Canvi de classe.

Un dia més. Ja és primavera. Quasi estan al final del curs. Ja sha acostumat a dur la bata blanca i a que li duri neta quasi tota la setmana. No ha aconseguit quedar-se al menjador a dinar però té la promesa de quedar-s'hi l'any vinent que hi anirà també la seva germana. Així podrà vigilar-la una mica. Quina llauna, sempre haver de fer de gran!

- ¡Hola trenzas!
-¡No me llamo trenzas!

En Jaraba la feia enrabiar cada matí, si la veia, amb la mateixa broma sense gràcia. A la seva classe ja s'havia convertit en una de les primeres tot i que cada cop que la cridaven a la pissarra les cames li feien figa, la veu li sortia com un grinyol i les matemàtiques se li resistien. Ja hi arribaria, amb aquella senyorita nomenrecordodelnom tan estirada que la treia de polleguera  se'n sortia prou bé, no li donava motiu per esbroncar-la mai. Tenia una colla d'amigues, la Pepi, la Josefa, la Juani, la Cati, la Nani, la Cris, sabia moure's per aquell gran casalot que era l'escola es passava moltes estones del pati jugant amb els més menuts. Li encantava passar l'estona amb els petitons, eren divertits, miraven les formigues com ella, de la terra amb una mica d'aigua - que ella els portava dels lavabos rònecs - en feien castellets, els va ensenyar a fer xurries de fang. En bastien unes torres impossibles de mida diminuta que eren l'escenografia dels contes que ella s'inventava.

- ¿Vienes o no? ¿Necesitamos ser seis? ¿Qué haces con los mocosos, ven ya?!
- ¡Ya voy!
- Pareces boba, perdiendo el tiempo con esos que ni saben hablar y aquí perdiendo el partido

La que la renyava enfadada com una mona era la Cris, la més competitiva del grup, no li agradava perdre ni al solitari. Arribar i moldre, es va espolsar les mans de terra, va fer un petó ràpid a la galta de la Montse petita que es va quedar abduida per les xurries va entomar la pilota que li passava la Nani, dues passes, salt a la línia divisòria, empenta i cop de pilota contra la Juani, que jugava a l'equip contrari.

- Morta!
- ¡Jolines no tiréis tan fuerte!- va queixar-se la Juani amb raó, la pilota li havia anat a petar enmig del pit , la va fer recular i tot. Ella volia tocar-li el braç però es va distreure mig segon
- Perdona ha estat en saltar

Ufff quina vermellor, quin tremolar de cames. En el moment just que saltava estirant tot el cos enrera per tenir mes força al braç i encertar la Juani al braç bo, passaven els nens de la classe de dalt. Van ser dos segons de somriure blanc i mirada llampant : Molt bé! fot-li fort! semblaven dir aquells ulls d'ametlla foscos. Ningú més no se'n va adonar, sort!

Sí, al pati de terra amb la pilota del tirar i matar, ella també era de les bones, com ell al terreny de futbol, ho sabien i es mostraven orgullosos de ser-ho sense que ningú ho notés.

- ¿Sabeis qué? - en entrar a clase per acabar el matí, la Nani que tot ho sabia perquè era veïna del senyor Jaraba - La semana que viene nos cambiaran de clase.Han cambiado las leyes y ahora los coles tienen que ser mistos
- Será mixtos - va saltar la Cati
- ¿Qué dices Nani? ¿A que clase nos van a llevar si todas están llenas?
- ¡Vamos a compartir clase con los chicos!¡Nos vamos al primer piso!
- ¡Anda ya, ganas que tienes tú de ver al Pascual más cerca y ya alucinas!
- ¡Pues ya veremos que cara se te queda cuando el Campre comparta pupitre contigo, so lista!

Li ho va dir mirant-se-la als ulls, fixe i molt enrabiada. No entenia per què totes li tenien aquella mena de bola perquè deien que al Campre ella li agradava. I què? Què tenia a veure això en ser amigues anar juntes a classe, compartir els jocs. Els nois no li interessaven gens - es mentia - i menys aquell cregut que es pensava que totes havien de caure mortes als seus peus - o això explicaven els que sempre li feien la gara-gara al pati i parlaven de com era ell - pel que feia a ella, si li agradava, que li agradés. Ella no era com aquella colla de papallones, no senyora, ella tenia coses més interessants a fer al cole i a casa i a les vacances i a la classe, perdia la llista només de pensar-hi...

Ai mare meva, si li tocava compartir seient amb l'Enric. Com s'ho farien?
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Mare, tu coneixes els Campreciós?
- Ton pare és molt amic de la família i jo conec molt al Magí i en Jaume
- Magí?
- Ah! tu deus parlar d'aquest nano que ve al cole no? El fill de l'Enric vol dir - dirigint-se al pare - aquells que viuen allà al mateix carrer, si home, que la seva dona és andalusa
- Andalusa?

Això era bo o era dolent? Va acabar de menjar-se les mongetes tendres aixafades amb les patates i no va dir res més en tot el sopar. La Maria que s'havia assegut per cinquena vegada a la cadira de la que no parava de pujar i baixar, se la va mirar amb ulls trapella arranants a la taula. Va clavar-li una mirada assassina de : Com obris la boca, reps! I van acabar de tenir el sopar en pau.

Demà seria un altre dia, sí. Quin altre dia!

M'agrades perquè t'agrado?

- Mare, que em puc quedar a dinar a l'escola?
- Com? però que no dius que no t'agrada gens aquesta escola? I ara t'hi vols quedar a dinar?
- És que totes s'hi queden i si hi vas l'any que vé podré fer de monitora.
- De moni...què?
- De monitora. Ajudar a parar taules i desparar-les, passar llista de tots els que hi van, ajudar a servir els plats...
- Bé, ja preguntaré què costa. Potser sí que t'aniria bé de quedar-t'hi jo no aniria tant de bòlit només prepararia dinar pel pare i per a mi. No et dic ni que sí, ni que no, ja en parlarem.

