LLARG RETORN A CASA.

Una forta abraçada, d'aquelles que es fan en silenci, sense obrir la boca perquè tens les dents serrades que ajuden a no plorar. Una abraçada com de mai més o de per sempre va segellar l'amistat entre aquell parell d'adolescents, diferents entre sí, amb vides allunyades que s'havien descobert la curiositat per la vida, pel riure, pel fotre's del mort i del qui el vetlla, pel respecte als grans i l'amor a escoltar històries de vida, de guerra, de posguerra, de pau , de família, històries petites que en conformen la gran de la H amb majúscula on mai no hi consten els petits narradors. De fet els que la teixeixen com sense voler. Una abraçada, la darrera després d'haver fet abraçades i petons per ordre al Ramon, la leontine, el Ton-ton i la tia que se la va mirar amb aquells ulls de color mel somrients, poderosos, en conformitat de la lluita i la vida, dignes.

- Écris-moi!
- Dès que j'arrive!
- Viens l'année prochaine!
- Viens toi me chercher avec mes oncles...

Un diàleg absurd i l'abraçada. La tia que agafa la bossa i pel braç la porta al vagó que toca segons està escrit al bitllet.

- Vinga va, puja i anem a veure quin seient et toca, recorda que portes unes quiches de formatge i espinacs, aigua i al billeteret uns francs. Si cal que vagis al bar del tren hi vas i li dius a la persona que segui al teu costat que et vigili les coses. Aqui ningú no roba res, però cal ser previnguda. Estàs bé? No et fa pas per tornar sola? Sobretot no perdis el passaport que a la frontera l'hauràs d'ensenyar.
- No tia, no. Ja recordo com vam fer-ho de vinguda i si la mare m'espera a Portbou cap problema.

Es feia la gran però a la boca de l'estómac hi tenia una mena de nus que no la deixava respirar gaire. Com que amb les despedides sempre hi havia una barreja d'emocions per part de tothom ho dissimulava bé, però li feia respecte això d'anar tantes hores en tren tota sola. Se'm sortiria. i a més duia el llibre que li havia regalat la Sylvie "Le Petit prince" en tindria per tot el viatge.

- Noia truca quan arribis a casa, estarem esperant.
- Sí tia, no pateixis.
- Ah! fés una bona abraçada a la mare i el pare i molts petons a la maria que creixi i podrà venir amb tu la pròxima vegada. - Va fer-li una darrera abraçada un bon pet´´o a cada galta i va baixar del tren. Ella es va quedar a la finestra del compartiment veient-los com s'anaven fent petits, petits amb els braços enlaire fent-li adéu.

Adéu Llemotges, au-revoir!  Van anar passant boscos, llocs verds muntanyes blaves, prats un poble aquí un altre enllà de teulats foscos i de teules roges. grans condominis i petites cases , pocs edificis alts un cop deixada la ciutat enrera.

Deixada enrera la gare des Bénédictins tot anava de baixada, van passar per Colombiers i van veure els grans colomars , casalots fets de pedra i fusta, enormes que es veien de lluny com si fossin fars però més amples, allà hi tenien coloms per fer mercat i també van ser refugi dels famosos coloms missatgers que tant servei van fer durant les guerres mundials, la dels anys vint sobretot. Més avall Brive-La-Gaillarde un nom ben sonor amb connotacions vinateres, Montauban on els amics anarquistes del ton-ton escoltsven la pirenaica i escrivien articles als fullets que només els refugiats espanyols llegien, i en cara gràcies. Va fer una llarga becaina, estava tranquil·la, al seu departament al final eren quatre dones, dues noies joves més grans que ella que baixaven a fer les turistes a Barcelona i una senyora gran que parlava una mica de castellà i no parava de fer-li preguntes sobre els seus parents refugiats. Ella també havia acollit a casa seva una familia provinent de valència quan va acabar la guerra Civil espanyola.

Anés on anés aquest tema era recurrent. Les llargues tardes a casa els tios havien estat farcides de moltes històries del pas de frontera, de les vivències de la guerra i d'abans de la guerra de la joia que van viure quan es va instaurar la República, de com "el papà" que deia la tia es fotia al cafè que tenien a Castelló dels "blancs" que havien perdut davant el front popular. tantes i tantes bistòries que un dia o altre la nenatrista es deia, hauria d'escriure bé per poder-les seguir explicant. Al seu caparró tenia un garbuig de noms, de llocs, de persones, de familiars que no ho eren pas que eren familiars de la tia i la Teresa i en Ramon que de fet eren familia perquè ella. la tia Mercè estava casada amb l'oncle de son pare o sigui el germà petit de la iaia Luisa. Ostres tu, quins embolics!  Pensant, llegint, parlant i dormitant van arribar a la fi del trajecte de la banda francesa.

- Prochain arret: Port-bou (portbu que deien en francès)

Nervis, mirades a l'andana, sí, allà hi era la mare que la va saludar amb el braç i va acostar-se corrent al vagó. Calia baixar la maleta, la senyora de Montauban la va ajudar. La bossa amb el billeter, el passaport, el llibre.Tot a punt va fer un salñt i va abraçar la mare.

- Corre que hem de passar l'aduana i agafar l'altre tren que no se'ns escapi!

- Caram mare amb tu sempre toca córrer.

- Qui no corre, vola!

Aquella era la mare! Sempre amb un acudit a la punta de la llengua sempre amb un refrany o una dita i sempre corrent, la vida en ella anava sempre al trot. Fila, gendarmes de blau seriosos mirant-se'ls a tots com si fossin uns éssers inferiors, pas de la ratlla policies de gris, seriosos obrint una maleta de cada tres sense cap sentit, per fer sentir que ells manaven. Tornava al país gris, al país on no es pdia parlar de segons què amb segons qui, ni segons a on, ja se n'havia oblidat. De cop i volta va ser com entrar en una pel·licula antiga en blanc i negre. A parlar en "cristiano", que volia dir en castellà com si el català o el francès fossin d'un altre món. Passaport, segell, passaport segell, comentari idiota a la mare, d'aquells per fer gràcia d'un no graciós:

- Pero señora, si solo hace dos horas que ha pasado a Francia, ¿ya quiere volver a casa?, como en España en ningún sitio, ¿verdad?

La mare que se'l mira i per una vegada calla. La nenatrista sent el renec que ha fet de cap endins. Passen l'andana i el tren ja està esperant-les. És vell, és fosc com el país on tornen. Fins aquest moment no s'havia adonat de com l'havia canviat aquesta estada a França. Mai tornaria a ser la mateixa, havia tastat una vida oberta, lliure amb pensament i parla sense lligams estranys, ni manies, ni vergonyes on tothom parlava de tot de sexe, de música, de diners, de familiars i veïns, on es discutia de idees que de ben segur a l'escola encara no podrien ni albirar. Ja s'enyorava.

Tornaria. Sabia que tornaria per omplir-se de nou de llibertat de viure, de coratge, de lletres i d'accent. Com hauria tornat l'Enric? Ja era a Sant Just?

- Per cert nena, ahir vaig veure la mare del Campreciós. Diu que les vacances li han anat rebé, que parla un francés que fa enveja, i tu què? Ara sereu els dos millors en llengua estrangera eh? Em va donar records...

Com s'ho feia per llegir-li el pensament?