Formiga, jo? NO

FORMIGA JO, NO.


Amagada darrera del roser
la nenatrista va comptant les formigues,
ressegueix la filera en moviment
instint gregari, veloç, ben ordenadament.

Segueix amb la mirada aquelles rutes,
lluca ben arraulida el formiguer.
Desapareixen per un forat minúscul,
reapareixen amb pressa, amb molt deler.

La nenatrista només és nena atenta
al batec subterrani de la vida
feta un quatre s'està arran de terra
conforma el cos a l'aire, mentre mira.

Formigues que traginen blat i roses
quan tot d'una un got d'aigua espatlla el sot.
Espantades comencen una cursa
fugen del cau, els ous, les larves salven.

La nenatrista sap que no serà formiga
sent clarament que no vol seguir files.
Caminar amunt i avall diu fa ser lliure
decideix just al punt: no seré mai formiga!

Vull transitar, no fúger. Vull camp i arada.
Vull casa amb rodes, llar de foc.
Vull vent de cara, aigua salada.
Vull emigrar i tornar allà on visqui.

A casa?
La nenatrista - o no - és feliç exiliada.