L'enterro.

Rrrrraaaaaaaacccccc.
D'una empenta van fer entrar el taüt amb l'avi a dins en aquell forat estret, hi cabia just just. Després van agafar un tros de pedra tallada a mida, com una porteta, i la van posar al davant del forat, xap,xap,xap, ciment aquí i allà un parell de passades de la paleta i va quedar tancat.

Ufff! això no s'ho esperava, allò no li agradava gens, allà s'havia de quedar l'avi? No era molt fosc? I sol? Qui hi havia al forat del costat? I al de sota i el del costat? Com els ho explicaria als nens allò? No en sabria, no volia, això sí que era trist, i brut, i fosc. Li hagués agradat més que fossin a Luzaga, allà el tio Santos era enterrat a terra, una pedra antiga plena de molsa duia escrit el seu nom, podies seure sobre la pedra i parlar-hi o posar-hi flors o pedretes, aquí les flors van quedar arran de terra davant un altre forat. Sort que l'avi duia les seves amb ell entre el vidre i la fusta que va tancar la caixa!

- Va anem!
El pare la va agafar de la ma fent-la caminar. La iaia anava amb la tieta Mercè i el tiet Miquel, el tiet Antonio tot darrera. Tot de gent que coneixia i que no van estar allà, palplantats mirant-se com ella tota l'escena, alguns abraçats, altres plorant. La iaia quieta allà davant , vetida de negre de cap a peus i seriosa com si fos de pedra. Mai sabies què passava per dintre de la iaia però ella podia sentir clarament el fred que li havia provocat veure com es quedava allà l'avi. Ella no deia res però també se li entenia tot.

Abans d'allò havien estat molta estona a missa. L'avi no hi anava mai a missa però aquell dia sembla que tocava passar-hi i li van portar dintre la caixa. Ell presidia tot el teatre. El mossèn parlava de coses que ella no entenia gens, que ara l'avi era amb el pare, el pare de qui? que li perdonaven els pecats, què eren els pecats? que haviem d'estar contents perquè havia resuscitat a un altre lloc, on era aquell lloc? ella volia anar-hi! Quan van haver-se agenollat i aixecat i combregat els que podien combregar i donat la pau i recitat el parenostre - aquesta oració sí que se la sabia de memòria - van anar sortint seguint la caixa. Primer la iaia, després la tieta mercè, el pare el tiet Antonio el tiet julio i nosaltres amb les mares, el tio Juan, els d'esplugues, els de Collblanch , els de França, els Nani, els Vilagut, la Lola del carrer, tothom cap al cementiri. Tot va passar en un ambient estrany, semblava que el temps no passava, que la llum tampoc canviava.

Arribaren a casa, la mare va donar-los sopar a tots tres abans, el Miquel havia vingut a dormir a casa i els van ajuntar els seus llits perquè compartissin habitació i nit. Ella, la gran els ajudaria a dormir, oi?Com?

- On és l'avi?

Preguntà la Maria amb aquells ulls rodons i el somriure de sempre, volia saber. Ella no sabia com s'explicava la mort i va inventar .

- Al cel
- Al cel? - va dir la Maria assenyalant el cel que es veia encara blau clar ple de núvols blancs, els havien enviat al llit però era encara tarda.

- Sí al cel, però no aquest que veus, un cel darrera aquest on van la gent que es mor, el cos el deixen aquí dintre una caixa
- Dintre una caixa ? - ara era en Miquel que preguntava - una caixa com? de sabates?
- Una caixa gran feta a mida, una caixa de fusta bonica i pintada amb barnís com les finestres.
- I per què el deixen el cos a una caixa? Que no el necessiten al cel?
- No, al cel només necessiten ... ser com són
- Ser com són?
- Sí. tu com ets? 
- Jo, petita
- Si però què més? La mare sempre diu que ets molt simpàtica, no? Doncs quan et moris només necessita anar al cel la simpàtica, el cos no cal...
- Aaaah!
- I l'avi vindrà demà per portar-nos a l'hort?- el Miquel preguntava.

Bona pregunta!. No, li feia l'efecte que l'avi no tornaria a portar-los a l'hort. Ni a la muntanyeta, ni al pedrís de Can Freixes,  ni a la Plaça dels Estudis. No, l'avi no tornaria.

- No, l'avi ara és un àngel, sabeu que sempre resem allò de "Àngel de la guarda, dolça companyia..."?
- Sí
- Doncs l'avi ara serà com el nostre àngel de la guarda, no el veurem més, però ens cuidarà igual que ho feia i quan anem a l'hort si veieu un pitroig...
- Un pitroig?
- Si, aquells ocellets petits que tenen els ulls rodons i negres i el pit amb plomes vermelletes, al matí sempre en tenim al llimoner
- Ah! sí. El pitroig del llimoner és l'avi?
- Aquell que venia no, però segur que ara en tindrem dos i el nou és l'avi. Jo ja el vaig veure ahir al safareig de la Teresina
- Ah sí?
- Sí...

La conversa surrealista entre àngels i núvols i cels i ocells va durar fins que la son va véncer els dos petits, van adormir-se panxa enlaire, felicos, somniant que anaven amb l'avi a l'hort a caçar capgrossos o que els deixava entrar al galliner a recollir els ous. Ella, la nenatrista, cansada com estava no tenia gens de son. D'on li venia aquella història dels pitrojos i els avis-àngels? Qui li havia explicat tot allò per ella explicar-ho? De debó que l'avi tancat allà dins podria seguir entenent el que ella aniria a explicar-li?

- Ja dormiu? - la mare va treure el cap per la porta, es va acostar al llit, suaument va tapar els dos petits i es va acostar al capçal, on la nenatrista tenia els ulls oberts com dues taronges.
- No tinc son mare, l'avi no tornarà mai més, oi?
- Tu què penses?
- Que potser s'ha convertit en un pitroig, pot ser?
- Pot ser, sí, vols que resem juntes?Segur que quan acabis podràs dormir i somniar amb l'avi, ara serà sempre al món dels somnis, no ho sabies això?
- No, no ho sabia. - quina sort, va dir-se a ella mateixa, somniar li agradava molt, ho feia en color i si l'avi era un pitroig li veuria les plomes vermelles ben brillants.

"Àngel de la guarda,
dolça companyia
no em desempareu
ni de nit, ni de dia
si vos em deixessiu
jo me moriria"

Un rossinyol va fer el refilet des de la morera paperera. L'àngel era allà. Quin cel més blau fa avui avi.