Això pensava la nena trista asseguda al pedrís de casa mentre la Blanquita llepava i llepava la pedra de sal i es deixava tocar la testa i les banyes. Ja no s'apartava poruga, la coneixia i sabia que la considerava amiga seva, com s'ho faria a Sant Just? Allà no hi tenia cap Blanquita i la mare no volia sentir a parlar de cap gos, ni cap gat perquè de gats ja n'havien enterrat prou, deia.
A Sant Just hauria d'estar-se sola al jardí dinant al banc, de cara als xiprers, mentre la mare s'estava per aquella caganera i a casa la iaia tothom tornaria a estar pendent de l'altre caganer. Quina feinada tornar! Sort de l'avi que de ben segur se l'enduria a l'hort de la Bonaigua a pescar granotes, desenterrar patates i menjar trèbols.
- Prepárate que nos vamos a ver a los del Molino
- Iaia dinarem allà?
- Sí, comemos allí cuando acabemos si quieres te das un paseo por el pinar con los perros y la Marisa. Y hasta el año que viene.
Volia quedar-s'hi més dies, encara no havia pogut anar amb la Reme soles a pescar crancs, sense els nois, amb ella segur que els tornarien deixar anar a l'aigua, a elles els agradaven els crances per verue'ls córrer enrera, per veure com posats damunt les roques, en un tres i no res s'escapaven i tornaven a l'aigua fent un "xip" petit i desapareixien entre les arrels dels pollancres, i badar amb els espiadimonis de colors, n'hi havia de verts, de blaus, de vermells uns de color taronja molt bonics.
Ostres i com s'ho farien ara si ella se n'anava, encara no sabia escriure bé, per una postal encara, però no gaire més, hauria d'afanyar-se a aprendre a escriure i en castellà. Segur que el pare li ajudaria o el tiet o la padrina.
Aquell era un dia especial, molt especial, per primer cop s'adonava de com havien estat de diferents i fabuloses aquelles vacances.Tornarien, la iaia li havia promés i ella sempre feia allò que deia, el que no sabia era quan tornarien, encara no havien marxat i ja volia tornar-hi a ser.
Sortiren de casa ben mudats, tots tres empolainats, fins i tot l'avi duia unes espardenyes noves, les que van comprar a Sigüenza. Cap al Molino faltava gent!
- ¡Hombre! mira quien llega
Era la Marisa que li deia això tot estirant-li carinyosament les trenes
- ¿Qué, me dicen que mañana te vas? ¿Cuando volverás? mira que los perros van a echarte de menos, con lo que les gusta irse de paseo por el pinar, no sé yo si querrán venirse conmigo
Mentre li deia això, els avis ja havien entrat a la casa gran i pujaven les escales, impressionaven aquelles escales tan dretes, folrades de fusta. La barana era forta i al capdamunt quan arribaves hi havia una sala amb una paret plena de llibres, ella s'hi havia fixat , pensava que si l'Ana i la marisa se'ls havien llegit tots en devien saber moltes de coses. Ella quan fos més gran també volia una paret plena de llibres llegits amb els lloms de tots els colors i moltes lletres diferents.
- Pasad, pasad a la cocina que comeremos allí en la mesa grande así mientras voy preparando la ensalada me contáis cosas, espero no tardéis tanto en regresar, Luisa hace falta que estés de vez en cuando por aquí, ya sabes que las cosas si no las ves no van por derecho
- Virginia ¡ya lo sé! ¿pero te crees tú que podemos venirnos así como así ? este año porque esta renacuaja había perdido el hambre y las ganas de comer con la llegada de los dos, menuda es. Y yo me dije, si en Luzaga el Mariano se repuso, a esta chavala también los aires del pinar, del río y los torreznos la sacan de ese verdor de cara y deja de ser la niña triste. ¡Ya la vés, parece otra!
- ¡Qué triste, ni que triste! el pajarillo nunca está triste lo que le pasa es que tiene una cabecilla llena de ideas, de animalillos, de amigos que pasean con ella que no la dejan descansar, ¿a qué sí, pajarillo?
L'avi l'encertava sempre, no sabia com s'ho feia per entendre què tenia dins el cap, ell semblava un home normal, era ni alt, ni baix, rodanxó per la part de la panxa que era com un tambor tibat, les mans molt grans amb durícies, perque l'avi hi treballava amb les mans, a l'hort i a fora de casa. Els peus també eran grans, els dits dels peus acabaven en unes ungles gruixudes que costaven de mantenir netes de sorra. Tenia un ull que li basquejava, semblava que la parpella li pesés i volgués tancar-se, però no, no es tancava. Amb aquell ull, ell li enviava sempre estima, era l'ull que reia quan es miraven i sense dir ni un mot s'entenien. L'estimava molt a l'avi. Perquè sense parlar massa es feia sentir a prop, perquè sabia fer coses amb aquelles manasses que ningú més sabia fer: una taula de fusta, una gàbia, un tamboret o un tricicle. Sí, el seu tricicle de rodes vermelles i seient de fusta era l'obra mestra del seu avi. Al carrer de casa, a Sant Just, tots els seus amiguets volien pujar-hi.
- Bueno, ¿quieres unos torreznos para llevarte de viaje? Mañana en el tren tendrás hambre y así te acordaras de nosotros, ¿volverás? venga y toma estás madalenas también que las he horneado para tí, dale un buen abrazo a tus padres.
- Claro Virginia. me gusta mucho Luzaga , es mi pueblo de vacances ¿no iaia?
- Bueno es más mío que tuyo, pero sí es tu pueblo también y vendremos otra vez , ¿verdad marido?
- Yo a lo que diga la generala que yo soy el hospiciano, a la orden.
- ¡Mira que eres cansino!
Ja ho havia tornat a dir...aquella paraula feia posar frenètica la iaia, allò del "hospiciano" - que la nena trista no sabia què volia dir - era com que apretessin un botó i una molla fés que el rictus dels seus llavis baixés de cop, se li feien arrugues i es mirava l'avi enfadada, molt enfadada.
Ai, s'acabaven les hores al poble de les vacances. Sortint del Molino encara van anar a fer una bona passejada pel pinar tots junts, l'Antonio, la Virgínia, la Marisa, els gossos i ells tres. Aquella flaire de resina se l'enduia encastada als narius i a la roba. Es van arribar fins el campament de la OJE, que tampoc sabia què era, ja no hi havia ningú. Allà sabies que eres al campament perquè hi havia una mena d'arcada fent d'entrada, una font pintada de blanc, unes casetes i una pintura a la paret d'una bandera vermella i groga amb una mena d'aguilot al mig. Aquell ocellot s'assemblava molt als voltors - buitres en deien allà - que van veure feia uns dies quan van anar a Padilla.
- Avi, ¿este pájaro es un buitre?
- Debería ser, debería, pero dicen que es un àguila. Tú llámale aguilucho que le cae mejor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada