Diumenge de Rams.

Un altre any. Una altra foto. Anar tots a casa el fotògraf, al mig del carrer cèntric on també hi tenia l'escola, la casa dels avis, la de la tieta Enriqueta, la de l'Amada, les botigues amigues i a les que mai no entraven. Quin pal!

- A veure nenes, poseu-vos allà, al costat del llac, que no us agraden els peixos de colors?

D'allò en deia un llac? Aquest home no havia estat mai ni a Banyoles, ni a Susqueda ni havia viatjat com ella si hagués vist el d'Entrepeñas sabria què és un llac, això d'aquell patí del darrera era una bassa i de les petites. A vegades la gent gran diu unes coses! Exageren per tot, tot ho fan gros o ho empetiteixen depèn del dia.

- Així, va dona-li la mà a la teva germaneta, dona!

Buff, ja començaven amb la monserga de donar-se les manetes, somriure a càmara en un no res començarien amb allò de "ara posa't tu a l'altra banda, no mira treu-te el jersei, així, ara el barret...! " aquell barret que semblava un orinal sí que se'l treuria de gust i el fotria a la bassa, però si ho fés del clatellot que li daria la mare se'n sentiria tota la setmana. Millor callar i aguantar estoicament - que era una paraula que no sabia què volia dir - totes les instruccions d'aquell bon home.

El fotògraf era un senyor molt ben pentinat, clenxinat, de cabells negres i bigoti finet, com una ratlla perfecta damunt el llavi. Sempre era atent i amable, a la botiga hi tenia aparells de fotografia d'aquells que tant agradaven al tiet i al pare. I fotos grans i petites de tota la gent del poble en totes les postures, gestos i festes. Batejos, comunions, palmes, palmons, aniversaris. També hi havia una col·lecció de cares, de fotos pel passaport o pel carnet de identitat. En aquestes tothom hi feia cara de delinqüent perillós, per més que el bon home s'esforcés abans d'apretar l'obturador a dir a tothom : Somrigui! , tothom sortia amb cara de pomes agres. Les fotos per ser identificats per ves a saber quins policies de vés a saber quins llocs, val més que no se t'assemblin gens. Això la nenatrista ho va aprendre quan ja feia molts anys que havia deixat de ser una nena i s'havia d'anar a renovar els famosos documents per viatjar . Una llauna com una altra.

Aquella sessió de fotos era una tradició o una col·lecció. L'única cosa que no canviava era aquell mena de barret en forma d'orinal que li tocava encasquetar-se tant si volia com si no. Sa germana petita anava amb diadema grossa o cuetes, perquè com que era un belluguet la mare havia desistit de palplantar-li barrets de cap mena.

Ara, aquell dia estava molt contenta, havia aconseguit que li compressin un palmó! Alt, molsut amb un llaç vermell al capdamunt i cap sucre, ni sucret, ni estampeta. Un senyor palmó com els nens. les palmes de les nenes li semblaven una cursilada insultant, poc pràctiques, carregoses, difícils de penjar després al balcó de casa. Palmó, com els nois i com els grans.

- Mira què maques que esteu! En farem fer unes còpies pels d'Albons,pels de Bellcaire, pels de Palafrugell, per la tia de França, per la tieta Enriqueta, per la iaia... 
- Ja posats a fer, fes-ne una pel Negus 
- Pel Negus?
- És broma, dona - aquest era el pare, que se les mirava rient només amb els ulls, les mans a la butxaca.

La mare mirava de fer passar bou per bèstia grossa? o què? De cop li va venir aquell pensament.

Potser sí que ella les veia molt maques, de fet ja ho diuen que l'amor és cec, devia patir ceguesa transitòria.

Ella en aquella foto només trobava que sa germana petita feia ganyotes i es trepitjava un peu amb l'altre, es veia clarament a més a més que duia els mitjons guerxos, com que no eren fotos en color no es podia apreciar que duien aquelles faldilles bessones,de color rosa xiclet, plisades, fetes a mida per les cosines de Palafrugell, que com cada any les hi regalaven un conjunt nou per Rams. I què dir d'ella, amb el cap mig girat, el sol que li feia tancar l'ull com el de l'avi, la faldilla massa curta i un posat al costat d'aquell "llac" com de : "què ens hi hem d'estar gaire més així?" Però la mare les trobava maques i en volia fer còpies. Ai la mare!!! Com se les estimava i elles també, fins al cel!

Bé pel dia de la palma, que era com en deien d'aquell diumenge estrany , tocava anar a missa. Allà t'explicaven com cada any que el senyor Jesús havia entrat a Jerusalem que pel que sembla era una ciutat antiga i polsosa, amb gent que no tenia res més a fer que esperar que aquest arribés dalt d'un ruc i anar-lo saludant amb palmes i palmons. Després ora pro nobis, agenolla't, aixeca't, asseu-te, agenolla't, espera, ves a combregar si ja has fet la comunió, sinó t'esperes que combreguin els altres, finalment aixeca't dona't la pau, canta i al carrer falta gent.

Sortiem de la missa i apa, tots a fer bellugar les palmes i els palmons les branques d'olivera o de llor, que de tot hi havia a la plaça, mentre el senyor rector feia voleiar aquell estri que en deien hissop per mullar amb aigua beneïda - o sigui beneïr - palmons, palmes i palmeros. Acabada la pluja fina ja podien anar a córrer amb els amics. Allò sí que era una festa, estirar el rosari de boles de sucre de la més creguda de les escoles nacionals, aconseguir un ninot de sucre rosa amb gust d'anís del nano que li feia la gara-gara i tornar a casa feliç amb la faldilla una mica guerxa, la camisa més descordada, les sabates plenes de pols i la gana d'un lleó. Visca la palma!!! Amunt els palmons!!!

Formiga, jo? NO

FORMIGA JO, NO.


Amagada darrera del roser
la nenatrista va comptant les formigues,
ressegueix la filera en moviment
instint gregari, veloç, ben ordenadament.

Segueix amb la mirada aquelles rutes,
lluca ben arraulida el formiguer.
Desapareixen per un forat minúscul,
reapareixen amb pressa, amb molt deler.

La nenatrista només és nena atenta
al batec subterrani de la vida
feta un quatre s'està arran de terra
conforma el cos a l'aire, mentre mira.

Formigues que traginen blat i roses
quan tot d'una un got d'aigua espatlla el sot.
Espantades comencen una cursa
fugen del cau, els ous, les larves salven.

La nenatrista sap que no serà formiga
sent clarament que no vol seguir files.
Caminar amunt i avall diu fa ser lliure
decideix just al punt: no seré mai formiga!

Vull transitar, no fúger. Vull camp i arada.
Vull casa amb rodes, llar de foc.
Vull vent de cara, aigua salada.
Vull emigrar i tornar allà on visqui.

A casa?
La nenatrista - o no - és feliç exiliada.

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part XX

Tot just acabava d'arribar de les millors vacances de la seva vida, ja era a casa , la Maria no plorava i li somreia quan s'hi acostava, en el taxi de tornada van anar juntes ella la mare i la ca...la Maria, feia olor de Nenuco, li agradava, li explicaria taaaantes coses. Això pensava però no va pas anar ben bé així el seu primer dia a casa.

Quan havien arribat la nit anterior, cansats del llarg viatge, emocionats, havent sopar tots al jardí de casa seva un pà amb tomàquet i llom adobat i mel de postres amb recuit que havia preparat la mare amb llet de la granja, doncs sí, quan tots van ser fora i la va portar al llit en treure's les espardenyes que li va veure els peus , ai quin crit:

- Mare de deú, però què és això? Que has caigut?

El pare que entrà a l'habitació a mirar què passava, es va quedar palplantat mentre la mare examinava minuciosament la crosta marroneta, una relíquia de l'estiu salvatge i saborós de Luzaga. Què passa?

- Què és això? . - Va preguntar son pare amb cara de no ho he vist mai a ningú" - Alguna malaltia? A veure si amb les cabres haurà enganxat alguna cosa lletja
- Pregunta-li a ta mare! Ja ho deia jo que era massa petita per deixar-la anar tota sola amb ells, són grans per estar per la canalla...

Ella, que no sabia on mirar. El pare i la mare semblaven enfadats i anaven pujant el to de veu, les mirades que es creuaven quan la mare va posar-se la iaia a la boca van treure llumetes verdes i vermelles, ella les veia, no entenia de què anava aquell sidral.

Total no calia tanta història, portava aquella crosta enganxada a la muntanyeta del peu de feia molts dies, a Luzaga tots en tenien de crosta d'aquella, a vegades picava i et rascaves però quan et ficaves al riu o posaves els peus al safareig passava de seguida, ningú n'hi feia cas. I ara la mare posava el crit al cel com si hagués vist un fantasma? Malaltia? Ca!  allò segur que marxava quan arribés l'hivern anant al cole amb les sabates tancades, aquelles botes lletges de color blau marí que li agafaven el peu com si fossin argolles farien que la crosta es morís de pena en dos dies, eren uns exagerats els grans.

- Demà al matí al safareig amb aigua i "lejia" ho haurem de deixar ben net, que no veus que això és tinya! Tinya de no haver-la rentat en tot el mes que han estat fora
- Però com vols que es rentessin si al poble aquell no tenen aigua, ni llum i es renten en cossis, si quan jo hi vaig estar al matí tenia l'aigua gelada al jerro...
- Cony! com a casa meva a pagès i mai no en vam portar de tinya enganxada als peus!
- Trobo que exageres. Va , va,  posa la nena a dormir que només l'espantes i demà ja veurem com es renta i ja està. Fes-me un petó i a dormir com un àngel, eh? Ja has posat tots els conills al llit o encara en queden per aquí fora...

El pare li somreia, li deia allò dels conills però ell no els veia, ja no en sabia de veure els amics invisibles màgics que l'acompanyaven sempre, però els tenia en compte i mira que no era gaire xerrador, una mica com l'avi.

- Ja dormen, que no els veus? Són allí a sota el coixí rosa - va fer amb una rialla d'ulls de plat i front ample.

La mare va calmar-se, la va acabar de despullar, li havia comprat un pijama nou de color blau cel amb un conillet a la camisa, li va fer un petó a la galta, se la va mirar amb aquells ulls rodons com una atmetlla grossa de color marró clar que sempre reien, van resar juntes el "angel de la guarda..." i a dormir.

No havia ni esmorzat i ja era asseguda a la pedra del safareig.La nenatrista plorava sense fer soroll. Acabava de posar el seu tresor en ordre quan va entrar la mare d'una revolada i se la va endur de pet al rentador.

- Vinga que no vull que passis ni un minut més amb aquesta merda als peus, on s'és vist! La feina que tindrem!

Van travessar per davant del llimoner, les pelleriques del galliner es van estarrufar totes , es pensaven que les venien a desplomar, els conills d' índies es van amagar de cop, només un treia el musell entre la palla i els seus conillets invisibles la seguien esporuguits mentre el cavall blanc i el negre amb taques se la miraven de la cantonada del garatge quiets, sense fer cap soroll.

La mare la va asseure al safareig a la planxa on es posa la roba per estovar-la abans d'esbandir, li va fer ficar els peus dintre l'aigua que prèviament ella havia amanit amb "lejía" , agafà un raspall d'aquells blaus i balncs i començà a rascar la crosta remullada.

- Em fas mal mare!

- Et faig mal? Doncs haver-te rentat cada dia els peus! però què fèieu a Luzaga? Que no et banyaves cada dia? que no feies servir el sabó?
- Sí, l'avi em rentava cada dia, mare...no rasquis més, em fas mal, em fas sang..
- Sang? Ara pla si et faig sang, hem de treure la tinya que el que  portes no és brutícia, és tinya que s'ha fet en el llot que dus enganxat del riu, si la deixem als peus acabarem portant-ne tots...mare de deú, però la iaia no ho veia?
- Jo què sé, pregunta-li , ara arriba

L'avi es va avançar, la iaia tot darrera vestida amb quella faldilla grisa marengo i una camisa blau fosc, seria com era.

- Hola sevillana ¿qué te cuentas? ¿Has visto como te la hemos traído de repuesta?
- ¿Repuesta? Llena de tiña viene

L'avi va fer una ganyota de "no sé de què parla" i la iaia que s'acosta, sent la paraula màgica i etziba

- Mira que eres exagerada, qué va a ser tiña ni que tiña, si allí todos los mozuellos van con la misma crosta en los pies, eso es del río, ya se le irá 

La nenatrista es volia fondre, l'avi va desaparéixer en direcció al galliner venia a portar pa sec per les gallines, el pare havia marxat i sort en van tenir que de cop i volta a dins de casa es va sentir: Nnnngggguuuueeeeee, nnnggguuuueeeee !!! Ella que pensa "salvada per la menuda!"

La Maria s'havia despertat i demanava esmorzar teta. La mare va deixar en mans de la iaia els peus i la resta de la nenatrista, sense dir res més va donar-li el raspall, el sabó i la tovallola blava, va anar cap a dintre acabant la discusió en sec. Llavors la iaia amb santa paciència, sense dir ni un mot, parlant amb les mans ossudes i tendres va fer girar la nena trista, va eixugar-li els peus, va fer-li un petó a cada muntanyeta esboçant un somriure mentre totes dues cantaven la cançó màgica per les pelades dels genolls : "sana, sana, culito de rana si no sana hoy, sanara mañana!"

Quan tornarem a casa el Valentín iaia? Li hauran donat la sal a la Blanca? Faràs madalenes? No la sentien pas, però ella ho preguntava. Volia tornar a Luzaga.

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part XIX

- ¡Vamos señorita que ya hemos llegado!
- Ja som a Barcelona?

El tren estava a punt d'aturar-se dintre de la gran estació de França.
Aquell espai a ella li agradava molt, sempre era ple de gent amunt i avall amb maletes grosses, petites, bosses, farcells, gent mudada com aquella senyora amb la jaqueta creuada de quadrets petits negres i blancs, gent despenjada com un senyor que seia en un banc, barbut i deixat anar, semblava mig adormit. Ja eren a Barcelona, els pares segur que els estaven esperant , potser els tiets i tot.

Ella ja la coneixia perquè el dia que van anar a comprar els bitllets amb la iaia se la va emportar i s'hi van passejar . La gran volta de ferro i vidre enlairada damunt unes columnes negres de ferro, mig a fora i mig a dins va quedar el tren que els portava des de Guadalajara fins a casa. Era un tren molt llarg, hi anava molta gent, havien tingut sort de trobar un compartiment on només s''hi havia afegit un senyor callat i seriós que amb prou feines va obrir la boca en tot el trajecte.

- Avi que veus la mare?
- ¡Sevillana! ¡Aquí estamos! 

L'avi va treure el braç per la finestra i mig cos, saludant a algú que es veia lluny. Sí veia la mare, l'avi li deia "sevillana" com a ella li deia "pajarillo" o ell es batejava "hospiciano". A tot li posava nom nou l'avi, era una manera de fer-se seves les coses i la gent que s'estimava. Quan dones nom nou a la gent que t'estimes és perque te l'has mirada molt bé, l'has abraçat i la portes per sempre al cor.

- Neeena! Com ha anat? Que t'ho has passat bé? Que ens enyoraves???

La mare li preguntava tot allò mentre el pare al darrera tenia a coll la caganera de casa, la seva germana petita, enfundada dintre una mena de manta, només se li veia el cap i semblava adormida. Els tiets també hi eren amb l'altre més despert que els mirava, la iaia ja l'havia vist, i somreia, i mira que era dificil de veure somriure la iaia!

- ¡A ver pajarillo, muévete! sal al pasillo que yo bajo las maletas y tu abuela sale con sus trastos

Cap a fora s'ha dit, al passadís anava ple de gent que passava amunt i avall per sortir per la porta de dalt o la de baix, tothom es mirava les finestres a veure si tenia algú esperant-lo a l'andana. Ella sentia com una mica d'enrenou a la panxeta, s'havien acabat les vacances, ja no podria anar a córrer al riu ni a pescar crancs, ni a veure si ja havien segat el camp, ni si la Blanquita s'havia menjat la sal. Avui tocava baixar del tren i tornar a casa. Si ho rumiava bé, en tenia ganes també de tornar a casa, a la seva habitació nova, gran, amb finestra al jardí, a jugar amb les pedretes, amb els seus amics del carrer. Tornar a pujar al tricicle de rodes vermelles per baixar a casa la iaia, "per l'acera eh?" com deia la mare, "sí per l'acera".

Quan fou davant la porta amb l'avi tot darrera , el pare ja havia passat la nena a la mare i amb aquell somriure gran amb un deix tímid però cofoi, de boca plena de dents - que deia ell, enfoten-se'n -  li atançava els braços per què fés un salt

- Una , dues iiiiiiii tres...

Ja era a terra i el pare no li va deixar quasi ni tocar, la va alçar d'una revolada per fer-li una gran abraçada i un petó a la galta. Mmmm com li agradava aquella olor de Floïd que feia el pare. La mare de seguida s'hi va acostar,li brillaven els ulls, duia els cabells ben pentinats amb aquella mena de rínxols grans de rulos amb laca, va fer-li dos petons amb aquells llavis vermells que sempre duia quan sortia bonica i mudada de casa, li va estampar la marca, un llavi a cada galta, allò li feia ràbia però havia enyorat aquells dies els petons de la mare.

La bebé es va despertar i va somriure-li, la coneixia! No podria dir-li més caganera. Algú tant petitó que quan et veu et somriu com ara ho estava fent la seva germaneta era algú que calia dir pel nom i estimar-la. Bé, si no li treia gaire els braços de la mare, farien tractes.

Els tiets van agafar els paquets de la iaia que ja els explicava que havia vista a l'un, a l'alytre al de més enllà. La tieta se li va acostar pessigant-li un braç, quina ràbia que li feien aquells pessics! Per què era la tieta que si no...

- Què les cabres? M'han dit que t'en cuidaves tu?
- De la Blanquita sí, cada matí li donava la sal i l'anava a munyir amb el Juan, ai! el senyor Juan el papa de la Reme. Saps que tinc una amiga que es diu Reme a Luzaga? I un que es diu Quique? i que vam estar amb la Marisa al campament de la OJE allà a dintre del pinar , tu hi has estat tieta a Luzaga?
- I tant que hi he estat! Quan arribem a casa que el tiet Antonio te n'ensenyi les fotos de quan hi vam anar amb els teus pares, la iaia, el tiet i ni tu no havies nascut encara. 

- Ei noia! - era el tiet Miquel - a mi no em toca cap petó? 

Es va acostar amb el nen petit als braços i li va fer dos petons al nen i un a la galta dreta del tiet, també feien molt bona olor, el caganer feia olor de Nenuco, com sa germana i ella quan era a casa. El tiet com de fusta i de mel. Què n'era d'alt, i moreno, i guapo el tiet Miquel, com se l'estimava! Era el millor fent dibuixos del Oeste.

Quina rebuda! L'avi no deia res, se'ls mirava i portava la maleta tot darrera tancant la comitiva, van anar sortint de la gran estació, van agafar tres taxis en un no hi cabien pas i cap d'ells tenia cotxe. Se'ls gastaven !

Què diferent que era tot a Barcelona, tant gran, tanta gent, cotxes, autobusos de colors, sirenes d'ambulància, els bombers, Correus, gent que caminava depressa per totes les "aceres" ja començar a enyorar Luzaga, aquella llum tant clara, els carrers de terra, el safareig, bé , vaja a l'hort de la Bonaïgua també hi havia safareig i a casa el carrer era també de terra. Ganes d'arribar a Sant Just  per explicar a la Bea, al Jorge, al Xavi , a la Susana les aventures de Luzaga. Quines vacances!

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí l'Alcàrria. part XVIII

Carrascal, Carrascal, que bonita serenata,
Carrascal, Carrascal, ¡que me estás dando la lata!

Una vieja seca seca, seca, seca se caso
con un viejo seco seco y se secaron los dos

Carrascal, Carrascal, que bonita serenata
Carrascal, Carrascal, ¡que me estás dando la lata.!

un baturro y un navarro, arro se apostaron a correr, er
el uno llegó primero, ero y el otro llegó después

Carrascal, Carrascal, que bonita serenata
Carrascal, Carrascal, que me estás dando la lata.

El día que yo nací, íi, acababa de nacer
y a los quince días justos, ustos, ya tenía medio mes.

Carrascal, Carrascal, que bonita serenata,
Carrascal, Carrascal, ¡que me estás dando la lata!.

un albañil se cayó, oó, de lo alto de un andamio, amio
y al pasar por el tercero, ero, se paró a escuchar la radio

Carrascal, Carrascal, que bonita serenata
Carrascal, Carrascal, ¡que me estás dando la lata!.


- ¡Caramba, qué alegría llevan ustedes! ¿Cuántas estrofas seguidas sabes, niña?

El qui li feia aquella pregunta tot enriolat era el revisor del tren. En veure'l, la iaia tota seriota va començar a buscar dintre el seu bolso negre els bitllets de tots tres. Ella era l'encarregada dels bitllets, del menjar i del beure, de les coses serioses de la vida. L'avi era l'encarregat de fer-la riure, de distreu-re-la i d'explicar-li les coses importants de la natura. Com es plantaven les tomateres, com es deien les "libélulas" que eren els espiadimonis quan anava amb l'altre avi, on tenien els ancestres enterrats i com parlar-hi, però sobretot, sobretot, era el que l'ensenyava a cantar i explicar històries perquè ell n'hi explicava moltes i a ella li agradava d'escoltar-les imaginant en el seu caparró tot el que les paraules no arribaven a dir.

Amb l'avi feia més de mitja hora, després d'haver sortit de l'estació de Sigüenza, que cantaven al bellmig del passadís aquesta i altres cançons. A ella el Carrascal la feia riure, l'altra que li agradava molt i que havia après amb la Reme i el Quique a les nits de jugar a cuit i amagar a la Plaça del poble era una que feia : "Vamos a contar mentiras, tra-la-rá, vamos a contar mentiras, tra-la-rá, vamos a contar mentiiiiras!"  Aquesta els li ensenyaria als caganers quan fossin capaços de cantar-la, i a la mare, al pare, als tiets, al tio Juan , a la tia Mercè d'Esplugues, en Joan... Tantes coses per explicar!

Aquell diumenge els van acompanyar al tren en cotxe la Marisa i l'Ana del Molino, així no van haver de fer cap canvi, ni agafar el Cobeta. Mira que a ella li hagués agradat viatjar sotregajada dintre aquell autobús. Es veien millor els pins anant enlaire, dintre el cotxe anava apretada entre la iaia i l'avi i no veia res de res. Havien sortit de Luzaga havent dinat, el dinar els hi havia preparat l'Araceli, la "mariposa de los mil colores" que com que era diumenge s'havia posat aquell vestit llampant de colors liles i grocs i roses vermelles enmig de la faldilla. L'Araceli se l'estimava i li havia preparat només per a ella una bossa de paper plena de "rosquillas sin agujero", pel viatge. Al matí, després de deixar la casa tancada havia anat a veure els seus amics a casa la Reme, hi eren la Reme i en Quique, la Mari Angeles ja havia marxat a Madrid el dia abans, en Pedro no sabien on parava i tampoc no havien acabat de fer-se amics. Es van apuntar en unes llibretes les adreces per poder-se escriure i enviar postals amb dibuixos fins que arribessin de nou els dies de vacances i pogués tornar. Els jurà que ho faria, de fet havia fet jurar la iaia que tornarien l'any vinent.

Al matí s'havien llevat molt d'hora, després d'esmorzar, vestir-se i posar la sal a la Blanquita per darrera vegada, ella i l'avi van entrar al corral, volien acomiadar-se de la Paca i les gallines. La Paca se la mirava amb aquells ulls rodons , color caramel i pestanyes infinites com dient-li : "et trobaré molt a faltar" ella la va entendre, perquè entenia el que els animals deien, com amb l'avi, sense paraules sabien el què es deien i què pensaven, i en un castellà correctíssim va dir en veu alta :
- "Paca, no te apures, vendré el año próximo.Yo también te echaré muuuucho de menos!" 

Se li va abraçar al coll i la mula es va deixar fer, entenent-la. L'avi se la mirava amb un somriure curt. l'ull guerxo mig tancat per la rialla, aquella patufa el feia disfrutar, quines cabòries que tenia amb els animals, els de debó i els que s'inventava i només ella veia. Aquells cavalls que deixava lligats a la barana de l'escala de la casa de Sant Just, els conillets que duia amagats i posava al llit a covar amb la seva tia mentre la iaia no entenia res. Massa enganxada a terra aquella dona seva. Quin remei!

L'avi sabia que aquells dies de poble, de cabres pudentes, de rocs, de sal al pedrís, de nits plenes d'estrelles, de camposanto i gossos assassinats, de sopeta, crancs, riu i llot, safareig, aigua fresca, llum d'espelmes, cantir, viure sense hora ni rellotge al so del campanar o de la corneta, aquells camps segats fins a l'infinit, els cigrons verds, els pins, la resina, les mosques atrapades al vol, la roba estesa damunt el prat, les caminades, les misses d'homes de cara a la paret, la mel, els torreznos, les madalenes, el pa d'ogassa, la civada, el blat, les lluminàries sulfuroses del cementiri vell, els rovellons dits níscalos, el tè de roca i sobretot aquell trotar feliç, sense germans, ni pares, ni tiets, sense ningú lligant-li la imaginació, les cames, ni les trenes, l'havien guarit del tot.

Aquella nena trista que no era trista però ho semblava, tornava del poble amb energia nova, els peus plens de tinya que ja s'encarregaria sa mare de rentar, els ulls brillants, el castellà dringant amb un accent ferotge, nous amics a la cartera, amb ganes d'esmorzar, dinar i sopar sense saltar-se més cap berenar. Aquelles vacances l'havien guarit de la melangia , de la gelosia d'haver caigut de l'escambell de ser l'única a casa de tots, tornava nova la nena de les trenes. Ara podria entomar la germana i el cosí amb alegria, tenia una vivència pròpia, única, seva, per compartir, per explicar-los.

