EL TEATRE DELS POBRES I

S'afanyaven a vestir--se de vint-i-un botó, calia anar ben polits i arreglats a missa de diumenge. Quan era a Palafrugell , aquell era el ritual dels diumenges a la tarda. La Maria Rosa iniciava com una mena de processó que anava de la dutxa on tot d'olors exquisides en sortien, olors fresques de sabons i cremes i colònies, la Victòria feia un camí similar a la seva dutxa i tot plegat en plàcid que sempre era l'últim , també era l'últim en rebre els retocs de les dues dones que més se l'estimaven.

Dutxa. Cabell ben assecat i ondulat naturalment, elles molts laca , ella gens, colònia sobre la pell, damunt de la roba i unes gotes per perfumar el mocador de fil, blanc i ben planxat com una galeta quadrada perfecta que duia sense excepció a la butxaca dreta de la trenca. Si, en aquella època enlloc d'abric, jaqueta o gavardina tocava "trenca". Una trenca blava de llana blau fosc amb caputxa i botons d'os que es tancaven amb una mena d'argolleta feta de cuir tintat de blau. Calia anar ben conjuntats. Perfumats però discrets.

Diumenge rera diumenge si era de vacances a casa dels parents carnissers, tot tenia un guió pre-escrit. Es llevaven d'hora, obrien la botiga, la Victòria anava a plaça a obrir la parada, en plàcid li duia la carn i les botifarres necessàries, la Maria Rosa es quedava al carrer Estret i els ajudants del moment (l'Antònio, la Mari, en Nico...) es repartien la feina entre un lloc i l'altra. Quan ella es llevava, sempre més tard. De més petita pujava la Maria Rosa a fer-li l'esmorzar o la tia Llúcia, un bon got de llet fresca escalfada i amb cacau i torrades amb pernil dolç. Mai n'ha menjat cap de tan bo com aquell que menjava a casa els de Palafrugell. Un cop esmorzada ja tenia la roba preparada que tocava per la meitat del dia, es vestia i baixava a badar a la botiga, de més gran anava a jugar a cal Jordi, el veí, i miraven els peixos de colors o jugaven amb la pilota a fer gols o acabaven trencaclosques. Hi havia dies que l'enviaven a comprar panets rodons a la fleca, li agradava d'anar-hi la feia setir gran i capaç, fer la cua després de demanar tanda, demanar el què volia, pagar i comptar bé el canvi dels diners. Tornava i badava de nou com entrava i sortia la gent, el què compraven, com anaven vestits i calçats, les sabates tot un món!

Dinaven. En Plàcit feia la seva mitja horeta de migdiada que no perdonava mai. La Victòria i la Maria Rosa davant la televisió feien veure que miraven, però també acabaven pesant figues. Un cop l'estona de calma passava, començava el ritual de vestir-se per anar a missa de sis. La Maria Rosa li preparava curosament la roba que tocava que es posés, li explicava com combinar bruses i faldilles, colors, com ser discreta i elegant. molt important tenir bona roba d'excel·lent factura però mai fer ostentació, feia xaró. La roba que es treia que havia fet servir al matí, excepte les calcetes que anaven al cubell de la roba bruta, es desava ben plegada per fer-la servir l'endemà, dilluns tot el dia. Les dones es tancaven juntes al bany gran per maquillar-se. No entenia per què havien de posar-se aquella mena de fang a les cares quan les tenien boniques sense tant de color pujat, però calia, es veu, per a ser una dona com toca, de classe i respectada, que fes goig de mirar, posar-se la màscara. Segueix sense entendre-ho i sense posar-se'n, mai. Elles seguien pintant-se la ratlla dels ulls, el rimmel per engrandir les pestanyes i el darrer toc , el vermell pels llavis. Bé ni la Maria Rosa, ni la Victòria feien servir cap color pujat de to, uns roses clarets amb una mica de brillantor, un lleu taronja o un perlat eren els preferits. La veritat és que a ella sempre li semblava que feien molt de goig, sobretot feien sempre molt bona olor.

En Plàcit es vestia com un senyor, senyor. Pantalons amb ratlla perfecta, camisa ratlladeta suau o blanca impoluta, una corbata que la Victòria li havia triat per fer conjunt amb la resta, un jersei finet amb botons de cuiro, un cinturó de civella daurada petita, sabates enllustrades i brillants de color negre o bé de pell girada marró, mitjons d'aquells anglesos o bé negres, mai blancs, sabates negres i mitjons blancs també fan xaró, fan de poble. Al damunt una americana a joc amb els pantalons i al damunt un jec que podia ser un abric de llana o una jaqueta tres quarts, negre, blava, grisa o marró depenent de la resta que havia posat damunt el llit la Victòria. Que a més de ser la seva dona era la que el vestia, li deia com parlar sense ferir els altres amb els acudits de broc gros i qui se'l mirava de cua d'ull amb amor infinit des de tota la vida que recordaven. Unes gotes de colònia damunt el mocador amb les inicials brodades. I ja estaven tots llestos cap a missa.

Hi anaven a peu. Vivien molt a prop de l'església. La caminada des del carrer estret pel carrer de Cavallers fins davant de la majestuosa església de pedra grisa i campanar en forma de torre de castell de conte, els permetia anar-se trobant gent que també hi anava, o que s'estava pel carrer i que només anaven de compres. Saludar-se, fer-se veure, fer-se mirar, mirar, veure, per tenir després temes per destripar tota la setmana. Això també sense adonar-se'n és una de les coses que va aprendre, per a què serveixen les passejades que semblen sense sentit o rutinàries en un lloc petit. per fer la radiografia de tot allò que es mou de tot el que es belluga. Observar, sempre observar per entendre.

SEIXANTA MINUTS RESINA I BARRA

- Un, deux, trois!
- Vinga tothom a puesto, allà davant hi ha un lloc, corre.

La veu de l' Assumpció, una veu una mica d'espinguet, autoritària i càlida, cridava a l'ordre. Tothom vestit igual, majoria de noies, un parell de nois valents, bojos pel ball, la gent de la primera classe, l'avançada. 

El piano sonava marcant el ritme dels pliés. En primera, peus junts però oberts apuntant a la paret i al centre de la sala, lentament calien quatre acords per arribar a terra plegant els genolls i els turmells al compàs, esquena dreta, panxa endins,espatlles abaixades, respirant, respirant,el cap dret mirant el clatell que tenien al davant, el cul apretat, del punt invisible de la coroneta fins a la punta de la darrera vèrtebra apuntant a terra calia que fos com una taula de planxar, perfecta, recta, sòlida. Un cop a baix tornar a pujar com si t'estiressin d'un fill invisible cap el sostre. Braços en posició seguint el moviment arrodonit que la música també desprenia, quatre acords més i canvi a segona. El peu estirat enfora, el que feia de columna ben posat a terra, sentint tots els dits, el genoll tens. Així començava la classe de ballet, la de dansa clàssica per a petits i per a grans, amb les tandes de pliés, que vol dir plegats. Sí, sí, plegar-se de cames en les cinc posicions que marca l'heterodòxia del ballarí.

Aquella sensació de control muscular, de saber-se mestressa del cos, de veure i sentir com cada múscul s'adequava al moviment demanat, millorant el control sobre la respiració, respirar en posicions tant tenses a vegades no era fàcil, baixar l'aire fins el ventre sense que la panxa s'expandís era prou difícil, aconseguir-ho un goig.

La sala era una gran nau amb terra de fusta, barres de fusta argollades amb ferro a banda i banda, al fons una paret de mirall del terra al sostre que solemnement es descobria en començar les classes. El ritual dels gestos, un aprenentatge subtil i sord que l'acompanyaria per sempre més. La cortina justa, del pes just, al lloc just, tirada o recollida amb el significat just per a cada ocasió. Un sostre alt, finestres sempre tancades que donaven al pati de ca la Teresina que a l'estiu deixava les gallines i es podien sentir escatint a cor que vols. Aquella sala havia estat el magatzem, la bodega, l'havien habitat botes de vi del bo i del corrent, en tenien record els grans de cada casa. Als anys setanta l'antic gerent del cine Coliseum per fer-li un regal de futur, de feina a la única filla que tenia i el seu millor company d'escenari, va llogar-lo i refer-lo tot convertint-lo en acadèmia de ballet Assumpció Petit i Fernando Lizúndia, figures de primera del Gran Teatre del Liceu, alumnes del gran Magrinyà, comparses amb Bob Fose i Nureyev, qui se'n recorda ?

La nenatrista els porta al cor. Entre aquelles parets blanques va créixer, va endreçar els músculs, va tornar a tenir pont al peu i l'esquena ben recta sense haver de patir la tortura matinal dels exercicis d'abdominals emesos per la ràdio. Allà va aprendre a allargar el braç fins a l'infinit, va perdre la timidesa perquè es convertia en una altra sota les malles i el maillot amb el monyo ben estirat i les puntes als peus. I la resina per no relliscar i mantenir la punta a lloc mentre feia una pirueta entre els braços ara del Fernando, ara de'n Pep.

L'aula on podia anar per terra, no només era permès, era feina, era exercici per sentir bé cada pam de l'esquena, tan difícil de copsar. Les barres que servien per allargar els músculs de les cames, afinar la cintura, desplegar fins a l'infinit totes les vèrtebres i sortir suada, feliç cap a prendre una dutxa entre xiscles i bromes. 

Olor penetrant d'aquells vestuaris barreja de suors púbers, sexe en flor, sang dels peus ferits orgullosos de ser-ho, roba neta, mitjons, perfums dolços de nàusea, sabons, xampús i colònies Vetiver que eren de moda, cuir de sabatilles, laca, resina i pols. El piano sonant totes les tardes, la Rosa, la Maria els seus dits i els somriures complaguts quan les veien ballar, fer més llargs els jetés, picar fort en cada sevillana sense perdre el compàs quan l'Antònio els marcava el to dels "palillos" (les castanyoles). Aquella aula plena de gent diferent amb ganes de fer moure el cos per tensar o des-tensar, per somniar en un futur d'escena o fabricar-se'l, allà va aprendre com li agradava aprendre i ensenyar. Allà va entendre com d'important era l'esforç petit, continuat, indesmaïable per arribar més lluny, el no cansar-se mai de repetir, de tornar a repetir de suar i re-suar despentinar-se i pentinar-se de nou la llarga cabellera fins a deixar la darrera agulla al lloc precís sobre la red (sí en deien red de la xarxa del cabell)en un monyo perfecte com una mena d'ensaïmada mini just damunt el clatell o coronant el cap, depèn de per a quina coreografia et vesties.

Finals de curs per a provar que tota la maquinària estava ben engreixada. Que els duros gastats fent anar la canalla a l'extra-escolar més elitista del poble servia per alguna cosa més que per a buidar el compte corrent. Al teatre de l'Ateneu lluïen llums, vestits impossibles de bonics o kitsch, números dignes del millor teatre d'òpera d'Europa per aquell petit racó de món encara sota les ordres del tardo-franquisme. Programes en un castellà carrincló, de sonoritat radiofònica cacofònica amb padrins i convidats per fer número i donar "empaque". Presentador radiofònic de la vil·la veïna. Nervis d'escena. Rams de flors pels solistes convidats. El buit a l'estómac i el pànic a no recordar exactament a quin acord et toca entrar per la boca tres de la dreta. Un any i un altre. Nous professors. Els alumnes que creixen alguns parteixen i segueixen la crida de la resina, les malles, la pell a l'aire per ballar a tors descobert El Corsari al Romea, o fer part del cos de ball, dels "boys" del malaguanyat Scala. 

Quants records porta escrits amb suor antiga la nenatrista a la seva ànima de pell tensa de lloba vella i exiliada. 

