TORNEM A CASA.

Quina nit més estranya. Sota els llençols blancs de cotó, ben planxats per la tia i la màrfega vermella que hivern o estiu sempre lluïa aquell llit guerxo, la nenatrista no podia aclucar l'ull. L'endemà marxava cap a casa. les vacances, les primeres vacances sola a l'estranger s'acabaven d'acabar.

Havien passat el dia parlant mentre passejaven pel voltant del castell amb la Sylvie, la seva amiga de l'ànima, una germana francesa, uns pares francesos del cor del llemosí que l'havien realment adoptat com una més de la família sense fer preguntes, ensenyant-la a fer bromes, a entendre els codis horaris, els de conducta a taula, com abans de dinar es prèn un aperitiu, com es comparteix amb els de la família extensa i on està la ratlla de la broma. Ja els enyorava. Amb la Sylvie es van prometre escriure's cada setmana. Així no perdria el francès, però sobretot no es perdrien les confidències sobre nois, sobre cantants nous, cançons del hit parade. S'enviarien cassettes perquè així sabrien com sonen a banda i banda les noves veus. Ella n'hi enviaria d' en Llach, la Sylvie de Brel i Moustaki.

La maman Dijoux li va regalar una capseta preciosa de porcellana de Llemotges amb el Sagitari inscrit, el seu signe i el de la Sylvie. Un petit joier que guardaria tota la vida i viatjaria amb ella cada cop que se n'anés per temps fora de casa.

Van dinar junts a casa els tios, la tia va prepara macarrons blancs i una amanida de tomàquet i enciam blanc, de postres unes pastes d'aquelles que portava sermpre en Ramon, els "éclerc" de xocolata i de crema , van partir-se'n un de cada i així ho van tastar tot. Van riure molt i sortiren a passejar fins a l'estació de tren, de tornada van passar pel cementiri a saludar els morts, com li havia ensenyat l'avi de fer sempre. Van aturar-se a la tomba del "pepé Navas" com li deia la Sylvie al pare de la tia, que es deia pepito com el seu germà, i a la tomba dels avis de la Sylvie. No van resar , no els agradava només s'hi van estar una estona mirant les pedres grises i la molsa que s'arrapava a les tombes més velles com si volgués abrigar-les, perquè la mort sempre fa fred. Tornaren cap a casa comptan les cases que separaven el cementiri de la porta de fusta, dotze. Van entrar per davant , ella va pujar a dalt i la Sylvie va anar cap a casa seva travessant pel pati.

- Noia, apa va preus a terra que el taxi i el tren no esperen!
- Ja són les set? - Ostres si que havia passat depressa la nit.
- Apa, vine que tens la llet amb xocolata esperant a la taula - era la Teresa la que li ho deia. El tio trastejava maletes amunt i avall, va sentir com parlaven però de l'habitació no entenia què es deien. Va posar aigua a la palangana de ceràmica blanca, es va rentar primer bé la cara, després amb una manyopla de tovallola el cul, les cuixes, els peus, tot net i poleit. Eixugar-se en un tres i no res, pentinar-se i cap a la taula amb el batí posat.

Mmmm, enyoraria aquell aroma de llet i xocolata, el croissant comprat pel tio, l'amor als dits de la tia i el somriure que li anava dels llavis a la mirada tancant un cercle màgic, també trobaria a faltar les atencions de la Teresa i aquell aire despistat i burxeta alhora, els grans ulls i el nas de patata del tio quan apuntava a la bola petita jugant a la petanca, i l'encertava. En Ramon i el seu te estrellat , la leontine i el seu posat hieràtic de malalta dels nervis educada, perduda en els seus pensament però atenta a les caricies, al joc i llaminera. I aquells grans finestrals que s'obrien amb una barra fixe que basculava, els terres torts i guerxos, el llit gran que s'enfonsava com en una abraçada interminable. Encara no havia sortit de la casa i ja els enyorava. Allà la seva ànima hi vibrava amb força, allà hi deixava un fil invisible lligat a la fusta vella per tornar-hi sempre.

- Tu viens? - va dir-li a la Sylvie un cop a baix al pati, mentre el tio engegava el cotxe.
- Bien sur! - va dir-li l'amiga estampant-li un petó a cada galta i apretant-la en una forta abraçada mentre reia.
- À bientôt maman! - va dir a la mare de la Sylvie, la seva mare francesa
- À bientôt la fille! Salue à ta maman de notre part et a ton papa, d'accord?
- Oui! Je vais le faire.
Petons al papa a la maman a la Nicole, la Geneviève, en Philippe que estava seriot i trist, perdia una companya de jocs, s'havien passat tot l'estiu fent classes mentre jugaven amb els trencaclosques, miraven tebeos o veien pelis del Fernandel amb el tonton a dos pams de la tele.

Van enfilar la carretera cap a Limoges, adéu Saint Junien, adéu Oradour, l'estació esperava la seva arribada amb els seu sostre blau-verd de coure antic florit de la humitat de la terra llemosina. Tornava sola, la mare aniria a esperar-la a l'estació de Portbou. Ara sí que faria un viatge com els grans. Tot a punt a la bossa. El cor esvalotat i la mirada fixada en aquelles dies d'estiu lliure amb accent engolat.