LES LLEIXES DE LES ÀNIMES

Un dia de tardor, al voltant de la pastera que presidia la cuina-menjador-sala de rebre,que era de fet la cuina amb la llar de foc central de la casa em van explicar la història de les lleixes on s'estan les ànimes dels nens i de les nenes abans de néixer.

La cosa va anar així:

Un nen petit, d'uns cinc anyets, vestit amb calça curta, jersei de mitja màniga i ben perfumat de colònia seia al costat de la mare i la tia-àvia llençant branquillons a la llar de foc.

La mare, pagesa, filla de pagès, dona de pagès, feinera i desinvolta anava esclovellant mongetes per dur a mercat el dissabte i poder-ne cuinar una menjada l'endemà. Aquella estona asseguda a la vora del foc encara que treballant la feien sentir que descansava un xic i amb el nano a la vora encara més. Quan una viu a un mas a pagès, mai s'acaba la feina ni que s'acabi el dia, ella sabia prou bé que calia pensar, planificar i fer tot de coses alhora si es volia fer seguir tota la feinada que una casa com aquella representava. Un cop acabada la bugada, entrats els llençols, donat el pinso a gallines i conills, els llits fets i la baieta passada a cada cambra, just mig matí, tocava preparar les menges del dinar, potser el sofregit per un arròs de l'endemà i calcular el temps que costaria l'esclovellada, per no canviar de feina a mig fer. No hi ha temps a l'envà quan un viu a pagès.

La tia, filla, germana i tia de gent de pagès era una dona gran, prima i estirada, vestida fosca i amb el cabell ben pentinat, resseguia les línies del diari fent-se seva cada notícia, un cop havia repassat totes les necrològiques de dalt a baix, mania familiar. Ella no que no se sentia tant pagesa tot i que a feinera no la guanyava cap home de la contrada i al mercat ningú no li feia ombra, però de fer mil coses a la vegada, de fer seguir les feines de la casa, en sabia menys que la neboda, ella era més com els homes, allò que tocava, tocava i no res més, una sola cosa a cada moment i ara, a mig matí, tocava lectura de diari.

El diari reposava damunt de la pastera, ella seia sempre d'esquenes al foc. La mare i el fill gran, de cares a la llar i a la finestra. El matí anava fent passera, el petit de tant en tant deixava el llançament de branquilló i ajudava a esclovellar una o dues mongetes com per aprendre la tècnica, quan tot d'una, sense venir a tomb digué amb un to de veu solemne, com aquell que acaba de descobrir un fet inexplicable, com qui exclama Eureka! davant la solució d'un problema inefable:

- Mare, em vau triar a mi d'entre tots aquells pots!

La cara se li va il·luminar com a un santet de pel·lícula antiga. Sa mare va deixar la feina de l'esclovellada, mig enriolada i encuriosida. Vés per on aquell vailet l'havia anat a buscar dins un pot? De imaginació si que no n'anava curt, era xerrador de ben menut i els feia riure amb acudits que s'empescava sense saber que els deia. Va parar orella i li va preguntar tota seriosa, fent-lo sentir ben segur de que aquella confidència era importantíssima per a ella:

- De quins pots ens parles, rei? Quan et vam escollir? Qui?

La tia-àvia s'havia girat. El diari va deixar de tenir cap mena de importància davant aquell aconteixement misteriós. Un rebost, un pot, un nen que tria pares. Això sona a miracle. Escoltem-lo.
El nano seriós i contundent respongué sense dubtes i amb veu ferma:

- Vós i el pare! Que no us en recordeu??? - La cara va convertir-se en un interrogant, celles enlaire, manetes a la cintura, ulls esbatenats i boca ben rodona. Se les va mirar un moment i en veure que se'l miraven esperant més explicacions i que no en treuria cvap resposta si no els hi deia amb totes les senyals com va anar això de la tria de l'ànima correcta, va continuar les explicacions. Ara va posar veu de conte d'abans d'anar a dormir a la vora del foc.

-  Erem tots allà, a les lleixes del rebost d'aquella dona véia, que ens cuidava, cadascú dins un pot esperant que arribessin els pares. De debó que no recordeu quan vau venir?

La mare va fer un gest de circumstàncies, s'espolsà el davantal , begué un glop d'aigua i va demanar-li que continués, que li agradava molt d'escoltar com ell li ho explicava. La tia-àvia va girar-se de nou amb un sospir que indicava que no estava per bestieses de mainada somniatruites. Va tancar el diari i va anar cap a l'hort a veure si hi trobava alguna tomata madura per poder fer una bona amanida a l'hora de dinar.

Ell va deixar fer i quan la tia fou fora de la sala i tingué a la mare tota per a ell, continuà:

- Vós i el pare vau entrar molt decidits al nostre rebost i vàreu dir assenyalant-me: Aquest!  Volem aquest! - Agafà aire i amb un posat seriós amb les celles ben juntes, prosseguí -  I mira que en Ventura, que era allà al costat, ja feia ganyotes, i reia, i us feia senyals perquè us l'enduguéssiu a ell i no pas a mi. Però no, vau agafar el pot on jo era, com si fos un d'aquests pots que feu a l'estiu de confitura de xindria i de meló, però amb mi a dins. Sí mare, sí, la dona véia que guardava el rebost esperant que vinguessin els pares, em va deixar venir cap aquí. Així vaig néixer. Que no us en recordeu, mare?

La pobre mare no sabia si riure,espantar-se, plorar, fer-ne cas o deixar-lo per boia. Veient la carona enriolada i feliç del seu fill gran, tan cofoi d'haver superat la tria, no va poder per més que demanar-li que s'expliqués una mica més.

- Ah sí? I com és que ara te n'has recordat del vell rebost i de la dona véia que el guardava? En Ventura, nosaltres no el vam ni veure, em sembla que està molt millor amb els seus pares, no trobes? Vols dir que volia venir amb nosaltres??? Tan el pare com jo només vam veure't a tu i com podiem haver triat cap altre nen, impossible. 

Va dir, allargant molt la i de l'impossible, fent-lo sentir el més únic del món. Tot cofoï, inflat com un gall d'indi amb la carona il·luminada per l'amor que sentia en aquell precís moment per ser tan especial i volgut i estimat, només va poder dir:

- És que ell, en Ventura, sempre diu que a casa riem més, potser ja ho sabia allà del prestatge estant que si l'escollíeu podria riure més, però vès, em vàreu triar a mi. Que es foti!

Tancada la conversa del miracle del rebost de les ànimes, va continuar la seva competició de tir de branquilló a la foguera que s'havia esmorteït mentre xerraven. La mare va treure el cabàs ple de pellofes per anar-lo a buidar i tornar-lo ple de nou amb mongetes per seguir esclovellant i el matí es va fondre en un tres i no res. Com la rialla acabada de compartir amb aquell nano, viu com la centella que li feia sentir el cor a l'escalf de qualsevol ventada, ja podia bufar la tramuntana que amb la xerrameca d'aquell seu gran, res no agafava fred.

Aquesta anècdota va portar dies de cua, rialles amb el pare quan li van explicar en arribar al vespre de treballar l'hort i haver pelat algunes testes pageses a la barberia, doble jornal. El pare, un bon home, tendre i de poques paraules tampoc no recordava aquell viatge astral a ca la véia del rebost de les ànimes. Va agradar-li saber que havia anat així la tria i l'engendrar-lo. Vés per on, ell sabia que havia fet alguna altra mena de viatge, però aquell doll d'imaginació el feia somriure, li reforçava l'amor per aquell seu primer fill que ara s'explicava i explicava al món que tots, però tots, tots, tots, hem estat alguna vegada estassats en uns prestatges nets i polits al rebost de la dona que vetlla per tots els qui volen ser pares i mares. Ell tenia clar que som triats i res no és pas casual. No calia pas començar a fer discursos sobre la vida de les abelles i les flors i el pol·len, que encara ho embolicaríem. Era molt més clara la seva explicació per l'orígen del néixer.

Aquell vailet, encara avui que s'afaita la barba, està ben segur i convençut que així va anar la tria.
Ell era allà, a la lleixa tercera del gran rebost. S'obrí la porta i aparegueren els seus pares. Aquells i pas cap altres. Ell els va reconéixer tot d'una, sense cap mena de dubte, ni de por. Eren ells i venien a buscar-lo. Només van allargar la ma, van agafar el pot amb la seva animeta i el van dur cap a la panxa de la mare i d'allà al món, al mas i a la vora del foc a veure passar el temps i el fum com s'enlaire.

- Mare quina bona estona que s' hi passa aquí a la vora del foc?. 

Ella somrigué, li escabellà el serrell amb la ma lliure mentre responia:

- I tant que hi fa de bo a la vora del foc, les estelles enceses fan venir històries per contar i tu en saps de molt bones, noi del rebost, fill meu.