EUFEMISMO en temps de bates de ratlles.

 EUFEMISMO: cambiar una palabra malsonante por una que suene bien.

L'exemple d'aquell dia de classe a les escoles nacionals de torroella davant l'amargada senyoreta CASADO va dur a l'expulsió permanent la pobra rosarillo, altrament dita Roser.

Ella sabia per casa seu que COLLONS era una paraulota malsonant car la mare sempre que el pare quan no arribaven els sifons que en torrent havia de fer arribar, empipat renegava i deia.

- Collons ja me'ls portarà tard, ara que tinc el gel a les neveres quan arribin els sifons ja tot s'haurà desfet i res es podrà refrescar

I la mare el recriminava:

- Home Pere! no diguis COLLONS davant la mainada, que tot ho copien i després ho diran on no toca

La Rosarillo que era llesta com una centella i es fixava en tot, havia vist com la veïna, la Julieta, una dona ja granada que es pensava que encara era jove i es pentinava i maquillava, sobretot es pintava el llavis de rouge com si esperés l'amant, sempre deia als xicotets que se n'enfotien convidant-la a anar al ball

- Segur que no tens CATAPLINES de convidar-m'hi...

I la resposta que el pare donava a la mare quan el renyava per renegar amb els penjolls masculins era dir-li

- Què vols? que digui CATAPLINES com diu la Julieta?

Així que el que era un EUFEMISMO com demanava que exposés la señorita Casado, la Rosarillo ho tenia clar i va donar l'exemple en veu alta en aquella classe resclosida per l'ambient del moment on tot era pecat, no es podia dir i menys pensar. Va deixar anar 

- Señorita Casado yo sé un eufemismo

- Ah, sí? Pues venga va dínoslo, sabionda

- Collons se dice Cataplines como eufemismo.

Ja hi van ser pel tros. 

- Señorita Pujol lo suyo es increíble, venga aquí que nos vamos a ver al director. Usted no puede seguir ni un minuto más aquí en clase porqué solo hace cosas para soliviantar a las demás niñas, ¿Como se le ha ocurrido semejante palabrota? ¿Lo hace exprofeso, verdad? Con tal de darse lustre, para que las demás se rían y no me tengan respeto, pues ahora sabrá lo que quiere decir autoridad. Queda usted expulsada de esta escuela. 

Sense entendre de qué anava aquella ofensa per haver donat un exemple claríssim del que era un eufemismo segons deia el diccionari, va arribar a casa abans d'hora amb dubtes de no haver entès bé allò de l'expulsió.

A casa no hi van parar gaire amén. El pare va encarregar la mare que anés a llogar la senyoreta maria que feia classes particulars a la mainada i la Roser va seguir aprenent a llegir, a escriure i a comptar en aquella taula llarga com un dia sense pa al costat d'aquella bonifàcia que feia classes de repàs per a moltes de les seves antigues companyes de les escuelas nacionales. la senyoreta maria teresa si se la trobava pel carrer sempre la saludava mb un somriure contenta de vuer-la i al cap d0un temps el fet va arribar a orelles de l'amargada de la señorita Casado i no se sap si fou ella o la direcció de l'escola que van denunciar als seus pares per tenir la nena sense escolaritzar. de tot això ella no en va saber res, i bé que van fer sons pares perquè d'aquesta manera no va patir cap trauma  ni es va haver de responsabilitzar de culpes fictícies per haver dit allò que es demanava que digués i no haver encertat en la paraula.

La mare però va anar a veure la senyora Mascort per a demanar-li que li fés de bo amb les monges negres, car no podien pas tenir la nena fora de l'escola. Aquella bona dona, influent com a bona força viva de la ciutat va fer l'encàrrec pertinent a la monja pertinent de la congregació i al cap d'uns dies a Can Pujol-Julio van rebre una nota on se'ls deia que ja podien dur la Rosarillo a les monges. Allà va acabar els estudis que li tocaven per ser nena i ser la gran de casa, fins els dotze anys. Un cop instruida a treballar darrera la barra del bar del Centre i servint els vermuts al pis de dalt ple de fum de caliquenyos i puros de més valor. Tots fumaven com a carreters, els rics i els pobres i ella acabava la jornada fumada com una arengada. Feliç d'haver ajudat a casa.

Eufemismes de la vida. La vida de la Roser que li deien Rosario.

TOTS SANTS 2024. AIGUA,FANG I TENDRESA.

      L'aigua que ha caigut del cel, -ens cau del cel i ens amara la terra- de forma aclaparadora damunt el nostre sud, fa rumiar en com encarem la nostra finitud i sobretot com encarem la nostra vida, el nostre dia, la nostra hora a hora.

     En pocs dies he acompanyat fins al seu darrer alè un bon veí, en Fernandu. Un bon home, un pagès que va venir de les terres del sud a trobar vida i a fer família a l'Empordà. De Rasquera a Torroella de Fluvià passant per Sant Climent Sescebes, Bellcaire d'Empordà, Torroella de Montgrí (La Bolleria) , Sobrestany. Aquí va fer créixer una família amb una empordanesa d'Ordis, la Pepita. Plegats hi han criat tres fills, tots ells fora de casa i emparellats, dos nois i una noia que els han donat dos néts, una neta i companyia a les hores greus. Tot ha anat depressa els darrers quinze dies, però malgrat anar depresa ha anat a temps, hem sabut entre tots trobar-hi "el tempo" de dir adéu, de plorar, d'enfadar-se amb un i amb l'altre, de desfer nusos, de somriure, de tenir por, de tenir dubtes, de somriure, de riure, de cantar, de fer broma, de passar-se de frenada i retornar a la ratlla del capteniment, en definitiva hem viscut plegats cadascú al seu lloc els darrers dies del Fernandu amb ell, parlant amb ell, preguntant-li com volia, què volia, què no volia.

     Parlar. Quan ens arriba l'hora de morir, si la vida ens regala temps i un cap clar hauríem de poder compartir sense drama el temps que tenim. Temps per parlar clar, pels silencis còmplices, per parar l'orella i afinar la vista a fi de donar confort en el cas dels qui "tenim cura" i de poder parlar de totes les incomoditats que comporta el procés de morir-se al llit de casa. 

     Hem de poder parlar de merda, de brutícia, de pudors, sí, de malestars, de dolor, però sobretot hem de poder parlar i actuar perquè totes aquestes realitats brutes i enfadoses no siguin barrera per acostar-nos a qui està transitant entre aquesta realitat i una altra. 

     Arribem al món entre sang i merda i tenim molts números d'acabar i deixar-lo igual. Que s'esborrin les pudors de la memòria i ens en restin les olors de després d'una bona higiene feta amb delicadesa a cossos que ja no responen gaire, que ens resti a la memòria el somriure d'un Fernandu acabat d'afaitar i a qui li has recordat quants cors devia haver deixat malferits a la seva joventut amb aquells ulls tant blau cel que encara riuen, aquesta és la missió dels vius que acompanyem.

     Aquests Tots Sants a la meva llista particular d'absents, que comença a ser grossa, inclourà en Fernandu i l'Òscar dos dels absents que ens han deixat de diferents manera, dues persones que per mi van connectades perquè haver ajudat a transitar els  primers moments de dol a la família de l'Òscar em va dur a acabar tenint cura del Fernandu i la seva família. Em sento agraïda per totes dues oportunitats d'aprendre a valorar els gestos que ens fan humans. Les mirades, el no-dit, la paraula justa, la carícia, el silenci, el respecte i el riure que tot ho fa més passador.

     Aquests dies de tornar a la feina de la cura m'han retornat a connectar amb el punt d'inici d'una tasca que d'alguna manera he heretat de la línia materna, la besàvia remeiera, l'àvia compromesa, la mare que rebia els nou nascuts i ajudà sempre a tot aquell que li demanà acompanyar-lo a la fi dels dies, una herència que ha conformat la meva forma d'entendre aquest passatge pel cos que és la vida humana. 

     Ens cedeixen un vehicle més o menys en condicions i n'hem de fer tant bon ús que sapiguem. Quan es gasta, toca saber deixar-lo, deixar unes despulles més o menys dignes, les meves espero que siguin útils com ho foren els ulls del pare, els de la mare, el seu cervell i el cos sencer que ella donà a la ciència i jo també.

     D'allò que en diem, ànima, esperit, pensament o no-res, jo que sóc certa que existeix després de veure com deixaven el cos tanta gent de tota mena i condició, edat, gènere i color ja en parlarem un altre dia.

     Avui voldria que l'espelma que crema des d'ahir per donar llum a tants com sota l'aigua i el fang han hagut d'abandonar de grat per força cossos carregats de por, de basarda i de foscor  -negligència d'uns polítics que no són éssers humans sinó bestioles amb interessos foscos i prou- doncs voldria que aquesta petita llum els acompanyi i els conhorti, que estiguin bé. Els qui queden ploraran davant els cossos, ells espero i desitjo els acompanyin de l'invisible estant. Justícia, memòria i reparació. L'únic consol dels vius i la tendresa, la tendresa que ens salva, com deia el poeta.

   Tots Sants. Record memòria dolçor de panellets i olor de foc que aparti lluny l'aigua enfangada.Amén.