la, al seu departament al final eren quatre dones, dues noies joves més grans que ella que baixaven a fer les turistes a Barcelona i una senyora gran que parlava una mica de castellà i no parava de fer-li preguntes sobre els seus parents refugiats. Ella també havia acollit a casa seva una familia provinent de valència quan va acabar la guerra Civil espanyola.

Anés on anés aquest tema era recurrent. Les llargues tardes a casa els tios havien estat farcides de moltes històries del pas de frontera, de les vivències de la guerra i d'abans de la guerra de la joia que van viure quan es va instaurar la República, de com "el papà" que deia la tia es fotia al cafè que tenien a Castelló dels "blancs" que havien perdut davant el front popular. tantes i tantes bistòries que un dia o altre la nenatrista es deia, hauria d'escriure bé per poder-les seguir explicant. Al seu caparró tenia un garbuig de noms, de llocs, de persones, de familiars que no ho eren pas que eren familiars de la tia i la Teresa i en Ramon que de fet eren familia perquè ella. la tia Mercè estava casada amb l'oncle de son pare o sigui el germà petit de la iaia Luisa. Ostres tu, quins embolics!  Pensant, llegint, parlant i dormitant van arribar a la fi del trajecte de la banda francesa.

- Prochain arret: Port-bou (portbu que deien en francès)

Nervis, mirades a l'andana, sí, allà hi era la mare que la va saludar amb el braç i va acostar-se corrent al vagó. Calia baixar la maleta, la senyora de Montauban la va ajudar. La bossa amb el billeter, el passaport, el llibre.Tot a punt va fer un salñt i va abraçar la mare.

- Corre que hem de passar l'aduana i agafar l'altre tren que no se'ns escapi!

- Caram mare amb tu sempre toca córrer.

- Qui no corre, vola!

Aquella era la mare! Sempre amb un acudit a la punta de la llengua sempre amb un refrany o una dita i sempre corrent, la vida en ella anava sempre al trot. Fila, gendarmes de blau seriosos mirant-se'ls a tots com si fossin uns éssers inferiors, pas de la ratlla policies de gris, seriosos obrint una maleta de cada tres sense cap sentit, per fer sentir que ells manaven. Tornava al país gris, al país on no es pdia parlar de segons què amb segons qui, ni segons a on, ja se n'havia oblidat. De cop i volta va ser com entrar en una pel·licula antiga en blanc i negre. A parlar en "cristiano", que volia dir en castellà com si el català o el francès fossin d'un altre món. Passaport, segell, passaport segell, comentari idiota a la mare, d'aquells per fer gràcia d'un no graciós:

- Pero señora, si solo hace dos horas que ha pasado a Francia, ¿ya quiere volver a casa?, como en España en ningún sitio, ¿verdad?

La mare que se'l mira i per una vegada calla. La nenatrista sent el renec que ha fet de cap endins. Passen l'andana i el tren ja està esperant-les. És vell, és fosc com el país on tornen. Fins aquest moment no s'havia adonat de com l'havia canviat aquesta estada a França. Mai tornaria a ser la mateixa, havia tastat una vida oberta, lliure amb pensament i parla sense lligams estranys, ni manies, ni vergonyes on tothom parlava de tot de sexe, de música, de diners, de familiars i veïns, on es discutia de idees que de ben segur a l'escola encara no podrien ni albirar. Ja s'enyorava.

Tornaria. Sabia que tornaria per omplir-se de nou de llibertat de viure, de coratge, de lletres i d'accent. Com hauria tornat l'Enric? Ja era a Sant Just?

- Per cert nena, ahir vaig veure la mare del Campreciós. Diu que les vacances li han anat rebé, que parla un francés que fa enveja, i tu què? Ara sereu els dos millors en llengua estrangera eh? Em va donar records...

Com s'ho feia per llegir-li el pensament?

TORNEM A CASA.

Quina nit més estranya. Sota els llençols blancs de cotó, ben planxats per la tia i la màrfega vermella que hivern o estiu sempre lluïa aquell llit guerxo, la nenatrista no podia aclucar l'ull. L'endemà marxava cap a casa. les vacances, les primeres vacances sola a l'estranger s'acabaven d'acabar.

Havien passat el dia parlant mentre passejaven pel voltant del castell amb la Sylvie, la seva amiga de l'ànima, una germana francesa, uns pares francesos del cor del llemosí que l'havien realment adoptat com una més de la família sense fer preguntes, ensenyant-la a fer bromes, a entendre els codis horaris, els de conducta a taula, com abans de dinar es prèn un aperitiu, com es comparteix amb els de la família extensa i on està la ratlla de la broma. Ja els enyorava. Amb la Sylvie es van prometre escriure's cada setmana. Així no perdria el francès, però sobretot no es perdrien les confidències sobre nois, sobre cantants nous, cançons del hit parade. S'enviarien cassettes perquè així sabrien com sonen a banda i banda les noves veus. Ella n'hi enviaria d' en Llach, la Sylvie de Brel i Moustaki.

La maman Dijoux li va regalar una capseta preciosa de porcellana de Llemotges amb el Sagitari inscrit, el seu signe i el de la Sylvie. Un petit joier que guardaria tota la vida i viatjaria amb ella cada cop que se n'anés per temps fora de casa.

Van dinar junts a casa els tios, la tia va prepara macarrons blancs i una amanida de tomàquet i enciam blanc, de postres unes pastes d'aquelles que portava sermpre en Ramon, els "éclerc" de xocolata i de crema , van partir-se'n un de cada i així ho van tastar tot. Van riure molt i sortiren a passejar fins a l'estació de tren, de tornada van passar pel cementiri a saludar els morts, com li havia ensenyat l'avi de fer sempre. Van aturar-se a la tomba del "pepé Navas" com li deia la Sylvie al pare de la tia, que es deia pepito com el seu germà, i a la tomba dels avis de la Sylvie. No van resar , no els agradava només s'hi van estar una estona mirant les pedres grises i la molsa que s'arrapava a les tombes més velles com si volgués abrigar-les, perquè la mort sempre fa fred. Tornaren cap a casa comptan les cases que separaven el cementiri de la porta de fusta, dotze. Van entrar per davant , ella va pujar a dalt i la Sylvie va anar cap a casa seva travessant pel pati.

- Noia, apa va preus a terra que el taxi i el tren no esperen!
- Ja són les set? - Ostres si que havia passat depressa la nit.
- Apa, vine que tens la llet amb xocolata esperant a la taula - era la Teresa la que li ho deia. El tio trastejava maletes amunt i avall, va sentir com parlaven però de l'habitació no entenia què es deien. Va posar aigua a la palangana de ceràmica blanca, es va rentar primer bé la cara, després amb una manyopla de tovallola el cul, les cuixes, els peus, tot net i poleit. Eixugar-se en un tres i no res, pentinar-se i cap a la taula amb el batí posat.

Mmmm, enyoraria aquell aroma de llet i xocolata, el croissant comprat pel tio, l'amor als dits de la tia i el somriure que li anava dels llavis a la mirada tancant un cercle màgic, també trobaria a faltar les atencions de la Teresa i aquell aire despistat i burxeta alhora, els grans ulls i el nas de patata del tio quan apuntava a la bola petita jugant a la petanca, i l'encertava. En Ramon i el seu te estrellat , la leontine i el seu posat hieràtic de malalta dels nervis educada, perduda en els seus pensament però atenta a les caricies, al joc i llaminera. I aquells grans finestrals que s'obrien amb una barra fixe que basculava, els terres torts i guerxos, el llit gran que s'enfonsava com en una abraçada interminable. Encara no havia sortit de la casa i ja els enyorava. Allà la seva ànima hi vibrava amb força, allà hi deixava un fil invisible lligat a la fusta vella per tornar-hi sempre.

- Tu viens? - va dir-li a la Sylvie un cop a baix al pati, mentre el tio engegava el cotxe.
- Bien sur! - va dir-li l'amiga estampant-li un petó a cada galta i apretant-la en una forta abraçada mentre reia.
- À bientôt maman! - va dir a la mare de la Sylvie, la seva mare francesa
- À bientôt la fille! Salue à ta maman de notre part et a ton papa, d'accord?
- Oui! Je vais le faire.
Petons al papa a la maman a la Nicole, la Geneviève, en Philippe que estava seriot i trist, perdia una companya de jocs, s'havien passat tot l'estiu fent classes mentre jugaven amb els trencaclosques, miraven tebeos o veien pelis del Fernandel amb el tonton a dos pams de la tele.

Van enfilar la carretera cap a Limoges, adéu Saint Junien, adéu Oradour, l'estació esperava la seva arribada amb els seu sostre blau-verd de coure antic florit de la humitat de la terra llemosina. Tornava sola, la mare aniria a esperar-la a l'estació de Portbou. Ara sí que faria un viatge com els grans. Tot a punt a la bossa. El cor esvalotat i la mirada fixada en aquelles dies d'estiu lliure amb accent engolat.