SEIXANTA MINUTS RESINA I BARRA

- Un, deux, trois!
- Vinga tothom a puesto, allà davant hi ha un lloc, corre.

La veu de l' Assumpció, una veu una mica d'espinguet, autoritària i càlida, cridava a l'ordre. Tothom vestit igual, majoria de noies, un parell de nois valents, bojos pel ball, la gent de la primera classe, l'avançada. 

El piano sonava marcant el ritme dels pliés. En primera, peus junts però oberts apuntant a la paret i al centre de la sala, lentament calien quatre acords per arribar a terra plegant els genolls i els turmells al compàs, esquena dreta, panxa endins,espatlles abaixades, respirant, respirant,el cap dret mirant el clatell que tenien al davant, el cul apretat, del punt invisible de la coroneta fins a la punta de la darrera vèrtebra apuntant a terra calia que fos com una taula de planxar, perfecta, recta, sòlida. Un cop a baix tornar a pujar com si t'estiressin d'un fill invisible cap el sostre. Braços en posició seguint el moviment arrodonit que la música també desprenia, quatre acords més i canvi a segona. El peu estirat enfora, el que feia de columna ben posat a terra, sentint tots els dits, el genoll tens. Així començava la classe de ballet, la de dansa clàssica per a petits i per a grans, amb les tandes de pliés, que vol dir plegats. Sí, sí, plegar-se de cames en les cinc posicions que marca l'heterodòxia del ballarí.

Aquella sensació de control muscular, de saber-se mestressa del cos, de veure i sentir com cada múscul s'adequava al moviment demanat, millorant el control sobre la respiració, respirar en posicions tant tenses a vegades no era fàcil, baixar l'aire fins el ventre sense que la panxa s'expandís era prou difícil, aconseguir-ho un goig.

La sala era una gran nau amb terra de fusta, barres de fusta argollades amb ferro a banda i banda, al fons una paret de mirall del terra al sostre que solemnement es descobria en començar les classes. El ritual dels gestos, un aprenentatge subtil i sord que l'acompanyaria per sempre més. La cortina justa, del pes just, al lloc just, tirada o recollida amb el significat just per a cada ocasió. Un sostre alt, finestres sempre tancades que donaven al pati de ca la Teresina que a l'estiu deixava les gallines i es podien sentir escatint a cor que vols. Aquella sala havia estat el magatzem, la bodega, l'havien habitat botes de vi del bo i del corrent, en tenien record els grans de cada casa. Als anys setanta l'antic gerent del cine Coliseum per fer-li un regal de futur, de feina a la única filla que tenia i el seu millor company d'escenari, va llogar-lo i refer-lo tot convertint-lo en acadèmia de ballet Assumpció Petit i Fernando Lizúndia, figures de primera del Gran Teatre del Liceu, alumnes del gran Magrinyà, comparses amb Bob Fose i Nureyev, qui se'n recorda ?

La nenatrista els porta al cor. Entre aquelles parets blanques va créixer, va endreçar els músculs, va tornar a tenir pont al peu i l'esquena ben recta sense haver de patir la tortura matinal dels exercicis d'abdominals emesos per la ràdio. Allà va aprendre a allargar el braç fins a l'infinit, va perdre la timidesa perquè es convertia en una altra sota les malles i el maillot amb el monyo ben estirat i les puntes als peus. I la resina per no relliscar i mantenir la punta a lloc mentre feia una pirueta entre els braços ara del Fernando, ara de'n Pep.

L'aula on podia anar per terra, no només era permès, era feina, era exercici per sentir bé cada pam de l'esquena, tan difícil de copsar. Les barres que servien per allargar els músculs de les cames, afinar la cintura, desplegar fins a l'infinit totes les vèrtebres i sortir suada, feliç cap a prendre una dutxa entre xiscles i bromes. 

Olor penetrant d'aquells vestuaris barreja de suors púbers, sexe en flor, sang dels peus ferits orgullosos de ser-ho, roba neta, mitjons, perfums dolços de nàusea, sabons, xampús i colònies Vetiver que eren de moda, cuir de sabatilles, laca, resina i pols. El piano sonant totes les tardes, la Rosa, la Maria els seus dits i els somriures complaguts quan les veien ballar, fer més llargs els jetés, picar fort en cada sevillana sense perdre el compàs quan l'Antònio els marcava el to dels "palillos" (les castanyoles). Aquella aula plena de gent diferent amb ganes de fer moure el cos per tensar o des-tensar, per somniar en un futur d'escena o fabricar-se'l, allà va aprendre com li agradava aprendre i ensenyar. Allà va entendre com d'important era l'esforç petit, continuat, indesmaïable per arribar més lluny, el no cansar-se mai de repetir, de tornar a repetir de suar i re-suar despentinar-se i pentinar-se de nou la llarga cabellera fins a deixar la darrera agulla al lloc precís sobre la red (sí en deien red de la xarxa del cabell)en un monyo perfecte com una mena d'ensaïmada mini just damunt el clatell o coronant el cap, depèn de per a quina coreografia et vesties.

