L'estiu dels zero als dotze anys era un temps llarguíssim que anava del darrer dia d'escola al següent dia d'escola, ja al mes de setembre quan a les tardes tocava posar-se un jersei prim damunt la samarreta o el vestit.
L'estiu era el dia lluminós, de sol esclatant i calent quan les pedres del carrer es veien brillar damunt el fang, els ulls s'aclucaven fins a quedar dibuixats com una línia recta i fina en cada cara, la suor amarava el cotó de les samarretes i una mena de sentiment de deslliurança d'obligacions flotava a l'aire, els petits no n'hi sabien posar el nom, només el gaudien. L'estiu era llibertat. Llibertat de moviment, de trobada, de riures però n'hi havia un tram que era llibertat vigilada, tenia regles imposades pels pares i mares a fi que els seus cadells no s'atabalessin del tot, poguessin seguir aprenent i no perdessin de tot el fil d'allò après en els mesos d'escola rutinària.
A casa la nenatrista entre els estius de Luzaga i els de Rochechouart hi van passar molts estius a Sant Just, a Palafrugell o a Bellcaire. Els temps passats a Sant Just estaven organitzats al voltant d'aprenentatges lúdics que et podien salvar la vida quan fossis més gran. Aprendre a nedar, aprendre a socórrer, aprendre a anar a la muntanya, aprendre a aprendre.
Un dia de qualsevol mes de juliol anava si fa, no fa de la següent manera:
- Nenes, vinga va que són les vuit, és hora de llevarse!
- Ostres que són vacances!
- Ni vacances, ni romanços. Baixeu a esmorzar que a les 10 heu d'estar a Can Mèlich, avui comencen les classes de natació, que no us en recordaveu?
Excitació sobtada. Peus a terra.Pijames fora. Dents netes, cul net, cara neta i a la cuina falta gent. Pa amb tomàquet i botifarra blanca per a la nenatrista, amb pernil dolç de Ca la Salvadora per sa germana un got de llet amb Cola-Cao i a córrer.
- Ja ho teniu tot ben preparat a la bossa? poseu-hi una samarreta neta per quan torneu per si us la mulleu.
- Sí, mare. Ens hi portes en cotxe?
- No. No puc avui vaig molt de bòlit o sigui que ja podeu començar a tirar, que no venia la Susanna? Doncs aneu-hi juntes amb la Montsita i pel camí ja trobareu més gent. No baixeu de les aceres eh? I el tros de La Bonaigua a Can Mèlich alerta amb els cotxes que pugen i baixen que hi ha cada boig!
- Sí, mare.
- Ah! A les dues us vull a casa, que a la taula i al llit...
- Al primer crit!
Rialles, nervis, excitació i cap al carrer. Trespassar la porta de fusta pintada de verd per fora amb aquell reixat negre que es veia a través del vidre. El jardí de pedretes de riu, rosers a banda i banda de l'entrada i el gran romaní fent cantonada. Un espai que es transitava sense ni parar-hi esment però que va anar formulant la memòria olfactiva, emocional d'aquell parell de nenes que contentes no qüestionaven gairebé res, vivien, segures de fer el que tocava i calia seguint les ordres de la mare, la mirada atenta del pare i sobretot gaudint d'aquell aire net d'un poble que com elles anava canviant més depressa del que haguessin volgut canviar.
Carrer avall fins a casa la iaia, d'allà carrer de l'Església el tram de les escales passar pel cau per davant de Ca l'Amigó, per la casa dels Caçadors travessar la plaça, Can cardona i pel costat de la plaça dels estudis Vells cap avall a agafar el carrer que era com una carretera ampla, baixada cap a Ca'n Mèlich. Tot plegat una mitja horeta de bona caminada que xerrant, jugant i aturant-se perquè la pilota s'havia escapat a l'altra banda, el pardal aquell just s'havia plantat a la branca més alta, o simplement la història que s'explicaven era tan interessant que es convertia en una hora el trajecte de mitja.
A les piscines noves, a baix tot era net, blanc, senzill. Els vestidors i les piscines feien sempre olor de clor. L'aigua perfecta i els altres nens i nenes atabalats i excitats com elles. A l'entrenador el costava sempre que s'ordenessin, un cop aconseguit tothom a l'aigua a la part menys fons, on feien peu, de seguida agafats a la paret tocava anar fent moviment de peus mentre el cap entrava i sortia de l'aigua bufant fort per nas i boca expulsant l'aire, agafant-ne tant com podien en treure'l a fora. Després suro i a fer piscines amunt, piscines avall. Practicar el crawl i fer la granota, capbussar-se, aguantar fins tocar l'altra riba i finalment sortir de l'aigua amb la pell arrugada com una pansa, recuperar el tremp, canviar-se de trajo de bany i sant tornem-hi, ara a l'herba amb la pilota i el primer que la caçi a l'aigua fa la crida als altres.
Matins de juliol en remull, veient créixer els altres sabent-se sempre petits, eternament petits, fent amics nous, descobrint la força de les cames, dels braços, de la ment.
- Fins demà!
- Fins demà!
I així quinze dies eterns que els rebien blancs com la llet i els deixaven fibrats i morens amb la gana oberta la de menjar i la de viure, de jugar fins al vespre al carrer, de plaça en plaça de casa en casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada