Aquell any havia estat l'any de l'amor diferent re-afermat, de les descobertes o les certeses no dites, només compartides en gestos furtius, algun petó robat i moltes xerrades interminables damunt el quatre llaunes blau amb l'adhesiu Nuclears No! aparcat a qualsevol cantonada fent temps per no dir-se adéu o fins demà.
Ja feia dies que no era cap nena. La nenatrista quenoestavamaitrista però ho semblava, feia una bona colla d'anys que ja era tota una "senyoreta" o un "cavallot" depenent de la versió. Havien passat els anys d'escola, els d'institut el seu primer any d'exili buscat a la blanca Suïssa i ara anava a la Universitat i per pagar-se-la donava classes de ballet, de dansa jazz i espanyola a l'acadèmia de prestigi del seu poble, fundada per dues de les estrelles del Gran teatre del Liceu, mestres seus de feia anys. Allà la va conèixer. Ella va aterrar per fer-se càrrec de les classes dels grans, la van contractar perquè havia guanyat un prestigiós Premi internacional, s'albirava que seria una figura en el món difícil del ball clàssic o del contemporani. Es van enamorar sense saber-ho. Mai més no ho han deixat d'estar. D'enamorades.
Cap d'any. Nit ben especial aniria a Gràcia a dormir a casa d'ella com tantes altres nits però abans de dormir sortirien a festejar que un any nou s'estrenava.
Una planta baixa amb porta al carrer, de taller tèxtil que abans havia estat botiga de llegums. Encara conservaven la gran taula de marbre on es triaven les mongetes, els cigrons, les llenties abans d'ofegar-les en aigua, bullir-les bé, al punt, per tenir-les i vendre en paperina de paper triangular i grisa. Ara tot eren metres de roba i fils i màquines overlook que a les nits callaven. Un trapezi penjat al bell-mig de la sala d'entrada on ella hi feia giragonses. Ella era una rossa amb ulls blaus, boca gran de peix saborós, pell blanca de princesa de conte alemany i cos ferm i enganyós. Si te la miraves vestida semblava fràgil, etèria, si la veies dintre les malles de feina descobries la força, l'elasticitat i si ho miraves de més a prop mentre feia barra aleshores sí, aleshores quedava ben clar que aquell cos no era fràgil sinó fort, flexible com un vímet i expectant. Expectant a la vida, al futur a tota la passió per descobrir a cada nota a cada pell a cada passa nova a cada coreografia.
Cap d'any a ca'ls tiets. Així es deien, era una manera de dir-se que eren com de família, eren família, s'estimaven i molt, no explicitaven res però s'entenia tot, les mirades furtives, el parlar i el riure encadenaven carícies robades, desitjos emergents, necessitats encobertes que ni ella, ni la nenatrista, tenien gaire clar que els habitaven, però les habitaven. Passat aquell Cap d'Any quedarien uns mesos de classes a les tardes, de cinema Almodovar, de sortides i tràfec abans de saber si les cartes decidirien que ella marxés a Iugoslàvia o a París. Havien somniat molt de com podrien fer per anar-se'n plegades, l'una a estudiar a la universitat llengues i l'altra a seguir la carrera de dansa en alguna companyia seguint les classes magistrals de les acadèmies a les que s'havia postulat. Somniar era gratis i totes dues s'hi esforçaven a no perdre el fil del somni. Si acabaven a Iugoslàvia la nenatrista es buscaria feina a una pizzeria per les nits, aniria a classe a la facultat els matins mentre ella la rossa radiant suaria amb els peus embenats dintre les Repetto allargant el màxim els seus muscles esdevenint papallona després d'anys de viure com crisàlida. de tant en tant podrien agafar-se un cap de setmana i un vaixell que les portés de la costa Iugoslàvia a la italiana, Venècia era a tocar, allà passarien dies inoblidables on l'una escriuria cada nit les pensades, mentre l'altra l'agombolaria amb les seves mans destres fins a fer-la abdicar de la paraula. Així somniaven.
Cap d'any. La mare d' ella, una còpia exacte amb uns quants anys més i cabellera gitana de negra atzebeja, va servir el sopar, el pare anava explicant acudits mexicans, n'era un expert, tenia molta gràcia. A la sempiterna televisió començava el discurs d'aquell rei imposat amb to mono-cord sense cap gràcia ni novetat. La tieta Maria seriosa i elegant anava menjant amb la boca petita, van fer un brindis i el tiet la va acompanyar a casa amb el sis cents verd. Elles dues van anar a l'habitació a refer-se la ratlla dels ulls, a riure una estona, fer-se un petó com qui no vol la cosa, llarg i saborós ple de cava i desig sentint com els mugrons volien disparar-se i deixaren el bes per a pintar-se els llavis. Havien decidit sortir a cremar la ciutat, volien pregonar a Barcelona que hi eren, que encara campaven per allà no sabien si per molt. A cap de les dues els havia agradat mai aquella nit de brega al carrer, on la gent en porta més al cap que als peus, els homes es creuen amb dret d'abordar-te si ets dona i vas sola, les dones, totes, fan el paper de fleumes emboirades per l'alcohol per caçar energumens vestits de jaqué, però vés per on, aquell cap d'Any volien celebrar-lo juntes, al carrer, a la millor discoteca del moment Studio 54, un espai enorme de tres pisos, amb privé, tot negre llum blanca d'aquella que et transparenta les bruses clares i et fa semblar un vampir.
Van sortir de casa agafades de la ma, rient. Ella amb un barret de feltre molt parisenca ja, la nenatrista amb un somriure que li anava de l'orella dreta a l'esquerra i profunditzava fins el melic per dins, sentia com la caixa del tòrax no podia contenir-hi més alegria que aquella que sentia al costat de la dona que estimava sense que s'ho diguessin , i de cop ja eren a la Gran Via i uns nois ben plantats que els hi tiren una floreta i elles es miren i se senten rebels per una causa, es planten, es fiten i sense creuar un mot es fan un petó de cargol punta i bravo, repetiu!
Volien provocar amb el seu amor i ho van aconseguir.
Els nois van recular, elles avançaren rient a cor que vols i començaren a córrer tot sense explicar-se ni per què ho feien, només seguien l'impuls . Se sabien boniques, se sabien joves, se sabien invencibles i per damunt de tot se sabien seves l'una de l'altra sense necessitat de ser-ho. Aquella nit sí volien viure-ho sense engavanyar-se en la cotilla de la mirada social. Que tens nòvio? Que surts amb algú? Encara no tens plans?
Elles tenien plans, la nenatrista tenia un xicot, un xicot amorós i comprensiu obert de ment que estava al corrent de com d'enamorada n'estava d'aquella rossa de parla oberta i riure encomanadís. La nenatrista sabia que el seu xicot patia, patia perquè veia com la perdia, però no en parlaven. La vida anava dia a dia com anava i aprofitaven els minuts estimant a qui estimaven quan el tenien. Eren temps de llibertat eixalabrada, vista amb ulls d'avui , potser cruel. Ella, la walkiria de Gràcia no tenia ni nòvio, ni nòvia només la dansa. Ni a la nenatrista la considerava així. Eren elles i prou. No tenien etiquetes. Tenien desig, ganes de ballar, de fer que els cossos quan anaven a l'uníson no grinyolessin gens encara que gemeguessin fluixet, tenien fam d'aventura, de fugida endavant de créixer i no parar. Encara no han parat.
Studio 54 va regalar-los uns italians atractius, educats disposats a obrir-los el pas, els regalaren unes roses vermelles elles creuaren una mirada còmplice les acceptaren, brindaren i en un moment d'aquells de xivarri total on tothom compta raïm i segons, van escapolir-se. Taxi, a casa! . Era fosc van entrar com una ombra sense fer fressa, es ficaren al llit d'una plaça s'abraçaren ben fort, es desitjaren amb les mans fetes nusos un pròsper feliç i abundós any nou i caigueren rendides, no pas sense besar-se.
Les nou,ja eren any nou, de fons la televisió ja anava. El concert de Viena, el ritual. Dins la bata suau de llana feta per la iaia i la mare, descalces, somrients amb ulleres d'haver dormit poc, d'haver begut massa i amb rastres invisibles de petons als clatells i a les galtes, van seure al banc de taula, una gran tassa de cafè amb llet, torrades, el tiet a un cantó, la mare d'ella a l'altre, mirant-les de cua d'ull.
Aquell Cap d'Any abans de marxar a París d'on ja no va tornar-ne, fou un cap d'Any gloriós. L'any de saber-se lliures per estimar com vulgues, per estimar-se. I prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada