LLARG RETORN A CASA.

Una forta abraçada, d'aquelles que es fan en silenci, sense obrir la boca perquè tens les dents serrades que ajuden a no plorar. Una abraçada com de mai més o de per sempre va segellar l'amistat entre aquell parell d'adolescents, diferents entre sí, amb vides allunyades que s'havien descobert la curiositat per la vida, pel riure, pel fotre's del mort i del qui el vetlla, pel respecte als grans i l'amor a escoltar històries de vida, de guerra, de posguerra, de pau , de família, històries petites que en conformen la gran de la H amb majúscula on mai no hi consten els petits narradors. De fet els que la teixeixen com sense voler. Una abraçada, la darrera després d'haver fet abraçades i petons per ordre al Ramon, la leontine, el Ton-ton i la tia que se la va mirar amb aquells ulls de color mel somrients, poderosos, en conformitat de la lluita i la vida, dignes.

- Écris-moi!
- Dès que j'arrive!
- Viens l'année prochaine!
- Viens toi me chercher avec mes oncles...

Un diàleg absurd i l'abraçada. La tia que agafa la bossa i pel braç la porta al vagó que toca segons està escrit al bitllet.

- Vinga va, puja i anem a veure quin seient et toca, recorda que portes unes quiches de formatge i espinacs, aigua i al billeteret uns francs. Si cal que vagis al bar del tren hi vas i li dius a la persona que segui al teu costat que et vigili les coses. Aqui ningú no roba res, però cal ser previnguda. Estàs bé? No et fa pas per tornar sola? Sobretot no perdis el passaport que a la frontera l'hauràs d'ensenyar.
- No tia, no. Ja recordo com vam fer-ho de vinguda i si la mare m'espera a Portbou cap problema.

Es feia la gran però a la boca de l'estómac hi tenia una mena de nus que no la deixava respirar gaire. Com que amb les despedides sempre hi havia una barreja d'emocions per part de tothom ho dissimulava bé, però li feia respecte això d'anar tantes hores en tren tota sola. Se'm sortiria. i a més duia el llibre que li havia regalat la Sylvie "Le Petit prince" en tindria per tot el viatge.

- Noia truca quan arribis a casa, estarem esperant.
- Sí tia, no pateixis.
- Ah! fés una bona abraçada a la mare i el pare i molts petons a la maria que creixi i podrà venir amb tu la pròxima vegada. - Va fer-li una darrera abraçada un bon pet´´o a cada galta i va baixar del tren. Ella es va quedar a la finestra del compartiment veient-los com s'anaven fent petits, petits amb els braços enlaire fent-li adéu.

Adéu Llemotges, au-revoir!  Van anar passant boscos, llocs verds muntanyes blaves, prats un poble aquí un altre enllà de teulats foscos i de teules roges. grans condominis i petites cases , pocs edificis alts un cop deixada la ciutat enrera.

Deixada enrera la gare des Bénédictins tot anava de baixada, van passar per Colombiers i van veure els grans colomars , casalots fets de pedra i fusta, enormes que es veien de lluny com si fossin fars però més amples, allà hi tenien coloms per fer mercat i també van ser refugi dels famosos coloms missatgers que tant servei van fer durant les guerres mundials, la dels anys vint sobretot. Més avall Brive-La-Gaillarde un nom ben sonor amb connotacions vinateres, Montauban on els amics anarquistes del ton-ton escoltsven la pirenaica i escrivien articles als fullets que només els refugiats espanyols llegien, i en cara gràcies. Va fer una llarga becaina, estava tranquil·la, al seu departament al final eren quatre dones, dues noies joves més grans que ella que baixaven a fer les turistes a Barcelona i una senyora gran que parlava una mica de castellà i no parava de fer-li preguntes sobre els seus parents refugiats. Ella també havia acollit a casa seva una familia provinent de valència quan va acabar la guerra Civil espanyola.

Anés on anés aquest tema era recurrent. Les llargues tardes a casa els tios havien estat farcides de moltes històries del pas de frontera, de les vivències de la guerra i d'abans de la guerra de la joia que van viure quan es va instaurar la República, de com "el papà" que deia la tia es fotia al cafè que tenien a Castelló dels "blancs" que havien perdut davant el front popular. tantes i tantes bistòries que un dia o altre la nenatrista es deia, hauria d'escriure bé per poder-les seguir explicant. Al seu caparró tenia un garbuig de noms, de llocs, de persones, de familiars que no ho eren pas que eren familiars de la tia i la Teresa i en Ramon que de fet eren familia perquè ella. la tia Mercè estava casada amb l'oncle de son pare o sigui el germà petit de la iaia Luisa. Ostres tu, quins embolics!  Pensant, llegint, parlant i dormitant van arribar a la fi del trajecte de la banda francesa.

- Prochain arret: Port-bou (portbu que deien en francès)

Nervis, mirades a l'andana, sí, allà hi era la mare que la va saludar amb el braç i va acostar-se corrent al vagó. Calia baixar la maleta, la senyora de Montauban la va ajudar. La bossa amb el billeter, el passaport, el llibre.Tot a punt va fer un salñt i va abraçar la mare.

- Corre que hem de passar l'aduana i agafar l'altre tren que no se'ns escapi!

- Caram mare amb tu sempre toca córrer.

- Qui no corre, vola!

Aquella era la mare! Sempre amb un acudit a la punta de la llengua sempre amb un refrany o una dita i sempre corrent, la vida en ella anava sempre al trot. Fila, gendarmes de blau seriosos mirant-se'ls a tots com si fossin uns éssers inferiors, pas de la ratlla policies de gris, seriosos obrint una maleta de cada tres sense cap sentit, per fer sentir que ells manaven. Tornava al país gris, al país on no es pdia parlar de segons què amb segons qui, ni segons a on, ja se n'havia oblidat. De cop i volta va ser com entrar en una pel·licula antiga en blanc i negre. A parlar en "cristiano", que volia dir en castellà com si el català o el francès fossin d'un altre món. Passaport, segell, passaport segell, comentari idiota a la mare, d'aquells per fer gràcia d'un no graciós:

- Pero señora, si solo hace dos horas que ha pasado a Francia, ¿ya quiere volver a casa?, como en España en ningún sitio, ¿verdad?

La mare que se'l mira i per una vegada calla. La nenatrista sent el renec que ha fet de cap endins. Passen l'andana i el tren ja està esperant-les. És vell, és fosc com el país on tornen. Fins aquest moment no s'havia adonat de com l'havia canviat aquesta estada a França. Mai tornaria a ser la mateixa, havia tastat una vida oberta, lliure amb pensament i parla sense lligams estranys, ni manies, ni vergonyes on tothom parlava de tot de sexe, de música, de diners, de familiars i veïns, on es discutia de idees que de ben segur a l'escola encara no podrien ni albirar. Ja s'enyorava.

Tornaria. Sabia que tornaria per omplir-se de nou de llibertat de viure, de coratge, de lletres i d'accent. Com hauria tornat l'Enric? Ja era a Sant Just?

- Per cert nena, ahir vaig veure la mare del Campreciós. Diu que les vacances li han anat rebé, que parla un francés que fa enveja, i tu què? Ara sereu els dos millors en llengua estrangera eh? Em va donar records...

Com s'ho feia per llegir-li el pensament?

TORNEM A CASA.

Quina nit més estranya. Sota els llençols blancs de cotó, ben planxats per la tia i la màrfega vermella que hivern o estiu sempre lluïa aquell llit guerxo, la nenatrista no podia aclucar l'ull. L'endemà marxava cap a casa. les vacances, les primeres vacances sola a l'estranger s'acabaven d'acabar.

Havien passat el dia parlant mentre passejaven pel voltant del castell amb la Sylvie, la seva amiga de l'ànima, una germana francesa, uns pares francesos del cor del llemosí que l'havien realment adoptat com una més de la família sense fer preguntes, ensenyant-la a fer bromes, a entendre els codis horaris, els de conducta a taula, com abans de dinar es prèn un aperitiu, com es comparteix amb els de la família extensa i on està la ratlla de la broma. Ja els enyorava. Amb la Sylvie es van prometre escriure's cada setmana. Així no perdria el francès, però sobretot no es perdrien les confidències sobre nois, sobre cantants nous, cançons del hit parade. S'enviarien cassettes perquè així sabrien com sonen a banda i banda les noves veus. Ella n'hi enviaria d' en Llach, la Sylvie de Brel i Moustaki.

La maman Dijoux li va regalar una capseta preciosa de porcellana de Llemotges amb el Sagitari inscrit, el seu signe i el de la Sylvie. Un petit joier que guardaria tota la vida i viatjaria amb ella cada cop que se n'anés per temps fora de casa.

Van dinar junts a casa els tios, la tia va prepara macarrons blancs i una amanida de tomàquet i enciam blanc, de postres unes pastes d'aquelles que portava sermpre en Ramon, els "éclerc" de xocolata i de crema , van partir-se'n un de cada i així ho van tastar tot. Van riure molt i sortiren a passejar fins a l'estació de tren, de tornada van passar pel cementiri a saludar els morts, com li havia ensenyat l'avi de fer sempre. Van aturar-se a la tomba del "pepé Navas" com li deia la Sylvie al pare de la tia, que es deia pepito com el seu germà, i a la tomba dels avis de la Sylvie. No van resar , no els agradava només s'hi van estar una estona mirant les pedres grises i la molsa que s'arrapava a les tombes més velles com si volgués abrigar-les, perquè la mort sempre fa fred. Tornaren cap a casa comptan les cases que separaven el cementiri de la porta de fusta, dotze. Van entrar per davant , ella va pujar a dalt i la Sylvie va anar cap a casa seva travessant pel pati.

- Noia, apa va preus a terra que el taxi i el tren no esperen!
- Ja són les set? - Ostres si que havia passat depressa la nit.
- Apa, vine que tens la llet amb xocolata esperant a la taula - era la Teresa la que li ho deia. El tio trastejava maletes amunt i avall, va sentir com parlaven però de l'habitació no entenia què es deien. Va posar aigua a la palangana de ceràmica blanca, es va rentar primer bé la cara, després amb una manyopla de tovallola el cul, les cuixes, els peus, tot net i poleit. Eixugar-se en un tres i no res, pentinar-se i cap a la taula amb el batí posat.

Mmmm, enyoraria aquell aroma de llet i xocolata, el croissant comprat pel tio, l'amor als dits de la tia i el somriure que li anava dels llavis a la mirada tancant un cercle màgic, també trobaria a faltar les atencions de la Teresa i aquell aire despistat i burxeta alhora, els grans ulls i el nas de patata del tio quan apuntava a la bola petita jugant a la petanca, i l'encertava. En Ramon i el seu te estrellat , la leontine i el seu posat hieràtic de malalta dels nervis educada, perduda en els seus pensament però atenta a les caricies, al joc i llaminera. I aquells grans finestrals que s'obrien amb una barra fixe que basculava, els terres torts i guerxos, el llit gran que s'enfonsava com en una abraçada interminable. Encara no havia sortit de la casa i ja els enyorava. Allà la seva ànima hi vibrava amb força, allà hi deixava un fil invisible lligat a la fusta vella per tornar-hi sempre.

- Tu viens? - va dir-li a la Sylvie un cop a baix al pati, mentre el tio engegava el cotxe.
- Bien sur! - va dir-li l'amiga estampant-li un petó a cada galta i apretant-la en una forta abraçada mentre reia.
- À bientôt maman! - va dir a la mare de la Sylvie, la seva mare francesa
- À bientôt la fille! Salue à ta maman de notre part et a ton papa, d'accord?
- Oui! Je vais le faire.
Petons al papa a la maman a la Nicole, la Geneviève, en Philippe que estava seriot i trist, perdia una companya de jocs, s'havien passat tot l'estiu fent classes mentre jugaven amb els trencaclosques, miraven tebeos o veien pelis del Fernandel amb el tonton a dos pams de la tele.

Van enfilar la carretera cap a Limoges, adéu Saint Junien, adéu Oradour, l'estació esperava la seva arribada amb els seu sostre blau-verd de coure antic florit de la humitat de la terra llemosina. Tornava sola, la mare aniria a esperar-la a l'estació de Portbou. Ara sí que faria un viatge com els grans. Tot a punt a la bossa. El cor esvalotat i la mirada fixada en aquelles dies d'estiu lliure amb accent engolat.

CUS-CUS ET PROMENADE

Un nou diumenge, un dels darrers a Rochechouart d'aquell primer estiu a la francesa. Els parisencs s'havien llevat tard quan ella i en Ton-ton toprnaven de mercat amb la bossa plena de croissants i formatges per tenir-ne per tots els àpats. Quan van obrir la porta del carrer Romain Rolland que feia aquell soroll característic, clack, quan la pinça s'estirava i feia correr el petit mecanisme que tancava , en Jean Paul i la mireille obrien la porta de l'habitació taronja, la de la dreta a baix, ja anaven vestits de vint-i-un botó, bé anaven vestits a la parisenca.

- Bonjour Ton-ton, ça va? - la Mireille es va acostar fent un petó a la galta dreta i un altre a l'esquerra i de nou a la dreta, a Paris tocaven tres petons per cada bon dia que deies, a Rochechouart només dos

- Bonjour la petite! Vous montez faire un cafè? On porte des croissants!

- Bien sûr - va dir en Jean Paul, picant l'ullet a la nenatrista que es va quedar sense paraules - tu prends aussi du cafè, tio?

- Non. moi je bois du lait au chocolat, j'aime mieux! - va respondre la nenatrista entre avergonyida i orgullosa de poder-se explicar

- Tu parles très bien français, quand est-ce-que tu montes à Paris? À la maison on sera tres content de te recevoir petite cousinete - La Mireille acabava de convidar-la a anar a Paris,ja hi tenia dues cases la de l'altre jean-Paul i la dels pieds noirs de la família.

Un cop a casa van parar taula per poder esmorzar tots junts. Bols de llet blancs amb una ratlla blava al capdamunt, els plats blancs per posar croissants o baguette, mantega en barra, formatge blanc, confitura, sucre, cafetera olorosa i el pot de la xocolata. Tothom xerrant a l'hora en francès, en català, tot a l'hora amb paraules barrejades i sobretot molt de riure. tenir la tia de París allà era sempre estar rient.

Un cop esmorzats en Jean Paul va agafar la nenatrista de la ma convidant-la a anar amb ell, la Mireille i en Guide, el germà gran, a fer una volta pel poble.

- Tu viens? 

- Oui, où est-ce-qu'on va?

- On ira au Chateau et jusqu'au Roc du boeuf, à pied, ça te dit?

- Bien sûr! Est-ce-que je peut lui dire à Sylvie de venir avec nous?

- Bien sûr! vas-y on vous attend en bas!

Va córrer escales avall a cridar la seva amiga per poder anar juntes a passejar per fer gana per dinar. 

Les ties ja triscaven per la cuina, tallant verdures, moltes pastanagues, porros, cebes, julivert, cigrons que etaven en remull de la nit abans, patates i un munt de carn diferent, xai, vedella, pollastre i en una olla grossa que la tia guardava per les grans ocasions a l'armari de sota de cuina hi anava fent xup-xup un brou de carn, herbes variades, api, la casa era tota perfumada  amb aquelles flaires que alimentaven. El cus-cus estava en marxa.

Al castell van entrar a veure el pati d'armes, d'allà es podia veure tot el passeig de sota amb els grans castanyers centenaris, la gent que hi passejava, els nens que corrien i al fons el gran bosc que envoltava la carretera que menava fins al Roc du Boeuf, que era una gran pedra que en sostenia una altra i juntes semblaven talment un Bou. Si t'ho miraves des del pont romànic que hi havia damunt el petit riu que envoltava el poble pels peus. Després del pati d'armes es van fer fotos a dins les sales que es podien visitar, sortiren de nou i baixaren per la banda del safareig. Sí, Rochechouart tenia un safareig obert de pedra, mitjeval que va servir fins ben entrats els anys seixanta. la tia li havia explicat que els primers anys de viure aqui hi anava a rentar estiu hivern, quan l'aigua era gelada i havien de trencar-la, només hi anaven els refugiats, bé les refugiades que no tenien com fer calenta l'aigua per les grans peces de roba. Quina vida més dificil. pensava ella sense dir res, metnre caminava al costat del Jean Paul amb la Sylvie a l'altra costat . 

Arribaren al mur que donava a la cara del Plan d'eau. D'allà estant es veien tots els boscos, el Plan i la carretera que pujava, buida, un cotxe de tant en tant. Aquelles carreteres podien explicar la història de Napoleó, de molt abans dels reis anglesos, de l'ocupació alemanya, dels maquisards resistents i de tanta bona i mala gent que els havien recorregut fent que el paisatge que ara veien anés canviant sense fer-se notar gaire. Caminaren pels petits caminois fins arribar al pont i al bar van demanar dues Oranginas per elles i dues bières, o sigui cerveses, per la Mireille i en Jean Paul. Un cop fet el mig vermut cap a casa.

- Sylvie tu veut rester avec nous à manger? Tatà Rossita à fait Cous-cous, tu aimes çà?

- Oui! d'accord je lui dis à maman et je monte tout de suite!

Mmm, la taula era parada, en Ramon i la Léontine ja havien arribat i eren asseguts al seu lloc habitual, ells van rentar-se les mans depressa i van ajudar a acabar de posar gots i coberts mentre les ties anaven repartint les diferents viandes en grans plates de ceràmica. L'olor era fantàstica, uns aromes que si tancaves els ulls et senties transportada al desert, amb camells, beduins com a les pel·lícules que veia amb el Ton-Ton. Aquell de Lawrence d'Aràbia devia menjar cus-cus però aquest semblava molt més bò, molt més real. Va obrir els ulls quan la Sylvie va arribar fent-se notar amb un crit dels seus

- Alors les Puenté!!! On commence?

La tia va riure, en Ramon va serrar les dents, la Leontine va despertar-se, la Mireille va fer un riure forçat, en Jean Paul se la va mirar a ella amb complicitat d'amic, en Guide mirava la plata de la carn del Cus-cus i la Teresa badava, comme d'habitude.

- On commence! Donne moi ton assiete, allez! - va dir-li la tia trencant el gel i començant a servir.

En un tres i no res van anar servint aquella sèmola gustosa regant-la amb el brou dels mil gustos i amanint les viandes de pollastre, de xai, de vedella, pastanaga, dàtils,panses,cigrons... va ser un menjar de diumenge de festa major. Aquell cus-cus el guardaria a la seva memòria olfactiva i gustativa pels segles dels segles, amén.

- Qu'est-ce-qu'on fait ce soir?

- On va danser au grénier?

- On y vas!

L'estiu minvava, calia aporfitar cada minut. Tornar a casa, retrobar els amics de sempre, explicar les aventures i només amb l'Enric podria fer-ho en francès quan no volgués que cap dels altres els entenguessin. Una llengua per les idees i l'amor, una llengua pel secret i la tendresa. Tot amb aroma de cus-cus. El món s'obria en un caparró de nenatrista de dotze anys cap a tretze. 

KERMESSE DE LA FIN DE L'ÉTÉ

- Avui arriben els de Paris

- Qui són els de Paris, tia?

- La meva tia i els seus fills, són pieds noirs aquests i de dretes

- Pieds noirs? Que són negres?

- No, dona, no, que van néixer a Algèria i van haver de tornar després de la guerra de la independència

- Ah sí? I quan va ser això

- Ui es va acabar que tu justet tenies dos anys!

Una festassa, s'olorava a l'ambient. Amb en Ton-ton ahir havien comprat de tot, van aturar-se a la xarcuteria i van comprar paté de campagne, formatges nous, llonses de porc gruixudes, xai, pernil dolç, saucison. A la Coop també van carregar, tant que van haver de fer dos viatges i la Miravet els va entretenir més de mitja hora amb els seus famosos interrogatoris.

Hi havia una Kermese, una mena de revetlla, al jardí del carrer de darrera casa un lloc entre dues grans cases de pedra. Amb la Sylvie van decidir d'anar-hi a veure com es muntaven les llums, els fanalets de colors, les taules totes ben arrenglerades, quatre línies que s'anirien omplint d'objectes de tota mena. La Kermese es feia per comprar i vendre coses que la gent es desfeia de casa, làmpades velles, coberts de plata, plats desaparellats, gots de vidre i de cristall, col·leccions de monedes, i també menjar i beure per a tothom. Al final del dia es rifaven uns paquets de regal. Tot això li havia explicat tant la seva amiga com en Philippe que estava frisant per anar a passar el vespre amb tota la família per la Kermesse de la fin de l'été.

Aquella festa marcava la fi de l'estiu. Havia de començar a pensar en fer maletes i tornar a casa. No volia pensar-hi avui venien els de París! Com serien els de Paris

- Tu connais ceux de Paris?

- Oui, il est beau le frangin... tu verras et la fille est un peu, comment te dire?, un peu fi-fí

- Bon je m'enfous, tu viendras avec moi à la kermesse, no?

- Bien sur! 

Van arribar els de París. Van instal·lr-se a les dues grans habitacions de baix. Mai no hi havia entrat, eren dues sales amb unes finestres que donaven al carrer Romain Rolland. A la de la dreta hi havia una mena de cuina un parell de fogons, una pica d'aigua i uns llits malgirbats. La tia amb la tia de París es van posar a xerrar i a fer-los, reien, s'explicaven anècdotes sabudes de quan van viure juntes a Oran. Oran una ciutat de la mitologia de la família. Els nois van pujar a saludar els homes de la família. La noia va fer-li una moixaina, li va semblar simpàtica i no gaire "fi-fí" com li havia dit la Sylvie. Hauria de remirar-la. La tia de París era tota alegria, reia tota l'estona i no parava de parlar. Van passar les hores i es van fer les sis. Hora de sopar. Van parar la taula allargada, una amanida d'escarola i tomates tallats a rodanxes amanits amb alls trinxats sal i oli, pa per donar i per vendre, tots els formatges, el saucison, el jambon cru, diàlegs creuats moltes ganes de compartir-ho tot de recordar de riure de posar-se al dia de com anaven els estudis. El gran ja era advocat, la Mireille no estudiava, i en Jean Paul (un altre Jean Paul de Paris) estudiava medicina, el seu somni, allò que ella creia que acabaria estudiant. Li agradava. Aquella tarda vespre tots plegats van canviar-se, roba neta, colònia, pentinats i clenxinats i cap a la Kermese.

la tia i la Teresa no van anar-hi, elles tenien feina uns encàrrecs d'uns vestits que s'havien d'entregar a finals de setmana. Pe`ro li van donar dinerets, uns quants francs perquè comprès números per la Rifa. El joc de plats de porcellana de Llemotges que tenien i que treien per festes, una vaixella preciosa de colors diferents amb una sanefa daurada, l'havien guanyada un dia a la Kermese. Un cop doncs, van tenir sort.

Kermese, jocs, pomes amb sucre, crêpes de xocolata i ball!  Van ballar i córrer entre els que ballaven fins que en Jean Paul va cridar-les

- Allez les filles, on rentre!

Qualsevol protestava. Havien guanyat dues nines que ja pensaven a qui regalarien, a elles les nines no els agradaven gens. Les nebodes petites de la Sylvie segur que en dirien bé. Elles ja eren grans, nines, el que volien eren ninos com en Jean Paul de París...o això deien per sentir-se grans, descarades i seductores. 

Una  nit de grénier sense dormir i fent el trajo a mida dels de Paris. L'endemà tocava menjar cus-cus, la tia de París diu que el feia boníssim com quan eren a Algèria. Què era el cus-cus? 

VISITA A ORADOUR SUR GLANE

Acabaren de sopar, cadascú va fer la feina que tenia assignada, la Teresa desparar la taula, la nenatrista anar-se a posar el pijama, el Tonton desar els formatges a la nevera, la tia preparar tisores, agulles de cap, metros i la roba que s'havia de cosir aquell vespre. Cada dia era el mateix ritual.

- Noia, demà anirem a Oradour! - La tia li donava una notícia, anirien a un lloc del que sovint parlaven, Oradour, un poble que els alemanys van aterrar, van matar tothom i el Ton-ton i en Ramon se'n van salvar pels pèls, dues nits abans que entressin els nazis ells hi havien dormit. El dia que va cremar en Ramon i la Léontine es casaven. Fou el 10 de juny de 1944.

- Oradour? el poble cremat?

- Sí, vols anar-hi o no?

- I tant que vull, el Ton-ton em dirà a quina casa va dormir?

- Si, t'ensenyaré on vam estar - va aixecar-se amb el seu pas pausat, va deixar la cigarreta al cendrer i obrí el gran placard, l'armari adosat a la paret de la llar de foc inutilitzada per la gran estufa de petroli. Va obrir-lo amb la gran clau i en va treure una caixa de llauna amb dibuixos vermells i verts. L'obrí, va cercar una estona i finalment va treure unes fotografies.

- Mira, aqui estem tots dos, ho veus? Fa uns anys hi vam anar i ens van fotografiar just davant la casa, demà tornarem a fer la foto

A ella aquelles històries de quan van arribar a França, refugiats i es van unir als maquissards, que eren com els guerrillers, la fascinaven. El ton-ton li explicava com feien el que podien per sabotejar a la França ocupada que col·laborava amb els alemanys - els nazis - que eren els amos. Rochechouart era una vila roja, encara ara és dels pocs ajuntaments on guanyen els comunistes eleccions rera eleccions perquè han gestionat bé.

Van veure un film, de pet a dormir sota la flassada vermella del gran llit que s'enfonsava al mig i a somniar accions dels maquis guanyant la llibertat de cada poble. La tia li explicava com quan van arribar van posar-los a dormir al terra d'un gran graner, els van donar palla i una mena de màrfegues de mala manera i allà es van organitzar com van poder. Tot els picava. Com que no tenien carbó anaven a robar fusta pels camins, hi anaven les nits que no hi havia lluna, amb lluna no podien fer res perque amb la llum de la lluna se't veu de lluny i s'arriscaven a que les tornessin a Espanya. Sempre amb por al cos, sempre callant perquè no sabien qui era "facho" qui era maquissard. Pas facile de tout!

Matí net i clar, el cel transparent d'un blau suau, ni un núvol. Van prendre el cafè, ella va menjar-se el seu super croissant amb xocolata i cap al cotxe falta gent. Recolliren en Ramon i la Léontine i ella es va haver d'estrenyer entre la tia i la Léo al darrera de la Dauphine. Sortiren de Rochechouart per la carretera que porta a Saint Junien, travessaren els grans boscos per la carretera que anava mandrejant. Arribaren a una gran explanada. Deixaren el cotxe ben aparcat i agafaren un caminet que duia a l'entrada del que havia estat l'antic poble d'Oradour.

una sensació molt estranya. Els ocells, les papallones volaven de flor en flor al voltant del caminet però un cop entraren a la vila massacrada es va fer un silenci pesat. Només s'escoltava la gent, poca, parlant en veu molt baixa com quan estàs a missa o en un acte públic on no es permet parlar per respecte. La tia va donar-li la mà, la leontine es va acostar al Ramon i va agafar-lo de bracet, ell amb aquell posat seriós, petri va serrar les barres com apretant les dents, fent-se el fort. En tonton anava tot davant, van aturar-se davant un petit quiosc de fusta on podies comprar revistes amb un soldat nazi a la portada, feia por. Van decidir de comprar-n'hi una.

- Té, de record. Així podràs explicar-ho molt bé quan tornis a casa. Aqui van morir 642 persones només van sobreviure un nen que va fugir al bosc doncs era un refugiat alsacià que ja havia vist abans els SS i no va anar a l'escola i una dona que va poder saltar de la finestra de l'església amb un bebé, es va trencar les cames i va quedar amagada darrera unes mongeteres. tres dies de terror mentre els soldats alemanys van massacrar sistemàticament tothom. 

- Massacrar?

- Van matar en grup tothom. Primer van fer anar els homes a la plaça allà els van posar per grups de cinc als corrals de les cases, els metrallaven les cames i els deixaven morir així, les dones i les criatures les van tancar a l'església i hi van calar foc afegint-hi bombes incendiàries, no va poder sortir ningú.

- Però per què?

- Perquè es van equivocar de poble - va dir la Leontine

- Com? - la nenatrista no entenia que es poguessin equivocar de poble és que a la guerra també es trien els pobles per atacar?

- Sí Oradour sur Vayres era un refugi per nosaltres els maquis, Oradour sur Glane no, aquest poble era ple de col·labos, no veus quants cotxes, quantes màquines de cosir bones, quantes taules de marbre? eren rics aqui i colaboracionistes. justament aquell dia els hotels eren plens, hi havia un casament i les families dels nuvis eren totes aquí, cap en va sortir viu.

- Què vol dir col·laboracionistes?

- Que ajudaven als ocupants nazis en contra de la República francesa, com els feixistes a Catalunya - en Ramon ho va dir en un to sec, tallant, li dolia.

La nenatrista ja no va preguntar res més, la passejada va acabar en una visita a un cementiri immens a cada tomba hi havia llistes de noms, cinc, sis, deu, quinze...famílies senceres. A sota hi havia un petit museu-oratori on havien recuperat totes les reliquies, rellotges torturats pel foc amb l'hora fixada per sempre de la mort , pintes, braçalets, ulleres, moltes montures d'ulleres i trossos d'ossets i roba i ferralla. Tot era tancat i ben explicat en petits cartellets. Tenia ganes de plorar, sentia com li pujava una emoció estranya per l'esquena i li agafava el coll per dins tancant-li la gola. Ni un mot, va agafar-se fort a la ma dolça de la tia. Ella se la va mirar amb ulls tristos i clars.

- Saps? Les guerres no són bones per a ningú però el feixisme l'hem de combatre sempre. 

- Què vols dir tia? Què és el feixisme, tancar i cremar la gent com aquí?

- No només, el feixisme és la falta de respecte per la vida dels altres i la seva manera de viure, per això recorda sermpre allà on vagis fés el que vegis fer, respecte i viu deixant viure. Les meves idees no han de ser les teves. Has d'estimar la gent, ho enténs? 

- Em sembla que sí. Vols dir que encara que en Robert sigui un gendarme i vosaltres no us agradin els gendarmes podem fer el vermut junts i riure i ajudar-nos?

- Més o menys. Vols la revista?

- Sí. Vull explicar-ho bé.

Una passejada entre castanyers centenaris, arbres que guardaven el secret de tantes ànimes, va fer entendre sense comprendre'n tota la magnitud on era la ratlla entre el bé i el mal. I que saber-ho no et salva, et salva estimar. 

- Tornem?

- Tornem. Puc dormir al grénier amb la Sylvie, avui?

- I tant!

https://ca.wikipedia.org/wiki/Massacre_d%27Orador_de_Glana

ENTERRAMENT DE PRIMERA

Havien dinat com cada dia a les dotze. Sobretaula i tornar-se a posar a la feina, la tia i la Teresa a les agulles ella i la Sylvie amb en Tont-ton i la Leontine a veure el film i després passejada a estirar les cames fins al castell.

En Ramon s'estava acabant el seu te d'anís estrellat mentre la Léontine anava pesant figues, assegudeta a tocar de la taula, semblava una nina antiga, pell blanquísima com de cera, les mans amb les ungles perfectament perfilades, vernissades sense color i enllaçades envoltant-li el ventre, el jersei color vi tancat en ve baixa amb tres botons i la brusa florejada com una primavera de margarides grogues enmarcant-li la cara i els cabells rinxolats per una permanent a la francesa. Un gest entre absent i sever, els ulls tan blaus tancats , fent la becaina d'havent dinat, païnt.

Al seu costat, la tia, també dormia, just deu minuts, el cap blanc d'aquella edat indeterminada però on tot ja s'ha viscut i es repeteix, les mans grans de dits gruixuts d'haver-los fet treballar molt, l'anell d'or amb el segell a la dreta i el de casament ben lluent a l'esquerra formaven part del conjunt. El seu jersei era negre amb unes puntes blanques, camisa llisa, de cotó gruixudet blau fosc i faldilla no t'hi fixis. Als peus la Léontine sempre calçava sabates tancades ben agafades al peu, la tia espardenyes flonges tancades i negres, la Teresa que anava i venia de la cuina i el trinxant tancant-hi el sucre, els caramels i les caixes del nescafè i el te, era la que més arreglada anava. Ella duia sempre les ungles ben llargues pintades de vermell o de rosa, però pintades, els cabells se li havien quedat a un tall mig com de senyoreta de Paris dels seus anys trenta. Com els enyorava sense dir-ho aquells anys que va poder anar a París, tota sola amb una beca del gremi, per aprendre a tallar amb els modistos importants d'entreguerres. Què hi deiva haver viscut a la capital de la llum en temps de guerra la teresa, ella que a catalunya havia estat miliciana pel PSU?

El tio era a una cadira de balca, amb el seu Gitanes, la tele engegada, ja havien passat les noticies, el concurs, la publicitat i ara semblava que anava per fi a començar la pel·lícula. Era dissabte. Tocava film, que en deien ells. Mentre els de TF1 es decidien, es va fer un gran silenci seguit d'un rum rum de veus i gent que venien del carrer. Era estrany, a aquelles hores no passaven pas gaires cotxes, ni camions d'aquells carregats de troncs per fer-ne mobles, era l'hora del sol, de la calma pesada, què eren aquelles veus que semblaven un xiuxiueig de formigues nervioses?

La nenatrista es va aixecar de la cadira per anar-s'ho a mirar de la finestra a tocar de la cuina, va córrer les cortines blanques i va veure com una corrúa de gent omplia el carrer de banda a banda, anaven a poc a poc, vestits de negre.  Els homes amb barret, les dones amb mantellines.

Ostres! Això és un enterrament!!!

- Ramon, que pots venir? És un enterro oi?
- A veure, veja'm què dius, un enterro? - va atansar-se a la finestra observant atentament el moviment de la gentada i mirant-se-la a ella va exclamar - cony i tant que és un enterro! I jo que hi he d'anar...

Va dir un nom que no van entendre, va deixar el te, va agafar la jaqueta d'una revolada i va sortir com un esperitat per la porta escales avall. En Ramon era l'home dels contactes amb els amos de les fàbriques del poble. Era refugiat com ells, però durant la guerra va estar a la línia Maginot, va salvar-se de Mauthausen saltant del tren en marxa, va casar-se amb la Leontine just el dia que cremaren Oradour sur Glane, era un vell llop de guerra que sabia com acontentar els amos, els sabia detectar de lluny i en sabia el llenguatge. El de la caixa tirat per cavalls devia ser un d'aquests o un familiar. Tocava anar a l'enterro i quedar bé, a la vida mai no saps de qui hauràs de refiar-te i cal que se't vegi on toca veure't.

La Léontine de sobte va obrir els ulls, darrera les ulleres de cul de got que duia semblava talment una òliba espantada. La tia que va sentir el cop de porta, també va aixecar el cap de la seva dolça migdiada i agafant te ndrament la mà a la seva cunyada va dir-li:

- Ça va Léontine? Ramon viendrat toute de suite ne t'en fais pas!

Va semblar que l'òliba es quedava tranquil·la. La nenatrista va mirar-se-la com convidant-la a anar amb ella i sense dir-se res es van entendre. Així com qui no vol va acostar-se a la finestra i totes dues agafades de la ma com si s'haguessin tornat petites, petites, petites van anar seguint la comitiva.

Entre les primeres fileres de gent va apareixer un cotxe de cavalls, dos cavalls negres amb plomes a la testa com sorgits d'un quadre de primers de segle tiraven d'una mena de carrossa sense massa gràcia. Un home els duia les retlles marcant el ritme que tocava, ni massa depressa ni prou a poc aa poc, el trot just per no fer que el taüt saltés damunt aquella mena d'entarimat sinistre. Fascinant. No s'ho acabava de creure. Com podia ser que a França un lloc que tothom deia que era més avançat, modern sense complexes encara enterressin la gent portant-los en carrossa. Hi havia enterros de primera, segona i tercera?

- Ui nena ! - la Teresa era la que pontificava - la modernitat deixa-la pels parisencs! Això no veus que és un poble de mala mort? Són quatre pagesos i uns quants riquets, el que va a la caixa segur que és de bona familia. Als pobres els porta el cotxe aquell tancat, ni cavalls ni mules, de gasoil i depressa. 
- Calla boja! - la tia ja havia saltat - vols fer el favor de no dir bestieses!!!
- A veure si m'ho aclariu... tothom s'enterra així?
- No nena no, aquests enterraments només són per la gent de possibles que poden pagar-se la carrossa. La gent segueix el fèretre per tot el carrer que ja saps que va de l'església al cementiri ben recte i han de passar per davant de casa, volguin no vulguin. Quan es va morir el papà, el van portar amb un cotxe normal, com a Barcelona i sense tanta història. Si que vam anar a peu fins el cementiri, si és aquí mateix, però sense fer aquest numeret. A casa els numerets no ens han agradat mai!

Va reblar el mai amb una mirada seca a la germana petita que ja havia anat a posicionar-se a l'altra finestra passant llista de qui anava i no anava a la corrua darrera el finat, o finada.

- Tia, podrem anar un dia al cementiri? On és el teu papà?
- Mira si vols anar-hi demà li dius al tio i us hi acosteu amb la Sylvie que també hi té el seu avi, hi podeu portar unes flors de l'hort. I que t'ensenyin el "toneau"
- El què?
- La bota de vi que hi ha damunt la tomba del marxant de vins...és un monument conegut que està fins i tot a les postals de Rochechouart
- Una bota de vi , de sepultura?
- No dona no! Ell és enterrat a sota, a terra amb unes quantes caixes de vi, això diuen...

Aquells francesos no paraven de sorprendre-la. Com devien ser els cementiris de l'altra cantó? Hi hauria anat l'Enric?

Segur que no, li feia l'efecte que això d'anar a visitar els morts era una cosa estranya que ella feia perquè l'avi li havia fet entendre que la vida comença allà on la mort s'acaba. Cal dialogar-hi, parlar-li sense embuts, de tu a tu, per si fets aire, o pols, o llum,  o marieta intrèpida, algú dels que jeu sota terra o en nínxol te ganes de xerrar i comunicar-se. Cal saludar educat als que veus i als que presents, sense manies. No ho entendria pas això l'Enric, ni el Jean-Paul, ni la Sylvie tampoc. Coses de nenatrista.

LE GRÉNIER CHEZ DIJOUX

Eren totes dues al pupitre, sota els castanyers, amagades del sol. La festa havia passat, uns dies més parlant i rient per sota el nas del ball, dels petons, de les mans a les cintures i més avall, de la descoberta del desig i de la llibertat per viure'l. Allà es podia, allà no feia vergonya, ni por, ni fàstic, allà es parlava de la sexualitat sense saber que es feia perque ningú feia cares rares. S'hi feien bromes pujades de to, havia d'aprendre paraules noves, diferents i entendre'n les segones versions. Un goig.

Llegien, llegien en veu alta ella i la Sylvie li corregia l'accent. Llegien unes revistes plenes de sants, de colors i algun llibre amb cançons i poemes. Brassens, Jacques Brel, Le Forestier, Barbara, Yves Montand, Gérard Lénorman, Dalida, Johny Halliday, Sylvie Vartan i Aznavour, Piaf i Claude François, Gainsbourg i Juliete Gréco es passaven les tardes i nits escoltant tota aquesta colla, la Sylvie ajudava a desxifrar els mots i cada cop podia explicar millor el què sentia, el que pensava com creia que voldria estimar, qui era l'Enric com li agradava però com li agradava en Jean Paul i si aniria o no aniria a Paris i si sí?

- Tu viens ce soir au grénier?
- Je dois lui dire à Tatà! 
- Je viens avec toi, elle dira oui! - reia amb aquella boca ampla que tenia i els ullets menuts amagats entre les parpelles - Allez, monte! - pujaven l'escala negra de tres en tres.

- Tia, puc quedar-me a dormir amb la Sylvie?
- Bon mais tu dinnes ici , j'ai dejà préparée les nouilles. Sylvie tu dinnes avec nous?
- D'acord! je vais lui dire à maman - arrenca a córrer cap a la finestra del passadís l'obrí i d'un crit quedà clar que es quedava a menjar pasta passada per la paella amb formatge, allet trinxat i un polsim de julivert, de postres formatges amb baguette mentre es mirava a la televisió el Chiffres et Lettres on tots competien. La Teresa en sabia molt, en Ton-ton s'estava pels mots encreuats de la revisteta de la tele, la Tia en sabia més que ningú i la nenatrista ja començava a encertar-ne moltes. Avui no i hauria peli d'en Fernandel o sigui que podia anar a dormir al grénier.

Agafà el pijama, calces curtes, samarretes, la roba per l'endemà, xancletes  i passaren per la porta falsa. La casa que els tenia d'hostes era una casa antiga, amb portes que s'obrien al no res, portes que comunicaven dues cases i portes que no obrien enlloc. Les finestres eren totes guerxes, feina dels anys de neu i fred, de glaç i sol punyent un mes d'estiu, les parets de fora estaven folrades amb unes glicines que tenien el gruix d'un braç, heures i rosers, arran de terra margarites, conillets, trèbols i herbes sense nom. Un cop a la casa dels Dijoux van baixar l'escala de fusta entapissada amb catifa de flors marronetes i blanques i negres, tot molt kitsch, tot molt xava francès una mena de gust del malgust vist pels seus ulls però que li feia gràcia i li escalfaria molt el cor quan aquella vivència en fos record.

A baix a la cuina hi havia la mare de la Sylvie acabant d'endreçar plats, el pare era a la sala veient la televisió, van fer-li un petó a cada galta, se les va mirar murri per sota les ulleres, la mare els va donar un got d'aigua a cadascuna i cap al grénier falta gent. Van travessar l'habitació de la Sylvie per entrar al graner, un espai màgic amb olors fabuloses, pols a tot arreu, allà hi tenien una mena de "tocadiscos" i una pila de discs d'quells de 45 revolucions que van anar desgranant fins que els pares van pujar tocant a retirada.

Le Grénier era el símbol de l'adolescència efervescent que vivien. un lloc apartat, secret amb papers, llibres vells, discos, mobles trencats  i corcats, catifes abandonades, estris per treballar l'hort, candils, espelmes mig fetes servir, cassoles, quadres amb paisatges repetits , màgia en estat pur així es van conformar les parets de les emocions d'aquell parell d'amigues. Tant diferents, tant iguals.

Al crit de madame Dijoux : au lit les filles!

Elles, obedients tancaven el tocadiscos, deixaven els llibres i passaven al llit de tres pams de la Sylvie , obrien la finestra per veure el cel net, fosc i tacat de milers d'estrelles per seguir parlant, parlant, parlant fins quasi l'hora que el blau fosc es començava a trencar en una ratlla taronja violet. Aleshores queien rendides per la son i la fermesa dels somnis compartits, explicats en mitges llengues que semblaven francès del bo. Aiii! allà la nenatrista va deixar per sempre més la tristesa, va arreplegar un mot més gros, la nostalgia i va aprendre a dossificar-la els anys a venir. Aquell cau, aquell grénier passaria a la capseta dels racons on tornar, com el sotaescala de la casa de la iaia, l'hort de la Bonaigua, el gronxador penjat a la morera o el cementiri de Luzaga.

Parlant de cementiris, Rochechouart en tenia un de molt  bonic a prop de casa, visita obligada sense necessitat d'enterrar-hi ningú.

A Lyon n'hi hauria un d'igual? Com devia ser Lyon?

14 DE JUILLET

Feia dies que li havien explicat que el 14 de juliol era la festa nacional. Una mena de gran festa major on tothom hi era convidat. Aquest any farien els focs artificials a baix, al Plan d'Eau. Els Dijoux hi anaven i els tios van donar-li permís per anar amb ells, de fet eren la seva segona família allà. Aquella gent s'estimaven molt als tios i a la Teresa i a ella l'havien mig adoptat també, li'n deien "notre fille catalane" perquè ja els havia quedat clar que "d'espagnols" no n'eren cap dels que vivien a Rue Romain Rolland 89.

Com per art d'encantament ja parlava amb fluidesa el francès, a casa amb els tios, la Teresa, en Ramon i la Léontine també, havien deixat el català només per quan trucaven a casa per donar notícies i prou. La televisió hi ajudava i les matinals de contes i jocs amb en Philippe van ser crucials.

Arribaria al cole a fer vuitè i seria la millor en francès. O potser l'Enric també el parlaria igual de bé? Ja veuríem com aniria la cosa. Hi pensava, però no tant, pensava en com els explicaria a les amigues aquestes vacances fabuloses. Els agradaria? Es sentirien geloses? Se n'alegrarien? Que féssin el que volguessin ella estava rient molt cada dia, havia après a collir mongetes i tomates de l'hort, a fer-se el llit gran sola, a rentar-se amb una palangana com els gats, a cuinar pasta amb all trinxadet i mantega, a jugar a la petanca, per avorrit que fós i també a collir castanyes al voltant del castell.

Arribava l'hora, eren quarts de vuit, feia dues hores que havien sopat. S'havia canviat quatre vegades la camisa, cap li agradava prou.Va baixar a ca'ls Dijoux que estaven a la porta empolainats, ben pefumats i a punt de marxa. La Teresa se les mirava de la finestra estant, la Sylvie li va picar l'ullet tot rient, van anar tirant carrer avall, trobant gent que també volia veure els focs de la platgeta estant.

Oh! sorpresa! quan van arribar, van veure que havien muntat un envelat a la part del fons de la platja, els focs els llençarien de la banda dels gran casalot, així es veurien tant des de dalt del poble com des de la vora de l'aigua. Ella i la Sylvie amb els cinquanta francs a la butxaca van anar directes a les parades dels núvols de sucre, en van demanar un per cadascuna i un altre pel Philippe i en Xavier que també se l'havien endut. Més tard van arribar en Michel i la Géneviève. Tot d'una, al punt de les deu es van apagar els llums del camí, es va fer un gran silenci i tothom va aguantar la respiració.
Ells havien pogut agafar un bon lloc a la pujadeta d'herba just a la línia de la sorra que feia de platgeta, es van estirar i a veure i a gaudir dels focs.

Pum, xxxxst, fiiiuuuuu, crack, pum-pim-pam, xsssst!!!! El cel fosc com una caua es va anar tenyint de vermell, de daurats, de groc, de vert, i aquell soroll de quan peten els cohets que et fa encongir l'estómac i apagar un crit a l'entrada de la gola. Amb la Sylvie es van mirar lleument per comprovar que els agradava aquell espectacle sense dir res , elles s'entenien sense dir-se res i reien de les mateixes coses. Per a la nenatrista conéixer a la Sylvie va ser com fer-se una germana nova per sempre. Un dia ella li ensenyaria el seu de poble i la portaria a Barcelona i a la platja de debó la de mar amb aigua salada i roques, ben diferent d'aquell llac, amb onades de debó de cresta d'escuma blanca, de ben segur un dia vindria a visitar-la sola o amb els tios.

Un cop els focs acabat amb un raig de vermell blanc i blau, els colors de la bandera francesa, pels altaveus va sonar la Marssellesa, l'himne de la República gala tothom es va aixecar i van cantar com una sola persona allò de : "Allons enfants de la patriiiiii i é, le jour de gloire est arrivée..."  feia posar la pell de gallina. En acabar a córrer!

Cap a l'envelat falta gent, una excitació entre totes les amigues de la Sylvie i els amics que corrien per allà, en Gérard, en Jean Paul, la Thérèse, la Mireille, la Jeannette, els nois se la miraven a ella com una novetat, les noies reien amb ella i li explicaven històries dels balls de l'any passat, hi havia molta gent de fora fent vacances, molts parisencs. Sabien que eren de París perquè les matrícules dels cotxes anaven amb el 75, els del Limousin duien el 87, era ben diferent de com ho feien a espanya amb les inicials de cada provincia. Coses noves, maneres de fer diferents.

