- Bonjour Ton-ton, ça va? - la Mireille es va acostar fent un petó a la galta dreta i un altre a l'esquerra i de nou a la dreta, a Paris tocaven tres petons per cada bon dia que deies, a Rochechouart només dos
- Bonjour la petite! Vous montez faire un cafè? On porte des croissants!
- Bien sûr - va dir en Jean Paul, picant l'ullet a la nenatrista que es va quedar sense paraules - tu prends aussi du cafè, tio?
- Non. moi je bois du lait au chocolat, j'aime mieux! - va respondre la nenatrista entre avergonyida i orgullosa de poder-se explicar
- Tu parles très bien français, quand est-ce-que tu montes à Paris? À la maison on sera tres content de te recevoir petite cousinete - La Mireille acabava de convidar-la a anar a Paris,ja hi tenia dues cases la de l'altre jean-Paul i la dels pieds noirs de la família.
Un cop a casa van parar taula per poder esmorzar tots junts. Bols de llet blancs amb una ratlla blava al capdamunt, els plats blancs per posar croissants o baguette, mantega en barra, formatge blanc, confitura, sucre, cafetera olorosa i el pot de la xocolata. Tothom xerrant a l'hora en francès, en català, tot a l'hora amb paraules barrejades i sobretot molt de riure. tenir la tia de París allà era sempre estar rient.
Un cop esmorzats en Jean Paul va agafar la nenatrista de la ma convidant-la a anar amb ell, la Mireille i en Guide, el germà gran, a fer una volta pel poble.
- Tu viens?
- Oui, où est-ce-qu'on va?
- On ira au Chateau et jusqu'au Roc du boeuf, à pied, ça te dit?
- Bien sûr! Est-ce-que je peut lui dire à Sylvie de venir avec nous?
- Bien sûr! vas-y on vous attend en bas!
Va córrer escales avall a cridar la seva amiga per poder anar juntes a passejar per fer gana per dinar.
Les ties ja triscaven per la cuina, tallant verdures, moltes pastanagues, porros, cebes, julivert, cigrons que etaven en remull de la nit abans, patates i un munt de carn diferent, xai, vedella, pollastre i en una olla grossa que la tia guardava per les grans ocasions a l'armari de sota de cuina hi anava fent xup-xup un brou de carn, herbes variades, api, la casa era tota perfumada amb aquelles flaires que alimentaven. El cus-cus estava en marxa.
Al castell van entrar a veure el pati d'armes, d'allà es podia veure tot el passeig de sota amb els grans castanyers centenaris, la gent que hi passejava, els nens que corrien i al fons el gran bosc que envoltava la carretera que menava fins al Roc du Boeuf, que era una gran pedra que en sostenia una altra i juntes semblaven talment un Bou. Si t'ho miraves des del pont romànic que hi havia damunt el petit riu que envoltava el poble pels peus. Després del pati d'armes es van fer fotos a dins les sales que es podien visitar, sortiren de nou i baixaren per la banda del safareig. Sí, Rochechouart tenia un safareig obert de pedra, mitjeval que va servir fins ben entrats els anys seixanta. la tia li havia explicat que els primers anys de viure aqui hi anava a rentar estiu hivern, quan l'aigua era gelada i havien de trencar-la, només hi anaven els refugiats, bé les refugiades que no tenien com fer calenta l'aigua per les grans peces de roba. Quina vida més dificil. pensava ella sense dir res, metnre caminava al costat del Jean Paul amb la Sylvie a l'altra costat .
Arribaren al mur que donava a la cara del Plan d'eau. D'allà estant es veien tots els boscos, el Plan i la carretera que pujava, buida, un cotxe de tant en tant. Aquelles carreteres podien explicar la història de Napoleó, de molt abans dels reis anglesos, de l'ocupació alemanya, dels maquisards resistents i de tanta bona i mala gent que els havien recorregut fent que el paisatge que ara veien anés canviant sense fer-se notar gaire. Caminaren pels petits caminois fins arribar al pont i al bar van demanar dues Oranginas per elles i dues bières, o sigui cerveses, per la Mireille i en Jean Paul. Un cop fet el mig vermut cap a casa.
- Sylvie tu veut rester avec nous à manger? Tatà Rossita à fait Cous-cous, tu aimes çà?
- Oui! d'accord je lui dis à maman et je monte tout de suite!
Mmm, la taula era parada, en Ramon i la Léontine ja havien arribat i eren asseguts al seu lloc habitual, ells van rentar-se les mans depressa i van ajudar a acabar de posar gots i coberts mentre les ties anaven repartint les diferents viandes en grans plates de ceràmica. L'olor era fantàstica, uns aromes que si tancaves els ulls et senties transportada al desert, amb camells, beduins com a les pel·lícules que veia amb el Ton-Ton. Aquell de Lawrence d'Aràbia devia menjar cus-cus però aquest semblava molt més bò, molt més real. Va obrir els ulls quan la Sylvie va arribar fent-se notar amb un crit dels seus
- Alors les Puenté!!! On commence?
La tia va riure, en Ramon va serrar les dents, la Leontine va despertar-se, la Mireille va fer un riure forçat, en Jean Paul se la va mirar a ella amb complicitat d'amic, en Guide mirava la plata de la carn del Cus-cus i la Teresa badava, comme d'habitude.
- On commence! Donne moi ton assiete, allez! - va dir-li la tia trencant el gel i començant a servir.
En un tres i no res van anar servint aquella sèmola gustosa regant-la amb el brou dels mil gustos i amanint les viandes de pollastre, de xai, de vedella, pastanaga, dàtils,panses,cigrons... va ser un menjar de diumenge de festa major. Aquell cus-cus el guardaria a la seva memòria olfactiva i gustativa pels segles dels segles, amén.
- Qu'est-ce-qu'on fait ce soir?
- On va danser au grénier?
- On y vas!
L'estiu minvava, calia aporfitar cada minut. Tornar a casa, retrobar els amics de sempre, explicar les aventures i només amb l'Enric podria fer-ho en francès quan no volgués que cap dels altres els entenguessin. Una llengua per les idees i l'amor, una llengua pel secret i la tendresa. Tot amb aroma de cus-cus. El món s'obria en un caparró de nenatrista de dotze anys cap a tretze.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada