Unes escales llargues que pujaven i pujaven, tenien una parada al bellmig , just a la meitat dels trenta esglaons rectes, altius,amenaçadors, que els duien a entrar o sortir de la casa del carrer Badó.
Per aquelles escales li havien dit moltes vegades que quan tot just començava a gatejar, o sigui, anar per terra com si fos un gat menut i ja buscava descobrir el què hi havia darrera de totes les portes, va trobar-se la del pis mal tancada, va obrir-la, ningú no sap com i patapam, va començar a rodolar avall, el pare d'un bot va saltar de la taula on era prenent-se el cafè , a la porta, d'allà a la meitat de l'escala saltant-la a ella i tot que com si fos una piloteta rodolava escales avall i abans d'arribar a baix de tot, va entomar-la. Salvada! Ella no ho recordava gens però potser els seus peus petits d'ara sí i per això baixava i pujava totes les escales del món amb molta cura, la fascinaven tant les rectes i altes com les que s'entortolligaven per pujar a un campanar i les que més li agradaven del poble eren una mena d'escales falses boniques, amb barana de fusta com si fossin un teatre de ca la cotillaire.
Tornant a l'escala que ens importa avui cal dir que tenia només barana a una banda , de fusta, recta, fosca, encaixada a la paret per uns ferros fins , els graons eren grisos amb puntets blancs com si fossin fets de pedra ben pulida i vernissada. No tenien cap gràcia. La porta del petit replà s'obria a mà dreta si pujaves, a mà esquerra si baixaves i si no eres de la casa ni te n'adonaves que allà hi havia una porta. Qui tenia la sort de veure-la oberta podia endevinar que allà no hi vivia ningú, era plena de tresors amagats. Una habitació fosca, amb mobles malgirbats posats allà de qualsevol manera, de fet, posats allà perque feien nosa a alguna altra cambra. Un dia va poder entrar-hi i va trobar una pilota de cuir, antiga, amb olor de fang, de temps, de molts cops de peu, de gols, era una bola cosida a mà per a jugar a futbol, segur que havia estat marró i ara era grisa, vella, apartada pels peus que tant l'havien fet rodar, s'estava allà sota la taula, trista, sola com si se la mirés demanant-li : juguem?.
Ella ni sho va pensar, va agafar-la amb cura, era tant grosa com el seu cap i el seu cap era de mida Mataró...el cos se li anava ajustant a la talla del cap, però aquest encara destacava o sigui que bola i cap feien una bona parella, va llançar-la amunt, cap al sostre i amb el cap un cop que l'envià escales avall, toc,toc,toc,toc va anar saltant contenta de servir de nou, de quatre en quatre va baixar els graons i quan ja arribava a la porta del carrer just abans de trencar el vidre, oh miracle!
- Però què és això?
Paff, puff,toc-toc-toc-toc carrer avall, la va perdre de vista, ella a dalt.
La mare acabava d'obrir la porta del carrer, com tenia per costum anava de pressa, de ben segur que tornava d'una visita per anar a fer-ne una altra, tenia el rellotge incorporat a l'esperit i no perdia ni un segon, sabia fer tres o quatre coses a la vegada, pensar, parlar, remenar el sofregit i donar una ordre amb els ulls que era seguida sense dir ni mú. Doncs sí, aquella dona que semblava un molinet, paff, va rebre un cop de pilota que de fet anava dedicat al vidre de la porta del carrer, o sigui que encara podia estar contenta que no s'havia trencat res, però no la nenatrista no tenia clar que la mare ho veiés de la mateixa manera.
La nenatrista era al bellmig de l'escala, davant la porta del graó número quinze, el del mig. Seria, amb els ulls oberts, les mans tancades mentre el seus pensaments anaven a una velocitat poc habitual. Què passaria ara? S'havia fet mal la mare? La pilota havia arribat a la bodega? Qui se l'enduria si no l'anaven a buscar? Què diria en Ramon? era d'ell la pilota de quan era un nen com ella, o més gran i ningú li havia donat permís per entrar a l'habitació fosca dels mals endreços que no era de casa seva perque ells vivien al damunt al pis...
- De qui és aquesta bala? Bona,tu!
Ai, quin descans!
- Hola pare, és del Ramon
- I el Ramon on és?
- No ho sé, l'he agafada jo perquè la porta era oberta.
La mare ja havia arribat on ella era, va tancar la porta de cop, la va agafar pel canell i escales amunt.
- Vinga passa! mira quin cop m'has donat, sort que no s'ha trencat el vidre . Però el nas li ha anat de poc.
Se la mirava aguantant-se el riure. Quan va adonar-se que la mare no estava enfadada va sentir com les cames li feien figa i de poc no es queda asseguda a terra, blanca com la paret. Buufff!
- Té, si el Ramon no la fa servir emporta-te-la tu quan vingui l'avi a buscar-te no?
El pare acabava de donar-li de nou la pilota que feia la mateixa mida que el seu cap gros. Va anar a desar-la sota el llit per quan l'avi truqués a la porta deixar-la anar i que l'entomés. Aniria rebé a l'Hort de la Bonaigua amb els altres nens podrien fer un partidàs.
Ai, no, si a ella no li agradava gens el futbol. No en sabia de fer anar els peus amb la pilota.
Pilota, em sap greu però demà quan vingui el Ramon et tornarem a la teva habitació però no et posis grisa, jo cada dia baixaré a explicar-te un conte, tu saps per què surt la lluna i se'n va el sol?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada