Tot just acabava d'arribar de les millors vacances de la seva vida, ja era a casa , la Maria no plorava i li somreia quan s'hi acostava, en el taxi de tornada van anar juntes ella la mare i la ca...la Maria, feia olor de Nenuco, li agradava, li explicaria taaaantes coses. Això pensava però no va pas anar ben bé així el seu primer dia a casa.
Quan havien arribat la nit anterior, cansats del llarg viatge, emocionats, havent sopar tots al jardí de casa seva un pà amb tomàquet i llom adobat i mel de postres amb recuit que havia preparat la mare amb llet de la granja, doncs sí, quan tots van ser fora i la va portar al llit en treure's les espardenyes que li va veure els peus , ai quin crit:
- Mare de deú, però què és això? Que has caigut?
El pare que entrà a l'habitació a mirar què passava, es va quedar palplantat mentre la mare examinava minuciosament la crosta marroneta, una relíquia de l'estiu salvatge i saborós de Luzaga. Què passa?
- Què és això? . - Va preguntar son pare amb cara de no ho he vist mai a ningú" - Alguna malaltia? A veure si amb les cabres haurà enganxat alguna cosa lletja
- Pregunta-li a ta mare! Ja ho deia jo que era massa petita per deixar-la anar tota sola amb ells, són grans per estar per la canalla...
Ella, que no sabia on mirar. El pare i la mare semblaven enfadats i anaven pujant el to de veu, les mirades que es creuaven quan la mare va posar-se la iaia a la boca van treure llumetes verdes i vermelles, ella les veia, no entenia de què anava aquell sidral.
Total no calia tanta història, portava aquella crosta enganxada a la muntanyeta del peu de feia molts dies, a Luzaga tots en tenien de crosta d'aquella, a vegades picava i et rascaves però quan et ficaves al riu o posaves els peus al safareig passava de seguida, ningú n'hi feia cas. I ara la mare posava el crit al cel com si hagués vist un fantasma? Malaltia? Ca! allò segur que marxava quan arribés l'hivern anant al cole amb les sabates tancades, aquelles botes lletges de color blau marí que li agafaven el peu com si fossin argolles farien que la crosta es morís de pena en dos dies, eren uns exagerats els grans.
- Demà al matí al safareig amb aigua i "lejia" ho haurem de deixar ben net, que no veus que això és tinya! Tinya de no haver-la rentat en tot el mes que han estat fora
- Però com vols que es rentessin si al poble aquell no tenen aigua, ni llum i es renten en cossis, si quan jo hi vaig estar al matí tenia l'aigua gelada al jerro...
- Cony! com a casa meva a pagès i mai no en vam portar de tinya enganxada als peus!
- Trobo que exageres. Va , va, posa la nena a dormir que només l'espantes i demà ja veurem com es renta i ja està. Fes-me un petó i a dormir com un àngel, eh? Ja has posat tots els conills al llit o encara en queden per aquí fora...
El pare li somreia, li deia allò dels conills però ell no els veia, ja no en sabia de veure els amics invisibles màgics que l'acompanyaven sempre, però els tenia en compte i mira que no era gaire xerrador, una mica com l'avi.
- Ja dormen, que no els veus? Són allí a sota el coixí rosa - va fer amb una rialla d'ulls de plat i front ample.
La mare va calmar-se, la va acabar de despullar, li havia comprat un pijama nou de color blau cel amb un conillet a la camisa, li va fer un petó a la galta, se la va mirar amb aquells ulls rodons com una atmetlla grossa de color marró clar que sempre reien, van resar juntes el "angel de la guarda..." i a dormir.
No havia ni esmorzat i ja era asseguda a la pedra del safareig.La nenatrista plorava sense fer soroll. Acabava de posar el seu tresor en ordre quan va entrar la mare d'una revolada i se la va endur de pet al rentador.
- Vinga que no vull que passis ni un minut més amb aquesta merda als peus, on s'és vist! La feina que tindrem!
Van travessar per davant del llimoner, les pelleriques del galliner es van estarrufar totes , es pensaven que les venien a desplomar, els conills d' índies es van amagar de cop, només un treia el musell entre la palla i els seus conillets invisibles la seguien esporuguits mentre el cavall blanc i el negre amb taques se la miraven de la cantonada del garatge quiets, sense fer cap soroll.
La mare la va asseure al safareig a la planxa on es posa la roba per estovar-la abans d'esbandir, li va fer ficar els peus dintre l'aigua que prèviament ella havia amanit amb "lejía" , agafà un raspall d'aquells blaus i balncs i començà a rascar la crosta remullada.
- Em fas mal mare!
- Et faig mal? Doncs haver-te rentat cada dia els peus! però què fèieu a Luzaga? Que no et banyaves cada dia? que no feies servir el sabó?- Sí, l'avi em rentava cada dia, mare...no rasquis més, em fas mal, em fas sang..
- Sang? Ara pla si et faig sang, hem de treure la tinya que el que portes no és brutícia, és tinya que s'ha fet en el llot que dus enganxat del riu, si la deixem als peus acabarem portant-ne tots...mare de deú, però la iaia no ho veia?
- Jo què sé, pregunta-li , ara arriba
L'avi es va avançar, la iaia tot darrera vestida amb quella faldilla grisa marengo i una camisa blau fosc, seria com era.
- Hola sevillana ¿qué te cuentas? ¿Has visto como te la hemos traído de repuesta?
- ¿Repuesta? Llena de tiña viene
L'avi va fer una ganyota de "no sé de què parla" i la iaia que s'acosta, sent la paraula màgica i etziba
- Mira que eres exagerada, qué va a ser tiña ni que tiña, si allí todos los mozuellos van con la misma crosta en los pies, eso es del río, ya se le irá
La nenatrista es volia fondre, l'avi va desaparéixer en direcció al galliner venia a portar pa sec per les gallines, el pare havia marxat i sort en van tenir que de cop i volta a dins de casa es va sentir: Nnnngggguuuueeeeee, nnnggguuuueeeee !!! Ella que pensa "salvada per la menuda!"
La Maria s'havia despertat i demanava esmorzar teta. La mare va deixar en mans de la iaia els peus i la resta de la nenatrista, sense dir res més va donar-li el raspall, el sabó i la tovallola blava, va anar cap a dintre acabant la discusió en sec. Llavors la iaia amb santa paciència, sense dir ni un mot, parlant amb les mans ossudes i tendres va fer girar la nena trista, va eixugar-li els peus, va fer-li un petó a cada muntanyeta esboçant un somriure mentre totes dues cantaven la cançó màgica per les pelades dels genolls : "sana, sana, culito de rana si no sana hoy, sanara mañana!"
Quan tornarem a casa el Valentín iaia? Li hauran donat la sal a la Blanca? Faràs madalenes? No la sentien pas, però ella ho preguntava. Volia tornar a Luzaga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada