MARIA OLIVERA. LA SENYORETA.

Anava carrer avall, es mirava a tots els aparadors mentre veia si havien canviat algun dels objectes. S'aturava sempre a dir hola a l'Amada, que molts cops era parada a la porta, vigilant qui anava i venia i la rebia sempre amb un petó i un somriure murri. Travessava carrer Monistrol, si veia a la senyora Parés entrava a la farmàcia perquè queien uns caramelets rodons de colorins i boníssims. Més avall l'estanc ple d'olors fabulosos de perfum a tabac a llibretes i tinta de bolígraf, d'estilogràfica, papers i cartolines, objectes de tocador i de despatx un cant a les petites coses que fan de la vida un lloc habitable. Passava per casa la tieta, olor d'oli de màquina i tallarines, el sabater , el garatge buit i la casa tancada bessona de la casa on finalment anava : casa la senyoreta Maria Olivera, la senyoreta, la mestra de piano.

Els primers anys havia de posar-se de puntetes per tocar el timbre, rodó, d'aquells encastats en una espiral de llautó. Tocava dues vegades i esperava veure a través del vidre creuat amb reixes romboidals que s'obrís la porta del rebedor gran al cancell petit d'entrada i aparegués la figura de la senyoreta. La Maria Olivera. una dona soltera, independent, amable i severa al mateix temps, que obria la porta amb aquelles mans de dits llargs i sublims, tot ossos treballats de fer arpegis sense fi, cada dia. La seva gimnàstica. S'obria la porta de vidres de colors inerior, apareixia ella, somreia mentre allargava la ma fins a la porta gran de fusta massissa. L'obria i somreia:

- Hola , véns d'hora avui, passa passa que ens mirarem els deures que et vaig posar dimarts.

La nenatrista aleshores entrava traspassant el cancell, d'allà al rebedor on hi havia una màquina bonica de fusta, un "musiquero" de fusta treballada en els anys de joventut de la senyoreta, un armari modernista i un mirall amb espai al davant per plantes també modernista.

Entraven a l'habitació on hi havia el piano i un sofaret de ratlles verdes clares i negres situat sota la finestra, contra la paret on seien els alumnes, com ella. El piano estava obert , un llibre ple d'arpegis col·locat just per quan acabessin de repassar si els deures de solfeig estaven bé. Hauria de cantar les notes en la mesura que tocava si eren blanques o corxeres o negres o fuses o semifuses. Li agradava allò de traduïr en rodonetes damunt el pentagrama, (una franja de cinc ratlles on col·locar els puntets, que eren les notes) la melodia que acabava tocant al piano o cantant tan afinada com podia.

La casa de la senyoreta Maria era una casa de sostres altíssims, els colors de les parets eren antics, colors crema fossin verds penicilina o salmó o grocs o blaus, com els de la gran sala amb la llar de foc de pedra, sempre apagada. Feia olor de colònia de dona soltera, colònia de "lavanda" o sigui espígol o de 1916, la colònia per antonomasia, la que es regalava quan es volia agraïr alguna feta en senyal de respecte i gust pel plaer eteri de la bona olor. Una cuina petita , un passadís llarguíssim que desembocava a la gran sala menjador, sala d'estar que a l'hivern tenia les persianes mallorquines exteriors obertes per gaudir al màxim de la llum i el sol i a l'estiu tot era ben tancat per que la fresca no fugís. Una porta que donava a unes escales de pedra que baixaven al jardí, un jardí molt anglès amb arbres i arbustos, un llessamí,una glicina que s'entortolligava a les reixes de ferro de la paret que donava al carrer de la Creu,  un llimoner, menta als racons un safareig de pedra també just sota l'escala i abans de l'entrada del petit espai subterrani on hi desava els atuells per mantenir el jardi, rentar quatre peces de roba fina i els testos de recanvi per a cada temporada. Una petita tauleta rodona amb cintes al damunt i dues cadires de ferro d'aquelles de pinça per seure a fer un cafè a mitja tarda o llegir. Un jardinet a mida de senyoreta Maria.

- Do, re, mi fa, sol la si do si la sol fa mi re do. Do 
- Tornem-hi, cal repetir. A veure aquesta ma esquerra, els dits han d'anar una mica més lleugers, no no aixequis la "muñeca" el braç recte del colze a la punta del dit, l'esquena, enrera, contra la cadira. Mira canviem seu al tamboret sense respatller et tocarà posar-te ben recte per mantenir la postura.

Així, fent arpegis, repetint partitures cantant entonant el do amb falset quan s'arribava a dalt, escoltant el tic-tac del metrònom mirant de no perdre ni la compostura, ni la nota, ni el tempo. molt important el tempo. Després, molts anys després aquelles lliçons de piano on tant important era posar els dits correctament damunt les tecles com fer anar els peus per silenciar o no unes notes, seguir amb els ulls la partitura traduint el dibuix en so exacte li servirien per a fer activitats amb la canalla a la sorra, a les piscines dels grans hotels de mallorca i fins i tot per a decidir quin poema descartava dels deu que havia escrit en una tarda. El que s'encallava en el ritme, fora!

A lanenatrista que ho semblava però no ho era aquelles anades i vingudes a ca la senyoreta Maria li van obrir un món imaginari que l'ha acompanyada sempre. Amb la senyoreta Maria van anar de concert, al palau de la Música i a l'Ateneu, amb la mare i amb la seva germana. De gran, quan la nenatrista va deixar de tocar el piano, va abandonar les clases de música però no pas l'amor per ella, anar a casa la Maria Olivera - ja es tutejaven - era un dels grans plaers intelectuals.

Hores i hores parlant de llibres, de programes de la televisió, dels nebots, dels noviets, del perquè mai no s'havia casat. tenia tota una teoria ben trabada: Senzillament li feia por haver de parir fills i va decidir que el millor remei per més pretendents que tingués - que en va tenir i algun li feia peça - era abstenir-se de tenir relacions i així va fer una vida independent gràcies a saber tocar el piano.

El piano era el seu fidel company, se l'estimava, més que cap altra cosa al món. la música era la seva gran passió, tocava La Cumparsita com no he sentit fer-ho ni al platense més de Boca, feia que La Santa espina desbordés de les tecles i t'anés als peus obligant-te a puntejar, Mozart brillava i Chopin era sublim en els dits de la Maria Olivera. La senyoreta Maria. la que comprava els cigrons de q00 grams en 100 grmas o el pernil dolç, dues llesquetes i prou. La que venia a casa a dinar i es feia un cafè amb bombó amb la mare. La que reia de tot sense vergonya tot i semblar envarada als ulls dels estranys. La de la bata fina d'estar per casa i l'orella atenta a tots els relats adolescents que mai no l'escandalitzaven.

La filla del de la Caixa. La que havia estat de la Sección femenina del poble un cop instal·lats els que devia creure's seus, per classe. Amb els anys, la senyoreta Maria, feia gala de catalana i catalanista, Sempre va tenir un tracte exquisit amb la gent que va cuidar-la fins el dia que va decidir plegar d'aquest món i com una seva melodia va abandonar aquell cosset llarg i prim sense fer gaire soroll, un sospir ben entonat. I fuga.

La nenatrista la recorda sempre en una sessió de cinema que van fer plegades on després d'acabada la pel·licula van quedar-se a tornar-la veure i si l'haguessin repetit tres cops, allà que s'haguessin quedat. O al teatre veient i disfrutant del Mikado. O quan tocava per les classes de ballet on la nenatrista, adolescent i jove feia de professora i la senyoreta Maria els posava les melodies justes als pliés i als grands jetées.

Maria Olivera. Devota del seu germà Pepe, dels seus nebots banquers, dels de Luxemburg i dels de Paris. Que Txaicovski segueixi acompanyant les seves llunes i Bach els capvespres. El teclat de qualsevol piano per a la nenatrista sempre du el nom inscrit de la senyoreta Maria, la Maria Olivera.