No hi ha millor remei pels mals d'esperit que els aires d'un poble amb riu, pollancres, pins, resina a l'aire i poca llum als vespres. Podria explicar amb alegria als seus amics de sempre les aventures especials d'aquell estiu. El nom de les coses. Els colors, les olors, les sensacions.

La nenatrista va pujar sola al tren. L'avi al darrera amb la maleta grossa, després la iaia amb un farcell curull de pa, de madalenes, un pot amb oli i talls de llom adobat, xoriços i rosquilles a més d'uns entrepans fets amb pernil del bo, només amb oli i sal que serien la menja d'aquella nit al tren. La Marisa i l'Ana es van anar fent petites, petites mentre el tren agafava velocitat sortint de Sigüenza , deixant Castella enrera per tornar a Barcelona, a Sant Just, a casa seva.

Ella i l'avi eren asseguts l'un davant l'altra al cantó de la finestra, la iaia al seu costat. Ella i l'avi van començar a jugar a: veo, veo ¿qué ves? i van acabar cantant el Carrascal a tot pulmó, com si estiguessin sols dalt la muntanya, quant ja portaven tres estrofes, la iaia i els altres passatgers feien cara de tenir-ne prou.

- ¡Anda, anda! saliros al pasillo y dejaros de dar la lata con esta canción que se pega al cerebro y luego no hay quien duerma. 

Es van mirar, l'avi va picar-li l'ullet i sense dir-se res, tots dos sabien que es deien per dintre : A bodes em convides! Allà al passadís es va unir al cor un altre nen d'un departament contigu fins que va arribar el revisor a picar els bitllets i van callar.

A poc a poc la fosca anava guanyant la batalla a la llum, van menjar-se a peu dret l'entrepà, xarrupant de la bota un xic de vi quan la iaia no mirava. Ella va tornar a dintre el compartiment, estava cansada de tantes emocions, els ulls se li tancaven. Va aclofar-se a la vora de la iaia, el cap damunt les seves cuixes, la van tapar amb un jersei de punt blau fosc  i va començar a somniar, bressolada pel moviment del tren.

L'avi era una ombra retallada contra la finestra del passadís, a ell li agradava passar la nit notant el vent de cara, l'olor de carbonet, de terra ferotge, plana, groga, negra, seva i llunyana.

S'havien acabat les vacances. Adéu Luzaga, tornaré. Tornarem, oi iaia?

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part XVII

"Demà marxem. S'han acabat les vacances a Luzaga, no vull marxar. "

Això pensava la nena trista asseguda al pedrís de casa mentre la Blanquita llepava i llepava la pedra de sal i es deixava tocar la testa i les banyes. Ja no s'apartava poruga, la coneixia i sabia que la considerava amiga seva, com s'ho faria a Sant Just? Allà no hi tenia cap Blanquita i la mare no volia sentir a parlar de cap gos, ni cap gat perquè de gats ja n'havien enterrat prou, deia. 

A Sant Just hauria d'estar-se sola al jardí dinant al banc, de cara als xiprers, mentre la mare s'estava per aquella caganera  i a casa la iaia tothom tornaria a estar pendent de l'altre caganer. Quina feinada tornar! Sort de l'avi que de ben segur se l'enduria a l'hort de la Bonaigua a pescar granotes, desenterrar patates i menjar trèbols.

- Prepárate que nos vamos a ver a los del Molino

- Iaia dinarem allà?

- Sí, comemos allí cuando acabemos si quieres te das un paseo por el pinar con los perros y la Marisa. Y hasta el año que viene.

Volia quedar-s'hi més dies, encara no havia pogut anar amb la Reme soles a pescar crancs, sense els nois, amb ella segur que els tornarien deixar anar a l'aigua, a elles els agradaven els crances per verue'ls córrer enrera, per veure com posats damunt les roques, en un tres i no res s'escapaven i tornaven a l'aigua fent un "xip" petit i desapareixien entre les arrels dels pollancres, i badar amb els espiadimonis de colors, n'hi havia de verts, de blaus, de vermells uns de color taronja molt bonics. 

Ostres i com s'ho farien ara si ella se n'anava, encara  no sabia escriure bé, per una postal encara, però no gaire més, hauria d'afanyar-se a aprendre a escriure i en castellà. Segur que el pare li ajudaria o el tiet o la padrina.

Aquell era un dia especial, molt especial, per primer cop s'adonava de com havien estat de diferents i fabuloses aquelles vacances.Tornarien, la iaia li havia promés i ella sempre feia allò que deia, el que no sabia era quan tornarien, encara no havien marxat i ja volia tornar-hi a ser.

Sortiren de casa ben mudats, tots tres empolainats, fins i tot l'avi duia unes espardenyes noves, les que van comprar a Sigüenza. Cap al Molino faltava gent!

- ¡Hombre!  mira quien llega

Era la Marisa que li deia això tot estirant-li carinyosament les trenes

- ¿Qué, me dicen que mañana te vas? ¿Cuando volverás? mira que los perros van a echarte de menos, con lo que les gusta irse de paseo por el pinar, no sé yo si querrán venirse conmigo

Mentre li deia això, els avis ja havien entrat a la casa gran i pujaven les escales, impressionaven aquelles escales tan dretes, folrades de fusta. La barana era forta i al capdamunt quan arribaves hi havia una sala amb una paret plena de llibres, ella s'hi havia fixat , pensava que si l'Ana i la marisa se'ls havien llegit tots en devien saber moltes de coses. Ella quan fos més gran també volia una paret plena de llibres llegits amb els lloms de tots els colors i moltes lletres diferents. 

- Pasad, pasad a la cocina que comeremos allí en la mesa grande así mientras voy preparando la ensalada me contáis cosas, espero no tardéis tanto en regresar, Luisa hace falta que estés de vez en cuando por aquí, ya sabes que las cosas si no las ves no van por derecho

- Virginia ¡ya lo sé! ¿pero te crees tú que podemos venirnos así como así ? este año porque esta renacuaja había perdido el hambre y las ganas de comer con la llegada de los dos, menuda es. Y yo me dije, si en Luzaga el Mariano se repuso, a esta chavala también los aires del pinar, del río y los torreznos la sacan de ese verdor de cara y deja de ser la niña triste. ¡Ya la vés, parece otra!

- ¡Qué triste, ni que triste! el pajarillo nunca está triste lo que le pasa es que tiene una cabecilla llena de ideas, de animalillos, de amigos que pasean con ella que no la dejan descansar, ¿a qué sí, pajarillo?

L'avi l'encertava sempre, no sabia com s'ho feia per entendre què tenia dins el cap, ell semblava un home normal, era ni alt, ni baix, rodanxó per la part de la panxa que era com un tambor tibat, les mans molt grans amb durícies, perque l'avi hi treballava amb les mans, a l'hort i a fora de casa. Els peus també eran grans, els dits dels peus acabaven en unes ungles gruixudes que costaven de mantenir netes de sorra. Tenia un ull que li basquejava, semblava que la parpella li pesés i volgués tancar-se, però no, no es tancava. Amb aquell ull, ell li enviava sempre estima, era l'ull que reia quan es miraven i sense dir ni un mot s'entenien. L'estimava molt a l'avi. Perquè sense parlar massa es feia sentir a prop, perquè sabia fer coses amb aquelles manasses que ningú més sabia fer: una taula de fusta, una gàbia, un tamboret o un tricicle. Sí, el seu tricicle de rodes vermelles i seient de fusta era l'obra mestra del seu avi. Al carrer de casa, a Sant Just, tots els seus amiguets volien pujar-hi. 

- Bueno, ¿quieres unos torreznos para llevarte de viaje? Mañana en el tren tendrás hambre y así te acordaras de nosotros, ¿volverás? venga y toma estás madalenas también que las he horneado para tí, dale un buen abrazo a tus padres.

- Claro Virginia. me gusta mucho Luzaga , es mi pueblo de vacances ¿no iaia?

- Bueno es más mío que tuyo, pero sí es tu pueblo también y vendremos otra vez , ¿verdad marido?

- Yo a lo que diga la generala que yo soy el hospiciano, a la orden.

- ¡Mira que eres cansino!

Ja ho havia tornat a dir...aquella paraula feia posar frenètica la iaia, allò del "hospiciano" - que la nena trista no sabia què volia dir - era com que apretessin un botó i una molla fés que el rictus dels seus llavis baixés de cop, se li feien arrugues i es mirava l'avi enfadada, molt enfadada. 

Ai, s'acabaven les hores al poble de les vacances. Sortint del Molino encara van anar a fer una bona passejada pel pinar tots junts, l'Antonio, la Virgínia, la Marisa, els gossos i ells tres. Aquella flaire de resina se l'enduia encastada als narius i a la roba. Es van arribar fins el campament de la OJE, que tampoc sabia què era, ja no hi havia ningú. Allà sabies que eres al campament perquè hi havia una mena d'arcada fent d'entrada,  una font pintada de blanc, unes casetes i una pintura a la paret d'una bandera vermella i groga amb una mena d'aguilot al mig. Aquell ocellot s'assemblava molt als voltors - buitres en deien allà - que van veure feia uns dies quan van anar a Padilla.

- Avi, ¿este pájaro es un buitre?

- Debería ser, debería, pero dicen que es un àguila. Tú llámale aguilucho que le cae mejor.

Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part XVI

- ¡Tres! 
- ¡Cinco!
- ¡Diez, tengo diez de un solo manotazo, diez!! ¡He ganado!

En Pedro, de nou feia gala de la seva capacitat per atrapar bestioles de la mena que fossin, menjables o inmenjables. S'estaven a l'entrada de la casa de la Virginia i l'Hilario, caçaven mosques.

No era un esport olímpic però per passar l'estona, provar la velocitat i els reflexes, fer equip, promoure la companyonia i riure, era dels millors esports inventats per la canalla del poble. S'havia de tenir molta velocitat, tancar la mà al moment just i no apretar-la gaire contra la paret si no et volies endur una rascada i perdre la mosca.

Aquell joc els podia tenir entretinguts tota una tarda, de mosques al poble n'hi havia per a donar i per vendre, no s'acabaven mai, el dia de la sopeta havies d'apartar-les amb una mà mentre bevies amb l'altra i tot i així més d'un acabava bevent sopeta amb proteïna alada. Mosques i tàbecs, animals de companyia de cabres i mules, indicadors de la salut real de l'aire d'un indret. Luzaga era molt saludable, segur, perquè anaven sobrats d'indicadors.

