CUS-CUS ET PROMENADE

Un nou diumenge, un dels darrers a Rochechouart d'aquell primer estiu a la francesa. Els parisencs s'havien llevat tard quan ella i en Ton-ton toprnaven de mercat amb la bossa plena de croissants i formatges per tenir-ne per tots els àpats. Quan van obrir la porta del carrer Romain Rolland que feia aquell soroll característic, clack, quan la pinça s'estirava i feia correr el petit mecanisme que tancava , en Jean Paul i la mireille obrien la porta de l'habitació taronja, la de la dreta a baix, ja anaven vestits de vint-i-un botó, bé anaven vestits a la parisenca.

- Bonjour Ton-ton, ça va? - la Mireille es va acostar fent un petó a la galta dreta i un altre a l'esquerra i de nou a la dreta, a Paris tocaven tres petons per cada bon dia que deies, a Rochechouart només dos

- Bonjour la petite! Vous montez faire un cafè? On porte des croissants!

- Bien sûr - va dir en Jean Paul, picant l'ullet a la nenatrista que es va quedar sense paraules - tu prends aussi du cafè, tio?

- Non. moi je bois du lait au chocolat, j'aime mieux! - va respondre la nenatrista entre avergonyida i orgullosa de poder-se explicar

- Tu parles très bien français, quand est-ce-que tu montes à Paris? À la maison on sera tres content de te recevoir petite cousinete - La Mireille acabava de convidar-la a anar a Paris,ja hi tenia dues cases la de l'altre jean-Paul i la dels pieds noirs de la família.

Un cop a casa van parar taula per poder esmorzar tots junts. Bols de llet blancs amb una ratlla blava al capdamunt, els plats blancs per posar croissants o baguette, mantega en barra, formatge blanc, confitura, sucre, cafetera olorosa i el pot de la xocolata. Tothom xerrant a l'hora en francès, en català, tot a l'hora amb paraules barrejades i sobretot molt de riure. tenir la tia de París allà era sempre estar rient.

Un cop esmorzats en Jean Paul va agafar la nenatrista de la ma convidant-la a anar amb ell, la Mireille i en Guide, el germà gran, a fer una volta pel poble.

- Tu viens? 

- Oui, où est-ce-qu'on va?

- On ira au Chateau et jusqu'au Roc du boeuf, à pied, ça te dit?

- Bien sûr! Est-ce-que je peut lui dire à Sylvie de venir avec nous?

- Bien sûr! vas-y on vous attend en bas!

Va córrer escales avall a cridar la seva amiga per poder anar juntes a passejar per fer gana per dinar. 

Les ties ja triscaven per la cuina, tallant verdures, moltes pastanagues, porros, cebes, julivert, cigrons que etaven en remull de la nit abans, patates i un munt de carn diferent, xai, vedella, pollastre i en una olla grossa que la tia guardava per les grans ocasions a l'armari de sota de cuina hi anava fent xup-xup un brou de carn, herbes variades, api, la casa era tota perfumada  amb aquelles flaires que alimentaven. El cus-cus estava en marxa.

Al castell van entrar a veure el pati d'armes, d'allà es podia veure tot el passeig de sota amb els grans castanyers centenaris, la gent que hi passejava, els nens que corrien i al fons el gran bosc que envoltava la carretera que menava fins al Roc du Boeuf, que era una gran pedra que en sostenia una altra i juntes semblaven talment un Bou. Si t'ho miraves des del pont romànic que hi havia damunt el petit riu que envoltava el poble pels peus. Després del pati d'armes es van fer fotos a dins les sales que es podien visitar, sortiren de nou i baixaren per la banda del safareig. Sí, Rochechouart tenia un safareig obert de pedra, mitjeval que va servir fins ben entrats els anys seixanta. la tia li havia explicat que els primers anys de viure aqui hi anava a rentar estiu hivern, quan l'aigua era gelada i havien de trencar-la, només hi anaven els refugiats, bé les refugiades que no tenien com fer calenta l'aigua per les grans peces de roba. Quina vida més dificil. pensava ella sense dir res, metnre caminava al costat del Jean Paul amb la Sylvie a l'altra costat . 

Arribaren al mur que donava a la cara del Plan d'eau. D'allà estant es veien tots els boscos, el Plan i la carretera que pujava, buida, un cotxe de tant en tant. Aquelles carreteres podien explicar la història de Napoleó, de molt abans dels reis anglesos, de l'ocupació alemanya, dels maquisards resistents i de tanta bona i mala gent que els havien recorregut fent que el paisatge que ara veien anés canviant sense fer-se notar gaire. Caminaren pels petits caminois fins arribar al pont i al bar van demanar dues Oranginas per elles i dues bières, o sigui cerveses, per la Mireille i en Jean Paul. Un cop fet el mig vermut cap a casa.

- Sylvie tu veut rester avec nous à manger? Tatà Rossita à fait Cous-cous, tu aimes çà?

- Oui! d'accord je lui dis à maman et je monte tout de suite!

Mmm, la taula era parada, en Ramon i la Léontine ja havien arribat i eren asseguts al seu lloc habitual, ells van rentar-se les mans depressa i van ajudar a acabar de posar gots i coberts mentre les ties anaven repartint les diferents viandes en grans plates de ceràmica. L'olor era fantàstica, uns aromes que si tancaves els ulls et senties transportada al desert, amb camells, beduins com a les pel·lícules que veia amb el Ton-Ton. Aquell de Lawrence d'Aràbia devia menjar cus-cus però aquest semblava molt més bò, molt més real. Va obrir els ulls quan la Sylvie va arribar fent-se notar amb un crit dels seus

- Alors les Puenté!!! On commence?

La tia va riure, en Ramon va serrar les dents, la Leontine va despertar-se, la Mireille va fer un riure forçat, en Jean Paul se la va mirar a ella amb complicitat d'amic, en Guide mirava la plata de la carn del Cus-cus i la Teresa badava, comme d'habitude.

- On commence! Donne moi ton assiete, allez! - va dir-li la tia trencant el gel i començant a servir.

En un tres i no res van anar servint aquella sèmola gustosa regant-la amb el brou dels mil gustos i amanint les viandes de pollastre, de xai, de vedella, pastanaga, dàtils,panses,cigrons... va ser un menjar de diumenge de festa major. Aquell cus-cus el guardaria a la seva memòria olfactiva i gustativa pels segles dels segles, amén.

- Qu'est-ce-qu'on fait ce soir?

- On va danser au grénier?

- On y vas!

L'estiu minvava, calia aporfitar cada minut. Tornar a casa, retrobar els amics de sempre, explicar les aventures i només amb l'Enric podria fer-ho en francès quan no volgués que cap dels altres els entenguessin. Una llengua per les idees i l'amor, una llengua pel secret i la tendresa. Tot amb aroma de cus-cus. El món s'obria en un caparró de nenatrista de dotze anys cap a tretze. 

KERMESSE DE LA FIN DE L'ÉTÉ

- Avui arriben els de Paris

- Qui són els de Paris, tia?

- La meva tia i els seus fills, són pieds noirs aquests i de dretes

- Pieds noirs? Que són negres?

- No, dona, no, que van néixer a Algèria i van haver de tornar després de la guerra de la independència

- Ah sí? I quan va ser això

- Ui es va acabar que tu justet tenies dos anys!

Una festassa, s'olorava a l'ambient. Amb en Ton-ton ahir havien comprat de tot, van aturar-se a la xarcuteria i van comprar paté de campagne, formatges nous, llonses de porc gruixudes, xai, pernil dolç, saucison. A la Coop també van carregar, tant que van haver de fer dos viatges i la Miravet els va entretenir més de mitja hora amb els seus famosos interrogatoris.

Hi havia una Kermese, una mena de revetlla, al jardí del carrer de darrera casa un lloc entre dues grans cases de pedra. Amb la Sylvie van decidir d'anar-hi a veure com es muntaven les llums, els fanalets de colors, les taules totes ben arrenglerades, quatre línies que s'anirien omplint d'objectes de tota mena. La Kermese es feia per comprar i vendre coses que la gent es desfeia de casa, làmpades velles, coberts de plata, plats desaparellats, gots de vidre i de cristall, col·leccions de monedes, i també menjar i beure per a tothom. Al final del dia es rifaven uns paquets de regal. Tot això li havia explicat tant la seva amiga com en Philippe que estava frisant per anar a passar el vespre amb tota la família per la Kermesse de la fin de l'été.

Aquella festa marcava la fi de l'estiu. Havia de començar a pensar en fer maletes i tornar a casa. No volia pensar-hi avui venien els de París! Com serien els de Paris

- Tu connais ceux de Paris?

- Oui, il est beau le frangin... tu verras et la fille est un peu, comment te dire?, un peu fi-fí

- Bon je m'enfous, tu viendras avec moi à la kermesse, no?

- Bien sur! 

Van arribar els de París. Van instal·lr-se a les dues grans habitacions de baix. Mai no hi havia entrat, eren dues sales amb unes finestres que donaven al carrer Romain Rolland. A la de la dreta hi havia una mena de cuina un parell de fogons, una pica d'aigua i uns llits malgirbats. La tia amb la tia de París es van posar a xerrar i a fer-los, reien, s'explicaven anècdotes sabudes de quan van viure juntes a Oran. Oran una ciutat de la mitologia de la família. Els nois van pujar a saludar els homes de la família. La noia va fer-li una moixaina, li va semblar simpàtica i no gaire "fi-fí" com li havia dit la Sylvie. Hauria de remirar-la. La tia de París era tota alegria, reia tota l'estona i no parava de parlar. Van passar les hores i es van fer les sis. Hora de sopar. Van parar la taula allargada, una amanida d'escarola i tomates tallats a rodanxes amanits amb alls trinxats sal i oli, pa per donar i per vendre, tots els formatges, el saucison, el jambon cru, diàlegs creuats moltes ganes de compartir-ho tot de recordar de riure de posar-se al dia de com anaven els estudis. El gran ja era advocat, la Mireille no estudiava, i en Jean Paul (un altre Jean Paul de Paris) estudiava medicina, el seu somni, allò que ella creia que acabaria estudiant. Li agradava. Aquella tarda vespre tots plegats van canviar-se, roba neta, colònia, pentinats i clenxinats i cap a la Kermese.

la tia i la Teresa no van anar-hi, elles tenien feina uns encàrrecs d'uns vestits que s'havien d'entregar a finals de setmana. Pe`ro li van donar dinerets, uns quants francs perquè comprès números per la Rifa. El joc de plats de porcellana de Llemotges que tenien i que treien per festes, una vaixella preciosa de colors diferents amb una sanefa daurada, l'havien guanyada un dia a la Kermese. Un cop doncs, van tenir sort.

Kermese, jocs, pomes amb sucre, crêpes de xocolata i ball!  Van ballar i córrer entre els que ballaven fins que en Jean Paul va cridar-les

- Allez les filles, on rentre!

Qualsevol protestava. Havien guanyat dues nines que ja pensaven a qui regalarien, a elles les nines no els agradaven gens. Les nebodes petites de la Sylvie segur que en dirien bé. Elles ja eren grans, nines, el que volien eren ninos com en Jean Paul de París...o això deien per sentir-se grans, descarades i seductores. 

Una  nit de grénier sense dormir i fent el trajo a mida dels de Paris. L'endemà tocava menjar cus-cus, la tia de París diu que el feia boníssim com quan eren a Algèria. Què era el cus-cus? 

VISITA A ORADOUR SUR GLANE

Acabaren de sopar, cadascú va fer la feina que tenia assignada, la Teresa desparar la taula, la nenatrista anar-se a posar el pijama, el Tonton desar els formatges a la nevera, la tia preparar tisores, agulles de cap, metros i la roba que s'havia de cosir aquell vespre. Cada dia era el mateix ritual.

- Noia, demà anirem a Oradour! - La tia li donava una notícia, anirien a un lloc del que sovint parlaven, Oradour, un poble que els alemanys van aterrar, van matar tothom i el Ton-ton i en Ramon se'n van salvar pels pèls, dues nits abans que entressin els nazis ells hi havien dormit. El dia que va cremar en Ramon i la Léontine es casaven. Fou el 10 de juny de 1944.

- Oradour? el poble cremat?

- Sí, vols anar-hi o no?

- I tant que vull, el Ton-ton em dirà a quina casa va dormir?

- Si, t'ensenyaré on vam estar - va aixecar-se amb el seu pas pausat, va deixar la cigarreta al cendrer i obrí el gran placard, l'armari adosat a la paret de la llar de foc inutilitzada per la gran estufa de petroli. Va obrir-lo amb la gran clau i en va treure una caixa de llauna amb dibuixos vermells i verts. L'obrí, va cercar una estona i finalment va treure unes fotografies.

- Mira, aqui estem tots dos, ho veus? Fa uns anys hi vam anar i ens van fotografiar just davant la casa, demà tornarem a fer la foto

A ella aquelles històries de quan van arribar a França, refugiats i es van unir als maquissards, que eren com els guerrillers, la fascinaven. El ton-ton li explicava com feien el que podien per sabotejar a la França ocupada que col·laborava amb els alemanys - els nazis - que eren els amos. Rochechouart era una vila roja, encara ara és dels pocs ajuntaments on guanyen els comunistes eleccions rera eleccions perquè han gestionat bé.

Van veure un film, de pet a dormir sota la flassada vermella del gran llit que s'enfonsava al mig i a somniar accions dels maquis guanyant la llibertat de cada poble. La tia li explicava com quan van arribar van posar-los a dormir al terra d'un gran graner, els van donar palla i una mena de màrfegues de mala manera i allà es van organitzar com van poder. Tot els picava. Com que no tenien carbó anaven a robar fusta pels camins, hi anaven les nits que no hi havia lluna, amb lluna no podien fer res perque amb la llum de la lluna se't veu de lluny i s'arriscaven a que les tornessin a Espanya. Sempre amb por al cos, sempre callant perquè no sabien qui era "facho" qui era maquissard. Pas facile de tout!

Matí net i clar, el cel transparent d'un blau suau, ni un núvol. Van prendre el cafè, ella va menjar-se el seu super croissant amb xocolata i cap al cotxe falta gent. Recolliren en Ramon i la Léontine i ella es va haver d'estrenyer entre la tia i la Léo al darrera de la Dauphine. Sortiren de Rochechouart per la carretera que porta a Saint Junien, travessaren els grans boscos per la carretera que anava mandrejant. Arribaren a una gran explanada. Deixaren el cotxe ben aparcat i agafaren un caminet que duia a l'entrada del que havia estat l'antic poble d'Oradour.

una sensació molt estranya. Els ocells, les papallones volaven de flor en flor al voltant del caminet però un cop entraren a la vila massacrada es va fer un silenci pesat. Només s'escoltava la gent, poca, parlant en veu molt baixa com quan estàs a missa o en un acte públic on no es permet parlar per respecte. La tia va donar-li la mà, la leontine es va acostar al Ramon i va agafar-lo de bracet, ell amb aquell posat seriós, petri va serrar les barres com apretant les dents, fent-se el fort. En tonton anava tot davant, van aturar-se davant un petit quiosc de fusta on podies comprar revistes amb un soldat nazi a la portada, feia por. Van decidir de comprar-n'hi una.

- Té, de record. Així podràs explicar-ho molt bé quan tornis a casa. Aqui van morir 642 persones només van sobreviure un nen que va fugir al bosc doncs era un refugiat alsacià que ja havia vist abans els SS i no va anar a l'escola i una dona que va poder saltar de la finestra de l'església amb un bebé, es va trencar les cames i va quedar amagada darrera unes mongeteres. tres dies de terror mentre els soldats alemanys van massacrar sistemàticament tothom. 

- Massacrar?

- Van matar en grup tothom. Primer van fer anar els homes a la plaça allà els van posar per grups de cinc als corrals de les cases, els metrallaven les cames i els deixaven morir així, les dones i les criatures les van tancar a l'església i hi van calar foc afegint-hi bombes incendiàries, no va poder sortir ningú.

- Però per què?

- Perquè es van equivocar de poble - va dir la Leontine

- Com? - la nenatrista no entenia que es poguessin equivocar de poble és que a la guerra també es trien els pobles per atacar?

- Sí Oradour sur Vayres era un refugi per nosaltres els maquis, Oradour sur Glane no, aquest poble era ple de col·labos, no veus quants cotxes, quantes màquines de cosir bones, quantes taules de marbre? eren rics aqui i colaboracionistes. justament aquell dia els hotels eren plens, hi havia un casament i les families dels nuvis eren totes aquí, cap en va sortir viu.

- Què vol dir col·laboracionistes?

- Que ajudaven als ocupants nazis en contra de la República francesa, com els feixistes a Catalunya - en Ramon ho va dir en un to sec, tallant, li dolia.

La nenatrista ja no va preguntar res més, la passejada va acabar en una visita a un cementiri immens a cada tomba hi havia llistes de noms, cinc, sis, deu, quinze...famílies senceres. A sota hi havia un petit museu-oratori on havien recuperat totes les reliquies, rellotges torturats pel foc amb l'hora fixada per sempre de la mort , pintes, braçalets, ulleres, moltes montures d'ulleres i trossos d'ossets i roba i ferralla. Tot era tancat i ben explicat en petits cartellets. Tenia ganes de plorar, sentia com li pujava una emoció estranya per l'esquena i li agafava el coll per dins tancant-li la gola. Ni un mot, va agafar-se fort a la ma dolça de la tia. Ella se la va mirar amb ulls tristos i clars.

- Saps? Les guerres no són bones per a ningú però el feixisme l'hem de combatre sempre. 

- Què vols dir tia? Què és el feixisme, tancar i cremar la gent com aquí?

- No només, el feixisme és la falta de respecte per la vida dels altres i la seva manera de viure, per això recorda sermpre allà on vagis fés el que vegis fer, respecte i viu deixant viure. Les meves idees no han de ser les teves. Has d'estimar la gent, ho enténs? 

- Em sembla que sí. Vols dir que encara que en Robert sigui un gendarme i vosaltres no us agradin els gendarmes podem fer el vermut junts i riure i ajudar-nos?

- Més o menys. Vols la revista?

- Sí. Vull explicar-ho bé.

Una passejada entre castanyers centenaris, arbres que guardaven el secret de tantes ànimes, va fer entendre sense comprendre'n tota la magnitud on era la ratlla entre el bé i el mal. I que saber-ho no et salva, et salva estimar. 

- Tornem?

- Tornem. Puc dormir al grénier amb la Sylvie, avui?

- I tant!

https://ca.wikipedia.org/wiki/Massacre_d%27Orador_de_Glana

ENTERRAMENT DE PRIMERA

Havien dinat com cada dia a les dotze. Sobretaula i tornar-se a posar a la feina, la tia i la Teresa a les agulles ella i la Sylvie amb en Tont-ton i la Leontine a veure el film i després passejada a estirar les cames fins al castell.

En Ramon s'estava acabant el seu te d'anís estrellat mentre la Léontine anava pesant figues, assegudeta a tocar de la taula, semblava una nina antiga, pell blanquísima com de cera, les mans amb les ungles perfectament perfilades, vernissades sense color i enllaçades envoltant-li el ventre, el jersei color vi tancat en ve baixa amb tres botons i la brusa florejada com una primavera de margarides grogues enmarcant-li la cara i els cabells rinxolats per una permanent a la francesa. Un gest entre absent i sever, els ulls tan blaus tancats , fent la becaina d'havent dinat, païnt.

Al seu costat, la tia, també dormia, just deu minuts, el cap blanc d'aquella edat indeterminada però on tot ja s'ha viscut i es repeteix, les mans grans de dits gruixuts d'haver-los fet treballar molt, l'anell d'or amb el segell a la dreta i el de casament ben lluent a l'esquerra formaven part del conjunt. El seu jersei era negre amb unes puntes blanques, camisa llisa, de cotó gruixudet blau fosc i faldilla no t'hi fixis. Als peus la Léontine sempre calçava sabates tancades ben agafades al peu, la tia espardenyes flonges tancades i negres, la Teresa que anava i venia de la cuina i el trinxant tancant-hi el sucre, els caramels i les caixes del nescafè i el te, era la que més arreglada anava. Ella duia sempre les ungles ben llargues pintades de vermell o de rosa, però pintades, els cabells se li havien quedat a un tall mig com de senyoreta de Paris dels seus anys trenta. Com els enyorava sense dir-ho aquells anys que va poder anar a París, tota sola amb una beca del gremi, per aprendre a tallar amb els modistos importants d'entreguerres. Què hi deiva haver viscut a la capital de la llum en temps de guerra la teresa, ella que a catalunya havia estat miliciana pel PSU?

El tio era a una cadira de balca, amb el seu Gitanes, la tele engegada, ja havien passat les noticies, el concurs, la publicitat i ara semblava que anava per fi a començar la pel·lícula. Era dissabte. Tocava film, que en deien ells. Mentre els de TF1 es decidien, es va fer un gran silenci seguit d'un rum rum de veus i gent que venien del carrer. Era estrany, a aquelles hores no passaven pas gaires cotxes, ni camions d'aquells carregats de troncs per fer-ne mobles, era l'hora del sol, de la calma pesada, què eren aquelles veus que semblaven un xiuxiueig de formigues nervioses?

La nenatrista es va aixecar de la cadira per anar-s'ho a mirar de la finestra a tocar de la cuina, va córrer les cortines blanques i va veure com una corrúa de gent omplia el carrer de banda a banda, anaven a poc a poc, vestits de negre.  Els homes amb barret, les dones amb mantellines.

Ostres! Això és un enterrament!!!

- Ramon, que pots venir? És un enterro oi?
- A veure, veja'm què dius, un enterro? - va atansar-se a la finestra observant atentament el moviment de la gentada i mirant-se-la a ella va exclamar - cony i tant que és un enterro! I jo que hi he d'anar...

Va dir un nom que no van entendre, va deixar el te, va agafar la jaqueta d'una revolada i va sortir com un esperitat per la porta escales avall. En Ramon era l'home dels contactes amb els amos de les fàbriques del poble. Era refugiat com ells, però durant la guerra va estar a la línia Maginot, va salvar-se de Mauthausen saltant del tren en marxa, va casar-se amb la Leontine just el dia que cremaren Oradour sur Glane, era un vell llop de guerra que sabia com acontentar els amos, els sabia detectar de lluny i en sabia el llenguatge. El de la caixa tirat per cavalls devia ser un d'aquests o un familiar. Tocava anar a l'enterro i quedar bé, a la vida mai no saps de qui hauràs de refiar-te i cal que se't vegi on toca veure't.

La Léontine de sobte va obrir els ulls, darrera les ulleres de cul de got que duia semblava talment una òliba espantada. La tia que va sentir el cop de porta, també va aixecar el cap de la seva dolça migdiada i agafant te ndrament la mà a la seva cunyada va dir-li:

- Ça va Léontine? Ramon viendrat toute de suite ne t'en fais pas!

Va semblar que l'òliba es quedava tranquil·la. La nenatrista va mirar-se-la com convidant-la a anar amb ella i sense dir-se res es van entendre. Així com qui no vol va acostar-se a la finestra i totes dues agafades de la ma com si s'haguessin tornat petites, petites, petites van anar seguint la comitiva.

Entre les primeres fileres de gent va apareixer un cotxe de cavalls, dos cavalls negres amb plomes a la testa com sorgits d'un quadre de primers de segle tiraven d'una mena de carrossa sense massa gràcia. Un home els duia les retlles marcant el ritme que tocava, ni massa depressa ni prou a poc aa poc, el trot just per no fer que el taüt saltés damunt aquella mena d'entarimat sinistre. Fascinant. No s'ho acabava de creure. Com podia ser que a França un lloc que tothom deia que era més avançat, modern sense complexes encara enterressin la gent portant-los en carrossa. Hi havia enterros de primera, segona i tercera?

- Ui nena ! - la Teresa era la que pontificava - la modernitat deixa-la pels parisencs! Això no veus que és un poble de mala mort? Són quatre pagesos i uns quants riquets, el que va a la caixa segur que és de bona familia. Als pobres els porta el cotxe aquell tancat, ni cavalls ni mules, de gasoil i depressa. 
- Calla boja! - la tia ja havia saltat - vols fer el favor de no dir bestieses!!!
- A veure si m'ho aclariu... tothom s'enterra així?
- No nena no, aquests enterraments només són per la gent de possibles que poden pagar-se la carrossa. La gent segueix el fèretre per tot el carrer que ja saps que va de l'església al cementiri ben recte i han de passar per davant de casa, volguin no vulguin. Quan es va morir el papà, el van portar amb un cotxe normal, com a Barcelona i sense tanta història. Si que vam anar a peu fins el cementiri, si és aquí mateix, però sense fer aquest numeret. A casa els numerets no ens han agradat mai!

Va reblar el mai amb una mirada seca a la germana petita que ja havia anat a posicionar-se a l'altra finestra passant llista de qui anava i no anava a la corrua darrera el finat, o finada.

- Tia, podrem anar un dia al cementiri? On és el teu papà?
- Mira si vols anar-hi demà li dius al tio i us hi acosteu amb la Sylvie que també hi té el seu avi, hi podeu portar unes flors de l'hort. I que t'ensenyin el "toneau"
- El què?
- La bota de vi que hi ha damunt la tomba del marxant de vins...és un monument conegut que està fins i tot a les postals de Rochechouart
- Una bota de vi , de sepultura?
- No dona no! Ell és enterrat a sota, a terra amb unes quantes caixes de vi, això diuen...

Aquells francesos no paraven de sorprendre-la. Com devien ser els cementiris de l'altra cantó? Hi hauria anat l'Enric?

Segur que no, li feia l'efecte que això d'anar a visitar els morts era una cosa estranya que ella feia perquè l'avi li havia fet entendre que la vida comença allà on la mort s'acaba. Cal dialogar-hi, parlar-li sense embuts, de tu a tu, per si fets aire, o pols, o llum,  o marieta intrèpida, algú dels que jeu sota terra o en nínxol te ganes de xerrar i comunicar-se. Cal saludar educat als que veus i als que presents, sense manies. No ho entendria pas això l'Enric, ni el Jean-Paul, ni la Sylvie tampoc. Coses de nenatrista.

LE GRÉNIER CHEZ DIJOUX

Eren totes dues al pupitre, sota els castanyers, amagades del sol. La festa havia passat, uns dies més parlant i rient per sota el nas del ball, dels petons, de les mans a les cintures i més avall, de la descoberta del desig i de la llibertat per viure'l. Allà es podia, allà no feia vergonya, ni por, ni fàstic, allà es parlava de la sexualitat sense saber que es feia perque ningú feia cares rares. S'hi feien bromes pujades de to, havia d'aprendre paraules noves, diferents i entendre'n les segones versions. Un goig.

Llegien, llegien en veu alta ella i la Sylvie li corregia l'accent. Llegien unes revistes plenes de sants, de colors i algun llibre amb cançons i poemes. Brassens, Jacques Brel, Le Forestier, Barbara, Yves Montand, Gérard Lénorman, Dalida, Johny Halliday, Sylvie Vartan i Aznavour, Piaf i Claude François, Gainsbourg i Juliete Gréco es passaven les tardes i nits escoltant tota aquesta colla, la Sylvie ajudava a desxifrar els mots i cada cop podia explicar millor el què sentia, el que pensava com creia que voldria estimar, qui era l'Enric com li agradava però com li agradava en Jean Paul i si aniria o no aniria a Paris i si sí?

