Un altre dia clar. Feia caloreta, les finestres de l'habitació i el menjador estaven obertes de bat a bat, la tia acabava de fregar la casa i s'havia d'eixugar el terra depressa, sota aquella mena de plàstic fort amb dibuixos com de jersei antic, hi havia fusta, fusta de roure o de castanyer.
Els castanyers eren els arbres més abundants a la vil·la, eren frondosos, enormes els havien plantat deien els uns a l'època de Ricard Cor de Lleó. D'altres deien que eren de l'epoca de Napoleó, fossin de quan fossin feien ombra al passeig, a sota el castell i a molts dels carrers tranquils d'aquell poble.
- Ja heu pujat la llet i el formatge?
- No és a baix encara, el vas a recollir que el posarem a la nevera?
No s'ho va fer dir dues vegades, es va posar al damunt el pijama la bata de color blau cel, sabatilles estalonades i de dos bots per l'escala va ser al "couloir" davant la taula que tant la va intrigar el dia que va arribar. Al damunt hi havia una plàtera amb dues peces de formatge blanc i la bossa de la llet. Les hi deixaven cada matí d'un mas del poble que repartia de tot el que produïen, tot ben fresc. El formatge blanc a ella li encantava amb una mica de sucre per damunt a l'hora de berenar. La llet, que ella no podia sofrir calenta perquè trobava que feia una mena de pudor dolça que li feien venir basques, allà se la bevia amb xocolata cada matí perquè el tio ja li havia anat a buscar croissant dels bons. Allò eren esmorzars.
Un cop a dalt la Teresa va desar les seves agulles i les tisores, va fer lloc per les estovalles de quadres blancs i vermells i van esmorzar tots quatre. La tia i la teresa un bol gran de llet amb molt de cafè, el tio cafè sol i ella llet amb xocolata i croissant. Ja estava preparada per a la següent lliço de francès que arribaria en forma de Philippe, el nebot de la Sylvie que era un xic més petit que elles i venia cada dia a jugar, com que era francès només parlava francès i com que era més petit a ella no li feia vergonya d'equivocar-se i ell la corregia i li explicava com eren les noves paraules. Així va anar agafant confiança en una llengua nova, que no pas llunyana ni estranya i en molt poc temps ja parlaven francés amb tots els de la família.
- Salut la famille! - en Philippe acabava d'entrar per la porta amb aquell posat de setciències despistat que tenia. Era un nen esprimatxat, molt blanc de pell amb una boca gran i uns ullets petits que obria molt com per no perdre's res del que passava al seu voltant.
- Salut Philippe! As-tu déjeuné?
- Oui, oui, merci madame Puente! Tiens je te porte ce cahier pour écrire
Li va dir qixò mentre allargava la ma on duia una llibreta de color blau i una caixa de colors.
- Oh! comment dis tu llibreta? - va dir-li ella assenyalant la llibreta, un mot desconegut en francès
- Cahier, le cahier, tu veux que je te l'écris?
- Oui s'il te plait!
- Allez, allez vous en au grénier, au fond de ta chambre comme çà nous pourrons travailler et vous bavarder sans honte!
La Teresa els feia fora del menjador-sala-cosidor-sala d'estar-habitació de matrimoni , necessitaven la taula per tallar roba i guixar amb els guixos plans de color blau cel i violeta, els secs per embastar faldilles, pantalons, vestits de núvia. feien una feinada aquelles dues dones en silenci cada dia , hores i hores a la taula, a la màquina, a l'emprovador. Ella al vespre recollia les agulles que s'havien perdut entre les escletxes del terra o a la gran taula amb un imant. Aquella feina li agradava molt de fer-la just abans de parar taula per sopar.
En Philippe i ella van desaparèixer amb la libreta/cahier, els colors i les rialles. Li agradava com aquell nen l'ajudava a entendre's amb francès. A les tardes quan la Sylvie tornava de les classes que encara feia a l'institut de Saint Junien anaven a passejar-se pel poble i ella mirava d'entendre-la, cada dia semblava que l'orella se li acostumava més, la llengua ja no se li entortolligava tant quan feia una frase sencera i engolava la veu per dintre el nas quasi com una francesa.
Les hores passaven molt depressa allà al grénier de cals Navàs-Puenté - com deien els Dijoux -, que no era res més que una mena d'habitació de mals endreços on hi hi havia de tot: gàbies d'ocells, corretges del gos que havien tingut a la casa feia molts anys, taulons, robes velles, cistells foradats, cistells més nous, algun fet pel Ton-ton que era un manetes, les aixades per treballar a l'hort, cassoles boturudes, diaris plens de pols. Però el millor de tot d'aquella petita cambra era una finestra rodona amb unes persianes trencades que deixaven veure tot el que passava a la cort i el carrer sense ser vistos. Amb en Philippe s'hi passaven matins sencers només badant. Després ell li escrivia en aquella llibreta els noms de les coses, eren els deures pel dia següent que repassaven llistes.
Què important que és saber el nom exacte de cada cosa a la vida. Grénier, cahier,chataigne,ami, pôt.
dissabte, 31 d’octubre del 2015
divendres, 30 d’octubre del 2015
Poema 27 . D' Estat d'exili.
Cafè de la Plaça
Ai! El Cafè de la Plaça,
el mercat i la barca!
Ai! Les monges i el diable
l’infern i l’amenaça!
Ai! Aquell músic boig
penjat per no delatar l’altre!
Ai! Aquell cotxàs negre
enfilant les Alberes,
cap a França.
La Kérmèse, la Tout-saints, la Mercè,
la Bûche de Noël, el cuixot i els torrons
les postres del cap d’any.
Tot junt teixí el sudari
que ara us fon.
Sí, restareu a França.
El cor partit,
apedaçat pels anys.
Mai un mot de venjança,
tots els relats
amarats de recança.
L’exili català dels qui partien
sense diners, ni càrrec, ni prebendes,
va ser un marxar per sempre,
baixant l’abisme
amb dignitat pregona.
L’exili era per ells el viure
amotllant-se als costums,
servant els mots i el riure.
La mirada profunda.
Darrera, un lleu somriure.
Si la decepció de la derrota negra
solcà mai aquelles vides fermes.
No la feren palesa,
visqueren plenament.
De grat per força.
Tonton, Tatà, Teresa,
Ramon, avi Navàs
aquí avui us convoco
per dir ben alt i clar:
Vosaltres no vau perdre!
Ai! El Cafè de la Plaça,
el mercat i la barca!
Ai! Les monges i el diable
l’infern i l’amenaça!
Ai! Aquell músic boig
penjat per no delatar l’altre!
Ai! Aquell cotxàs negre
enfilant les Alberes,
cap a França.
La Kérmèse, la Tout-saints, la Mercè,
la Bûche de Noël, el cuixot i els torrons
les postres del cap d’any.
Tot junt teixí el sudari
que ara us fon.
Sí, restareu a França.
El cor partit,
apedaçat pels anys.
Mai un mot de venjança,
tots els relats
amarats de recança.
L’exili català dels qui partien
sense diners, ni càrrec, ni prebendes,
va ser un marxar per sempre,
baixant l’abisme
amb dignitat pregona.
L’exili era per ells el viure
amotllant-se als costums,
servant els mots i el riure.
La mirada profunda.
Darrera, un lleu somriure.
Si la decepció de la derrota negra
solcà mai aquelles vides fermes.
No la feren palesa,
visqueren plenament.
De grat per força.
Tonton, Tatà, Teresa,
Ramon, avi Navàs
aquí avui us convoco
per dir ben alt i clar:
Vosaltres no vau perdre!
dijous, 29 d’octubre del 2015
Chez tata et ton-ton. Per fi a casa.
Un llarg camí en taxi des de Limoges fins a Rochechouart per unes carreteres fetes enmig de boscos verds amb molts arbres. Travessaren un riu per un lloc que es deia Saint Junien amb una catedral amb la paret arrepenjada a la llera, un pont de pedra antiga de carreus quadrats perfectes. Després una pujada i baixada tot seguit anar fent curves, més baixades i pujades i per fi un cartell que deia Rochechouart, ja hi eren. Van entrar per una carretera més petita hi havia cases grans unes que semblaven de pagès però amb els teulats més verticals que els de les masies catalanes i amb teules planes i negres, al cap d'uns dies va saber que eren així perquè a l'hivern allà hi nevava molt. Li agradava aquell lloc era com que hi haguçes esta abans. Devia ser que estar entre la tia i la Leontine la feia sentir com un pollet sota la lloca, acomboiada i feliç.
- Ja hi som!
- Aquí viviu?
Havien entrat a una mena de pati de terra en una mena de cort d'una casa que feia forma de ferradura, enoooorme, allà vivien? Però si només eren dos.
- Bonjour petite! Çà va?
- Bonjour madame, oui! - va respondre amb el francès que sabia, si li preguntaven res més faria llufa, no sabia dir res més. Era la madame Dijoux, la veïna. Ara ho entenia millor, allò no era una casa eren unes cases enganxades i cada tros tenia una família, a baix de cara a la cort hi vivien els Dijoux.
- Sylvie n'est pas là, demain viendra te voir, tu dois être fatiguée, n'est-ce-pas ma pouce?
Ara sí que l'havien vessada...què li deia aquella dona que li somreia i s'acostava per fer-li dos petons, no tres n'hi va fer i darrera seu un senyor que devia ser el Monsieur Dijoux tres més. Caram aquells francesos! No s'estaven de res! Si que eren petoners!!!
-La senyora Dijoux diu que la Sylvie et vindrà a veure demà que encara no ha arribat, i que si estàs cansada... - la tia li va traduïr i es va posar a donar explicacions en francès dolç, com ella era. El Ton-ton va baixar les maletes i va pagar el taxista. En Ramon va ajudar la Leontine i anava al davant obrint les portes, van entrar per una porta de fusta vella, grisa de tant de temps com tenia, allà una taula amb una lletera de metall i una palangana blanca també de metall. per a què ho devien fer servir?
L'escala era de fusta negra, les parets blaves de blauet fosc amb ratllades, era tot molt vellet, molt antic amb una olor ben particular barreja de pols, humitat i cafè. Sí, cafè, perquè a casa dels tios es bevia moooolt cafè. La tia i la Teresa treballaven cosint per a tot el poble i s'havien de quedar molts dies fins molt tard a la nit i la cafetera anava tot el dia. Un cop a dalt l'escala encara seguia cap al teulat? Ja hi aniria, aquella casa prometia sorpreses, misteris, aventura.
- Apa vés a l'habitació i obre't la teva maleta després ho posarem tot alloc però obre-la que respiri.
- Quina habitació?
- La porta de l'esquerra al fons, hi ha dos llits , hi dormiràs amb la Teresa.
Una habitació grandiosa, tenia dues finestres al carrer, el terra feia baixada, estava boturut i els llits vestien uns cobrellits de color vermell, eren llits de tres pams més grans que els petits i no encara com un de matrimoni va fer un bot i s'hi instal.là, més aviat hi va quedar enterrada perquè el matelàs era flonjo, flonjo . Definitivament França li agradava. Com devia ser la França de l'Enric?
- Què, que no vols sopar?
- Apa vine que pararem la taula - era la Teresa que li ho deia. La Teresa era la germana de la tia, més alta, més prima amb un nas ganxut i ulls d'ocell de presa, duia els cabells rinxolats de color groc tenyit i els llavis pintats de vermell com les ungles. Anava ben conjuntada, era la petita dels germans. La nenatrista no sabia si lli agradava o no la Teresa, la sentia freda i antipàtica encara que es fés la simpatica. no li agradava com havia rebut al Ton-ton carregat com anava amb les maletes. No el va i saludar com si li fés nosa, i el tio Antònio era el seu tio avi preferit, poca broma!
El menjador també era molt gran hi havia una llar de foc que no es feia servir, dos armaris a la paret tant alts com la paret, el terra també anava de gairell, una taula rodona molt gran on hi cabien més de vuit persones sense haver-la d'obrir. un trinxant i un llit darrera la prta, el dels tios, ells dormien allà, donant al menjador hi havia la cuina que era petitona amb una gran finestra al carrer, sostres alts, cap armari tot eren forats amb robes que feien de cortines. Ah! hi tenien una mena de caixò llarg on hi guardaven el pa, les "baguettes" ho va descobrir l'endemà al matí que va anar a comprar amb el tio.
Van sopar, van riure, van explicar les vacances a casa , ella s'ho va acabart tot el que més li va agradar és que quan van acabar la spa de verdures i el tall de carn van posar un plat ple de formatges molt gran. Boníssims! En Ramon i la Leontine van tornar a casa acompanyats pel tio, ella, la tia i la teresa després d'endreçar tota la roba Definitivament, França li feia el pes.
- Ja hi som!
- Aquí viviu?
Havien entrat a una mena de pati de terra en una mena de cort d'una casa que feia forma de ferradura, enoooorme, allà vivien? Però si només eren dos.
- Bonjour petite! Çà va?
- Bonjour madame, oui! - va respondre amb el francès que sabia, si li preguntaven res més faria llufa, no sabia dir res més. Era la madame Dijoux, la veïna. Ara ho entenia millor, allò no era una casa eren unes cases enganxades i cada tros tenia una família, a baix de cara a la cort hi vivien els Dijoux.
- Sylvie n'est pas là, demain viendra te voir, tu dois être fatiguée, n'est-ce-pas ma pouce?
Ara sí que l'havien vessada...què li deia aquella dona que li somreia i s'acostava per fer-li dos petons, no tres n'hi va fer i darrera seu un senyor que devia ser el Monsieur Dijoux tres més. Caram aquells francesos! No s'estaven de res! Si que eren petoners!!!
-La senyora Dijoux diu que la Sylvie et vindrà a veure demà que encara no ha arribat, i que si estàs cansada... - la tia li va traduïr i es va posar a donar explicacions en francès dolç, com ella era. El Ton-ton va baixar les maletes i va pagar el taxista. En Ramon va ajudar la Leontine i anava al davant obrint les portes, van entrar per una porta de fusta vella, grisa de tant de temps com tenia, allà una taula amb una lletera de metall i una palangana blanca també de metall. per a què ho devien fer servir?
L'escala era de fusta negra, les parets blaves de blauet fosc amb ratllades, era tot molt vellet, molt antic amb una olor ben particular barreja de pols, humitat i cafè. Sí, cafè, perquè a casa dels tios es bevia moooolt cafè. La tia i la Teresa treballaven cosint per a tot el poble i s'havien de quedar molts dies fins molt tard a la nit i la cafetera anava tot el dia. Un cop a dalt l'escala encara seguia cap al teulat? Ja hi aniria, aquella casa prometia sorpreses, misteris, aventura.
- Apa vés a l'habitació i obre't la teva maleta després ho posarem tot alloc però obre-la que respiri.
- Quina habitació?
- La porta de l'esquerra al fons, hi ha dos llits , hi dormiràs amb la Teresa.
Una habitació grandiosa, tenia dues finestres al carrer, el terra feia baixada, estava boturut i els llits vestien uns cobrellits de color vermell, eren llits de tres pams més grans que els petits i no encara com un de matrimoni va fer un bot i s'hi instal.là, més aviat hi va quedar enterrada perquè el matelàs era flonjo, flonjo . Definitivament França li agradava. Com devia ser la França de l'Enric?
- Què, que no vols sopar?
- Apa vine que pararem la taula - era la Teresa que li ho deia. La Teresa era la germana de la tia, més alta, més prima amb un nas ganxut i ulls d'ocell de presa, duia els cabells rinxolats de color groc tenyit i els llavis pintats de vermell com les ungles. Anava ben conjuntada, era la petita dels germans. La nenatrista no sabia si lli agradava o no la Teresa, la sentia freda i antipàtica encara que es fés la simpatica. no li agradava com havia rebut al Ton-ton carregat com anava amb les maletes. No el va i saludar com si li fés nosa, i el tio Antònio era el seu tio avi preferit, poca broma!
El menjador també era molt gran hi havia una llar de foc que no es feia servir, dos armaris a la paret tant alts com la paret, el terra també anava de gairell, una taula rodona molt gran on hi cabien més de vuit persones sense haver-la d'obrir. un trinxant i un llit darrera la prta, el dels tios, ells dormien allà, donant al menjador hi havia la cuina que era petitona amb una gran finestra al carrer, sostres alts, cap armari tot eren forats amb robes que feien de cortines. Ah! hi tenien una mena de caixò llarg on hi guardaven el pa, les "baguettes" ho va descobrir l'endemà al matí que va anar a comprar amb el tio.
Van sopar, van riure, van explicar les vacances a casa , ella s'ho va acabart tot el que més li va agradar és que quan van acabar la spa de verdures i el tall de carn van posar un plat ple de formatges molt gran. Boníssims! En Ramon i la Leontine van tornar a casa acompanyats pel tio, ella, la tia i la teresa després d'endreçar tota la roba Definitivament, França li feia el pes.
dimecres, 28 d’octubre del 2015
Trac-trac-trac-trac-trac fins a Limoges
Dormia profundament. Somniava. El mar era molt molt blau i tranquil, les onades llepaven la sorra sense fer fressa i retornaven enrera amb suavitat. Collia carculles, cargolins,vidres de colors desgastats quan de cop va sentir com la cridaven...
- Nena, nena, au va desperta que ja estem arribant.
La veu suau de la tia va despertar-la , de cop va desaparéixer el mar, la sorra, l'aigua i davant els seus ulls va apareixer una estació de tren gran, molt gran amb unes columnes de ferro. El tren anava entrant a poc a poc, frenava.
- Ja som a Rochechouart?
- Ui no! Som a Limoges, la capital. En Ramon i la Leontine ens esperen, que te'n recordes?
- Sí que me'n recordo de quan ens vam veure a Castelló l'any passat, oi que era a Castelló?
- Bona memòria. Apa agafa el jersei que encara que sigui estiu aquí fa fresca al vespre.
El tio acabava de baixar les maletes. Era un home afable, amb una cara molt particular , ulls grans envoltats d'arrugues que li feien de cercle com unes ulleres, un nas ganxut que se li avançava a les idees, llavis prims que sempre o quasi sempre pipaven un cigarret de tabac negre, grans orelles. les seves mans també eren grans amb els dits llargs com els del pare o l'altre tiet Antònio, eren dits que sabien treballar el cuir, era un bon artesà el tio. Cosia sabates a la fàbrica més gran del poble. Abans d'anar a França havia estat xofer d'autobusos i més tard al servei del partit, del PSU pel senyor Comorera, amb ell va passar la ratlla quan va acabar la guerra. Al tren no va fumar , sortia al passadís i ella el va seguir com havia fet anys enrera amb l'avi.
Li agradaven els trens. Li agradava el ritme del viatge dalt dels vagons. Veure la gent que puja i baixa a diferents estacions que fa un tros de viatge i desapareix per sempre. N'hi ha que comparteixen el que porten ales bosses per menjar, n'hi ha que conviden a jugar a les cartes, a dòmino fins i tot a daus. D'altres que són seriosos o tímids o fins i tot antipàtics que ni saluden o seuen al lloc que els toca per nombre i callen tota l'estona, com si fossin estàtues. Per què deuen viajar? N'hi ha de xerrarires, de pesats, de simpàtics, de grans i petits. Viatjar en tren li agradava, molt.
- Apa va, cap a la dreta que el tren ha de seguir.
- Ah sí? però que no acaba aquí el viatge?
- Per a nosaltres sí però el tren va fins a París!
- París!
- Sí París, aprèn francès aquest estiu i podràs anar a paris quan vulguis, sola i tot - va dir-li la tia -dedicant-li un d'aquells somriure murris que li escalfaven el cor.
Paris. La capital de França, això ho havia après al cole, se'n van fer un tip de recitar la llista de les capitals de tots els països del món. Com seria la ciutat on havia anat l'Enric? Com era Limoges?
- Hola noia!
En Ramon acabava d'agafar-la i l'abraçava, era un home alt, amb els cabells blancs i rinxolats, ulls clars i pell molt blanca, el gest adust, la veu empastada, somreia.
- Bonjour petite! Que je suis contente de te voir ici! Tiens un bonbon de chocolat, tu les aimes?
La Leontine, era una dona estranya, com una nena gran. Semblava una nina d'aquelles dels temps de les àvies. Cabells castanys ben pentinats amb rínxols, ulls molt blaus i rodons darrera unes ulleres de pasta marrons que feien que semblessin més grans del que eren. Mans fines , ampla de cintura, sabates ben tancades amb cordons per no ensopegar i mitges d'aquelles ben tupides. Li allargava un caramel de xocolata.
Junts van començar a pujar per les escales de ferro colat al primer pis, allà es va obrir davant la mirada astorada de la nenatrista una sala enorme plena de gent anant amunt i avall, olor de croissant i cafès d'un petit restaurant. A l'estació de França no n'hi havia de restaurants com aquest. I al bellmig un gran rellotge. No entenia res, parlaven en francès, donaven les hores i les sortides i arribades de trens que venien de tot arreu.
- Senyoreta aprofita avui perquè a partir de demà passarem a parlar-te en francès, entesos?
En Ramon va dir-li això, mentre la tia se la mirava somrient amb els ulls i en ton-ton, que era com li diria al tio Antonio al cap dels dies, caminava tot davant carretejant les maletes. La Leontine agafada de bracet al Ramon i li donava a ella la ma que li quedava lliure, l'altra ma anava agafada a la de la tia.
- I la Teresa?
- A casa que ja t'espera!
- I la Sylvie també! Ja veuràs que us fareu amigues de seguida, t'espera per que li ensenyis castellà, en sabràs d'ensenyar-li?
- I tant!
- Doncs ella t'ensenyarà francès
Amb aquesta frase va tranquilitzar-se. Potser no seria dificil això d'aprendre francès bé. Bombom és caramel, bonsoir bona nit, bonjour bon dia madame senyora, cafè au lait cafè amb llet i amb Cola-Cao com es deu dir? Lait au chocolat! Fet en tres dies li tindria el eu al coll.
Va pujar al taxi que els esperava, un cotxàs blanc molt gran, a barcelona no n'havia vist cap d'aquells, el taxista li va dir alguna cosa que devia ser simpàtica però que no va entendre, es va arraulir entre la tia i la Leontine, el Ton-ton i en Ramon van anar al costat del taxista, sí a davant hi havia lloc per tres.
Li agradava França. Sí. Cap a Rochechouart. No m'enyoraré gens fou el seu primer pensament en arrancar el cotxe.
- Nena, nena, au va desperta que ja estem arribant.
La veu suau de la tia va despertar-la , de cop va desaparéixer el mar, la sorra, l'aigua i davant els seus ulls va apareixer una estació de tren gran, molt gran amb unes columnes de ferro. El tren anava entrant a poc a poc, frenava.
- Ja som a Rochechouart?
- Ui no! Som a Limoges, la capital. En Ramon i la Leontine ens esperen, que te'n recordes?
- Sí que me'n recordo de quan ens vam veure a Castelló l'any passat, oi que era a Castelló?
- Bona memòria. Apa agafa el jersei que encara que sigui estiu aquí fa fresca al vespre.
El tio acabava de baixar les maletes. Era un home afable, amb una cara molt particular , ulls grans envoltats d'arrugues que li feien de cercle com unes ulleres, un nas ganxut que se li avançava a les idees, llavis prims que sempre o quasi sempre pipaven un cigarret de tabac negre, grans orelles. les seves mans també eren grans amb els dits llargs com els del pare o l'altre tiet Antònio, eren dits que sabien treballar el cuir, era un bon artesà el tio. Cosia sabates a la fàbrica més gran del poble. Abans d'anar a França havia estat xofer d'autobusos i més tard al servei del partit, del PSU pel senyor Comorera, amb ell va passar la ratlla quan va acabar la guerra. Al tren no va fumar , sortia al passadís i ella el va seguir com havia fet anys enrera amb l'avi.
Li agradaven els trens. Li agradava el ritme del viatge dalt dels vagons. Veure la gent que puja i baixa a diferents estacions que fa un tros de viatge i desapareix per sempre. N'hi ha que comparteixen el que porten ales bosses per menjar, n'hi ha que conviden a jugar a les cartes, a dòmino fins i tot a daus. D'altres que són seriosos o tímids o fins i tot antipàtics que ni saluden o seuen al lloc que els toca per nombre i callen tota l'estona, com si fossin estàtues. Per què deuen viajar? N'hi ha de xerrarires, de pesats, de simpàtics, de grans i petits. Viatjar en tren li agradava, molt.
- Apa va, cap a la dreta que el tren ha de seguir.
- Ah sí? però que no acaba aquí el viatge?
- Per a nosaltres sí però el tren va fins a París!
- París!
- Sí París, aprèn francès aquest estiu i podràs anar a paris quan vulguis, sola i tot - va dir-li la tia -dedicant-li un d'aquells somriure murris que li escalfaven el cor.
Paris. La capital de França, això ho havia après al cole, se'n van fer un tip de recitar la llista de les capitals de tots els països del món. Com seria la ciutat on havia anat l'Enric? Com era Limoges?
- Hola noia!
En Ramon acabava d'agafar-la i l'abraçava, era un home alt, amb els cabells blancs i rinxolats, ulls clars i pell molt blanca, el gest adust, la veu empastada, somreia.
- Bonjour petite! Que je suis contente de te voir ici! Tiens un bonbon de chocolat, tu les aimes?
La Leontine, era una dona estranya, com una nena gran. Semblava una nina d'aquelles dels temps de les àvies. Cabells castanys ben pentinats amb rínxols, ulls molt blaus i rodons darrera unes ulleres de pasta marrons que feien que semblessin més grans del que eren. Mans fines , ampla de cintura, sabates ben tancades amb cordons per no ensopegar i mitges d'aquelles ben tupides. Li allargava un caramel de xocolata.
Junts van començar a pujar per les escales de ferro colat al primer pis, allà es va obrir davant la mirada astorada de la nenatrista una sala enorme plena de gent anant amunt i avall, olor de croissant i cafès d'un petit restaurant. A l'estació de França no n'hi havia de restaurants com aquest. I al bellmig un gran rellotge. No entenia res, parlaven en francès, donaven les hores i les sortides i arribades de trens que venien de tot arreu.
- Senyoreta aprofita avui perquè a partir de demà passarem a parlar-te en francès, entesos?
En Ramon va dir-li això, mentre la tia se la mirava somrient amb els ulls i en ton-ton, que era com li diria al tio Antonio al cap dels dies, caminava tot davant carretejant les maletes. La Leontine agafada de bracet al Ramon i li donava a ella la ma que li quedava lliure, l'altra ma anava agafada a la de la tia.
- I la Teresa?
- A casa que ja t'espera!
- I la Sylvie també! Ja veuràs que us fareu amigues de seguida, t'espera per que li ensenyis castellà, en sabràs d'ensenyar-li?
- I tant!
- Doncs ella t'ensenyarà francès
Amb aquesta frase va tranquilitzar-se. Potser no seria dificil això d'aprendre francès bé. Bombom és caramel, bonsoir bona nit, bonjour bon dia madame senyora, cafè au lait cafè amb llet i amb Cola-Cao com es deu dir? Lait au chocolat! Fet en tres dies li tindria el eu al coll.
Va pujar al taxi que els esperava, un cotxàs blanc molt gran, a barcelona no n'havia vist cap d'aquells, el taxista li va dir alguna cosa que devia ser simpàtica però que no va entendre, es va arraulir entre la tia i la Leontine, el Ton-ton i en Ramon van anar al costat del taxista, sí a davant hi havia lloc per tres.
Li agradava França. Sí. Cap a Rochechouart. No m'enyoraré gens fou el seu primer pensament en arrancar el cotxe.
dilluns, 26 d’octubre del 2015
Cap a Rochechouart cor del llemosí.
Quin dia, quin tràfec, quina atabalamenta. Des que va sonar el despertador, que a casa no parava ningú, la mare fent cafeteres, el pare va anar a buscar ell les ensaïmades per aquell darrer esmorzar, van comparèixer tots els del carrer Bonavista - encara José Antonio - la tia havia parat la taula i hi va afegir tasses, no tan boniques com les de Llemotges, però igual de bones per a fer el cafè abans d'anar-se'n amb la nenatrista cap a l'estació.
- Saps, tu no te'n vagi que jo tornaré de seguida i et podré explicar com és tot allò. Tu no hi havies anat mai m'ha dit la iaia, com és que mai volies anar a segons quins pobles?
Era al llimoner, al costat del galliner, al pati del darrera amb molles de pa del dia abans, mirant de donar-les a un pitroig que saltironejava sense por al seu davant.
- Neeena! Que és per avui vinga entra a esmorzar, què fas al llimoner? - la mare ja frisava
- Res
-Parlava amb el pitroig - a la Maria li va faltar temps per esbombar-ho, quina pelma!
- ¿Con quien hablabas? - la iaia que no creia en els conills invisibles ara li preguntava pel pitroig que era l'avi, realment això de la família quan es trobaven tots plegats era una mica desordenat i pesat de viure.
- Con nadie yaya, cosas mías.
- Bueno, bueno si es un secreto, nada ya me lo contarás a la vuelta. Esta cría sigue con sus fantasías.
- Amb el pitroig del llimoner parlava... - La Maria va badar boca mig segon, el temps de topar-se amb la mirada de la nenatrista que més aviat semblava la nena de l'exorcista d'empipada que estava.
- Tu calla! - va fer-li una mirada travesant-li el cervell, què s'havia cregut aquell napbuf, ningú li demanava que anés a esbombar els secrets
- Però jo no us vaig dir que era un secret? Si ho expliqueu als grans l'avi no vindrà més
- Si és un ocell...
- No, és un ocell àngel que porta l'avi i ens cuida i ens vigila i per això li explicava que avui me'n vaig a França.
- Que volarà amb tu? Que té bitllet? - Ara era en Miquel que semblava caure de la figuera qui tenia idees memorables.
- No, es queda aquí, al llimoner, vosaltres el cuidareu, si?
- Si si jo cada dia li portaré les molles havent dinat sense que la mare em vegi... - Fantàstic ara sí, havien entrat en el món de la màgia i l'invisible. S'hi ha de creure per veure.
Esmorzar. Maletes a punt. Tothom petonejat cap a l'estació de França.
La nenatrista anava agafada de la ma de la tia Mercè, ben agafada. El tio Antònio de França portava una maleta a cada ma, la d'ells, de color negre amb dues grans civelles com de cinturó, tancant-la i la d'ella que li havia preparat la mare, una de grisa, rectangular amb els voravius negres i que es tancava amb una mena de civella i unes claus petites. Travessaren tot Barcelona.
L'Enric ja se n'havia anat feia dos dies. Ho sabia perquè es va trobar la seva germana petita amb la seva tia a la Granja i li ho van dir. Havien quedat entesos que s'escriurien postals, duia l'adreça a una llibreta petitona que el pare li havia donat amb les adreces i els telefons escrits de tots, de casa, de la iaia, de la Salvadora, del tios d'Esplugues, de la Bea, de Palafrugell, de Bellcaire, d'Albons. Tindria feina si havia de triar tantes postals.
- Porta't bé eh? I no t'enyoris gens, tu aprèn molt de francès i juga amb la Sylvie i els altres amiguets. Dona-li molts records al Ramon i la Leontine.
- Sí, mare.
- M'escriuràs? Jo m'apuntaré totes les pel·lícules que aniré a veure al TEXAS i te les explicaré quan tornis. Sí? Fés cas als tios eh?
- Sí pare.
- Jo vull venir amb tu, no puc? Diga-li al tio que jo m'estaré quieta sense mourem, vaaaa!!!
- Maria no pot ser, vindreu amb els pares a buscar-me. Et triaré la millor postal, cuida l'avi!
Van pujar a un tren llarguíssim. Era diferent dels trens de Luzaga. El tio va posar les maletes a la lleixa , la tia mentres va mirar quins seients els tocava d'ocupar i van seure. Bé, ells van seure ella es va quedar palplantada dreta a la finestra del passadís que donava a l'andana veient com el pare, la mare, la Maria es feien petits, petits, petits. De cop quan el tren va agafar la curva per posar-se en líonia amb el mar, els va perdre del tot de vista. Adéeeeeuuuuu!
Encara els quedaven moltes hores de viatge, canvi de tren i passi de duanes a la frontera a Portbou. Després un altre tren, més modern, blau elèctric amb unes grans lletres SNCF (Société Nationale des Chemins de Fer) això li ho va explicar el tio que de conduir en sabia molt, i de francès també perquè feia molts anys que vivia a Rochechouart i el parlava amb tothom. Aix, que orgullosa se sentia de tenir uns tios de França com ells!
- Vols berenar una mica? Mira que encara ens queda molta estona abans no arribem
- Sí tia, quan arribarem a França?
- Ja i som a França. A Limoges hi arribarem quan sigui ben fosc. Ara berena que mirarem el paisatge. Has vist quin castell que hi ha allà enmig dels aiguamolls?
- Ai! que va per l'aigua aquest tren? Hi ha el mar sota les rodes?!!!
- No dona, estem passant per la Marenda, aiguamolls, d'aquí se'n treu la sal per cuinar, s'hi pesquen ostres i ànecs. El papà quan érem a castelló també anava als aiguamolls a caçar ànecs amb els gossos.
- Ara teniu gossos a casa, tia?
- No pas des ciens mais on a un chat. Milou!
- Què has dit???
- À la maison, à Rochechouart il y a un chat qui s'apelle Milou!
La nenatrista es va quedar amb una cara de pomes agres a punt de cridar "no entenc res!!!" la classe de francès havia començat. La tia no li parlaria més en català, només al vespre abans d'anar a dormir. No ho sabia encara que acabava de començar l'aprenentatge de la llengua de Molière que tan l'haurà d'acompanyar anys a venir.
- Que tenim un gat que es diu milou! T'agradarà molt i a la tarda anirem a jugar a la pétanque!
Sort que el tio li va traduïr, que bonic saber llengues, ella aprendria bé el francès, ja veia que amb el que havia après a classe amb el senyor Figueres poca cosa en faria, bé Chat si que ho havia entés.
Son, emocions, llengües noves, olor de violeta i de tabac. Prepara't Rochechouart, que vinc!
- Saps, tu no te'n vagi que jo tornaré de seguida i et podré explicar com és tot allò. Tu no hi havies anat mai m'ha dit la iaia, com és que mai volies anar a segons quins pobles?
Era al llimoner, al costat del galliner, al pati del darrera amb molles de pa del dia abans, mirant de donar-les a un pitroig que saltironejava sense por al seu davant.
- Neeena! Que és per avui vinga entra a esmorzar, què fas al llimoner? - la mare ja frisava
- Res
-Parlava amb el pitroig - a la Maria li va faltar temps per esbombar-ho, quina pelma!
- ¿Con quien hablabas? - la iaia que no creia en els conills invisibles ara li preguntava pel pitroig que era l'avi, realment això de la família quan es trobaven tots plegats era una mica desordenat i pesat de viure.
- Con nadie yaya, cosas mías.
- Bueno, bueno si es un secreto, nada ya me lo contarás a la vuelta. Esta cría sigue con sus fantasías.
- Amb el pitroig del llimoner parlava... - La Maria va badar boca mig segon, el temps de topar-se amb la mirada de la nenatrista que més aviat semblava la nena de l'exorcista d'empipada que estava.
- Tu calla! - va fer-li una mirada travesant-li el cervell, què s'havia cregut aquell napbuf, ningú li demanava que anés a esbombar els secrets
- Però jo no us vaig dir que era un secret? Si ho expliqueu als grans l'avi no vindrà més
- Si és un ocell...
- No, és un ocell àngel que porta l'avi i ens cuida i ens vigila i per això li explicava que avui me'n vaig a França.
- Que volarà amb tu? Que té bitllet? - Ara era en Miquel que semblava caure de la figuera qui tenia idees memorables.
- No, es queda aquí, al llimoner, vosaltres el cuidareu, si?
- Si si jo cada dia li portaré les molles havent dinat sense que la mare em vegi... - Fantàstic ara sí, havien entrat en el món de la màgia i l'invisible. S'hi ha de creure per veure.
Esmorzar. Maletes a punt. Tothom petonejat cap a l'estació de França.
La nenatrista anava agafada de la ma de la tia Mercè, ben agafada. El tio Antònio de França portava una maleta a cada ma, la d'ells, de color negre amb dues grans civelles com de cinturó, tancant-la i la d'ella que li havia preparat la mare, una de grisa, rectangular amb els voravius negres i que es tancava amb una mena de civella i unes claus petites. Travessaren tot Barcelona.
L'Enric ja se n'havia anat feia dos dies. Ho sabia perquè es va trobar la seva germana petita amb la seva tia a la Granja i li ho van dir. Havien quedat entesos que s'escriurien postals, duia l'adreça a una llibreta petitona que el pare li havia donat amb les adreces i els telefons escrits de tots, de casa, de la iaia, de la Salvadora, del tios d'Esplugues, de la Bea, de Palafrugell, de Bellcaire, d'Albons. Tindria feina si havia de triar tantes postals.
- Porta't bé eh? I no t'enyoris gens, tu aprèn molt de francès i juga amb la Sylvie i els altres amiguets. Dona-li molts records al Ramon i la Leontine.
- Sí, mare.
- M'escriuràs? Jo m'apuntaré totes les pel·lícules que aniré a veure al TEXAS i te les explicaré quan tornis. Sí? Fés cas als tios eh?
- Sí pare.
- Jo vull venir amb tu, no puc? Diga-li al tio que jo m'estaré quieta sense mourem, vaaaa!!!
- Maria no pot ser, vindreu amb els pares a buscar-me. Et triaré la millor postal, cuida l'avi!
Van pujar a un tren llarguíssim. Era diferent dels trens de Luzaga. El tio va posar les maletes a la lleixa , la tia mentres va mirar quins seients els tocava d'ocupar i van seure. Bé, ells van seure ella es va quedar palplantada dreta a la finestra del passadís que donava a l'andana veient com el pare, la mare, la Maria es feien petits, petits, petits. De cop quan el tren va agafar la curva per posar-se en líonia amb el mar, els va perdre del tot de vista. Adéeeeeuuuuu!
Encara els quedaven moltes hores de viatge, canvi de tren i passi de duanes a la frontera a Portbou. Després un altre tren, més modern, blau elèctric amb unes grans lletres SNCF (Société Nationale des Chemins de Fer) això li ho va explicar el tio que de conduir en sabia molt, i de francès també perquè feia molts anys que vivia a Rochechouart i el parlava amb tothom. Aix, que orgullosa se sentia de tenir uns tios de França com ells!
- Vols berenar una mica? Mira que encara ens queda molta estona abans no arribem
- Sí tia, quan arribarem a França?
- Ja i som a França. A Limoges hi arribarem quan sigui ben fosc. Ara berena que mirarem el paisatge. Has vist quin castell que hi ha allà enmig dels aiguamolls?
- Ai! que va per l'aigua aquest tren? Hi ha el mar sota les rodes?!!!
- No dona, estem passant per la Marenda, aiguamolls, d'aquí se'n treu la sal per cuinar, s'hi pesquen ostres i ànecs. El papà quan érem a castelló també anava als aiguamolls a caçar ànecs amb els gossos.
- Ara teniu gossos a casa, tia?
- No pas des ciens mais on a un chat. Milou!
- Què has dit???
- À la maison, à Rochechouart il y a un chat qui s'apelle Milou!
La nenatrista es va quedar amb una cara de pomes agres a punt de cridar "no entenc res!!!" la classe de francès havia començat. La tia no li parlaria més en català, només al vespre abans d'anar a dormir. No ho sabia encara que acabava de començar l'aprenentatge de la llengua de Molière que tan l'haurà d'acompanyar anys a venir.
- Que tenim un gat que es diu milou! T'agradarà molt i a la tarda anirem a jugar a la pétanque!
Sort que el tio li va traduïr, que bonic saber llengues, ella aprendria bé el francès, ja veia que amb el que havia après a classe amb el senyor Figueres poca cosa en faria, bé Chat si que ho havia entés.
Son, emocions, llengües noves, olor de violeta i de tabac. Prepara't Rochechouart, que vinc!
dissabte, 24 d’octubre del 2015
Ensaïmades per esmorzar.
- Vinga ves i diga-li a l'Amèlia que et doni 6 ensaimades ben bones i de pas porta un parell de barres de quart que ja hi passaré a la tarda a pagar-li tot.
- Sí mare, vens amb mi tia?
- Deixa la tia tranquil·la, ves-hi sola i torna depressa que el cafè ja és a punt i fred no val res!
Li agradaven molt els dies de vacances amb els oncles de França. la mare posava les estovalles blanques de fer festa per esmorzar, treia les tasses de porcellana de Limoges i la sucrera, blanca verda i daurada, ella i la Maria tenien una tassa per cadascuna diferent , també de porcellana, molt boniques. Feia goig la taula parada així, feia festa i el cor s'eixamplava . Quan venien els oncles de França de visita un cop cada dos anys, feien festa major cada dia, i aquell any el feien doble perquè havien vingut abans per endur-se-la a casa seva tot l'estiu perquè aprengués francès com els francesos.
Quan va arribar amb les ensaïmades encara tèbies a la bossa de paper de la pastisseria, tots ja eren asseguts a la taula. El tio es servia cafè sense dir res, la tia se la mirava amb aquella mitja rialla dolça que semblava que l'acaronés, la Maria mirava d'agafar l'ensaïmada més grossa, la mare que la va veure va picar-li els dits i la hi va donar amb les pinces, el pare com el seu oncle callava i es servia i ella prenia nota amb la mirada de tot el que succeïa.
- Bé noia, demà cap a França - va dir el pare tot enriolat - ja ho tens clar que és molt lluny i t'hi hauràs de quedar i fer bondat tot l'estiu?
- I tant! Vull jugar amb en Pilú i el Milú cada dia, oi tia?
La tia se la va mirar mentre es servia una ensaïmada ensucrada i li va dir:
- Bien sûr ma chérie! Il faudra que tu commences à parler en français depuis demain, on ne te parlera que çà, ja veuràs que quan tornis parlaràs com una parisenca!
- Ostres! Però vosaltres em parlareu en català, no?
El tio va aixecar els ulls aquells grans , com de gripau tendre que tenia i rient va dir-li
- Bien sûr que non! Allí donde fueres haz lo que vieres i a França parlem en francès... tu també.
Caram ho deien de debó, rient, pero de debó. La panxa de cop va començar a fer-li sorolls, tot un terrabastall de budells entortolligats per la basarda de no saber-ne, de no entendre'ls , de no recordar-se'n...però cà! A classe era la millor amb el C, en francès, treien sempre molt bones notes. Doncs de seguida n'aprendria a més segur que si no els entenia sí que li dirien en català, feien broma.
Van passar el dia parlant dels plans del viatge, li van explicar que allà a casa seva tenien de veïns els Dijoux, i que la filla que era una mica més gran que ella ja l'esperava per a jugar-hi i ensenyar-li els racons més bonics de Rochechouart.
- Però entén el catala?
- No, la Sylvie només parla francès, per això tu aprendras depressa amb ella, ja veuràs com t'hi avindràs de seguida. És una mica xicotot, com tu, li agrada córrer, juga a voleibol i ara amb el Plan d'Eau podreu anar-vos a banyar cada dia!
- Jo també vull anar-hi! - la Maria reclamava la seva part del botí
- Tu ja vindràs quan siguis gran com la teva germana, t'hi guardarem un lloc ben bonic per a tu, no pateixis Maria.
Dormir, dormir aquella nit se li va fer molt dificil es van passar hores xerrant amb la Maria en veu baixeta perquè els pares no els cridessin l'atenció.
- Tu saps com es diu got en francès, J?
- Mmmm verre!
- I gat?
- Chat
- I vull anar al lavabo?
- Ostres? Toilette és lavabo però no sé com es diu tinc ganes d'anar-hi...
Així fins que la son les va véncer a totes dues. Ella però també pensava en com estaria en Campre? On aniria ell? Li havia dit Lyon. On estava Lyon? potser un cop a França podrien visitar-se. però com si no s'havien donat les adreçes ni els telefons. Haurien d'esperar haver tornat i explicar-se les vacances de cadascú.
Segur que a Lyon trobaria alguna noia francesa , això li deien la J i la G per fer-la enrabiar, ella no els demostrava mai que la ferien, com qui sent ploure, i a mi què que trobi una francesa, jo també trobaré un francès i ja us ho explicaré, o no! els responia.
La veritat, li feia molta il·lusió tornar a agafar un tren per fer un viatge llarg com els que havia fet amb la iaia i l'avi a Luzaga. Ara cap el nord, haurien de canviar de tren a la frontera perquè esl trens d'aquí no podien entrar a frança per les rodes. Li havien fet fer un passaport, que era com una llibreta petita verda amb lletres daurades amb la seva fotografia, el nom, el nom dels pares, l'adreça i molts fulls en blanc, que no sabia per a què els haurien de fer servir. La mare li havia donat a la tia. Amb tots els bitllets del tren. Quins nervis!!!
Un pitroig era a la branca del llimoner quan va llevar-se. Bon senyal! Ara sí que podia anar-se'n de viatge sense témer res, els àngels la vetllaven, els oncles també. Bon voyage!
- Sí mare, vens amb mi tia?
- Deixa la tia tranquil·la, ves-hi sola i torna depressa que el cafè ja és a punt i fred no val res!
Li agradaven molt els dies de vacances amb els oncles de França. la mare posava les estovalles blanques de fer festa per esmorzar, treia les tasses de porcellana de Limoges i la sucrera, blanca verda i daurada, ella i la Maria tenien una tassa per cadascuna diferent , també de porcellana, molt boniques. Feia goig la taula parada així, feia festa i el cor s'eixamplava . Quan venien els oncles de França de visita un cop cada dos anys, feien festa major cada dia, i aquell any el feien doble perquè havien vingut abans per endur-se-la a casa seva tot l'estiu perquè aprengués francès com els francesos.
Quan va arribar amb les ensaïmades encara tèbies a la bossa de paper de la pastisseria, tots ja eren asseguts a la taula. El tio es servia cafè sense dir res, la tia se la mirava amb aquella mitja rialla dolça que semblava que l'acaronés, la Maria mirava d'agafar l'ensaïmada més grossa, la mare que la va veure va picar-li els dits i la hi va donar amb les pinces, el pare com el seu oncle callava i es servia i ella prenia nota amb la mirada de tot el que succeïa.
- Bé noia, demà cap a França - va dir el pare tot enriolat - ja ho tens clar que és molt lluny i t'hi hauràs de quedar i fer bondat tot l'estiu?
- I tant! Vull jugar amb en Pilú i el Milú cada dia, oi tia?
La tia se la va mirar mentre es servia una ensaïmada ensucrada i li va dir:
- Bien sûr ma chérie! Il faudra que tu commences à parler en français depuis demain, on ne te parlera que çà, ja veuràs que quan tornis parlaràs com una parisenca!
- Ostres! Però vosaltres em parlareu en català, no?
El tio va aixecar els ulls aquells grans , com de gripau tendre que tenia i rient va dir-li
- Bien sûr que non! Allí donde fueres haz lo que vieres i a França parlem en francès... tu també.
Caram ho deien de debó, rient, pero de debó. La panxa de cop va començar a fer-li sorolls, tot un terrabastall de budells entortolligats per la basarda de no saber-ne, de no entendre'ls , de no recordar-se'n...però cà! A classe era la millor amb el C, en francès, treien sempre molt bones notes. Doncs de seguida n'aprendria a més segur que si no els entenia sí que li dirien en català, feien broma.
Van passar el dia parlant dels plans del viatge, li van explicar que allà a casa seva tenien de veïns els Dijoux, i que la filla que era una mica més gran que ella ja l'esperava per a jugar-hi i ensenyar-li els racons més bonics de Rochechouart.
- Però entén el catala?
- No, la Sylvie només parla francès, per això tu aprendras depressa amb ella, ja veuràs com t'hi avindràs de seguida. És una mica xicotot, com tu, li agrada córrer, juga a voleibol i ara amb el Plan d'Eau podreu anar-vos a banyar cada dia!
- Jo també vull anar-hi! - la Maria reclamava la seva part del botí
- Tu ja vindràs quan siguis gran com la teva germana, t'hi guardarem un lloc ben bonic per a tu, no pateixis Maria.
Dormir, dormir aquella nit se li va fer molt dificil es van passar hores xerrant amb la Maria en veu baixeta perquè els pares no els cridessin l'atenció.
- Tu saps com es diu got en francès, J?
- Mmmm verre!
- I gat?
- Chat
- I vull anar al lavabo?
- Ostres? Toilette és lavabo però no sé com es diu tinc ganes d'anar-hi...
Així fins que la son les va véncer a totes dues. Ella però també pensava en com estaria en Campre? On aniria ell? Li havia dit Lyon. On estava Lyon? potser un cop a França podrien visitar-se. però com si no s'havien donat les adreçes ni els telefons. Haurien d'esperar haver tornat i explicar-se les vacances de cadascú.
Segur que a Lyon trobaria alguna noia francesa , això li deien la J i la G per fer-la enrabiar, ella no els demostrava mai que la ferien, com qui sent ploure, i a mi què que trobi una francesa, jo també trobaré un francès i ja us ho explicaré, o no! els responia.
La veritat, li feia molta il·lusió tornar a agafar un tren per fer un viatge llarg com els que havia fet amb la iaia i l'avi a Luzaga. Ara cap el nord, haurien de canviar de tren a la frontera perquè esl trens d'aquí no podien entrar a frança per les rodes. Li havien fet fer un passaport, que era com una llibreta petita verda amb lletres daurades amb la seva fotografia, el nom, el nom dels pares, l'adreça i molts fulls en blanc, que no sabia per a què els haurien de fer servir. La mare li havia donat a la tia. Amb tots els bitllets del tren. Quins nervis!!!
Un pitroig era a la branca del llimoner quan va llevar-se. Bon senyal! Ara sí que podia anar-se'n de viatge sense témer res, els àngels la vetllaven, els oncles també. Bon voyage!
divendres, 23 d’octubre del 2015
Viatges i vacances especials et fan badoca.
Abans, molt abans que la Maria fós al món, ella ja havia fet unes vacances fantàstiques i seguides fora de casa, les vacances a Palafrugell. Hi anava d'abans que en tingués record. Els oncles se la van endur per primera vegada que encara no tenia un any. Record en tenia de quan ja en devia tenir dos o tres d'anys, els trajectes des de casa fins a la carnisseria del carrer Estret amb l'auto de l'oncle Miquel eren memorables.
Un cotxe negre, grandiós. La Tia LL amb les seves ulleres de pasta i el seu posat seriós, una mica semblant al de la iaia però en català empordanès tancat, l'oncle amb les ulleres rodones de cercle daurat i somriure murri permanent. La col·locaven al darrera amb joguines, bosses i una manta i cap a Palafrugell falta gent!. Eren els avantatges de ser "com un sac de patates" que li deia la mare, allà on la deixaven allà es quedava entretinguda amb el que estés al lloc, un pal, un plat una tapadora un rodet de fil, un llibre o una pedra.
Quina sort que va tenir de tenir uns pares, bé, més una mare que un pare en aquest temes, oberta de ment i de cor, disposada a compartir amb els oncles i els cosins preferits la seva nena. El pare no ho veia tan clar, però com l'avi, callava i atorgava i després humor anglès.
Passant per la carretera de la costa, l'única carretera que hi havia amb la tia jugaven a mirar i descobrir animals inexistents però que ella era capaç de veure.
- Ohhh mira una balena tia, la veus?
- I tant que si que és grossa, de color blanc i has vist els dofins que l'acompanyen?
- Noooo de color blanc no, tia, és de color blau tirant a gris, les balenes són grises. Oooh què bonics els dofins, saps que saben parlar?
- Ai sí deu ser que el sol me l'ha fet veure malament. Així canten el dofins? i què canten
- No ho sé, però canten. Cantem?
Engegàven cançons amb la tia més seriota del món, cargol treu banya, puja la muntanya , cargol boer jo també vindré! ;La tia fins i tot s'animava a explicar algun conte: Patufet on ets? a la panxa del bu que no hi neva ni plou!
L'oncle al volant com en Fittipaldi conduia molt bé, sabia dur cotxe i sidecar i aquella mena d'andròmina que no era ni cotxe .ni furgoneta. ni sidecar, per dur els xais al "matadero" - no en deien escorxador llavors - de Tarruella.
Arribant a casa, després de deixar el cotxe ben aparcat dintre el corral, els esperaven en P la V i la S , en P a l'obrador, la V i la S al taulell ben empolainades amb uns davantals que feien sempre goig de ben planxades les puntes com portaven. Una olor especial i poderosa barreja de la carn que servien, els menuts, la salaó dels fuets, els pernils, el sucre de les butifarres dolces i les serradures que escampades per terra evitaven que entressin a dins a casa el greix que sempre hi havia per terra de trajinar les peces de vedella i els xais sencers. Passar uns dies allà era sempre al·lucinant. La nenatrista passava a convertir-se en la nena badoca. Veure entrar i sortir gent de la botiga aseguda dintre l'àmfora negre, de ceràmica, que feien servir de "paraiguero" els dies de pluja, era com estar-se asseguda a primera fila de platea del Liceu. Era com aquelles estades llargues fins a quedar feta un quatre abaltida veient entrar i sortir les formigues del seu cau.
Ara que se n'anava de vacances a França, que la Maria ja havia estat a Palafrugell com ella i amb ella, que els oncles havien perdut la vida en un accident contra un maleït camió dalt d'aquell magnífic cotxe negre. Ara que aniria a casa dels altres oncles, els del pare, abatuts per la guerra, exiliats però acollidors i amorosos com aquests, el record present dels dies màgics de quan era molt, molt petita, molt abans de Luzaga, se li feien un caramull a la gola i al cervell.
La nenatrista no era una nenatrista, ni de lluny. Era una nena amb sort que semblava trista per no despertar l'enveja de ningú, perquè ben mirat, ella era ben feliç de viatge en viatge.
Mmmm els brunyols, la tita negra, el peix transvestit de pollastre, el colomí, la bruixa, els llibres amagats al rebost per les fades, la llar de foc per vestir-se i desvestir-se, les rates del pati sortint pel forat rodó de la claveguera el dia que es pastaven butifarres de sang, en J i els peixos de colors, la senyora de les gomes Milan, els gelats al vespre parant la fresca a les gandules al portal... capítols a venir parlarà d'aquests dies on fer-se gran sola i alhora ben acompanyada la van fer com és.
Nenatrista per fora, badoca i encuriosida malaltissa, alegre continguda i apassionada per dins.
Un cotxe negre, grandiós. La Tia LL amb les seves ulleres de pasta i el seu posat seriós, una mica semblant al de la iaia però en català empordanès tancat, l'oncle amb les ulleres rodones de cercle daurat i somriure murri permanent. La col·locaven al darrera amb joguines, bosses i una manta i cap a Palafrugell falta gent!. Eren els avantatges de ser "com un sac de patates" que li deia la mare, allà on la deixaven allà es quedava entretinguda amb el que estés al lloc, un pal, un plat una tapadora un rodet de fil, un llibre o una pedra.
Quina sort que va tenir de tenir uns pares, bé, més una mare que un pare en aquest temes, oberta de ment i de cor, disposada a compartir amb els oncles i els cosins preferits la seva nena. El pare no ho veia tan clar, però com l'avi, callava i atorgava i després humor anglès.
Passant per la carretera de la costa, l'única carretera que hi havia amb la tia jugaven a mirar i descobrir animals inexistents però que ella era capaç de veure.
- Ohhh mira una balena tia, la veus?
- I tant que si que és grossa, de color blanc i has vist els dofins que l'acompanyen?
- Noooo de color blanc no, tia, és de color blau tirant a gris, les balenes són grises. Oooh què bonics els dofins, saps que saben parlar?
- Ai sí deu ser que el sol me l'ha fet veure malament. Així canten el dofins? i què canten
- No ho sé, però canten. Cantem?
Engegàven cançons amb la tia més seriota del món, cargol treu banya, puja la muntanya , cargol boer jo també vindré! ;La tia fins i tot s'animava a explicar algun conte: Patufet on ets? a la panxa del bu que no hi neva ni plou!
L'oncle al volant com en Fittipaldi conduia molt bé, sabia dur cotxe i sidecar i aquella mena d'andròmina que no era ni cotxe .ni furgoneta. ni sidecar, per dur els xais al "matadero" - no en deien escorxador llavors - de Tarruella.
Arribant a casa, després de deixar el cotxe ben aparcat dintre el corral, els esperaven en P la V i la S , en P a l'obrador, la V i la S al taulell ben empolainades amb uns davantals que feien sempre goig de ben planxades les puntes com portaven. Una olor especial i poderosa barreja de la carn que servien, els menuts, la salaó dels fuets, els pernils, el sucre de les butifarres dolces i les serradures que escampades per terra evitaven que entressin a dins a casa el greix que sempre hi havia per terra de trajinar les peces de vedella i els xais sencers. Passar uns dies allà era sempre al·lucinant. La nenatrista passava a convertir-se en la nena badoca. Veure entrar i sortir gent de la botiga aseguda dintre l'àmfora negre, de ceràmica, que feien servir de "paraiguero" els dies de pluja, era com estar-se asseguda a primera fila de platea del Liceu. Era com aquelles estades llargues fins a quedar feta un quatre abaltida veient entrar i sortir les formigues del seu cau.
Ara que se n'anava de vacances a França, que la Maria ja havia estat a Palafrugell com ella i amb ella, que els oncles havien perdut la vida en un accident contra un maleït camió dalt d'aquell magnífic cotxe negre. Ara que aniria a casa dels altres oncles, els del pare, abatuts per la guerra, exiliats però acollidors i amorosos com aquests, el record present dels dies màgics de quan era molt, molt petita, molt abans de Luzaga, se li feien un caramull a la gola i al cervell.
La nenatrista no era una nenatrista, ni de lluny. Era una nena amb sort que semblava trista per no despertar l'enveja de ningú, perquè ben mirat, ella era ben feliç de viatge en viatge.
Mmmm els brunyols, la tita negra, el peix transvestit de pollastre, el colomí, la bruixa, els llibres amagats al rebost per les fades, la llar de foc per vestir-se i desvestir-se, les rates del pati sortint pel forat rodó de la claveguera el dia que es pastaven butifarres de sang, en J i els peixos de colors, la senyora de les gomes Milan, els gelats al vespre parant la fresca a les gandules al portal... capítols a venir parlarà d'aquests dies on fer-se gran sola i alhora ben acompanyada la van fer com és.
Nenatrista per fora, badoca i encuriosida malaltissa, alegre continguda i apassionada per dins.
dijous, 22 d’octubre del 2015
Underwood. 1-2-3 i la France!
Al fons de la classe en unes tauls que ningú no ocupava i enganxades a la paret era el regne de les màquines d'escriure. Totes les màquines en rengle. Quatre màquines d'escriure Underwood, negres , de ferro colat , amb unes tecles rodones amb la lletra gravada al mig, boniques, pesades, potents. Una cinta de roba de cotó impregnada la meitat en tinta negre l'altra meitat en tinta vermella que anaven d'un carret a l'altra a mida que es teclejava. Aquell era el regne entre l'hora dinar i l'hora de començar classes a la tarda. Hora de ME-CA-NO-GRA-FI-A.Una extraescolar dissenyada per augmentar capacitats de tots els qui volien aprendre una mica més, servia per poder després treballar com secretaries o administratives que en deien a una oficina, a una escola, a l'ajuntament. A la nenatrista la seva mare li va apuntar i a ella li encantava, era com tocar el piano sense música, aquí no calia afinar el la i es feien menys moviments de dits, en canvi s'havia de memoritzar exactament el teclar i escriure sense mirar-se'l, no sabia si ho aconseguiria, però practicaria per fer-ho bé.
Aquell curs, el setè d'EGB va venir ple de coses noves. Tenien més mestres que entraven i sortien de l'aula però també havien de canviar d'aula de tant en tant per seguir la classe.
Per exemple de Pre-tecnologia amb una mestra nova, jove, molt riallera que parlava un castellà obert i en català feia anar el "lo" enlloc del la o el el. La senyor R va acabar convertint-se en la preferida de la majoria de la classe, era com aire fresc que va entrar per fer que l'olor de resclossit d'aquelles parets s'esvaís. Amb ella van aprendre a fer un diari, un equip de redacció on cadascú tenia una feina concreta. Per aqiò les classe de mecanografia els hi van anar de perles.
El diari es deia 1-2-3, les portades anaven a càrrec del SC que era un gran ninotaire, la nenatrista la van fer directora li tocava fer reunions amb tots els redactors i decidir quines notícies posaven i quines deixaven pel següent número. Una secció d'escacs, una d'esports, una on explicaven les excursions i visites que feien a fora de l'escola. Uauuu allà la nenatrista va descobrir que això d'escriure era un món tan interesant i divertit com els seus amics imaginaris, els contes de l'avi, les vacances de Luzaga o la Pasqua a Palafrugell. Les reunions del diari també s'havien de fer menjant-se hores de pati, per això n'hi havia que no hi volien participar. Al final van quedar cinc o sis i prou. Discutien, llegien molt, la senyo els ajudava, després tota la classe un cop imprès el diari amb un ciclostil , els tocava ajudar a colorejar-ne les portades, així totes eren diferents encara que fos el mateix número.
Treballar en equip també volia dir riure en equip, conéixer-se més a fons, compartir petits secrets, saber de les famílies de cadascú, en aquell equip eren més els nois que les noies de noies hi era ella i la G una de nova que havia arribat l'any passat ,baixeta però rossa amb uns ulls blau-verts que feien anar de bòlit a més d'un. Es van fer amigues o no, més aviat anaven juntes ella la J i la G perquè treien bones notes en tot, en matemàtiques la G era la millor, en història , llengua i francès la nenatrista i l'Enric no tenien rival, la J era bona en tot una nena de vuits. Compartien les trobades de la revista, les tornades a casa perquè tant la J com la G vivien a l'altra banda del poble. Primer deixaven a la nenatrista a la cantonada carrer de la Creu carrer Arrabal, després la G es quedava als pisos i la J pujava fins a casa seva a dalt la Miranda, a prop d'on vivia la Nani. Era el temps de les confessions de dir-se que els nens t'agradaven de voler enamorar-los i també el moment de les grans traidories, de robar el noviet a l'altre, de voler ballar o cantar o sortir amb un grup i no amb un altre. A la nenatrista aquestes històries li passaven per sobre, no en feia ni cas, no les veia. De fet a ella li agradava la gent, li agradava escriure, somniar i compartir-ho.
Que al C li agradava, dòmino! però com que el C agradava a totes, ella no seria pas "la novieta del C" per més que se'n morís de ganes. Aquella mena d'etiquetes la incomodaven d'allò més, què volia dir ser la novieta de...? Que potser els nois eren els noviets de...' No, doncs ella tampoc pensava baixar de l'esglaó on era. nens i nenes eren iguals , això li havien explicat sempre a casa i això creia o sigui que passar a ser la novieta d'algú - ni que se'n morís de ganes - seria que na-nai.
Aquell estiu va ser un estiu de prova. Ella i en C van ser enviats de vacances a França, un a cada punta del centre de l'hexagon, ara tindrien unes vacances a compartir tot i que les passessin lluny l'un de l'altre. Com tornarien d'allà?
Amb la G i la J en parlaven. Elles pensaven que tenia molta sort de poder viatjar sola tant lluny, a elles no els podien pagar un viatge així. Ella no sabia comptar-ho amb diners, sabia que hi podia anar perquè els oncles de França - que eren catalans i exiliats de la Guerra - hi vivien. Ni idea de si valia molt o poc en diners aquell viatge, ella només comptava que amb la tia Mercè i el tio Antonio estaria bé i que de ben segur aprendria francés per tenir deus tot el curs següent. L'últim abans de l'institut.
Aquell curs, el setè d'EGB va venir ple de coses noves. Tenien més mestres que entraven i sortien de l'aula però també havien de canviar d'aula de tant en tant per seguir la classe.
Per exemple de Pre-tecnologia amb una mestra nova, jove, molt riallera que parlava un castellà obert i en català feia anar el "lo" enlloc del la o el el. La senyor R va acabar convertint-se en la preferida de la majoria de la classe, era com aire fresc que va entrar per fer que l'olor de resclossit d'aquelles parets s'esvaís. Amb ella van aprendre a fer un diari, un equip de redacció on cadascú tenia una feina concreta. Per aqiò les classe de mecanografia els hi van anar de perles.
El diari es deia 1-2-3, les portades anaven a càrrec del SC que era un gran ninotaire, la nenatrista la van fer directora li tocava fer reunions amb tots els redactors i decidir quines notícies posaven i quines deixaven pel següent número. Una secció d'escacs, una d'esports, una on explicaven les excursions i visites que feien a fora de l'escola. Uauuu allà la nenatrista va descobrir que això d'escriure era un món tan interesant i divertit com els seus amics imaginaris, els contes de l'avi, les vacances de Luzaga o la Pasqua a Palafrugell. Les reunions del diari també s'havien de fer menjant-se hores de pati, per això n'hi havia que no hi volien participar. Al final van quedar cinc o sis i prou. Discutien, llegien molt, la senyo els ajudava, després tota la classe un cop imprès el diari amb un ciclostil , els tocava ajudar a colorejar-ne les portades, així totes eren diferents encara que fos el mateix número.
Treballar en equip també volia dir riure en equip, conéixer-se més a fons, compartir petits secrets, saber de les famílies de cadascú, en aquell equip eren més els nois que les noies de noies hi era ella i la G una de nova que havia arribat l'any passat ,baixeta però rossa amb uns ulls blau-verts que feien anar de bòlit a més d'un. Es van fer amigues o no, més aviat anaven juntes ella la J i la G perquè treien bones notes en tot, en matemàtiques la G era la millor, en història , llengua i francès la nenatrista i l'Enric no tenien rival, la J era bona en tot una nena de vuits. Compartien les trobades de la revista, les tornades a casa perquè tant la J com la G vivien a l'altra banda del poble. Primer deixaven a la nenatrista a la cantonada carrer de la Creu carrer Arrabal, després la G es quedava als pisos i la J pujava fins a casa seva a dalt la Miranda, a prop d'on vivia la Nani. Era el temps de les confessions de dir-se que els nens t'agradaven de voler enamorar-los i també el moment de les grans traidories, de robar el noviet a l'altre, de voler ballar o cantar o sortir amb un grup i no amb un altre. A la nenatrista aquestes històries li passaven per sobre, no en feia ni cas, no les veia. De fet a ella li agradava la gent, li agradava escriure, somniar i compartir-ho.
Que al C li agradava, dòmino! però com que el C agradava a totes, ella no seria pas "la novieta del C" per més que se'n morís de ganes. Aquella mena d'etiquetes la incomodaven d'allò més, què volia dir ser la novieta de...? Que potser els nois eren els noviets de...' No, doncs ella tampoc pensava baixar de l'esglaó on era. nens i nenes eren iguals , això li havien explicat sempre a casa i això creia o sigui que passar a ser la novieta d'algú - ni que se'n morís de ganes - seria que na-nai.
Aquell estiu va ser un estiu de prova. Ella i en C van ser enviats de vacances a França, un a cada punta del centre de l'hexagon, ara tindrien unes vacances a compartir tot i que les passessin lluny l'un de l'altre. Com tornarien d'allà?
Amb la G i la J en parlaven. Elles pensaven que tenia molta sort de poder viatjar sola tant lluny, a elles no els podien pagar un viatge així. Ella no sabia comptar-ho amb diners, sabia que hi podia anar perquè els oncles de França - que eren catalans i exiliats de la Guerra - hi vivien. Ni idea de si valia molt o poc en diners aquell viatge, ella només comptava que amb la tia Mercè i el tio Antonio estaria bé i que de ben segur aprendria francés per tenir deus tot el curs següent. L'últim abans de l'institut.
dimecres, 21 d’octubre del 2015
Pegadolça i Nocilla
Ja eren a dalt. Totes posades en fila india, una gran serp blanca a la banda de la paret un cop pujant les escales a mà dreta. des d'allà el claustre on jugaven es veia diferent. La barana era feta de ciment amb aquelles peces que semblaven peons d'escacs, totes iguals.
Havien arribat al matí i els van fer formar a tots, nens i nenes en files diferents, al patí gran, davant la porta principal. Els mestres van anar passant llista després d'haver-los explicat que tocava seguir-los en dues files, en una els nens i les bates ratllades blau i gris, a l'altra les nenes amb les bates blanques.
Hi havia una mena d'excitació estranya a l'aire, mirades furtives, repassades, somriures glaçats, cares serioses una mica espantades , a la banda de les noies era molt difícil d'aguantar-se callades, en Jaraba se les veia i se les desitjava per a mantenir l'ordre.
Els nens callaven més, parlaven amb la mà davant la boca perque no se sabés què deien però els seus ulls golafres quan miraven ho deia tot.
