Viatge a l'Alcàrria, sí,sí, l'Alcàrria. Part XVI

- ¡Tres! 
- ¡Cinco!
- ¡Diez, tengo diez de un solo manotazo, diez!! ¡He ganado!

En Pedro, de nou feia gala de la seva capacitat per atrapar bestioles de la mena que fossin, menjables o inmenjables. S'estaven a l'entrada de la casa de la Virginia i l'Hilario, caçaven mosques.

No era un esport olímpic però per passar l'estona, provar la velocitat i els reflexes, fer equip, promoure la companyonia i riure, era dels millors esports inventats per la canalla del poble. S'havia de tenir molta velocitat, tancar la mà al moment just i no apretar-la gaire contra la paret si no et volies endur una rascada i perdre la mosca.

Aquell joc els podia tenir entretinguts tota una tarda, de mosques al poble n'hi havia per a donar i per vendre, no s'acabaven mai, el dia de la sopeta havies d'apartar-les amb una mà mentre bevies amb l'altra i tot i així més d'un acabava bevent sopeta amb proteïna alada. Mosques i tàbecs, animals de companyia de cabres i mules, indicadors de la salut real de l'aire d'un indret. Luzaga era molt saludable, segur, perquè anaven sobrats d'indicadors.

La casa de la Virginia i del Hilario estava situada al capdamunt del poble a prop de l'ajuntament, just a sota del que havia estat la casa on el pare de la nena trista havia passat uns anys recuperant-se de la tuberculosi i s'havia convertit en la "casa de aperos" i qualsevol dia cauria a trossos per manca de reformes i de mestressa aprop. La iaia  de la nena trista havia anat a parlar justament de la casa amb l'Hilario, el seu cosí, veure com tenien els pagaments de la contribució, donar-los els diners pels rebuts que vindrien. La nena trista no hi entenia res però pescava paraules d'aquí, d'allà. Li agradava anar a aquella casa, sempre li feien una bona rebuda, se sentia estimada per aquella gent, li parlaven de l'avi Santos, que era el seu besavi, de la besàvia Engràcia que va comprar la casa al seu germà per poder deixar alguna cosa en herència als seus.Coses de vells.

Quan sortiren d'allà enfilaren cap a casa, s'aturaren a mig camí a la fleca, feia olor de madalenes, tindria un esmorzar gloriós, la iaia va entrar i ella i l'avi es van quedar al pedrís a fora tot xerrant.

- ¿Tú quieres saber donde está el tío Santos?
- Sí, que té casa al poble?
- Ay pajarillo, no mujer no, está muerto y enterrado, te llevo mañana al camposanto y te enseño donde está su tumba . Hay que honrar a los muertos, hay que quererlos y si puedes ir a visitarlos no se sienten tan solos
- Ja, però si són morts vols dir que saben que hi vas?
- Pues claro, todos sabemos quien nos quiere y nos recuerda. ¿No ves tú a tu perrillo de la fuente en el cielo por la noche?
- Sí, és l'estrella de la dreta de la punta final del carro gran. Però jo no coneixia a l'avi Santos
- Pues razón de más pa presentártelo ¿no te parece?
- Vale
- Mañana vamos

Fet el tracte, la iaia sortia amb la bossa de madalenes per l'endemà. agafada de la mà de l'avi baixava sense por de caure per aquell carrer ple de pedrotes quan arribant a casa que senten un soroll a dintre, la porta era oberta

- ¿Tú no has cerrado?
- Pues claro que he cerrado
- Pues a ver quien está dentro... será que ha venido Valentín. Valentin!!!
- Habrá que entrar, ¿no? 

L'avi va entrar depressa, la iaia tot darrera i a la nena trista la deixaren a la porta, palplantada a l'expectativa. Qui devia haver entrat? Un lladre? Hi havia lladres a Luzaga? Si es coneixien tots i després de la festa tots els de fora se n'havien anat aMadrid, no podia ser un lladre.

- ¡La madre que la parió! 

Era l'avi que renegava fort, ella que corre per veure què ha trobat l'avi a l'escala i entre les cames veu que davant d'ell hi ha les potes del darrera de la Paca, sí de la mula que tenien al corral del costat de la cuina. La Paca havia entrat segurament perque la porta no era prou ben tancada i ara estava menjant civada tant feliç.

Ai quan ho sapigués en Valentín! Aquella civada era la feina de tot l'any, un dineral. I què en farien de la Paca? Com la farien baixar?

Per un moment ella va pensar, que bé ara la Paca dormirà amb nosaltres i si tinc fred a la nit podré dormir damunt la panxota marroneta calentona que té. Només va tenir temps de pensar-ho que la iaia la feia fora de l'escala de males maneres.

- Sal de aquí Julio que como se le ocurra bajar para atrás y te arree una coz, te desgracia. Voy a por el Satur y el Valentín, niña vete a buscar al Juan - va ordenar la iaia

La nena trista corre cap a casa la reme a dir al seu pare que vingui que tenen una mula a dalt del pis menjant civada

- ¿Qué dice esta niña? ¿Qué Paca, qué mula, que cebada?
- La Paca ha subido a comer civada a dalt de casa, la iaia dice que venga a ayudarla para hacerla bajar, ella no sabe hablarle...

No sabía com explicar-ho. Sort que la Reme va empényer son pare i va seguir la nena trista cames ajudeu-me cap a la casa de vacances. Tot el barri era allà, a la sala, tothom donava idees, i l'avi suava, l'ull guerxo se li havia obert molt i se'l veia enfadat. La Paca donava coces als esglaons però no anava ni amunt, ni avall.

- ¿Teneis la ventana abierta? - va dir en Valentín
- Sí, entreabierta para que salga la calor ¿por qué? - respongué l'avi
- Juan tienes tú una escalera ahí en el corral, ¿me sigues?

Sense dir res més els dos homes anaren al corral de la Blanquita, tornaren amb una escala feta de fusta, llarga, la posaren contra la paret damunt el pedrís i en Juan que era més jove, va pujar depressa cap amunt entrant per la finestra. En Satur havia entrat a la casa i cridava la mula  des de baix estant: Paca ,anda vamos a bajar, tranquila, tranquilaaa

El Juan la va agafar i la va ajudar a anar refent el camí a reculons. En un tres i no res travessaren la sala i la tancaren al corral de nou. Al vespre mentre sopaven, va engegar un parell de cops a la paret mitjera, la saludava, segur.

Ostres quan ho expliqués al cole, ni se la creurien, allò sí que eren aventures i vacances!