- Tu viens ce soir au grénier?
- Je dois lui dire à Tatà! 
- Je viens avec toi, elle dira oui! - reia amb aquella boca ampla que tenia i els ullets menuts amagats entre les parpelles - Allez, monte! - pujaven l'escala negra de tres en tres.

- Tia, puc quedar-me a dormir amb la Sylvie?
- Bon mais tu dinnes ici , j'ai dejà préparée les nouilles. Sylvie tu dinnes avec nous?
- D'acord! je vais lui dire à maman - arrenca a córrer cap a la finestra del passadís l'obrí i d'un crit quedà clar que es quedava a menjar pasta passada per la paella amb formatge, allet trinxat i un polsim de julivert, de postres formatges amb baguette mentre es mirava a la televisió el Chiffres et Lettres on tots competien. La Teresa en sabia molt, en Ton-ton s'estava pels mots encreuats de la revisteta de la tele, la Tia en sabia més que ningú i la nenatrista ja començava a encertar-ne moltes. Avui no i hauria peli d'en Fernandel o sigui que podia anar a dormir al grénier.

Agafà el pijama, calces curtes, samarretes, la roba per l'endemà, xancletes  i passaren per la porta falsa. La casa que els tenia d'hostes era una casa antiga, amb portes que s'obrien al no res, portes que comunicaven dues cases i portes que no obrien enlloc. Les finestres eren totes guerxes, feina dels anys de neu i fred, de glaç i sol punyent un mes d'estiu, les parets de fora estaven folrades amb unes glicines que tenien el gruix d'un braç, heures i rosers, arran de terra margarites, conillets, trèbols i herbes sense nom. Un cop a la casa dels Dijoux van baixar l'escala de fusta entapissada amb catifa de flors marronetes i blanques i negres, tot molt kitsch, tot molt xava francès una mena de gust del malgust vist pels seus ulls però que li feia gràcia i li escalfaria molt el cor quan aquella vivència en fos record.

A baix a la cuina hi havia la mare de la Sylvie acabant d'endreçar plats, el pare era a la sala veient la televisió, van fer-li un petó a cada galta, se les va mirar murri per sota les ulleres, la mare els va donar un got d'aigua a cadascuna i cap al grénier falta gent. Van travessar l'habitació de la Sylvie per entrar al graner, un espai màgic amb olors fabuloses, pols a tot arreu, allà hi tenien una mena de "tocadiscos" i una pila de discs d'quells de 45 revolucions que van anar desgranant fins que els pares van pujar tocant a retirada.

Le Grénier era el símbol de l'adolescència efervescent que vivien. un lloc apartat, secret amb papers, llibres vells, discos, mobles trencats  i corcats, catifes abandonades, estris per treballar l'hort, candils, espelmes mig fetes servir, cassoles, quadres amb paisatges repetits , màgia en estat pur així es van conformar les parets de les emocions d'aquell parell d'amigues. Tant diferents, tant iguals.

Al crit de madame Dijoux : au lit les filles!

Elles, obedients tancaven el tocadiscos, deixaven els llibres i passaven al llit de tres pams de la Sylvie , obrien la finestra per veure el cel net, fosc i tacat de milers d'estrelles per seguir parlant, parlant, parlant fins quasi l'hora que el blau fosc es començava a trencar en una ratlla taronja violet. Aleshores queien rendides per la son i la fermesa dels somnis compartits, explicats en mitges llengues que semblaven francès del bo. Aiii! allà la nenatrista va deixar per sempre més la tristesa, va arreplegar un mot més gros, la nostalgia i va aprendre a dossificar-la els anys a venir. Aquell cau, aquell grénier passaria a la capseta dels racons on tornar, com el sotaescala de la casa de la iaia, l'hort de la Bonaigua, el gronxador penjat a la morera o el cementiri de Luzaga.

Parlant de cementiris, Rochechouart en tenia un de molt  bonic a prop de casa, visita obligada sense necessitat d'enterrar-hi ningú.

A Lyon n'hi hauria un d'igual? Com devia ser Lyon?

14 DE JUILLET

Feia dies que li havien explicat que el 14 de juliol era la festa nacional. Una mena de gran festa major on tothom hi era convidat. Aquest any farien els focs artificials a baix, al Plan d'Eau. Els Dijoux hi anaven i els tios van donar-li permís per anar amb ells, de fet eren la seva segona família allà. Aquella gent s'estimaven molt als tios i a la Teresa i a ella l'havien mig adoptat també, li'n deien "notre fille catalane" perquè ja els havia quedat clar que "d'espagnols" no n'eren cap dels que vivien a Rue Romain Rolland 89.

Com per art d'encantament ja parlava amb fluidesa el francès, a casa amb els tios, la Teresa, en Ramon i la Léontine també, havien deixat el català només per quan trucaven a casa per donar notícies i prou. La televisió hi ajudava i les matinals de contes i jocs amb en Philippe van ser crucials.

Arribaria al cole a fer vuitè i seria la millor en francès. O potser l'Enric també el parlaria igual de bé? Ja veuríem com aniria la cosa. Hi pensava, però no tant, pensava en com els explicaria a les amigues aquestes vacances fabuloses. Els agradaria? Es sentirien geloses? Se n'alegrarien? Que féssin el que volguessin ella estava rient molt cada dia, havia après a collir mongetes i tomates de l'hort, a fer-se el llit gran sola, a rentar-se amb una palangana com els gats, a cuinar pasta amb all trinxadet i mantega, a jugar a la petanca, per avorrit que fós i també a collir castanyes al voltant del castell.

Arribava l'hora, eren quarts de vuit, feia dues hores que havien sopat. S'havia canviat quatre vegades la camisa, cap li agradava prou.Va baixar a ca'ls Dijoux que estaven a la porta empolainats, ben pefumats i a punt de marxa. La Teresa se les mirava de la finestra estant, la Sylvie li va picar l'ullet tot rient, van anar tirant carrer avall, trobant gent que també volia veure els focs de la platgeta estant.

Oh! sorpresa! quan van arribar, van veure que havien muntat un envelat a la part del fons de la platja, els focs els llençarien de la banda dels gran casalot, així es veurien tant des de dalt del poble com des de la vora de l'aigua. Ella i la Sylvie amb els cinquanta francs a la butxaca van anar directes a les parades dels núvols de sucre, en van demanar un per cadascuna i un altre pel Philippe i en Xavier que també se l'havien endut. Més tard van arribar en Michel i la Géneviève. Tot d'una, al punt de les deu es van apagar els llums del camí, es va fer un gran silenci i tothom va aguantar la respiració.
Ells havien pogut agafar un bon lloc a la pujadeta d'herba just a la línia de la sorra que feia de platgeta, es van estirar i a veure i a gaudir dels focs.

Pum, xxxxst, fiiiuuuuu, crack, pum-pim-pam, xsssst!!!! El cel fosc com una caua es va anar tenyint de vermell, de daurats, de groc, de vert, i aquell soroll de quan peten els cohets que et fa encongir l'estómac i apagar un crit a l'entrada de la gola. Amb la Sylvie es van mirar lleument per comprovar que els agradava aquell espectacle sense dir res , elles s'entenien sense dir-se res i reien de les mateixes coses. Per a la nenatrista conéixer a la Sylvie va ser com fer-se una germana nova per sempre. Un dia ella li ensenyaria el seu de poble i la portaria a Barcelona i a la platja de debó la de mar amb aigua salada i roques, ben diferent d'aquell llac, amb onades de debó de cresta d'escuma blanca, de ben segur un dia vindria a visitar-la sola o amb els tios.

Un cop els focs acabat amb un raig de vermell blanc i blau, els colors de la bandera francesa, pels altaveus va sonar la Marssellesa, l'himne de la República gala tothom es va aixecar i van cantar com una sola persona allò de : "Allons enfants de la patriiiiii i é, le jour de gloire est arrivée..."  feia posar la pell de gallina. En acabar a córrer!

Cap a l'envelat falta gent, una excitació entre totes les amigues de la Sylvie i els amics que corrien per allà, en Gérard, en Jean Paul, la Thérèse, la Mireille, la Jeannette, els nois se la miraven a ella com una novetat, les noies reien amb ella i li explicaven històries dels balls de l'any passat, hi havia molta gent de fora fent vacances, molts parisencs. Sabien que eren de París perquè les matrícules dels cotxes anaven amb el 75, els del Limousin duien el 87, era ben diferent de com ho feien a espanya amb les inicials de cada provincia. Coses noves, maneres de fer diferents.

Van entrar a l'envelat, hi havien tot de cadires a banda i banda de la pista, una mena d'entarimat entrant a ma dreta i una orquestra preparada a iniciar el ball. La Sylvie va dir-li que passava de ballar, a ella no li agradava gens, ella es delia per ballar, la música li encantava, amb el pare i la mare a casa, a les festes majors , al carrer, a la plaça sempre ballaven però si ningú no venia a treure-la com ballaria? Perquè allò era molt tradicional, les noies s'asseien amb les mares o les germanes grans i esperaven que un noi anés a demanar si volien ballar. Els amics de la colla s'ho feien amb les de la colla. Van seure juntes, xerraven es deien acudits, miraven de reüll els nouvinguts i tot d'una la nenatrista va veure un noi que venia directe cap on eren. Va girar-se per veure si al darrera seu hi seia algú i quan va tornar a mirar endavant tenia aquell noi allà, palplantat, somrient amb una filera de dents ben posades i blanques , un serell de l'època, com dels Beatles que li allargava la ma convidant-la a aixecar-se. Ella que es mira la Sylvie que del riure que tenia no podia badar boca, se li havien fet els ulls petits, petits i amb un gest de la mà dreta l'empenyia pràcticament a sortir a la pista. No s'ho va pensar gens.

- Est-ce-que vous voulez danser avec moi?
- Oui!

I a danser, danser,danser fins que va agafar caprodo i tot anava en doina i unes ganes de petonejar-lo com mai no havia tingut per a ningú, van fer-s'ho venir bé en un moment que la pista estava petada per esmunyir-se i anar a respirar vora la platgeta. Una lluna radiant, tot fosc i va provar per primer cop quin gust tenia un petó petó fet per un francés. Ai! la mare! I ara què? Més petons i abraçades i un desfici...

Uns petons unes quantes caricies fins arribar just a la ratlla d'on es podia, una escalforeta que pujava per l'esquena, feia que els mugrons de tots dos es disparessin i ... prou.

- Excuse-moi mais il faut que je retrouve Sylvie...
- Mais, tu pars?
- Oui, mais tu resteras là où tu pars vers Paris ?
- Non je suis là jusquà la fin de la semaine prochaine
- Tu veut mon telephone?
- Oui, je pourrait t'appeler demain?
- Oui, mais je ne sais pas si mes oblces vont vouloir me laisser sortir, mais on pourrait se voir au chateau? Tu sais où c'est?
- Oui...je t'aime.. - va dir-li aquell francès melós, guapo, especial - Tu viendras un jour à Paris?
- Oufff, j'aimerais bien... on peut s'écrire - va contestar ella atabalada, perduda i sense saber què fer per treure's de sobre les mans , la calor, el desig i les ganes.

Va posar-se bé la camisa, els pantalons, els cabells i va tornar sola cap a l'envelat sabent que la mirada del Jean-Paul, així es deia el parisenc, li resseguia l'esquena.

- Alors ma vieille!??? Où est-ce-que tu était??? - La Sylvie es fotia d'ella rient per sota el nas
- Tu sais... je crois que je suis tombée amoureuse, bon il s'appel Jean Paul
- Tiens, tu sais son prénom? Alors tout va bien il faut que tu ne dises rien a Thérèse où elle en voudrat savoir de plus et tous les sécrets, et ton Enric alors?
- Tais-toi! - Ja havia posat el dit a la llaga...però segur que l'Enric allà on hagués passat el seu catorze de juliol també hauria trobat alguna francesa per fer-se el primer petó-petó, o el segon.

França era llibertat, no tenien por de parlar del cos, de parlar de l'amor, de dir-se coses boniques de mostrar-se enamorats o enravenats, que en aquells moments la distinció es feia dificil. I la música, els cantants que sentien a la ràdio a totes hores explicaven històries que a casa encara ni arribaven. Aquest seria un secret que compartirien segur amb l'Enric en tornar-se a veure. O no.

Le Pland'Eau

Van agafar el cotxe, une dauphine que en deien de color crema, per anar a recollir en Ramon i la Léontine. feia calor, la tia va dir al tio que l'agafés i la portés a banyar i ell i en Ramon podien distreure's jugant a la petanca.

- Anem a banyar-nos?
- Anem! Que teniu piscina a Rochechouart?
- No tenim el Plan d'Eau?
- El Plan d'Eau?
- Vés a cridar en Philippe si vol venir i que ell t'expliqui què és, agafa la tovallola i les xancletes

Sense pensar-s'ho dues vegades va canviar-se a l'habitació d'una revolada, biquini vermell amb floretes blanques diminutes, tovallola blava amb ratlles blanques i grogues, xancletes blaves de l'estiu passat i al damunt una bata de topos d'una roba de cotó de color taronja i cap a baix a buscar el company de gresca.

- Philippe!!! Tu viens?
- Oú?
- On va au Plan d'Eau. Tu sait ce que c'est?
- Mais oui! c'est un grand lac il y a des poisons, une plage et des pédalos, oui je viens!

Carai quin lloc més fantàstic que anaven a veure un llac amb peixos on t'hi deixaven banyar i que a més tenia barques a pedals. Prometia aquella tarda.

Va ser la primera de moltes, aquell dioa amb en Ramon i la léontine primer van aturar-se al camí de dalt, van baixar i la léontina va agafar lloc a unes taules amb parassol va treure de la seva bossa una Orangina fresqueta i dues més per ella i en Philippe. En Ton-ton va anar a aparcar el cotxe al final del camí on tot just s'estrenyia el pas del riu que donava forma a aquell llac espectacular, quan va tornar venia carregat amb la seva capsa foradada amb les boles de la petanca. En Ramon ja havia col·locat les seves a terra després de saludar tot d'homes que pel que es veia feia estona que hi jugaven.

El joc de la petanca el trobava avorridíssim, veure com acabaven fent fora la bola petita no veia quin interès tenia i anar apamant quina bola feia fora la del contrari tampoc, però en aquell país tots estaven bojos amb les boletes de metall pesat, coses dels francesos!

En Philippe va treure's la samarreta i els pantalonets curts, els va plegar al costat de la seva tovallola i va acostar-se a l'aigua a poc a poc, no feia cara que allò de l'aigua fos el seu element. Ella va treure's la bata de topos la va deixar de qualsevol manera a sobre les xancletes i va correr fins a dintre l'aigua de ciop per treure's de sobre la calor, xipollejant , rient i mullant en Philippe que encara s'ho pensava si ficar-s'hi o no.

- Est-ce-que tu sais nager? - Va dir-li en Philippe amb un fil de veu i mig avergonyit
- Oui? Tu ne sait pas nager? Tu veut que je t'apprenne?
- D'acord mais doucement, l'eau profonde me fait peur!  - els ulls se li van fer grossos darrera el cul de got que duia per ulleres, de cop aquella carona de granoteta simpàtica que tenia es va convertir en el d'un gripau menut i amoinat
- Allez, viens, rentre dans l'eau jusqu'au point où je suis! Ce n'est pas profonde! . Va anar-lo a buscar, li va donar la mà i el va fer entrar caminant, enfonsant-se els peus al llot del llac, fins que van quedar cobert a sota aixella.

En Philippe respirava amb dificultat, mig espantat, ella es va sentir de cop molt gran. Ella sabia de nedar perque de ben petites la mare les havia portat a piscina i cada estiu, fins aquell a Rochechouarrt havien hagut d'anar a cursets de natació volguessin o no volguessin. Ara era el moment de fer-ho servir.
- Regarde - va dir-li al noi tot posant tota la cara dintre l'aigua i bufant per treure l'aire - Ton tour!

En Philippe va anar fent el que ella li deia, ara fica la cara a l'aigua i respira com puguis, ara agafa'm les mans i estira't a l'aigua, el llac t'aguanta, ara pica de peus acompassadament. A prop  del trampolí van trobar les fustes ideals per fer peus! Van fer moltes classes fins que en Philippe va saber nedar tot sol com un peixet. Pel  14 de juillet, la festa nacional, va poder ensenyar a tothom que ell també en sabia de nedar.

Aquella tarda al Plan d'Eau es va acabar amb una volta pel llac pedalant com dos professional damunt d'u d'aquells patins. Es veia el poble al fons a dalt de la muntanya, amb el castell majestuós vigilant-los, al voltant del llac gent que passejava amb gossos i canalla, la platja plena de tovalloles, la Léontine com una estàtua no s'havia mogut del lloc on la van fer seure quan van baixar del cotxe. En Ramon els feia senyals de !sortiu de l'aigua!" Van girar cua, van gtornar el patí i cap a casa falta gent.

- Tia, hi podré anar sola al Plan d'Eau?
- Sola? No pas encara, quan la Sylvie plegui de la feina aquesta que té i sigui a casa amb ella si que hi podreu anar.
- On em dutxo?
- Ai on et dutxes... si no us heu atura't a cal Ramon aqui no en tenim de dutxa, que no ho recordes. mira ara t'escalfo aigua i preparem la palangana grosa de l'habitació, et rentarem per parts , primer el cap aqui a la pica de la cuina que deu estar ben ple de llot del fi , oi que sí?

Ai les palanganes blanques, l'aigua escalfada, la pica de la cuina per rentar el cap de l'inrevés, les mans dolces de la tia posant-hi sabó, i eixugant-la abans de posar-se el pijama...allò eren vacances!

Mercat i Miravet espieta.

- On y va?
- Allons-y! 

Amb en Ton -ton van agafar la bossa i el cistell i cap a plaça falta gent!

Els matins dels dijous hi havia mercat davant de La Poste - Correus - venien marxants de roba, de sabates, uns que venien cassoles i molts pagesos amb verdures fresques, formatges, llet, flequers amb pans de mil sabors i olors. A la nenatrista la fascinaven els mercats i aquell en particular. Un cop arribats amb el tio van fer una volta sencera mirant-se totes les parades, un cop feta, baixaren al carrer de sota l'església i ella l'esperà a fora del bar. Ell comprava cada setmana una butlleta del "tiercé", una mena de loteria lligada a les curses de cavalls que es feien en algun lloc de França i un paquet de Gitanes decolor blau electric, aquell ritual era com el de la "quiniela" amb el pare i el tiet Antonio.

Cada divendres a Sant Just anaven a "tirar la quiniela" a veure si feien un catorze - tirant-la ja podeu imaginar si els va tocar mai -. Va trigar molts anys en entendre que fer un catorze volia dir haver endevinat els catorze resultats possibles dels partits de futbol que es jugaven cada cap de setmana. Si et tocava un catorze, deien, ja no havies de treballar mai més... Però ca!  la mare li havia explicat que al pare li va tocar un cop un catorze i van tenir diners per comprar-se el mobles del menjador del pis on ella havia nascut, el pis del carrer Badó, els mobles del menjador només i van seguir treballant.

Sortint de fer el "tiercé" remuntaren per passar primer a la fleca, la baguette a la bossa de roba, després a cal "boucher" que vol dir "carnisser", allà el tio comprà una mica de pa de fetge, unes llonses de porc i pernil dolç. En acabar la ruta es tancava a la Coop, que era el supermercat de la cooperativa de pagesos del limousin, sempre anaven a comprar allà el cafè, el sucre, l'oli de girasol, les nouilles (la pasta), le riz (l'arrós) i alguna verdura els dies que no hi havia mercat. Ara ja s'atrevia també a anar-hi tota sola, ja s'entenia per pagar i comptar el canvi en francs.

Sortint de la Coop feien marrada pel carreró petit, el Ton-ton no volia que "la Miravet" els veiés passar perquè era una pesada que sempre preguntava el que no calia preguntar i el posava en compromisos. A la nenatrista la "Miravet", que es deia Rossita, era una dona que la feia riure. Quan es passejaven amb la Sylvie pel poble, les espiava darrera els cotxes. Estava una mica grillada o potser no, era una dona excèntrica de sempre.

Ella no era una "refugiée" deia sempre la tia. Ser "refugiée" volia dir haver fugit de la guerra, de la presó a l'Espanya de Franco, presó que va patir el seu germà, en Pepito vint-i-dos anys i un dia havent-li commutat una pena de mort.

Ser "réfugiée" també volia dir saber agraïr que a França, allà on vivien ara, els havien donat la possibilitat de tenir una nova nacionalitat, si la volien, després d'uns anys de portar el carnet de "refugiée". Per com en parlaven entre ells i amb els Dijoux o els Blanc, tenia alguna cosa a veure amb la dignitat, l'honor, el no abaixar el cap i seguir el que un creu i defensar-ho sempre. Tenia a veure amb aquell francès polit que tots parlaven a casa, al carrer i amb el català empordanès ple de paraules sonores que feien dringar l'aire, l'empordanès del pati de les monges a Castelló, de les sardanes a plaça, de les anades al riu a pescar amb el papà, la mamà i l'amiga de la farmàcia, la Mercè Vies.

Ser "refugiée" també volia dir no ser francès de primera, encara que s'haguessin integrat. Volia dir deixar passar els senyors de tota la vida del poble al davant quan hi havia una festa major, una kermesse, o un campionat de pétanque. Volia dir no estar a les llistes dels resistants, tot i haver estat els primers en dir als francesos que els acolliren de grat per força als seus estables : "si entren els feixistes sabreu el què és bo!" Oradour sur Glâne els ho va dolorosament ensenyar.

Tot això i coses que callaven volia dir ser "refugiée". Tenir memòria i no fer-se mala sang, gaudir de la nova gastronomia que per ells seguien sent trumfes, carrotes, pèsols i meló francès amb el plat de formatges a les postres. Amb el pas dels anys i més viatges de vacances, la nenatrista va anar entenent el pes,el valor i el significat profund que tenia aquella manera de diferenciar els que havien arribat allà com a "réfugiées" dels que van arribar-hi més tard com emigrants econòmics, gent pobra de l'Aragó, de la Catalunya del Sud i portuguesos, majoritàriament.

Ella, la Miravet, havia vingut després, primer va venir el seu home que el van fer anar buscar a Miravet per la fàbrica de terrissa expressament, en Ramon i un altre senyor del poble li havien fet els papers i tramitat tots els permisos perque pogués entrar a França, van buscar-li una casa que pogués llogar a bon preu i mentre l'arreglaven vivia a L'hotel de France. L'arribada de la seva dona - la famosa Miravet - i els seus fills va tenir entretingut a la gent del poble moltes setmanes i al cap dels anys les anècdotes encara s'explicaven. Ja les desgranarà en el seu moment, ara ella tornava agafada de la mà del seu Ton-ton, amb el cistell ple de bones menges, la baguette a unt per ser entaforada al seu cau de la cuina fins a l'hora de dinar, la butlleta del tiercé a la butxaca i l'olor inconfusible dels Gitanes que fumava el tio.

Rochechouart li agradava. Ja ni recordava els dies que portava allà, ni els dies que feia que no sentia ni la mare, ni el pare, ni la Maria. Els haurien arribat les postals? I a l'Enric?

L'hort del Ton-ton

- Véns a l'hort? Vaig a estendre la roba
- Sí, espera que em calço

Va anar corrent a l'habitació i de sota el llit va treure'n unes bambes blaves , se les va calçar i cordar ben depressa mentre la tia l'esperava amb un cubell de color groc claret ple a vessar de roba neta per estendre.

Baixaren juntes l'escala, tot xerrant. Li agradava anar a l'hort. Havien de travessar per davant de la casa dels Dijoux, passar una mena de corredor i sortien a un espai frondós, bonic, al fons, de frontera el bosquet, a ma dreta un petit cobert fet amb quatre fustes, i els lavabos, havien de baixar allà per fer de ventre, eren unes comunes fetes amb fustes velles ennegrides, un banc i un forat que no es veia on acabava. Al matí hi anaven amb el ton-ton carregats amb els orinals - galleda a buidar-los i durant el dia, quan tocava. La tapa de la comuna era també feta de fusta, aquesta blanca, que encaixava perfecta. El paper per eixugar-se eren papers de diari vells retallats, a casa els tios de Bellcaire també en gastaven dels mateixos per la comuna i a Sant Just a casa la tia Enriqueta també, s'assemblaven molt.

Just davant la comuna començava el gran rectangle de terra treballada pel ton-ton i el monsieur Dijoux. Allà s'hi passaven moltes hores. Hi anaven amb en Philippe per jugar a pilota just al costat de l'hort. Amb la Sylvie a llegir sota els arbres, en el gran pupitre de l'antiga escola , es posaven juntes i llegien en veu alta, la Sylvie la corregia quan deia una paraula malament i reien molt. Al costat dels arbres hi havia un gronxador que els feia volar fins quasi tocar el cel amb les puntes dels peus. Aquell era un racó del paradís, encara no ho sabien, però en créixer, aquell petit bosquet amb pupitres i cadires amagades entre el vert, llum filtrada i aire net es convertiria en una de les definicions emocionals de paradís.

L'hort, ai l'hort!. Era molt diferent d'aquell de la Font de la Bonaigua, aquest era més auster, s'hi feien patates, tomates, moltes mongetes i cebes tendres, carabasses i el que més li agradava per diferent eren els ribers vermells que feien groselles. Tot al voltant de les tanques de pedra d'aquell gran pati hi havia plantats ribers vermells i hi podien anar a agafar els fruits i menjar-se'ls sense passar per enlloc més, també hi havia un albarcoquer i una prunera un gran til·ler i castanyers i xipresos. L'aigua era d'un pou que tenien al costat dels galliners .

Baixar a l'hort amb en Ton-ton no era com anar a la Bonaigua amb l'avi però s'hi assemblava i només el fet de poder terrejar, d'arrencar herbes i treure carrotes de sota terra per l'amanida ja la feien feliç per tot el dia. Allà aprenia les formes dels enciams, que no tots els melons són blancs, els de França eren taronges de dins i tenien un gust molt diferent.

Les castanyes que collien a la tardor en feien una crema dolça boníssima i també les guardaven en conyac, eren bonics els bocals amb castanyes al cognac de color ambre pujat de to com de sucre cremat. Le Limousin c'est Terre de chataigners, tu savies? li va dir un dia la madame Dijoux parlant mig francès mig llemosí, que ella en deia patués. A vegades la sentia parlar amb la tia i semblava que parlessin català, però no, era llemosí i hi havia moltes paraules que s'entenien i es deien igual. La tia i en ramon explicaven que això va fer que quedar-se en aquelles terres els fós una mica més fàcil. La gent de pagès parlaven llemosí i s'entenien amb els catalans refugiats com si ho haguessin fet tota la vida va ser una eina per fer-se respectar i també per crear confiança, de fet en la llengua eren més germans que cosins llunyans.

- Tia, t'ajudo?
- No cal, ja he penjat el darrer llençol, ja vindràs a la tarda a recollir-los tu, voldràs' En philippe t'hi ajudarà, hi arribes sola?
- I tant, arribo al cordill bé, no pateixis i amb en Philippe te'ls pujarem plegats i tot.

La vida a Rochechouart passava a càmara lenta, els dies eren llargs, cada cosa es feia al ritme que necessitava, ningú tenia pressa. Temps per parlar, temps per dormir, temps per menjar i llepar-se els dits, temps de collir verdura i temps de riure i correr i pintar i xerrar.

L'ànima s'amarava d'aquell aire net d'un llogarret del bellmig de l'hexàgon. Què devia fer a l'altra punta el seu bon amic? Avui aniria a La Poste per enviar una colla de postals, una per ell.