Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part XV

-¿Sabes nadar, catalana?

El que li preguntava fent broma i mig enriolat era en Quique, mentre extenia una tovallola blava i vermella amb una ratlla blanca que la partia per la meitat en vertical, damunt la gran roca plana que tocava al camí gran. se la mirava de reüll, esperant que saltés com feia sempre, no el va decepcionar:

- Sí que en sé de nedar, vaig a fer cursets a la piscina i nedo a la platja també

- ¿Como dices? ¿Donde dices que vas a nadar?

- ¿Iaia, como se dice platja?

- Playa.  Enrique mira que no entender platja ...estáis de mucha guasa

Mira tu, la iaia defensant el català, ella que no el parlava mai però l'entenia bé. Com s'ho feien per parlar-se en dues llengues i sense camviar entendre's sempre? Era màgic i era fàcil, era cosa de provar-ho i no pensar-hi. 

En Quique va fer-li senyal d'anar cap a l'aigua, la Reme feia estona que estava en remull, el Pedro es passejava per la vora des de dintre l'aigua revisant totes les arrels dels pollancres, buscant caus de crancs, hi tenia una mena de manía en trobar crancs. No s'havia parlat més d'anar a pescar, ni li havien ensenyat els que havien tret del riu aquella negra nit, ella seguia encuriosida per veure com eren els crancs i on s'amagaven i per què no, per agafar-ne .

- Guau que fría! 

- Esto no es la playa ¿verdad?

Reien i es van començar a mullar, a cridar xipollejant mentre sentien que els peus se'ls enfonsaven en el terra del riu. Hi havia ben bé un pam de llot, fins el turmell quedaven coberts els peus. Duien les xancletes posades doncs dintre el llot hi havia pedres i tronquets. La nena trista estava feliç allà en aquell riu, aquella aigua que no parava mai, passava i passava com si fos sempre nova, clara un cop deixaren de xipollejar per jugar. Ara sí, quan en sortien els quedava com una capa fina damunt de la pell, els peus anaven agafant un to marronet que a casa si la iaia se'n recordava es rentava a fons i sino s'hi quedava fent gruix, tots els nens en tenien de crosta d'aquella, era normal.

- ¿Quieres que te enseñe un nido de cangrejos?  ¿O sigues enfadada por...

No el va deixar acabar, d'una empenta a traició el va fer caure sencer a l'aigua i quan va treure el cap a punt de tornar-s'hi, ella rient va dir

- Sí, quiero pero no me cuentes más lo bestias que fuísteis, pobre perrillo, no os lo perdonaré nunca

- A mí ¿tampoco?

- A tí el que menos... venga enséñame a pescar cangrejos con las manos

Caminant per la riba, sense parlar, van arribar a un forat sota un pollancre que clavava les arrels fondes a la llera, amb un senyal del dit damunt els llavis va entendre que havia de callar de no fer soroll i quedar-se quieta. En Quique va enfonsar la mà dintre el forat negre i en un gest ràpid va treure-la i entre els dits hi portava penjant un animalet de la mida d'un escamarlà, de color marró verdós, un cap gran i unes pinces potents que tenallaven l'aire amb ràbia, el cos s'enroscava i es desenroscava movent una mena de potetes minúscules. Li va acostar a la cara i ella va fer un bot enrera caient de cul a l'aigua. Xof! de nou riure's i el cranc alliberat.

- Enséñame a pillarlos!

- Mira tienes que estar atenta por donde veas burbujas que salen, ¿lo ves? Mete la mano sin miedo y píllalo por la cabeza, ahí, justo donde empieza el tronco así no te podrá pinzar

- ¡Ya lo tengo!

De l'alegria que sentia de tenir un cranc agafat just pel que semblava la cintura, de poc que no es trabuca de nou. Va sortir corrent de l'aigua cap a la iaia amb la bestiola extremint-se entre els seus dits

- Iaia , iaia mira qué he cogido!!

- ¡Anda con esta, pues ahora sí que te tendran que dejar de llamar catalana, estás hecha toda una luzagueña! ¡Venga ponlo en el cubo y vés a por más, el avi estará contento si se los cocino para cenar!

Aiiix...quina mania en menjar-se totes les bèsties que corren, salten o neden, no entenia que no entenguessin que a ella el que li agradava era poder-se'ls mirar. Entendre com ho feien per caminar en el llot, veure aquelles antenes finetes que tenien i com menjàven ajudant-se amb les pinces, agafant mosques i algun espiadimonis que passava massa arran d'aigua. En van pescar un cubell d'aquells de plàstic de colors llampants, dels de platja, ben ple, van omplir-lo d'aigua i els crancs hi nedaven com si hi haguéssin viscut sempre, pobrets. Poc que sabien pas què els esperava!

Mirar, observar, badar, entendre i sentir papallones a la panxa com quan el Quique li deia pel nom i no se ne'n fotia amb el "catalana". Papallones i alguna anguila sentia que se li passejava per la panxa quan es quedava embadallida mirant animals de totes les mides i colors fent la seva. La fascinaven, no sabia per què, ni volia saber-ho, només volia sentir-ho. 

Els grans només pensaven en menjar-se'ls. No seria com ells quan li toqués ser gran, allà mateix damunt aquella roca plana, negra, mullada i mentre s'assecava al costat de la iaia i el Quique, es va jurar seguir badant davant de tota bèstia vivent, fos cranc o fos vedella.

http://rioarga.org/images/stories/naturaleza/cangrejosenal/senal3.jpg

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part XIV

Tot roda, tot llisca, tot és ple de mosques negres,de pols, de sol, de crits,de corredisses... Fiestas de San Roque la festa major de Luzaga, tothom anava vestit com si fos diumenge.

- Ven que te haré las trenzas prietas y podrás ponerte esas gomas de color rojo que compramos en Sigüenza

La iaia anava passant el raspall i xopant-la de colònia perque no s'escapés ni un bri de cabell d'enlloc, faria tanta olor que només de sortir a la porta a la plaça sabrien que hi anava.

S'havia passat la nit somniant en colors. Sí, ella tenia somnis de colors com si fos al cinema, el blanc i negre només era pels somnis de por, els que la feien despertar-se suada, cridant o espantada tremolant. Però normalment els somnis de la nena trista tenien els mateixos colors que tenen les albades quan vas en tren o els capvespres vistos des de la roca alta, els verts poderosos dels pins i no tenien flaira però poc els en faltava. Va somniar que la plaça era plena de gent, que havien vingut nens i nenes de Madrid per ballar, per córrer, per jugar a fet i amagar, que corrien per l'hort comunal sense que ningú els empaités, música a tot arreu, les cabres passejant i menjant entre la gent també no entenia perquè les havia fet sortir al somni, les cabres però hi eren i l'Araceli, la mariposa de los mil colores ballava amb en Juliàn i reia d'aquella manera escandalosa , franca, oberta que tenia ella de riure. Mentre anava recordant el somni, l'avi les va cridar.

- Bueno ¿qué? ¿Vais a venir o tengo que ir a por vosotras? ¿Qué estáis haciendo? Ya han tocado las campanas, la misa ya debe haber terminado y estará la sopeta puesta... ¿Vamos o qué?

La Sopeta. Una paraula nova. Li havien dit que ella no la podia tastar, era massa petita. Però, una cosa que es diu sopeta, de sopa, per què no la podia tastar???

- Catalana ¿te vienes al balcón del Saturnino? Venga que nos invitan

Era la Reme que la cridava fent-li senyals des de la porta gran de la casa més endreçada de la plaça, la del Saturnino, l'alcalde, cosí de la iaia . Ella va córrer deixant anar la mà de l'avi, cames ajudeu-me fins a trobar l'amiga i la resta de la colla, el Quique, la Mari Àngeles, el tros d'ase del Pedro i uns coneguts del Quique i la Mari Angeles que havien vingut per les festes des de Madrid, la Carmen i el Raúl. Tots plegats van entrar i el Satur els va deixar pujar a dalt. Allà des del balcó es veia la plaça com s'anava omplint de gent, les taules que havien anat posant amb els cossis plens de vi, uns homes hi abocaven sucre i uns núvols espessos de mosques - com les que habitaven a les parets de casa la higinia - voleiaven torrades per la flaire del vi amb sucre d'una taula a l'altra. Allò era la famosa Sopeta. 

- ¿Vamos abajo, no? A la mesa del Hilario, ese seguro que nos deja beber...

El del comentari era en Pedro, no podia ser d'altra manera, sempre en duia una de cap i cap de bona. Reien i es picaven l'ullet. La nena trista mirava on era l'avi i la iaia, els va localitzar, estaven xerrant amb l'Araceli, tranquils i contents, ella va anar-se'n amb els seus amics. A la taula de l' Hilario - un bon home, parent del Pedro - les dones ja hi havien portat tot de llesques de pa que feien una muntanya al costat del cossi del vi amb sucre. Unes llesques grans, de pa de pagès, blanques i compactes amb una crosta torrada que feia una olor molt especial, obria la gana i mira que ella de gana, no en gastava gaire. 

- Bueno ¿qué? ¿No le váis a invitar a la catalana a probar la sopeta?

- No puedo, mi yaya no me deja, dice que no puc tomar vi...

- ¿Cómo que no puedes? Venga mujer, aquí el que no toma Sopeta, no baña pan y se traga alguna mosca de propina, no es del pueblo , o sea que tú verás...

L'Hilario li deia això mort de riure però seriot com si fos de debó una condició severa : o ets del pueblo o ets forastera... ella era de Luzaga, totes les vacances al menys o sigui que, provaria la Sopeta. Total, si els altres nens en prenien, quin mal li podia fer a ella?

De cop, un gust entre dolç i agre se li va encastar al fons de la gola, era bona aquella llesca de pa de color morat, tenyida pel vi farreny de la Castella més seca, un vi de grau que amb el sucre semblava dolcenc, a poc a poc, llesca a llesca i riure a riure, la nena trista, en Quique, la Reme, en Pedro van anar-se posant vermells de galtes, ulls brillants i amb l'escalfor del sol de la tarda, inclement a mig agost, van començar també a tenir una mena de caprodo que mai - com a mínim ella - no havien sentit abans.

- La Virgen Santa, pero ¿que no te dije yo que de sopeta nada?

Era la veu de la iaia, la sentia prou bé però no aconseguia enfocar-la gaire, les mosques voleiaven mentre ella amb les mans mirava d'apartar-les sense caure.

- Iaia només n'he menjat una...

- Només n'has menjat una?  Pues faltaría...y estas ronchas en la falda, mañana te vendrás a fregarlas al lavadero conmigo, sin rechistar.

- Pero deja a la niña en paz, mujer,¿ no ves que está con sus amigos?

- Lo que está es borracha, porque uno que yo conozco en lugar de comprarle una fanta, la ha soltado de la mano y se ha ido de palique, ¡menuda ayuda tengo!

- Será que tú no estabas con nosotros. ¡Anda lo que hay que oir! - l'avi li va picar l'ullet, mentre amb la ma li feia gest, de "ves-te'n que ja me n'ocupo jo" - , pero qué va a estar borracha, un poquillo mareada por el calor y el olor de tanto vino, pero ahora se va a dar unas cuantas carreras con la Reme y a esperar que baje el Maroto, a perseguirlo un rato.

Sense perdre el temps i amb un núvol entre morat i rosa que li rodava pel cap davant dels ulls, va anar-se'n amb la Reme i el Quique, tots tres de bracet , cap a l'hort, a menjar cigrons verts mentre esperaven que sonés la corneta de l'agutzil per tornar a la plaça, agafar lloc darrera la valla de fusta que havien muntat just al final del carrer més estret i costerut, per veure des de primera fila baixar el Maroto.

El Maroto - el boc del ramat de cabres - era enviat per fer riure i saltar als "mozos" que l'empaitaven mentre el pobre animal se les veia i desitjava per sortir d'aquella mar de gent cridanera, la penya anava molt cuita i segons com era violenta. A la nena trista aquella mena de jocs no li agradaven, la feien sentir com bruta, malament, neguitosa. Potser era el vi, potser la fortor del pobre boc que espantat com estava amb tanta cridòria, desprenia una suor més forta de l'habitual, aquella pudor ho envaïa tot, tothom feia pudor de boc al cap de mitja hora de correr-li al darrera. Després de provar d'embestir tots els que li barraven el pas per mil llocs, va aconseguir trobar un forat cap el camí de l'església i va fugir, muntanya amunt . La plaça va esclatar, vinga l'eufòria, vinga beure sopeta, cantar cançons que ella no coneixia mentre les cares dels homes i les dones que cada dia es trobava amb la iaia anant al rentador o a la fleca, es transformaven en màscares enriallades un punt patètiques. Les somniaria, però en blanc i negre. A ella li agradava el Maroto quan el veia baixar orgullós amb la testa alta i fitant a tothom, els matins a trenc d'alba a buscar el pedrís amb la sal, vigilant les cabres. Avui ja n'havia tingut prou, una tarda d'estiu i festa estranya

- Iaia ¿nos vamos?

- Mírala, ella que quería quedarse toda la tarde hasta la noche... ¿qué, ya te has cansado?

- Pajarillo, vamos a casa, venga, preparamos la cena con la iaia, unas buenas lonchas de lomo adobado un par de huevos fritos y patatas fritas de esas que no te gustan nada y regresamos pal baile ¿como lo vés?

Van tornar a casa, passant pel carrer ample. Va ajudar a xucar unes llesques amb tomàquet mentre l'avi pelava les patates i la iaia encenia l'econòmica per fregir-les i ferrar els ous. Sopar de festa major. Reposaren forces , es canviaren de vestits, es rentà un xic la cara , espardenyes netes i cap a la plaça falta gent.

Ja tot era fosc, al carrer només la lluna il·luminava el camí gran, les pedres segons com brillaven i al fons se sentia una mena de música com d'una orquestra. Els fanalets fets de papers de diari repintats per la "mariposa de los mil colores" i unes seves amigues, lluien, eren encesos, feia molt bonic. La plaça que a la tarda era un niu de pols, mosques, gent, crits i disbauxa ara semblava un llac de color taronja, groc, vermell al capdavall. La gent, mudada, semblaven ombres retallades de paper.

Ball de festa major. La voldrien treure a ballar fent moltes rodones sense ensopegar ni un cop?. En Quique baixava per la cuesta tot sol, fitant-la. La Reme i la Mari Àngeles ballaven  juntes . La iaia i l'avi s'havien assegut al pedrís davant la porta de la casa del Satur . L'orquestra de l'empastre tocaven com sabien cançons que reconeixia perquè a casa, al tocadiscos les posaven sovint. Eren passodobles, n'hi deien així, amb el pare havia après a ballar. La mare i ell feien molta patxoca quan giraven, somreien abraçats, giravoltant, la mare sempre cantava : Julio, Romero, de Torres, pintó a la mujer moreeeeenaaaaaa

- ¿Bailas?

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí l'Alcàrria. Part XIII

S'havien llevat molt d'hora, la iaia volia anar a Sigüenza i per fer-ho calia agafar el Cobeta.
El Cobeta era aquella mena d'autobús atrotinat que sempre anava carregat de gent amb maletes, alguna gàbia amb gallines entre sacs de blat o de pinyes al sostre, tot ben lligat amb cordes elàstiques d'aquelles que s'enganxen amb un ganxo a les barres laterals. A dintre el Cobeta els seients eren durs i una mica estrets per això l'avi seia sol i la iaia i la nenatrista al rengle del costat.

- Venga acábate la leche y lávate los dientes que nos vamos, que hay que llegar al cruce antes que el Cobeta, o nos dejará plantados.

La iaia donava ordres mentre l'avi s'acabava d'afaitar. Li encantava veure com l'avi s'afaitava, es posava una mena de sabó que tenia en una barra, el fregava per la cara que li quedava blanca de pallasso seriós i aleshores amb una maquineta desmuntable se l'anava passant de dalt a vall, quan arribava al bigoti feia una mena de ganyota amb el llavi de dalt que s'estirava per sobre de les dents, passava molt a poc a poc la maquineta deixant net i sense ni un pel el clotet de sota el nas. Feia un sorollet un rac-rac-rac suau com de pessigolles seques. S'ho mirava mentre feia anar el raspall per les dents, un glop del got d'aigua, llençar-lo a la pica fixa del moble i l'avi tot seguit hi va abocar l'aigua amb sabó de la seva afaitada, d'allà al cubell i la ioaia ja bufava a peu d'escala.

- Venga pajarillo, andando que la iaia se está poniendo nerviosa
- Ja baixem iaia!

Ai! la sal per la Blanquita, entra d'una revolada quan la iaia ja tancava el porticó de baix, agafa el pedrot i el deixa al pedrís, la Reme ja la tornaria al corral. I cap a la carretera falta gent! Li agradava fer aquella caminada, i als matins eren fresquets fins que el sol no treia el nas de debó, de debó, l'aire baixava de la muntanya amb olor de te de roca i romaní. Caminaven depressa, una mà a l'avi l'altra a la iaia. La iaia duia un cistell de vimet i roba, amb el moneder, un jersei per ella i un per la nena, les ulleres de l'avi en un estoig i caramels de mel entre els mocadors. Mai se n'oblidava de posar caramels a la bossa. L'avi no duia res, només a ella agafada de la ma i un branquilló de romaní a les dents. Passaren per davant de la casa de la mariposa de los mil colores, enfilaren pel camí de Cortes cap a la carretera que anava d'Alcolea a Padilla i més enllà. A Alcolea haurien de canviar d'autobús per baixar fins a Sigüenza. Per fi coneixeria aquella ciutat on només sabia que s'hi aturava el tren de Barcelona a Madrid, d'hora, d'hora als matins.

Arribaren al pont del Molino , temps de deixar un moment la bossa de la iaia a terra i El Cobeta es va perfilar sortint de la corba de la carretera de la banda de Padilla. Era blau cel, anava depressa i semblava buit, cap gàbia al sostre, un parell de sacs. L'avi va aixecar la mà i el conductor va aturar l'autobús, van fer pujar la nena primer, l'avi tot seguit i la iaia es va quedar un momentet amb el conductor pagant els tres bitllets. Començava la ruta, corbes i més corbes per una carretera que tenia forma de serp , entre pins i més pins. Si s'hi fixava bé podia comptar quants testos de resina hi havia a cada tram, n'hi havia amb un senyal vermell, algun de trencat per terra.

- Vamos que tenemos que coger el otro autobús y sale de la plaza del ayuntamiento.

La iaia ho sabia tot, l'avi seguia i la nena badava. Havien aturat just al davant d'una gran roca a tocar de la carretera, aquella roca tenia una porta, de casa, una porta de fusta pintada de verd i fixant-s'hi més també hi havia una finestra.

- Sí, es una casa, ¿a que parece de mentirijilla? Pues no, es de verdad, se la ha construido un hombre a pico y pala para toda la familia. Otro día venimos para verlos que te la enseñe por dentro ¿quieres?
- I tant!

Era un món de sorpreses això de fer vacances amb els avis, sabien llocs que ningú es podia imaginar, aquella roca era com devien ser les cases de les bruixes dels contes que li explicaven a la nit, era exactament com ella s'imaginava la casa d'un ogre o un gegant gran . Hi tornarien i només ella hi hauria estat.

- Venga que perdemos el autobús!

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part XII

- No quiero ir por ahí
- Pero ¿por qué? si es más corto el camino, venga, pasa que el Satur nos espera, desde ayer que estás muy rara ¿qué te pasa?
- Res, no em passa res, però aquest carreró no m'agrada i no hi vull passar
- Pero vamos a ver, ¿qué tiene esa pared?¿ Un fantasma?

Es va desenganxar de la mà de la iaia i va apretar correr fins arribar al carrer de sota, el carrer frontera amb l'hort comunal i les cases que feien de paret al corral de les cabres del pare de la Reme. Plorava, plorava desconsoladament i les llàgrimes anaven cara avall més depressa que els seus peus que li tocaven el cul. El carrerot estret que anava directe de la plaça a casa, ja no seria mai més el mateix després d'allò. Quan van arribar a casa el Satur les llàgrimes ja s'havien assecat, la dona del cosí de la iaia li va regalar una rosquilla sin agujero i les va convidar a passar al menjador, allà tenien llum i tele. Amb la iaia hi anaven cada diumenge a veure la pel·lícula. Ella no estava pas per pel·lícules però no ho podia explicar.

No podria perdonar mai dels mais al Pedro, ja podien anar dient els capellans o els curas, ella no li pensava perdonar. Mai.

-Bueno, renacuaja, ¿te vas a venir a por los cangrejos o ya has perdido la linterna?
El que parlava així era el Quique, el més gran de la colla del pueblo, mirant-se-la somrient esperant veure com saltava pel comentari.
- Pues claro que vengo. ¿A qué hora quedamos? ¿Puede venir el avi hasta el río?

Tots van posar-se a riure, ella sentia que el cor li anava a sortir per la boca d'un moment a un altre si li deien que no hi podia anar l'avi, li feia una ràbia immensa que la tractessin de petita, a la Mari Angeles li passava dos dits, era més alta que la Reme que tenia un any més i el rabassut del Pedro no li passava de l'espatlla. I ells ho sabien i la feien rabiar.

- ¿Quién?
- Mi abuelo
- Claro que puede venir tu abuelo y que se traiga un cubo grande porque con los cebos de carne que les hemos preparado estaran las trampas a rebosar...

Va dir en Pedro picant-li l'ullet al Quique que havia fet una cara com de "calla, burro!" desviant la mirada de seguida cap a la nenatrista que l'havia vist. Sí, l'havia vist i estava a punt d'obrir la boca per fer alguna pregunta d'aquelles directes que no el deixaven escapar de contestar-la.

- ¿Les ponéis carne en las trampas? ¿Donde la compráis? ¿Carne de qué?
-  De perro, de qué va a ser, no le vamos a dar lechal, mírala ésta, los de ciudad no sabéis nada de nada ¿eh?...

De cop i volta totes les peces li van quadrar. Aquella taca vermella del dimecres que avui havia vist de color negre, feia tres dies que era a la paret del darrera del corral de les cabres del pare de la Reme, aquella taca... era de sang. Va fitar la Reme que es mirava els dits dels peus, les mans darrera l'esquena, molt nerviosa. La Mari Angeles havia començat a somicar i el Quique no sabia on mirar, era el més gran, el més guapo, el més simpàtic i al costat d'aquel tres pams del Pedro ara s'havia convertit en una ombra. Amb un fil de veu

- ¿De qué perro hablas, Pedro? ¿Quique tú también?
- Del perrillo de la fuente que no era de nadie, mujer, pues eso les pasa a los perros de nadie que nos dan cangrejos, solo hay que darles un golpe contra una pared, luego mi padre los arregla a trozos pequeños, los dejamos orear un par de día y a las trampas pal río...

Si la punxen, no li treuen sang. Aquell imbècil, rabassut, sense cervell, malparit,desgraciat es pensava que feia gràcia. Aquell animal havia mort el pobre perrilo de la fuente, que era el seu amic, que la venia a buscar als matins i saltava per la plaça content quan la veia aparéixer amb l'avi camí de la font a buscar aigua. Va quedar petrificada. No podia dir res, ni fer res. Llàgrimes cara avall amb el cos desmanegat, sense força, amb una tristesa grisa que la inundava de l'ungla del dit gros del peu al darrer cabell del serrell com si fos una gelatina espessa, va girar-los l'esquena i a poc a poc, els peus arrossegant-se, va tornar a casa. Va passar pel carrer de sota, es va jurar no passar mai més pel carreró maleït.

L'avi seia al pedrís amb la navalla i un tros d'escorça de pi, com cada tarda.
- Pajarillo ¿qué te pasa, no te encuentras bien?
Va negar amb el cap cot.
- M'abraces, avi

No van dir-se res. L'avi va asseure-se-la damunt les seves cames, va deixar que arrepengés el cap a la seva espatlla dreta i amb l'altra mà li va treure el serrell dels ulls, va veure que plorava sense fer soroll, sense tirar els mocs amunt, sense dir res, va respectar-li el dolor. No sabia què li havia passat, si volia ja en parlaria. Allà es van estar fins que la iaia va cridar a sopar. Ulls vermells, cara seriota i poca gana, va seure a taula, va menjar-s'ho tot i d'esma va pujar a l'habitació a abraçar-se al coixí.

Abans que arribessin els avis però, va mirar el cel negre,un estel fugisser va travessar l'ossa major, el cor li va fer un salt, sabia qui era aquell estel. Va ajuntar les mans com li havia ensenyat la mare i va resar allò de : Àngel de la guarda, dolça companyia no em desempareu ni de nit, ni de dia, si vós em deixéssiu jo me moriria. I hi va afegir On eres el dimecres? 

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí l'Alcàrria. part XI

Les nits eren màgiques a Luzaga. A poc a poc la tarda s'acabava amb uns cels llisos, immensos dels que no tenen final, quedaven pintats en tons atarronjats, violacis, grocs bruts i passaven a blaus fins arribar al negre blavós de la nit tacada per milers d'estrelles blanques. L'aire canviava de perfum, ja no era l'aire sec del dia, ple de pols dels camins i de pol:len dels pollancres i el romaní, el ventet del vespre era fresc i net, portava l'aroma del riu, de l'herba, s'hi distingien les olors del te de roca, la palla seca i alguns dies si venia de la pineda fins i tot de resina.

Li agradava la nit a la nenatrista. Les ombres es transformaven com en un teatre de titelles.

A la casa graner que era casa de vacances d'estiu per a ells , no hi havia llum, les bombetes només funcionaven una hora. Just la que feien servir en acabar de sopar per pujar a l'habitació, ficar-se al llit, escoltar el conte i dormir.

Sospirava cada vespre quan amb l'avi esperaven asseguts al pedrís de fora fent xarrups al cantir per poder comptar les estrelles El que més li agradava és que la iaia encenia unes branquetes de pi dins una mena de forat amb calaix de metall que hi havia encastat a la paret de la llar de foc i feia llum i el fum perfumava la sala. Damunt la taula, que era baixa i rodona amb unes estovalles que no treien mai i tocaven a terra, de color marró amb uns dibuixos de flors de color groc , hi havia sempre una espelmatòria de llautó daurat ambuna espelma de color carbassa, primeta com el seu dit com una serp  s'entortolligava amunt fent com si fos una molla s'anava fonent molt a poc a poc.

- 1Ay madre! pero que no te tengo dicho que no te acerques a la vela!

La iaia tota espantada cridava, mentre amb un drap de cuina li agafà la punta de la trena dreta que havia començat a encendre's. Ella ni se n'havia adonat fins que va sentir una olor fastigosa com de pollastre socarrimat, eren els seus cabells. Quin espant! mira que si la iaia no se n'adona s'hagués pogut quedar calva. Cremada i calva, reia d'imaginar-se així i plorava de l'ensurt que li havia donat la iaia en tirar-se-li a sobre cridant amb el drap a la mà.

- Bueno mujer, ya está, no grites más, que no es para tanto, mira como está el pajarillo, ¿te has asustado, eh?
- Pero ¿qué tendrás tú en la cabeza? ¿para que estás con ella? si peláis piñones vigílala ,que esta siempre se queda embobada con todo lo que se mueve, o gira, o hace ruido, ¿no te acuerdas de cuando se quedó medio congelada mirando las hormigas?
- Y ¿qué hay de malo en mirar las cosas a fondo? Será que es curiosa y quiere saber más, ¿verdad, pajarillo?

L'avi sempre trobava una paraula amable per abaixar les enrabiades que la iaia agafava. La veritat és que s'enfadava amb raó perquè l'avi amb les seves idees i maneres de deixar fer sense dir mai que no, no ajudava gaire, però era molt divertit. Amb l'avi no parlaven gaire però s'entenien. Podien estar-se asseguts al pedrís l'un amb la navalla treient punta a una escorça de pi i l'altra comptant pedres de la paret del davant fins que la iaia els cridava per anar a sopar sense haver-se dit ni un mot. Però quan la mirava, ella ho entenia tot. Si sentien que la iaia no estava de bon humor, l'avi li picava l'ullet i li donava la mà per entrar, s'asseia més aprop i sense badar boca la servia, si veien que la iaia tenia bon dia, aleshores ell entrava primer, hi xerrava i la cridaven més tard, la feien anar a buscar el cantir i sopaven tot xerrant d'aquell, de l'altra, de quantes coses havien portat noves a la botigueta , de les festes que s'acostaven, de si anirien o no a La Sopeta.

- Bueno, a la Sopeta iremos, pero la niña no puede tomar vino, o sea que tú verás...

Va dir la iaia mentre servia un plat de cigrons a l'avi i posava un plat d'amanida verda i tomàquet amb olives al mig de la taula.

- Qué vino, ni qué vino, si es vino con azúcar y total son rebanadas de pan y todos los chavales van a estar ahí mojando el pan en los barreños. Y apartando moscas, claro. Y ella qué hará ¿de niña remilgada como si fuera una señoritinga de Madrí

Etzibà l'avi fent diana, a la iaia si li esmentaves Madrid saltava com una llagasta, ella hi havia nascut, després va anar-se'n a Catalunya i mai no hi havia tornat a Madrid, parlava més de Luzaga que de la capital, però si algú es posava la ciutat a la boca, la trobava segur.

- ¡Oye! que yo nací en Madrid y nunca he sido una señoritinga - va dir la iaia posant-se recta com un pal i mirant-se'l de fit a fit - ! A ver si la vamos a tener! Si la llevas a la Sopeta, le compras una Fanta y nada de vino, ni rebanadas de pan, ni cuentos chinos. ¿Te ha quedao claro?
- Pues no me va a quedar , como que soy el hospiciano en esta casa.

L'avi feia servir aquesta lletania per fer callar la iaia i la nenatrista mai entenia de què es parlaven perquè no sabia ni què era un hospiciano, ni una señoritinga, ni la Sopeta. Però tenia clar que volia saber què era i anar-hi amb l'avi. A la festa hi volia anar per trobar-se amb la Reme, el Quique, el Pedro, la Mari Angeles, la Maruja, fer el que ells fessin i potser a la nit anirien a pescar crancs al riu. Li havien dit aquella tarda que havien instal·lat ja els paranys. Ara s'havia d'esperar un dia perquè els crancs hi anessin i després, de nit quan estan menjant tranquils se'ls pescava fàcil sense que t'enganxessin els dits amb les pinces. Només quedava un dia i sabria què volia dir pescar crancs de nit amb llanterna.

- Avi ¿cuantas has contado?
- Yo he visto cincuenta y dos y ¿tú?
- Yo voy por la cuarenta, espera a que llegue a las cincuenta y dos y nos dormimos ¿vale?
- Vale

Viatge a l'Alcàrria, sí, sí l'Alcàrria. Part X

Aquella tarda amb la Reme van decidir que no sortirien de casa seva fins que el sol hagués baixat del tot. L'havien convidat a dinar i havent dinat les havien enviat a l'habitació de la Reme a dalt, al primer pis de la casa a fer la migdiada. De "siesta" - com en deien allà - res de res, tenien massa coses per explicar-se, per planejar  per tots els dies que faltaven abans no hagués de tornar cap a Sant Just, no hi pensava gens en Sant Just, ara se n'adonava.

Al matí havien anat a rebre les cabres juntes, a les vuit, quarts de nou es van trobar al carrer davant el corral del pare de la Reme, la iaia la hi deixava anar cada dia, així ella tenia temps i menys noses per preparar esmorzars, fer el llit i passar l'escombra per la sala. L'avi sortia amb ella i se n'anava a cercar l'aigua de tot el dia una galleda a cada mà . Feia el camí d'anada i tornada, les buidava i se'n tornava amb una galleda i el cantir. Amb aquesta aigua en tenien per cuinar, per rentar-se -com els gats- i per beure. Elles mentrestant es trobaven a la plaça amb tots els nanos del poble i alguna vella que anaven a buscar les cabres que baixaven amb elpastor d'haver passat la nit a la muntanya pasturant i dormint.

Un cop les cabres al corral el pare de la Reme les munyia, aquella activitat la fascinava, ella havia vist l'avi , l'altre avi, munyir les vaques que són animalots molt grossos, però les cabres eren animals més petits, feien una olor diferent, bé olor, olor, una mena de pudor agre, penetrant, que un cop l'has ensumat mai més no oblides.

Li agradaven les cabres perquè la seguien, tenien una llengua aspre, uns ulls rodonets i viusi les banyes a l'abast de la mà. Són nervioses, es belluguen molt, s'espanten per tot i no sempre estan de bon humor. Aquell matí la Blanquita havia arribat de la muntanya esverada, ja a la Plaça on les reunien a totes abans de repartir-les casa a casa, s'havia despistat i per poc que no entra a l'hort comunal. Per sort en Pedro i en Miguel la van atrapar a temps i la van dur on s'estava la Reme amb la Mestiza i la Cascabelera. Una cabra petita i eixerida que duia un escallot que se sentia de lluny.

La Blanquita no estava per gaires orgues, el pare de la Reme deia que era perquè aviat havia de tenir cabrits, sí que la panxa la tenia grossa, grossa, i a vegades mentre la munyien se li movia. En Juan, va posar el tamboret de tres peus just al costat esquerra de la cabra blanca prenyada, va donar-li un parell de copets carinyosos al ventre botit, va agafar-li una mamella sospesant l'altra i quan anava a apretar per fer sortir el rajolinet calent de llet, pataxaf, la Blanquita aixeca la pota del darrera i la fica dintre el pot ple de llet de la cabra d'abans. Un bassal blanc es va escampar per terra, la palla molla, les espardenyes del juan xopes, i la cara vermella com la d'una cresta de gall, va començar a cridar i empényer la cabra, molt, molt enfadat:

- ¡Mecagüen sus muertos! La madre que la parió, puta cabra, loca, que estás loca!!!

La Reme i la nenatrista es miraven, no sabien si plorar, si riure, si anar-se'n corrents o quedar-se a acabar de sentir dir totes les paraulotes que hi ha escrites als diccionaris i aprendre-se'ls per poder-les fer servir elles quan fossin grans i una cabra els tombés el pot de llet mentre la munyien. Van optar per callar i quedar-se darrera la porta de fusta de la cort petita, acaronant d'esma un cabrit , el fill de la Mestiza que acabava de mamar i estava manyac i llepador.

Cada dia hi havia una sorpresa. Així volia la nena trista que fossin tots els dies de la seva vida, ho desitjava sense poder-s'ho dir, ni imaginar, però així ho anava construint a dintre seu. Quan tornés a Sant Just i hagués de compartir els avis, els pares, el temps, el jardí, els tiets amb els dos caganers, mamant de la mare, de la tieta i ella s'hagués de quedar mirant-se'ls com ara feia mentre en Juan munyia les cabres, ella tindria el secret de l'olor penetrant del corral, el gust de la sal de pedra, els crancs i el gust dels raïms verds de l'emparrat de casa la seva amiga. I la ma de l'avi quan anava a la font, al cementiri, a l'hort o a la pineda. I això era seu, per ella, intransferible, ho havia fet primer.

On era el perrillo de la fuente?

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part IX

Faria sol, molt de sol. Abans que la iaia sortís del llit la nenatrista ja era desperta per la llum que entrava per la finestra sense porticons ni cortinetes. Veia com el blau del cel passava de blau fosc a blauet com de les parets de casa els altres avis.

- Venga pajarillo que hay que lavarse la cara y treure's les lleganyes,  que hoy nos vamos a pasear tú y yo por la montaña.

D'un boet era fora del llit, llençols blancs arrufats entre els barrots de ferrro del capçal, coixí per terra i d'una correguda al repartidor davant l'habitació de la civada. Allà, hi havia una palangana damunt una tauleta de fusta amb marbre vermell, a terra un gerro gran que no podia aixecar sola, era de pedra blanca. L'avi va posar aigua a la palangana i es va esperar a veure com ella es rentava la cara sense oblidar-se del darrera de les orelles. Un cop ben neta es va aixugar amb la tovallola blanca que la iaia sempre deixava plegada a la cadira de fusta corcada al costat del moble i a vestir-se toca. Damunt del llit es va trobar ben posada la roba que tocava aquell dia, samarreta vermella, unes calces roses de cotó i uns pantalonets curts com aquells de fer gimnàs a l'escola, ja podia fer sol que ella no passaria pas calor.

Pel forat de l'escala pujava l'olor de la llet calenta i del cafè de mitjó, no era cafè, era malta però l'olor que feia a ella li agradava molt, semblava  blat torrat amb xocolata, quan veia beure la iaia aquell cafè amb llet mentre ella es bevia el got de llet amb Cola-Cao sempre pensava : de gran jo em faré malta amb el colador de roba com aquest que té la iaia. Una bona llesca de pa torrat amb tomàquet, un polsinet de sal i oli i un tall de "chorizo" boníssim que els havien donat els del Molino, l'Antonio, quan van anar-lo a veure feia uns dies.

Pentinar-se ja era una altra cosa, havent esmorzat la iaia es passaria una bona estona passant pinta i raspall per la cabellera, trenant a banda i banda el cabell color cendra que deien que tenia i acabaria xopant-la de colònia d'aquella que feia olor d'herbes fresques. Aquest exercici el feien assegudes a una punta del pedrís , que a aquella hora era a l'ombra ,mentre a  l'altra punta la cabra de la Reme, la blanquita s'atipava de llepar la pedra de sal que li havien tret per tenir-la contenta. Com li agradaven aquelles cabres que baixaven soles cada matí des de la muntanya fins el poble i se sabien les cases i els corrals. Amb l'avi anirien a veure els corriols per on es passejaven.

- ¿Ya estás lista?
- ¡Qué prisa le metes ahora a la niña, si todavía no son ni las diez!
- Por eso, cuanto más tardemos más calor va a hcer. Vendremos a comer sobre la una ¿va bien?
- Anda, anda, ya podeis iros, llevate la bota con agua y la navaja. Y tyú no te vayas a perder ¿eh? no dejes a l'avi de la mano que ya te veo detrás de las lagartijas, menuda eres y dicen que eres tranquilita y quieta...
- Pajarillo, nos vamos.

Caminaren travessant pel corriol, sortiren a la plaça, al frontón hi havia dos nens que mai no havia vist jugant amb una pilota de tenis, les cases eren encara tancades només l'Anacleto era a la botiguetacafècentral de compres, al davant hi havia el cotxe que els duia carn, pa fresc des de Cortes, espelmes enrotllades i mel en pots de fang.

Van passar de llarg enfilant cap a la font, el perrillo no hi era, feia dos dies que no el veia enlloc, potser se n'havia anat amb algú i s'estava tranquil vigilant un corral, va pensar.

Enfilaren el camí de sortida del poble, el riu baixava tranquil, el sol feia lluïr l'aigua entre pollancre i pollancre com si fos un mirallet verd de tant en tant, van arribar a la carretera, el Molino era allà, el pont que creuava el riu i havies de passar per entrar-hi, els dos mastins que corrien i lladraven perquè els havien vist.

No van anar cap El molino, l'avi la va fer anar cap a la dreta endins cap el "pinar" un bosc que feia olor de resina, els narius s'obrien quan entraves en aquell bosc de terra sorrenca i pedres grises planes, l'aire amb el sol escalfant els arbres estava saturat d'aquell perfum. Els pins estaven sanats, tenien tots uns ferida gran a l'escorça i a una alçada on un home com l'avi hi arribava bé, portaven una mena de caçoleta de fang, com un test petit, la resina de l'arbre anava omplint aquell test i quan era ple uns homes que s'estaven pel bosc venien amb un camió i anaven buidan els testos a unes jerres de zenc molt grosses, un cop plenes , carregades al camió i cap a Guadalajara falta gent.

- Fíjate bien por donde pones los pies que las culebras con el sol salen a pasear...

L'avi reia, però la nenatrista no gaire,. No li feia cap gràcia trobar-se una serp, ni gran, ni petita. Les sargantanes sí que li agradaven, eren llestes, ràpides, amb colors torrats o verts. El pare li explicava que quan era jove i vivia a la casa que ara tenien els aperos la Higinia i el seu home, ell menjava llangardaixos que caçaven amb una barra de ferro, no que els estomaquessin, no, els hi posaven davant el morro i el llangardaix s'hi enganxava i no el deixava anar ni boig!

- Mira, allí, en esa roca, has visto al lagarto verde? Ese lo hubiera tenido tu padre, se lo comía en dos bocados

I vinga riure! Van caminar roques amunt i quan ja semblava que les cames feien figa, l'avi la va convidar a seure damunt una roca gris fosc, neta, sense ni un bri d'herba en cap escletxa i de la butxaca es va treure un mocador ple de rosquillas sin agujero. Festa grossa, un ressopó de l'esmorzar. Xarrupada d'aigua de la bota i queixalada ala rosquilla.

Quines vacances! Mai no podria explicar-los com de feliç se sentia amb l'avi al costat enmig d'aquells arbres antics que havien vist córrer la iaia i els besavis .

Havent descansat i pres força decidiren tornar cap el poble. La Virginia els va saludar amb la ma enlaire quan van passar per davant del pont, el camió que anava a recollir la farina i a repartir-la a tot de pobles, inclós Sant Just , a l'altra punta del mapa, Li agradava repetir el nom d'aquell loc, de la farinera : Molino harinero "La Prusiana" harinas de trigo duro . Amb aquella farina les rosquillas sin agujero i les madalenas tenien un sabor que mai més ha retrobat la nena trista.

Al riu ja esperava la iaia, cistell amb tovalloles, vestit de bany i xancletes per no relliscar i no embrutar-se tant els peus amb el llot. Fora roba a l'aigua falta gent!

- Reme, Quique, Mari Àngeles ¿cuando vamos a pescar cangrejos?

El Quique que fa cara de circumstàncies es mira la resta i li respòn amb un somriure murri,

- Cuando tengamos el cebo al punto, está oreándose . Igual pasado mañana nos venimos de noche, pero tú no podrás venir, eres pequeña y no te dejaran

Qui es creia que era aquell, es va emprenyar

- ¿Per què no puc venir jo?
- Porque vamos de noche con candiles y linternas. ¿Tienes linterna tu?
- Aviiiii ¿tenemos linterna?

L'Avi va fer que sí amb el cap, la nenatrista es va girar tota contenta i ufanosa per tancar-li la boca amb un llengot a aquell nen gran, i mira, de propina una botifarra per cregut i perdonavides. Ella podia fer tot el que feien ells, no era pas de fora, ni estrangera per més hija del catalán que li diguessin. Luzaga era casa seva, de vacances sí, però ja era casa seva.

Tenia llanterna, tenia xancletes,tenia cistell de vímet, no tenia por i aniria de nit a pescar crancs amb tota la colla. Sola o amb l'avi que  s'hi apuntaria segur  i així la iaia no diria que no, ella podria quedar-se a veure lapel·lícula a casa el Saturnino.

Quina emoció!
 Quan trigaria en arribar pasado mañana?

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí l'Alcàrria. Part VIII

- Corre, corre y no pares, corre hasta la azequia, corre que nos pillan y nos cosen...

La Reme no parava de córrer i de cridar com si li anés la vida, ella, la Mari Angeles, en Quique, en Pedro  corrien camp a través, cames ajudeu-me trepitjant amb els peus arrapats a unes xancletes de goma  o encabits en unes bambes amortitzades durant el curs passat, els rostolls d'un camp que feia poc acabaven de segar.

Un eixam d'abelles els perseguia amb un brunzir esfereïdor. Volaven com si fossin avions miniatura, li feien pànic les abelles, la mare li havia dit moltes vegades que si et picaven et deixaven el fibló a dintre la carn, només d'imaginar-s'ho els talons li tocaven el cul per arribar abans que ningú a l'aigua. Corria i pensava "mira que els pares de la Reme ens ho han dit, ai com ens passi res!"

- No vayáis con este sol a jugar al camposanto, ni por los campos de la casa, que está lleno de abejas y alguna culebra salta también

Però és clar, ells quan van sentir allò de "alguna culebra" es van mirar  rient per sota el nas i armats amb canyes i el valor dels insconscients, cap el camp de davant del cementiri - el camposanto - falta gent! Si, era un camp fabulós, groc com els rínxols dels angelets, no se'n veien els límits, amagava mil tresors: pedres rodones, closques de cargols rostits pel sol totes destenyides de color blanc que anaven rebé per fer-ne collarets, i si aconseguien que una culebra els saltés al seu davant, la fregirien a cops de canya per portar-la després a assecar i fer-la servir d'esquer pels crancs del riu. En Quique explicava que la carne de culebra les chifla a los cangrejos, no veas si la pusieramos en la trampa por la noche...

- ¡Tírate, tírate a la azequia! ponte barro en la cara , rápido...

Xaaaf, xip, xop, tots, l'un rera l'altre van anar llençant-se en planxa al rajolinet d'aigua que en deien sèquia , bé ells en deien azequia, samarretes ben plenes de fang, cabells bruts i rialles que espantaren les abelles, si no és que havien passat de llarg soles.De cop i volta aquell exèrcit volador i brunzidor, va desaparéixer com havia aparegut, del no res, de la terra quan la Mari Angeles sense voler havia aixafat el niu amagat entre rostolls i pedres, fet i fet una trentena d'insectes mal comptats, molt emprenyats, van aparéixer i ells van fer el que els havien explicat els grans de sempre: busqueu aigua si us perssegueix una abella, l'aigua i el fang no els agraden.

Així ho van fer. Ella estava contenta d'haver arribat la primera, de no haver tingut fàstic d'emplenar-se la cara de fang i que cap abella li hagués clavat el fibló. Va aixecar el cap, es va tirar els cabells enrera mentre mirava els seus nous amics, semblaven una tribu d'indis d'aquelles pelis que feien a la parròquia els diumenges de sidral, a Sant Just... tot d'una, aquells pensaments creuats que viatjaven de Luzaga a Sant Just van parar en sec, quan la Reme mirant-se-la de fit a fit, li etzibà:

- Ay tu abuela cuando te vea!

La iaia no va estar gens contenta, no. Va agafar-la pel canell fent-la entrar a casa d'una revolada. Va cridar l'avi, li va manar que anés amb les dues galledes a la font i quan va tornar tot deixant rastre d'aigua a tot el poble, ella va omplir el cossi que havia posat al corral de la Paca.

La Paca se les mirava amb els ulls esbatanats, les gallines van sortir per la gatera pensant-se que anava per elles aquell cossi d'aigua, els gats amagats darrera la porta del corral observaven sense moure els bigotis i  quan ella es va acabar de treure les calcetes que al matí eren blanques, plenes també de fang, la iaia sense miraments va agafar-la pel clatell i com si fos un pollastre abans de desplomar, la va fer entrar al cossi d'aigua freda sense miraments. En va sortir neta i polida, amb els llavis un xic morats de la fredor, tremolava, la iaia anava dient jaculatòries, lletanies en aquell castellà tan clar que feia servir quan estava enfadada, i ella, la nena trista, sense dir ni una paraula es va deixar fer. Un cop eixuta, cap a la cuina. Calia ajudar l'avi a obrir pinyons que havia dut en un sac del pinar.

-Pajarillo, mañana te llevo a ver el pinar y al camposanto a presentarte a tu familia, así no tendrás que meterte en la azequia para embadurnarte de barro. ¡Menuda juerga! ¿no?

Li ho deia amb la boca petita, com si no li digués res perquè la iaia no el sentís, somreia amb l'ull guerxo brillant, fent anar els dits lleugers obrint pinyons amb aquella pedra plana que feia anar amb traça esclafant closques, però la iaia tenia oïda fina:

- ¡Eso! tú dale ideas y tómatelo a guasa, menudo par. ¡Menudas vacaciones vais a darme!

Després d'aquest avís, mutis i a la gàbia l'avi i ella. Pinyons nets. Closques a l'econòmica i a sopar i a dormir sense fer comentaris, i sense conte. Aquella nit tocava comptar estrelles, les que es veien per la finestra sense cortines de l'habitació que compartien. Un ronc de l'avi, una estrella, un ronc de la iaia, un estel de desig.

La mare de la Reme li va prohibir sortir a jugar als migdies una setmana sencera, en Quique va desaparèixer, qui sap lo temps, la Mari Angeles si les veia per la plaça feia veure que no les havia vist, agafava la seva cabra i cap al seu corral. Sort del perrillo de la fuente, era l'únic que seguia jugant amb la nena trista quan sortia a posar la roca de sal als matins per les cabres, poc que s'esperava pas ella que faria la fi que faria. Però aquesta será una altra història.

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí l'Alcàrria. Part VII

- Mírala, ¡así me gusta, que vengas a ayudar a tu abuela!

La dona que li deia això mentre anava donant plantofades a una massa de roba blanca que devien ser llençols de llits grans, era la Higinia. Era una dona no gaire alta, amb el cabell pentinat enrera amb una ratlla molt ben feta al mig de la closca, els cabells negres amb algun de blanc que ja despuntava, més jove que la iaia. Vivia al final del carrer que feia pujada des de la casa de vacances, davant de ca seva hi havia també un pedrís, la porta era sempre oberta i les parets plenes de mosques.

- ¡Ya veremos lo que me ayuda! De momento carga la ropa blanca desde la casa y sin quejarse. Como una buena moza. Oi que sí?
- Iaia, yo siempre te ayudo ¿no?. - vaig respondre una mica ofesa -  Onde dejo la galleda, pesa molt esta amb tanta roba.
- ¡Anda! pero que bien hablas el castellano, moza.

La Higinia va fer aquell comentari elogiós, suposo, això de "hablar castellano", mentre esclafia a riure,  i l'altra noia que s'estava al seu costat remullant uns pantalons negres dintre el gran safareig es va girar per mirar-me de dalt a baix.

- ¿Porqué no iba a hablar bien el castellano, acaso es extranjera?
- ¡Qué va a ser extranjera! Si es la hija del catalán, la nieta de la Luisa , vaya, pero allí en Barcelona hablan catalán en casa, por eso lo digo.
- Higinia deja ya la broma del catalán, coño, que Mariano es Mariano, no el catalán y esta su hija mayor , vamos a enseñarle a lavar a mano con  agua fresca ,  en el lavadero...

La iaia mentre li deia això a la Higinia per fer-la canviar de tema, anava mirant la néta amb aquella cara seria que sempre feia, agafant amb força els llençols que ella havia portat en un cistell gran i després d'ompir d'aigua amb la meva galleda el cossi de zenc que havia dut amb l'altra mà va deixatar-hi un bon tros d'una pastilla de sabó que la Higinia li va passar.

- Lavar con este jabón no es cualquier cosa, ¿verdad? Ahora que todos usan polvos de esos de caja... como el jabón echo en la lumbre de casa, nada. ¿Cuanto tiempo hacía que no lo usabas, Luisa?
- Pues aunque te parezca mentira, yo lo sigo usando, que en casa, en San Justo tambien hago jabón con el aceite y las cortezas un poco de sosa y a darle vueltas a la cuchara de madera. La madre de esta también es mañosa, que su familia era de campo y sabe de estas cosas. 
- Pero con el olor de aquí, a romero y resina...
- Eso sí lo echo en falta, sobretodo el olor de la resina y ese gusto del té de roca ¿todavía recogeís té entre las rocas del pinar? Le diré al marido que se la lleve a darse una vuelta  y le enseñe

Parlaven com si la nena trista no hi fós, que si el sabó, que si el tè de roca, que si el pinar, bé ja li ho ensenyarien quan els hi llagués. Mentrestant allà al safareig del poble havien anat arribant altres dones i amb elles un parell de nenes que devien ser una mica més grans, no gaire,un any o dos i es miraven sense dir-se res. Una era alta com ella amb una mata de cabell negra deixada anar que li enmarcava la cara, un nas petit i rodonet, els ulls negre atzabeja i uns llavis mig closos mig a punt de riure. L'altra era alta i pigada, unes cames primes i fortes que sortien com els troncs fins dels oms d'uns pantalonets curts fets per la mare o l'àvia, fets a casa, vaja, no era roba comprada a la botiga.

- Reme, ven a saludar, anda, enseñarle a esta niña el río ¿porque no os bañais mientras nosotras acabamos de lavar - va cridar-li la Higinia a la nena morena
- Hola, me llamo Reme ¿te gusta bañarte? ¿sabes nadar?

Era per això que la iaia li havia fet posar el trajo de bany sota de la roba, i li va fer calçar-se les xancletes i no pas les sandàlies vermelles noves per les vacances. Ella ja devia saber que anaven al riu a banyar. Amb la Reme, de seguida es van entendre, van travessar tot el prat que s'extenia davant del safareig. Deixaren a la seva esquena el caneló que deixava anar l'aigua bruta de sabó de nou al riu i es dirigiren per la marge esquerra endins com si anéssin a la sortida del poble, seguint un caminoi ple d'herbes i marcat per una filera dreta de pollancres que ells en deien "chopos" fins arribar a un meandre on el riu s'eixamplava i es veia una mica millor el fons.

- ¿Te gusta pescar?
- No sé, mai he pescado,¿peces?
- Pues claro, peces . Y ¿cangrejos?, ¿te gustan los cangrejos?
- No lo sé Reme en el hort de la Bonaigua donde voy con el avi no hay cangrejos, peces sí pero no los pescamos, allí pescamos capgrossos y granotes
- ¿Qué dices que pescáis qué?
- Granotes i capgrossos amb cua. ¡Mira como aquella de allà! - va dir assenyalant una granotassa que acabava de fer un triple mortal des de la roca de la riba del davant - esa que ha saltado es una granota
- Una rana, aquí le llamamos rana.
- ¡Ah! pues con mi abuelo pescamos ranas y capgrossos que son los hijos de las ranas
- ¡Pues aquí a los hijos de las ranas les llamamos renacuajos, catalana!

La Reme s'anava treient la roba mentre es moria de riure de les paraules que  feia servir aquella nena nova que ella mig entenia. A la nena trista li passava el mateix . Estar allà de cop i volta la va fer sentir part d'aquell lloc, d'aquell riu ple de llot, de l'ombra dels pollancres, del safareig cobert amb artesonat de fusta ennegrida, d'aquell prat que ara ja estava decorat amb els quadrats perfectes, blancs, dels llençols estesos per terra, aguanats amb quatre pedres planes que havien netejat abans per no tacar-los. Era com un pollancre més...o una granota.

- Tonta la última - va cridar la Reme fent gest de córrer a l'aigua per llançar-s'hi .

Xap! totes dues van entrar a l'aigua amb un gran bot, al darrera els va seguir la Mari Angeles, tota cames, encabida en un trajo de bany de rodones taronges i verdes.

Allò era vida!
Vacances!
Ningú es pot enyorar en un lloc així.

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí l'Alcàrria. Part VI

Feia molta calor, era l'hora més forta del sol, havent dinat, espetagava a les pedres fent-les lluïr i enlluernava. La iaia tenia prohibit a tothom de sortir a aquelles hores o sigui que tocava migdiada forçada a l'habitació blanca de vigues despintades de negre.

La nena trista no dormia la meitat dels dies. Comptava les taques de verdet que es feien entre viga i viga, mirava com anava creixent la telaranya de l'angle de la porta amb la finestra i observava amb atenció com l'aranya anava menjant-se la mosca que feia dos dies havia caigut al parany. L'avi roncava una mica, només una mica al migdia. La iaia trastejava a la cuina, a vegades deixava que l'ajudés i li feia eicugar els plats amb aquells draps de color blau i línia blanca. S'hi feia com si fós una feina d'altíssima responsabilitat, els deixava al damunt de la "mesa camilla", una taula rodona amb faldilles i un forat al mig a sota on hi havia un "brasero" que com que era estiu no encenien, la iaia després els desava al rebost. El que més li agradava dels atuells de la cuina eren aquelles olles i pots de braç llarg de color marró brillant amb el dintre blau pigat, eren metàlics però eren diferent dels que tenien a casa i feien bonic amb aquell contrast de colors.

- Iaia, el pare quan venia a Luzaga vivía aquí?
- Ui no! Mira luego de la siesta te llevaré para qué sepas donde está nuestra casa. Esa casa era de mi madre y ahora es mía aunque como estoy lejos y ellos cuidaron mucho de tu padre, se la dejé a mi primo para que tengan los aperos del campo. !Venga, pasa a hacer la siesta y luego vamos!

Amb aquella promesa de descoberta de cases en un tres i no res, roncava tot somniant com devia ser una casa on s'hi guardan los aperos...què son els aperos????  

Les promeses d'abans de la migdiada s'acomplien a les tardes o tres dies més tard. El cas és que un dia van agafar ella i la iaia tiraren carrer amunt, passant per davant del forn de pa on hi anava a coure les madalenes i les rosquilles, saludant a tort i a dret a la gent que li preguntava

- ¿Es la hija del Mariano?
- Sí, la mayor que ya tiene otra y Mercedes un niño
- Vaya, buena moza va a ser esta chiquilla ¿como te llamas?

Prou que els deia el nom, però no sabien dir-lo mai bé. La jota la feien anar com si tinguessin un gargall a punt de sortir disparat al fons de la gargamella. Total que al final aquella nena trista, nieta de la Lisa li deien pels carrers de Luzaga "es la hija del catalán" i així anava la cosa.

- Hala, que vamos a buscar a la Higinia y luego a misa. ¡con Dios!

La iaia quan no volia enganxar-se a parlar, tallava en sec les converses amb aquesta frase, agafava la nena fort del canell, l'estirava i apa! a caminar a bon trot. Això del !con Dios! tampoc sabia de què anava. Qui era Dios?

Va poder-se'n fer una idea el dia que la iaia amb la Higinia, la Virgilia, la Virginia i la Araceli mariposa de los mil colores - com l'avi li deia - , van anar a una mena de teatre que feien cada diumenge a dalt de tot del poble. Pujaven pels carrers estrets i plens de rocs fins a trobar el carrer ample fet de roques planes i grans,- que si plovia alguna tarda relliscaven de valent - on acabaven les roques s'alçava aquella casa diferent, que estava protegida per una paret baixa i un cancell de ferrro rovellat, tenia com una mena de petit jardí i tot de mates que brotaven de la roca viva al voltant. Al teulat hi penjava una campana de ferro colat, grossa, es veia de lluny. D'aquest lloc  en diuen "iglesia". Allà un senyor disfressat amb una mena vestit llarg i capes dobles, i uns nens disfressats igual que ell però sense cinta al coll, parlava contra la paret, mentre la gent asseguda als bancs anava dient el mateix en veu baixa o responien a preguntes que ell feia mentre pujava i baixava una copa per damunt del seu cap. Al cap de molta estona de veure'l d'esquenes es va girar, va agafar la copa i una mena de platet i  va avançar dues passes. Tothom era agenollat , la iaia va fer un gest de queda't aquí asseguda, i ella amb l'altra gent van començar a aixecar-se formant una  filera al passadís central, es plantaven davant el "cura párroco" - en català en diem mossèn - badaven la boca i ell els posava una mena de patata fregida plana i rodona a dins. després els feia un senyal amb dos dits drets i els altres tancats, com qui escriu a l'aire. Feien un cop de cap fluixet, com una salutació tímida amb els ulls tancats, enllaçaven les mans davant la cintura i tornaven a lloc , sense seure. Quan tota aquesta comitiva tornava a ser a lloc, el capellà que  torna a girar-se d'esquenes, es posa a cantar i la gent de la sala desafinant com una ciolla de gats famolencs cantava amb ell. Acaba la cançó torna a girar-se de cara a la gent, se'ls mira, assenyala als nens còpia que surtin i diu:

- Hermanos, podeis iros en paz.

La nena trista es va quedar pensarosa, si tota aquella gent que era allà eren germans, com és que la iaia i l'avi mai no li ho havien dit? Així quants tiets i tetes àvies tenia comptant aquell senyor disfressat amb faldilles???

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí l'Alcàrria. Part V

 L'avi anava amb dues galledes d'aquelles de metall, grises una mica abonyegades que ens havien deixat a la casa, també hi van portar un cossi gran d'aquells de fer bugada. La nena trista hi cabia sencera a dintre, la iaia ja li va dir que allà tocaria banyar-se els dissabtes, escalfarien l'aigua a l'econòmica - la cuina de ferro colat que s'engegava amb carbonet i pinyes - i farien servir un sabó Lagarto, aquella pastilla gran de color groc que feia olor de net sempre que la feien servir per treure taques al safareig de casa. Es veu que aqui el fan servir per a tot, per a la roba i per a fer nets els nens.

L'aigua d'aquella font estava congelada i mira que feia calor! Van omplir a poc a poc les dues galledes i el càntir que li tocava portar a ella. L'avi en deia botijo, era un càntir blanc amb un broc gros i un de petit rodonet com el mugró de les ovelles al corral de Palafrugell quan feien mamar els xais que estiraven per treuren tota la llet possible, ells en treurien tota l'aigua fresca.

Badant entre el gos, les ovelles i l'avi es va mullar els peus, anava amb sandàlies, eren noves, les hi havien comprat per aquelles vacances especials. L'avi va fer cara de "ai la iaia si ho veu!", però no va dir res, es va treure un mocadorot gros de color blau fosc que duia a la butxaca dels pantalons i va eixugar-li els peus. Van riure sense dir res més. Carregaren l'aigua, de les galledes alguna gota anava a petar a terra , es deixava un restre de la font a la casa nova, així el gos petener que feia estona que els seguia no es perdria.

Era petit, no bordava, es va anar acostant a la font a poc a poc a veure si li deien res. La nena trista quan el va veure, va deixar anar el càntir de cop, sort que era a tocar de terra perquè sino s'hagués trencat i llavors si que la iaia hagués posa't el crit al cel i a l'avi de cara a la paret, per no saber controlar aquella nena. Ja la sentia només imaginant-se-la, sense haver trencat res.

Es va acostar a poc a poc i el gos, blanc de potes i amb el mussell afuat com el d'una guineu es va deixar acaronar el caparró. S'estaven fent amics de vacances. L'avi se'ls mirava consentint amb el gest, no se sap què pensava, però un avi que et porta ocells per que tinguis companyia i sap que els alliberes i no s'enfada, segur que està content que tinguis d'amic un gos petener, sense nom, aparegut del no res, per fer-te somriure. La nena trista que no ho estava però que ho semblava, no li va posar nom al gos, era el perrillo de la fuente pels nens del poble, tots li donaven menjar, aigua mai no n'hi faltava. La nena trista tenia el cor content amb aquell gos que la seguia pel carreró, si anava amb ell, passar-hi ja no li feia por.

Arribant a casa van veure que la iaia venia del carrer de dalt, duia una mena de safata de forn a les mans amb una mena de galetes rodones, blanques, ensucrades, aquella tarda ja sabien què berenarien: rosquillas sin agujero. Boníssimes. Galledes a terra davant la cuina econòmica , el càntir a l'ombra de la sala, al costat de la porta del carrer per xarrupar quan la set apreta i deixar-lo suar que sempre la tingui fresqueta. Només havien passat unes hores però ja sabia que aquelles serien de les millors vacances de la seva petita vida, úniques i plenes de nous sons, noves paraules: horizonte, Cobeta, Sigüenza, resina, perrillo,Molino,Saturnino, Valentín, Virginia, Higinia, rosquilla,Tajuña, económica, Paca, botijo...

Viatge a l'Alcàrria, sí, sí l'Alcàrria. Part IV

Pujaren per l'escala estreta, graons de fusta gastada i rajoles de color indefinit. A les parets les rascades d'haver-hi traslladat mobles amunt i avall. Aquella escala no era una línia recta feia ziga-zaga, l'avi al davant d'ella feia que la llum no s'hi pogués filtar, la iaia tot darrera anava comentant quants anys feia que no hi havia estat. L'escala era al fons de la sala, s'enfilava doncs per la paret que feia de paret mitjera amb la casa del darrera que sí que estava habitada tot l'any. Un cop a dalt la llum va fer-se mestressa del repartidor, allà el més peculiar era una olor penetrant de gra assecant-se, de fenc encara vert. Era el graner, aquella casa es feia servir de graner i no pas de casa i el primer pis a recers de les rates, dels insectes i més seca era el lloc perfecte per desar-hi el gra un cop l'havien separat de la palla, batent-lo a camp obert amb les mules i els ralls. D'aquell blat daurat se'n feia la farina per pastar-ne pa olorós. Els munts de civada, el fenc, eren per fer farratge pel bestiar, tot pujava allà dalt per l'escala estreta, sense llum, de graons desiguals i en ziga-zaga.

La iaia no deia res però s'ho mirava tot amb ulls de garsa. Cada racó era ponderat per la seva visió experta, calculava les hores de feina que li portaria treure la pols sobrera, la justa, perquè allà de pols n'hi havia per donar, vendre i regalar. L'avi xerrava amb en Satur del bestiar, d'on anar a buscar l'aigua i de com es podia fer servir el corral com a comuna, que les gallines hi passaven després i ho deixaven tot net com una patena. La nena trista escoltava, gallines? netejant? bé ja ho veuria .

Al costat esquerra de la sala de dalt s'hi obria una porta de dues fulles, despintada, els rajols del terra també eren desiguals d'aquelles que si no hi pares esment t'esquerdes el nas contra la paret. Les parets eren blanques i el sostre estava dividit per unes vigues de fusta deixatada de la pintura negra que les havia vestit alguna vegada. Una finestra guerxa de dos batents s'obria al carrer de la façana gran de la casa, just a sobre del pedrís on hi posaria la sal per a rebre les cabres cada matí. Sí, l'avi li havia dit que hi posarien una pedra de sal damunt el pedrís gros i així veuria com alguna de les cabres de la Reme se li feien amigues.

- Anda, anda, llévate a esta a la fuente que falta nos harán un par de cubos grandes de agua!

La iaia començava a donar ordres i l'avi sense dir res, obeïa.

Va allargar la mà a la nena trista i junts van sortir de la casa deixant la iaia, ja sense el Satur, fent neteja. Obrir maletes, fer llits amb els llençols blancs que feien olor d'herba fresca, que li havia portat la tal Virginia, preparar la cuina per poder-hi menjar amb comoditat i escombrar i fregar sales quan arribessin les galledes plenes d'aigua que la nena trista i l'avi havien anat a cercar a la font.

Una aventura, per la nena trista, des que havia arribat a aquell loc tot li semblava estrany i fabulós alhora, tot era de veritat però molt de mentida com quan somniava i es despertava suant i cridant. Abans d'enfilar el carrer per anar a buscar la font va demanar per anar al lavabo. L'avi es va posar a riure , se li movia la panxa amunt i avall i l'ull guerxo no es veia perquè se li havia tancat del tot. De què reia?

- Ven, ven que te voy a enseñar donde está el la-va-bo en esta casucha.

Va obrir una porta que quedava amagada al darrera del que semblava el rebost de la cuina i es van trobar de morros a la mula, la Paca que se'ls mirava amb uns ulls rodons, marrons i tendres, les narius badades per identificar quina olor feien els nous convidats. A ella li agradava la Paca, aquella mula gran, de pell suau, olor penetrant i dents grogues com les tecles del piano vell. Aquells dies de vacances es farien amigues, n'estava ben segura perquè la Paca s'assemblava molt al seu cavall imaginari que l'acompanyava quan anava de casa de la mare a casa de la iaia, el cavall que només ella veia pderò existia. A la paca la veia tothom pero només amb ella es faria amiga. Allò era el corral.

Aquesta gent tenien el lavabo al corral? No, el corral era el lavabo i s'havia de buscar un raconet per a cadascú, posar-hi un xic de palla per no esquitxar-se i apa, calces avall i aigua bescanviada o ensiamada olorosa, calia cobrir-la després amb més palla  i marcar-ho amb una  pedra. Era de les coses que no sabria si explicar o no als caganers de casa quan tornés, als  seus amics del carrer segur que no els en diria res, quina vergonya! Però era molt divertit de fer-ho així, a més, al corral amb la Paca s'hi trobava acompanyada i segura, fosc amb la llum justa i sorollets dels polls i les gallines que entraven i sortien com els donava la gana i els gats també.

- Avi, no hi ha paper?
- Paper? ay no chica no, mira coges una piedra de éstas y te limpias, espera que llamo a la iaia que te enseñe... y luego ya pasaran las gallinas, pero tú siempre lejos de la Paca ¿eh? que si te da una coz, !no la cuentas¡

Ella ja sabia què era una comuna a una casa de pagès, els seus altres avis i els tiets de Bellcaire i la tieta a Sant Just en tenien. A fora a la galeria abans de baixar a l'hort, al costat del corral dels conills o al fons de les corts del matxo, allà feien servir papers de diari ben retallats i penjats en un filferro o posats en una pila al tauló de la comuna mateixa. Però aquí no en tenien de comuna, tampoc tenien aigua, ni aixetes. El que sí que hi havia era una bombeta penjada al bellmig de la sala, una altra a la cuina i a dalt a l'habitació on dormirien. No sabia si feien llum o només les hi havien penjat per fer veure que encara era una casa i s'hi podia viure, al vespre sabria com anava el tema.

Aquestes vacances prometien, s'havien convertit en una mena de Ginkama,com els concursos que feien a la classe del color vermell quan jugaven a canviar de color mentre sonava la música per aprendre els números, les formes, com en els jocs de classe, allà, ara, tot era nou.

- Pajarillo ¿vamos?
- Ja vinc avi, ja vinc.

Viatge a l'Alcàrria,sí,sí, l'Alcàrria. Part III

Aquell home llargarut, de nas ganxut vestit amb una camisa de color de gos com fuig i uns pantalons grisos, o potser negres destenyits, era en Satur. Així n'hi deia la iaia, era un cosí llunyà o un cosí d'un cosí que es deia Valentín que sembla que era el parent que els deixava la casa on s'allotjarien totes les vacances. Començava la tirallonga de parents, cosins, cosines, tios, ties i altra parentela.

Doncs bé, en Satur, els havia anat a recollir a la parada del Cobeta. Un cop fetes les abraçades reglamentàries i l'encaixada de mans amb l'avi, va fer-li un pessic al nas a la nena trista que se'l mirava amb aquells ulls de mussol curiós que tant temia la iaia. Però a diferència d'altres cops, la nena trista que només ho semblava, no va dir res. Potser encara estava mig adormida, potser aquella alçada d'home la tenia sorpresa o potser volia saber on els duria abans de preguntar-li com era que tenia aquelles mans tan grans i aspres. En Saturnino, en Satur per la família, va posar-se al costat de la iaia agafant-la de bracet, mentre li explicava coses que la nena trista no entenia, parlaven de gent, de cases, de camps que aniria descobrint els dies de vacances. Ella anava feliç agafada de la mà de l'avi que traginava una de les maletes amb l'altra.

Després de caminar una bona estona pel camí de terra paral·lel al riuet de mà dreta, -Tajuña es deia el riu -, van passar per sota d'unes grans pedres. Eren com el pont trencat d'un país de gegants, feien ombra a tot el camí, de fet eren com un barret a la corva més ampla del riu, grans, amenaçants , poderoses, semblava que allargaven el coll, com les oques, per arribar a tocar les roques que feien de solarium als banyistes de la riba del Tajuña.

Passat el pont de pedres naturals, una corba i les primeres parets del que devien ser les cases del poble, de fet eren les parets fetes de pedra seca, negra i grisa amuntegades en un ordre antic i segur de les porqueres de la casa d'un altre parent de la iaia. A poc a poc va anar entenent que en aquell poble tots eren parents, tots es deien "primos" que vol dir cosins, o deien la tia tal, el tio qual , n'hi havia que eren morts, d'altres ja no eren al pueblo se n'havien anat a Madrid - on havia nascut la iaia - i uns quants seguien allà veient passar el temps al ritme de les fulles dels pollancres vora el riu. Tots els volien veure. Tindrien feina, si havien d'anar a visitar tanta gent com va anomenar en Satur de la parada del Cobeta a la casa que els deixà el Valentín.

Ja tindrien prou dies per veure'ls a tots i fer vacances? La nena trista rumiava cap endins mentre es mirava els peus que aixecaven polseguera i pedretes. L'aire d'aquell lloc li va fer venir ganes d'apretar a córrer cridant i rient, d'estirar l'avi i no parar fins que el cor els en digués prou...

Arribaren a una font de pedra emvoltada per una mena de piscineta on queia l'aigua,allà en deien al abrevadero , hi havia dues mules que bevien amb molta set, a la vora hi havia un primo d'aquells del Satur i la iaia, que es va posar molt content de veure'ls. Tant que va agafar enlaire la nena trista que no estava trista però ho semblava i de poc que la fa cridar, la va aixecar de terra i se la va posar a l'alçada dels ulls, va somriure deixant veure unes dents trencades i grogues però els ullets divertits van tranquil·litzar de seguida la nena que va respondre amb un:

- Hola ! ¿tu qui ets? , 
- Mírala que rica, me habla en catalán. Niña que aquí no te entendemos¿hablas cristiano?es la hija del Mariano, ¿no? 
- No seas animal Claudio, la niña te entiende y habla perfectamente - va contestar la iaia una mica mosca -,¡Anda dile algo al primo Claudio!
- Sí, mi padre es el Marianu y la mare es llama Emília ¿los conoses?
- Anda, sí que habla, sí.

Esclafiren a riure amb l'avi i la iaia tot deixant la nena a terra, palplantada davant les mules, amb més preguntes a la punta de la llengua que van haver d'esperar-se.

Aquell poble feia olor de terra seca, de pols, d'aigua neta sense molsa i de cabres, de porcs, de mules i al fons, quan s'anaven apropant de la casa que seria casasevatoteslesvacances, el nas de la nena trista va omplir-se d'una sentor dolça i coneguda.

Un punt d'anís, una mica d'ou,  molt de sucre, farina blanca, l'aire estava perfumat d'olor de magdalenes. Sí de les magdalenes que la iaia feia a casa a l'hivern, per berenar els dies de festa, aquelles magdalenes petitones de nas rodó i daurat. Ella s'hi fixava com les feia: posava ous a un bol gran, farina, sucre, llet, ho barrejava com qui bat els ous per fer una gran truita hi afegia una polseta blanca i a poc a poc quan tot era batut obria l'ampolla d'anís, una aigua densa amb oloreta ensucrada i picant, hi afegia un raig a la pasta, ho barrejava de nou i anava omplint uns motllos de paper blanc, arrissat com una diadema de diumenge de Rams,  com els baixos del cobrellit de festa dels pares, tot onduladet, cada onda igual a la següent fins tancar el cercle perfecte. Totes plenes damunt una gran plàtera, la introduïa al forn blanc, que era un calaix fosc sota els fogons de la cuina. Passada una estona, dues partides de cartes a la brisca o una partida de dòmino, la iaia guanyés o perdés s'aixecava de la taula del menjador i anava a la cuina, obria el forn i en treia aquelles precioses pastes oloroses. Ara ho entenia tot, la iaia havia après a fer magdalenes aquí i volia que li'n fessin per ella, era per això que havien vingut al seu poble potser li ensenyaria fer-ne i tot.

Mentre somniava magdalenes petitones, daurades,suaus, acabades de sortir del forn, uns altres personatges van aparéixer a l'escenari. Un ramat de cabres de tots colors, negres amb taques blanques, marrons, blanques, grises de pèl curt, banyes dretes i un cabró, - el marote - gros i pudent amb barba blanca i ulls rodons color de mel. N'hi havia de totes mides, petites, mitjanes cabrits de pocs dies seguint la de les mamelles més grosses i nens i nenes que corrien cap a la plaça arreplegant-ne una aquí, dues allà, rient i cridant-les pel nom. Això l'espantava i l'excitava a parts iguales, volia fer com ells, podria saber-ne el nom? la deixarien anar a caçar cabres? com se'n deia d'això? On les portaven? Què en feien? ningú d'aquells grans li deien res de res, a la llista de preguntes per respondre ara acabaven d'entrar-hi les cabres i el seu viure entre el camp i el poble. Les cabres van començar a passar, com si sabessin exactament on havien d'anar, sense mirar-se'ls, directes als pedrissos de les cases per on ells anaven passant que estaven coberts per una mena de sorra blanca...mirada d'aprop aquella pols no era sorra, era sal i a les cabres les tornava boges. La Reme uns dies més tard li va explicar que els hi donaven sal perquè així bevien més aigua i feien més bona llet.

Esquivant cabres van arribar per un carrer estret a un de més ample que seria el seu, allà al davant, austera, molt castellana, de planta quadrada, amb les finestres tancades, esperant-los, va aparéixer la casa de vacances. Era una casa feta amb pedres molt grans, grises una mica tristes, com ella, tallades a cop de mall perquè eren enormes. La porta era d'una fusta vella, havia perdut el color de fusta, ara era grisota, estava partida en dos, la clau era de ferro, molt grossa, no li cabria a la butxaca ni a l'avi, ni a la iaia, com s'ho farien? Sense parar de parlar, en Satur va obrir la porta, van entrar però no es veia res, no hi havia llum?

- Luisa, aquí te trajo ayer la Virginia unos candiles de aceite para que puedas tener luz arriba, tienes mecha en la mesa. Para la cocina y la entrada  te dejó  unas cuantas velas y cerillas. En la cocina con la lumbre prendida te apañas, aunque con el calor de este verano igual poco la prendres. Un ratito en la noche para calentar la leche para la niña, con la económica te arreglas.

Hauria d'aprendre un munt de paraules, perquè no entenia pas de què parlava aquell cosí llunyà o cosí del cosí que els deixava la casa, vaja, aquell parent. Si tots els del poble eren com ell, tindria feina. Ara, la iaia no calia que encengués l'econòmica - que no sabia pas què era - perquè la llet calenta a ella li feia venir arcades, ecs quin fàstic aquella olor densa, dolçota que embafava. De llet calenta, res de res.

Travessaren la sala encaminant-se a unes escales al fons de la mateixa quan tot d'una es va sentir un cop sec a la paret de la cuina, tot va trontollar, de la lumbre - la llar de foc - va caure un tou de sutge creant un nuvolet de pols i una ganyota de mala gaita a la cara de la iaia, aquell sutge devia fer un segle que hi era. En Satur va cridar, mirant-se primer l'avi i tot seguit la paret:

- Esta es la Paca. Paaaaca! si voy verás como te arreglo!!!

La Paca? qui era la Paca?

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part II

- Avi, tinc son.
- Nada de son que ya estamos llegando ¿no ves el sol allí ? Ya es de día, mira el castillo estamos en Sigüenza.
- ¿Sigüenza, que no anem a Luzaga?
- Sí, pero bajamos del tren en Sigüenza, la yaya se toma un café con leche y nos subimos al Cobeta hasta Luzaga. 

Cobeta, Sigüenza,castillo,Luzaga. Quina son que fa quan arriba el tren a Sigüenza!.

Amb un gran esforç de voluntat de quasi sis anys, va aguantar amb els ulls oberts fins que el tren es va aturar. De cop i volta tothom traginava maletes i embalums pel vagó, el passadís dels contes de l'avi era ple de dones i homes caminant depressa en direcció a les portetes de fusta i vidre, closes entre ferros, tots maldaven per baixar els primers a l'andana deserta. La iaia feia estona que s'havia llevat, havia passat la nit roncant i ara deia que no había pegado ojo. Quin riure, pegar ojo què deu voler dir?  La va pentinar en un tres i no res, passant la pinta pels cabells esbullats, va fer-li dues trenes perfectes i la va xopar de colònia amb olor d'herbes fresques feia una olor entre llimones i espígol de l'hort. L'avi va baixar de la lleixa les maletes marrons i guerxes, una a cada ma, la iaia duia una bossa grossa, una mena de farcell i a la nena trista agafada ben fort a la seva mà dreta, que no se li perdés.

L'estació era petita, comparada amb la de Barcelona. Una mena de castell rònec, les parets grogues i vermelles, les portes pintades de verd amb uns vidres bruts, algun trencat. Van entrar a un bar que feia cantonada amb l'estació, davant d'una botiga plena de botes de vi fetes de pell de porc que penjaven com si fossim raïms davant la porta partida en dos, a l'aparador hi havia ple de navalles amb mànecs d'os, de color blanc , algunes fetes de banya de color negre, gris, marró, ¿Sabes para qué sirven?, son pa llevarte al campo cuando el tiempo de siega y poder partir el pan y el queso o el chorizo o los torreznos.... La iaia es va demanar un café con leche, l'avi res, no tenia ni gana ni set, la nena trista va adormir-se damunt la taula rodona, rendida d'emocions i contes i paraules noves apreses entre sotrac i sotrac del tren, páramo,cementerio, hacienda, torrezno, albañil, cierzo, cabritilla, pinar,cangrejo, animals, llocs, vents dits en el castellà clar de l'avi.

- On som?
- Estamos ya en Alcolea, pajarillo.
- Alcolea? però que no anem a Luzaga?
- Ya deja de enredar a la niña con tantos nombres. ¿Que no ves a la pobre que no sabe donde está ni adonde vamos? 
- Sí, anem a Luzaga, solo queda una parada. 

La iaia va treure el geni i l'avi va fer una d'aquelles ganyotes que li feien tancar encara més l' ull esquerra, que ja tenia un xic tirat avall. Sense respondre, va agafar la petita damunt els seus genolls, li va fer un somrís gran com la rodona que li dibuixava la panxa i la va agafar ben fort amb els braços de albañil i payès a parts iguales. Ella s'hi va arraulir morta de son. Feliç, feia de bo aquella panxa gran per arrapapar-s'hi.  L'espatlla de l'avi estava feta a mida pel seu cap de Mataró - com li deien a vegades que tenia - un capgrós com els de Mataró, com el de ton pare, ets ben igual al... Ella no en feia ni cas, què devien voler dir amb això ? Hi encaixava perfecte, ningú més no podia estar-hi així de bé. La iaia la va tapar amb un jersei negre, el dia es va fer fosc de cop, el pensament va quedar quiet, arraulidet com ella, cap a Luzaga falta gent. La nena trista però no va veure ni un revolt del camí que passava enmig de les grans pinedes resineres.

Un gran sotrac la va despertar, la nena trista havia anat adormida, arrapada a l'olor de terra, carbó i tendresa del seu avi. La frenada del "Cobeta", l'autobús de línia de la comarca, al bellmig de la carretera, els va deixar entre un camí que s'endinsava cap a no se sabia on, paral·lel a un riuet,  i  un altre camí de terra que anava a petar a un gran casalot de pedra, es el molino, mañana vendremos a visitarles, va dir-li l'avi.  Maletes a terra, farcell a la mà, nena deixondida. Havien arribat, eren a Luzaga.

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí l'Alcàrria. Part I

Viatge a l'Alcàrria, sí sí, a l'Alcàrria.  part I

Aquell viatge per fer vacances lluny de casa i de tothom la feia sentir gran, petita, alta, invisible,especial sobretot especial i tot alhora. Se n'anaven els avis i ella. Ningú més. A un lloc on mai no havia estat i que era lluny, molt lluny, deien que molt aprop de Madrid i Madrid era mooolt lluny. Hi anaven en tren, un tren gran amb molts vagons, de fusta tirat per una locomotora que feien funcionar amb carbó, com la caldera de casa , la de la calefacció però més grossa.

Els havien acompanyat a agafar el tren el pare i el tiet, la mare i la padrina tenien feina amb els petits de cada casa. Pujar a aquell giny tan gran amb finestres rectangulars que per obrir-les calia fer força doncs pujaven i baixaven senceres era fabulós. El tren estava ple de gent amb maletes de moltes mides i colors, la tenia del tot atabalada aquell no parar,com si un formiguer s'hagués trencat i en sortissin totes les formigues amb els ous i les larves amunt i avall. Li agradava el tragí de tanta gent estranya i al mateix temps sentia un rau-rau a la panxolina com de no haver berenat. Eren els nervis, deien, d'anar-se'n sola amb els avis uns dies, a fer salut, a revifar-se, a perdre aquell color de pell de merda d'oca. Deia la mare que allà on anaven trobaria les ganes de menjar, semblava que havien fugit sense dir adéu feia uns quants mesos.

Feia calor a l'andana de l'estació de França. Van esperar que els diguessin on havien de pujar i quan ho saberen entraren de seguit per agafar un bon seient, l'avi col·locà les maletes una mica guerxes a la lleixa que hi havia damunt els caps i s'assegueren en fila, ella a la finestra, l'avi al seu costat i a la porta que donava al passadís, la iaia. Sempre vigilant i pendent de les entrades i sortides de tothom. Van sentir un xiulet i adéu pare!!! El fum del carbó que cremaven per que el tren marxés a tota pastilla es ficava per tot arreu, els narius en quedaven plens i quan et mocaves - la iaia la mocava a cada estació - feies mocs negres. Entrava per les finestres a mig tancar, per les portes quan s'obrien deixant entrar i sortir passatgers que no anaven tan lluny com ells.  Era el viatge més llarg que mai no havia fet la nena trista. Anaven a un lloc ignot, al centre de no sabia on, però lluny, allà hi havia parents de la iaia, cosins germans i parents llunyans. De l'avi diu que no, que ell era d'un altre lloc també d'aquells verals, però d'un poble diferent. Se n'anaven lluny, molt lluny a Luzaga. Com sonava aquell nom, feia mitja basarda, a ella li agradava. Va decidir que li agradava abans de saber on i com era aquell poble amb nom sonor.

Feia una bona estona que corrien deixant Barcelona enrera,Tarragona i el mar va ser un vist i no vist i ara ja feia molt que veien camps i un poble de tant en tant. Van fer moltes parades i al seu departament van entrar tres senyors molt seriosos, van dir bona nit, van seure sense ni mirar-se, un va treure una cigarreta però amb la mirada que li va clavar la iaia va entendre ràpid que allà no voliem fum, i va anar-se'n a la porta del vagó.Tots tenien una història al cap però cap ganes de fer anar la llengua i els ulls amb la mirada baixa, lun darrera un Correo catalán i l'altra fent veure que comptava pals de llum mirant per la finestra, la tarda va acabar-se ben aviat.  La iaia va treure d'un cabàs el sopar, uns entrepans de pernil, unes "petxugues" de pollastre arrebossades i una amanida feta amb tomàquets i enciam de l'hort. Un cop sopats la gent del vagó volia dormir, llums apagats, jaquetes i americanes al damunt, sempre refresca quan tanques els ulls, però l'avi i la nena trista es miraven de reüll. No hi havia son i sí molta curiositat ganes de xerrameca.

Vamos afuera con la niña. Digué l'avi fent gest de donar-li la mà, d'un bot saltà del banc del vagó i cap al passadís que s'havia anat buidant de gent de pas, el revisor havia passat feia estona. Tots els bitllets en ordre, els del "hospiciano" - era l'avi -  també. O sigui que no calia anar a dormir com les gallines a punt de fosca. Allà, palplantats al passadís, mentre veien passar cases i cases, camps i camps, pals de llum a la velocitat de trot adelerat d'un tren de llarga distància, s'endinsaven a poc a poc a la Castella d'orígen dels avis. Per primer cop se l'enduien a ella tota sola de vacances. Vacances, vacaciones en deia l'avi. La iaia ja roncava.

La nena trista - que mai estava trista, però ho semblava - deien els grans que tenia mal de fetge i que aquest mal de fetge venia dels gelos, del fred de peus que patia degut a l'arribada d'una germana a casa i un cosí a casa dels avis, on vivia la padrina i el tiet. Puntualitzem: els tiets. L'un era el marit de la padrina i l'altre germà de la mateixa. Pots comptar si tenia mal de fetge, ni fred de peus, ni res, romanços de gent gran!  que res no saben de quin mal pateixen les nenes tristes que no estan tristes però que ho semblen.

Ben mirat però,  potser sí que li feia una mica de ràbia veure aquell parell ocupant tot el sant dia el pit de la mare, el pit de la padrina i les carícies del pare, del tiet més guapo. I una enveja que semblava una serp verda se li enroscava al ganyot quan tot de gent anaven a visitar aquell parell de caganers que ni parlar sabien.

Apa doncs aneu mamant i cagant i plorant ! Jo me'n vaig de vacances amb els avis per a mi tota sola, pensava la nena trista que estava més feliç que un cabrit acabat d'esquilar. Ella era allà, al tren, i anava lluny amb l'avi al costat, gran, segur, mirant guerxo però mirant-la dret als ulls mentre li anava explicant com es deien els arbres, el nom de la ratlla de llum vermella al final de la vista : horizonte se llama y allí nos vamos a encontrar un día, tú verás.

https://es.wikipedia.org/wiki/Luzaga

L'hort de la Font de la Bonaïgua.

Agafada de la ma de l'avi sortia de casa la iaia. Sí, n'hi deien "casa de la iaia" era ben clar de qui es considerava la casa, qui era qui manava en aquella casa el primer pis sense ascensor d'una casa de planta baixa al bellmig d'un dels carrers amples del poble. La qui posava les normes, parava la taula, cosia mentre a la ràdio les veus de la novel·la ploraven, suplicaven , estimaven...tot en castellà, la iaia era qui ordenava la petita vida del dia a dia. Anar a casa la iaia a buscar l'avi i amb ell marxar cap els horts de laFont de la Bonaigua era una festa.

Abans de sortir de casa obrien la porta secreta de sota l'escala, el quarto fosc, una porta marró, estreta amb uns forats al capdamunt, feia una forta olor d'olors quan l'obrien. D'allà sortia ferum de resclosit, aroma de terra vella, d'oli gastat, de ferro rovellat, de goma de bicicleta, microfongs que creaven una pols verda, tots els organismes invisibles envaien sense manies les narius per uns minuts el temps d'agafar l'aixada, el cistell, un parell de sacs i eines petites dintre el cabàs dur, ah! i les gàbies. Les gàbies fetes a ma, de trossos de fusta i filferro, petites, d'un pam curt, per posar-hi algun pardal, alguna cadernera que amb sort cantava. Els pardals espantats, rodonets,boles suaus o els verdets de veus sonores acabaven lliures si els hi regalaven a la nena trista. A ella li feia mal el cor de veure aquelles bestioles engabiades, quan arribava a casa de la mare - si, també en deien "casa de la mare" de casa seva - els obria a poc a poc la porta des de la finestra de l'habitació del darrera, la de l'esquerra, a dalt i veia com després de dubtar un parell de segons, no pas més, un saltet a fora i a volar fins els pins de la pineda del bosquet de ca la Lolita. Bé, de Can Freixes.

A l'hort de la Bonaigua, la festa era servida. les regues eixutes semblava que els esperaven, sabien que quan arribava l'avi obria el pas de l'aigua i començaven a omplir-se, la terra canviava de color del gris marró assoleiat passava a un dens marró tirant a negre, a poc a poc les fulles dels pèsols, les tomateres,les pebroteres aixecaven el cap, saludaven. L'avi anava arrencant herbes, al temps de les patates obria la terra amb l'aixada i d'allà en sortien peces rodones,boturudes que la iaia faria fregides amb uns ous ferrats sublims. La nena trista badava, allà a l'hort de la font de la Bonaigua va aprendre a badar tot fixant-se en les bestioles petites que corrien per terra, comptant capgrossos dels safarejos, els que tenien cua i els que ja l'havien perduda, un esclaput - un gripau en deien a Sant Just - aquí una granota allà, i libèl·lules que la mare en deia espiadimonis, papallones blanques, erugues. Aquells grans safarejos amb aigua brillant i fosca, les pedres vestides de molsa molla sempre verda. Aquell hort endreçat, al costat dels horts dels amics de l'avi era fet de rengleres de canyes ben posades , cordills que ajudaven les tomateres a tirar amunt i aguantar el pes de les tomates - que deia la mare - o de "los tomates" que deia l'avi, un espectacle de colors : vert, vermell,carabassa,grocs,blancs,grisos,violeta de les albergínies o els pensaments que feien la competència a les males herbes. Un entapissat que feia de marc i barrera entre menta i trèbols, gustos frescos que esclataven a la boca sense cap vergonya, regalimaven quatre llavors de tomàquet i posaven una medalla a la samarreta o el vestit, mai era esbroncada per dur aquella mena de medalles, la nena trista.

L'avi xerrava poc però xerrava clar amb els seus veïns de l'hort i les veïnes. Rentàven els tomàquets, les patates, algun manat de bledes, els pebrots verds o vermells i amb papers de diari separaven el fons dels cistells per a posar-hi els pèsols aquí, les cebes allà o les carxofes. Peus bruts de fang, mans glaçades de massa estona a l'aigua, els ulls brillants de vert, de roig, de gent, del dring de l'aigua, del silenci dels peixos del safareig. Tornar a casa, cadernera a la gàbia. Tardes de l'hort. A l'hort de la font de la Bonaigua.

La nena trista. retrat 1

La nena trista està fixada a una foto vella de quan era petita i asseguda a l'orinal blanc, de plàstic,vulgar, passava els fulls dels diaris que la mare li donava per tenir-la entretinguda.

La nena trista va aprendre així que els articles van arrenglerats, que les lletres són com les formigues, petites i negres, posades en filera una darrera l'altra i de tant en tant ensopeguen en pedretes que es diuen comes o s'aturen quan es troben pedrotes que es diuen punt.

La nena trista no està pas trista. Només sembla trista perquè té cara de gran de ben petita, perquè observa i mira a fons i fa témer la mare, la tieta, l'àvia que després de la mirada fixa no es trobi l'observat amb la paraula, el comentari o l'exabrupte dit com qui no vol la cosa, sense intenció de ferir ningú però ferint irremeiablament a qui el rep. Així es va fent com és, la nena trista.

- Que no me l'estic tocant pas la patatona! 
mentre acaba de posar-se la goma de les calcetes bé, que l'estrenyien l'entrecuix i molestaven en pujar a l'autobus. La mare, coneguda i reconeguda volia fondre's, no ho va fer, però es va dedicar a replicar el comentari fet per la nena trista en un autobús vermell, ple de gent del poble, coneguda, doncs el va repetir tants cops en festes familiars i trobades amb amics, que la nena trista el va fixar al cervell amb foto incorporada i ara us el regala.

- És molt lleig aquest noi!
l'àvia que es vol morir, la tieta que es trabuca donant excuses a la mare del noi lleig, bona persona, segur,estimat pels seus i pels veins, però lleig i la nena trista ho diu després d'haver-lo estat observant amb els ulls com els mussols fora de l'òrbita mirant d'entendre per quina raó li volien fer creure que era guapo i simpàtic i podien ser amics. Després d'aquella frase, l'amistat quedà dinamitada. Mai fou possible restablir vies de diàleg amb qui fereixes volent o sense voler l'amor propi o l'autoestima, com es diu ara, quina paraulota melíflua "autoestima" ressona en el cervell de la nena trista, tot allò que de fa uns anys es transvesteix per sonar "políticament correcte" li provoca vomitera, vaja. 

La nena trista comença avui a caminar en l'aventura bloggera, una altra paraulota.