Van entrar a l'envelat, hi havien tot de cadires a banda i banda de la pista, una mena d'entarimat entrant a ma dreta i una orquestra preparada a iniciar el ball. La Sylvie va dir-li que passava de ballar, a ella no li agradava gens, ella es delia per ballar, la música li encantava, amb el pare i la mare a casa, a les festes majors , al carrer, a la plaça sempre ballaven però si ningú no venia a treure-la com ballaria? Perquè allò era molt tradicional, les noies s'asseien amb les mares o les germanes grans i esperaven que un noi anés a demanar si volien ballar. Els amics de la colla s'ho feien amb les de la colla. Van seure juntes, xerraven es deien acudits, miraven de reüll els nouvinguts i tot d'una la nenatrista va veure un noi que venia directe cap on eren. Va girar-se per veure si al darrera seu hi seia algú i quan va tornar a mirar endavant tenia aquell noi allà, palplantat, somrient amb una filera de dents ben posades i blanques , un serell de l'època, com dels Beatles que li allargava la ma convidant-la a aixecar-se. Ella que es mira la Sylvie que del riure que tenia no podia badar boca, se li havien fet els ulls petits, petits i amb un gest de la mà dreta l'empenyia pràcticament a sortir a la pista. No s'ho va pensar gens.

- Est-ce-que vous voulez danser avec moi?
- Oui!

I a danser, danser,danser fins que va agafar caprodo i tot anava en doina i unes ganes de petonejar-lo com mai no havia tingut per a ningú, van fer-s'ho venir bé en un moment que la pista estava petada per esmunyir-se i anar a respirar vora la platgeta. Una lluna radiant, tot fosc i va provar per primer cop quin gust tenia un petó petó fet per un francés. Ai! la mare! I ara què? Més petons i abraçades i un desfici...

Uns petons unes quantes caricies fins arribar just a la ratlla d'on es podia, una escalforeta que pujava per l'esquena, feia que els mugrons de tots dos es disparessin i ... prou.

- Excuse-moi mais il faut que je retrouve Sylvie...
- Mais, tu pars?
- Oui, mais tu resteras là où tu pars vers Paris ?
- Non je suis là jusquà la fin de la semaine prochaine
- Tu veut mon telephone?
- Oui, je pourrait t'appeler demain?
- Oui, mais je ne sais pas si mes oblces vont vouloir me laisser sortir, mais on pourrait se voir au chateau? Tu sais où c'est?
- Oui...je t'aime.. - va dir-li aquell francès melós, guapo, especial - Tu viendras un jour à Paris?
- Oufff, j'aimerais bien... on peut s'écrire - va contestar ella atabalada, perduda i sense saber què fer per treure's de sobre les mans , la calor, el desig i les ganes.

Va posar-se bé la camisa, els pantalons, els cabells i va tornar sola cap a l'envelat sabent que la mirada del Jean-Paul, així es deia el parisenc, li resseguia l'esquena.

- Alors ma vieille!??? Où est-ce-que tu était??? - La Sylvie es fotia d'ella rient per sota el nas
- Tu sais... je crois que je suis tombée amoureuse, bon il s'appel Jean Paul
- Tiens, tu sais son prénom? Alors tout va bien il faut que tu ne dises rien a Thérèse où elle en voudrat savoir de plus et tous les sécrets, et ton Enric alors?
- Tais-toi! - Ja havia posat el dit a la llaga...però segur que l'Enric allà on hagués passat el seu catorze de juliol també hauria trobat alguna francesa per fer-se el primer petó-petó, o el segon.

França era llibertat, no tenien por de parlar del cos, de parlar de l'amor, de dir-se coses boniques de mostrar-se enamorats o enravenats, que en aquells moments la distinció es feia dificil. I la música, els cantants que sentien a la ràdio a totes hores explicaven històries que a casa encara ni arribaven. Aquest seria un secret que compartirien segur amb l'Enric en tornar-se a veure. O no.

Le Pland'Eau

Van agafar el cotxe, une dauphine que en deien de color crema, per anar a recollir en Ramon i la Léontine. feia calor, la tia va dir al tio que l'agafés i la portés a banyar i ell i en Ramon podien distreure's jugant a la petanca.

- Anem a banyar-nos?
- Anem! Que teniu piscina a Rochechouart?
- No tenim el Plan d'Eau?
- El Plan d'Eau?
- Vés a cridar en Philippe si vol venir i que ell t'expliqui què és, agafa la tovallola i les xancletes

Sense pensar-s'ho dues vegades va canviar-se a l'habitació d'una revolada, biquini vermell amb floretes blanques diminutes, tovallola blava amb ratlles blanques i grogues, xancletes blaves de l'estiu passat i al damunt una bata de topos d'una roba de cotó de color taronja i cap a baix a buscar el company de gresca.

- Philippe!!! Tu viens?
- Oú?
- On va au Plan d'Eau. Tu sait ce que c'est?
- Mais oui! c'est un grand lac il y a des poisons, une plage et des pédalos, oui je viens!

Carai quin lloc més fantàstic que anaven a veure un llac amb peixos on t'hi deixaven banyar i que a més tenia barques a pedals. Prometia aquella tarda.

Va ser la primera de moltes, aquell dioa amb en Ramon i la léontine primer van aturar-se al camí de dalt, van baixar i la léontina va agafar lloc a unes taules amb parassol va treure de la seva bossa una Orangina fresqueta i dues més per ella i en Philippe. En Ton-ton va anar a aparcar el cotxe al final del camí on tot just s'estrenyia el pas del riu que donava forma a aquell llac espectacular, quan va tornar venia carregat amb la seva capsa foradada amb les boles de la petanca. En Ramon ja havia col·locat les seves a terra després de saludar tot d'homes que pel que es veia feia estona que hi jugaven.

El joc de la petanca el trobava avorridíssim, veure com acabaven fent fora la bola petita no veia quin interès tenia i anar apamant quina bola feia fora la del contrari tampoc, però en aquell país tots estaven bojos amb les boletes de metall pesat, coses dels francesos!

En Philippe va treure's la samarreta i els pantalonets curts, els va plegar al costat de la seva tovallola i va acostar-se a l'aigua a poc a poc, no feia cara que allò de l'aigua fos el seu element. Ella va treure's la bata de topos la va deixar de qualsevol manera a sobre les xancletes i va correr fins a dintre l'aigua de ciop per treure's de sobre la calor, xipollejant , rient i mullant en Philippe que encara s'ho pensava si ficar-s'hi o no.

- Est-ce-que tu sais nager? - Va dir-li en Philippe amb un fil de veu i mig avergonyit
- Oui? Tu ne sait pas nager? Tu veut que je t'apprenne?
- D'acord mais doucement, l'eau profonde me fait peur!  - els ulls se li van fer grossos darrera el cul de got que duia per ulleres, de cop aquella carona de granoteta simpàtica que tenia es va convertir en el d'un gripau menut i amoinat
- Allez, viens, rentre dans l'eau jusqu'au point où je suis! Ce n'est pas profonde! . Va anar-lo a buscar, li va donar la mà i el va fer entrar caminant, enfonsant-se els peus al llot del llac, fins que van quedar cobert a sota aixella.

En Philippe respirava amb dificultat, mig espantat, ella es va sentir de cop molt gran. Ella sabia de nedar perque de ben petites la mare les havia portat a piscina i cada estiu, fins aquell a Rochechouarrt havien hagut d'anar a cursets de natació volguessin o no volguessin. Ara era el moment de fer-ho servir.
- Regarde - va dir-li al noi tot posant tota la cara dintre l'aigua i bufant per treure l'aire - Ton tour!

En Philippe va anar fent el que ella li deia, ara fica la cara a l'aigua i respira com puguis, ara agafa'm les mans i estira't a l'aigua, el llac t'aguanta, ara pica de peus acompassadament. A prop  del trampolí van trobar les fustes ideals per fer peus! Van fer moltes classes fins que en Philippe va saber nedar tot sol com un peixet. Pel  14 de juillet, la festa nacional, va poder ensenyar a tothom que ell també en sabia de nedar.

Aquella tarda al Plan d'Eau es va acabar amb una volta pel llac pedalant com dos professional damunt d'u d'aquells patins. Es veia el poble al fons a dalt de la muntanya, amb el castell majestuós vigilant-los, al voltant del llac gent que passejava amb gossos i canalla, la platja plena de tovalloles, la Léontine com una estàtua no s'havia mogut del lloc on la van fer seure quan van baixar del cotxe. En Ramon els feia senyals de !sortiu de l'aigua!" Van girar cua, van gtornar el patí i cap a casa falta gent.

- Tia, hi podré anar sola al Plan d'Eau?
- Sola? No pas encara, quan la Sylvie plegui de la feina aquesta que té i sigui a casa amb ella si que hi podreu anar.
- On em dutxo?
- Ai on et dutxes... si no us heu atura't a cal Ramon aqui no en tenim de dutxa, que no ho recordes. mira ara t'escalfo aigua i preparem la palangana grosa de l'habitació, et rentarem per parts , primer el cap aqui a la pica de la cuina que deu estar ben ple de llot del fi , oi que sí?

Ai les palanganes blanques, l'aigua escalfada, la pica de la cuina per rentar el cap de l'inrevés, les mans dolces de la tia posant-hi sabó, i eixugant-la abans de posar-se el pijama...allò eren vacances!

Mercat i Miravet espieta.

- On y va?
- Allons-y! 

Amb en Ton -ton van agafar la bossa i el cistell i cap a plaça falta gent!

Els matins dels dijous hi havia mercat davant de La Poste - Correus - venien marxants de roba, de sabates, uns que venien cassoles i molts pagesos amb verdures fresques, formatges, llet, flequers amb pans de mil sabors i olors. A la nenatrista la fascinaven els mercats i aquell en particular. Un cop arribats amb el tio van fer una volta sencera mirant-se totes les parades, un cop feta, baixaren al carrer de sota l'església i ella l'esperà a fora del bar. Ell comprava cada setmana una butlleta del "tiercé", una mena de loteria lligada a les curses de cavalls que es feien en algun lloc de França i un paquet de Gitanes decolor blau electric, aquell ritual era com el de la "quiniela" amb el pare i el tiet Antonio.

Cada divendres a Sant Just anaven a "tirar la quiniela" a veure si feien un catorze - tirant-la ja podeu imaginar si els va tocar mai -. Va trigar molts anys en entendre que fer un catorze volia dir haver endevinat els catorze resultats possibles dels partits de futbol que es jugaven cada cap de setmana. Si et tocava un catorze, deien, ja no havies de treballar mai més... Però ca!  la mare li havia explicat que al pare li va tocar un cop un catorze i van tenir diners per comprar-se el mobles del menjador del pis on ella havia nascut, el pis del carrer Badó, els mobles del menjador només i van seguir treballant.

Sortint de fer el "tiercé" remuntaren per passar primer a la fleca, la baguette a la bossa de roba, després a cal "boucher" que vol dir "carnisser", allà el tio comprà una mica de pa de fetge, unes llonses de porc i pernil dolç. En acabar la ruta es tancava a la Coop, que era el supermercat de la cooperativa de pagesos del limousin, sempre anaven a comprar allà el cafè, el sucre, l'oli de girasol, les nouilles (la pasta), le riz (l'arrós) i alguna verdura els dies que no hi havia mercat. Ara ja s'atrevia també a anar-hi tota sola, ja s'entenia per pagar i comptar el canvi en francs.

Sortint de la Coop feien marrada pel carreró petit, el Ton-ton no volia que "la Miravet" els veiés passar perquè era una pesada que sempre preguntava el que no calia preguntar i el posava en compromisos. A la nenatrista la "Miravet", que es deia Rossita, era una dona que la feia riure. Quan es passejaven amb la Sylvie pel poble, les espiava darrera els cotxes. Estava una mica grillada o potser no, era una dona excèntrica de sempre.

