JARDINS DE CASA

Feia molt poc que vivien en aquella casa gran. Una "torre" en deien. Era una casa de dues plantes amb un balcó a dalt,teulat a dues aigues, bessona de la casa del costat. Semblants però diferents.
Quan un dia que ja feia bon temps, la mare la va fer seure a fora davant del banc vert del jardí del davant i li plantà un plat fondo amb una sopeta de fideus tebia i rou. De segon una truita amb pa amb tomàquet i de postres una tallada viva de meló. Jardí de casa. Dinar de festa un dia qualsevol.

Ella recordava molt bé quan van traslladar-s'hi sortint del pis del carrer Badó. La mare anava feixuga, amb la seva germana encara a la panxa, coent-se lentament per sortir ben capaç de córrer per aquell nou jardí. Molt contenta del canvi. Juntes es passaren molts matins rascant parets amb una paleta vella preparant-ho tot per quan el pare arribava a la tarda i posava una pasta blanca on hi havia algun esguerro . Van haver de pintar-la de dalt a baix habitació per habitació abans no va néixer la petita. Feia olor de net, olor de casa nostra. Per dins era molt gran però a ella li agradava el jardí i tenir aquell portal de dos batents abans no sortir directes al carrer, que encara era de terra.

El pare el recorda mirant-s'ho tot amb cara de dubte, sense opinar, apamant els xiprers que caldria tallar per fer un bon pas fins al garatge que es dibuixava al fons. Aquell garatge que feu de taller mecànic pel tiet, on desaven el cotxe i la Vespa, on hi cabien els estris del jardí, caixes de llibres, bombones de butà, ampolles d'aigua.les mangueres i el rasclet i els xubasqueros. Un garatge que va ser refugi de tots els nens del barri que hi anaven a jugar quan feia sol o plovia i a fora no s'hi podia estar però a dintre les cases feien nosa. Un garatge amb terra de ciment llis amb puntets on podien pintar-hi amb guixos o estirar-se a la fresca fins que apareixia un dragó a la paret i tot eren xisclets i correr a fora cames ajudeu-me!

Aquella casa, casa seva, la casa on va créixer , de la que va sortir i a la que no va tornar fins que la mare fou presa d'una malaltia emprenyadora i cruel, era una casa gran, amb molta llum que va anar canviant de fesomia, i finalment d'amos. Però mai no va canviar el goig d'estar envoltada per un jardí ufanós que la mare cuidava amb gran delit com si encara fos a pagès.

Aquell jardí tenia tres vesants. Davant la façana principal era el tros més ample, dos arbres majestuoso, unes moreres papereres originàries de l'Asia el presidien, feien ombra a l'estiu i a l'hivern quedaven despullades. La passera per entrar del carrer fins al garatge  a banda i banda rosers i un llessamí que envoltava la porta principal tot perfumant-ne l'aire. Al darrera un espai molt més gran, més obag i quadrat de forma amb un safareig antic d'aquells de pedra, i amb el temps una carbonera feta d'obra i una llar per fer-hi costellades tot l'estiu. Envoltat dels pins que s'aixecaven dos metres sobre el terra de Can Freixas. Aquell jardí amagat, el del darrera va veure aparèixer i desaparèixer un galliner amb pelleriques i conills d'índies. Un parell de llimoners plantats per l'avi després que en Baldiri els hagués triat al mercat de la flor. Va ser testimoni de xeflis de tota mena, les seves comunions, algun aniversari, moltes revetlles. Va ser el jardí de les confessions, del plor amb l'amiga, o l'amic, o les veïnes, on parar el sol ben nues i embatumades d'oli d'oliva i suc de llimona ben batuts.

Al jardí del davant, la cara pública de la casa dels pares, casa seva, aquelles dues moreres també van créixer fins que una va morir i li va prendre el lloc un llimoner. Les moreres tenien unes fulles de textura rasposa, com de paper de vidre del més fi, feien unes boletes perfectes verdes i fosques amb una mena de flor esquiva de color vermell que quan queien a terra, si la mare no les escombrava a temps, arrelaven depressa i de cada una d'elles se'n podia treure un altre arbre. Algun va anar a petar a terres empordaneses i allà s'està. Les branques fortes , d'un color marró clar, beige a moments van aguantar les cordes d'un "columpio" que va muntar-hi el pare amb l'ajut de la manya de l'avi. Una paret feta de tuies separava el carrer del jardí entre dues columnes de mitja alçada anaven arrelant i fent-se tupides. La nenatrista les va conéixer primetes i separades entre la filferrada fins que es convertiren en una paret inexpugnable on del filferro no se'n veia ni el color.

Finalment, amb la bonança que un dia també arribà a aquella casa, els pares van decidir canviar les tuies per una paret- paret. Una paret  de maons  recoberts de guix i ben pintats, aleshores van poder dir que tenien la casa acabada. Les finestres vert primavera, el barri negre o platejat depenent de l'humor del pare quan pintava. Les pedres de riu van esdevenir primer pedres llises i més tard grans rajoles vermelles de terracuita més fàcils de mantenir netes i de transitar.

Les moreres van ser els amics secrets de les dues germanes, contra els seus troncs hi van jugar a cuit i amagar, saltant de branca en branca feien de Tarzan o de Xita depenent del dia i de l'humor, el columpio va sentir el pes de tots els culs petits del barri que hi anaven sovint a jugar. Quan la seva germana i el seu cosí eren menuts, la mare i la padrina els colocaven una mena de gàbies que en deien "parques" i amb la gorra de cop hi passaven hores mirant d'aixecar-se i de fugir mentre ella anava agafant aquell aire trist , tenyint de gelosia de princesa destronada que la va acompanyar uns anys entre vacances i vacances a Luzaga.

L'estiu era el millor. A l'estiu la mare preparava dinars freds i lleugers amb molt de color, amanides, tomàquets senats, ous amb tonyina, braç de gitano d'ensaladilla russa i de postres una tallada de xindria vermella, sucosa , una lluna que embrutava la cara i feia passar avall totes les menges. O un préssec amb olor de préssec i pell suau amb borrissol. Aquells dinars els fèien assegudes en cadires de boga de la mida de la seva poca edat, cadiretes que encaixaven perfectament sota el banc romàntic que els feia de taula. Havien de dinar de cara a la paret verda de tuies i després de xiprers. Res no les molestava allà, tantes vegades van fer aquell ritual acompanyades d'alguna veïna amiga o dels cosins.

Un xic més grans, els dinars ja es podien fer a la taula de ferro. Assegudes a les cadires o als "sillons" de ferro també, pintats cada primavera pel pare. Aquell era un altre ritual que es repetia cada any. El pare hi havia un dia que feia torn de matí i havent dinat, quan el sol ja començava a anar de baixa, sortia al jardí amb una granota blava de les de Can Torns, o amb uns pantalons vells, sense camisa, amb una samarreta imperi blanca, vella també, per si de cas les taques, i primer escampava tot de diaris damunt les pedres de riu que cobrien el terra del jardí del davant. Un cop ben escampats hi dipositava un pot i dos o tres pinzells de mides diferents. Un altre pot de pintura gastada on hi posava aiguarràs per diluir el mini, color carbassa furiós amb que començava la feina de restaurar el ferro desgastat que tenia una taca de rovell al seient o al respatller o al braç. L'olor de l'aiguarràs i la pintura barrejat amb la menta, el romaní, les roses i el xiprers vells que feien tanca de separació amb casa la Mene ha quedat imprès a la memòria olfactiva de la nenatrista per a sempre mai més. Avui encara passar davant d'una obra i sentir que s'està fent servir disolvent antic, la porta directament al jardi esquiu de casa seva, aquella casa que era dels seus pares. On va créixer.

- Noies a dinar!

Era la veu clara de la mare.

- Ja venim, mare! La Beatriz es queda.

Reia, mirant-se la seva amiga i veïna que no entenia res, però assentia,fent que sí amb el cap i ella amb les celles alçades i el dit davant els llavis fent "calla, no em descobreixis, segueix la beta! " li demanava que es quedés, era més divertit dinar plegades.

- Molt bé farem un altre ou ferrat. Ja li has dit a la mare?

I la Beatriz que tot just acabava de deixar la fireta a terra, pensant en anar-se'n carrer amunt a dinar a casa seva, canviava de parer, demanava permís a la mare de la nenatrista, per a telefonar la seva, de mare, i es quedava. Després a la tarda, havent dinat i havent fet la migdiada preceptiva, podrien anar totes a casa seva a l'altre jardí, el de la pujada amb els til·lers magnifics i jugar a cuit i amagar o a fer camins de terra o escapar-se fins les escales o a l'era de Can Freixas.

Dinar al jardí. Com si un títol de novel·la de platja per a passar l'estona mandrosa d'un matí d'agost sentint onades. Dinar al jardí, tot un tema que en desencallava mil pensant en casa, en moreres i llimoners i roses. I gardeniera al fons a sol i sombra, esplèndida per Sant Joan, a punt a cada revetlla. I geranis i api i bledes i clavellets i flors de Santa Teresa i marduix i sajolida i violetes falses . Aquell jardí éra un espai de vida alliberada que en ella viu encara, mentre passeja sola el pensament esperant que en qualsevol moment sentirà de nou la veu aquella de la mare :

- Nenes, a dinar!

I pararà la taula davant la tuia vella. I dinarà.