Ella, la nenatrista no entenia aquella excitació desfermada, per ella era un alleujament poder compartir amb els nois la classe, com havia fet sempre fins arribar "als nacionals".
Per què n'hi deien "nacionals" a l'escola, si es deia Nuestra Señora de Montserrat? Ho havia vist escrit al dintell de la gran porta i en una mena d'escut que també era el segell que els posaven a les notes després de cada examen. Això era una altra pregunta que un dia hauria de plantejar a la senyoreta Carmen que en sabia un niu de coses de història.
El gran dia havia arribat, canvi de classe. Què sabien els nens? Serien millors en què? Podrien fer treballs junts?
Bé, passada la llista els tocava la mateixa classe. Ara sí que les cames li tremolaven, el cor es va posar a bategar molt depressa, no sabia on mirar , si aixecava la vista es topava amb la seva mirada i aquell tic que tenia, semblava que avui especialment se li havia disparat. Pobre, quan estava nerviós l'ull li anava com volia, la parpella se li tancava i obria sola de qualsevol manera i semblava que estava picant l'ullet a algú, era l'únic defecte que li trobaven les seves amigues al Campre.
A ella no li semblava un defecte, li feia gràcia. Li recordava l'ull guerxo de l'avi, l'entendria pensar que compartiria dies a prop d'algú que aclucava l'ull sense control. Això, però, no ho deia mai, ni a ell ni als altres, ella no els deixava saber què passava o no passava per dintre. No calia, era transparent i tot se li endevinava a la cara, encara que a ella li semblava que no, que era com una pedra de granit, que s'assemblava a la iaia seriosa, impenetrable, invulnerable. Res de res.
- A ver niños, id pasando y os vais a colocar por orden alfabético, los de apellido con A en la fila de delante...
Ai mare! Ella i el Campre començaven per la mateixa, la C. Només faltaria que els toqués seure de costat, ell no podria veure cap exercici amb l'ull disparat i ella agafaria tortículis de mantenir el cap recte sense mirar-se'l ni un moment per no posar-se vermella . Van passar els noms i no, no els va tocar estar de costat, cadascú en pupitres diferents amb altres companys, a una distància de tres taules per davant i tres de costat. Ni una mirada delatora. Un cop de colze de la Nani sí, com dient : te n'has salvat punyetera!
- Bueno, bueno vamos a ir callando. Hoy empieza un nuevo trimestre y lo vais a compartir chicos y chicas. Las normas son las de siempre, en clase se mantiene el silencio, si se tienen preguntas se levanta la mano, al salir y entrar mantenemos el orden en las filas, el que no las cumpla ya sabe - mentre deia això el mestre S els ensenyava ostentosament una regla de fusta com si fos un sabre - Espero que vais a saber comportaros como siempre lo habéis hecho hasta hoy por separado. ¿Todo claro?
Un silenci pesat va imposar-se. Els caps de tota la classe, una quarentena de canalla entre els onze i els dotze anys, estaven abaixats, la mirada clavada a la taula, les mans dels uns a les butxaques, dels més atrevits en algun llapis dibuixant d'amagat, altres damunt la taula i els peus encara parlaven millor de la tensió que sentien aquelles animetes hormonades.
La majoria tenien els peus creuats a sota la cadira, un parell molt segurs d'ells mateixos les tenien estirades tan llargues com eren, tant que sortien per davant de la fusta, les nenes, totes amb les cames ben juntes, els nois amb les cames ben separades. Aquesta mena de mania de mostrar el que no es veu però es calibra dels homes i que es manté un cop es fan adults, ja es marcava allà. Mirats des de fora devien provocar sentiments de tendresa i molts somriures silents a mestres i personal.
Olors de llapissos, suors barrejades, llibres empolsinats, guix i desig. El tercer trimestre d'aquell curs de sisè d'EGB va tornar una mena de normalitat que li era coneguda. La classe petada de gent , les assignatures ja donades per més d'un mestre i junts a la mateixa aula les dues C. Progressava.
- Veniu al Parador? - en Pascual parlava a la colla de les nenes que estaven discutint sobre com fer el pòster que els havia encarregat la senyoreta Carmen per l'altra setmana.
- Al Parador? a què fer? Jo no puc he de tornar directa a casa - La Cris va dir amb un to seriós per tallar la conversa, això que ella vivia a prop
- Però si vius a tocar, Cris! Al quiosc a comprar sidral i pegadolça a fer una volta - insistí en Pascual mentre en C, els germans Cr, en R, en S C se les miraven d'amagatotis amb gestos que delataven que esperaven que els diguessin que sí. Sí?
- Ui no, jo no tinc diners per comprar res. Només els diumenges pel sidral al cine de la Parròquia.- la nenatrista i assenyada acabava de parlar, se sentia segura que amb aquell argument no insistirien pas si volien menjar pegadolça i sidral, el diumenge en neutre al cine.
- Jo et convido - la veu quasi inaudible d'ell va fer-la girar-se i posar-se vermella com un pigot. La Cris va fer uns ulls grossos com dient-li "accepta!" . Per sort la Juani ja se n'havia anat i la Nani l'havia seguida amb la Cati. S'havien quedat soles amb els nois ella, la Cris, la Montserrat i un cop aquesta oferta gentil feta, van decidir que hi anaven.
- D'acord, gràcies però anem depressa que el camí a casa després em serà molt llarg i a la mare no li agrada que arribi tard.
- Li dius que m'has acompanyat, que avui havia d'estar sola a casa i hem fet els deures plegades- La Cris donant idees.
- No. No jo no li diré cap mentida a la mare...
- Mira que et compliques a vegades eh?
- Va anem i no se'n parli més.
Tiraren carrer avall direcció al carrer la Creu. Ells anaven fent l'orni amb la pilota de futbol entre els peus. Canvi de camí de tornar a casa, enlloc de fer carrer de la Creu, Bonavista va fer carrer de la Creu avall, Rambles, carrer de la Sala , carrer Badó , Freixas i a casa. Era més llarg trigaria més, hauria d'explicar-se però la pegadolça li agradava molt i acompanyar els amics no podia pas ser motiu de càstig, no?
Es van mirar i van anar baixant carrer de la Creu corrent darrera la pilota, teva-meva-teva-meva, un riure, un cop de peu, un lleu gest tocant el braç de l'altre, uix quin borrissol al clatell tot de cop...
- Gràcies per la pegadolça, demà portaré galetes amb Nocilla. T'agrada la Nocilla?
Havien arribat al matí i els van fer formar a tots, nens i nenes en files diferents, al patí gran, davant la porta principal. Els mestres van anar passant llista després d'haver-los explicat que tocava seguir-los en dues files, en una els nens i les bates ratllades blau i gris, a l'altra les nenes amb les bates blanques.
Hi havia una mena d'excitació estranya a l'aire, mirades furtives, repassades, somriures glaçats, cares serioses una mica espantades , a la banda de les noies era molt difícil d'aguantar-se callades, en Jaraba se les veia i se les desitjava per a mantenir l'ordre.
Els nens callaven més, parlaven amb la mà davant la boca perque no se sabés què deien però els seus ulls golafres quan miraven ho deia tot.
Ella, la nenatrista no entenia aquella excitació desfermada, per ella era un alleujament poder compartir amb els nois la classe, com havia fet sempre fins arribar "als nacionals".
Per què n'hi deien "nacionals" a l'escola, si es deia Nuestra Señora de Montserrat? Ho havia vist escrit al dintell de la gran porta i en una mena d'escut que també era el segell que els posaven a les notes després de cada examen. Això era una altra pregunta que un dia hauria de plantejar a la senyoreta Carmen que en sabia un niu de coses de història.
El gran dia havia arribat, canvi de classe. Què sabien els nens? Serien millors en què? Podrien fer treballs junts?
Bé, passada la llista els tocava la mateixa classe. Ara sí que les cames li tremolaven, el cor es va posar a bategar molt depressa, no sabia on mirar , si aixecava la vista es topava amb la seva mirada i aquell tic que tenia, semblava que avui especialment se li havia disparat. Pobre, quan estava nerviós l'ull li anava com volia, la parpella se li tancava i obria sola de qualsevol manera i semblava que estava picant l'ullet a algú, era l'únic defecte que li trobaven les seves amigues al Campre.
A ella no li semblava un defecte, li feia gràcia. Li recordava l'ull guerxo de l'avi, l'entendria pensar que compartiria dies a prop d'algú que aclucava l'ull sense control. Això, però, no ho deia mai, ni a ell ni als altres, ella no els deixava saber què passava o no passava per dintre. No calia, era transparent i tot se li endevinava a la cara, encara que a ella li semblava que no, que era com una pedra de granit, que s'assemblava a la iaia seriosa, impenetrable, invulnerable. Res de res.
- A ver niños, id pasando y os vais a colocar por orden alfabético, los de apellido con A en la fila de delante...
Ai mare! Ella i el Campre començaven per la mateixa, la C. Només faltaria que els toqués seure de costat, ell no podria veure cap exercici amb l'ull disparat i ella agafaria tortículis de mantenir el cap recte sense mirar-se'l ni un moment per no posar-se vermella . Van passar els noms i no, no els va tocar estar de costat, cadascú en pupitres diferents amb altres companys, a una distància de tres taules per davant i tres de costat. Ni una mirada delatora. Un cop de colze de la Nani sí, com dient : te n'has salvat punyetera!
- Bueno, bueno vamos a ir callando. Hoy empieza un nuevo trimestre y lo vais a compartir chicos y chicas. Las normas son las de siempre, en clase se mantiene el silencio, si se tienen preguntas se levanta la mano, al salir y entrar mantenemos el orden en las filas, el que no las cumpla ya sabe - mentre deia això el mestre S els ensenyava ostentosament una regla de fusta com si fos un sabre - Espero que vais a saber comportaros como siempre lo habéis hecho hasta hoy por separado. ¿Todo claro?
Un silenci pesat va imposar-se. Els caps de tota la classe, una quarentena de canalla entre els onze i els dotze anys, estaven abaixats, la mirada clavada a la taula, les mans dels uns a les butxaques, dels més atrevits en algun llapis dibuixant d'amagat, altres damunt la taula i els peus encara parlaven millor de la tensió que sentien aquelles animetes hormonades.
La majoria tenien els peus creuats a sota la cadira, un parell molt segurs d'ells mateixos les tenien estirades tan llargues com eren, tant que sortien per davant de la fusta, les nenes, totes amb les cames ben juntes, els nois amb les cames ben separades. Aquesta mena de mania de mostrar el que no es veu però es calibra dels homes i que es manté un cop es fan adults, ja es marcava allà. Mirats des de fora devien provocar sentiments de tendresa i molts somriures silents a mestres i personal.
Olors de llapissos, suors barrejades, llibres empolsinats, guix i desig. El tercer trimestre d'aquell curs de sisè d'EGB va tornar una mena de normalitat que li era coneguda. La classe petada de gent , les assignatures ja donades per més d'un mestre i junts a la mateixa aula les dues C. Progressava.
- Veniu al Parador? - en Pascual parlava a la colla de les nenes que estaven discutint sobre com fer el pòster que els havia encarregat la senyoreta Carmen per l'altra setmana.
- Al Parador? a què fer? Jo no puc he de tornar directa a casa - La Cris va dir amb un to seriós per tallar la conversa, això que ella vivia a prop
- Però si vius a tocar, Cris! Al quiosc a comprar sidral i pegadolça a fer una volta - insistí en Pascual mentre en C, els germans Cr, en R, en S C se les miraven d'amagatotis amb gestos que delataven que esperaven que els diguessin que sí. Sí?
- Ui no, jo no tinc diners per comprar res. Només els diumenges pel sidral al cine de la Parròquia.- la nenatrista i assenyada acabava de parlar, se sentia segura que amb aquell argument no insistirien pas si volien menjar pegadolça i sidral, el diumenge en neutre al cine.
- Jo et convido - la veu quasi inaudible d'ell va fer-la girar-se i posar-se vermella com un pigot. La Cris va fer uns ulls grossos com dient-li "accepta!" . Per sort la Juani ja se n'havia anat i la Nani l'havia seguida amb la Cati. S'havien quedat soles amb els nois ella, la Cris, la Montserrat i un cop aquesta oferta gentil feta, van decidir que hi anaven.
- D'acord, gràcies però anem depressa que el camí a casa després em serà molt llarg i a la mare no li agrada que arribi tard.
- Li dius que m'has acompanyat, que avui havia d'estar sola a casa i hem fet els deures plegades- La Cris donant idees.
- No. No jo no li diré cap mentida a la mare...
- Mira que et compliques a vegades eh?
- Va anem i no se'n parli més.
Tiraren carrer avall direcció al carrer la Creu. Ells anaven fent l'orni amb la pilota de futbol entre els peus. Canvi de camí de tornar a casa, enlloc de fer carrer de la Creu, Bonavista va fer carrer de la Creu avall, Rambles, carrer de la Sala , carrer Badó , Freixas i a casa. Era més llarg trigaria més, hauria d'explicar-se però la pegadolça li agradava molt i acompanyar els amics no podia pas ser motiu de càstig, no?
Es van mirar i van anar baixant carrer de la Creu corrent darrera la pilota, teva-meva-teva-meva, un riure, un cop de peu, un lleu gest tocant el braç de l'altre, uix quin borrissol al clatell tot de cop...
- Gràcies per la pegadolça, demà portaré galetes amb Nocilla. T'agrada la Nocilla?
diumenge, 18 d’octubre del 2015
Canvi de classe.
Un dia més. Ja és primavera. Quasi estan al final del curs. Ja sha acostumat a dur la bata blanca i a que li duri neta quasi tota la setmana. No ha aconseguit quedar-se al menjador a dinar però té la promesa de quedar-s'hi l'any vinent que hi anirà també la seva germana. Així podrà vigilar-la una mica. Quina llauna, sempre haver de fer de gran!
- ¡Hola trenzas!
-¡No me llamo trenzas!
En Jaraba la feia enrabiar cada matí, si la veia, amb la mateixa broma sense gràcia. A la seva classe ja s'havia convertit en una de les primeres tot i que cada cop que la cridaven a la pissarra les cames li feien figa, la veu li sortia com un grinyol i les matemàtiques se li resistien. Ja hi arribaria, amb aquella senyorita nomenrecordodelnom tan estirada que la treia de polleguera se'n sortia prou bé, no li donava motiu per esbroncar-la mai. Tenia una colla d'amigues, la Pepi, la Josefa, la Juani, la Cati, la Nani, la Cris, sabia moure's per aquell gran casalot que era l'escola es passava moltes estones del pati jugant amb els més menuts. Li encantava passar l'estona amb els petitons, eren divertits, miraven les formigues com ella, de la terra amb una mica d'aigua - que ella els portava dels lavabos rònecs - en feien castellets, els va ensenyar a fer xurries de fang. En bastien unes torres impossibles de mida diminuta que eren l'escenografia dels contes que ella s'inventava.
- ¿Vienes o no? ¿Necesitamos ser seis? ¿Qué haces con los mocosos, ven ya?!
- ¡Ya voy!
- Pareces boba, perdiendo el tiempo con esos que ni saben hablar y aquí perdiendo el partido
La que la renyava enfadada com una mona era la Cris, la més competitiva del grup, no li agradava perdre ni al solitari. Arribar i moldre, es va espolsar les mans de terra, va fer un petó ràpid a la galta de la Montse petita que es va quedar abduida per les xurries va entomar la pilota que li passava la Nani, dues passes, salt a la línia divisòria, empenta i cop de pilota contra la Juani, que jugava a l'equip contrari.
- Morta!
- ¡Jolines no tiréis tan fuerte!- va queixar-se la Juani amb raó, la pilota li havia anat a petar enmig del pit , la va fer recular i tot. Ella volia tocar-li el braç però es va distreure mig segon
- Perdona ha estat en saltar
Ufff quina vermellor, quin tremolar de cames. En el moment just que saltava estirant tot el cos enrera per tenir mes força al braç i encertar la Juani al braç bo, passaven els nens de la classe de dalt. Van ser dos segons de somriure blanc i mirada llampant : Molt bé! fot-li fort! semblaven dir aquells ulls d'ametlla foscos. Ningú més no se'n va adonar, sort!
Sí, al pati de terra amb la pilota del tirar i matar, ella també era de les bones, com ell al terreny de futbol, ho sabien i es mostraven orgullosos de ser-ho sense que ningú ho notés.
- ¿Sabeis qué? - en entrar a clase per acabar el matí, la Nani que tot ho sabia perquè era veïna del senyor Jaraba - La semana que viene nos cambiaran de clase.Han cambiado las leyes y ahora los coles tienen que ser mistos
- Será mixtos - va saltar la Cati
- ¿Qué dices Nani? ¿A que clase nos van a llevar si todas están llenas?
- ¡Vamos a compartir clase con los chicos!¡Nos vamos al primer piso!
- ¡Anda ya, ganas que tienes tú de ver al Pascual más cerca y ya alucinas!
- ¡Pues ya veremos que cara se te queda cuando el Campre comparta pupitre contigo, so lista!
Li ho va dir mirant-se-la als ulls, fixe i molt enrabiada. No entenia per què totes li tenien aquella mena de bola perquè deien que al Campre ella li agradava. I què? Què tenia a veure això en ser amigues anar juntes a classe, compartir els jocs. Els nois no li interessaven gens - es mentia - i menys aquell cregut que es pensava que totes havien de caure mortes als seus peus - o això explicaven els que sempre li feien la gara-gara al pati i parlaven de com era ell - pel que feia a ella, si li agradava, que li agradés. Ella no era com aquella colla de papallones, no senyora, ella tenia coses més interessants a fer al cole i a casa i a les vacances i a la classe, perdia la llista només de pensar-hi...
Ai mare meva, si li tocava compartir seient amb l'Enric. Com s'ho farien?
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Mare, tu coneixes els Campreciós?
- Ton pare és molt amic de la família i jo conec molt al Magí i en Jaume
- Magí?
- Ah! tu deus parlar d'aquest nano que ve al cole no? El fill de l'Enric vol dir - dirigint-se al pare - aquells que viuen allà al mateix carrer, si home, que la seva dona és andalusa
- Andalusa?
Això era bo o era dolent? Va acabar de menjar-se les mongetes tendres aixafades amb les patates i no va dir res més en tot el sopar. La Maria que s'havia assegut per cinquena vegada a la cadira de la que no parava de pujar i baixar, se la va mirar amb ulls trapella arranants a la taula. Va clavar-li una mirada assassina de : Com obris la boca, reps! I van acabar de tenir el sopar en pau.
Demà seria un altre dia, sí. Quin altre dia!
- ¡Hola trenzas!
-¡No me llamo trenzas!
En Jaraba la feia enrabiar cada matí, si la veia, amb la mateixa broma sense gràcia. A la seva classe ja s'havia convertit en una de les primeres tot i que cada cop que la cridaven a la pissarra les cames li feien figa, la veu li sortia com un grinyol i les matemàtiques se li resistien. Ja hi arribaria, amb aquella senyorita nomenrecordodelnom tan estirada que la treia de polleguera se'n sortia prou bé, no li donava motiu per esbroncar-la mai. Tenia una colla d'amigues, la Pepi, la Josefa, la Juani, la Cati, la Nani, la Cris, sabia moure's per aquell gran casalot que era l'escola es passava moltes estones del pati jugant amb els més menuts. Li encantava passar l'estona amb els petitons, eren divertits, miraven les formigues com ella, de la terra amb una mica d'aigua - que ella els portava dels lavabos rònecs - en feien castellets, els va ensenyar a fer xurries de fang. En bastien unes torres impossibles de mida diminuta que eren l'escenografia dels contes que ella s'inventava.
- ¿Vienes o no? ¿Necesitamos ser seis? ¿Qué haces con los mocosos, ven ya?!
- ¡Ya voy!
- Pareces boba, perdiendo el tiempo con esos que ni saben hablar y aquí perdiendo el partido
La que la renyava enfadada com una mona era la Cris, la més competitiva del grup, no li agradava perdre ni al solitari. Arribar i moldre, es va espolsar les mans de terra, va fer un petó ràpid a la galta de la Montse petita que es va quedar abduida per les xurries va entomar la pilota que li passava la Nani, dues passes, salt a la línia divisòria, empenta i cop de pilota contra la Juani, que jugava a l'equip contrari.
- Morta!
- ¡Jolines no tiréis tan fuerte!- va queixar-se la Juani amb raó, la pilota li havia anat a petar enmig del pit , la va fer recular i tot. Ella volia tocar-li el braç però es va distreure mig segon
- Perdona ha estat en saltar
Ufff quina vermellor, quin tremolar de cames. En el moment just que saltava estirant tot el cos enrera per tenir mes força al braç i encertar la Juani al braç bo, passaven els nens de la classe de dalt. Van ser dos segons de somriure blanc i mirada llampant : Molt bé! fot-li fort! semblaven dir aquells ulls d'ametlla foscos. Ningú més no se'n va adonar, sort!
Sí, al pati de terra amb la pilota del tirar i matar, ella també era de les bones, com ell al terreny de futbol, ho sabien i es mostraven orgullosos de ser-ho sense que ningú ho notés.
- ¿Sabeis qué? - en entrar a clase per acabar el matí, la Nani que tot ho sabia perquè era veïna del senyor Jaraba - La semana que viene nos cambiaran de clase.Han cambiado las leyes y ahora los coles tienen que ser mistos
- Será mixtos - va saltar la Cati
- ¿Qué dices Nani? ¿A que clase nos van a llevar si todas están llenas?
- ¡Vamos a compartir clase con los chicos!¡Nos vamos al primer piso!
- ¡Anda ya, ganas que tienes tú de ver al Pascual más cerca y ya alucinas!
- ¡Pues ya veremos que cara se te queda cuando el Campre comparta pupitre contigo, so lista!
Li ho va dir mirant-se-la als ulls, fixe i molt enrabiada. No entenia per què totes li tenien aquella mena de bola perquè deien que al Campre ella li agradava. I què? Què tenia a veure això en ser amigues anar juntes a classe, compartir els jocs. Els nois no li interessaven gens - es mentia - i menys aquell cregut que es pensava que totes havien de caure mortes als seus peus - o això explicaven els que sempre li feien la gara-gara al pati i parlaven de com era ell - pel que feia a ella, si li agradava, que li agradés. Ella no era com aquella colla de papallones, no senyora, ella tenia coses més interessants a fer al cole i a casa i a les vacances i a la classe, perdia la llista només de pensar-hi...
Ai mare meva, si li tocava compartir seient amb l'Enric. Com s'ho farien?
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Mare, tu coneixes els Campreciós?
- Ton pare és molt amic de la família i jo conec molt al Magí i en Jaume
- Magí?
- Ah! tu deus parlar d'aquest nano que ve al cole no? El fill de l'Enric vol dir - dirigint-se al pare - aquells que viuen allà al mateix carrer, si home, que la seva dona és andalusa
- Andalusa?
