Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part XIX

- ¡Vamos señorita que ya hemos llegado!
- Ja som a Barcelona?

El tren estava a punt d'aturar-se dintre de la gran estació de França.
Aquell espai a ella li agradava molt, sempre era ple de gent amunt i avall amb maletes grosses, petites, bosses, farcells, gent mudada com aquella senyora amb la jaqueta creuada de quadrets petits negres i blancs, gent despenjada com un senyor que seia en un banc, barbut i deixat anar, semblava mig adormit. Ja eren a Barcelona, els pares segur que els estaven esperant , potser els tiets i tot.

Ella ja la coneixia perquè el dia que van anar a comprar els bitllets amb la iaia se la va emportar i s'hi van passejar . La gran volta de ferro i vidre enlairada damunt unes columnes negres de ferro, mig a fora i mig a dins va quedar el tren que els portava des de Guadalajara fins a casa. Era un tren molt llarg, hi anava molta gent, havien tingut sort de trobar un compartiment on només s''hi havia afegit un senyor callat i seriós que amb prou feines va obrir la boca en tot el trajecte.

- Avi que veus la mare?
- ¡Sevillana! ¡Aquí estamos! 

L'avi va treure el braç per la finestra i mig cos, saludant a algú que es veia lluny. Sí veia la mare, l'avi li deia "sevillana" com a ella li deia "pajarillo" o ell es batejava "hospiciano". A tot li posava nom nou l'avi, era una manera de fer-se seves les coses i la gent que s'estimava. Quan dones nom nou a la gent que t'estimes és perque te l'has mirada molt bé, l'has abraçat i la portes per sempre al cor.

- Neeena! Com ha anat? Que t'ho has passat bé? Que ens enyoraves???

La mare li preguntava tot allò mentre el pare al darrera tenia a coll la caganera de casa, la seva germana petita, enfundada dintre una mena de manta, només se li veia el cap i semblava adormida. Els tiets també hi eren amb l'altre més despert que els mirava, la iaia ja l'havia vist, i somreia, i mira que era dificil de veure somriure la iaia!

- ¡A ver pajarillo, muévete! sal al pasillo que yo bajo las maletas y tu abuela sale con sus trastos

Cap a fora s'ha dit, al passadís anava ple de gent que passava amunt i avall per sortir per la porta de dalt o la de baix, tothom es mirava les finestres a veure si tenia algú esperant-lo a l'andana. Ella sentia com una mica d'enrenou a la panxeta, s'havien acabat les vacances, ja no podria anar a córrer al riu ni a pescar crancs, ni a veure si ja havien segat el camp, ni si la Blanquita s'havia menjat la sal. Avui tocava baixar del tren i tornar a casa. Si ho rumiava bé, en tenia ganes també de tornar a casa, a la seva habitació nova, gran, amb finestra al jardí, a jugar amb les pedretes, amb els seus amics del carrer. Tornar a pujar al tricicle de rodes vermelles per baixar a casa la iaia, "per l'acera eh?" com deia la mare, "sí per l'acera".

Quan fou davant la porta amb l'avi tot darrera , el pare ja havia passat la nena a la mare i amb aquell somriure gran amb un deix tímid però cofoi, de boca plena de dents - que deia ell, enfoten-se'n -  li atançava els braços per què fés un salt

- Una , dues iiiiiiii tres...

Ja era a terra i el pare no li va deixar quasi ni tocar, la va alçar d'una revolada per fer-li una gran abraçada i un petó a la galta. Mmmm com li agradava aquella olor de Floïd que feia el pare. La mare de seguida s'hi va acostar,li brillaven els ulls, duia els cabells ben pentinats amb aquella mena de rínxols grans de rulos amb laca, va fer-li dos petons amb aquells llavis vermells que sempre duia quan sortia bonica i mudada de casa, li va estampar la marca, un llavi a cada galta, allò li feia ràbia però havia enyorat aquells dies els petons de la mare.

La bebé es va despertar i va somriure-li, la coneixia! No podria dir-li més caganera. Algú tant petitó que quan et veu et somriu com ara ho estava fent la seva germaneta era algú que calia dir pel nom i estimar-la. Bé, si no li treia gaire els braços de la mare, farien tractes.

Els tiets van agafar els paquets de la iaia que ja els explicava que havia vista a l'un, a l'alytre al de més enllà. La tieta se li va acostar pessigant-li un braç, quina ràbia que li feien aquells pessics! Per què era la tieta que si no...

- Què les cabres? M'han dit que t'en cuidaves tu?
- De la Blanquita sí, cada matí li donava la sal i l'anava a munyir amb el Juan, ai! el senyor Juan el papa de la Reme. Saps que tinc una amiga que es diu Reme a Luzaga? I un que es diu Quique? i que vam estar amb la Marisa al campament de la OJE allà a dintre del pinar , tu hi has estat tieta a Luzaga?
- I tant que hi he estat! Quan arribem a casa que el tiet Antonio te n'ensenyi les fotos de quan hi vam anar amb els teus pares, la iaia, el tiet i ni tu no havies nascut encara. 

- Ei noia! - era el tiet Miquel - a mi no em toca cap petó? 

Es va acostar amb el nen petit als braços i li va fer dos petons al nen i un a la galta dreta del tiet, també feien molt bona olor, el caganer feia olor de Nenuco, com sa germana i ella quan era a casa. El tiet com de fusta i de mel. Què n'era d'alt, i moreno, i guapo el tiet Miquel, com se l'estimava! Era el millor fent dibuixos del Oeste.

Quina rebuda! L'avi no deia res, se'ls mirava i portava la maleta tot darrera tancant la comitiva, van anar sortint de la gran estació, van agafar tres taxis en un no hi cabien pas i cap d'ells tenia cotxe. Se'ls gastaven !

Què diferent que era tot a Barcelona, tant gran, tanta gent, cotxes, autobusos de colors, sirenes d'ambulància, els bombers, Correus, gent que caminava depressa per totes les "aceres" ja començar a enyorar Luzaga, aquella llum tant clara, els carrers de terra, el safareig, bé , vaja a l'hort de la Bonaïgua també hi havia safareig i a casa el carrer era també de terra. Ganes d'arribar a Sant Just  per explicar a la Bea, al Jorge, al Xavi , a la Susana les aventures de Luzaga. Quines vacances!