L'aigua que ha caigut del cel, -ens cau del cel i ens amara la terra- de forma aclaparadora damunt el nostre sud, fa rumiar en com encarem la nostra finitud i sobretot com encarem la nostra vida, el nostre dia, la nostra hora a hora.
En pocs dies he acompanyat fins al seu darrer alè un bon veí, en Fernandu. Un bon home, un pagès que va venir de les terres del sud a trobar vida i a fer família a l'Empordà. De Rasquera a Torroella de Fluvià passant per Sant Climent Sescebes, Bellcaire d'Empordà, Torroella de Montgrí (La Bolleria) , Sobrestany. Aquí va fer créixer una família amb una empordanesa d'Ordis, la Pepita. Plegats hi han criat tres fills, tots ells fora de casa i emparellats, dos nois i una noia que els han donat dos néts, una neta i companyia a les hores greus. Tot ha anat depressa els darrers quinze dies, però malgrat anar depresa ha anat a temps, hem sabut entre tots trobar-hi "el tempo" de dir adéu, de plorar, d'enfadar-se amb un i amb l'altre, de desfer nusos, de somriure, de tenir por, de tenir dubtes, de somriure, de riure, de cantar, de fer broma, de passar-se de frenada i retornar a la ratlla del capteniment, en definitiva hem viscut plegats cadascú al seu lloc els darrers dies del Fernandu amb ell, parlant amb ell, preguntant-li com volia, què volia, què no volia.
Parlar. Quan ens arriba l'hora de morir, si la vida ens regala temps i un cap clar hauríem de poder compartir sense drama el temps que tenim. Temps per parlar clar, pels silencis còmplices, per parar l'orella i afinar la vista a fi de donar confort en el cas dels qui "tenim cura" i de poder parlar de totes les incomoditats que comporta el procés de morir-se al llit de casa.
Hem de poder parlar de merda, de brutícia, de pudors, sí, de malestars, de dolor, però sobretot hem de poder parlar i actuar perquè totes aquestes realitats brutes i enfadoses no siguin barrera per acostar-nos a qui està transitant entre aquesta realitat i una altra.
Arribem al món entre sang i merda i tenim molts números d'acabar i deixar-lo igual. Que s'esborrin les pudors de la memòria i ens en restin les olors de després d'una bona higiene feta amb delicadesa a cossos que ja no responen gaire, que ens resti a la memòria el somriure d'un Fernandu acabat d'afaitar i a qui li has recordat quants cors devia haver deixat malferits a la seva joventut amb aquells ulls tant blau cel que encara riuen, aquesta és la missió dels vius que acompanyem.
Aquests Tots Sants a la meva llista particular d'absents, que comença a ser grossa, inclourà en Fernandu i l'Òscar dos dels absents que ens han deixat de diferents manera, dues persones que per mi van connectades perquè haver ajudat a transitar els primers moments de dol a la família de l'Òscar em va dur a acabar tenint cura del Fernandu i la seva família. Em sento agraïda per totes dues oportunitats d'aprendre a valorar els gestos que ens fan humans. Les mirades, el no-dit, la paraula justa, la carícia, el silenci, el respecte i el riure que tot ho fa més passador.
Aquests dies de tornar a la feina de la cura m'han retornat a connectar amb el punt d'inici d'una tasca que d'alguna manera he heretat de la línia materna, la besàvia remeiera, l'àvia compromesa, la mare que rebia els nou nascuts i ajudà sempre a tot aquell que li demanà acompanyar-lo a la fi dels dies, una herència que ha conformat la meva forma d'entendre aquest passatge pel cos que és la vida humana.
Ens cedeixen un vehicle més o menys en condicions i n'hem de fer tant bon ús que sapiguem. Quan es gasta, toca saber deixar-lo, deixar unes despulles més o menys dignes, les meves espero que siguin útils com ho foren els ulls del pare, els de la mare, el seu cervell i el cos sencer que ella donà a la ciència i jo també.
D'allò que en diem, ànima, esperit, pensament o no-res, jo que sóc certa que existeix després de veure com deixaven el cos tanta gent de tota mena i condició, edat, gènere i color ja en parlarem un altre dia.
Avui voldria que l'espelma que crema des d'ahir per donar llum a tants com sota l'aigua i el fang han hagut d'abandonar de grat per força cossos carregats de por, de basarda i de foscor -negligència d'uns polítics que no són éssers humans sinó bestioles amb interessos foscos i prou- doncs voldria que aquesta petita llum els acompanyi i els conhorti, que estiguin bé. Els qui queden ploraran davant els cossos, ells espero i desitjo els acompanyin de l'invisible estant. Justícia, memòria i reparació. L'únic consol dels vius i la tendresa, la tendresa que ens salva, com deia el poeta.
Tots Sants. Record memòria dolçor de panellets i olor de foc que aparti lluny l'aigua enfangada.Amén.
