Veure l'infinit fins a fondre's amb l'infinit. Una hora de bon matí amb el vent de cara, caminava a poc a poc, badant. Es mirava com qui no veiés cada jardinet quadrat dels baixos. jardins uns deixats de la ma de déu i dels jardiners, d'altres enrajolats en vermell de fang cuit i un parell amb una gespa verda, verda, verda ben retallada amb un parell de "sisís" plenes de roba de banyar, les tovalloles del dia abans, un parell de trajos de bany i de biquinis de nenes petites.
Era d'hora, el sol no feia pas gaire que havia tret el nas, ja era ben clar però la majoria de veïns dormien encara, era temps de vacances. Setmana Santa. Ella va travessar tot el jardí de pedretes blanques trinxades dels apartaments i es va dirigir a la platja del Canadell.
Aquella va ser molt de temps considerada "la seva platja". La de la Sossa a les roques, la del pare i la mare dels estius de menudes quan anaven de vacances a Palafrugell i es passaven els matins i moltes tardes fent forats a la sorra, caçant crancs i petellides entre les roques amb en Nico, barallant-se amb les onades embutides dintre d'una mena de rodones de plàstic que en deien "salvavides" i més haviat eren una trampa fatal.
Recordava molt bé un dia amb el pare, ella fent la vagoneta onada ve, onada va, onada ve, onada va i una onada que trenca el ritme, - sempre n'hi ha una de cada quatre que es relaxa o s'enfurisma -, i patapam! la vagoneta volca i ella es veu de cap a la sorra just on l'aigua trenca, que es flonja i fa forat depressa, el cap per avall els peus enlaire gust de sal a la gola, ai que no puc respirar, ai que m'ofego! Un braç que l'estira amunt i crida, : Ep que t'ofegues! què ha passat?
- Que què ha passat? que us el podeu fotre on vulgueu aquest salvavides jo no me'lposo més, culpa d'aquesta roda de coloraines que hagi volcat cap per avall, trabucada, i ara mira, la riota de tota la platja, que no ho veieu? És que els pares a vegades hi són per res.
Tot això ho pensava com si fos una lletania, no va dir res de res, feina tenia en tornar-se a posar bé el dalt d'un biquini que no tapava res, només feia veure què, no hi hava res a cobrir encara, i treure's els granets de sorra del cap. La mare va córrer cap allà, el pare no sabia si riure o si seguir seriós, finalment van riure tots tres de culs a l'aigua, mirant com les onades arribaven, perdent de nou la por a tocar l'aigua, un "susto" - un ensurt en diuen ara - de dos minuts per mesurar que amb el mar, poca broma.
Als setze anys aquelles anècdotes de quan era la nenatrista de cinc o sis no li feien ni gràcia, però no podia evitar que li vinguessin de tant en tant al cap. Ara ella era gran, l'havien deixat anar sola a l'apartament sense cap adult, totes les vacances, per estudiar millor els va dir. De fet sí que estudiava i molt però el que més feia era passejar. Necessitava passejar, respirar, sentir les cames fortes per pensar ordenadament per posar el cor a lloc, per sentir que podia estimar a qui estimava o que podia decidir que ella, sí, ella, no volia cap lligam amb ingú per més que li agradés.
Al matí sortia de l'apartament i pas a pas s'arribava fins a mar, travessava el Canadell direcció Llafranc puja dalt les roques de la punta just on segueix el camí de ronda i seure tranquil·la vora mar però prou lluny per si l'aigua s'embravia. Hi passava hores, deixant que l'aire envaís els pulmons, que el cervell anés alentint el ritme de paraules i frases sense sentit, s'observava des de fora, li agradava veure's allà, sola, tranquil·la, se sentia forta i vulnerable sense por de res ni de ningú i anava construint el castell interior que molts anys més tard la faria com era.
Aquell matí, d'un gris de plom al fons de la ratlla on el mar deixa pas al cel i s'entrellacen, les onades batien a ritme i sense furia contra la roca de sempre. Ella observava calmada com es feien els flocs d'espuma just a un metre d'on era. Allà en aquell paisatge ferestec i civilitzat al mateix temps pressentia que en poc temps les coses canviarien, ja hi començava a venir molta gent a aquell petit paradís, gent que no parava de dir : camacu! oix aquí si que s'hi viu bé! un apartament a Callella teniu? quina sort? Allò acabaria malament. De fet ha acabat amb l'encant real que tenia aquell poble, sembla una d'aquestes ciutats bolet que creixen per la Xina vinga enlaire! apartaments per a tots els camacus, pixapins i xaves del planeta Barcelona i rodalies del més sofisticat al més de barri i avall que la pela és la pela i el sol val més de doni lloguers d'estiu que vi.