Ella no era una "refugiée" deia sempre la tia. Ser "refugiée" volia dir haver fugit de la guerra, de la presó a l'Espanya de Franco, presó que va patir el seu germà, en Pepito vint-i-dos anys i un dia havent-li commutat una pena de mort.

Ser "réfugiée" també volia dir saber agraïr que a França, allà on vivien ara, els havien donat la possibilitat de tenir una nova nacionalitat, si la volien, després d'uns anys de portar el carnet de "refugiée". Per com en parlaven entre ells i amb els Dijoux o els Blanc, tenia alguna cosa a veure amb la dignitat, l'honor, el no abaixar el cap i seguir el que un creu i defensar-ho sempre. Tenia a veure amb aquell francès polit que tots parlaven a casa, al carrer i amb el català empordanès ple de paraules sonores que feien dringar l'aire, l'empordanès del pati de les monges a Castelló, de les sardanes a plaça, de les anades al riu a pescar amb el papà, la mamà i l'amiga de la farmàcia, la Mercè Vies.

Ser "refugiée" també volia dir no ser francès de primera, encara que s'haguessin integrat. Volia dir deixar passar els senyors de tota la vida del poble al davant quan hi havia una festa major, una kermesse, o un campionat de pétanque. Volia dir no estar a les llistes dels resistants, tot i haver estat els primers en dir als francesos que els acolliren de grat per força als seus estables : "si entren els feixistes sabreu el què és bo!" Oradour sur Glâne els ho va dolorosament ensenyar.

Tot això i coses que callaven volia dir ser "refugiée". Tenir memòria i no fer-se mala sang, gaudir de la nova gastronomia que per ells seguien sent trumfes, carrotes, pèsols i meló francès amb el plat de formatges a les postres. Amb el pas dels anys i més viatges de vacances, la nenatrista va anar entenent el pes,el valor i el significat profund que tenia aquella manera de diferenciar els que havien arribat allà com a "réfugiées" dels que van arribar-hi més tard com emigrants econòmics, gent pobra de l'Aragó, de la Catalunya del Sud i portuguesos, majoritàriament.

Ella, la Miravet, havia vingut després, primer va venir el seu home que el van fer anar buscar a Miravet per la fàbrica de terrissa expressament, en Ramon i un altre senyor del poble li havien fet els papers i tramitat tots els permisos perque pogués entrar a França, van buscar-li una casa que pogués llogar a bon preu i mentre l'arreglaven vivia a L'hotel de France. L'arribada de la seva dona - la famosa Miravet - i els seus fills va tenir entretingut a la gent del poble moltes setmanes i al cap dels anys les anècdotes encara s'explicaven. Ja les desgranarà en el seu moment, ara ella tornava agafada de la mà del seu Ton-ton, amb el cistell ple de bones menges, la baguette a unt per ser entaforada al seu cau de la cuina fins a l'hora de dinar, la butlleta del tiercé a la butxaca i l'olor inconfusible dels Gitanes que fumava el tio.

Rochechouart li agradava. Ja ni recordava els dies que portava allà, ni els dies que feia que no sentia ni la mare, ni el pare, ni la Maria. Els haurien arribat les postals? I a l'Enric?

L'hort del Ton-ton

- Véns a l'hort? Vaig a estendre la roba
- Sí, espera que em calço

Va anar corrent a l'habitació i de sota el llit va treure'n unes bambes blaves , se les va calçar i cordar ben depressa mentre la tia l'esperava amb un cubell de color groc claret ple a vessar de roba neta per estendre.

Baixaren juntes l'escala, tot xerrant. Li agradava anar a l'hort. Havien de travessar per davant de la casa dels Dijoux, passar una mena de corredor i sortien a un espai frondós, bonic, al fons, de frontera el bosquet, a ma dreta un petit cobert fet amb quatre fustes, i els lavabos, havien de baixar allà per fer de ventre, eren unes comunes fetes amb fustes velles ennegrides, un banc i un forat que no es veia on acabava. Al matí hi anaven amb el ton-ton carregats amb els orinals - galleda a buidar-los i durant el dia, quan tocava. La tapa de la comuna era també feta de fusta, aquesta blanca, que encaixava perfecta. El paper per eixugar-se eren papers de diari vells retallats, a casa els tios de Bellcaire també en gastaven dels mateixos per la comuna i a Sant Just a casa la tia Enriqueta també, s'assemblaven molt.

Just davant la comuna començava el gran rectangle de terra treballada pel ton-ton i el monsieur Dijoux. Allà s'hi passaven moltes hores. Hi anaven amb en Philippe per jugar a pilota just al costat de l'hort. Amb la Sylvie a llegir sota els arbres, en el gran pupitre de l'antiga escola , es posaven juntes i llegien en veu alta, la Sylvie la corregia quan deia una paraula malament i reien molt. Al costat dels arbres hi havia un gronxador que els feia volar fins quasi tocar el cel amb les puntes dels peus. Aquell era un racó del paradís, encara no ho sabien, però en créixer, aquell petit bosquet amb pupitres i cadires amagades entre el vert, llum filtrada i aire net es convertiria en una de les definicions emocionals de paradís.

L'hort, ai l'hort!. Era molt diferent d'aquell de la Font de la Bonaigua, aquest era més auster, s'hi feien patates, tomates, moltes mongetes i cebes tendres, carabasses i el que més li agradava per diferent eren els ribers vermells que feien groselles. Tot al voltant de les tanques de pedra d'aquell gran pati hi havia plantats ribers vermells i hi podien anar a agafar els fruits i menjar-se'ls sense passar per enlloc més, també hi havia un albarcoquer i una prunera un gran til·ler i castanyers i xipresos. L'aigua era d'un pou que tenien al costat dels galliners .

Baixar a l'hort amb en Ton-ton no era com anar a la Bonaigua amb l'avi però s'hi assemblava i només el fet de poder terrejar, d'arrencar herbes i treure carrotes de sota terra per l'amanida ja la feien feliç per tot el dia. Allà aprenia les formes dels enciams, que no tots els melons són blancs, els de França eren taronges de dins i tenien un gust molt diferent.

Les castanyes que collien a la tardor en feien una crema dolça boníssima i també les guardaven en conyac, eren bonics els bocals amb castanyes al cognac de color ambre pujat de to com de sucre cremat. Le Limousin c'est Terre de chataigners, tu savies? li va dir un dia la madame Dijoux parlant mig francès mig llemosí, que ella en deia patués. A vegades la sentia parlar amb la tia i semblava que parlessin català, però no, era llemosí i hi havia moltes paraules que s'entenien i es deien igual. La tia i en ramon explicaven que això va fer que quedar-se en aquelles terres els fós una mica més fàcil. La gent de pagès parlaven llemosí i s'entenien amb els catalans refugiats com si ho haguessin fet tota la vida va ser una eina per fer-se respectar i també per crear confiança, de fet en la llengua eren més germans que cosins llunyans.

- Tia, t'ajudo?
- No cal, ja he penjat el darrer llençol, ja vindràs a la tarda a recollir-los tu, voldràs' En philippe t'hi ajudarà, hi arribes sola?
- I tant, arribo al cordill bé, no pateixis i amb en Philippe te'ls pujarem plegats i tot.

La vida a Rochechouart passava a càmara lenta, els dies eren llargs, cada cosa es feia al ritme que necessitava, ningú tenia pressa. Temps per parlar, temps per dormir, temps per menjar i llepar-se els dits, temps de collir verdura i temps de riure i correr i pintar i xerrar.

L'ànima s'amarava d'aquell aire net d'un llogarret del bellmig de l'hexàgon. Què devia fer a l'altra punta el seu bon amic? Avui aniria a La Poste per enviar una colla de postals, una per ell.

Els matins al grénier.

Un altre dia clar. Feia caloreta, les finestres de l'habitació i el menjador estaven obertes de bat a bat, la tia acabava de fregar la casa i s'havia d'eixugar el terra depressa, sota aquella mena de plàstic fort amb dibuixos com de jersei antic, hi havia fusta, fusta de roure o de castanyer.

Els castanyers eren els arbres més abundants a la vil·la, eren frondosos, enormes els havien plantat deien els uns a l'època de Ricard Cor de Lleó. D'altres deien que eren de l'epoca de Napoleó, fossin de quan fossin feien ombra al passeig, a sota el castell i a molts dels carrers tranquils d'aquell poble.

- Ja heu pujat la llet i el formatge?
- No és a baix encara, el vas a recollir que el posarem a la nevera?

No s'ho va fer dir dues vegades, es va posar al damunt el pijama la bata de color blau cel, sabatilles estalonades i de dos bots per l'escala va ser al "couloir" davant la taula que tant la va intrigar el dia que va arribar. Al damunt hi havia una plàtera amb dues peces de formatge blanc i la bossa de la llet. Les hi deixaven cada matí d'un mas del poble que repartia de tot el que produïen, tot ben fresc. El formatge blanc a ella li encantava amb una mica de sucre per damunt a l'hora de berenar. La llet, que ella no podia sofrir calenta perquè trobava que feia una mena de pudor dolça que li feien venir basques, allà se la bevia amb xocolata cada matí perquè el tio ja li havia anat a buscar croissant dels bons. Allò eren esmorzars.

Un cop a dalt la Teresa va desar les seves agulles i les tisores, va fer lloc per les estovalles de quadres blancs i vermells i van esmorzar tots quatre. La tia i la teresa un bol gran de llet amb molt de cafè, el tio cafè sol i ella llet amb xocolata i croissant. Ja estava preparada per a la següent lliço de francès que arribaria en forma de Philippe, el nebot de la Sylvie que era un xic més petit que elles i venia cada dia a jugar, com que era francès només parlava francès i com que era més petit a ella no li feia vergonya d'equivocar-se i ell la corregia i li explicava com eren les noves paraules. Així va anar agafant confiança en una llengua nova, que no pas llunyana ni estranya i en molt poc temps ja parlaven francés amb tots els de la família.

- Salut la famille! - en Philippe acabava d'entrar per la porta amb aquell posat de setciències despistat que tenia. Era un nen esprimatxat, molt blanc de pell amb una boca gran i uns ullets petits que obria molt com per no perdre's res del que passava al seu voltant.
- Salut Philippe! As-tu déjeuné?
- Oui, oui, merci madame Puente! Tiens je te porte ce cahier pour écrire
Li va dir qixò mentre allargava la ma on duia una llibreta de color blau i una caixa de colors.
- Oh! comment dis tu llibreta? - va dir-li ella assenyalant la llibreta, un mot desconegut en francès
- Cahier, le cahier, tu veux que je te l'écris?
- Oui s'il te plait!
- Allez, allez vous en au grénier, au fond de ta chambre comme çà nous pourrons travailler et vous bavarder sans honte!

La Teresa els feia fora del menjador-sala-cosidor-sala d'estar-habitació de matrimoni , necessitaven la taula per tallar roba i guixar amb els guixos plans de color blau cel i violeta, els secs per embastar faldilles, pantalons, vestits de núvia. feien una feinada aquelles dues dones en silenci cada dia , hores i hores a la taula, a la màquina, a l'emprovador. Ella al vespre recollia les agulles que s'havien perdut entre les escletxes del terra o a la gran taula amb un imant. Aquella feina li agradava molt de fer-la just abans de parar taula per sopar.

En Philippe i ella van desaparèixer amb la libreta/cahier, els colors i les rialles. Li agradava com aquell nen l'ajudava a entendre's amb francès. A les tardes quan la Sylvie tornava de les classes que encara feia a l'institut de Saint Junien anaven a passejar-se pel poble i ella mirava d'entendre-la, cada dia semblava que l'orella se li acostumava més, la llengua ja no se li entortolligava tant quan feia una frase sencera i engolava la veu per dintre el nas quasi com una francesa.

Les hores passaven molt depressa allà al grénier de cals Navàs-Puenté - com deien els Dijoux -, que no era res més que una mena d'habitació de mals endreços on hi hi havia de tot: gàbies d'ocells, corretges del gos que havien tingut a la casa feia molts anys, taulons, robes velles, cistells foradats, cistells més nous, algun fet pel Ton-ton que era un manetes, les aixades per treballar a l'hort, cassoles boturudes, diaris plens de pols. Però el millor de tot d'aquella petita cambra era una finestra rodona amb unes persianes trencades que deixaven veure tot el que passava a la cort i el carrer sense ser vistos. Amb en Philippe s'hi passaven matins sencers només badant. Després ell li escrivia en aquella llibreta els noms de les coses, eren els deures pel dia següent que repassaven llistes.

Què important que és saber el nom exacte de cada cosa a la vida. Grénier, cahier,chataigne,ami, pôt.

Poema 27 . D' Estat d'exili.

Cafè de la Plaça 

Ai! El Cafè de la Plaça,
el mercat i la barca!

Ai! Les monges i el diable
l’infern i l’amenaça!

Ai! Aquell músic boig
penjat per no delatar l’altre!

Ai! Aquell cotxàs negre
enfilant les Alberes,
cap a França.

La Kérmèse, la Tout-saints, la Mercè,
la Bûche de Noël, el cuixot i els torrons
les postres del cap d’any.
Tot junt teixí el sudari
que ara us fon.

Sí, restareu a França.
El cor partit,
apedaçat pels anys.

Mai un mot de venjança,
tots els relats
amarats de recança.

L’exili català dels qui partien
sense diners, ni càrrec, ni prebendes,
va ser un marxar per sempre,
baixant l’abisme
amb dignitat pregona.

L’exili era per ells el viure
amotllant-se als costums,
servant els mots i el riure.
La mirada profunda.
Darrera, un lleu somriure.

Si la decepció de la derrota negra
solcà mai aquelles vides fermes.
No la feren palesa,
visqueren plenament.
De grat per força.

Tonton, Tatà, Teresa,
Ramon, avi Navàs
aquí avui us convoco
per dir ben alt i clar:

Vosaltres no vau perdre!

Chez tata et ton-ton. Per fi a casa.

Un llarg camí en taxi des de Limoges fins a Rochechouart per unes carreteres fetes enmig de boscos verds amb molts arbres. Travessaren un riu per un lloc que es deia Saint Junien amb una catedral amb la paret arrepenjada a la llera, un pont de pedra antiga de carreus quadrats perfectes. Després una pujada i baixada tot seguit anar fent curves, més baixades i pujades i per fi un cartell que deia Rochechouart, ja hi eren. Van entrar per una carretera més petita hi havia cases grans unes que semblaven de pagès però amb els teulats més verticals que els de les masies catalanes i amb teules planes i negres, al cap d'uns dies va saber que eren així perquè a l'hivern allà hi nevava molt. Li agradava aquell lloc era com que hi haguçes esta abans. Devia ser que estar entre la tia i la Leontine la feia sentir com un pollet sota la lloca, acomboiada i feliç.

- Ja hi som!
- Aquí viviu? 

Havien entrat a una mena de pati de terra en una mena de cort d'una casa que feia forma de ferradura, enoooorme, allà vivien? Però si només eren dos.

- Bonjour petite! Çà va?
- Bonjour madame, oui! - va respondre amb el francès que sabia, si li preguntaven res més faria llufa, no sabia dir res més. Era la madame Dijoux, la veïna. Ara ho entenia millor, allò no era una casa eren unes cases enganxades i cada tros tenia una família, a baix de cara a la cort hi vivien els Dijoux.

- Sylvie n'est pas là, demain viendra te voir, tu dois être fatiguée, n'est-ce-pas ma pouce?

Ara sí que l'havien vessada...què li deia aquella dona que li somreia i s'acostava per fer-li dos petons, no tres n'hi va fer i darrera seu un senyor que devia ser el Monsieur Dijoux tres més. Caram aquells francesos! No s'estaven de res! Si que eren petoners!!!

-La senyora Dijoux diu que la Sylvie et vindrà a veure demà que encara no ha arribat, i que si estàs cansada... - la tia li va traduïr i es va posar a donar explicacions en francès dolç, com ella era. El Ton-ton va baixar les maletes i va pagar el taxista. En Ramon va ajudar la Leontine i anava al davant obrint les portes, van entrar per una porta de fusta vella, grisa de tant de temps com tenia, allà una taula amb una lletera de metall i una palangana blanca també de metall. per a què ho devien fer servir?

L'escala era de fusta negra, les parets blaves de blauet fosc amb ratllades, era tot molt vellet, molt antic amb una olor ben particular barreja de pols, humitat i cafè. Sí, cafè, perquè a casa dels tios es bevia moooolt cafè. La tia i la Teresa treballaven cosint per a tot el poble i s'havien de quedar molts dies fins molt tard a la nit i la cafetera anava tot el dia. Un cop a dalt l'escala encara seguia cap al teulat? Ja hi aniria, aquella casa prometia sorpreses, misteris, aventura.

- Apa vés a l'habitació i obre't la teva maleta després ho posarem tot alloc però obre-la que respiri.
- Quina habitació?
- La porta de l'esquerra al fons, hi ha dos llits , hi dormiràs amb la Teresa. 

Una habitació grandiosa, tenia dues finestres al carrer, el terra feia baixada, estava boturut i els llits vestien uns cobrellits de color vermell, eren llits de tres pams més grans que els petits i no encara com un de matrimoni va fer un bot i s'hi instal.là, més aviat hi va quedar enterrada perquè el matelàs era flonjo, flonjo . Definitivament França li agradava. Com devia ser la França de l'Enric?

- Què, que no vols sopar?
- Apa vine que pararem la taula - era la Teresa que li ho deia. La Teresa era la germana de la tia, més alta, més prima amb un nas ganxut i ulls d'ocell de presa, duia els cabells rinxolats de color groc tenyit i els llavis pintats de vermell com les ungles. Anava ben conjuntada, era la petita dels germans. La nenatrista no sabia si lli agradava o no la Teresa, la sentia freda i antipàtica encara que es fés la simpatica. no li agradava com havia rebut al Ton-ton carregat com anava amb les maletes. No el va i saludar com si li fés nosa, i el tio Antònio era el seu tio avi preferit, poca broma!

El menjador també era molt gran hi havia una llar de foc que no es feia servir, dos armaris a la paret tant alts com la paret, el terra també anava de gairell, una taula rodona molt gran on hi cabien més de vuit persones sense haver-la d'obrir. un trinxant i un llit darrera la prta, el dels tios, ells dormien allà, donant al menjador hi havia la cuina que era petitona amb una gran finestra al carrer, sostres alts, cap armari tot eren forats amb robes que feien de cortines. Ah!  hi tenien una mena de caixò llarg on hi guardaven el pa, les "baguettes" ho va descobrir l'endemà al matí que va anar a comprar amb el tio.

Van sopar, van riure, van explicar les vacances a casa , ella s'ho va acabart tot el que més li va agradar és que quan van acabar la spa de verdures i el tall de carn van posar un plat ple de formatges molt gran. Boníssims! En Ramon i la Leontine van tornar a casa acompanyats pel tio, ella, la tia i la teresa després d'endreçar tota la roba Definitivament, França li feia el pes.

Trac-trac-trac-trac-trac fins a Limoges

Dormia profundament. Somniava. El mar era molt molt blau i tranquil, les onades llepaven la sorra sense fer fressa i retornaven enrera amb suavitat. Collia carculles, cargolins,vidres de colors desgastats quan de cop va sentir com la cridaven...

- Nena, nena, au va desperta que ja estem arribant.

La veu suau de la tia va despertar-la , de cop va desaparéixer el mar, la sorra, l'aigua i davant els seus ulls va apareixer una estació de tren gran, molt gran amb unes columnes de ferro. El tren anava entrant a poc a poc, frenava.

- Ja som a Rochechouart?
- Ui no! Som a Limoges, la capital. En Ramon i la Leontine ens esperen, que te'n recordes?
- Sí que me'n recordo de quan ens vam veure a Castelló l'any passat, oi que era a Castelló?
- Bona memòria. Apa agafa el jersei que encara que sigui estiu aquí fa fresca al vespre.

El tio acabava de baixar les maletes. Era un home afable, amb una cara molt particular , ulls grans envoltats d'arrugues que li feien de cercle com unes ulleres, un nas ganxut que se li avançava a les idees, llavis prims que sempre o quasi sempre pipaven un cigarret de tabac negre, grans orelles. les seves mans també eren grans amb els dits llargs com els del pare o l'altre tiet Antònio, eren dits que sabien treballar el cuir, era un bon artesà el tio. Cosia sabates a la fàbrica més gran del poble. Abans d'anar a França havia estat xofer d'autobusos i més tard al servei del partit, del PSU pel senyor Comorera, amb ell va passar la ratlla quan va acabar la guerra. Al tren no va fumar , sortia al passadís i ella el va seguir com havia fet anys enrera amb l'avi.

Li agradaven els trens. Li agradava el ritme del viatge dalt dels vagons. Veure la gent que puja i baixa a diferents estacions que fa un tros de viatge i desapareix per sempre. N'hi ha que comparteixen el que porten ales bosses per menjar, n'hi ha que conviden a jugar a les cartes, a dòmino fins i tot a daus. D'altres que són seriosos o tímids o fins i tot antipàtics que ni saluden o seuen al lloc que els toca per nombre i callen tota l'estona, com si fossin estàtues. Per què deuen viajar? N'hi ha de xerrarires, de pesats, de simpàtics, de grans i petits. Viatjar en tren li agradava, molt.

- Apa va, cap a la dreta que el tren ha de seguir.
- Ah sí? però que no acaba aquí el viatge?
- Per a nosaltres sí però el tren va fins a París!
- París!
- Sí París, aprèn francès aquest estiu i podràs anar a paris quan vulguis, sola i tot - va dir-li la tia -dedicant-li un d'aquells somriure murris que li escalfaven el cor.

Paris. La capital de França, això ho havia après al cole, se'n van fer un tip de recitar la llista de les capitals de tots els països del món.  Com seria la ciutat on havia anat l'Enric? Com era Limoges?

- Hola noia!

En Ramon acabava d'agafar-la i l'abraçava, era un home alt, amb els cabells blancs i rinxolats, ulls clars i pell molt blanca, el gest adust, la veu empastada, somreia.

- Bonjour petite! Que je suis contente de te voir ici! Tiens un bonbon de chocolat, tu les aimes?

La Leontine, era una dona estranya, com una nena gran. Semblava una nina d'aquelles dels temps de les àvies. Cabells castanys ben pentinats amb rínxols, ulls molt blaus i rodons darrera unes ulleres de pasta marrons que feien que semblessin més grans del que eren. Mans fines , ampla de cintura, sabates ben tancades amb cordons per no ensopegar i mitges d'aquelles ben tupides. Li allargava un caramel de xocolata.

Junts van començar a pujar per les escales de ferro colat al primer pis, allà es va obrir davant la mirada astorada de la nenatrista una sala enorme  plena de gent anant amunt i avall, olor de croissant i cafès d'un petit restaurant. A l'estació de França no n'hi havia de restaurants com aquest. I al bellmig un gran rellotge. No entenia res, parlaven en francès, donaven les hores i les sortides i arribades de trens que venien de tot arreu.

- Senyoreta aprofita avui perquè a partir de demà passarem a parlar-te en francès, entesos?

En Ramon va dir-li això, mentre la tia se la mirava somrient amb els ulls i en ton-ton, que era com li diria al tio Antonio al cap dels dies, caminava tot davant carretejant les maletes. La Leontine agafada de bracet al Ramon i li donava a ella la ma que li quedava lliure, l'altra ma anava agafada a la de la tia.

- I la Teresa?
- A casa que ja t'espera!
- I la Sylvie també! Ja veuràs que us fareu amigues de seguida, t'espera per que li ensenyis castellà, en sabràs d'ensenyar-li?
- I tant!
- Doncs ella t'ensenyarà francès

Amb aquesta frase va tranquilitzar-se. Potser no seria dificil això d'aprendre francès bé. Bombom és caramel, bonsoir bona nit, bonjour bon dia madame senyora, cafè au lait cafè amb llet i amb Cola-Cao com es deu dir?  Lait au chocolat! Fet en tres dies li tindria el eu al coll.

Va pujar al taxi que els esperava, un cotxàs blanc molt gran, a barcelona no n'havia vist cap d'aquells, el taxista li va dir alguna cosa que devia ser simpàtica però que no va entendre, es va arraulir entre la tia i la Leontine, el Ton-ton i en Ramon van anar al costat del taxista, sí a davant hi havia lloc per tres.

Li agradava França. Sí. Cap a Rochechouart. No m'enyoraré gens fou el seu primer pensament en arrancar el cotxe.

Cap a Rochechouart cor del llemosí.

Quin dia, quin tràfec, quina atabalamenta. Des que va sonar el despertador, que a casa no parava ningú, la mare fent cafeteres, el pare va anar a buscar ell les ensaïmades per aquell darrer esmorzar, van comparèixer tots els del carrer Bonavista - encara José Antonio - la tia havia parat la taula i hi va afegir tasses, no tan boniques com les de Llemotges, però igual de bones per a fer el cafè abans d'anar-se'n amb la nenatrista cap a l'estació.

- Saps, tu no te'n vagi que jo tornaré de seguida i et podré explicar com és tot allò. Tu no hi havies anat mai m'ha dit la iaia, com és que mai volies anar a segons quins pobles?

Era al llimoner, al costat del galliner, al pati del darrera amb molles de pa del dia abans, mirant de donar-les a un pitroig que saltironejava sense por al seu davant.

- Neeena! Que és per avui vinga entra a esmorzar, què fas al llimoner? - la mare ja frisava
- Res
-Parlava amb el pitroig - a la Maria li va faltar temps per esbombar-ho, quina pelma!
- ¿Con quien hablabas? - la iaia que no creia en els conills invisibles ara li preguntava  pel pitroig que era l'avi, realment això de la família quan es trobaven tots plegats era una mica desordenat i pesat de viure.
- Con nadie yaya, cosas mías.
- Bueno, bueno si es un secreto, nada ya me lo contarás a la vuelta. Esta cría sigue con sus fantasías.
- Amb el pitroig del llimoner parlava... - La Maria va badar boca mig segon, el temps de topar-se amb la mirada de la nenatrista que més aviat semblava la nena de l'exorcista d'empipada que estava.
- Tu calla! - va fer-li una mirada travesant-li el cervell, què s'havia cregut aquell napbuf, ningú li demanava que anés a esbombar els secrets
- Però jo no us vaig dir que era un secret? Si ho expliqueu als grans l'avi no vindrà més
- Si és un ocell...
- No, és un ocell àngel que porta l'avi i ens cuida i ens vigila i per això li explicava que avui me'n vaig a França.
- Que volarà amb tu? Que té bitllet? - Ara era en Miquel que semblava caure de la figuera qui tenia idees memorables.
- No, es queda aquí, al llimoner, vosaltres el cuidareu, si?
- Si si jo cada dia li portaré les molles havent dinat sense que la mare em vegi... - Fantàstic ara sí, havien entrat en el món de la màgia i l'invisible. S'hi ha de creure per veure.

Esmorzar. Maletes a punt. Tothom petonejat cap a l'estació de França.

La nenatrista anava agafada de la ma de la tia Mercè, ben agafada. El tio Antònio de França portava una maleta a cada ma, la d'ells, de color negre amb dues grans civelles com de cinturó, tancant-la i la d'ella que li havia preparat la mare, una de grisa, rectangular amb els voravius negres i que es tancava amb una mena de civella i unes claus petites. Travessaren tot Barcelona.

L'Enric ja se n'havia anat feia dos dies. Ho sabia perquè es va trobar la seva germana petita amb la seva tia a la Granja i li ho van dir. Havien quedat entesos que s'escriurien postals, duia l'adreça a una llibreta petitona que el pare li havia donat amb les adreces i els telefons escrits de tots, de casa, de la iaia, de la Salvadora, del tios d'Esplugues, de la Bea, de Palafrugell, de Bellcaire, d'Albons. Tindria feina si havia de triar tantes postals.

- Porta't bé eh? I no t'enyoris gens, tu aprèn molt de francès i juga amb la Sylvie i els altres amiguets. Dona-li molts records al Ramon i la Leontine.
- Sí, mare.
- M'escriuràs? Jo m'apuntaré totes les pel·lícules que aniré a veure al TEXAS i te les explicaré quan tornis. Sí? Fés cas als tios eh?
- Sí pare.
- Jo vull venir amb tu, no puc? Diga-li al tio que jo m'estaré quieta sense mourem, vaaaa!!!
- Maria no pot ser, vindreu amb els pares a buscar-me. Et triaré la millor postal, cuida l'avi!

Van pujar a un tren llarguíssim. Era diferent dels trens de Luzaga. El tio va posar les maletes a la lleixa , la tia mentres va mirar quins seients els tocava d'ocupar i van seure. Bé, ells van seure ella es va quedar palplantada dreta a la finestra del passadís que donava a l'andana veient com el pare, la mare, la Maria es feien petits, petits, petits. De cop quan el tren va agafar la curva per posar-se en líonia amb el mar, els va perdre del tot de vista. Adéeeeeuuuuu!

Encara els quedaven moltes hores de viatge, canvi de tren i passi de duanes a la frontera a Portbou. Després un altre tren, més modern, blau elèctric amb unes grans lletres SNCF (Société Nationale des Chemins de Fer) això li ho va explicar el tio que de conduir en sabia molt, i de francès també perquè feia molts anys que vivia a Rochechouart i el parlava amb tothom. Aix, que orgullosa se sentia de tenir uns tios de França com ells!

- Vols berenar una mica? Mira que encara ens queda molta estona abans no arribem
- Sí tia, quan arribarem a França?
- Ja i som a França. A Limoges hi arribarem quan sigui ben fosc. Ara berena que mirarem el paisatge. Has vist quin castell que hi ha allà enmig dels aiguamolls?
- Ai! que va per l'aigua aquest tren? Hi ha el mar sota les rodes?!!!
- No dona, estem passant per la Marenda, aiguamolls, d'aquí se'n treu la sal per cuinar, s'hi pesquen ostres i ànecs. El papà quan érem a castelló també anava als aiguamolls a caçar ànecs amb els gossos.
- Ara teniu gossos a casa, tia?
- No pas des ciens mais on a un chat. Milou!
- Què has dit???
- À la maison, à Rochechouart il y a un chat qui s'apelle Milou!

La nenatrista es va quedar amb una cara de pomes agres a punt de cridar "no entenc res!!!" la classe de francès havia començat. La tia no li parlaria més en català, només al vespre abans d'anar a dormir. No ho sabia encara que acabava de començar l'aprenentatge de la llengua de Molière que tan l'haurà d'acompanyar anys a venir.

- Que tenim un gat que es diu milou! T'agradarà molt i a la tarda anirem a jugar a la pétanque!

Sort que el tio li va traduïr, que bonic saber llengues, ella aprendria bé el francès, ja veia que amb el que havia après a classe amb el senyor Figueres poca cosa en faria, bé Chat si que ho havia entés.

Son, emocions, llengües noves, olor de violeta i de tabac. Prepara't Rochechouart, que vinc!

Ensaïmades per esmorzar.

- Vinga ves i diga-li a l'Amèlia que et doni 6 ensaimades ben bones i de pas porta un parell de barres de quart que ja hi passaré a la tarda a pagar-li tot.
- Sí mare, vens amb mi tia?
- Deixa la tia tranquil·la, ves-hi sola i torna depressa que el cafè ja és a punt i fred no val res!

Li agradaven molt els dies de vacances amb els oncles de França. la mare posava les estovalles blanques de fer festa per esmorzar, treia les tasses de porcellana de Limoges  i la sucrera, blanca verda i daurada, ella i la Maria tenien una tassa per cadascuna diferent , també de porcellana, molt boniques. Feia goig la taula parada així, feia festa i el cor s'eixamplava . Quan venien els oncles de França de visita un cop cada dos anys, feien festa major cada dia, i aquell any el feien doble perquè havien vingut abans per endur-se-la a casa seva tot l'estiu perquè aprengués francès com els francesos.

Quan va arribar amb les ensaïmades encara tèbies a la bossa de paper de la pastisseria, tots ja eren asseguts a la taula. El tio es servia cafè sense dir res, la tia se la mirava amb aquella mitja rialla dolça que semblava que l'acaronés, la Maria mirava d'agafar l'ensaïmada més grossa, la mare que la va veure va picar-li els dits i la hi va donar amb les pinces, el pare com el seu oncle callava i es servia i ella prenia nota amb la mirada de tot el que succeïa.

- Bé noia, demà cap a França - va dir el pare tot enriolat - ja ho tens clar que és molt lluny i t'hi hauràs de quedar i fer bondat tot l'estiu?
- I tant! Vull jugar amb en Pilú i el Milú cada dia, oi tia?
La tia se la va mirar mentre es servia una ensaïmada ensucrada i li va dir:
- Bien sûr ma chérie! Il faudra que tu commences à parler en français depuis demain, on ne te parlera que çà, ja veuràs que quan tornis parlaràs com una parisenca!
- Ostres! Però vosaltres em parlareu en català, no?
El tio va aixecar els ulls aquells grans , com de gripau tendre que tenia i rient va dir-li
- Bien sûr que non! Allí donde fueres haz lo que vieres i a França parlem en francès... tu també.

Caram ho deien de debó, rient, pero de debó. La panxa de cop va començar a fer-li sorolls, tot un terrabastall de budells entortolligats per la basarda de no saber-ne, de no entendre'ls , de no recordar-se'n...però cà! A classe era la millor amb el C, en francès, treien sempre molt bones notes. Doncs de seguida n'aprendria a més segur que si no els entenia sí que li dirien en català, feien broma.

Van passar el dia parlant dels plans del viatge, li van explicar que allà a casa seva tenien de veïns els Dijoux, i que la filla que era una mica més gran que ella ja l'esperava per a jugar-hi i ensenyar-li els racons més bonics de Rochechouart.

- Però entén el catala?
- No, la Sylvie només parla francès, per això tu aprendras depressa amb ella, ja veuràs com t'hi avindràs de seguida. És una mica xicotot, com tu, li agrada córrer, juga a voleibol i ara amb el Plan d'Eau podreu anar-vos a banyar cada dia!
- Jo també vull anar-hi! - la Maria reclamava la seva part del botí
- Tu ja vindràs quan siguis gran com la teva germana, t'hi guardarem un lloc ben bonic per a tu, no pateixis Maria.

Dormir, dormir aquella nit se li va fer molt dificil es van passar hores xerrant amb la Maria en veu baixeta perquè els pares no els cridessin l'atenció.

- Tu saps com es diu got en francès, J?
- Mmmm verre!
- I gat?
- Chat
- I vull anar al lavabo?
- Ostres? Toilette és lavabo però no sé com es diu tinc ganes d'anar-hi...

Així fins que la son les va véncer a totes dues. Ella però també pensava en com estaria en Campre? On aniria ell? Li havia dit Lyon. On estava Lyon? potser un cop a França podrien visitar-se. però com si no s'havien donat les adreçes ni els telefons. Haurien d'esperar haver tornat i explicar-se les vacances de cadascú.

Segur que a Lyon trobaria alguna noia francesa , això li deien la J i la G per fer-la enrabiar, ella no els demostrava mai que la ferien, com qui sent ploure, i a mi què que trobi una francesa, jo també trobaré un francès i ja us ho explicaré, o no! els responia.

La veritat, li feia molta il·lusió tornar a agafar un tren per fer un viatge llarg com els que havia fet amb la iaia i l'avi a Luzaga. Ara cap el nord, haurien de canviar de tren a la frontera perquè esl trens d'aquí no podien entrar a frança per les rodes. Li havien fet fer un passaport, que era com una llibreta petita verda amb lletres daurades amb la seva fotografia, el nom, el nom dels pares, l'adreça i molts fulls en blanc, que no sabia per a què els haurien de fer servir. La mare li havia donat a la tia. Amb tots els bitllets del tren. Quins nervis!!!

Un pitroig era a la branca del llimoner quan va llevar-se. Bon senyal! Ara sí que podia anar-se'n de viatge sense témer res, els àngels la vetllaven, els oncles també. Bon voyage!