PER A BERENAR, MONIATOS!

     Les cinc. El timbre de sortida. Tothom a formar a fora de l'aula enganxats a la paret i esperar que passessin els de les classes dels grans, els de vuitè, setè, sisè. Ara els tocava a ells, a la classe de la Nenatrista, els de cinquè d'EGB. Una mena de nova educació amb els mateixos mestres i llibres gairebé iguals, coses de polítics del moment que es devien avorrir.

     Una jornada de cole, començava a les 8, quan la mare anava a l'habitació a dir allò : vinga noies aixequeu-vos que és tard!  Mai no era tardi sempre arribaven a temps, a les 9 calia estar assegut a la cadira que et toqués de l'aula destinada. I tant ella com sa germana hi eren. No faltaven gaire a classe, a casa ni la mare ni el pare estaven gaire per històries de mals de panxa o mals d'orella o marejos. havies de tenir febre de debó perquè es fés arribar una nota a l'escola i es truqués al dr. g

Gràcia que vingués a fer una revisió, extendre una recepta. Si no era sota aquestes severes circumstàncies fés fred o fés calor "a l'escola hi falta gent". El trajecte de casa a l'escola era quasi sempre el mateix, carrer Freixes, Bonavista avall direcció a la carretera, carrer de la Creu i finms arribar al carrer Montserrat i ja hi eren.

     Un cop davant el gran portal de ferro, el porter, en Jaraba vestit com un atgutzil antic, de blau marí, pantaló, jaqueta ben arrapada que el feia semblar una bombona de butà en versió marina, i gorra entre policia local i carter de pel·licula en blanc i negre, els anava cridant , saludant i ajudant a trobar la fila . A cinc minuts justos de les nou, tothom desfilava cap a l'aula corresponent. Els qui tenien colla miraven de pujar junts, els qui no eren hàbils fent amics caminaven sols, la nenatrista tenia amics i amigues però molts dies pujava sola enfrascada en algun llibre dels de prèstec de la biblioteca que ells mateixos - els alumnes - anaven ordenant i mantenint.

     Anar a escola li agradava. Era com viatjar a una terra estranya i coneguda alhora. plena de gent amiga que parlaven de formes molt diferents, els feien vestir amb uniforme, elles, les nenes amb unes bates blanques força horroroses amb dues butxaques al davant que sempre portava plenes de gomes d'esborrar i algun llapis sense punta. A vegades amagada una nota del Campre o un informe d'algun amic comú parlant de què havia dit o comentat o opinat en la reunió abans de futbol. Els dies a l'escola passaven lents, el temps s'aturava fins la una, els qui es quedaven a dinar anaven a jugar al pati. Ella era monitora al menjador, volia dir que enlloc d'anar-se'n al pati anava amb unes quantes més cap el gran menjador a parar les taules quadrades de fòrmica taronja i crema. A cada taula quatre cadires d'aquelles quadrades amb respatller quadrangular petit. una jerra d'aigua, de plàstic, a cada taula, quatre plats el joc sencer de cobert, gots de vidre d'aquells que si queien i es petaven formaven un sidral considerable i una panereta amb pa. un cop tot a punt formaven les files els més petits i elles els ajudaven a menjar.Els tallaven el bistec, els feien l'avió amb la sopa, miraven que els cigrons no anessin a parar a les grans butxaques de les bates. Hi havia un nano que anava tres o quatre cursos enrera, de l'edat de sa germana petita, tímid,amb ulleres prim i estirat com un espàrrec, amb cara de set-ciències, dels que ja veies que el tema físic, jugar a futbol, barallar-se i anar a empentes tot rient no era lo seu, aquell nano sempre seia sol, encara que hi haguessin tres nois més amb ell a la taula, ell era sol. La nenatrista de seguida se'n va adonar i mirava de ser-hi una mica més, si ella era a prop els altres no se'n reien ni li feien bromes pesades. Aquell noiet sensible al cap dels anys va esdevenir un dibuixant conegut. Un cop els menuts havien dinat, s'havien de netejar taules i tornar a parar pel segon torn, era el seu o sigui que paraven les taules per a tothom, deixaven a cadascuna el gran bol amb el que toqués per dinar i cadascú es servia. Ella compartia la taula més a tocar de la porta de sortida així si acabava depressa encara tenia temps per anar deu minuts al pati a sota les moreres jugar a tirar i matar o llegir en un racó lluny del sol.

     Les tardes de tardor, però, eren les que més li agradaven. En acabar l'escola sortien corrent malgrat els crits i la intenció de controlar la fila del senyor Jaraba.Un cop al carrer enfilaven carrer de la Creu amunt o avall depenent de la colla. Avall volia dir que s'aturarien al Parc del Parador, a ca la Pepi que era la més alta de totes, després parada a ca la Jones portalada de fusta , casa modernista, nom americà, era la companya més exòtica, pare marine i mare treballadora del Consulat ianqui, en aquells moments tota una història pel·liculera. Pujaven carrer de la Sala, a voltes hi trobava la bona gent de can Parera, si era l'avi segur que arribaria a casa amb un ramet de violetes acabades de collir o un parell de llimones . La pelu de l'Esperança. El Casino. La bodega. La carnisseria. la ont de la cantonada A la plaça Campreciós una colla se n'anava cap avall, direcció al cementiri i a ella li tocava remuntar el carrer Badó, el carrer on havia nascut i viscut quatre anys. Saludava al ferrer, als Quintana, l'altra pelu, la de la Sumsi, mirar quines sabates noves hi havia a l'espardenyaria passada la fabriqueta i més d'un cop entretenir-se amb la Lola i el Baldiri que li feien berenar a la cuineta de nans que tenien al replà de dalt, d'aquella casa impossible,que anava escales amunt , escales avall per a cada cambra. Si no berenava allà, seguia passant per cal Gafarot, la planxadora i els quatre esglaons que abraçaven la cantonada de l'esquerra quan Badó es confonia amb Bonavista. Creuar el carrer trobar-se nens i nenes alguns antics amics de les Escoles Núria que també tornaven cap a casa, abraçar la Montse si era al carrer i venia corrent a demanar-li una abraçada amb petó i somriure, de franc, de cor. Seguir per davant de casa l' Olga, els Carbonero, la casa tancada d'estiueig del Marcel i cap a casa a vegades es trobaven amb la Susana, o el jordi, el Toni o l'Àngels i quedaven per una estona més tard seguir jugant al carrer. Carrer de terra, encara. El gos de la mene lladrava, maleït Jamboree menjagats!

     La mare no hi era a les tardes, el centre de Planificació Familiar o les guàrdies a Sant Boi de practicant o una partera o dues, sempre la feien arribar a l'hora de preparar el sopar. El pare una setmana sí, una setmana no, perquè treballava fent torns i moltes tardes tampoc no es quedava a casa, anava a les carreres de galgs o a l'Ateneu fins a l'hora de sopar. Elles, la nenatrista i la seva germana, arribaven juntes o per separat, no els calia clau, entraven per la porta del darrera . eren temps sense por ni paranoies.

     Ah! les tardes dels primers freds d'hivern li agradava arribar i trobar-se la Maria, la valenciana, planxant o cosint, sempre les rebia amb un somriure franc darrera un davantal net i planxat que es posava per fer feines . I si no hi era la Maria, ni la mare, ni el pare el que hi havia de ben segur a la part baixa de la caldera de ferro colat de la calefacció eren uns moniatos a punt de solfa que devorarien amb fruició, el millor berenar del món. berenar amb gust de cendra i sucre , terra, pellofa caramelitzada i carn carbassa. El millor berenar del món. Simple i deliciós. Mai més n'ha tastat d'altres de tant bons. L'escalforeta i l'olor d'aquells tubercles cuits a poc a poc amb el carbó roent i sense flama es desfeien a la seva boca com la millor llaminadura. Tancava els ulls i veia l'avi cavant l'hort treien patates, la mare remenant el sofregit de l'arrós del diumenge, la tia Quimeta a la llar de foc d'Albons torrant castanyes. Tot com en un somni de conte antic dels que llegia, sola, arraulida a la saleta en qualsevol butaca barrejant l'olor del foc i la terra amb la flaire neta de la roba planxada. Moniatos. El cel.