Terror era el que sentia la nenatrista, cada vegada que a una classe, el mestre se la mirava, feia una pausa i tot seguit l'anomenava indicant-li amb el guix a la mà que podia passar a la pissarra.
Terror. Quedar-se en blanc. No saber què dir, ni com, ni per què. Tot de sensacions fastigoses recorrent-li l'esquena de baix a dalt i torna a baixar.
Terror, si era la classe de matemàtiques -allò dels números no entenia què volien que hi fés mai - quedava garratibada, blanca sense saber com resoldre el problema. L'acabava resolent, sempre. Però aprovava els exàmens amb la sensació d'haver tret la rifa. Passar a la pissarra a fer arrels quadrades sentint que a l'esquena se li clavaven les mirades de tots els de la classe, - eren quaranta! - li feia venir basques, mai no es va queixar.
S'aixecava, molt segura d'ella mateixa -fer un pam més que la majoria dels de l'aula ajudava a mantenir la compostura- agafava tremolant, sense que es notés, el guix d'entre els dits del mestre i apa, a resoldre el problema.
Terror. Va sentir terror escènic fins ser molt gran. A la universitat ja li passava menys, tot i que era de les que si podia, no feia discursos davant els companys d'aula. A la cafeteria, a les assemblees, als passadissos, entre gent igual, sí que feia el préssec a consciència i el pallasso tant com podia i més. Tot el terror i pànic escènic que sentia lligat al coneixement que li semblava que no assoliria mai, entre amics i coneguts es diluïa com una gota d'aigua a l'oceà.
De petita, la va enxampar un cop el mestre de química - devia ser a sisè d'EGB - mentre ella feia el ximple, imitant-lo, fent-ne una còpia quasi perfecte, caminant amunt i avall del passadís, aquell mestre engolat i seriós amb bata blanca va arribar on ella feia l'espectacle. Els seus companys de classe per més ganyotes que li feien, mirant d'avisar-la, no van aconsseguir que ella sortís del personatge i el personatge, o sigui el mestre, va atrapar-la, vaja, va enxampar-la en plena actuació. No va tenir més remei que, aguantant-se el riure per sota el nas, castigar-la a escriure cinquanta vegades : "Respetaré a mis maestros".
- Senyoreta, torni a classe i escrigui cinquanta vegades: "Respetaré a mis maestros". Y ustedes a su aula si no quieren acompañarla en la redacción.
Els càstigs d'aquelles escoles estaven a l'alçada del que representava una manca absoluta de respecte per l'educació. Consistien en fer que els nanos escrivissin cent, dues centes, cinc centes vegades la mateixa lletania. L'únic servei que li van fer a la llarga, és que encara recordava com comptar amb xifres romanes i poca cosa més.
Terror i vergonya. Dos sentiments empalagosos, grisos, petits, maldestres, molestos que es forjaven amb frases innocents en aparença, que inundaven el cos i l'ànima de la nenatrista així com la de molts dels seus amics de carrer, d'escola, de temps.
- No veus que aquest jersei no t'està bé? Mare meva quin desastre!
- Que no saps quina és la regla del sis? Però si això ens ho ensenyaven dos anys abans que a vosaltres ara!
- Abaixa't la faldilla que ensenyes les calces
- No et toquis el nas que hi trobaràs petroli, que no veus que se't farà gros com una patata!
- Mira la fulana que bonica que va i tu amb aquests cabells! Pentina't o no surts!
- Si no ho saps, val més que callis!
- T'hauria de caure la cara de vergonya...
- Ai si li dic a la mare!!!...
- I si et veuen els veïns a aquelles hores? A casa a les nou i s'ha acabat el bròquil.
- Al ball sola no hi pots anar, què diria la gent?
L'amenaça per sistema, denigrar en les petites coses, establir el dubte irracional sobre qualsevol actuació. Tot plegat per instaurar un règim de terror a l'actuació lliure perquè se suposava que això feia "gran", "curtia" i l'únic que provocava en realitat era que criatures sensibles es tornessin apagades, que els més valents fossin titllats d'eixelebrats, que els eixelebrats a vegades es confonguessin i es creguessin valents, que els que tenien idees pròpies acabessin per tancar-les en un saquet de sorra al cervell o a la gola. Potser era per això que la nenatrista patia sovint de mal de canyó i mal d'orelles, li feien mal els mots guardats a la gola just al darrera de l'amigdala dreta i no volia seguir ni escoltant, ni sentint, tantes frases absurdes per l'ànima lliure que l'habitava. La ferien. La molestaven.
Al terror se'l combat amb acció, amb colors i tornant-te invisible als ulls de massa gent, possibles agressors de paraula moralista.
No estava pas segura d'haver-ho aconseguit del tot. El pànic escènic, de gran, ja no la superava, però davant d'algunes situacions de vida qüotidiana encara es podia trobar que les paraules s'embarbollessin al darrera de la llengua. Entrar i sortir dels bancs a negociar el que fós li provocaven una reacció corporal inaudita. El cos recorda i entrar a negociar números era com sortir a la pissarra de la classe de mates i pensar: no en sabré. S'atabalava sistemàticament.
Terror difús el que els adults projecten damunt de la canalla amb frases innocents que són terribles.
Alerta amb les paraules!
Deixen solc.