Va arribar a temps a escola, el senyor Jaraba la va saludar com cada dia, es van formar les files a baix davant de cada porta, va venir aquella señorita malcarada que li havia tocat en sort, va veure com els nens formaven a les classes de dalt, els costava mantenir-se en fila eren molt belluguets. Si almenys la deixessin quedar-se al menjador podria passar alguna estona amb els nois, parlar d'excursions, de cotxes, de motos i no només de notes, de germanets i de mares i pares a casa. Un avorriment el món de les nenes.

Feia uns quants mesos que anava a la nova escola, ja havia fet algunes amigues i també alguns amics tot i que anaven a classes separades es veien quan anaven al pati. El nois travessaven el pati de les moreres per anar a jugar a les pistes del darrera de l'Ateneu i quan passaven s'intercanviaven mirades interessades, eren diferents dels nens amb qui havia anat a les escoles Núria, aquests es posaven vermells de galtes si se'ls miraven directament, ella no entenia què els passava, ni per què les nenes s'esbalotaven com ho feien quan els veien aparèixer, estaven una mica grillades, pensava, que no tenen germans o cosins o què els passa per anar darrera les moreres a xiuxiuejar? A més els classificaven, els posaven notes. El de nota més alta era l'Enric. El Campre, de Campreciós. Sí, era el més guapo i també el més tímid, ella el veia passar com escapant-se de totes les mirades però al camp es veu que era el que remenava les cireres i marcava a tots els altres el joc que havien de fer. Això li agradava. A ella també li agradava ser la primera a classe i a jugar i a matar.

- Al Campre le gustas, me lo ha dicho el Juan Creus - era la Juani que li deia mirant-se-la, entre avergonyida i delerosa de saber què contestaria la nenatrista.
- Si, sí i al Creus también, ¡venga ya Juani! - la Pepi del Parador, no la Pepi cabell panotxa, responia amb sorna afegint un enamorat a la llista que ningú no havia demanat. Què pesades que eren amb això de si t'agrada aquest si t'agrada aquell. I si t'agrada aquella , què?

- Doncs mira jo vaig a jugar i ja us ho fareu! Quina manía teniu en dir coses que no sabeu, us inventeu històries perque els nens estan tancats a dalt i nosaltres a baix, jo anava amb nens a la classe i no són bitxos, són com nosaltres i és més divertit anar junts per estudiar. Al Núria cantavem i fèiem teatre per presentar-ho a l'Ateneu per final de curs, tots junts. Vosaltres feu final de curs? - totes van fer que no amb el cap, mirant-se-la com una bèstia estranya , sense badar boca però.

- Mira que eres rara ¿eh? - la Pepi del Parador sentenciava
- Rara ¿por qué? - encarant-se-li
- Pues que le gustes al mejor futbolista y más guapo de la clase y a tí te dé igual, es ser rara
- Pues seré rara. Algú vé a jugar???

Sense parar-se a donar més corda a aquella maquineta de crear rumors, va córrer al centre del pati, va agafar la pilota de voley de terra i va llançar-la amb tota la força cap a la Cris, que badava.

- Morta!
- No s'hi val! Oye que no estaba jugando - va retreure-li la Cris agafant la bola i tornant-la amb força
- Vinga va qui és l'equip A? i el B

En un tres i no res tenien sis jugadores a banda i banda d'una línia imaginària que creuava el pati entre la morera segona de banda dreta i la morera segona de l'esquerra. Ni nois, ni futbol, ni murmuris ni històries. Joc. Suar. Saltar. Entomar. Tornar-la i riure quan queia per terra, que no es notés que la rascada al genoll li coia. Allò si que li agradava i no els noiets aprenents de futbolistes que passaven avergonyits arran de paret.

Però aquella tarda, tornant a casa s'havia anat parant davant de cada aparador per mirar-se. De debó que li podia agradar al Campre? Si ella no era res de l'altre dijous, amb aquelles trenes i el serrell i ara que li havien posat aquelles ulleres que semblava tonta, pots comptar si li agradava. Mmmm.

- Mare, com saps que li agrades a algú?

El pare va deixar la cullera a la taula, va aixecar el cap mirant-se a la mare que seguia menjant com qui sent ploure, va mirar-se-la a ella somrient, va tornar a agafar la cullera, en vistes que la seva dona es feia la sorda i la nenatrista va entendre que de moment aquell tema, encara no tocava.

Doncs a córrer, saltar,barallar-se,jugar a cromos i quan passessin els nens apilonats per la paret miraria de saber com les altres sabien que al Campre, ella, li agradava. Perquè a ella l'Enric li agradava des del primer dia. Sense saber-ho explicar, ho tenia clar.

Canvi d'escola.

- Avui anirem al nou col·legi, ja veuràs que t'agradarà
- Vols dir? A mi aquesta bata blanca no m'agrada gens, mare... 

Es mirava la bata que la mare havia posat damunt del llit després de planxar-la. Li feia una mica de vergonya haver-se de posar aquella bata tan blanca. Com ho faria si havia de seure a terra? I si jugaven a bales què? s'embrutaria de seguida.

- No hi fa res dona, és només perquè així no us embruteu, totes les nenes la porten
- I els nens també? O no hi ha nens al cole nou?
- També, en porten una de ratlles blaves i grises
- I per què han d'anar diferents? per què jo he de dur aquesta bata avorrida que sembla d'infermera... jo vull anar a la classe de la Mercè Canaletas, aquest cole nou no m'agradarà!

A ella li agradava la Mercè, els explicava les coses sempre amb un somriure, en sabia molt, de tot, de matemàtiques, de llengua, de dibuix, de labors en general. Els feia seure en rotllana, movien totes les taules i les cadires i feien concursos de "a veure qui se sap tots els noms de flors que vam estudiar ahir" qui s'embarbussava passava a l'últim i a seguir. Aprenien jugant, els deixava moure i parlar entre ells. Els va enseyar a fer servir els llapissos de colors, dibuixar els rius en els mapes. L'única cosa que no havia pogut aconseguir era fer-li acabar el brodat d'unes estovalles. A ella, a la nenatrista això de cosir, planxar, fer mitja, la feia posar nerviosa, ni a casa la mare que en sabia molt, ni la iaia, ni amb la tieta Rossita ni amb la Mercè que brodaven molt bé, cap no havia aconseguit que s'aficionés a les agulles. Ni havent passat totes les tardes del món a ca la Palmira Farigola... això no se li havia enganxat gens.

Coses de nenes!!! Ridícules i flonges. A ella li agradava fer pastetes amb el fang del patí, muntar pobles i castells de fusta amb els cubs de colors, fer i desfer trencaclosques, jugar a l'oca, al dòmino, a cartes no gaire, res de nines, ni de famílies, cavalls, gossos, conills, grimpar als arbres, columpiar-se. Anar en tricicle i en bicicleta i en patinet i en patins, allò sí que era jugar. però cosir... quina mandra!

- Vinga va acaba't la llet que farem tard!

Un dia dur. La nenatrista canviava d'escola. A casa les coses anaven justes i no podien seguir portant-la ni a ella, ni a sa germana a les escoles Núria. La mare ja s'esforçava a fer-li entendre que seria igual, que tindria més patis, que les "senyos" eren genials, però no colava. No colava gens. Ella sabia perquè altres nens i nenes de l'escola li ho havien dit que "als nacionals" no era igual, que els mestres eren molt malcarats, que només parlaven en castellà i no feien final de curs, com allà, amb els contes del Kasperle.

- Mare, no hi vull anar.
- Mira, ja se m'ha acabat la paciència, ara mateix hi anem i s'ha acabat, no et vull sentir dir res més, caram! Sort que n'hi ha d'escoles on portar-vos, tu a seguir el que et diguin i pobra de tu que suspenguis a final de curs que ja ets gran!

Apa, a callar i a caminar. Van fer tot el carrer Bonavista (que es deia José Antonio) van baixar pel carrer de la Creu (Cruz) i en arribar al carrer Montserrat allà hi van veure una munió de pares i mares i nens i nenes esperant que obrissin la porta per entrar. La va obrir un home vestit amb un uniforme blau fosc, amb una gorra de plat. Rodanxó, amb panxa i el cap també molt rodonet amb un nas punxegut i petit, ullets vius que tot ho veien. El senyor Jaraba, era el porter. A les escoles Núria no en tenien de porter, les portes s'obrien per deixar entrar tothom i es tancaven en sortir. Era lletja aquella escola, molt gran i molt grisa, era lluny, aquells nens ella no els coneixia, les nenes cridaven molt, els nens jugaven sols i els mestres eren vells. Quina llauna!

De cop se'ls va atansar una dona seca,  morena amb ulleres de pasta i dents prominents, molt decidida, devia conéixer la mare.

- Hola Emília!
- Hola Carme! Aquí la téns, no en té gens de ganes de venir...
- Ah no? - va dir-li mirant-se-la amb una rialla sota el nas - Per què? ja veuràs que t'agradarà molt, anem que t'acompanyo a la teva classe, és aquí baix i anireu a jugar al claustre, a la banda de dins.
- Un petó mare!

La mare li va fer un petó d'aquells de rodona vermella a la galta que trigava dues hores a desaparéixer i de la ma de la senyoreta Carmen cap a la seva aula. Era la segona entrant per l'esquerra. A dintre ja estava plena de bates blanques amb nenes cridaneres. Totes parlaven en castellà, no hi havia nens.

- Mira, tu pupitre,lo compartiràs con la Josefa.Josefa, le presentarás al resto, ella se llama Judith. - de cop i volta, la senyoreta Carmen la presentava en castellà, mira que eren estranys en aquella escola.

La Pepi, - a ella no li agradava que li diguessin Josefa - era una nena  una mica més gran que ella, tenia els cabells color panotxa, moltes pigues a la cara i les dents del davant separades, una mica cavallot, que diria el pare. Reia i se li feien els ullets petits, semblava que se li amaguessin per tornar a aparéixer quan li parlava de nou donant-li els noms de totes les altres nenes, la va calmar explicant-li que s'ho passarien bé que ella havia anat a aquella escola des de petita, que no tingués por que ja s'acostumaria a estar només amb nenes.

- ¿Judith? ¿Tú no eres la hija de la practicanta?
- Sí, la meva mare posa injeccions
- Habla en castellano que sino la maestra te reñirá...

Ja començava a veure que allò seria una mala experiència. Habla en castellano, habla en castellano, però que no s'entenien parlant en català? No eren pas l'avi o la iaia aquella gent! Tot d'una, una dona gran amb un monyo esquifit enclastat al clatell, de cabells negres i grisos va entrar a l'aula. Totes van callar de cop. Era la señorita, n'hi deien així de la mestra, señorita norecordaelnom. Feia una cara seriosa, un mal posat i anava amb una regla llarga a la mà que més semblava un pal d'escombra. Més que la mestra semblava una bruixa dels contes de l'avi.

Aquell galliner ple de nenes histèriques, sortir al patí a jugar a saltar a les gomes, no hi havia pilotes per elles. Els nens eren un misteri. No hi eren. Els lavabos eren vells i alguna porta no tancava prou bé, la fusta era grisa, gastada, feia anys que no hi passaven una ma de pintura. Definitivament aquella escola no li agradava gens. Quan sortís aniria a veure la Mercè Canaletas, era l'única persona al món que podia convéncer els pares que la tornessin al Núria.

En acabar la darrera classe, la de Lenguaje. La señorita quenoenrecordae nom les va fer fer una filera per sortir. Totes callades i fins que no va obrir la porta no van poder travessar cap el patí sense trencar l'ordre, si el trencaven perdien el lloc a la fila i quedaven l'última. Ho va aprendre el primer dia. Al carrer va refer les passes fetes al matí, el cor encongit, el cap emboiorat i els ulls a punt de vessar llàgrimes a dojo. Quan va girar la cantonada de casa la senyoreta Maria Olivera, la mestra de piano, va accelerar el pas per arribar a la farmàcia, allà just al davant  la silueta de la Mercè travessava el carrer. Cames ajudeu-me, cartera en doina i un crit:

- Mercéeee!!!
- Hola Judith, ets la filla de l'Emília oi? La Mercè deu ser a casa, que li vols res?

No era la Mercè. Era la seva germana. Si la punxen no li treuen sang. necessitava abraçar la mercè. Que la Mercè li fés una broma, l'abracés fort i li digués "tot anirà bé, nena intel·ligent!" Enlloc d'això acabava de fer el gran ridícul allà al bellmig del carrer. La senyora Parès somreia de dintre la farmàcia estant amb la seva pitrera generosa ben rapapatxada al mostrador, al costat dels caramels rodonets de colors. La nenatrista volia fondre's, plorava i no articulava paraula. Quan es va calmar una mica, va tirar els mocs amunt , va fer un petó a la germana de l'Elvira, germana de la  Mercè i va dir molt educada:

- Només volia abraçar-la. És que he canviat d'escola.
- Ja li ho diré. Si vols pots anar a veure-la a casa, és allà baix Monistrol avall, un altre dia t'hi acompanyaré o que la mare t'hi porti. La Mercè estarà molt contenta que hi vagis.
- Gràcies.

Alleujada, va acabar d'arribar a casa, abans de tirar carrer Freixas amunt va entrar a Can Milà, l'Amèlia li va donar una barra de quart, era per fer l'esmorzar al pare i de torna un bastó de pa.

Aiiix! semblava que superat aquest primer dia, l'endemà l'escola li semblaria més suportable. Ho hauria de parlar amb l'avi. En somnis, és clar.

L'enterro.

Rrrrraaaaaaaacccccc.
D'una empenta van fer entrar el taüt amb l'avi a dins en aquell forat estret, hi cabia just just. Després van agafar un tros de pedra tallada a mida, com una porteta, i la van posar al davant del forat, xap,xap,xap, ciment aquí i allà un parell de passades de la paleta i va quedar tancat.

Ufff! això no s'ho esperava, allò no li agradava gens, allà s'havia de quedar l'avi? No era molt fosc? I sol? Qui hi havia al forat del costat? I al de sota i el del costat? Com els ho explicaria als nens allò? No en sabria, no volia, això sí que era trist, i brut, i fosc. Li hagués agradat més que fossin a Luzaga, allà el tio Santos era enterrat a terra, una pedra antiga plena de molsa duia escrit el seu nom, podies seure sobre la pedra i parlar-hi o posar-hi flors o pedretes, aquí les flors van quedar arran de terra davant un altre forat. Sort que l'avi duia les seves amb ell entre el vidre i la fusta que va tancar la caixa!

- Va anem!
El pare la va agafar de la ma fent-la caminar. La iaia anava amb la tieta Mercè i el tiet Miquel, el tiet Antonio tot darrera. Tot de gent que coneixia i que no van estar allà, palplantats mirant-se com ella tota l'escena, alguns abraçats, altres plorant. La iaia quieta allà davant , vetida de negre de cap a peus i seriosa com si fos de pedra. Mai sabies què passava per dintre de la iaia però ella podia sentir clarament el fred que li havia provocat veure com es quedava allà l'avi. Ella no deia res però també se li entenia tot.

Abans d'allò havien estat molta estona a missa. L'avi no hi anava mai a missa però aquell dia sembla que tocava passar-hi i li van portar dintre la caixa. Ell presidia tot el teatre. El mossèn parlava de coses que ella no entenia gens, que ara l'avi era amb el pare, el pare de qui? que li perdonaven els pecats, què eren els pecats? que haviem d'estar contents perquè havia resuscitat a un altre lloc, on era aquell lloc? ella volia anar-hi! Quan van haver-se agenollat i aixecat i combregat els que podien combregar i donat la pau i recitat el parenostre - aquesta oració sí que se la sabia de memòria - van anar sortint seguint la caixa. Primer la iaia, després la tieta mercè, el pare el tiet Antonio el tiet julio i nosaltres amb les mares, el tio Juan, els d'esplugues, els de Collblanch , els de França, els Nani, els Vilagut, la Lola del carrer, tothom cap al cementiri. Tot va passar en un ambient estrany, semblava que el temps no passava, que la llum tampoc canviava.

Arribaren a casa, la mare va donar-los sopar a tots tres abans, el Miquel havia vingut a dormir a casa i els van ajuntar els seus llits perquè compartissin habitació i nit. Ella, la gran els ajudaria a dormir, oi?Com?

- On és l'avi?

Preguntà la Maria amb aquells ulls rodons i el somriure de sempre, volia saber. Ella no sabia com s'explicava la mort i va inventar .

- Al cel
- Al cel? - va dir la Maria assenyalant el cel que es veia encara blau clar ple de núvols blancs, els havien enviat al llit però era encara tarda.

- Sí al cel, però no aquest que veus, un cel darrera aquest on van la gent que es mor, el cos el deixen aquí dintre una caixa
- Dintre una caixa ? - ara era en Miquel que preguntava - una caixa com? de sabates?
- Una caixa gran feta a mida, una caixa de fusta bonica i pintada amb barnís com les finestres.
- I per què el deixen el cos a una caixa? Que no el necessiten al cel?
- No, al cel només necessiten ... ser com són
- Ser com són?
- Sí. tu com ets? 
- Jo, petita
- Si però què més? La mare sempre diu que ets molt simpàtica, no? Doncs quan et moris només necessita anar al cel la simpàtica, el cos no cal...
- Aaaah!
- I l'avi vindrà demà per portar-nos a l'hort?- el Miquel preguntava.

Bona pregunta!. No, li feia l'efecte que l'avi no tornaria a portar-los a l'hort. Ni a la muntanyeta, ni al pedrís de Can Freixes,  ni a la Plaça dels Estudis. No, l'avi no tornaria.

- No, l'avi ara és un àngel, sabeu que sempre resem allò de "Àngel de la guarda, dolça companyia..."?
- Sí
- Doncs l'avi ara serà com el nostre àngel de la guarda, no el veurem més, però ens cuidarà igual que ho feia i quan anem a l'hort si veieu un pitroig...
- Un pitroig?
- Si, aquells ocellets petits que tenen els ulls rodons i negres i el pit amb plomes vermelletes, al matí sempre en tenim al llimoner
- Ah! sí. El pitroig del llimoner és l'avi?
- Aquell que venia no, però segur que ara en tindrem dos i el nou és l'avi. Jo ja el vaig veure ahir al safareig de la Teresina
- Ah sí?
- Sí...

La conversa surrealista entre àngels i núvols i cels i ocells va durar fins que la son va véncer els dos petits, van adormir-se panxa enlaire, felicos, somniant que anaven amb l'avi a l'hort a caçar capgrossos o que els deixava entrar al galliner a recollir els ous. Ella, la nenatrista, cansada com estava no tenia gens de son. D'on li venia aquella història dels pitrojos i els avis-àngels? Qui li havia explicat tot allò per ella explicar-ho? De debó que l'avi tancat allà dins podria seguir entenent el que ella aniria a explicar-li?

- Ja dormiu? - la mare va treure el cap per la porta, es va acostar al llit, suaument va tapar els dos petits i es va acostar al capçal, on la nenatrista tenia els ulls oberts com dues taronges.
- No tinc son mare, l'avi no tornarà mai més, oi?
- Tu què penses?
- Que potser s'ha convertit en un pitroig, pot ser?
- Pot ser, sí, vols que resem juntes?Segur que quan acabis podràs dormir i somniar amb l'avi, ara serà sempre al món dels somnis, no ho sabies això?
- No, no ho sabia. - quina sort, va dir-se a ella mateixa, somniar li agradava molt, ho feia en color i si l'avi era un pitroig li veuria les plomes vermelles ben brillants.

"Àngel de la guarda,
dolça companyia
no em desempareu
ni de nit, ni de dia
si vos em deixessiu
jo me moriria"

Un rossinyol va fer el refilet des de la morera paperera. L'àngel era allà. Quin cel més blau fa avui avi.

L'avi s'ha mort.

- Corre,que t'han vingut a buscar. Pots sortir encara que no s'hagi acabat la classe, la mare t'espera a fora.Agafa la bossa!!!

Qui li deia això era la senyoreta que tenia a les classes de la tarda, al segon pis de l'edifici del carrer de les escoles Núria, la seva primera escola, la de prop de casa els avis i els tiets.

Ella abans que li digués res ja sabia que vindrien a buscar-la, ja sabia per què venien a buscar-la, ja sabia que aquella sortida li canviaria la vida sense saber exactament què vol dir que un fet et canvii la vida. Ella, la nena trista, sabia que ara tindria motius per estar-ne , de trista, ho sabia abans que ningú hagués tocat el timbre de l'escola, just entrant per les classes de la tarda tot pujant l'escala va tenir una d'aquelles visions que tenia quan alguna cosa no anava bé, quan algun dels seus animals preferits es feia mal, quan la mare marxava a la nit a un part i trigava a tornar. Ella a les fosques o a la llum del dia veia coses que els grans no eren capaços de veure, sentia com alguna gent que era invisible parlava i li explicava històries abans que passessin, per això tenia sempre aquella mirada entre seriosa i trista, era atenció a l'invisible. Només alguns adults entre els que s'hi comptava l'avi, estaven en el secret i l'entenien sense parlar. L'altra era l'oncle Miquel de Palafrugell, en Puig i para de comptar.

Va agafar la bossa de quadrets Vichy blancs i roses , va ficar-hi la bata, va estrényer el cordill , es va posar el jersei damunt i va baixar agafant-se a la barana de l'escala, pintada de negre, fins arribar al pati. Allà els dos pins majestuosos va semblar que es vinclaven una mica , donant-li ànims : va vinga valenta, surt sense por. En girar a l'esquerra va veure a l'altra banda de la porta enreixada la mare que l'esperava tota seria i la tieta Mercè. Mala cosa.

- Nena, t'hem vingut a buscar perquè l'avi s'ha mort a les quatre.

La mare,directa i valenta, sense cloroform, ni anestesia, va etzibar-li pel dret per què eren allà.
Ella ja ho sabia, ja havia vist aquella escena en el seu miratge de feia unes hores. Sabia exactament quan  s'havia mort l'avi, que deien els grans. El que no sabia és que aquelles paraules li quedarien dibuixades a foc per sempre més a un espai poc definit entre la gola i el pit : "Lavi s'ha mort"

De fet l'avi havia sortit d'aquell cos grandassàs que feia dies li pesava massa i se n'havia anat lleuger com un pardal a voltar-la per l'hort, ja no necessitaria ni el càvec, ni el cistell, ni carregar cap més gàbia.

- Ja ho sé

Va dir abaixant el cap, amagant les mans a les butxaques del jersei i arrapant-se a la faldilla de la tieta, que no podia dir paraula i plorava sense fer fressa. Li amanyagava els cabells, ella hagués volgut amanyagar-la a ella perquè la sentia tristíssima, cansada.

- I la iaia? On és?
- La iaia és a casa seva, s'ha quedat per arreglar l'avi, el pare també hi és. Tu què vols fer? 
- Què faran ara? 
- Doncs mira ara l'avi és al llit, ja saps que s'hi ha passat dies malaltó, sembla que dormi, si el vols anar a veure hi podem anar ara. Després vindran els homes de la funerària i l'encaixaran, o sigui que si hi vols anar demà, serà dintre el taüt. Com ho vols fer?

Taüt, encaixar, funerària quines paraulotes més malsonants, va pensar. Però no veia com podia anar a saludar l'avi si dormia, o era com que dormia, o era al llit adormit, quin embolic i quin mal de panxa i quina fluixera de cames i quin maldecap.

- Mare jo vull anar a casa, ja hi anirem demà a veure l'avi. Hi serà encara, oi?
- I tant. Voldràs anar a enterro? Tu ja ets gran i hi pots venir si vols. 
- Sí jo vull venir a l'enterro. Els nens no hi podran venir?
- No ells són massa petits i no entendrien res
- Ah! doncs demà anem a veure l'avi, a l'enterro i ja els ho explicaré jo.

Recordava com amb l'avi havien anat al "camposanto" com li havia explicat que calia parlar amb els morts perquè hi sentien i estaven contents de sentir-nos, encara que no els veiessim més. Ella ja el podia sentir al seu clatell fent-li una manyaga. Aniria al seu enterro per saber on hauria d'anar després si volia explicar-li coses de l'escola, dels seus cavalls i gossos i conills, de com havia deixat anar el darrer pardal de l'hort. Qui el menaria ara aquell hort? Ostres!

La nit es va fer llarga. El pare va arribar tard a sopar, no estava gens per dir res de res, va fer-li dos petons, dos més a la Maria i cap a dalt.

De dia no la van vestir per anar a escola, la mare la va vestir com de diumenge però amb uns mitjonets negres, el mocador de quadres foscos al cap enlloc de la diadema.
En sortir va demanar a la mare:

- Que puc agafar unes flors per l'avi?
- I tant! Vols que et talli una rosa?
- No una rosa no, vull romaní i aquestes flors blanques que fan tanta olor, aquestes que són com campanetes

La mare va ajupir-se i en va fer un pom, un branquilló de romaní al mig.

- Apa, anem que la iaia ens espera i la gent començarà a arribar
- La gent? Quina gent?
- Els parents de Collblanch, els de França, la gent que coneixia l'avi, vès!

El pare va fer un gest de "no ho sabem, va tira!". Van caminar fins arribar al portal de ca la iaia, era obert, a l'escala hi havia en Jaume d'Esplugues amb les seves ulleres negres, la va saludar fent-li dos petons a la galta i somrient, només a ella, quan va encaixar la ma al pare i a la mare es va posar seriós com si estigués enfadat i tot, quina gent més estranya. Si l'avi només s'havia mort! Què era aquell teatre?

Un cop a dalt no es podia entrar, perque unes dones vestides totes de negre - aquestes si que feien por -  estaven assegudes allà mateix, la tieta Mercè en veure-la va anar a agafar-la ajudant-la a travessar aquell mur negre de dones velles que deien conéixer-la i volien petonejar-la. Quina angúnia! Qui eren aquella gent que no havien vingut cap dia a veure l'avi? Què hi feien allà com si estessin a primera fila del cinema? Mil preguntes voltaven pel seu cap i començaven a dibuixar-se-li a la cara una d'aquelles frases seves que deien eren impertinents, la tieta li va preguntar per distreure-la:

- Vols parlar amb l'avi tu? Pajarillo?
- Sí, que puc? Li he portat aquestes flors i romaní que a ell li agrada
- Tu diga-li el que vulguis, ja saps que ell sempre t'escoltava i les flors... posa-les damunt el vidre, no pateixis que se n'aniran amb ell

Van entrar a l'habitació on l'avi havia estat malalt els últims dies, tot era endreçat, cap orinal a la vista, el llit fet i a sobre una mena de caixa enorme de fusta fosca, el balcó mig tancat només deixava passar la llum per les escletxes de les persianes pintades de marró, un sol estantís. La iaia era al costat del balcó, asseguda i seriosa, la iaia sempre estava seriosa, va pensar. Una olor dolça a l'aire, no era olor de rosquilles, ni de mel, ni de flors, era una olor nova, estranya. Sort que li havia dut el branquilló de romaní, li aniria bé pel llarg viatge que li havien explicat que era la mort.

- Tieta no hi arribo! On és l'avi?

La tieta la va agafar a coll, la va alçar per damunt de la caixa i allà va veure a través d'un vidre tant llarg com la caixa l'avi a l'altra banda. L'ull guerxo era tancat del tot, sí que semblava que dormís, les mans estaven una damunt de l'altra, allò l'avi no ho feia mai quan s'adormia, els qui l'havien "encaixat" no en tenien ni idea. Va deixar suaument les flors i el romaní damunt aquella mena de peixera, va fer un petó al vidre, se'l va mirar molt per recordar-se'n sempre i va demanar que la baixessin a terra.

- Puc anar a la galeria?
- Si, vés que hi trobaràs en Julio i en Joan

Va sortir cames ajudeu-me amb un pes gros al pit, passadís avall, travessar el menjador fins arribar a la porta de la galeria, amb el safareig a la dreta, el gronxador de corda al mig, només va tenir temps d'arrapar-se a la cama del Joan, per plorar, com feien tots, sense saber per què.

El tiet Antònio va donar-li un llapís i una llibreta : té dibuixa si vols, que va per llarg. Quan es va haver calmat una mica veient el somriure del Julio i que el Joan mirava de desenganxar-se-la de la cama, va atrevir-se a preguntar-los, ja que eren els cosins grans:

- Joan, tu què li has dit a l'avi? jo li he explicat que aniré a l'enterro per saber on anar-li a explicar els meus secrets
- Jo? però si és mort, res no li he dit. I tu napbuf quins secrets tens per expicar-li a un mort?
- Però els morts saben quan t'els estimes, cal parlar-hi, m'ho va dir ell un dia a Luzaga, no ho sabies?

Els seus cosins se la van mirar amb cara de "ja hi som, aquesta i les seves idees de bombero" , no entenien res, és clar ells ja eren grans.

Ara tocava esperar l'hora de l'enterro. Una aventura estranya. Els nens i els mig  grans campaven a la seva, mentre els adults s'anaven donant la ma i s'abraçaven, tots anaven vestits de negre de cap a peus, en deien anar vestits de dol, fent cara d'estar tristos. Ella, la nena trista, no entenia per què, ella no estava trista, no ho estava mai, ara tampoc, se'ls mirava a tots per copçar qui n'estava de debó i qui no, ella s'estimava a l'avi i quan t'estimes algú amb qui jugues, t'hi enténs i hi comparteixes secrets no estàs trist si canvia de lloc, t'hi pots seguir comunicant.

- Pajarillo! xip,xip!

Ai! havia sentit la veu de l'avi!
Allà al safareig de sota casa!
Ai no!, havia estat un pitroig que s'estava rentant, xipollejava.

Ho havia entès, tocava cara trista per fora i esperança daurada per dintre, el pitroig era l'avi, només ells dos ho sabien. Adéu avi. Fins després a l'enterro.

Preguntes.

- Per què després del Sol vé la lluna, mare?
- Doncs perquè hem d'anar a dormir però amb una mica de lluna ens hi veiem pel carrer, la gent que s'estima se la mira i se sent feliç, que no t'agrada a tu la lluna?
- Sí, ja, però per què després de la Lluna torna el Sol?
- Per què així es fa de dia i podem fer coses, esmorzar junts, anar a l'escola , el pare anar a la fàbrica jo a posar injeccions, la iaia cosir...
- Però a veure mare, per què després del Sol arriba de nou la Lluna?

Preguntes bàsiques dels tres al cinc anys que sempre obtenien respostes poètiques o cansades, o curtes, o amb esbufec inclós o algún " noia ja no sé què més explicar-te!" exasperat.

Sí, la nenatrista era una nena amb preguntes. Sempre preguntava perquè no parava d'observar, de fet, badar, mirar el que passava al seu voltant era de les coses que més li agradaven de fer.

Els grans no ho entenien gaire, deien que era una nena una mica aturada, com sense gaire sang, que vivia d'esma sense mostrar massa entusiasme per res, fins i tot la nit de Reis es quedava com rígida, espantada per la gentada al carrer, arrapada al coll de son pare mirava la gent, els fanalets i com cridaven i esperaven el discurs del rei Blanc al balcó de l'Ajuntament com si estés a punt de plorar. un any amb la mare va pujar fins a l'entrada del balcó i allà el rei blanc que la va veure li va fer un pessic suau a la galta dreta, fou tanta l'emoció que es va quedar garratibada amb la maneta guardant el trosset de galta beneit per tant màgic senyor. La mare reia explicant-ho, ella estava tota trasbalsada per dintre, només els nens moooolt afortunats tenien aquells privilegis, creure en el màgic de la vida li ve de fets com aquests. Ara de gran encara es nota si tanca els ulls el pessic amorós del rei Melcior.

Els grans no entenien res de res. Bé, alguns grans. Hi havia excepcions: l'avi, la tieta, la Sossa, la Palmira, el Baldiri, aquests sí que entenien què passava pel seu caparró i més enllà del caparró per la panxulina i la caixa secreta de les emocions que té la clau situada entre la barbeta i el melic i es pot llegir si et mires a fons els ulls d'algú. Però per saber això s'ha de ser un adult especial, sensible amb posat farreny o bàrbar fins i tot, eixut però dolç com la mel per dintre.

Als altres grans ja els anava bé que fos com deien "un sac de patates" , perquè mira, la podien deixar a casa els avis, a ca la Palmira, a ca la tia Enriqueta, a Palafrugell, amb la Lola i el Baldiri, amb l'Alberta jugant amb el siamès o casa l'Asunción amb la Titón, la Joanna i la Maria Teresa, a ca la Maria i el Paquito i a totes les cases dels veïns del carrer badó primer i del carrer Dolors Modolell quan van canviar de casa.

Ella allà on la deixessin s'hi quedava tranquil·la, només mirant ja en tenia prou. De badar a casa el Baldiri va aprendre com neden els peixos de color carabassa en els rentadors de pedra antics transformats en safarejos inútils per la roba. També la flaire de l'aigua a l'aire, el color vert fosc de les gardenieres, la flaire permanent de la molsa, de la Lola en va aprendre aquella sonoritat del sud del seu parlar, l'amabilitat i la sornegueria.

De l'Alberta com fer ordre a les nines, les capses, la roba i com ordenar el trencaclosques dibuixat de peces de fusta. A casa l'Asunció, ai!! allà era casa seva quasi, sortia a l'hort-jardí i agafaven limones, la pentinaven, la feien anar com una baldufa perquè la Titon, la Teresa i la Joana eren més grans però ella es deixava fer i anava d'excursió fins a la creu del Padró com una d'elles. N'hi ha fotos d'això.

De casa la Palmira recorda els rajols grisos amb sanefa tot volt, la xerrameca de la Palmira gran amb la Palmireta i el Mateu petit i l'altre Mateu, el seu marit, a ella li feia pensar en el seu pare el Mateu gran, algun cop l'havia assegut al camió gros, quina impressió que feia! Allà li agradava molt d'anar-hi perquè tenien uns "quesitos" diferents dels de casa, allà eren del Caserio i a casa en gastaven de la Vaca que reia, també li donava robes de colors i agulles i un imant per anar-les caçant per terra i posar-les a la capseta, allà li donaven feina com una de gran, com una de casa, de fet a totes aquestes cases ella es veia com a casa seva.

Tota aquella gent sabia que la nenatrista no estava mai trista, només tenia preguntes que buscaven respostes i la feien mantenir els ulls molt oberts, la boca tancada i les orelles atentes a tota mena de sons, paraules, música o xiulet.

- Mare, per què després del Sol torna la Lluna?

Encara a dia d'avui mira el cel i pregunta el misteri al invisible. Trista mai prenyada de preguntes que li fan tibar el fil de la vida allà on es troba, a casa de qui sigui, al país on li toca de viure. Que mai faltin les preguntes i que mai s'acabin les respostes que porten noves preguntes.

La pilota grisa.

Unes escales llargues que pujaven i pujaven, tenien una parada al bellmig , just a la meitat dels trenta esglaons rectes, altius,amenaçadors, que els duien a entrar o sortir de la casa del carrer Badó.

Per aquelles escales li havien dit moltes vegades que quan tot just començava a gatejar, o sigui, anar per terra com si fos un gat menut i ja buscava descobrir el què hi havia darrera de totes les portes, va trobar-se la del pis mal tancada, va obrir-la, ningú no sap com i patapam, va començar a rodolar avall, el pare d'un bot va saltar de la taula on era prenent-se el cafè , a la porta, d'allà a la meitat de l'escala saltant-la a ella i tot que com si fos una piloteta rodolava escales avall i abans d'arribar a baix de tot, va entomar-la. Salvada! Ella no ho recordava gens però potser els seus peus petits d'ara sí i per això baixava i pujava totes les escales del món amb molta cura, la fascinaven tant les rectes i altes com les que s'entortolligaven per pujar a un campanar i les que més li agradaven del poble eren una mena d'escales falses boniques, amb barana de fusta com si fossin un teatre de ca la cotillaire.

Tornant a l'escala que ens importa avui cal dir que tenia només barana a una banda , de fusta, recta, fosca, encaixada a la paret per uns ferros fins , els graons eren grisos amb puntets blancs com si fossin fets de pedra ben pulida i vernissada. No tenien cap gràcia. La porta del petit replà s'obria a mà dreta si pujaves, a mà esquerra si baixaves i si no eres de la casa ni te n'adonaves que allà hi havia una porta. Qui tenia la sort de veure-la oberta podia endevinar que allà no hi vivia ningú, era plena de tresors amagats. Una habitació fosca, amb mobles malgirbats posats allà de qualsevol manera, de fet, posats allà perque feien nosa a alguna altra cambra. Un dia va poder entrar-hi i va trobar una pilota de cuir, antiga, amb olor de fang, de temps, de molts cops de peu, de gols, era una bola cosida a mà per a jugar a futbol, segur que havia estat marró i ara era grisa, vella, apartada pels peus que tant l'havien fet rodar, s'estava allà sota la taula, trista, sola com si se la mirés demanant-li : juguem?.

Ella ni sho va pensar, va agafar-la amb cura, era tant grosa com el seu cap i el seu cap era de mida Mataró...el cos se li anava ajustant a la talla del cap, però aquest encara destacava o sigui que bola i cap feien una bona parella, va llançar-la amunt, cap al sostre i amb el cap un cop que l'envià escales avall, toc,toc,toc,toc va anar saltant contenta de servir de nou, de quatre en quatre va baixar els graons i quan ja arribava a la porta del carrer just abans de trencar el vidre, oh miracle!

- Però què és això?

Paff, puff,toc-toc-toc-toc carrer avall, la va perdre de vista, ella a dalt.

La mare acabava d'obrir la porta del carrer, com tenia per costum anava de pressa, de ben segur que tornava d'una visita per anar a fer-ne una altra, tenia el rellotge incorporat a l'esperit i no perdia ni un segon, sabia fer tres o quatre coses a la vegada, pensar, parlar, remenar el sofregit i donar una ordre amb els ulls que era seguida sense dir ni mú. Doncs sí, aquella dona que semblava un molinet, paff, va rebre un cop de pilota que de fet anava dedicat al vidre de la porta del carrer, o sigui que encara podia estar contenta que no s'havia trencat res, però no la nenatrista no tenia clar que la mare ho veiés de la mateixa manera.

La nenatrista era al bellmig de l'escala, davant la porta del graó número quinze, el del mig. Seria, amb els ulls oberts, les mans tancades mentre el seus pensaments anaven a una velocitat poc habitual. Què passaria ara? S'havia fet mal la mare? La pilota havia arribat a la bodega? Qui se l'enduria si no l'anaven a buscar? Què diria en Ramon? era d'ell la pilota de quan era un nen com ella, o més gran i ningú li havia donat permís per entrar a l'habitació fosca dels mals endreços que no era de casa seva perque ells vivien al damunt al pis...

- De qui és aquesta bala? Bona,tu!

Ai, quin descans!

- Hola pare, és del Ramon
- I el Ramon on és? 
- No ho sé, l'he agafada jo perquè la porta era oberta.

La mare ja havia arribat on ella era, va tancar la porta de cop, la va agafar pel canell i escales amunt.

- Vinga passa! mira quin cop m'has donat, sort que no s'ha trencat el vidre . Però el nas li ha anat de poc.

Se la mirava aguantant-se el riure. Quan va adonar-se que la mare no estava enfadada va sentir com les cames li feien figa i de poc no es queda asseguda a terra, blanca com la paret. Buufff!

- Té, si el Ramon no la fa servir emporta-te-la tu quan vingui l'avi a buscar-te no?

El pare acabava de donar-li de nou la pilota que feia la mateixa mida que el seu cap gros. Va anar a desar-la sota el llit per quan l'avi truqués a la porta deixar-la anar i que l'entomés. Aniria rebé a l'Hort de la Bonaigua amb els altres nens podrien fer un partidàs.

Ai, no, si a ella no li agradava gens el futbol. No en sabia de fer anar els peus amb la pilota.

Pilota, em sap greu però demà quan vingui el Ramon et tornarem a la teva habitació però no et posis grisa, jo cada dia baixaré a explicar-te un conte, tu saps per què surt la lluna i se'n va el sol?