Això era bo o era dolent? Va acabar de menjar-se les mongetes tendres aixafades amb les patates i no va dir res més en tot el sopar. La Maria que s'havia assegut per cinquena vegada a la cadira de la que no parava de pujar i baixar, se la va mirar amb ulls trapella arranants a la taula. Va clavar-li una mirada assassina de : Com obris la boca, reps! I van acabar de tenir el sopar en pau.
Demà seria un altre dia, sí. Quin altre dia!
dissabte, 17 d’octubre del 2015
M'agrades perquè t'agrado?
- Mare, que em puc quedar a dinar a l'escola?
- Com? però que no dius que no t'agrada gens aquesta escola? I ara t'hi vols quedar a dinar?
- És que totes s'hi queden i si hi vas l'any que vé podré fer de monitora.
- De moni...què?
- De monitora. Ajudar a parar taules i desparar-les, passar llista de tots els que hi van, ajudar a servir els plats...
- Bé, ja preguntaré què costa. Potser sí que t'aniria bé de quedar-t'hi jo no aniria tant de bòlit només prepararia dinar pel pare i per a mi. No et dic ni que sí, ni que no, ja en parlarem.
Va arribar a temps a escola, el senyor Jaraba la va saludar com cada dia, es van formar les files a baix davant de cada porta, va venir aquella señorita malcarada que li havia tocat en sort, va veure com els nens formaven a les classes de dalt, els costava mantenir-se en fila eren molt belluguets. Si almenys la deixessin quedar-se al menjador podria passar alguna estona amb els nois, parlar d'excursions, de cotxes, de motos i no només de notes, de germanets i de mares i pares a casa. Un avorriment el món de les nenes.
Feia uns quants mesos que anava a la nova escola, ja havia fet algunes amigues i també alguns amics tot i que anaven a classes separades es veien quan anaven al pati. El nois travessaven el pati de les moreres per anar a jugar a les pistes del darrera de l'Ateneu i quan passaven s'intercanviaven mirades interessades, eren diferents dels nens amb qui havia anat a les escoles Núria, aquests es posaven vermells de galtes si se'ls miraven directament, ella no entenia què els passava, ni per què les nenes s'esbalotaven com ho feien quan els veien aparèixer, estaven una mica grillades, pensava, que no tenen germans o cosins o què els passa per anar darrera les moreres a xiuxiuejar? A més els classificaven, els posaven notes. El de nota més alta era l'Enric. El Campre, de Campreciós. Sí, era el més guapo i també el més tímid, ella el veia passar com escapant-se de totes les mirades però al camp es veu que era el que remenava les cireres i marcava a tots els altres el joc que havien de fer. Això li agradava. A ella també li agradava ser la primera a classe i a jugar i a matar.
- Al Campre le gustas, me lo ha dicho el Juan Creus - era la Juani que li deia mirant-se-la, entre avergonyida i delerosa de saber què contestaria la nenatrista.
- Si, sí i al Creus también, ¡venga ya Juani! - la Pepi del Parador, no la Pepi cabell panotxa, responia amb sorna afegint un enamorat a la llista que ningú no havia demanat. Què pesades que eren amb això de si t'agrada aquest si t'agrada aquell. I si t'agrada aquella , què?
- Doncs mira jo vaig a jugar i ja us ho fareu! Quina manía teniu en dir coses que no sabeu, us inventeu històries perque els nens estan tancats a dalt i nosaltres a baix, jo anava amb nens a la classe i no són bitxos, són com nosaltres i és més divertit anar junts per estudiar. Al Núria cantavem i fèiem teatre per presentar-ho a l'Ateneu per final de curs, tots junts. Vosaltres feu final de curs? - totes van fer que no amb el cap, mirant-se-la com una bèstia estranya , sense badar boca però.
- Mira que eres rara ¿eh? - la Pepi del Parador sentenciava
- Rara ¿por qué? - encarant-se-li
- Pues que le gustes al mejor futbolista y más guapo de la clase y a tí te dé igual, es ser rara
- Pues seré rara. Algú vé a jugar???
Sense parar-se a donar més corda a aquella maquineta de crear rumors, va córrer al centre del pati, va agafar la pilota de voley de terra i va llançar-la amb tota la força cap a la Cris, que badava.
- Morta!
- No s'hi val! Oye que no estaba jugando - va retreure-li la Cris agafant la bola i tornant-la amb força
- Vinga va qui és l'equip A? i el B
En un tres i no res tenien sis jugadores a banda i banda d'una línia imaginària que creuava el pati entre la morera segona de banda dreta i la morera segona de l'esquerra. Ni nois, ni futbol, ni murmuris ni històries. Joc. Suar. Saltar. Entomar. Tornar-la i riure quan queia per terra, que no es notés que la rascada al genoll li coia. Allò si que li agradava i no els noiets aprenents de futbolistes que passaven avergonyits arran de paret.
Però aquella tarda, tornant a casa s'havia anat parant davant de cada aparador per mirar-se. De debó que li podia agradar al Campre? Si ella no era res de l'altre dijous, amb aquelles trenes i el serrell i ara que li havien posat aquelles ulleres que semblava tonta, pots comptar si li agradava. Mmmm.
- Mare, com saps que li agrades a algú?
El pare va deixar la cullera a la taula, va aixecar el cap mirant-se a la mare que seguia menjant com qui sent ploure, va mirar-se-la a ella somrient, va tornar a agafar la cullera, en vistes que la seva dona es feia la sorda i la nenatrista va entendre que de moment aquell tema, encara no tocava.
Doncs a córrer, saltar,barallar-se,jugar a cromos i quan passessin els nens apilonats per la paret miraria de saber com les altres sabien que al Campre, ella, li agradava. Perquè a ella l'Enric li agradava des del primer dia. Sense saber-ho explicar, ho tenia clar.
- Com? però que no dius que no t'agrada gens aquesta escola? I ara t'hi vols quedar a dinar?
- És que totes s'hi queden i si hi vas l'any que vé podré fer de monitora.
- De moni...què?
- De monitora. Ajudar a parar taules i desparar-les, passar llista de tots els que hi van, ajudar a servir els plats...
- Bé, ja preguntaré què costa. Potser sí que t'aniria bé de quedar-t'hi jo no aniria tant de bòlit només prepararia dinar pel pare i per a mi. No et dic ni que sí, ni que no, ja en parlarem.
Va arribar a temps a escola, el senyor Jaraba la va saludar com cada dia, es van formar les files a baix davant de cada porta, va venir aquella señorita malcarada que li havia tocat en sort, va veure com els nens formaven a les classes de dalt, els costava mantenir-se en fila eren molt belluguets. Si almenys la deixessin quedar-se al menjador podria passar alguna estona amb els nois, parlar d'excursions, de cotxes, de motos i no només de notes, de germanets i de mares i pares a casa. Un avorriment el món de les nenes.
Feia uns quants mesos que anava a la nova escola, ja havia fet algunes amigues i també alguns amics tot i que anaven a classes separades es veien quan anaven al pati. El nois travessaven el pati de les moreres per anar a jugar a les pistes del darrera de l'Ateneu i quan passaven s'intercanviaven mirades interessades, eren diferents dels nens amb qui havia anat a les escoles Núria, aquests es posaven vermells de galtes si se'ls miraven directament, ella no entenia què els passava, ni per què les nenes s'esbalotaven com ho feien quan els veien aparèixer, estaven una mica grillades, pensava, que no tenen germans o cosins o què els passa per anar darrera les moreres a xiuxiuejar? A més els classificaven, els posaven notes. El de nota més alta era l'Enric. El Campre, de Campreciós. Sí, era el més guapo i també el més tímid, ella el veia passar com escapant-se de totes les mirades però al camp es veu que era el que remenava les cireres i marcava a tots els altres el joc que havien de fer. Això li agradava. A ella també li agradava ser la primera a classe i a jugar i a matar.
- Al Campre le gustas, me lo ha dicho el Juan Creus - era la Juani que li deia mirant-se-la, entre avergonyida i delerosa de saber què contestaria la nenatrista.
- Si, sí i al Creus también, ¡venga ya Juani! - la Pepi del Parador, no la Pepi cabell panotxa, responia amb sorna afegint un enamorat a la llista que ningú no havia demanat. Què pesades que eren amb això de si t'agrada aquest si t'agrada aquell. I si t'agrada aquella , què?
- Doncs mira jo vaig a jugar i ja us ho fareu! Quina manía teniu en dir coses que no sabeu, us inventeu històries perque els nens estan tancats a dalt i nosaltres a baix, jo anava amb nens a la classe i no són bitxos, són com nosaltres i és més divertit anar junts per estudiar. Al Núria cantavem i fèiem teatre per presentar-ho a l'Ateneu per final de curs, tots junts. Vosaltres feu final de curs? - totes van fer que no amb el cap, mirant-se-la com una bèstia estranya , sense badar boca però.
- Mira que eres rara ¿eh? - la Pepi del Parador sentenciava
- Rara ¿por qué? - encarant-se-li
- Pues que le gustes al mejor futbolista y más guapo de la clase y a tí te dé igual, es ser rara
- Pues seré rara. Algú vé a jugar???
Sense parar-se a donar més corda a aquella maquineta de crear rumors, va córrer al centre del pati, va agafar la pilota de voley de terra i va llançar-la amb tota la força cap a la Cris, que badava.
- Morta!
- No s'hi val! Oye que no estaba jugando - va retreure-li la Cris agafant la bola i tornant-la amb força
- Vinga va qui és l'equip A? i el B
En un tres i no res tenien sis jugadores a banda i banda d'una línia imaginària que creuava el pati entre la morera segona de banda dreta i la morera segona de l'esquerra. Ni nois, ni futbol, ni murmuris ni històries. Joc. Suar. Saltar. Entomar. Tornar-la i riure quan queia per terra, que no es notés que la rascada al genoll li coia. Allò si que li agradava i no els noiets aprenents de futbolistes que passaven avergonyits arran de paret.
Però aquella tarda, tornant a casa s'havia anat parant davant de cada aparador per mirar-se. De debó que li podia agradar al Campre? Si ella no era res de l'altre dijous, amb aquelles trenes i el serrell i ara que li havien posat aquelles ulleres que semblava tonta, pots comptar si li agradava. Mmmm.
- Mare, com saps que li agrades a algú?
El pare va deixar la cullera a la taula, va aixecar el cap mirant-se a la mare que seguia menjant com qui sent ploure, va mirar-se-la a ella somrient, va tornar a agafar la cullera, en vistes que la seva dona es feia la sorda i la nenatrista va entendre que de moment aquell tema, encara no tocava.
Doncs a córrer, saltar,barallar-se,jugar a cromos i quan passessin els nens apilonats per la paret miraria de saber com les altres sabien que al Campre, ella, li agradava. Perquè a ella l'Enric li agradava des del primer dia. Sense saber-ho explicar, ho tenia clar.
divendres, 16 d’octubre del 2015
Canvi d'escola.
- Avui anirem al nou col·legi, ja veuràs que t'agradarà
- Vols dir? A mi aquesta bata blanca no m'agrada gens, mare...
Es mirava la bata que la mare havia posat damunt del llit després de planxar-la. Li feia una mica de vergonya haver-se de posar aquella bata tan blanca. Com ho faria si havia de seure a terra? I si jugaven a bales què? s'embrutaria de seguida.
- No hi fa res dona, és només perquè així no us embruteu, totes les nenes la porten
- I els nens també? O no hi ha nens al cole nou?
- També, en porten una de ratlles blaves i grises
- I per què han d'anar diferents? per què jo he de dur aquesta bata avorrida que sembla d'infermera... jo vull anar a la classe de la Mercè Canaletas, aquest cole nou no m'agradarà!
A ella li agradava la Mercè, els explicava les coses sempre amb un somriure, en sabia molt, de tot, de matemàtiques, de llengua, de dibuix, de labors en general. Els feia seure en rotllana, movien totes les taules i les cadires i feien concursos de "a veure qui se sap tots els noms de flors que vam estudiar ahir" qui s'embarbussava passava a l'últim i a seguir. Aprenien jugant, els deixava moure i parlar entre ells. Els va enseyar a fer servir els llapissos de colors, dibuixar els rius en els mapes. L'única cosa que no havia pogut aconseguir era fer-li acabar el brodat d'unes estovalles. A ella, a la nenatrista això de cosir, planxar, fer mitja, la feia posar nerviosa, ni a casa la mare que en sabia molt, ni la iaia, ni amb la tieta Rossita ni amb la Mercè que brodaven molt bé, cap no havia aconseguit que s'aficionés a les agulles. Ni havent passat totes les tardes del món a ca la Palmira Farigola... això no se li havia enganxat gens.
Coses de nenes!!! Ridícules i flonges. A ella li agradava fer pastetes amb el fang del patí, muntar pobles i castells de fusta amb els cubs de colors, fer i desfer trencaclosques, jugar a l'oca, al dòmino, a cartes no gaire, res de nines, ni de famílies, cavalls, gossos, conills, grimpar als arbres, columpiar-se. Anar en tricicle i en bicicleta i en patinet i en patins, allò sí que era jugar. però cosir... quina mandra!
- Vinga va acaba't la llet que farem tard!
Un dia dur. La nenatrista canviava d'escola. A casa les coses anaven justes i no podien seguir portant-la ni a ella, ni a sa germana a les escoles Núria. La mare ja s'esforçava a fer-li entendre que seria igual, que tindria més patis, que les "senyos" eren genials, però no colava. No colava gens. Ella sabia perquè altres nens i nenes de l'escola li ho havien dit que "als nacionals" no era igual, que els mestres eren molt malcarats, que només parlaven en castellà i no feien final de curs, com allà, amb els contes del Kasperle.
- Mare, no hi vull anar.
- Mira, ja se m'ha acabat la paciència, ara mateix hi anem i s'ha acabat, no et vull sentir dir res més, caram! Sort que n'hi ha d'escoles on portar-vos, tu a seguir el que et diguin i pobra de tu que suspenguis a final de curs que ja ets gran!
Apa, a callar i a caminar. Van fer tot el carrer Bonavista (que es deia José Antonio) van baixar pel carrer de la Creu (Cruz) i en arribar al carrer Montserrat allà hi van veure una munió de pares i mares i nens i nenes esperant que obrissin la porta per entrar. La va obrir un home vestit amb un uniforme blau fosc, amb una gorra de plat. Rodanxó, amb panxa i el cap també molt rodonet amb un nas punxegut i petit, ullets vius que tot ho veien. El senyor Jaraba, era el porter. A les escoles Núria no en tenien de porter, les portes s'obrien per deixar entrar tothom i es tancaven en sortir. Era lletja aquella escola, molt gran i molt grisa, era lluny, aquells nens ella no els coneixia, les nenes cridaven molt, els nens jugaven sols i els mestres eren vells. Quina llauna!
De cop se'ls va atansar una dona seca, morena amb ulleres de pasta i dents prominents, molt decidida, devia conéixer la mare.
- Hola Emília!
- Hola Carme! Aquí la téns, no en té gens de ganes de venir...
- Ah no? - va dir-li mirant-se-la amb una rialla sota el nas - Per què? ja veuràs que t'agradarà molt, anem que t'acompanyo a la teva classe, és aquí baix i anireu a jugar al claustre, a la banda de dins.
- Un petó mare!
La mare li va fer un petó d'aquells de rodona vermella a la galta que trigava dues hores a desaparéixer i de la ma de la senyoreta Carmen cap a la seva aula. Era la segona entrant per l'esquerra. A dintre ja estava plena de bates blanques amb nenes cridaneres. Totes parlaven en castellà, no hi havia nens.
- Mira, tu pupitre,lo compartiràs con la Josefa.Josefa, le presentarás al resto, ella se llama Judith. - de cop i volta, la senyoreta Carmen la presentava en castellà, mira que eren estranys en aquella escola.
La Pepi, - a ella no li agradava que li diguessin Josefa - era una nena una mica més gran que ella, tenia els cabells color panotxa, moltes pigues a la cara i les dents del davant separades, una mica cavallot, que diria el pare. Reia i se li feien els ullets petits, semblava que se li amaguessin per tornar a aparéixer quan li parlava de nou donant-li els noms de totes les altres nenes, la va calmar explicant-li que s'ho passarien bé que ella havia anat a aquella escola des de petita, que no tingués por que ja s'acostumaria a estar només amb nenes.
- ¿Judith? ¿Tú no eres la hija de la practicanta?
- Sí, la meva mare posa injeccions
- Habla en castellano que sino la maestra te reñirá...
Ja començava a veure que allò seria una mala experiència. Habla en castellano, habla en castellano, però que no s'entenien parlant en català? No eren pas l'avi o la iaia aquella gent! Tot d'una, una dona gran amb un monyo esquifit enclastat al clatell, de cabells negres i grisos va entrar a l'aula. Totes van callar de cop. Era la señorita, n'hi deien així de la mestra, señorita norecordaelnom. Feia una cara seriosa, un mal posat i anava amb una regla llarga a la mà que més semblava un pal d'escombra. Més que la mestra semblava una bruixa dels contes de l'avi.
Aquell galliner ple de nenes histèriques, sortir al patí a jugar a saltar a les gomes, no hi havia pilotes per elles. Els nens eren un misteri. No hi eren. Els lavabos eren vells i alguna porta no tancava prou bé, la fusta era grisa, gastada, feia anys que no hi passaven una ma de pintura. Definitivament aquella escola no li agradava gens. Quan sortís aniria a veure la Mercè Canaletas, era l'única persona al món que podia convéncer els pares que la tornessin al Núria.
En acabar la darrera classe, la de Lenguaje. La señorita quenoenrecordae nom les va fer fer una filera per sortir. Totes callades i fins que no va obrir la porta no van poder travessar cap el patí sense trencar l'ordre, si el trencaven perdien el lloc a la fila i quedaven l'última. Ho va aprendre el primer dia. Al carrer va refer les passes fetes al matí, el cor encongit, el cap emboiorat i els ulls a punt de vessar llàgrimes a dojo. Quan va girar la cantonada de casa la senyoreta Maria Olivera, la mestra de piano, va accelerar el pas per arribar a la farmàcia, allà just al davant la silueta de la Mercè travessava el carrer. Cames ajudeu-me, cartera en doina i un crit:
- Mercéeee!!!
- Hola Judith, ets la filla de l'Emília oi? La Mercè deu ser a casa, que li vols res?
No era la Mercè. Era la seva germana. Si la punxen no li treuen sang. necessitava abraçar la mercè. Que la Mercè li fés una broma, l'abracés fort i li digués "tot anirà bé, nena intel·ligent!" Enlloc d'això acabava de fer el gran ridícul allà al bellmig del carrer. La senyora Parès somreia de dintre la farmàcia estant amb la seva pitrera generosa ben rapapatxada al mostrador, al costat dels caramels rodonets de colors. La nenatrista volia fondre's, plorava i no articulava paraula. Quan es va calmar una mica, va tirar els mocs amunt , va fer un petó a la germana de l'Elvira, germana de la Mercè i va dir molt educada:
- Només volia abraçar-la. És que he canviat d'escola.
- Ja li ho diré. Si vols pots anar a veure-la a casa, és allà baix Monistrol avall, un altre dia t'hi acompanyaré o que la mare t'hi porti. La Mercè estarà molt contenta que hi vagis.
- Gràcies.
Alleujada, va acabar d'arribar a casa, abans de tirar carrer Freixas amunt va entrar a Can Milà, l'Amèlia li va donar una barra de quart, era per fer l'esmorzar al pare i de torna un bastó de pa.
Aiiix! semblava que superat aquest primer dia, l'endemà l'escola li semblaria més suportable. Ho hauria de parlar amb l'avi. En somnis, és clar.
- Vols dir? A mi aquesta bata blanca no m'agrada gens, mare...
Es mirava la bata que la mare havia posat damunt del llit després de planxar-la. Li feia una mica de vergonya haver-se de posar aquella bata tan blanca. Com ho faria si havia de seure a terra? I si jugaven a bales què? s'embrutaria de seguida.
- No hi fa res dona, és només perquè així no us embruteu, totes les nenes la porten
- I els nens també? O no hi ha nens al cole nou?
- També, en porten una de ratlles blaves i grises
- I per què han d'anar diferents? per què jo he de dur aquesta bata avorrida que sembla d'infermera... jo vull anar a la classe de la Mercè Canaletas, aquest cole nou no m'agradarà!
A ella li agradava la Mercè, els explicava les coses sempre amb un somriure, en sabia molt, de tot, de matemàtiques, de llengua, de dibuix, de labors en general. Els feia seure en rotllana, movien totes les taules i les cadires i feien concursos de "a veure qui se sap tots els noms de flors que vam estudiar ahir" qui s'embarbussava passava a l'últim i a seguir. Aprenien jugant, els deixava moure i parlar entre ells. Els va enseyar a fer servir els llapissos de colors, dibuixar els rius en els mapes. L'única cosa que no havia pogut aconseguir era fer-li acabar el brodat d'unes estovalles. A ella, a la nenatrista això de cosir, planxar, fer mitja, la feia posar nerviosa, ni a casa la mare que en sabia molt, ni la iaia, ni amb la tieta Rossita ni amb la Mercè que brodaven molt bé, cap no havia aconseguit que s'aficionés a les agulles. Ni havent passat totes les tardes del món a ca la Palmira Farigola... això no se li havia enganxat gens.
Coses de nenes!!! Ridícules i flonges. A ella li agradava fer pastetes amb el fang del patí, muntar pobles i castells de fusta amb els cubs de colors, fer i desfer trencaclosques, jugar a l'oca, al dòmino, a cartes no gaire, res de nines, ni de famílies, cavalls, gossos, conills, grimpar als arbres, columpiar-se. Anar en tricicle i en bicicleta i en patinet i en patins, allò sí que era jugar. però cosir... quina mandra!
- Vinga va acaba't la llet que farem tard!
Un dia dur. La nenatrista canviava d'escola. A casa les coses anaven justes i no podien seguir portant-la ni a ella, ni a sa germana a les escoles Núria. La mare ja s'esforçava a fer-li entendre que seria igual, que tindria més patis, que les "senyos" eren genials, però no colava. No colava gens. Ella sabia perquè altres nens i nenes de l'escola li ho havien dit que "als nacionals" no era igual, que els mestres eren molt malcarats, que només parlaven en castellà i no feien final de curs, com allà, amb els contes del Kasperle.
- Mare, no hi vull anar.
- Mira, ja se m'ha acabat la paciència, ara mateix hi anem i s'ha acabat, no et vull sentir dir res més, caram! Sort que n'hi ha d'escoles on portar-vos, tu a seguir el que et diguin i pobra de tu que suspenguis a final de curs que ja ets gran!
Apa, a callar i a caminar. Van fer tot el carrer Bonavista (que es deia José Antonio) van baixar pel carrer de la Creu (Cruz) i en arribar al carrer Montserrat allà hi van veure una munió de pares i mares i nens i nenes esperant que obrissin la porta per entrar. La va obrir un home vestit amb un uniforme blau fosc, amb una gorra de plat. Rodanxó, amb panxa i el cap també molt rodonet amb un nas punxegut i petit, ullets vius que tot ho veien. El senyor Jaraba, era el porter. A les escoles Núria no en tenien de porter, les portes s'obrien per deixar entrar tothom i es tancaven en sortir. Era lletja aquella escola, molt gran i molt grisa, era lluny, aquells nens ella no els coneixia, les nenes cridaven molt, els nens jugaven sols i els mestres eren vells. Quina llauna!
De cop se'ls va atansar una dona seca, morena amb ulleres de pasta i dents prominents, molt decidida, devia conéixer la mare.
- Hola Emília!
- Hola Carme! Aquí la téns, no en té gens de ganes de venir...
- Ah no? - va dir-li mirant-se-la amb una rialla sota el nas - Per què? ja veuràs que t'agradarà molt, anem que t'acompanyo a la teva classe, és aquí baix i anireu a jugar al claustre, a la banda de dins.
- Un petó mare!
La mare li va fer un petó d'aquells de rodona vermella a la galta que trigava dues hores a desaparéixer i de la ma de la senyoreta Carmen cap a la seva aula. Era la segona entrant per l'esquerra. A dintre ja estava plena de bates blanques amb nenes cridaneres. Totes parlaven en castellà, no hi havia nens.
- Mira, tu pupitre,lo compartiràs con la Josefa.Josefa, le presentarás al resto, ella se llama Judith. - de cop i volta, la senyoreta Carmen la presentava en castellà, mira que eren estranys en aquella escola.
La Pepi, - a ella no li agradava que li diguessin Josefa - era una nena una mica més gran que ella, tenia els cabells color panotxa, moltes pigues a la cara i les dents del davant separades, una mica cavallot, que diria el pare. Reia i se li feien els ullets petits, semblava que se li amaguessin per tornar a aparéixer quan li parlava de nou donant-li els noms de totes les altres nenes, la va calmar explicant-li que s'ho passarien bé que ella havia anat a aquella escola des de petita, que no tingués por que ja s'acostumaria a estar només amb nenes.
- ¿Judith? ¿Tú no eres la hija de la practicanta?
- Sí, la meva mare posa injeccions
- Habla en castellano que sino la maestra te reñirá...
Ja començava a veure que allò seria una mala experiència. Habla en castellano, habla en castellano, però que no s'entenien parlant en català? No eren pas l'avi o la iaia aquella gent! Tot d'una, una dona gran amb un monyo esquifit enclastat al clatell, de cabells negres i grisos va entrar a l'aula. Totes van callar de cop. Era la señorita, n'hi deien així de la mestra, señorita norecordaelnom. Feia una cara seriosa, un mal posat i anava amb una regla llarga a la mà que més semblava un pal d'escombra. Més que la mestra semblava una bruixa dels contes de l'avi.
Aquell galliner ple de nenes histèriques, sortir al patí a jugar a saltar a les gomes, no hi havia pilotes per elles. Els nens eren un misteri. No hi eren. Els lavabos eren vells i alguna porta no tancava prou bé, la fusta era grisa, gastada, feia anys que no hi passaven una ma de pintura. Definitivament aquella escola no li agradava gens. Quan sortís aniria a veure la Mercè Canaletas, era l'única persona al món que podia convéncer els pares que la tornessin al Núria.
En acabar la darrera classe, la de Lenguaje. La señorita quenoenrecordae nom les va fer fer una filera per sortir. Totes callades i fins que no va obrir la porta no van poder travessar cap el patí sense trencar l'ordre, si el trencaven perdien el lloc a la fila i quedaven l'última. Ho va aprendre el primer dia. Al carrer va refer les passes fetes al matí, el cor encongit, el cap emboiorat i els ulls a punt de vessar llàgrimes a dojo. Quan va girar la cantonada de casa la senyoreta Maria Olivera, la mestra de piano, va accelerar el pas per arribar a la farmàcia, allà just al davant la silueta de la Mercè travessava el carrer. Cames ajudeu-me, cartera en doina i un crit:
- Mercéeee!!!
- Hola Judith, ets la filla de l'Emília oi? La Mercè deu ser a casa, que li vols res?
No era la Mercè. Era la seva germana. Si la punxen no li treuen sang. necessitava abraçar la mercè. Que la Mercè li fés una broma, l'abracés fort i li digués "tot anirà bé, nena intel·ligent!" Enlloc d'això acabava de fer el gran ridícul allà al bellmig del carrer. La senyora Parès somreia de dintre la farmàcia estant amb la seva pitrera generosa ben rapapatxada al mostrador, al costat dels caramels rodonets de colors. La nenatrista volia fondre's, plorava i no articulava paraula. Quan es va calmar una mica, va tirar els mocs amunt , va fer un petó a la germana de l'Elvira, germana de la Mercè i va dir molt educada:
- Només volia abraçar-la. És que he canviat d'escola.
- Ja li ho diré. Si vols pots anar a veure-la a casa, és allà baix Monistrol avall, un altre dia t'hi acompanyaré o que la mare t'hi porti. La Mercè estarà molt contenta que hi vagis.
- Gràcies.
Alleujada, va acabar d'arribar a casa, abans de tirar carrer Freixas amunt va entrar a Can Milà, l'Amèlia li va donar una barra de quart, era per fer l'esmorzar al pare i de torna un bastó de pa.
Aiiix! semblava que superat aquest primer dia, l'endemà l'escola li semblaria més suportable. Ho hauria de parlar amb l'avi. En somnis, és clar.
dimarts, 13 d’octubre del 2015
L'enterro.
Rrrrraaaaaaaacccccc.
D'una empenta van fer entrar el taüt amb l'avi a dins en aquell forat estret, hi cabia just just. Després van agafar un tros de pedra tallada a mida, com una porteta, i la van posar al davant del forat, xap,xap,xap, ciment aquí i allà un parell de passades de la paleta i va quedar tancat.
Ufff! això no s'ho esperava, allò no li agradava gens, allà s'havia de quedar l'avi? No era molt fosc? I sol? Qui hi havia al forat del costat? I al de sota i el del costat? Com els ho explicaria als nens allò? No en sabria, no volia, això sí que era trist, i brut, i fosc. Li hagués agradat més que fossin a Luzaga, allà el tio Santos era enterrat a terra, una pedra antiga plena de molsa duia escrit el seu nom, podies seure sobre la pedra i parlar-hi o posar-hi flors o pedretes, aquí les flors van quedar arran de terra davant un altre forat. Sort que l'avi duia les seves amb ell entre el vidre i la fusta que va tancar la caixa!
- Va anem!
El pare la va agafar de la ma fent-la caminar. La iaia anava amb la tieta Mercè i el tiet Miquel, el tiet Antonio tot darrera. Tot de gent que coneixia i que no van estar allà, palplantats mirant-se com ella tota l'escena, alguns abraçats, altres plorant. La iaia quieta allà davant , vetida de negre de cap a peus i seriosa com si fos de pedra. Mai sabies què passava per dintre de la iaia però ella podia sentir clarament el fred que li havia provocat veure com es quedava allà l'avi. Ella no deia res però també se li entenia tot.
Abans d'allò havien estat molta estona a missa. L'avi no hi anava mai a missa però aquell dia sembla que tocava passar-hi i li van portar dintre la caixa. Ell presidia tot el teatre. El mossèn parlava de coses que ella no entenia gens, que ara l'avi era amb el pare, el pare de qui? que li perdonaven els pecats, què eren els pecats? que haviem d'estar contents perquè havia resuscitat a un altre lloc, on era aquell lloc? ella volia anar-hi! Quan van haver-se agenollat i aixecat i combregat els que podien combregar i donat la pau i recitat el parenostre - aquesta oració sí que se la sabia de memòria - van anar sortint seguint la caixa. Primer la iaia, després la tieta mercè, el pare el tiet Antonio el tiet julio i nosaltres amb les mares, el tio Juan, els d'esplugues, els de Collblanch , els de França, els Nani, els Vilagut, la Lola del carrer, tothom cap al cementiri. Tot va passar en un ambient estrany, semblava que el temps no passava, que la llum tampoc canviava.
Arribaren a casa, la mare va donar-los sopar a tots tres abans, el Miquel havia vingut a dormir a casa i els van ajuntar els seus llits perquè compartissin habitació i nit. Ella, la gran els ajudaria a dormir, oi?Com?
- On és l'avi?
Preguntà la Maria amb aquells ulls rodons i el somriure de sempre, volia saber. Ella no sabia com s'explicava la mort i va inventar .
- Al cel
- Al cel? - va dir la Maria assenyalant el cel que es veia encara blau clar ple de núvols blancs, els havien enviat al llit però era encara tarda.
- Sí al cel, però no aquest que veus, un cel darrera aquest on van la gent que es mor, el cos el deixen aquí dintre una caixa
- Dintre una caixa ? - ara era en Miquel que preguntava - una caixa com? de sabates?
- Una caixa gran feta a mida, una caixa de fusta bonica i pintada amb barnís com les finestres.
- I per què el deixen el cos a una caixa? Que no el necessiten al cel?
- No, al cel només necessiten ... ser com són
- Ser com són?
- Sí. tu com ets?
- Jo, petita
- Si però què més? La mare sempre diu que ets molt simpàtica, no? Doncs quan et moris només necessita anar al cel la simpàtica, el cos no cal...
- Aaaah!
- I l'avi vindrà demà per portar-nos a l'hort?- el Miquel preguntava.
Bona pregunta!. No, li feia l'efecte que l'avi no tornaria a portar-los a l'hort. Ni a la muntanyeta, ni al pedrís de Can Freixes, ni a la Plaça dels Estudis. No, l'avi no tornaria.
- No, l'avi ara és un àngel, sabeu que sempre resem allò de "Àngel de la guarda, dolça companyia..."?
- Sí
- Doncs l'avi ara serà com el nostre àngel de la guarda, no el veurem més, però ens cuidarà igual que ho feia i quan anem a l'hort si veieu un pitroig...
- Un pitroig?
- Si, aquells ocellets petits que tenen els ulls rodons i negres i el pit amb plomes vermelletes, al matí sempre en tenim al llimoner
- Ah! sí. El pitroig del llimoner és l'avi?
- Aquell que venia no, però segur que ara en tindrem dos i el nou és l'avi. Jo ja el vaig veure ahir al safareig de la Teresina
- Ah sí?
- Sí...
La conversa surrealista entre àngels i núvols i cels i ocells va durar fins que la son va véncer els dos petits, van adormir-se panxa enlaire, felicos, somniant que anaven amb l'avi a l'hort a caçar capgrossos o que els deixava entrar al galliner a recollir els ous. Ella, la nenatrista, cansada com estava no tenia gens de son. D'on li venia aquella història dels pitrojos i els avis-àngels? Qui li havia explicat tot allò per ella explicar-ho? De debó que l'avi tancat allà dins podria seguir entenent el que ella aniria a explicar-li?
- Ja dormiu? - la mare va treure el cap per la porta, es va acostar al llit, suaument va tapar els dos petits i es va acostar al capçal, on la nenatrista tenia els ulls oberts com dues taronges.
- No tinc son mare, l'avi no tornarà mai més, oi?
- Tu què penses?
- Que potser s'ha convertit en un pitroig, pot ser?
- Pot ser, sí, vols que resem juntes?Segur que quan acabis podràs dormir i somniar amb l'avi, ara serà sempre al món dels somnis, no ho sabies això?
- No, no ho sabia. - quina sort, va dir-se a ella mateixa, somniar li agradava molt, ho feia en color i si l'avi era un pitroig li veuria les plomes vermelles ben brillants.
"Àngel de la guarda,
dolça companyia
no em desempareu
ni de nit, ni de dia
si vos em deixessiu
jo me moriria"
Un rossinyol va fer el refilet des de la morera paperera. L'àngel era allà. Quin cel més blau fa avui avi.
D'una empenta van fer entrar el taüt amb l'avi a dins en aquell forat estret, hi cabia just just. Després van agafar un tros de pedra tallada a mida, com una porteta, i la van posar al davant del forat, xap,xap,xap, ciment aquí i allà un parell de passades de la paleta i va quedar tancat.
Ufff! això no s'ho esperava, allò no li agradava gens, allà s'havia de quedar l'avi? No era molt fosc? I sol? Qui hi havia al forat del costat? I al de sota i el del costat? Com els ho explicaria als nens allò? No en sabria, no volia, això sí que era trist, i brut, i fosc. Li hagués agradat més que fossin a Luzaga, allà el tio Santos era enterrat a terra, una pedra antiga plena de molsa duia escrit el seu nom, podies seure sobre la pedra i parlar-hi o posar-hi flors o pedretes, aquí les flors van quedar arran de terra davant un altre forat. Sort que l'avi duia les seves amb ell entre el vidre i la fusta que va tancar la caixa!
- Va anem!
El pare la va agafar de la ma fent-la caminar. La iaia anava amb la tieta Mercè i el tiet Miquel, el tiet Antonio tot darrera. Tot de gent que coneixia i que no van estar allà, palplantats mirant-se com ella tota l'escena, alguns abraçats, altres plorant. La iaia quieta allà davant , vetida de negre de cap a peus i seriosa com si fos de pedra. Mai sabies què passava per dintre de la iaia però ella podia sentir clarament el fred que li havia provocat veure com es quedava allà l'avi. Ella no deia res però també se li entenia tot.
Abans d'allò havien estat molta estona a missa. L'avi no hi anava mai a missa però aquell dia sembla que tocava passar-hi i li van portar dintre la caixa. Ell presidia tot el teatre. El mossèn parlava de coses que ella no entenia gens, que ara l'avi era amb el pare, el pare de qui? que li perdonaven els pecats, què eren els pecats? que haviem d'estar contents perquè havia resuscitat a un altre lloc, on era aquell lloc? ella volia anar-hi! Quan van haver-se agenollat i aixecat i combregat els que podien combregar i donat la pau i recitat el parenostre - aquesta oració sí que se la sabia de memòria - van anar sortint seguint la caixa. Primer la iaia, després la tieta mercè, el pare el tiet Antonio el tiet julio i nosaltres amb les mares, el tio Juan, els d'esplugues, els de Collblanch , els de França, els Nani, els Vilagut, la Lola del carrer, tothom cap al cementiri. Tot va passar en un ambient estrany, semblava que el temps no passava, que la llum tampoc canviava.
Arribaren a casa, la mare va donar-los sopar a tots tres abans, el Miquel havia vingut a dormir a casa i els van ajuntar els seus llits perquè compartissin habitació i nit. Ella, la gran els ajudaria a dormir, oi?Com?
- On és l'avi?
Preguntà la Maria amb aquells ulls rodons i el somriure de sempre, volia saber. Ella no sabia com s'explicava la mort i va inventar .
- Al cel
- Al cel? - va dir la Maria assenyalant el cel que es veia encara blau clar ple de núvols blancs, els havien enviat al llit però era encara tarda.
- Sí al cel, però no aquest que veus, un cel darrera aquest on van la gent que es mor, el cos el deixen aquí dintre una caixa
- Dintre una caixa ? - ara era en Miquel que preguntava - una caixa com? de sabates?
- Una caixa gran feta a mida, una caixa de fusta bonica i pintada amb barnís com les finestres.
- I per què el deixen el cos a una caixa? Que no el necessiten al cel?
- No, al cel només necessiten ... ser com són
- Ser com són?
- Sí. tu com ets?
- Jo, petita
- Si però què més? La mare sempre diu que ets molt simpàtica, no? Doncs quan et moris només necessita anar al cel la simpàtica, el cos no cal...
- Aaaah!
- I l'avi vindrà demà per portar-nos a l'hort?- el Miquel preguntava.
Bona pregunta!. No, li feia l'efecte que l'avi no tornaria a portar-los a l'hort. Ni a la muntanyeta, ni al pedrís de Can Freixes, ni a la Plaça dels Estudis. No, l'avi no tornaria.
- No, l'avi ara és un àngel, sabeu que sempre resem allò de "Àngel de la guarda, dolça companyia..."?
- Sí
- Doncs l'avi ara serà com el nostre àngel de la guarda, no el veurem més, però ens cuidarà igual que ho feia i quan anem a l'hort si veieu un pitroig...
- Un pitroig?
- Si, aquells ocellets petits que tenen els ulls rodons i negres i el pit amb plomes vermelletes, al matí sempre en tenim al llimoner
- Ah! sí. El pitroig del llimoner és l'avi?
- Aquell que venia no, però segur que ara en tindrem dos i el nou és l'avi. Jo ja el vaig veure ahir al safareig de la Teresina
- Ah sí?
- Sí...
La conversa surrealista entre àngels i núvols i cels i ocells va durar fins que la son va véncer els dos petits, van adormir-se panxa enlaire, felicos, somniant que anaven amb l'avi a l'hort a caçar capgrossos o que els deixava entrar al galliner a recollir els ous. Ella, la nenatrista, cansada com estava no tenia gens de son. D'on li venia aquella història dels pitrojos i els avis-àngels? Qui li havia explicat tot allò per ella explicar-ho? De debó que l'avi tancat allà dins podria seguir entenent el que ella aniria a explicar-li?
- Ja dormiu? - la mare va treure el cap per la porta, es va acostar al llit, suaument va tapar els dos petits i es va acostar al capçal, on la nenatrista tenia els ulls oberts com dues taronges.
- No tinc son mare, l'avi no tornarà mai més, oi?
- Tu què penses?
- Que potser s'ha convertit en un pitroig, pot ser?
- Pot ser, sí, vols que resem juntes?Segur que quan acabis podràs dormir i somniar amb l'avi, ara serà sempre al món dels somnis, no ho sabies això?
- No, no ho sabia. - quina sort, va dir-se a ella mateixa, somniar li agradava molt, ho feia en color i si l'avi era un pitroig li veuria les plomes vermelles ben brillants.
"Àngel de la guarda,
dolça companyia
no em desempareu
ni de nit, ni de dia
si vos em deixessiu
jo me moriria"
Un rossinyol va fer el refilet des de la morera paperera. L'àngel era allà. Quin cel més blau fa avui avi.
dilluns, 12 d’octubre del 2015
L'avi s'ha mort.
- Corre,que t'han vingut a buscar. Pots sortir encara que no s'hagi acabat la classe, la mare t'espera a fora.Agafa la bossa!!!
Qui li deia això era la senyoreta que tenia a les classes de la tarda, al segon pis de l'edifici del carrer de les escoles Núria, la seva primera escola, la de prop de casa els avis i els tiets.
Ella abans que li digués res ja sabia que vindrien a buscar-la, ja sabia per què venien a buscar-la, ja sabia que aquella sortida li canviaria la vida sense saber exactament què vol dir que un fet et canvii la vida. Ella, la nena trista, sabia que ara tindria motius per estar-ne , de trista, ho sabia abans que ningú hagués tocat el timbre de l'escola, just entrant per les classes de la tarda tot pujant l'escala va tenir una d'aquelles visions que tenia quan alguna cosa no anava bé, quan algun dels seus animals preferits es feia mal, quan la mare marxava a la nit a un part i trigava a tornar. Ella a les fosques o a la llum del dia veia coses que els grans no eren capaços de veure, sentia com alguna gent que era invisible parlava i li explicava històries abans que passessin, per això tenia sempre aquella mirada entre seriosa i trista, era atenció a l'invisible. Només alguns adults entre els que s'hi comptava l'avi, estaven en el secret i l'entenien sense parlar. L'altra era l'oncle Miquel de Palafrugell, en Puig i para de comptar.
Va agafar la bossa de quadrets Vichy blancs i roses , va ficar-hi la bata, va estrényer el cordill , es va posar el jersei damunt i va baixar agafant-se a la barana de l'escala, pintada de negre, fins arribar al pati. Allà els dos pins majestuosos va semblar que es vinclaven una mica , donant-li ànims : va vinga valenta, surt sense por. En girar a l'esquerra va veure a l'altra banda de la porta enreixada la mare que l'esperava tota seria i la tieta Mercè. Mala cosa.
- Nena, t'hem vingut a buscar perquè l'avi s'ha mort a les quatre.
La mare,directa i valenta, sense cloroform, ni anestesia, va etzibar-li pel dret per què eren allà.
Ella ja ho sabia, ja havia vist aquella escena en el seu miratge de feia unes hores. Sabia exactament quan s'havia mort l'avi, que deien els grans. El que no sabia és que aquelles paraules li quedarien dibuixades a foc per sempre més a un espai poc definit entre la gola i el pit : "Lavi s'ha mort"
De fet l'avi havia sortit d'aquell cos grandassàs que feia dies li pesava massa i se n'havia anat lleuger com un pardal a voltar-la per l'hort, ja no necessitaria ni el càvec, ni el cistell, ni carregar cap més gàbia.
- Ja ho sé
Va dir abaixant el cap, amagant les mans a les butxaques del jersei i arrapant-se a la faldilla de la tieta, que no podia dir paraula i plorava sense fer fressa. Li amanyagava els cabells, ella hagués volgut amanyagar-la a ella perquè la sentia tristíssima, cansada.
- I la iaia? On és?
- La iaia és a casa seva, s'ha quedat per arreglar l'avi, el pare també hi és. Tu què vols fer?
- Què faran ara?
- Doncs mira ara l'avi és al llit, ja saps que s'hi ha passat dies malaltó, sembla que dormi, si el vols anar a veure hi podem anar ara. Després vindran els homes de la funerària i l'encaixaran, o sigui que si hi vols anar demà, serà dintre el taüt. Com ho vols fer?
Taüt, encaixar, funerària quines paraulotes més malsonants, va pensar. Però no veia com podia anar a saludar l'avi si dormia, o era com que dormia, o era al llit adormit, quin embolic i quin mal de panxa i quina fluixera de cames i quin maldecap.
- Mare jo vull anar a casa, ja hi anirem demà a veure l'avi. Hi serà encara, oi?
- I tant. Voldràs anar a enterro? Tu ja ets gran i hi pots venir si vols.
- Sí jo vull venir a l'enterro. Els nens no hi podran venir?
- No ells són massa petits i no entendrien res
- Ah! doncs demà anem a veure l'avi, a l'enterro i ja els ho explicaré jo.
Recordava com amb l'avi havien anat al "camposanto" com li havia explicat que calia parlar amb els morts perquè hi sentien i estaven contents de sentir-nos, encara que no els veiessim més. Ella ja el podia sentir al seu clatell fent-li una manyaga. Aniria al seu enterro per saber on hauria d'anar després si volia explicar-li coses de l'escola, dels seus cavalls i gossos i conills, de com havia deixat anar el darrer pardal de l'hort. Qui el menaria ara aquell hort? Ostres!
La nit es va fer llarga. El pare va arribar tard a sopar, no estava gens per dir res de res, va fer-li dos petons, dos més a la Maria i cap a dalt.
De dia no la van vestir per anar a escola, la mare la va vestir com de diumenge però amb uns mitjonets negres, el mocador de quadres foscos al cap enlloc de la diadema.
En sortir va demanar a la mare:
- Que puc agafar unes flors per l'avi?
- I tant! Vols que et talli una rosa?
- No una rosa no, vull romaní i aquestes flors blanques que fan tanta olor, aquestes que són com campanetes
La mare va ajupir-se i en va fer un pom, un branquilló de romaní al mig.
- Apa, anem que la iaia ens espera i la gent començarà a arribar
- La gent? Quina gent?
- Els parents de Collblanch, els de França, la gent que coneixia l'avi, vès!
El pare va fer un gest de "no ho sabem, va tira!". Van caminar fins arribar al portal de ca la iaia, era obert, a l'escala hi havia en Jaume d'Esplugues amb les seves ulleres negres, la va saludar fent-li dos petons a la galta i somrient, només a ella, quan va encaixar la ma al pare i a la mare es va posar seriós com si estigués enfadat i tot, quina gent més estranya. Si l'avi només s'havia mort! Què era aquell teatre?
Un cop a dalt no es podia entrar, perque unes dones vestides totes de negre - aquestes si que feien por - estaven assegudes allà mateix, la tieta Mercè en veure-la va anar a agafar-la ajudant-la a travessar aquell mur negre de dones velles que deien conéixer-la i volien petonejar-la. Quina angúnia! Qui eren aquella gent que no havien vingut cap dia a veure l'avi? Què hi feien allà com si estessin a primera fila del cinema? Mil preguntes voltaven pel seu cap i començaven a dibuixar-se-li a la cara una d'aquelles frases seves que deien eren impertinents, la tieta li va preguntar per distreure-la:
- Vols parlar amb l'avi tu? Pajarillo?
- Sí, que puc? Li he portat aquestes flors i romaní que a ell li agrada
- Tu diga-li el que vulguis, ja saps que ell sempre t'escoltava i les flors... posa-les damunt el vidre, no pateixis que se n'aniran amb ell
Van entrar a l'habitació on l'avi havia estat malalt els últims dies, tot era endreçat, cap orinal a la vista, el llit fet i a sobre una mena de caixa enorme de fusta fosca, el balcó mig tancat només deixava passar la llum per les escletxes de les persianes pintades de marró, un sol estantís. La iaia era al costat del balcó, asseguda i seriosa, la iaia sempre estava seriosa, va pensar. Una olor dolça a l'aire, no era olor de rosquilles, ni de mel, ni de flors, era una olor nova, estranya. Sort que li havia dut el branquilló de romaní, li aniria bé pel llarg viatge que li havien explicat que era la mort.
- Tieta no hi arribo! On és l'avi?
La tieta la va agafar a coll, la va alçar per damunt de la caixa i allà va veure a través d'un vidre tant llarg com la caixa l'avi a l'altra banda. L'ull guerxo era tancat del tot, sí que semblava que dormís, les mans estaven una damunt de l'altra, allò l'avi no ho feia mai quan s'adormia, els qui l'havien "encaixat" no en tenien ni idea. Va deixar suaument les flors i el romaní damunt aquella mena de peixera, va fer un petó al vidre, se'l va mirar molt per recordar-se'n sempre i va demanar que la baixessin a terra.
- Puc anar a la galeria?
- Si, vés que hi trobaràs en Julio i en Joan
Va sortir cames ajudeu-me amb un pes gros al pit, passadís avall, travessar el menjador fins arribar a la porta de la galeria, amb el safareig a la dreta, el gronxador de corda al mig, només va tenir temps d'arrapar-se a la cama del Joan, per plorar, com feien tots, sense saber per què.
El tiet Antònio va donar-li un llapís i una llibreta : té dibuixa si vols, que va per llarg. Quan es va haver calmat una mica veient el somriure del Julio i que el Joan mirava de desenganxar-se-la de la cama, va atrevir-se a preguntar-los, ja que eren els cosins grans:
- Joan, tu què li has dit a l'avi? jo li he explicat que aniré a l'enterro per saber on anar-li a explicar els meus secrets
- Jo? però si és mort, res no li he dit. I tu napbuf quins secrets tens per expicar-li a un mort?
- Però els morts saben quan t'els estimes, cal parlar-hi, m'ho va dir ell un dia a Luzaga, no ho sabies?
Els seus cosins se la van mirar amb cara de "ja hi som, aquesta i les seves idees de bombero" , no entenien res, és clar ells ja eren grans.
Ara tocava esperar l'hora de l'enterro. Una aventura estranya. Els nens i els mig grans campaven a la seva, mentre els adults s'anaven donant la ma i s'abraçaven, tots anaven vestits de negre de cap a peus, en deien anar vestits de dol, fent cara d'estar tristos. Ella, la nena trista, no entenia per què, ella no estava trista, no ho estava mai, ara tampoc, se'ls mirava a tots per copçar qui n'estava de debó i qui no, ella s'estimava a l'avi i quan t'estimes algú amb qui jugues, t'hi enténs i hi comparteixes secrets no estàs trist si canvia de lloc, t'hi pots seguir comunicant.
- Pajarillo! xip,xip!
Ai! havia sentit la veu de l'avi!
Allà al safareig de sota casa!
Ai no!, havia estat un pitroig que s'estava rentant, xipollejava.
Ho havia entès, tocava cara trista per fora i esperança daurada per dintre, el pitroig era l'avi, només ells dos ho sabien. Adéu avi. Fins després a l'enterro.
Qui li deia això era la senyoreta que tenia a les classes de la tarda, al segon pis de l'edifici del carrer de les escoles Núria, la seva primera escola, la de prop de casa els avis i els tiets.
Ella abans que li digués res ja sabia que vindrien a buscar-la, ja sabia per què venien a buscar-la, ja sabia que aquella sortida li canviaria la vida sense saber exactament què vol dir que un fet et canvii la vida. Ella, la nena trista, sabia que ara tindria motius per estar-ne , de trista, ho sabia abans que ningú hagués tocat el timbre de l'escola, just entrant per les classes de la tarda tot pujant l'escala va tenir una d'aquelles visions que tenia quan alguna cosa no anava bé, quan algun dels seus animals preferits es feia mal, quan la mare marxava a la nit a un part i trigava a tornar. Ella a les fosques o a la llum del dia veia coses que els grans no eren capaços de veure, sentia com alguna gent que era invisible parlava i li explicava històries abans que passessin, per això tenia sempre aquella mirada entre seriosa i trista, era atenció a l'invisible. Només alguns adults entre els que s'hi comptava l'avi, estaven en el secret i l'entenien sense parlar. L'altra era l'oncle Miquel de Palafrugell, en Puig i para de comptar.
Va agafar la bossa de quadrets Vichy blancs i roses , va ficar-hi la bata, va estrényer el cordill , es va posar el jersei damunt i va baixar agafant-se a la barana de l'escala, pintada de negre, fins arribar al pati. Allà els dos pins majestuosos va semblar que es vinclaven una mica , donant-li ànims : va vinga valenta, surt sense por. En girar a l'esquerra va veure a l'altra banda de la porta enreixada la mare que l'esperava tota seria i la tieta Mercè. Mala cosa.
- Nena, t'hem vingut a buscar perquè l'avi s'ha mort a les quatre.
La mare,directa i valenta, sense cloroform, ni anestesia, va etzibar-li pel dret per què eren allà.
Ella ja ho sabia, ja havia vist aquella escena en el seu miratge de feia unes hores. Sabia exactament quan s'havia mort l'avi, que deien els grans. El que no sabia és que aquelles paraules li quedarien dibuixades a foc per sempre més a un espai poc definit entre la gola i el pit : "Lavi s'ha mort"
De fet l'avi havia sortit d'aquell cos grandassàs que feia dies li pesava massa i se n'havia anat lleuger com un pardal a voltar-la per l'hort, ja no necessitaria ni el càvec, ni el cistell, ni carregar cap més gàbia.
- Ja ho sé
Va dir abaixant el cap, amagant les mans a les butxaques del jersei i arrapant-se a la faldilla de la tieta, que no podia dir paraula i plorava sense fer fressa. Li amanyagava els cabells, ella hagués volgut amanyagar-la a ella perquè la sentia tristíssima, cansada.
- I la iaia? On és?
- La iaia és a casa seva, s'ha quedat per arreglar l'avi, el pare també hi és. Tu què vols fer?
- Què faran ara?
- Doncs mira ara l'avi és al llit, ja saps que s'hi ha passat dies malaltó, sembla que dormi, si el vols anar a veure hi podem anar ara. Després vindran els homes de la funerària i l'encaixaran, o sigui que si hi vols anar demà, serà dintre el taüt. Com ho vols fer?
Taüt, encaixar, funerària quines paraulotes més malsonants, va pensar. Però no veia com podia anar a saludar l'avi si dormia, o era com que dormia, o era al llit adormit, quin embolic i quin mal de panxa i quina fluixera de cames i quin maldecap.
- Mare jo vull anar a casa, ja hi anirem demà a veure l'avi. Hi serà encara, oi?
- I tant. Voldràs anar a enterro? Tu ja ets gran i hi pots venir si vols.
- Sí jo vull venir a l'enterro. Els nens no hi podran venir?
- No ells són massa petits i no entendrien res
- Ah! doncs demà anem a veure l'avi, a l'enterro i ja els ho explicaré jo.
Recordava com amb l'avi havien anat al "camposanto" com li havia explicat que calia parlar amb els morts perquè hi sentien i estaven contents de sentir-nos, encara que no els veiessim més. Ella ja el podia sentir al seu clatell fent-li una manyaga. Aniria al seu enterro per saber on hauria d'anar després si volia explicar-li coses de l'escola, dels seus cavalls i gossos i conills, de com havia deixat anar el darrer pardal de l'hort. Qui el menaria ara aquell hort? Ostres!
La nit es va fer llarga. El pare va arribar tard a sopar, no estava gens per dir res de res, va fer-li dos petons, dos més a la Maria i cap a dalt.
De dia no la van vestir per anar a escola, la mare la va vestir com de diumenge però amb uns mitjonets negres, el mocador de quadres foscos al cap enlloc de la diadema.
En sortir va demanar a la mare:
- Que puc agafar unes flors per l'avi?
- I tant! Vols que et talli una rosa?
- No una rosa no, vull romaní i aquestes flors blanques que fan tanta olor, aquestes que són com campanetes
La mare va ajupir-se i en va fer un pom, un branquilló de romaní al mig.
- Apa, anem que la iaia ens espera i la gent començarà a arribar
- La gent? Quina gent?
- Els parents de Collblanch, els de França, la gent que coneixia l'avi, vès!
El pare va fer un gest de "no ho sabem, va tira!". Van caminar fins arribar al portal de ca la iaia, era obert, a l'escala hi havia en Jaume d'Esplugues amb les seves ulleres negres, la va saludar fent-li dos petons a la galta i somrient, només a ella, quan va encaixar la ma al pare i a la mare es va posar seriós com si estigués enfadat i tot, quina gent més estranya. Si l'avi només s'havia mort! Què era aquell teatre?
Un cop a dalt no es podia entrar, perque unes dones vestides totes de negre - aquestes si que feien por - estaven assegudes allà mateix, la tieta Mercè en veure-la va anar a agafar-la ajudant-la a travessar aquell mur negre de dones velles que deien conéixer-la i volien petonejar-la. Quina angúnia! Qui eren aquella gent que no havien vingut cap dia a veure l'avi? Què hi feien allà com si estessin a primera fila del cinema? Mil preguntes voltaven pel seu cap i començaven a dibuixar-se-li a la cara una d'aquelles frases seves que deien eren impertinents, la tieta li va preguntar per distreure-la:
- Vols parlar amb l'avi tu? Pajarillo?
- Sí, que puc? Li he portat aquestes flors i romaní que a ell li agrada
- Tu diga-li el que vulguis, ja saps que ell sempre t'escoltava i les flors... posa-les damunt el vidre, no pateixis que se n'aniran amb ell
Van entrar a l'habitació on l'avi havia estat malalt els últims dies, tot era endreçat, cap orinal a la vista, el llit fet i a sobre una mena de caixa enorme de fusta fosca, el balcó mig tancat només deixava passar la llum per les escletxes de les persianes pintades de marró, un sol estantís. La iaia era al costat del balcó, asseguda i seriosa, la iaia sempre estava seriosa, va pensar. Una olor dolça a l'aire, no era olor de rosquilles, ni de mel, ni de flors, era una olor nova, estranya. Sort que li havia dut el branquilló de romaní, li aniria bé pel llarg viatge que li havien explicat que era la mort.
- Tieta no hi arribo! On és l'avi?
La tieta la va agafar a coll, la va alçar per damunt de la caixa i allà va veure a través d'un vidre tant llarg com la caixa l'avi a l'altra banda. L'ull guerxo era tancat del tot, sí que semblava que dormís, les mans estaven una damunt de l'altra, allò l'avi no ho feia mai quan s'adormia, els qui l'havien "encaixat" no en tenien ni idea. Va deixar suaument les flors i el romaní damunt aquella mena de peixera, va fer un petó al vidre, se'l va mirar molt per recordar-se'n sempre i va demanar que la baixessin a terra.
- Puc anar a la galeria?
- Si, vés que hi trobaràs en Julio i en Joan
Va sortir cames ajudeu-me amb un pes gros al pit, passadís avall, travessar el menjador fins arribar a la porta de la galeria, amb el safareig a la dreta, el gronxador de corda al mig, només va tenir temps d'arrapar-se a la cama del Joan, per plorar, com feien tots, sense saber per què.
El tiet Antònio va donar-li un llapís i una llibreta : té dibuixa si vols, que va per llarg. Quan es va haver calmat una mica veient el somriure del Julio i que el Joan mirava de desenganxar-se-la de la cama, va atrevir-se a preguntar-los, ja que eren els cosins grans:
- Joan, tu què li has dit a l'avi? jo li he explicat que aniré a l'enterro per saber on anar-li a explicar els meus secrets
- Jo? però si és mort, res no li he dit. I tu napbuf quins secrets tens per expicar-li a un mort?
- Però els morts saben quan t'els estimes, cal parlar-hi, m'ho va dir ell un dia a Luzaga, no ho sabies?
Els seus cosins se la van mirar amb cara de "ja hi som, aquesta i les seves idees de bombero" , no entenien res, és clar ells ja eren grans.
Ara tocava esperar l'hora de l'enterro. Una aventura estranya. Els nens i els mig grans campaven a la seva, mentre els adults s'anaven donant la ma i s'abraçaven, tots anaven vestits de negre de cap a peus, en deien anar vestits de dol, fent cara d'estar tristos. Ella, la nena trista, no entenia per què, ella no estava trista, no ho estava mai, ara tampoc, se'ls mirava a tots per copçar qui n'estava de debó i qui no, ella s'estimava a l'avi i quan t'estimes algú amb qui jugues, t'hi enténs i hi comparteixes secrets no estàs trist si canvia de lloc, t'hi pots seguir comunicant.
- Pajarillo! xip,xip!
Ai! havia sentit la veu de l'avi!
Allà al safareig de sota casa!
Ai no!, havia estat un pitroig que s'estava rentant, xipollejava.
Ho havia entès, tocava cara trista per fora i esperança daurada per dintre, el pitroig era l'avi, només ells dos ho sabien. Adéu avi. Fins després a l'enterro.
dissabte, 10 d’octubre del 2015
Preguntes.
- Per què després del Sol vé la lluna, mare?
- Doncs perquè hem d'anar a dormir però amb una mica de lluna ens hi veiem pel carrer, la gent que s'estima se la mira i se sent feliç, que no t'agrada a tu la lluna?
- Sí, ja, però per què després de la Lluna torna el Sol?
- Per què així es fa de dia i podem fer coses, esmorzar junts, anar a l'escola , el pare anar a la fàbrica jo a posar injeccions, la iaia cosir...
- Però a veure mare, per què després del Sol arriba de nou la Lluna?
Preguntes bàsiques dels tres al cinc anys que sempre obtenien respostes poètiques o cansades, o curtes, o amb esbufec inclós o algún " noia ja no sé què més explicar-te!" exasperat.
Sí, la nenatrista era una nena amb preguntes. Sempre preguntava perquè no parava d'observar, de fet, badar, mirar el que passava al seu voltant era de les coses que més li agradaven de fer.
Els grans no ho entenien gaire, deien que era una nena una mica aturada, com sense gaire sang, que vivia d'esma sense mostrar massa entusiasme per res, fins i tot la nit de Reis es quedava com rígida, espantada per la gentada al carrer, arrapada al coll de son pare mirava la gent, els fanalets i com cridaven i esperaven el discurs del rei Blanc al balcó de l'Ajuntament com si estés a punt de plorar. un any amb la mare va pujar fins a l'entrada del balcó i allà el rei blanc que la va veure li va fer un pessic suau a la galta dreta, fou tanta l'emoció que es va quedar garratibada amb la maneta guardant el trosset de galta beneit per tant màgic senyor. La mare reia explicant-ho, ella estava tota trasbalsada per dintre, només els nens moooolt afortunats tenien aquells privilegis, creure en el màgic de la vida li ve de fets com aquests. Ara de gran encara es nota si tanca els ulls el pessic amorós del rei Melcior.
Els grans no entenien res de res. Bé, alguns grans. Hi havia excepcions: l'avi, la tieta, la Sossa, la Palmira, el Baldiri, aquests sí que entenien què passava pel seu caparró i més enllà del caparró per la panxulina i la caixa secreta de les emocions que té la clau situada entre la barbeta i el melic i es pot llegir si et mires a fons els ulls d'algú. Però per saber això s'ha de ser un adult especial, sensible amb posat farreny o bàrbar fins i tot, eixut però dolç com la mel per dintre.
Als altres grans ja els anava bé que fos com deien "un sac de patates" , perquè mira, la podien deixar a casa els avis, a ca la Palmira, a ca la tia Enriqueta, a Palafrugell, amb la Lola i el Baldiri, amb l'Alberta jugant amb el siamès o casa l'Asunción amb la Titón, la Joanna i la Maria Teresa, a ca la Maria i el Paquito i a totes les cases dels veïns del carrer badó primer i del carrer Dolors Modolell quan van canviar de casa.
Ella allà on la deixessin s'hi quedava tranquil·la, només mirant ja en tenia prou. De badar a casa el Baldiri va aprendre com neden els peixos de color carabassa en els rentadors de pedra antics transformats en safarejos inútils per la roba. També la flaire de l'aigua a l'aire, el color vert fosc de les gardenieres, la flaire permanent de la molsa, de la Lola en va aprendre aquella sonoritat del sud del seu parlar, l'amabilitat i la sornegueria.
De l'Alberta com fer ordre a les nines, les capses, la roba i com ordenar el trencaclosques dibuixat de peces de fusta. A casa l'Asunció, ai!! allà era casa seva quasi, sortia a l'hort-jardí i agafaven limones, la pentinaven, la feien anar com una baldufa perquè la Titon, la Teresa i la Joana eren més grans però ella es deixava fer i anava d'excursió fins a la creu del Padró com una d'elles. N'hi ha fotos d'això.
De casa la Palmira recorda els rajols grisos amb sanefa tot volt, la xerrameca de la Palmira gran amb la Palmireta i el Mateu petit i l'altre Mateu, el seu marit, a ella li feia pensar en el seu pare el Mateu gran, algun cop l'havia assegut al camió gros, quina impressió que feia! Allà li agradava molt d'anar-hi perquè tenien uns "quesitos" diferents dels de casa, allà eren del Caserio i a casa en gastaven de la Vaca que reia, també li donava robes de colors i agulles i un imant per anar-les caçant per terra i posar-les a la capseta, allà li donaven feina com una de gran, com una de casa, de fet a totes aquestes cases ella es veia com a casa seva.
Tota aquella gent sabia que la nenatrista no estava mai trista, només tenia preguntes que buscaven respostes i la feien mantenir els ulls molt oberts, la boca tancada i les orelles atentes a tota mena de sons, paraules, música o xiulet.
- Mare, per què després del Sol torna la Lluna?
Encara a dia d'avui mira el cel i pregunta el misteri al invisible. Trista mai prenyada de preguntes que li fan tibar el fil de la vida allà on es troba, a casa de qui sigui, al país on li toca de viure. Que mai faltin les preguntes i que mai s'acabin les respostes que porten noves preguntes.
- Doncs perquè hem d'anar a dormir però amb una mica de lluna ens hi veiem pel carrer, la gent que s'estima se la mira i se sent feliç, que no t'agrada a tu la lluna?
- Sí, ja, però per què després de la Lluna torna el Sol?
- Per què així es fa de dia i podem fer coses, esmorzar junts, anar a l'escola , el pare anar a la fàbrica jo a posar injeccions, la iaia cosir...
- Però a veure mare, per què després del Sol arriba de nou la Lluna?
Preguntes bàsiques dels tres al cinc anys que sempre obtenien respostes poètiques o cansades, o curtes, o amb esbufec inclós o algún " noia ja no sé què més explicar-te!" exasperat.
Sí, la nenatrista era una nena amb preguntes. Sempre preguntava perquè no parava d'observar, de fet, badar, mirar el que passava al seu voltant era de les coses que més li agradaven de fer.
Els grans no ho entenien gaire, deien que era una nena una mica aturada, com sense gaire sang, que vivia d'esma sense mostrar massa entusiasme per res, fins i tot la nit de Reis es quedava com rígida, espantada per la gentada al carrer, arrapada al coll de son pare mirava la gent, els fanalets i com cridaven i esperaven el discurs del rei Blanc al balcó de l'Ajuntament com si estés a punt de plorar. un any amb la mare va pujar fins a l'entrada del balcó i allà el rei blanc que la va veure li va fer un pessic suau a la galta dreta, fou tanta l'emoció que es va quedar garratibada amb la maneta guardant el trosset de galta beneit per tant màgic senyor. La mare reia explicant-ho, ella estava tota trasbalsada per dintre, només els nens moooolt afortunats tenien aquells privilegis, creure en el màgic de la vida li ve de fets com aquests. Ara de gran encara es nota si tanca els ulls el pessic amorós del rei Melcior.
Els grans no entenien res de res. Bé, alguns grans. Hi havia excepcions: l'avi, la tieta, la Sossa, la Palmira, el Baldiri, aquests sí que entenien què passava pel seu caparró i més enllà del caparró per la panxulina i la caixa secreta de les emocions que té la clau situada entre la barbeta i el melic i es pot llegir si et mires a fons els ulls d'algú. Però per saber això s'ha de ser un adult especial, sensible amb posat farreny o bàrbar fins i tot, eixut però dolç com la mel per dintre.
Als altres grans ja els anava bé que fos com deien "un sac de patates" , perquè mira, la podien deixar a casa els avis, a ca la Palmira, a ca la tia Enriqueta, a Palafrugell, amb la Lola i el Baldiri, amb l'Alberta jugant amb el siamès o casa l'Asunción amb la Titón, la Joanna i la Maria Teresa, a ca la Maria i el Paquito i a totes les cases dels veïns del carrer badó primer i del carrer Dolors Modolell quan van canviar de casa.
Ella allà on la deixessin s'hi quedava tranquil·la, només mirant ja en tenia prou. De badar a casa el Baldiri va aprendre com neden els peixos de color carabassa en els rentadors de pedra antics transformats en safarejos inútils per la roba. També la flaire de l'aigua a l'aire, el color vert fosc de les gardenieres, la flaire permanent de la molsa, de la Lola en va aprendre aquella sonoritat del sud del seu parlar, l'amabilitat i la sornegueria.
De l'Alberta com fer ordre a les nines, les capses, la roba i com ordenar el trencaclosques dibuixat de peces de fusta. A casa l'Asunció, ai!! allà era casa seva quasi, sortia a l'hort-jardí i agafaven limones, la pentinaven, la feien anar com una baldufa perquè la Titon, la Teresa i la Joana eren més grans però ella es deixava fer i anava d'excursió fins a la creu del Padró com una d'elles. N'hi ha fotos d'això.
De casa la Palmira recorda els rajols grisos amb sanefa tot volt, la xerrameca de la Palmira gran amb la Palmireta i el Mateu petit i l'altre Mateu, el seu marit, a ella li feia pensar en el seu pare el Mateu gran, algun cop l'havia assegut al camió gros, quina impressió que feia! Allà li agradava molt d'anar-hi perquè tenien uns "quesitos" diferents dels de casa, allà eren del Caserio i a casa en gastaven de la Vaca que reia, també li donava robes de colors i agulles i un imant per anar-les caçant per terra i posar-les a la capseta, allà li donaven feina com una de gran, com una de casa, de fet a totes aquestes cases ella es veia com a casa seva.
Tota aquella gent sabia que la nenatrista no estava mai trista, només tenia preguntes que buscaven respostes i la feien mantenir els ulls molt oberts, la boca tancada i les orelles atentes a tota mena de sons, paraules, música o xiulet.
- Mare, per què després del Sol torna la Lluna?
Encara a dia d'avui mira el cel i pregunta el misteri al invisible. Trista mai prenyada de preguntes que li fan tibar el fil de la vida allà on es troba, a casa de qui sigui, al país on li toca de viure. Que mai faltin les preguntes i que mai s'acabin les respostes que porten noves preguntes.
divendres, 9 d’octubre del 2015
La pilota grisa.
Unes escales llargues que pujaven i pujaven, tenien una parada al bellmig , just a la meitat dels trenta esglaons rectes, altius,amenaçadors, que els duien a entrar o sortir de la casa del carrer Badó.
Per aquelles escales li havien dit moltes vegades que quan tot just començava a gatejar, o sigui, anar per terra com si fos un gat menut i ja buscava descobrir el què hi havia darrera de totes les portes, va trobar-se la del pis mal tancada, va obrir-la, ningú no sap com i patapam, va començar a rodolar avall, el pare d'un bot va saltar de la taula on era prenent-se el cafè , a la porta, d'allà a la meitat de l'escala saltant-la a ella i tot que com si fos una piloteta rodolava escales avall i abans d'arribar a baix de tot, va entomar-la. Salvada! Ella no ho recordava gens però potser els seus peus petits d'ara sí i per això baixava i pujava totes les escales del món amb molta cura, la fascinaven tant les rectes i altes com les que s'entortolligaven per pujar a un campanar i les que més li agradaven del poble eren una mena d'escales falses boniques, amb barana de fusta com si fossin un teatre de ca la cotillaire.
Tornant a l'escala que ens importa avui cal dir que tenia només barana a una banda , de fusta, recta, fosca, encaixada a la paret per uns ferros fins , els graons eren grisos amb puntets blancs com si fossin fets de pedra ben pulida i vernissada. No tenien cap gràcia. La porta del petit replà s'obria a mà dreta si pujaves, a mà esquerra si baixaves i si no eres de la casa ni te n'adonaves que allà hi havia una porta. Qui tenia la sort de veure-la oberta podia endevinar que allà no hi vivia ningú, era plena de tresors amagats. Una habitació fosca, amb mobles malgirbats posats allà de qualsevol manera, de fet, posats allà perque feien nosa a alguna altra cambra. Un dia va poder entrar-hi i va trobar una pilota de cuir, antiga, amb olor de fang, de temps, de molts cops de peu, de gols, era una bola cosida a mà per a jugar a futbol, segur que havia estat marró i ara era grisa, vella, apartada pels peus que tant l'havien fet rodar, s'estava allà sota la taula, trista, sola com si se la mirés demanant-li : juguem?.
Ella ni sho va pensar, va agafar-la amb cura, era tant grosa com el seu cap i el seu cap era de mida Mataró...el cos se li anava ajustant a la talla del cap, però aquest encara destacava o sigui que bola i cap feien una bona parella, va llançar-la amunt, cap al sostre i amb el cap un cop que l'envià escales avall, toc,toc,toc,toc va anar saltant contenta de servir de nou, de quatre en quatre va baixar els graons i quan ja arribava a la porta del carrer just abans de trencar el vidre, oh miracle!
- Però què és això?
Paff, puff,toc-toc-toc-toc carrer avall, la va perdre de vista, ella a dalt.
La mare acabava d'obrir la porta del carrer, com tenia per costum anava de pressa, de ben segur que tornava d'una visita per anar a fer-ne una altra, tenia el rellotge incorporat a l'esperit i no perdia ni un segon, sabia fer tres o quatre coses a la vegada, pensar, parlar, remenar el sofregit i donar una ordre amb els ulls que era seguida sense dir ni mú. Doncs sí, aquella dona que semblava un molinet, paff, va rebre un cop de pilota que de fet anava dedicat al vidre de la porta del carrer, o sigui que encara podia estar contenta que no s'havia trencat res, però no la nenatrista no tenia clar que la mare ho veiés de la mateixa manera.
La nenatrista era al bellmig de l'escala, davant la porta del graó número quinze, el del mig. Seria, amb els ulls oberts, les mans tancades mentre el seus pensaments anaven a una velocitat poc habitual. Què passaria ara? S'havia fet mal la mare? La pilota havia arribat a la bodega? Qui se l'enduria si no l'anaven a buscar? Què diria en Ramon? era d'ell la pilota de quan era un nen com ella, o més gran i ningú li havia donat permís per entrar a l'habitació fosca dels mals endreços que no era de casa seva perque ells vivien al damunt al pis...
- De qui és aquesta bala? Bona,tu!
Ai, quin descans!
- Hola pare, és del Ramon
- I el Ramon on és?
- No ho sé, l'he agafada jo perquè la porta era oberta.
La mare ja havia arribat on ella era, va tancar la porta de cop, la va agafar pel canell i escales amunt.
- Vinga passa! mira quin cop m'has donat, sort que no s'ha trencat el vidre . Però el nas li ha anat de poc.
Se la mirava aguantant-se el riure. Quan va adonar-se que la mare no estava enfadada va sentir com les cames li feien figa i de poc no es queda asseguda a terra, blanca com la paret. Buufff!
- Té, si el Ramon no la fa servir emporta-te-la tu quan vingui l'avi a buscar-te no?
El pare acabava de donar-li de nou la pilota que feia la mateixa mida que el seu cap gros. Va anar a desar-la sota el llit per quan l'avi truqués a la porta deixar-la anar i que l'entomés. Aniria rebé a l'Hort de la Bonaigua amb els altres nens podrien fer un partidàs.
Ai, no, si a ella no li agradava gens el futbol. No en sabia de fer anar els peus amb la pilota.
Pilota, em sap greu però demà quan vingui el Ramon et tornarem a la teva habitació però no et posis grisa, jo cada dia baixaré a explicar-te un conte, tu saps per què surt la lluna i se'n va el sol?
Per aquelles escales li havien dit moltes vegades que quan tot just començava a gatejar, o sigui, anar per terra com si fos un gat menut i ja buscava descobrir el què hi havia darrera de totes les portes, va trobar-se la del pis mal tancada, va obrir-la, ningú no sap com i patapam, va començar a rodolar avall, el pare d'un bot va saltar de la taula on era prenent-se el cafè , a la porta, d'allà a la meitat de l'escala saltant-la a ella i tot que com si fos una piloteta rodolava escales avall i abans d'arribar a baix de tot, va entomar-la. Salvada! Ella no ho recordava gens però potser els seus peus petits d'ara sí i per això baixava i pujava totes les escales del món amb molta cura, la fascinaven tant les rectes i altes com les que s'entortolligaven per pujar a un campanar i les que més li agradaven del poble eren una mena d'escales falses boniques, amb barana de fusta com si fossin un teatre de ca la cotillaire.
Tornant a l'escala que ens importa avui cal dir que tenia només barana a una banda , de fusta, recta, fosca, encaixada a la paret per uns ferros fins , els graons eren grisos amb puntets blancs com si fossin fets de pedra ben pulida i vernissada. No tenien cap gràcia. La porta del petit replà s'obria a mà dreta si pujaves, a mà esquerra si baixaves i si no eres de la casa ni te n'adonaves que allà hi havia una porta. Qui tenia la sort de veure-la oberta podia endevinar que allà no hi vivia ningú, era plena de tresors amagats. Una habitació fosca, amb mobles malgirbats posats allà de qualsevol manera, de fet, posats allà perque feien nosa a alguna altra cambra. Un dia va poder entrar-hi i va trobar una pilota de cuir, antiga, amb olor de fang, de temps, de molts cops de peu, de gols, era una bola cosida a mà per a jugar a futbol, segur que havia estat marró i ara era grisa, vella, apartada pels peus que tant l'havien fet rodar, s'estava allà sota la taula, trista, sola com si se la mirés demanant-li : juguem?.
Ella ni sho va pensar, va agafar-la amb cura, era tant grosa com el seu cap i el seu cap era de mida Mataró...el cos se li anava ajustant a la talla del cap, però aquest encara destacava o sigui que bola i cap feien una bona parella, va llançar-la amunt, cap al sostre i amb el cap un cop que l'envià escales avall, toc,toc,toc,toc va anar saltant contenta de servir de nou, de quatre en quatre va baixar els graons i quan ja arribava a la porta del carrer just abans de trencar el vidre, oh miracle!
- Però què és això?
Paff, puff,toc-toc-toc-toc carrer avall, la va perdre de vista, ella a dalt.
La mare acabava d'obrir la porta del carrer, com tenia per costum anava de pressa, de ben segur que tornava d'una visita per anar a fer-ne una altra, tenia el rellotge incorporat a l'esperit i no perdia ni un segon, sabia fer tres o quatre coses a la vegada, pensar, parlar, remenar el sofregit i donar una ordre amb els ulls que era seguida sense dir ni mú. Doncs sí, aquella dona que semblava un molinet, paff, va rebre un cop de pilota que de fet anava dedicat al vidre de la porta del carrer, o sigui que encara podia estar contenta que no s'havia trencat res, però no la nenatrista no tenia clar que la mare ho veiés de la mateixa manera.
La nenatrista era al bellmig de l'escala, davant la porta del graó número quinze, el del mig. Seria, amb els ulls oberts, les mans tancades mentre el seus pensaments anaven a una velocitat poc habitual. Què passaria ara? S'havia fet mal la mare? La pilota havia arribat a la bodega? Qui se l'enduria si no l'anaven a buscar? Què diria en Ramon? era d'ell la pilota de quan era un nen com ella, o més gran i ningú li havia donat permís per entrar a l'habitació fosca dels mals endreços que no era de casa seva perque ells vivien al damunt al pis...
- De qui és aquesta bala? Bona,tu!
Ai, quin descans!
- Hola pare, és del Ramon
- I el Ramon on és?
- No ho sé, l'he agafada jo perquè la porta era oberta.
La mare ja havia arribat on ella era, va tancar la porta de cop, la va agafar pel canell i escales amunt.
- Vinga passa! mira quin cop m'has donat, sort que no s'ha trencat el vidre . Però el nas li ha anat de poc.
Se la mirava aguantant-se el riure. Quan va adonar-se que la mare no estava enfadada va sentir com les cames li feien figa i de poc no es queda asseguda a terra, blanca com la paret. Buufff!
- Té, si el Ramon no la fa servir emporta-te-la tu quan vingui l'avi a buscar-te no?
El pare acabava de donar-li de nou la pilota que feia la mateixa mida que el seu cap gros. Va anar a desar-la sota el llit per quan l'avi truqués a la porta deixar-la anar i que l'entomés. Aniria rebé a l'Hort de la Bonaigua amb els altres nens podrien fer un partidàs.
Ai, no, si a ella no li agradava gens el futbol. No en sabia de fer anar els peus amb la pilota.
Pilota, em sap greu però demà quan vingui el Ramon et tornarem a la teva habitació però no et posis grisa, jo cada dia baixaré a explicar-te un conte, tu saps per què surt la lluna i se'n va el sol?
dijous, 8 d’octubre del 2015
Diumenge de Rams.
Un altre any. Una altra foto. Anar tots a casa el fotògraf, al mig del carrer cèntric on també hi tenia l'escola, la casa dels avis, la de la tieta Enriqueta, la de l'Amada, les botigues amigues i a les que mai no entraven. Quin pal!
- A veure nenes, poseu-vos allà, al costat del llac, que no us agraden els peixos de colors?
D'allò en deia un llac? Aquest home no havia estat mai ni a Banyoles, ni a Susqueda ni havia viatjat com ella si hagués vist el d'Entrepeñas sabria què és un llac, això d'aquell patí del darrera era una bassa i de les petites. A vegades la gent gran diu unes coses! Exageren per tot, tot ho fan gros o ho empetiteixen depèn del dia.
- Així, va dona-li la mà a la teva germaneta, dona!
Buff, ja començaven amb la monserga de donar-se les manetes, somriure a càmara en un no res començarien amb allò de "ara posa't tu a l'altra banda, no mira treu-te el jersei, així, ara el barret...! " aquell barret que semblava un orinal sí que se'l treuria de gust i el fotria a la bassa, però si ho fés del clatellot que li daria la mare se'n sentiria tota la setmana. Millor callar i aguantar estoicament - que era una paraula que no sabia què volia dir - totes les instruccions d'aquell bon home.
El fotògraf era un senyor molt ben pentinat, clenxinat, de cabells negres i bigoti finet, com una ratlla perfecta damunt el llavi. Sempre era atent i amable, a la botiga hi tenia aparells de fotografia d'aquells que tant agradaven al tiet i al pare. I fotos grans i petites de tota la gent del poble en totes les postures, gestos i festes. Batejos, comunions, palmes, palmons, aniversaris. També hi havia una col·lecció de cares, de fotos pel passaport o pel carnet de identitat. En aquestes tothom hi feia cara de delinqüent perillós, per més que el bon home s'esforcés abans d'apretar l'obturador a dir a tothom : Somrigui! , tothom sortia amb cara de pomes agres. Les fotos per ser identificats per ves a saber quins policies de vés a saber quins llocs, val més que no se t'assemblin gens. Això la nenatrista ho va aprendre quan ja feia molts anys que havia deixat de ser una nena i s'havia d'anar a renovar els famosos documents per viatjar . Una llauna com una altra.
Aquella sessió de fotos era una tradició o una col·lecció. L'única cosa que no canviava era aquell mena de barret en forma d'orinal que li tocava encasquetar-se tant si volia com si no. Sa germana petita anava amb diadema grossa o cuetes, perquè com que era un belluguet la mare havia desistit de palplantar-li barrets de cap mena.
Ara, aquell dia estava molt contenta, havia aconseguit que li compressin un palmó! Alt, molsut amb un llaç vermell al capdamunt i cap sucre, ni sucret, ni estampeta. Un senyor palmó com els nens. les palmes de les nenes li semblaven una cursilada insultant, poc pràctiques, carregoses, difícils de penjar després al balcó de casa. Palmó, com els nois i com els grans.
- Mira què maques que esteu! En farem fer unes còpies pels d'Albons,pels de Bellcaire, pels de Palafrugell, per la tia de França, per la tieta Enriqueta, per la iaia...
- Ja posats a fer, fes-ne una pel Negus
- Pel Negus?
- És broma, dona - aquest era el pare, que se les mirava rient només amb els ulls, les mans a la butxaca.
La mare mirava de fer passar bou per bèstia grossa? o què? De cop li va venir aquell pensament.
Potser sí que ella les veia molt maques, de fet ja ho diuen que l'amor és cec, devia patir ceguesa transitòria.
Ella en aquella foto només trobava que sa germana petita feia ganyotes i es trepitjava un peu amb l'altre, es veia clarament a més a més que duia els mitjons guerxos, com que no eren fotos en color no es podia apreciar que duien aquelles faldilles bessones,de color rosa xiclet, plisades, fetes a mida per les cosines de Palafrugell, que com cada any les hi regalaven un conjunt nou per Rams. I què dir d'ella, amb el cap mig girat, el sol que li feia tancar l'ull com el de l'avi, la faldilla massa curta i un posat al costat d'aquell "llac" com de : "què ens hi hem d'estar gaire més així?" Però la mare les trobava maques i en volia fer còpies. Ai la mare!!! Com se les estimava i elles també, fins al cel!
Bé pel dia de la palma, que era com en deien d'aquell diumenge estrany , tocava anar a missa. Allà t'explicaven com cada any que el senyor Jesús havia entrat a Jerusalem que pel que sembla era una ciutat antiga i polsosa, amb gent que no tenia res més a fer que esperar que aquest arribés dalt d'un ruc i anar-lo saludant amb palmes i palmons. Després ora pro nobis, agenolla't, aixeca't, asseu-te, agenolla't, espera, ves a combregar si ja has fet la comunió, sinó t'esperes que combreguin els altres, finalment aixeca't dona't la pau, canta i al carrer falta gent.
Sortiem de la missa i apa, tots a fer bellugar les palmes i els palmons les branques d'olivera o de llor, que de tot hi havia a la plaça, mentre el senyor rector feia voleiar aquell estri que en deien hissop per mullar amb aigua beneïda - o sigui beneïr - palmons, palmes i palmeros. Acabada la pluja fina ja podien anar a córrer amb els amics. Allò sí que era una festa, estirar el rosari de boles de sucre de la més creguda de les escoles nacionals, aconseguir un ninot de sucre rosa amb gust d'anís del nano que li feia la gara-gara i tornar a casa feliç amb la faldilla una mica guerxa, la camisa més descordada, les sabates plenes de pols i la gana d'un lleó. Visca la palma!!! Amunt els palmons!!!
- A veure nenes, poseu-vos allà, al costat del llac, que no us agraden els peixos de colors?
D'allò en deia un llac? Aquest home no havia estat mai ni a Banyoles, ni a Susqueda ni havia viatjat com ella si hagués vist el d'Entrepeñas sabria què és un llac, això d'aquell patí del darrera era una bassa i de les petites. A vegades la gent gran diu unes coses! Exageren per tot, tot ho fan gros o ho empetiteixen depèn del dia.
- Així, va dona-li la mà a la teva germaneta, dona!
Buff, ja començaven amb la monserga de donar-se les manetes, somriure a càmara en un no res començarien amb allò de "ara posa't tu a l'altra banda, no mira treu-te el jersei, així, ara el barret...! " aquell barret que semblava un orinal sí que se'l treuria de gust i el fotria a la bassa, però si ho fés del clatellot que li daria la mare se'n sentiria tota la setmana. Millor callar i aguantar estoicament - que era una paraula que no sabia què volia dir - totes les instruccions d'aquell bon home.
El fotògraf era un senyor molt ben pentinat, clenxinat, de cabells negres i bigoti finet, com una ratlla perfecta damunt el llavi. Sempre era atent i amable, a la botiga hi tenia aparells de fotografia d'aquells que tant agradaven al tiet i al pare. I fotos grans i petites de tota la gent del poble en totes les postures, gestos i festes. Batejos, comunions, palmes, palmons, aniversaris. També hi havia una col·lecció de cares, de fotos pel passaport o pel carnet de identitat. En aquestes tothom hi feia cara de delinqüent perillós, per més que el bon home s'esforcés abans d'apretar l'obturador a dir a tothom : Somrigui! , tothom sortia amb cara de pomes agres. Les fotos per ser identificats per ves a saber quins policies de vés a saber quins llocs, val més que no se t'assemblin gens. Això la nenatrista ho va aprendre quan ja feia molts anys que havia deixat de ser una nena i s'havia d'anar a renovar els famosos documents per viatjar . Una llauna com una altra.
Aquella sessió de fotos era una tradició o una col·lecció. L'única cosa que no canviava era aquell mena de barret en forma d'orinal que li tocava encasquetar-se tant si volia com si no. Sa germana petita anava amb diadema grossa o cuetes, perquè com que era un belluguet la mare havia desistit de palplantar-li barrets de cap mena.
Ara, aquell dia estava molt contenta, havia aconseguit que li compressin un palmó! Alt, molsut amb un llaç vermell al capdamunt i cap sucre, ni sucret, ni estampeta. Un senyor palmó com els nens. les palmes de les nenes li semblaven una cursilada insultant, poc pràctiques, carregoses, difícils de penjar després al balcó de casa. Palmó, com els nois i com els grans.
- Mira què maques que esteu! En farem fer unes còpies pels d'Albons,pels de Bellcaire, pels de Palafrugell, per la tia de França, per la tieta Enriqueta, per la iaia...
- Ja posats a fer, fes-ne una pel Negus
- Pel Negus?
- És broma, dona - aquest era el pare, que se les mirava rient només amb els ulls, les mans a la butxaca.
La mare mirava de fer passar bou per bèstia grossa? o què? De cop li va venir aquell pensament.
Potser sí que ella les veia molt maques, de fet ja ho diuen que l'amor és cec, devia patir ceguesa transitòria.
Ella en aquella foto només trobava que sa germana petita feia ganyotes i es trepitjava un peu amb l'altre, es veia clarament a més a més que duia els mitjons guerxos, com que no eren fotos en color no es podia apreciar que duien aquelles faldilles bessones,de color rosa xiclet, plisades, fetes a mida per les cosines de Palafrugell, que com cada any les hi regalaven un conjunt nou per Rams. I què dir d'ella, amb el cap mig girat, el sol que li feia tancar l'ull com el de l'avi, la faldilla massa curta i un posat al costat d'aquell "llac" com de : "què ens hi hem d'estar gaire més així?" Però la mare les trobava maques i en volia fer còpies. Ai la mare!!! Com se les estimava i elles també, fins al cel!
Bé pel dia de la palma, que era com en deien d'aquell diumenge estrany , tocava anar a missa. Allà t'explicaven com cada any que el senyor Jesús havia entrat a Jerusalem que pel que sembla era una ciutat antiga i polsosa, amb gent que no tenia res més a fer que esperar que aquest arribés dalt d'un ruc i anar-lo saludant amb palmes i palmons. Després ora pro nobis, agenolla't, aixeca't, asseu-te, agenolla't, espera, ves a combregar si ja has fet la comunió, sinó t'esperes que combreguin els altres, finalment aixeca't dona't la pau, canta i al carrer falta gent.
Sortiem de la missa i apa, tots a fer bellugar les palmes i els palmons les branques d'olivera o de llor, que de tot hi havia a la plaça, mentre el senyor rector feia voleiar aquell estri que en deien hissop per mullar amb aigua beneïda - o sigui beneïr - palmons, palmes i palmeros. Acabada la pluja fina ja podien anar a córrer amb els amics. Allò sí que era una festa, estirar el rosari de boles de sucre de la més creguda de les escoles nacionals, aconseguir un ninot de sucre rosa amb gust d'anís del nano que li feia la gara-gara i tornar a casa feliç amb la faldilla una mica guerxa, la camisa més descordada, les sabates plenes de pols i la gana d'un lleó. Visca la palma!!! Amunt els palmons!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)