Els ulls mai no paraven d'aprendre aquell nou gest, aquella nova forma de torçar el coll o el cap, aprendre a girar sense marejar-se fixant la mirada fins a donar un darrer cop de cap precís, clavat, que el públic no discernia.Dissabtes eterns, plens de ganes de superar-se per a poder passar el gran examen, la prova definitiva i quedar-se per fi aprenent només dansa a la gran escola francesa que en Fernando li havia dit que l'esperava. L'École de La Rochèlle.Ell li feia gratis classes els matins dels dissabtes per a millorar les puntes sobretot, barra amunt, barra avall i després interminables exercicis de centre, piruetes, grands jetés, fuetées, braços, coll, muscles...

- Ni de broma! Que no veus que sempre series una més de la colla. Téns dots però no tantes com per ser la primera ballarina d'enlloc...
- I tu quès saps?
- Més que tu, sé fins on pots arribar i a més no tens edat per decidir. Et quedes i treu-te del cap fer cap prova. No som pas rics en aquesta casa, som gent treballadora, jo vaig a la fàbrica i la mare ja la veus fent domicilis i parts allà on la criden. El que has de fer és estudiar, una carrera que et serveixi pel dia de demà. A ballet per distreure't i tenir l'esquena forta.
- Però deixeu-me fer l'examen al menys...i si m'aproven?
- Un no és un no. A França no se t'hi ha perdut res. Si vols seguir fent classes els dissabtes, mentre siguin de gratis, tu mateixa però treu-te del cap això de ser ballarina. És que no. Ja sabem en què s'acaba això d'anar pels escenaris...

Se li va trencar l'ànima. Els peus que ja estaven curats van posar-se-li de nou a sagnar, totes les crostes van saltar-li de cop. Les llàgrimes es van solidificar del punt intermig d'entre els dos pits i el llacrimal. No pensava regalar-ne ni una a aquell pare insensible que anava d'enterat i només era un vell amargat per la malaltia, poruc, tancat de ment i no sap ja quantes coses terribles més va arribar a dir-se i a pensar. 

Potser tenia raó. Potser si no era per ser la primera, ja no calia esforçar-s'hi. Però per què el cos li deia que seguís? El cap li cantava cada acord de memòria? Ella seguiria ballant. Va aprendre a ensenyar i va fer molts anys de mestra, de mestra de gent petita a qui sempre va insuflar ànims per la bellesa del gest ben acabat, ànims per saltar més i millor, amunt, sempre amunt, ànims a no deixar mai inacabat un pas a dos, ànims i amor per la música clàssica i la d'arrel per la sardana la sevillana i el contrapàs. No va anar a la Rochèlle però els aromes, l'amor, les barres, la resina, les fotos, el desvari, els russos, els francesos, els americans nous, les soleares, els fandangos cada so, cada olor, cada conversa, el toc de la seda del llaç de les sabatilles envoltant-li els turmells dormen encara amb ella cada nit. 

I cada dia es repeteix que cal seguir, sempre seguir, és ben igual si no s'és la primera, cal seguir pel pur goig de sentir que la vida s'ho val. 

CAP D'ANY I A VIURE!

Cap d'any. Tres cent seixanta cinc dies s'havien escolat sense ni sentir-se'n. Havien passat volant com en un jetée llarg i inacabable, un fouetée en l'air dels que feia en Fernando sense aturar-se ni a respirar, vertiginosament. 

Aquell any havia estat l'any de l'amor diferent re-afermat, de les descobertes o les certeses no dites, només compartides en gestos furtius, algun petó robat i moltes xerrades interminables damunt el quatre llaunes blau amb l'adhesiu Nuclears No! aparcat a qualsevol cantonada fent temps per no dir-se adéu o fins demà.

