Carrascal, Carrascal, que bonita serenata,
Carrascal, Carrascal, ¡que me estás dando la lata!
Una vieja seca seca, seca, seca se caso
con un viejo seco seco y se secaron los dos
Carrascal, Carrascal, que bonita serenata
Carrascal, Carrascal, ¡que me estás dando la lata.!
un baturro y un navarro, arro se apostaron a correr, er
el uno llegó primero, ero y el otro llegó después
Carrascal, Carrascal, que bonita serenata
Carrascal, Carrascal, que me estás dando la lata.
El día que yo nací, íi, acababa de nacer
y a los quince días justos, ustos, ya tenía medio mes.
Carrascal, Carrascal, que bonita serenata,
Carrascal, Carrascal, ¡que me estás dando la lata!.
un albañil se cayó, oó, de lo alto de un andamio, amio
y al pasar por el tercero, ero, se paró a escuchar la radio
Carrascal, Carrascal, que bonita serenata
Carrascal, Carrascal, ¡que me estás dando la lata!.
- ¡Caramba, qué alegría llevan ustedes! ¿Cuántas estrofas seguidas sabes, niña?
El qui li feia aquella pregunta tot enriolat era el revisor del tren. En veure'l, la iaia tota seriota va començar a buscar dintre el seu bolso negre els bitllets de tots tres. Ella era l'encarregada dels bitllets, del menjar i del beure, de les coses serioses de la vida. L'avi era l'encarregat de fer-la riure, de distreu-re-la i d'explicar-li les coses importants de la natura. Com es plantaven les tomateres, com es deien les "libélulas" que eren els espiadimonis quan anava amb l'altre avi, on tenien els ancestres enterrats i com parlar-hi, però sobretot, sobretot, era el que l'ensenyava a cantar i explicar històries perquè ell n'hi explicava moltes i a ella li agradava d'escoltar-les imaginant en el seu caparró tot el que les paraules no arribaven a dir.
Amb l'avi feia més de mitja hora, després d'haver sortit de l'estació de Sigüenza, que cantaven al bellmig del passadís aquesta i altres cançons. A ella el Carrascal la feia riure, l'altra que li agradava molt i que havia après amb la Reme i el Quique a les nits de jugar a cuit i amagar a la Plaça del poble era una que feia : "Vamos a contar mentiras, tra-la-rá, vamos a contar mentiras, tra-la-rá, vamos a contar mentiiiiras!" Aquesta els li ensenyaria als caganers quan fossin capaços de cantar-la, i a la mare, al pare, als tiets, al tio Juan , a la tia Mercè d'Esplugues, en Joan... Tantes coses per explicar!
Aquell diumenge els van acompanyar al tren en cotxe la Marisa i l'Ana del Molino, així no van haver de fer cap canvi, ni agafar el Cobeta. Mira que a ella li hagués agradat viatjar sotregajada dintre aquell autobús. Es veien millor els pins anant enlaire, dintre el cotxe anava apretada entre la iaia i l'avi i no veia res de res. Havien sortit de Luzaga havent dinat, el dinar els hi havia preparat l'Araceli, la "mariposa de los mil colores" que com que era diumenge s'havia posat aquell vestit llampant de colors liles i grocs i roses vermelles enmig de la faldilla. L'Araceli se l'estimava i li havia preparat només per a ella una bossa de paper plena de "rosquillas sin agujero", pel viatge. Al matí, després de deixar la casa tancada havia anat a veure els seus amics a casa la Reme, hi eren la Reme i en Quique, la Mari Angeles ja havia marxat a Madrid el dia abans, en Pedro no sabien on parava i tampoc no havien acabat de fer-se amics. Es van apuntar en unes llibretes les adreces per poder-se escriure i enviar postals amb dibuixos fins que arribessin de nou els dies de vacances i pogués tornar. Els jurà que ho faria, de fet havia fet jurar la iaia que tornarien l'any vinent.
Al matí s'havien llevat molt d'hora, després d'esmorzar, vestir-se i posar la sal a la Blanquita per darrera vegada, ella i l'avi van entrar al corral, volien acomiadar-se de la Paca i les gallines. La Paca se la mirava amb aquells ulls rodons , color caramel i pestanyes infinites com dient-li : "et trobaré molt a faltar" ella la va entendre, perquè entenia el que els animals deien, com amb l'avi, sense paraules sabien el què es deien i què pensaven, i en un castellà correctíssim va dir en veu alta :
- "Paca, no te apures, vendré el año próximo.Yo también te echaré muuuucho de menos!"
Se li va abraçar al coll i la mula es va deixar fer, entenent-la. L'avi se la mirava amb un somriure curt. l'ull guerxo mig tancat per la rialla, aquella patufa el feia disfrutar, quines cabòries que tenia amb els animals, els de debó i els que s'inventava i només ella veia. Aquells cavalls que deixava lligats a la barana de l'escala de la casa de Sant Just, els conillets que duia amagats i posava al llit a covar amb la seva tia mentre la iaia no entenia res. Massa enganxada a terra aquella dona seva. Quin remei!
L'avi sabia que aquells dies de poble, de cabres pudentes, de rocs, de sal al pedrís, de nits plenes d'estrelles, de camposanto i gossos assassinats, de sopeta, crancs, riu i llot, safareig, aigua fresca, llum d'espelmes, cantir, viure sense hora ni rellotge al so del campanar o de la corneta, aquells camps segats fins a l'infinit, els cigrons verds, els pins, la resina, les mosques atrapades al vol, la roba estesa damunt el prat, les caminades, les misses d'homes de cara a la paret, la mel, els torreznos, les madalenes, el pa d'ogassa, la civada, el blat, les lluminàries sulfuroses del cementiri vell, els rovellons dits níscalos, el tè de roca i sobretot aquell trotar feliç, sense germans, ni pares, ni tiets, sense ningú lligant-li la imaginació, les cames, ni les trenes, l'havien guarit del tot.
Aquella nena trista que no era trista però ho semblava, tornava del poble amb energia nova, els peus plens de tinya que ja s'encarregaria sa mare de rentar, els ulls brillants, el castellà dringant amb un accent ferotge, nous amics a la cartera, amb ganes d'esmorzar, dinar i sopar sense saltar-se més cap berenar. Aquelles vacances l'havien guarit de la melangia , de la gelosia d'haver caigut de l'escambell de ser l'única a casa de tots, tornava nova la nena de les trenes. Ara podria entomar la germana i el cosí amb alegria, tenia una vivència pròpia, única, seva, per compartir, per explicar-los.
No hi ha millor remei pels mals d'esperit que els aires d'un poble amb riu, pollancres, pins, resina a l'aire i poca llum als vespres. Podria explicar amb alegria als seus amics de sempre les aventures especials d'aquell estiu. El nom de les coses. Els colors, les olors, les sensacions.
La nenatrista va pujar sola al tren. L'avi al darrera amb la maleta grossa, després la iaia amb un farcell curull de pa, de madalenes, un pot amb oli i talls de llom adobat, xoriços i rosquilles a més d'uns entrepans fets amb pernil del bo, només amb oli i sal que serien la menja d'aquella nit al tren. La Marisa i l'Ana es van anar fent petites, petites mentre el tren agafava velocitat sortint de Sigüenza , deixant Castella enrera per tornar a Barcelona, a Sant Just, a casa seva.
Ella i l'avi eren asseguts l'un davant l'altra al cantó de la finestra, la iaia al seu costat. Ella i l'avi van començar a jugar a: veo, veo ¿qué ves? i van acabar cantant el Carrascal a tot pulmó, com si estiguessin sols dalt la muntanya, quant ja portaven tres estrofes, la iaia i els altres passatgers feien cara de tenir-ne prou.
- ¡Anda, anda! saliros al pasillo y dejaros de dar la lata con esta canción que se pega al cerebro y luego no hay quien duerma.
Es van mirar, l'avi va picar-li l'ullet i sense dir-se res, tots dos sabien que es deien per dintre : A bodes em convides! Allà al passadís es va unir al cor un altre nen d'un departament contigu fins que va arribar el revisor a picar els bitllets i van callar.
A poc a poc la fosca anava guanyant la batalla a la llum, van menjar-se a peu dret l'entrepà, xarrupant de la bota un xic de vi quan la iaia no mirava. Ella va tornar a dintre el compartiment, estava cansada de tantes emocions, els ulls se li tancaven. Va aclofar-se a la vora de la iaia, el cap damunt les seves cuixes, la van tapar amb un jersei de punt blau fosc i va començar a somniar, bressolada pel moviment del tren.
L'avi era una ombra retallada contra la finestra del passadís, a ell li agradava passar la nit notant el vent de cara, l'olor de carbonet, de terra ferotge, plana, groga, negra, seva i llunyana.
S'havien acabat les vacances. Adéu Luzaga, tornaré. Tornarem, oi iaia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada