PROGRAMA D'ESTIU. PISCINA.MIGDIADA I CARRER A LA FRESCA I

L'estiu dels zero als dotze anys era un temps llarguíssim que anava del darrer dia d'escola al següent dia d'escola, ja al mes de setembre quan a les tardes tocava posar-se un jersei prim damunt la samarreta o el vestit.

L'estiu era el dia lluminós, de sol esclatant i calent quan les pedres del carrer es veien brillar damunt el fang, els ulls s'aclucaven fins a quedar dibuixats com una línia recta i fina en cada cara, la suor amarava el cotó de les samarretes i una mena de sentiment de deslliurança d'obligacions flotava a l'aire, els petits no n'hi sabien posar el nom, només el gaudien. L'estiu era llibertat. Llibertat de moviment, de trobada, de riures però n'hi havia un tram que era llibertat vigilada, tenia regles imposades pels pares i mares a fi que els seus cadells no s'atabalessin del tot, poguessin seguir aprenent i no perdessin de tot el fil d'allò après en els mesos d'escola rutinària.

A casa la nenatrista entre els estius de Luzaga i els de Rochechouart hi van passar molts estius a Sant Just, a Palafrugell o a Bellcaire. Els temps passats a Sant Just estaven organitzats al voltant d'aprenentatges lúdics que et podien salvar la vida quan fossis més gran. Aprendre a nedar, aprendre a socórrer, aprendre a anar a la muntanya, aprendre a aprendre. 

Un dia de qualsevol mes de juliol anava si fa, no fa de la següent manera:

- Nenes, vinga va que són les vuit, és hora de llevarse!
- Ostres que són vacances!
- Ni vacances, ni romanços. Baixeu a esmorzar que a les 10 heu d'estar a Can Mèlich, avui comencen les classes de natació, que no us en recordaveu?

Excitació sobtada. Peus a terra.Pijames fora. Dents netes, cul net, cara neta i a la cuina falta gent. Pa amb tomàquet i botifarra blanca per a la nenatrista, amb pernil dolç de Ca la Salvadora per sa germana un got de llet amb Cola-Cao i a córrer.

- Ja ho teniu tot ben preparat a la bossa? poseu-hi una samarreta neta per quan torneu per si us la mulleu. 
- Sí, mare. Ens hi portes en cotxe?
- No. No puc avui vaig molt de bòlit o sigui que ja podeu començar a tirar, que no venia la Susanna? Doncs aneu-hi juntes amb la Montsita i pel camí ja trobareu més gent. No baixeu de les aceres eh? I el tros de La Bonaigua a Can Mèlich alerta amb els cotxes que pugen i baixen que hi ha cada boig!
- Sí, mare. 
- Ah! A les dues us vull a casa, que a la taula i al llit...
- Al primer crit!

Rialles, nervis, excitació i cap al carrer. Trespassar la porta de fusta pintada de verd per fora amb aquell reixat negre que es veia a través del vidre. El jardí de pedretes de riu, rosers a banda i banda de l'entrada i el gran romaní fent cantonada. Un espai que es transitava sense ni parar-hi esment però que va anar formulant la memòria olfactiva, emocional d'aquell parell de nenes que contentes no qüestionaven gairebé res, vivien, segures de fer el que tocava i calia seguint les ordres de la mare, la mirada atenta del pare i sobretot gaudint d'aquell aire net d'un poble que com elles anava canviant més depressa del que haguessin volgut canviar.

Carrer avall fins a casa la iaia, d'allà carrer de l'Església el tram de les escales passar pel cau per davant de Ca l'Amigó, per la casa dels Caçadors travessar la plaça, Can cardona i pel costat de la plaça dels estudis Vells cap avall a agafar el carrer que era com una carretera ampla, baixada cap a Ca'n Mèlich. Tot plegat una mitja horeta de bona caminada que xerrant, jugant i aturant-se perquè la pilota s'havia escapat a l'altra banda, el pardal aquell just s'havia plantat a la branca més alta, o simplement la història que s'explicaven era tan interessant que es convertia en una hora el trajecte de mitja. 

A les piscines noves, a baix tot era net, blanc, senzill. Els vestidors i les piscines feien sempre olor de clor. L'aigua perfecta i els altres nens i nenes atabalats i excitats com elles. A l'entrenador el costava sempre que s'ordenessin, un cop aconseguit tothom a l'aigua a la part menys fons, on feien peu, de seguida agafats a la paret tocava anar fent moviment de peus mentre el cap entrava i sortia de l'aigua bufant fort per nas i boca expulsant l'aire, agafant-ne tant com podien en treure'l a fora. Després suro i a fer piscines amunt, piscines avall. Practicar el crawl i fer la granota, capbussar-se, aguantar fins tocar l'altra riba i finalment sortir de l'aigua amb la pell arrugada com una pansa, recuperar el tremp, canviar-se de trajo de bany i sant tornem-hi, ara a l'herba amb la pilota i el primer que la caçi a l'aigua fa la crida als altres.

Matins de juliol en remull, veient créixer els altres sabent-se sempre petits, eternament petits, fent amics nous, descobrint la força de les cames, dels braços, de la ment. 

- Fins demà!
- Fins demà!

I així quinze dies eterns que els rebien blancs com la llet i els deixaven fibrats i morens amb la gana oberta la de menjar i la de viure, de jugar fins al vespre al carrer, de plaça en plaça de casa en casa.

PER A BERENAR, MONIATOS!

     Les cinc. El timbre de sortida. Tothom a formar a fora de l'aula enganxats a la paret i esperar que passessin els de les classes dels grans, els de vuitè, setè, sisè. Ara els tocava a ells, a la classe de la Nenatrista, els de cinquè d'EGB. Una mena de nova educació amb els mateixos mestres i llibres gairebé iguals, coses de polítics del moment que es devien avorrir.

     Una jornada de cole, començava a les 8, quan la mare anava a l'habitació a dir allò : vinga noies aixequeu-vos que és tard!  Mai no era tardi sempre arribaven a temps, a les 9 calia estar assegut a la cadira que et toqués de l'aula destinada. I tant ella com sa germana hi eren. No faltaven gaire a classe, a casa ni la mare ni el pare estaven gaire per històries de mals de panxa o mals d'orella o marejos. havies de tenir febre de debó perquè es fés arribar una nota a l'escola i es truqués al dr. g

Gràcia que vingués a fer una revisió, extendre una recepta. Si no era sota aquestes severes circumstàncies fés fred o fés calor "a l'escola hi falta gent". El trajecte de casa a l'escola era quasi sempre el mateix, carrer Freixes, Bonavista avall direcció a la carretera, carrer de la Creu i finms arribar al carrer Montserrat i ja hi eren.

     Un cop davant el gran portal de ferro, el porter, en Jaraba vestit com un atgutzil antic, de blau marí, pantaló, jaqueta ben arrapada que el feia semblar una bombona de butà en versió marina, i gorra entre policia local i carter de pel·licula en blanc i negre, els anava cridant , saludant i ajudant a trobar la fila . A cinc minuts justos de les nou, tothom desfilava cap a l'aula corresponent. Els qui tenien colla miraven de pujar junts, els qui no eren hàbils fent amics caminaven sols, la nenatrista tenia amics i amigues però molts dies pujava sola enfrascada en algun llibre dels de prèstec de la biblioteca que ells mateixos - els alumnes - anaven ordenant i mantenint.

     Anar a escola li agradava. Era com viatjar a una terra estranya i coneguda alhora. plena de gent amiga que parlaven de formes molt diferents, els feien vestir amb uniforme, elles, les nenes amb unes bates blanques força horroroses amb dues butxaques al davant que sempre portava plenes de gomes d'esborrar i algun llapis sense punta. A vegades amagada una nota del Campre o un informe d'algun amic comú parlant de què havia dit o comentat o opinat en la reunió abans de futbol. Els dies a l'escola passaven lents, el temps s'aturava fins la una, els qui es quedaven a dinar anaven a jugar al pati. Ella era monitora al menjador, volia dir que enlloc d'anar-se'n al pati anava amb unes quantes més cap el gran menjador a parar les taules quadrades de fòrmica taronja i crema. A cada taula quatre cadires d'aquelles quadrades amb respatller quadrangular petit. una jerra d'aigua, de plàstic, a cada taula, quatre plats el joc sencer de cobert, gots de vidre d'aquells que si queien i es petaven formaven un sidral considerable i una panereta amb pa. un cop tot a punt formaven les files els més petits i elles els ajudaven a menjar.Els tallaven el bistec, els feien l'avió amb la sopa, miraven que els cigrons no anessin a parar a les grans butxaques de les bates. Hi havia un nano que anava tres o quatre cursos enrera, de l'edat de sa germana petita, tímid,amb ulleres prim i estirat com un espàrrec, amb cara de set-ciències, dels que ja veies que el tema físic, jugar a futbol, barallar-se i anar a empentes tot rient no era lo seu, aquell nano sempre seia sol, encara que hi haguessin tres nois més amb ell a la taula, ell era sol. La nenatrista de seguida se'n va adonar i mirava de ser-hi una mica més, si ella era a prop els altres no se'n reien ni li feien bromes pesades. Aquell noiet sensible al cap dels anys va esdevenir un dibuixant conegut. Un cop els menuts havien dinat, s'havien de netejar taules i tornar a parar pel segon torn, era el seu o sigui que paraven les taules per a tothom, deixaven a cadascuna el gran bol amb el que toqués per dinar i cadascú es servia. Ella compartia la taula més a tocar de la porta de sortida així si acabava depressa encara tenia temps per anar deu minuts al pati a sota les moreres jugar a tirar i matar o llegir en un racó lluny del sol.

     Les tardes de tardor, però, eren les que més li agradaven. En acabar l'escola sortien corrent malgrat els crits i la intenció de controlar la fila del senyor Jaraba.Un cop al carrer enfilaven carrer de la Creu amunt o avall depenent de la colla. Avall volia dir que s'aturarien al Parc del Parador, a ca la Pepi que era la més alta de totes, després parada a ca la Jones portalada de fusta , casa modernista, nom americà, era la companya més exòtica, pare marine i mare treballadora del Consulat ianqui, en aquells moments tota una història pel·liculera. Pujaven carrer de la Sala, a voltes hi trobava la bona gent de can Parera, si era l'avi segur que arribaria a casa amb un ramet de violetes acabades de collir o un parell de llimones . La pelu de l'Esperança. El Casino. La bodega. La carnisseria. la ont de la cantonada A la plaça Campreciós una colla se n'anava cap avall, direcció al cementiri i a ella li tocava remuntar el carrer Badó, el carrer on havia nascut i viscut quatre anys. Saludava al ferrer, als Quintana, l'altra pelu, la de la Sumsi, mirar quines sabates noves hi havia a l'espardenyaria passada la fabriqueta i més d'un cop entretenir-se amb la Lola i el Baldiri que li feien berenar a la cuineta de nans que tenien al replà de dalt, d'aquella casa impossible,que anava escales amunt , escales avall per a cada cambra. Si no berenava allà, seguia passant per cal Gafarot, la planxadora i els quatre esglaons que abraçaven la cantonada de l'esquerra quan Badó es confonia amb Bonavista. Creuar el carrer trobar-se nens i nenes alguns antics amics de les Escoles Núria que també tornaven cap a casa, abraçar la Montse si era al carrer i venia corrent a demanar-li una abraçada amb petó i somriure, de franc, de cor. Seguir per davant de casa l' Olga, els Carbonero, la casa tancada d'estiueig del Marcel i cap a casa a vegades es trobaven amb la Susana, o el jordi, el Toni o l'Àngels i quedaven per una estona més tard seguir jugant al carrer. Carrer de terra, encara. El gos de la mene lladrava, maleït Jamboree menjagats!

     La mare no hi era a les tardes, el centre de Planificació Familiar o les guàrdies a Sant Boi de practicant o una partera o dues, sempre la feien arribar a l'hora de preparar el sopar. El pare una setmana sí, una setmana no, perquè treballava fent torns i moltes tardes tampoc no es quedava a casa, anava a les carreres de galgs o a l'Ateneu fins a l'hora de sopar. Elles, la nenatrista i la seva germana, arribaven juntes o per separat, no els calia clau, entraven per la porta del darrera . eren temps sense por ni paranoies.

     Ah! les tardes dels primers freds d'hivern li agradava arribar i trobar-se la Maria, la valenciana, planxant o cosint, sempre les rebia amb un somriure franc darrera un davantal net i planxat que es posava per fer feines . I si no hi era la Maria, ni la mare, ni el pare el que hi havia de ben segur a la part baixa de la caldera de ferro colat de la calefacció eren uns moniatos a punt de solfa que devorarien amb fruició, el millor berenar del món. berenar amb gust de cendra i sucre , terra, pellofa caramelitzada i carn carbassa. El millor berenar del món. Simple i deliciós. Mai més n'ha tastat d'altres de tant bons. L'escalforeta i l'olor d'aquells tubercles cuits a poc a poc amb el carbó roent i sense flama es desfeien a la seva boca com la millor llaminadura. Tancava els ulls i veia l'avi cavant l'hort treien patates, la mare remenant el sofregit de l'arrós del diumenge, la tia Quimeta a la llar de foc d'Albons torrant castanyes. Tot com en un somni de conte antic dels que llegia, sola, arraulida a la saleta en qualsevol butaca barrejant l'olor del foc i la terra amb la flaire neta de la roba planxada. Moniatos. El cel.

MARIA OLIVERA. LA SENYORETA.

Anava carrer avall, es mirava a tots els aparadors mentre veia si havien canviat algun dels objectes. S'aturava sempre a dir hola a l'Amada, que molts cops era parada a la porta, vigilant qui anava i venia i la rebia sempre amb un petó i un somriure murri. Travessava carrer Monistrol, si veia a la senyora Parés entrava a la farmàcia perquè queien uns caramelets rodons de colorins i boníssims. Més avall l'estanc ple d'olors fabulosos de perfum a tabac a llibretes i tinta de bolígraf, d'estilogràfica, papers i cartolines, objectes de tocador i de despatx un cant a les petites coses que fan de la vida un lloc habitable. Passava per casa la tieta, olor d'oli de màquina i tallarines, el sabater , el garatge buit i la casa tancada bessona de la casa on finalment anava : casa la senyoreta Maria Olivera, la senyoreta, la mestra de piano.

Els primers anys havia de posar-se de puntetes per tocar el timbre, rodó, d'aquells encastats en una espiral de llautó. Tocava dues vegades i esperava veure a través del vidre creuat amb reixes romboidals que s'obrís la porta del rebedor gran al cancell petit d'entrada i aparegués la figura de la senyoreta. La Maria Olivera. una dona soltera, independent, amable i severa al mateix temps, que obria la porta amb aquelles mans de dits llargs i sublims, tot ossos treballats de fer arpegis sense fi, cada dia. La seva gimnàstica. S'obria la porta de vidres de colors inerior, apareixia ella, somreia mentre allargava la ma fins a la porta gran de fusta massissa. L'obria i somreia:

- Hola , véns d'hora avui, passa passa que ens mirarem els deures que et vaig posar dimarts.

La nenatrista aleshores entrava traspassant el cancell, d'allà al rebedor on hi havia una màquina bonica de fusta, un "musiquero" de fusta treballada en els anys de joventut de la senyoreta, un armari modernista i un mirall amb espai al davant per plantes també modernista.

Entraven a l'habitació on hi havia el piano i un sofaret de ratlles verdes clares i negres situat sota la finestra, contra la paret on seien els alumnes, com ella. El piano estava obert , un llibre ple d'arpegis col·locat just per quan acabessin de repassar si els deures de solfeig estaven bé. Hauria de cantar les notes en la mesura que tocava si eren blanques o corxeres o negres o fuses o semifuses. Li agradava allò de traduïr en rodonetes damunt el pentagrama, (una franja de cinc ratlles on col·locar els puntets, que eren les notes) la melodia que acabava tocant al piano o cantant tan afinada com podia.

La casa de la senyoreta Maria era una casa de sostres altíssims, els colors de les parets eren antics, colors crema fossin verds penicilina o salmó o grocs o blaus, com els de la gran sala amb la llar de foc de pedra, sempre apagada. Feia olor de colònia de dona soltera, colònia de "lavanda" o sigui espígol o de 1916, la colònia per antonomasia, la que es regalava quan es volia agraïr alguna feta en senyal de respecte i gust pel plaer eteri de la bona olor. Una cuina petita , un passadís llarguíssim que desembocava a la gran sala menjador, sala d'estar que a l'hivern tenia les persianes mallorquines exteriors obertes per gaudir al màxim de la llum i el sol i a l'estiu tot era ben tancat per que la fresca no fugís. Una porta que donava a unes escales de pedra que baixaven al jardí, un jardí molt anglès amb arbres i arbustos, un llessamí,una glicina que s'entortolligava a les reixes de ferro de la paret que donava al carrer de la Creu,  un llimoner, menta als racons un safareig de pedra també just sota l'escala i abans de l'entrada del petit espai subterrani on hi desava els atuells per mantenir el jardi, rentar quatre peces de roba fina i els testos de recanvi per a cada temporada. Una petita tauleta rodona amb cintes al damunt i dues cadires de ferro d'aquelles de pinça per seure a fer un cafè a mitja tarda o llegir. Un jardinet a mida de senyoreta Maria.

- Do, re, mi fa, sol la si do si la sol fa mi re do. Do 
- Tornem-hi, cal repetir. A veure aquesta ma esquerra, els dits han d'anar una mica més lleugers, no no aixequis la "muñeca" el braç recte del colze a la punta del dit, l'esquena, enrera, contra la cadira. Mira canviem seu al tamboret sense respatller et tocarà posar-te ben recte per mantenir la postura.

Així, fent arpegis, repetint partitures cantant entonant el do amb falset quan s'arribava a dalt, escoltant el tic-tac del metrònom mirant de no perdre ni la compostura, ni la nota, ni el tempo. molt important el tempo. Després, molts anys després aquelles lliçons de piano on tant important era posar els dits correctament damunt les tecles com fer anar els peus per silenciar o no unes notes, seguir amb els ulls la partitura traduint el dibuix en so exacte li servirien per a fer activitats amb la canalla a la sorra, a les piscines dels grans hotels de mallorca i fins i tot per a decidir quin poema descartava dels deu que havia escrit en una tarda. El que s'encallava en el ritme, fora!

A lanenatrista que ho semblava però no ho era aquelles anades i vingudes a ca la senyoreta Maria li van obrir un món imaginari que l'ha acompanyada sempre. Amb la senyoreta Maria van anar de concert, al palau de la Música i a l'Ateneu, amb la mare i amb la seva germana. De gran, quan la nenatrista va deixar de tocar el piano, va abandonar les clases de música però no pas l'amor per ella, anar a casa la Maria Olivera - ja es tutejaven - era un dels grans plaers intelectuals.

Hores i hores parlant de llibres, de programes de la televisió, dels nebots, dels noviets, del perquè mai no s'havia casat. tenia tota una teoria ben trabada: Senzillament li feia por haver de parir fills i va decidir que el millor remei per més pretendents que tingués - que en va tenir i algun li feia peça - era abstenir-se de tenir relacions i així va fer una vida independent gràcies a saber tocar el piano.

El piano era el seu fidel company, se l'estimava, més que cap altra cosa al món. la música era la seva gran passió, tocava La Cumparsita com no he sentit fer-ho ni al platense més de Boca, feia que La Santa espina desbordés de les tecles i t'anés als peus obligant-te a puntejar, Mozart brillava i Chopin era sublim en els dits de la Maria Olivera. La senyoreta Maria. la que comprava els cigrons de q00 grams en 100 grmas o el pernil dolç, dues llesquetes i prou. La que venia a casa a dinar i es feia un cafè amb bombó amb la mare. La que reia de tot sense vergonya tot i semblar envarada als ulls dels estranys. La de la bata fina d'estar per casa i l'orella atenta a tots els relats adolescents que mai no l'escandalitzaven.

La filla del de la Caixa. La que havia estat de la Sección femenina del poble un cop instal·lats els que devia creure's seus, per classe. Amb els anys, la senyoreta Maria, feia gala de catalana i catalanista, Sempre va tenir un tracte exquisit amb la gent que va cuidar-la fins el dia que va decidir plegar d'aquest món i com una seva melodia va abandonar aquell cosset llarg i prim sense fer gaire soroll, un sospir ben entonat. I fuga.

La nenatrista la recorda sempre en una sessió de cinema que van fer plegades on després d'acabada la pel·licula van quedar-se a tornar-la veure i si l'haguessin repetit tres cops, allà que s'haguessin quedat. O al teatre veient i disfrutant del Mikado. O quan tocava per les classes de ballet on la nenatrista, adolescent i jove feia de professora i la senyoreta Maria els posava les melodies justes als pliés i als grands jetées.

Maria Olivera. Devota del seu germà Pepe, dels seus nebots banquers, dels de Luxemburg i dels de Paris. Que Txaicovski segueixi acompanyant les seves llunes i Bach els capvespres. El teclat de qualsevol piano per a la nenatrista sempre du el nom inscrit de la senyoreta Maria, la Maria Olivera.