Diumenge de Rams.

Un altre any. Una altra foto. Anar tots a casa el fotògraf, al mig del carrer cèntric on també hi tenia l'escola, la casa dels avis, la de la tieta Enriqueta, la de l'Amada, les botigues amigues i a les que mai no entraven. Quin pal!

- A veure nenes, poseu-vos allà, al costat del llac, que no us agraden els peixos de colors?

D'allò en deia un llac? Aquest home no havia estat mai ni a Banyoles, ni a Susqueda ni havia viatjat com ella si hagués vist el d'Entrepeñas sabria què és un llac, això d'aquell patí del darrera era una bassa i de les petites. A vegades la gent gran diu unes coses! Exageren per tot, tot ho fan gros o ho empetiteixen depèn del dia.

- Així, va dona-li la mà a la teva germaneta, dona!

Buff, ja començaven amb la monserga de donar-se les manetes, somriure a càmara en un no res començarien amb allò de "ara posa't tu a l'altra banda, no mira treu-te el jersei, així, ara el barret...! " aquell barret que semblava un orinal sí que se'l treuria de gust i el fotria a la bassa, però si ho fés del clatellot que li daria la mare se'n sentiria tota la setmana. Millor callar i aguantar estoicament - que era una paraula que no sabia què volia dir - totes les instruccions d'aquell bon home.

El fotògraf era un senyor molt ben pentinat, clenxinat, de cabells negres i bigoti finet, com una ratlla perfecta damunt el llavi. Sempre era atent i amable, a la botiga hi tenia aparells de fotografia d'aquells que tant agradaven al tiet i al pare. I fotos grans i petites de tota la gent del poble en totes les postures, gestos i festes. Batejos, comunions, palmes, palmons, aniversaris. També hi havia una col·lecció de cares, de fotos pel passaport o pel carnet de identitat. En aquestes tothom hi feia cara de delinqüent perillós, per més que el bon home s'esforcés abans d'apretar l'obturador a dir a tothom : Somrigui! , tothom sortia amb cara de pomes agres. Les fotos per ser identificats per ves a saber quins policies de vés a saber quins llocs, val més que no se t'assemblin gens. Això la nenatrista ho va aprendre quan ja feia molts anys que havia deixat de ser una nena i s'havia d'anar a renovar els famosos documents per viatjar . Una llauna com una altra.

Aquella sessió de fotos era una tradició o una col·lecció. L'única cosa que no canviava era aquell mena de barret en forma d'orinal que li tocava encasquetar-se tant si volia com si no. Sa germana petita anava amb diadema grossa o cuetes, perquè com que era un belluguet la mare havia desistit de palplantar-li barrets de cap mena.

Ara, aquell dia estava molt contenta, havia aconseguit que li compressin un palmó! Alt, molsut amb un llaç vermell al capdamunt i cap sucre, ni sucret, ni estampeta. Un senyor palmó com els nens. les palmes de les nenes li semblaven una cursilada insultant, poc pràctiques, carregoses, difícils de penjar després al balcó de casa. Palmó, com els nois i com els grans.

- Mira què maques que esteu! En farem fer unes còpies pels d'Albons,pels de Bellcaire, pels de Palafrugell, per la tia de França, per la tieta Enriqueta, per la iaia... 
- Ja posats a fer, fes-ne una pel Negus 
- Pel Negus?
- És broma, dona - aquest era el pare, que se les mirava rient només amb els ulls, les mans a la butxaca.

La mare mirava de fer passar bou per bèstia grossa? o què? De cop li va venir aquell pensament.

Potser sí que ella les veia molt maques, de fet ja ho diuen que l'amor és cec, devia patir ceguesa transitòria.

Ella en aquella foto només trobava que sa germana petita feia ganyotes i es trepitjava un peu amb l'altre, es veia clarament a més a més que duia els mitjons guerxos, com que no eren fotos en color no es podia apreciar que duien aquelles faldilles bessones,de color rosa xiclet, plisades, fetes a mida per les cosines de Palafrugell, que com cada any les hi regalaven un conjunt nou per Rams. I què dir d'ella, amb el cap mig girat, el sol que li feia tancar l'ull com el de l'avi, la faldilla massa curta i un posat al costat d'aquell "llac" com de : "què ens hi hem d'estar gaire més així?" Però la mare les trobava maques i en volia fer còpies. Ai la mare!!! Com se les estimava i elles també, fins al cel!

Bé pel dia de la palma, que era com en deien d'aquell diumenge estrany , tocava anar a missa. Allà t'explicaven com cada any que el senyor Jesús havia entrat a Jerusalem que pel que sembla era una ciutat antiga i polsosa, amb gent que no tenia res més a fer que esperar que aquest arribés dalt d'un ruc i anar-lo saludant amb palmes i palmons. Després ora pro nobis, agenolla't, aixeca't, asseu-te, agenolla't, espera, ves a combregar si ja has fet la comunió, sinó t'esperes que combreguin els altres, finalment aixeca't dona't la pau, canta i al carrer falta gent.

Sortiem de la missa i apa, tots a fer bellugar les palmes i els palmons les branques d'olivera o de llor, que de tot hi havia a la plaça, mentre el senyor rector feia voleiar aquell estri que en deien hissop per mullar amb aigua beneïda - o sigui beneïr - palmons, palmes i palmeros. Acabada la pluja fina ja podien anar a córrer amb els amics. Allò sí que era una festa, estirar el rosari de boles de sucre de la més creguda de les escoles nacionals, aconseguir un ninot de sucre rosa amb gust d'anís del nano que li feia la gara-gara i tornar a casa feliç amb la faldilla una mica guerxa, la camisa més descordada, les sabates plenes de pols i la gana d'un lleó. Visca la palma!!! Amunt els palmons!!!