El doctor Gràcia amb aquell accent aragonès tancat, tan seu, era assegut a la vora del llit de la nenatrista. Ella no s'hi veia de cap ull, de tancats i lleganyosos com els tenia amb la febrada.
I ara el cerimonial, que per repetit era ja cosa seva, obre la boca, deixa que t'hi posin una cullera perquè quan treguis la llengua no s'aixequi i deixi veure com de vermelles, inflades i plenes de pus estan les angines. Mentres això passava la mare dreta al darrera del doctor observant amb cara de pomes agres a veure quin era el dignòstic. Aquella nana cada dues setmanes patia o d'angines, o de mal d'orella o de totes dues coses a la vegada i feia unes febrades que arribaven a quaranta com si res.
- Avui això necessitarà una mica d'ajuda, miri doni-li aquest xarop, una aspirina infantil cada vuit hores si te febre per fer-li baixar i demà em diu com es troba. Si no li milloren potser hauren de receptar algun antibiòtic. Aquestes angines potser hauriem de treure-lis, donen molts maldecaps i tant seguides com ella les te a vegades acaben fent una mica de reuma a la sang.
- Miri de moment les anirem tractant que tampoc fa gaire pus. El doctor Massaguer no és partidari de treure ni angines ni carnots, són part de les defenses i la canalla les necessita, si se li alteren deu ser perquè n'és més sensible, ja l'abrigaré més.
- Faci el que vulgui, que ja sé que ho farà, jo només li deia per si de cas, i si l'otorino opina així què he de dir jo, pobre metge de poble... Ah! i segueixi amb els seus remeis casolans que li fan més bé que les aspirines que jo li recepto.
Reien tots dos,es coneixien i sabien que eren del morro fort o sigui que pactaven sempre quins eren els remeis més addients. La mare si podia passar amb herbes, no posava ni un antibiòtic. Si amb una mica de mel, llimona i suc de llençols passava la febre, no calia embrutar el fetge, deia ella.
La mare que en sabia un niu de coses per guarir, quan tenia febre, la feia suar. La feia anar al llit, la cobria fins el cap i un parell de màrfegues a sobre li feia beure una tisana de maria lluïsa o de farigola i romaní amb mel i un xic de suc de llimona i li deia seriosa:
- Ara estigues quieta fins que hagis suat molt, que el pijama sigui moll, llavors et faré una bona frega amb alcohol, com ens feia a nosaltres l'àvia Marieta, canviarem els llençols i ja veuràs que et trobaràs millor.
Funcionava. Ella es deixava anar en un son pesat i dolç a la vegada, pensava en l'ocell que havia deixat anar la tarda abans, les gallines del petit corral al costat del safareig, el Jamboree la despertava de tant en tant bordant i ella s'esforçava per sentir com de cop el cos pujava de temperatura.
S'imaginava vermella de cap a peus com un pigot, la pell es tibava i unes gotetes minúscules d'aigua i sal anaven amarant-la, primer a poc a poc, només a l'esquena, després anaven mullant les cames i quan sentia que la panxa, el coll , el pit, tot era moll aleshores cridava.
- Maaareeeee!
Al crit d'alerta seguien uns minuts en silenci, de sota les màrfegues ella parava l'orella, com un indi, per sentir quan la mare pujava el primer graó de l'escala, en tombar al segon tram ja sabia que només en dues aclucades d'ull, la tindria allà al davant.
- Hola nena, què ja vas molla com un poll? A veure aquesta febreta? Uiiix però si ja no en tens! Ho veus, això és el millor remei per treure't les calipàndries de sobre, va vinga treu-te el pijama, corre que no agafis fred, que aniriem enrera.
Ella obeïa. Era obedient de mena, massa, pensava quan estava sola i encaboirada. Massa obedient no deu ser bo, ser més gamberra i obeïr menys li semblava que havia de ser una cosa molt mé divertida, però vès, a ella no li sortia.
- Vinga va! que bades? Treu-te el pijama! Què rumies ara, para aquest caparró que treus fum!!!
- Ja va mare! és que se m'enganxa a les cames, que no ho veus!?
La mare enèrgica la feia posar de bocaterrosa i escampava un bon raig d'alcohol a l'esquena, aixxx li feia una esgarrifança que no sabia explicar si li era gustosa o penosa, en tot cas no hi havia temps per rumiar-s'ho que les mans ja teclejaven damunt tota la superfície que donava el seu cosset, fent com una melodia de tam-tam, la suor s'esvaia amb l'alcohol.
- Apa gira't que en posarem al pit i veuràs que bé que respiraràs!
Ella es girava i es deixava fer amb els ulls aclucats feia com una juguesca, a veure quantes vegades els palmells de la mare anirien amunt i avall fins que tota la suor amb microbis i alcohol haguessin desaparegut del tot de sobre seu. Un, dos, tres,quatre,cinc s'endormiscava que ja sentia la veu poderosa ordenant-li
- Vinga aixeca't, ves al meu llit i posa't el pijama net que hi tens preparat, mentre jo giro el matelàs , canvio els llençols i sant tornem-hi!
Estar-se a casa per culpa de les angines a ella li estava rebé, eren dies de tenir la sensació que el temps era llarg, de color blanc amb olor de llençols nets i alcohol del bo. Uns temps on la mare estava més per ella. A vegades si tenia molta feina venia la Maria del Paquito, la Lola, la Palmireta o s'estava sola, que també li agradava. Ella sola amb un parell de trencaclosques i dos albums de cromos o de fotos per anar llegint o dibuixant, s'hi podia passar tot un matí o tota una tarda. Podien deixar-la sola a casa, amb el gerro d'aigua i el got a la tauleta i ella no s'aixecava ni a fer pipí, fins que algú gran venia a veure com es trobava. La iaia hi anava a fer-li molta companyia, la tieta Enriqueta també i si els deixaven la Bea o la Susana s'acostaven a visitar-la, però només quan el doctor Gràcia havia aixecat la veda de que ja no els passaria les angines, quan ja no tenia febre, o sigui el dia abans de tornar a l'escola.
Aquells dies de febreta, somnis embullats, suor freda i alcohol l'han ajudada moltes vegades ara de gran a passar les temporades que a tothom li toquen de passar encaboirats per una grip o esgotament de feina, que de tot ha patit. Però troba a faltar aquelles mans vigoroses i tendres a l'ensems que feien passar el dolor, l'ofec i s'enduien els microbis escampant senzillament alcohol empastat amb amor.
Les mans de la mare eren la cura. El suc de llençols només era el remei.
Qui no ha patit angines de petit? Doncs aquest era el millor remei.
ResponElimina