Finals de curs per a provar que tota la maquinària estava ben engreixada. Que els duros gastats fent anar la canalla a l'extra-escolar més elitista del poble servia per alguna cosa més que per a buidar el compte corrent. Al teatre de l'Ateneu lluïen llums, vestits impossibles de bonics o kitsch, números dignes del millor teatre d'òpera d'Europa per aquell petit racó de món encara sota les ordres del tardo-franquisme. Programes en un castellà carrincló, de sonoritat radiofònica cacofònica amb padrins i convidats per fer número i donar "empaque". Presentador radiofònic de la vil·la veïna. Nervis d'escena. Rams de flors pels solistes convidats. El buit a l'estómac i el pànic a no recordar exactament a quin acord et toca entrar per la boca tres de la dreta. Un any i un altre. Nous professors. Els alumnes que creixen alguns parteixen i segueixen la crida de la resina, les malles, la pell a l'aire per ballar a tors descobert El Corsari al Romea, o fer part del cos de ball, dels "boys" del malaguanyat Scala. 

Quants records porta escrits amb suor antiga la nenatrista a la seva ànima de pell tensa de lloba vella i exiliada. 

Els ulls mai no paraven d'aprendre aquell nou gest, aquella nova forma de torçar el coll o el cap, aprendre a girar sense marejar-se fixant la mirada fins a donar un darrer cop de cap precís, clavat, que el públic no discernia.Dissabtes eterns, plens de ganes de superar-se per a poder passar el gran examen, la prova definitiva i quedar-se per fi aprenent només dansa a la gran escola francesa que en Fernando li havia dit que l'esperava. L'École de La Rochèlle.Ell li feia gratis classes els matins dels dissabtes per a millorar les puntes sobretot, barra amunt, barra avall i després interminables exercicis de centre, piruetes, grands jetés, fuetées, braços, coll, muscles...

- Ni de broma! Que no veus que sempre series una més de la colla. Téns dots però no tantes com per ser la primera ballarina d'enlloc...
- I tu quès saps?
- Més que tu, sé fins on pots arribar i a més no tens edat per decidir. Et quedes i treu-te del cap fer cap prova. No som pas rics en aquesta casa, som gent treballadora, jo vaig a la fàbrica i la mare ja la veus fent domicilis i parts allà on la criden. El que has de fer és estudiar, una carrera que et serveixi pel dia de demà. A ballet per distreure't i tenir l'esquena forta.
- Però deixeu-me fer l'examen al menys...i si m'aproven?
- Un no és un no. A França no se t'hi ha perdut res. Si vols seguir fent classes els dissabtes, mentre siguin de gratis, tu mateixa però treu-te del cap això de ser ballarina. És que no. Ja sabem en què s'acaba això d'anar pels escenaris...

Se li va trencar l'ànima. Els peus que ja estaven curats van posar-se-li de nou a sagnar, totes les crostes van saltar-li de cop. Les llàgrimes es van solidificar del punt intermig d'entre els dos pits i el llacrimal. No pensava regalar-ne ni una a aquell pare insensible que anava d'enterat i només era un vell amargat per la malaltia, poruc, tancat de ment i no sap ja quantes coses terribles més va arribar a dir-se i a pensar. 

Potser tenia raó. Potser si no era per ser la primera, ja no calia esforçar-s'hi. Però per què el cos li deia que seguís? El cap li cantava cada acord de memòria? Ella seguiria ballant. Va aprendre a ensenyar i va fer molts anys de mestra, de mestra de gent petita a qui sempre va insuflar ànims per la bellesa del gest ben acabat, ànims per saltar més i millor, amunt, sempre amunt, ànims a no deixar mai inacabat un pas a dos, ànims i amor per la música clàssica i la d'arrel per la sardana la sevillana i el contrapàs. No va anar a la Rochèlle però els aromes, l'amor, les barres, la resina, les fotos, el desvari, els russos, els francesos, els americans nous, les soleares, els fandangos cada so, cada olor, cada conversa, el toc de la seda del llaç de les sabatilles envoltant-li els turmells dormen encara amb ella cada nit. 

I cada dia es repeteix que cal seguir, sempre seguir, és ben igual si no s'és la primera, cal seguir pel pur goig de sentir que la vida s'ho val.