Ja feia dies que no era cap nena. La nenatrista quenoestavamaitrista però ho semblava, feia una bona colla d'anys que ja era tota una "senyoreta" o un "cavallot" depenent de la versió. Havien passat els anys d'escola, els d'institut el seu primer any d'exili buscat a la blanca Suïssa i ara anava a la Universitat i per pagar-se-la donava classes de ballet, de dansa jazz i espanyola a l'acadèmia de prestigi del seu poble, fundada per dues de les estrelles del Gran teatre del Liceu, mestres seus de feia anys. Allà la va conèixer. Ella va aterrar per fer-se càrrec de les classes dels grans, la van contractar perquè havia guanyat un prestigiós Premi internacional, s'albirava que seria una figura en el món difícil del ball clàssic o del contemporani. Es van enamorar sense saber-ho. Mai més no ho han deixat d'estar. D'enamorades. 

Cap d'any. Nit ben especial aniria a Gràcia a dormir a casa d'ella com tantes altres nits però abans de dormir sortirien a festejar que un any nou s'estrenava.

Una planta baixa amb porta al carrer, de taller tèxtil que abans havia estat botiga de llegums. Encara conservaven la gran taula de marbre on es triaven les mongetes, els cigrons, les llenties abans d'ofegar-les en aigua, bullir-les bé, al punt, per tenir-les i vendre en paperina de paper triangular i grisa. Ara tot eren metres de roba i fils i màquines overlook que a les nits callaven. Un trapezi penjat al bell-mig de la sala d'entrada on ella hi feia giragonses. Ella era una rossa amb ulls blaus, boca gran de peix saborós, pell blanca de princesa de conte alemany i cos ferm i enganyós. Si te la miraves vestida semblava fràgil, etèria, si la veies dintre les malles de feina descobries la força, l'elasticitat i si ho miraves de més a prop mentre feia barra aleshores sí, aleshores quedava ben clar que aquell cos no era fràgil sinó fort, flexible com un vímet i expectant. Expectant a la vida, al futur a tota la passió per descobrir a cada nota a cada pell a cada passa nova a cada coreografia. 

Cap d'any a ca'ls tiets. Així es deien, era una manera de dir-se que eren com de família, eren família, s'estimaven i molt, no explicitaven res però s'entenia tot, les mirades furtives, el parlar i el riure encadenaven carícies robades, desitjos emergents, necessitats encobertes que ni ella, ni la nenatrista, tenien gaire clar que els habitaven, però les habitaven. Passat aquell Cap d'Any quedarien uns mesos de classes a les tardes, de cinema Almodovar, de sortides i tràfec abans de saber si les cartes decidirien que ella marxés a Iugoslàvia o a París. Havien somniat molt de com podrien fer per anar-se'n plegades, l'una a estudiar a la universitat llengues i l'altra a seguir la carrera de dansa en alguna companyia seguint les classes magistrals de les acadèmies a les que s'havia postulat. Somniar era gratis i totes dues s'hi esforçaven a  no perdre el fil del somni. Si acabaven a Iugoslàvia la nenatrista es buscaria feina a una pizzeria per les nits, aniria a classe a la facultat els matins mentre ella la rossa radiant suaria amb els peus embenats dintre les Repetto allargant el màxim els seus muscles esdevenint papallona després d'anys de viure com crisàlida. de tant en tant podrien agafar-se un cap de setmana i un vaixell que les portés de la costa Iugoslàvia a la italiana, Venècia era a tocar, allà passarien dies inoblidables on l'una escriuria cada nit les pensades, mentre l'altra l'agombolaria amb les seves mans destres fins a fer-la abdicar de la paraula. Així somniaven. 

Cap d'any. La mare d' ella, una còpia exacte amb uns quants anys més i cabellera gitana de negra atzebeja, va servir el sopar, el pare  anava explicant acudits mexicans, n'era un expert, tenia molta gràcia. A la sempiterna televisió començava el discurs d'aquell rei imposat amb to mono-cord sense cap gràcia ni novetat. La tieta Maria seriosa i elegant anava menjant amb la boca petita, van fer un brindis i el tiet la va acompanyar a casa amb el sis cents verd. Elles dues van anar a l'habitació a refer-se la ratlla dels ulls, a riure una estona, fer-se un petó com qui no vol la cosa, llarg i saborós ple de cava i desig sentint com els mugrons volien disparar-se i deixaren el bes per a pintar-se els llavis. Havien decidit sortir a cremar la ciutat, volien pregonar a Barcelona que hi eren, que encara campaven per allà no sabien si per molt.  A cap de les dues els havia agradat mai aquella nit de brega al carrer, on la gent en porta més al cap que als peus, els homes es creuen amb dret d'abordar-te si ets dona i vas sola, les dones, totes, fan el paper de fleumes emboirades per l'alcohol per caçar energumens vestits de jaqué, però vés per on, aquell cap d'Any volien celebrar-lo juntes, al carrer, a la millor discoteca del moment Studio 54, un espai enorme de tres pisos, amb privé, tot negre llum blanca d'aquella que et transparenta les bruses clares i et fa semblar un vampir. 

Van sortir de casa agafades de la ma, rient. Ella amb un barret de feltre molt parisenca ja, la nenatrista amb un somriure  que li anava de l'orella dreta a l'esquerra i profunditzava fins el melic per dins, sentia com la caixa del tòrax no podia contenir-hi més alegria que aquella que sentia al costat de la dona que estimava sense que s'ho diguessin , i de cop ja eren a la Gran Via i uns nois ben plantats que els hi tiren una floreta i elles es miren i se senten rebels per una causa, es planten, es fiten i sense creuar un mot es fan un petó de cargol punta i bravo, repetiu!  

Volien provocar amb el seu amor i ho van aconseguir. 

Els nois van recular, elles avançaren rient a cor que vols i començaren a córrer tot sense explicar-se ni per què ho feien, només seguien l'impuls . Se sabien boniques, se sabien joves, se sabien invencibles i per damunt de tot se sabien seves l'una de l'altra sense necessitat de ser-ho. Aquella nit sí volien viure-ho sense engavanyar-se en la cotilla de la mirada social. Que tens nòvio? Que surts amb algú? Encara no tens plans?

Elles tenien plans, la nenatrista tenia un xicot, un xicot amorós i comprensiu obert de ment que estava al corrent de com d'enamorada n'estava d'aquella rossa de parla oberta i riure encomanadís. La nenatrista sabia que el seu xicot patia, patia perquè veia com la perdia, però no en parlaven. La vida anava dia a dia com anava i aprofitaven els minuts estimant a qui estimaven quan el tenien. Eren temps de llibertat eixalabrada, vista amb ulls d'avui , potser cruel. Ella, la walkiria de Gràcia no tenia ni nòvio, ni nòvia només la dansa. Ni a la nenatrista la considerava així. Eren elles i prou. No tenien etiquetes. Tenien desig, ganes de ballar, de fer que els cossos quan anaven a l'uníson no grinyolessin gens encara que gemeguessin fluixet, tenien fam d'aventura, de fugida endavant de créixer i no parar. Encara no han parat.

Studio 54 va regalar-los uns italians atractius, educats disposats a obrir-los el pas, els regalaren unes roses vermelles elles creuaren una mirada còmplice les acceptaren, brindaren i en un moment d'aquells de xivarri total on tothom compta raïm i segons, van escapolir-se. Taxi, a casa! . Era fosc van entrar com una ombra sense fer fressa, es ficaren al llit d'una plaça s'abraçaren ben fort, es desitjaren amb les mans fetes nusos un pròsper feliç i abundós any nou i caigueren rendides, no pas sense besar-se.

Les nou,ja eren any nou, de fons la televisió ja anava. El concert de Viena, el ritual. Dins la bata suau de llana feta per la iaia i la mare, descalces, somrients amb ulleres d'haver dormit poc, d'haver begut massa i amb rastres invisibles de petons als clatells i a les galtes, van seure al banc de taula, una gran tassa de cafè amb llet, torrades, el tiet a un cantó, la mare d'ella a l'altre, mirant-les de cua d'ull. 

Aquell Cap d'Any abans de marxar a París d'on ja no va tornar-ne, fou un cap d'Any gloriós. L'any de saber-se lliures per estimar com vulgues, per estimar-se. I prou.