La casa de la Virginia i del Hilario estava situada al capdamunt del poble a prop de l'ajuntament, just a sota del que havia estat la casa on el pare de la nena trista havia passat uns anys recuperant-se de la tuberculosi i s'havia convertit en la "casa de aperos" i qualsevol dia cauria a trossos per manca de reformes i de mestressa aprop. La iaia  de la nena trista havia anat a parlar justament de la casa amb l'Hilario, el seu cosí, veure com tenien els pagaments de la contribució, donar-los els diners pels rebuts que vindrien. La nena trista no hi entenia res però pescava paraules d'aquí, d'allà. Li agradava anar a aquella casa, sempre li feien una bona rebuda, se sentia estimada per aquella gent, li parlaven de l'avi Santos, que era el seu besavi, de la besàvia Engràcia que va comprar la casa al seu germà per poder deixar alguna cosa en herència als seus.Coses de vells.

Quan sortiren d'allà enfilaren cap a casa, s'aturaren a mig camí a la fleca, feia olor de madalenes, tindria un esmorzar gloriós, la iaia va entrar i ella i l'avi es van quedar al pedrís a fora tot xerrant.

- ¿Tú quieres saber donde está el tío Santos?
- Sí, que té casa al poble?
- Ay pajarillo, no mujer no, está muerto y enterrado, te llevo mañana al camposanto y te enseño donde está su tumba . Hay que honrar a los muertos, hay que quererlos y si puedes ir a visitarlos no se sienten tan solos
- Ja, però si són morts vols dir que saben que hi vas?
- Pues claro, todos sabemos quien nos quiere y nos recuerda. ¿No ves tú a tu perrillo de la fuente en el cielo por la noche?
- Sí, és l'estrella de la dreta de la punta final del carro gran. Però jo no coneixia a l'avi Santos
- Pues razón de más pa presentártelo ¿no te parece?
- Vale
- Mañana vamos

Fet el tracte, la iaia sortia amb la bossa de madalenes per l'endemà. agafada de la mà de l'avi baixava sense por de caure per aquell carrer ple de pedrotes quan arribant a casa que senten un soroll a dintre, la porta era oberta

- ¿Tú no has cerrado?
- Pues claro que he cerrado
- Pues a ver quien está dentro... será que ha venido Valentín. Valentin!!!
- Habrá que entrar, ¿no? 

L'avi va entrar depressa, la iaia tot darrera i a la nena trista la deixaren a la porta, palplantada a l'expectativa. Qui devia haver entrat? Un lladre? Hi havia lladres a Luzaga? Si es coneixien tots i després de la festa tots els de fora se n'havien anat aMadrid, no podia ser un lladre.

- ¡La madre que la parió! 

Era l'avi que renegava fort, ella que corre per veure què ha trobat l'avi a l'escala i entre les cames veu que davant d'ell hi ha les potes del darrera de la Paca, sí de la mula que tenien al corral del costat de la cuina. La Paca havia entrat segurament perque la porta no era prou ben tancada i ara estava menjant civada tant feliç.

Ai quan ho sapigués en Valentín! Aquella civada era la feina de tot l'any, un dineral. I què en farien de la Paca? Com la farien baixar?

Per un moment ella va pensar, que bé ara la Paca dormirà amb nosaltres i si tinc fred a la nit podré dormir damunt la panxota marroneta calentona que té. Només va tenir temps de pensar-ho que la iaia la feia fora de l'escala de males maneres.

- Sal de aquí Julio que como se le ocurra bajar para atrás y te arree una coz, te desgracia. Voy a por el Satur y el Valentín, niña vete a buscar al Juan - va ordenar la iaia

La nena trista corre cap a casa la reme a dir al seu pare que vingui que tenen una mula a dalt del pis menjant civada

- ¿Qué dice esta niña? ¿Qué Paca, qué mula, que cebada?
- La Paca ha subido a comer civada a dalt de casa, la iaia dice que venga a ayudarla para hacerla bajar, ella no sabe hablarle...

No sabía com explicar-ho. Sort que la Reme va empényer son pare i va seguir la nena trista cames ajudeu-me cap a la casa de vacances. Tot el barri era allà, a la sala, tothom donava idees, i l'avi suava, l'ull guerxo se li havia obert molt i se'l veia enfadat. La Paca donava coces als esglaons però no anava ni amunt, ni avall.

- ¿Teneis la ventana abierta? - va dir en Valentín
- Sí, entreabierta para que salga la calor ¿por qué? - respongué l'avi
- Juan tienes tú una escalera ahí en el corral, ¿me sigues?

Sense dir res més els dos homes anaren al corral de la Blanquita, tornaren amb una escala feta de fusta, llarga, la posaren contra la paret damunt el pedrís i en Juan que era més jove, va pujar depressa cap amunt entrant per la finestra. En Satur havia entrat a la casa i cridava la mula  des de baix estant: Paca ,anda vamos a bajar, tranquila, tranquilaaa

El Juan la va agafar i la va ajudar a anar refent el camí a reculons. En un tres i no res travessaren la sala i la tancaren al corral de nou. Al vespre mentre sopaven, va engegar un parell de cops a la paret mitjera, la saludava, segur.

Ostres quan ho expliqués al cole, ni se la creurien, allò sí que eren aventures i vacances!