M'agrades perquè t'agrado?

- Mare, que em puc quedar a dinar a l'escola?
- Com? però que no dius que no t'agrada gens aquesta escola? I ara t'hi vols quedar a dinar?
- És que totes s'hi queden i si hi vas l'any que vé podré fer de monitora.
- De moni...què?
- De monitora. Ajudar a parar taules i desparar-les, passar llista de tots els que hi van, ajudar a servir els plats...
- Bé, ja preguntaré què costa. Potser sí que t'aniria bé de quedar-t'hi jo no aniria tant de bòlit només prepararia dinar pel pare i per a mi. No et dic ni que sí, ni que no, ja en parlarem.

Va arribar a temps a escola, el senyor Jaraba la va saludar com cada dia, es van formar les files a baix davant de cada porta, va venir aquella señorita malcarada que li havia tocat en sort, va veure com els nens formaven a les classes de dalt, els costava mantenir-se en fila eren molt belluguets. Si almenys la deixessin quedar-se al menjador podria passar alguna estona amb els nois, parlar d'excursions, de cotxes, de motos i no només de notes, de germanets i de mares i pares a casa. Un avorriment el món de les nenes.

Feia uns quants mesos que anava a la nova escola, ja havia fet algunes amigues i també alguns amics tot i que anaven a classes separades es veien quan anaven al pati. El nois travessaven el pati de les moreres per anar a jugar a les pistes del darrera de l'Ateneu i quan passaven s'intercanviaven mirades interessades, eren diferents dels nens amb qui havia anat a les escoles Núria, aquests es posaven vermells de galtes si se'ls miraven directament, ella no entenia què els passava, ni per què les nenes s'esbalotaven com ho feien quan els veien aparèixer, estaven una mica grillades, pensava, que no tenen germans o cosins o què els passa per anar darrera les moreres a xiuxiuejar? A més els classificaven, els posaven notes. El de nota més alta era l'Enric. El Campre, de Campreciós. Sí, era el més guapo i també el més tímid, ella el veia passar com escapant-se de totes les mirades però al camp es veu que era el que remenava les cireres i marcava a tots els altres el joc que havien de fer. Això li agradava. A ella també li agradava ser la primera a classe i a jugar i a matar.

- Al Campre le gustas, me lo ha dicho el Juan Creus - era la Juani que li deia mirant-se-la, entre avergonyida i delerosa de saber què contestaria la nenatrista.
- Si, sí i al Creus también, ¡venga ya Juani! - la Pepi del Parador, no la Pepi cabell panotxa, responia amb sorna afegint un enamorat a la llista que ningú no havia demanat. Què pesades que eren amb això de si t'agrada aquest si t'agrada aquell. I si t'agrada aquella , què?

- Doncs mira jo vaig a jugar i ja us ho fareu! Quina manía teniu en dir coses que no sabeu, us inventeu històries perque els nens estan tancats a dalt i nosaltres a baix, jo anava amb nens a la classe i no són bitxos, són com nosaltres i és més divertit anar junts per estudiar. Al Núria cantavem i fèiem teatre per presentar-ho a l'Ateneu per final de curs, tots junts. Vosaltres feu final de curs? - totes van fer que no amb el cap, mirant-se-la com una bèstia estranya , sense badar boca però.

- Mira que eres rara ¿eh? - la Pepi del Parador sentenciava
- Rara ¿por qué? - encarant-se-li
- Pues que le gustes al mejor futbolista y más guapo de la clase y a tí te dé igual, es ser rara
- Pues seré rara. Algú vé a jugar???

Sense parar-se a donar més corda a aquella maquineta de crear rumors, va córrer al centre del pati, va agafar la pilota de voley de terra i va llançar-la amb tota la força cap a la Cris, que badava.

- Morta!
- No s'hi val! Oye que no estaba jugando - va retreure-li la Cris agafant la bola i tornant-la amb força
- Vinga va qui és l'equip A? i el B

En un tres i no res tenien sis jugadores a banda i banda d'una línia imaginària que creuava el pati entre la morera segona de banda dreta i la morera segona de l'esquerra. Ni nois, ni futbol, ni murmuris ni històries. Joc. Suar. Saltar. Entomar. Tornar-la i riure quan queia per terra, que no es notés que la rascada al genoll li coia. Allò si que li agradava i no els noiets aprenents de futbolistes que passaven avergonyits arran de paret.

Però aquella tarda, tornant a casa s'havia anat parant davant de cada aparador per mirar-se. De debó que li podia agradar al Campre? Si ella no era res de l'altre dijous, amb aquelles trenes i el serrell i ara que li havien posat aquelles ulleres que semblava tonta, pots comptar si li agradava. Mmmm.

- Mare, com saps que li agrades a algú?

El pare va deixar la cullera a la taula, va aixecar el cap mirant-se a la mare que seguia menjant com qui sent ploure, va mirar-se-la a ella somrient, va tornar a agafar la cullera, en vistes que la seva dona es feia la sorda i la nenatrista va entendre que de moment aquell tema, encara no tocava.

Doncs a córrer, saltar,barallar-se,jugar a cromos i quan passessin els nens apilonats per la paret miraria de saber com les altres sabien que al Campre, ella, li agradava. Perquè a ella l'Enric li agradava des del primer dia. Sense saber-ho explicar, ho tenia clar.