EL TEATRE DELS POBRES I

S'afanyaven a vestir--se de vint-i-un botó, calia anar ben polits i arreglats a missa de diumenge. Quan era a Palafrugell , aquell era el ritual dels diumenges a la tarda. La Maria Rosa iniciava com una mena de processó que anava de la dutxa on tot d'olors exquisides en sortien, olors fresques de sabons i cremes i colònies, la Victòria feia un camí similar a la seva dutxa i tot plegat en plàcid que sempre era l'últim , també era l'últim en rebre els retocs de les dues dones que més se l'estimaven.

Dutxa. Cabell ben assecat i ondulat naturalment, elles molts laca , ella gens, colònia sobre la pell, damunt de la roba i unes gotes per perfumar el mocador de fil, blanc i ben planxat com una galeta quadrada perfecta que duia sense excepció a la butxaca dreta de la trenca. Si, en aquella època enlloc d'abric, jaqueta o gavardina tocava "trenca". Una trenca blava de llana blau fosc amb caputxa i botons d'os que es tancaven amb una mena d'argolleta feta de cuir tintat de blau. Calia anar ben conjuntats. Perfumats però discrets.

Diumenge rera diumenge si era de vacances a casa dels parents carnissers, tot tenia un guió pre-escrit. Es llevaven d'hora, obrien la botiga, la Victòria anava a plaça a obrir la parada, en plàcid li duia la carn i les botifarres necessàries, la Maria Rosa es quedava al carrer Estret i els ajudants del moment (l'Antònio, la Mari, en Nico...) es repartien la feina entre un lloc i l'altra. Quan ella es llevava, sempre més tard. De més petita pujava la Maria Rosa a fer-li l'esmorzar o la tia Llúcia, un bon got de llet fresca escalfada i amb cacau i torrades amb pernil dolç. Mai n'ha menjat cap de tan bo com aquell que menjava a casa els de Palafrugell. Un cop esmorzada ja tenia la roba preparada que tocava per la meitat del dia, es vestia i baixava a badar a la botiga, de més gran anava a jugar a cal Jordi, el veí, i miraven els peixos de colors o jugaven amb la pilota a fer gols o acabaven trencaclosques. Hi havia dies que l'enviaven a comprar panets rodons a la fleca, li agradava d'anar-hi la feia setir gran i capaç, fer la cua després de demanar tanda, demanar el què volia, pagar i comptar bé el canvi dels diners. Tornava i badava de nou com entrava i sortia la gent, el què compraven, com anaven vestits i calçats, les sabates tot un món!

Dinaven. En Plàcit feia la seva mitja horeta de migdiada que no perdonava mai. La Victòria i la Maria Rosa davant la televisió feien veure que miraven, però també acabaven pesant figues. Un cop l'estona de calma passava, començava el ritual de vestir-se per anar a missa de sis. La Maria Rosa li preparava curosament la roba que tocava que es posés, li explicava com combinar bruses i faldilles, colors, com ser discreta i elegant. molt important tenir bona roba d'excel·lent factura però mai fer ostentació, feia xaró. La roba que es treia que havia fet servir al matí, excepte les calcetes que anaven al cubell de la roba bruta, es desava ben plegada per fer-la servir l'endemà, dilluns tot el dia. Les dones es tancaven juntes al bany gran per maquillar-se. No entenia per què havien de posar-se aquella mena de fang a les cares quan les tenien boniques sense tant de color pujat, però calia, es veu, per a ser una dona com toca, de classe i respectada, que fes goig de mirar, posar-se la màscara. Segueix sense entendre-ho i sense posar-se'n, mai. Elles seguien pintant-se la ratlla dels ulls, el rimmel per engrandir les pestanyes i el darrer toc , el vermell pels llavis. Bé ni la Maria Rosa, ni la Victòria feien servir cap color pujat de to, uns roses clarets amb una mica de brillantor, un lleu taronja o un perlat eren els preferits. La veritat és que a ella sempre li semblava que feien molt de goig, sobretot feien sempre molt bona olor.

En Plàcit es vestia com un senyor, senyor. Pantalons amb ratlla perfecta, camisa ratlladeta suau o blanca impoluta, una corbata que la Victòria li havia triat per fer conjunt amb la resta, un jersei finet amb botons de cuiro, un cinturó de civella daurada petita, sabates enllustrades i brillants de color negre o bé de pell girada marró, mitjons d'aquells anglesos o bé negres, mai blancs, sabates negres i mitjons blancs també fan xaró, fan de poble. Al damunt una americana a joc amb els pantalons i al damunt un jec que podia ser un abric de llana o una jaqueta tres quarts, negre, blava, grisa o marró depenent de la resta que havia posat damunt el llit la Victòria. Que a més de ser la seva dona era la que el vestia, li deia com parlar sense ferir els altres amb els acudits de broc gros i qui se'l mirava de cua d'ull amb amor infinit des de tota la vida que recordaven. Unes gotes de colònia damunt el mocador amb les inicials brodades. I ja estaven tots llestos cap a missa.

Hi anaven a peu. Vivien molt a prop de l'església. La caminada des del carrer estret pel carrer de Cavallers fins davant de la majestuosa església de pedra grisa i campanar en forma de torre de castell de conte, els permetia anar-se trobant gent que també hi anava, o que s'estava pel carrer i que només anaven de compres. Saludar-se, fer-se veure, fer-se mirar, mirar, veure, per tenir després temes per destripar tota la setmana. Això també sense adonar-se'n és una de les coses que va aprendre, per a què serveixen les passejades que semblen sense sentit o rutinàries en un lloc petit. per fer la radiografia de tot allò que es mou de tot el que es belluga. Observar, sempre observar per entendre.