Preguntes.

- Per què després del Sol vé la lluna, mare?
- Doncs perquè hem d'anar a dormir però amb una mica de lluna ens hi veiem pel carrer, la gent que s'estima se la mira i se sent feliç, que no t'agrada a tu la lluna?
- Sí, ja, però per què després de la Lluna torna el Sol?
- Per què així es fa de dia i podem fer coses, esmorzar junts, anar a l'escola , el pare anar a la fàbrica jo a posar injeccions, la iaia cosir...
- Però a veure mare, per què després del Sol arriba de nou la Lluna?

Preguntes bàsiques dels tres al cinc anys que sempre obtenien respostes poètiques o cansades, o curtes, o amb esbufec inclós o algún " noia ja no sé què més explicar-te!" exasperat.

Sí, la nenatrista era una nena amb preguntes. Sempre preguntava perquè no parava d'observar, de fet, badar, mirar el que passava al seu voltant era de les coses que més li agradaven de fer.

Els grans no ho entenien gaire, deien que era una nena una mica aturada, com sense gaire sang, que vivia d'esma sense mostrar massa entusiasme per res, fins i tot la nit de Reis es quedava com rígida, espantada per la gentada al carrer, arrapada al coll de son pare mirava la gent, els fanalets i com cridaven i esperaven el discurs del rei Blanc al balcó de l'Ajuntament com si estés a punt de plorar. un any amb la mare va pujar fins a l'entrada del balcó i allà el rei blanc que la va veure li va fer un pessic suau a la galta dreta, fou tanta l'emoció que es va quedar garratibada amb la maneta guardant el trosset de galta beneit per tant màgic senyor. La mare reia explicant-ho, ella estava tota trasbalsada per dintre, només els nens moooolt afortunats tenien aquells privilegis, creure en el màgic de la vida li ve de fets com aquests. Ara de gran encara es nota si tanca els ulls el pessic amorós del rei Melcior.

Els grans no entenien res de res. Bé, alguns grans. Hi havia excepcions: l'avi, la tieta, la Sossa, la Palmira, el Baldiri, aquests sí que entenien què passava pel seu caparró i més enllà del caparró per la panxulina i la caixa secreta de les emocions que té la clau situada entre la barbeta i el melic i es pot llegir si et mires a fons els ulls d'algú. Però per saber això s'ha de ser un adult especial, sensible amb posat farreny o bàrbar fins i tot, eixut però dolç com la mel per dintre.

Als altres grans ja els anava bé que fos com deien "un sac de patates" , perquè mira, la podien deixar a casa els avis, a ca la Palmira, a ca la tia Enriqueta, a Palafrugell, amb la Lola i el Baldiri, amb l'Alberta jugant amb el siamès o casa l'Asunción amb la Titón, la Joanna i la Maria Teresa, a ca la Maria i el Paquito i a totes les cases dels veïns del carrer badó primer i del carrer Dolors Modolell quan van canviar de casa.

Ella allà on la deixessin s'hi quedava tranquil·la, només mirant ja en tenia prou. De badar a casa el Baldiri va aprendre com neden els peixos de color carabassa en els rentadors de pedra antics transformats en safarejos inútils per la roba. També la flaire de l'aigua a l'aire, el color vert fosc de les gardenieres, la flaire permanent de la molsa, de la Lola en va aprendre aquella sonoritat del sud del seu parlar, l'amabilitat i la sornegueria.

De l'Alberta com fer ordre a les nines, les capses, la roba i com ordenar el trencaclosques dibuixat de peces de fusta. A casa l'Asunció, ai!! allà era casa seva quasi, sortia a l'hort-jardí i agafaven limones, la pentinaven, la feien anar com una baldufa perquè la Titon, la Teresa i la Joana eren més grans però ella es deixava fer i anava d'excursió fins a la creu del Padró com una d'elles. N'hi ha fotos d'això.

De casa la Palmira recorda els rajols grisos amb sanefa tot volt, la xerrameca de la Palmira gran amb la Palmireta i el Mateu petit i l'altre Mateu, el seu marit, a ella li feia pensar en el seu pare el Mateu gran, algun cop l'havia assegut al camió gros, quina impressió que feia! Allà li agradava molt d'anar-hi perquè tenien uns "quesitos" diferents dels de casa, allà eren del Caserio i a casa en gastaven de la Vaca que reia, també li donava robes de colors i agulles i un imant per anar-les caçant per terra i posar-les a la capseta, allà li donaven feina com una de gran, com una de casa, de fet a totes aquestes cases ella es veia com a casa seva.

Tota aquella gent sabia que la nenatrista no estava mai trista, només tenia preguntes que buscaven respostes i la feien mantenir els ulls molt oberts, la boca tancada i les orelles atentes a tota mena de sons, paraules, música o xiulet.

- Mare, per què després del Sol torna la Lluna?

Encara a dia d'avui mira el cel i pregunta el misteri al invisible. Trista mai prenyada de preguntes que li fan tibar el fil de la vida allà on es troba, a casa de qui sigui, al país on li toca de viure. Que mai faltin les preguntes i que mai s'acabin les respostes que porten noves preguntes.