La nenatrista hi va fer pell de dofí en aquelles cales, va aprendre com pescar groines i portar-les a la mare que les adorava, a ella li feia fàstic aquella mena de taca vermella , taronja que als grans els feia perdre l'oremus. De fet li feia pena que es carreguessin aquells animalons, que ella trobava delicats i ferotges a parts iguals. Eren boniques les groines, de colors foscos, irisades, negres, blau fosc,violetes alguna vegada verdes. Li agradava veure-les caminar amb totes les punxes movent-se en fila com si fossin un exèrcit ben entrenat i trobar el cau sota una roca on i ella ni els nens que com ella xipollejaven a un pam d'aigua podien arrabassar-les. Les petellides també li feien molta gràcia, aquella mena de ventoses diminutes que paraven el sol i la fresca del rebuf de cada onada i que quan t'hi acostaves amb els dits a punt d'entrar-los per l'escletxa on treien el cosset a respirar, flop, es tancaven, s'arrapaven a la roca com unes llagastes i si no era pas que tinguessis un bon ganivet, d'alla no les treies pas. La competició d'un matí sencer d'estiu podia ser quantes petellides de mida menjívola feies. Tampoc no li agradaven a ella, l'olor a mar profund que feien li semblava una barrera al bon gust. No, no, no en vull pas cap, jo les pesco per a tu, mare.
Si, sí pell de dofí i tremp de sibina assotada per la tramontana i el gregal i una manera neta de mirar-se la vida, neta com la pell després de parar la tramuntanada embolicada en una bona bufanda, vestida amb el jersei de llana de Llama que un cop aquella amiga excèntrica de casa els va dur de la Pampa i anorak cordat fins a dalt de tot, les mans sense guants a les butxaques. La imatge d'aquella adolescent encara l'acompanya, la porta a dintre i la treu a passejar quan li fa falta retrobar nous camins , donar-se ànims per volar i canviar de parer, de parella, de casa.
Aquell matí de Setmana Santa adolescent es va passar tres hores quieta, amb la mirada clavada a l'horitzó, sense comptar ni un moment que les hores passaven. Des d'un balcó de bohemis amics l'observaven. Eren adults. Havien estat melancòlics adolescents, vivien del traç de la pintura , feien uns xeflis memorables cada cop que estrenaven exposició o la planejaven i aquell matí la figura d'una moça sense suc, ni bruc, allà asseguda al banc a picar de la roca més alta, sola, sense libre, ni llibreta, ni gos, ni gat, ni germà o amiguet acompanyant-la, va fer que la vista se'ls clavés i esperessin que es girés per un moment. No voldria pas fer una bestiesa? Ja se sap, els joves a vegades per excés hormonal fan bajanades que no tenen solució, ni cura, ni remei.
- Ei! noia! Hoooola!!!
Ella seguia amb la mirada fixa a l'infinit. El seu cap s'havia calmat, ja no parlotejava, no buscava res, no proposava res, no projectava res, només sentia com el soroll de les onades omplia el buit que havia aconseguit crear observant la línia inexistent de l'horitzó. Va sentir com de lluny que la cridaven.
- Eiii!!! Hooolaaa! Que em sents?
Va girar-se. Era a ella? Qui era aquella gent? No en coneixia a cap. De fet a Calella no coneixia a ningú de debó. Reconeixia gent , la de la fleca, la del bar de les voltes, els de la Lola, alguns dels qui venien als porxos sota el passeig que repetien cada any però ni el nom sabia, ni volia saber. Qui cony eren aquella gent que la cridaven? Què volien? Va mirar-se el rellotge: ostres! tres hores! poser sí que toca tornar i fer un esmorzaret dedicat al balcó, sense pressa, abans de posar-se a estudiar fins a l'hora de dinar. Va alçar el braç saludant els estranys interessats per ella. Li van fer signe de convidar-la a brindar alçant una copa. I ella es va dir, anem-hi!
Un brindis entre estranys, pintura, noms coneguts, parents de Cuixart instal·lat a la zona de feia uns anys, havien acabat la festa de la nit i brindaven pel dia, feien un "after hours" que diriem i a ella la van ametrallar a preguntes, Què hi fas a aquestes hores sola allà al banc? Que estàs trista? Que vens sola? Que t'agrada el xampany? Que vols venir demà a una exposició ? Ah,coneixes en Josep?
Tantes vegades ensopegar-se amb l'art, l'artista sense voler per atzar just quan el cervell s'atura de xerrar sense dir res i comença a retrobar-se la veu de l'aimeta les troballes apareixen. Als setze els del Cuixart i la seva troupe més endavant n'hi hauria molts d'altres. Un fil que com la mar forma part de la viga mestra d'aquella nenatrista que no ho és pas però ho sembla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada