Canvi d'escola.

- Avui anirem al nou col·legi, ja veuràs que t'agradarà
- Vols dir? A mi aquesta bata blanca no m'agrada gens, mare... 

Es mirava la bata que la mare havia posat damunt del llit després de planxar-la. Li feia una mica de vergonya haver-se de posar aquella bata tan blanca. Com ho faria si havia de seure a terra? I si jugaven a bales què? s'embrutaria de seguida.

- No hi fa res dona, és només perquè així no us embruteu, totes les nenes la porten
- I els nens també? O no hi ha nens al cole nou?
- També, en porten una de ratlles blaves i grises
- I per què han d'anar diferents? per què jo he de dur aquesta bata avorrida que sembla d'infermera... jo vull anar a la classe de la Mercè Canaletas, aquest cole nou no m'agradarà!

A ella li agradava la Mercè, els explicava les coses sempre amb un somriure, en sabia molt, de tot, de matemàtiques, de llengua, de dibuix, de labors en general. Els feia seure en rotllana, movien totes les taules i les cadires i feien concursos de "a veure qui se sap tots els noms de flors que vam estudiar ahir" qui s'embarbussava passava a l'últim i a seguir. Aprenien jugant, els deixava moure i parlar entre ells. Els va enseyar a fer servir els llapissos de colors, dibuixar els rius en els mapes. L'única cosa que no havia pogut aconseguir era fer-li acabar el brodat d'unes estovalles. A ella, a la nenatrista això de cosir, planxar, fer mitja, la feia posar nerviosa, ni a casa la mare que en sabia molt, ni la iaia, ni amb la tieta Rossita ni amb la Mercè que brodaven molt bé, cap no havia aconseguit que s'aficionés a les agulles. Ni havent passat totes les tardes del món a ca la Palmira Farigola... això no se li havia enganxat gens.

Coses de nenes!!! Ridícules i flonges. A ella li agradava fer pastetes amb el fang del patí, muntar pobles i castells de fusta amb els cubs de colors, fer i desfer trencaclosques, jugar a l'oca, al dòmino, a cartes no gaire, res de nines, ni de famílies, cavalls, gossos, conills, grimpar als arbres, columpiar-se. Anar en tricicle i en bicicleta i en patinet i en patins, allò sí que era jugar. però cosir... quina mandra!

- Vinga va acaba't la llet que farem tard!

Un dia dur. La nenatrista canviava d'escola. A casa les coses anaven justes i no podien seguir portant-la ni a ella, ni a sa germana a les escoles Núria. La mare ja s'esforçava a fer-li entendre que seria igual, que tindria més patis, que les "senyos" eren genials, però no colava. No colava gens. Ella sabia perquè altres nens i nenes de l'escola li ho havien dit que "als nacionals" no era igual, que els mestres eren molt malcarats, que només parlaven en castellà i no feien final de curs, com allà, amb els contes del Kasperle.

- Mare, no hi vull anar.
- Mira, ja se m'ha acabat la paciència, ara mateix hi anem i s'ha acabat, no et vull sentir dir res més, caram! Sort que n'hi ha d'escoles on portar-vos, tu a seguir el que et diguin i pobra de tu que suspenguis a final de curs que ja ets gran!

Apa, a callar i a caminar. Van fer tot el carrer Bonavista (que es deia José Antonio) van baixar pel carrer de la Creu (Cruz) i en arribar al carrer Montserrat allà hi van veure una munió de pares i mares i nens i nenes esperant que obrissin la porta per entrar. La va obrir un home vestit amb un uniforme blau fosc, amb una gorra de plat. Rodanxó, amb panxa i el cap també molt rodonet amb un nas punxegut i petit, ullets vius que tot ho veien. El senyor Jaraba, era el porter. A les escoles Núria no en tenien de porter, les portes s'obrien per deixar entrar tothom i es tancaven en sortir. Era lletja aquella escola, molt gran i molt grisa, era lluny, aquells nens ella no els coneixia, les nenes cridaven molt, els nens jugaven sols i els mestres eren vells. Quina llauna!

De cop se'ls va atansar una dona seca,  morena amb ulleres de pasta i dents prominents, molt decidida, devia conéixer la mare.

- Hola Emília!
- Hola Carme! Aquí la téns, no en té gens de ganes de venir...
- Ah no? - va dir-li mirant-se-la amb una rialla sota el nas - Per què? ja veuràs que t'agradarà molt, anem que t'acompanyo a la teva classe, és aquí baix i anireu a jugar al claustre, a la banda de dins.
- Un petó mare!

La mare li va fer un petó d'aquells de rodona vermella a la galta que trigava dues hores a desaparéixer i de la ma de la senyoreta Carmen cap a la seva aula. Era la segona entrant per l'esquerra. A dintre ja estava plena de bates blanques amb nenes cridaneres. Totes parlaven en castellà, no hi havia nens.

- Mira, tu pupitre,lo compartiràs con la Josefa.Josefa, le presentarás al resto, ella se llama Judith. - de cop i volta, la senyoreta Carmen la presentava en castellà, mira que eren estranys en aquella escola.

La Pepi, - a ella no li agradava que li diguessin Josefa - era una nena  una mica més gran que ella, tenia els cabells color panotxa, moltes pigues a la cara i les dents del davant separades, una mica cavallot, que diria el pare. Reia i se li feien els ullets petits, semblava que se li amaguessin per tornar a aparéixer quan li parlava de nou donant-li els noms de totes les altres nenes, la va calmar explicant-li que s'ho passarien bé que ella havia anat a aquella escola des de petita, que no tingués por que ja s'acostumaria a estar només amb nenes.

- ¿Judith? ¿Tú no eres la hija de la practicanta?
- Sí, la meva mare posa injeccions
- Habla en castellano que sino la maestra te reñirá...

Ja començava a veure que allò seria una mala experiència. Habla en castellano, habla en castellano, però que no s'entenien parlant en català? No eren pas l'avi o la iaia aquella gent! Tot d'una, una dona gran amb un monyo esquifit enclastat al clatell, de cabells negres i grisos va entrar a l'aula. Totes van callar de cop. Era la señorita, n'hi deien així de la mestra, señorita norecordaelnom. Feia una cara seriosa, un mal posat i anava amb una regla llarga a la mà que més semblava un pal d'escombra. Més que la mestra semblava una bruixa dels contes de l'avi.

Aquell galliner ple de nenes histèriques, sortir al patí a jugar a saltar a les gomes, no hi havia pilotes per elles. Els nens eren un misteri. No hi eren. Els lavabos eren vells i alguna porta no tancava prou bé, la fusta era grisa, gastada, feia anys que no hi passaven una ma de pintura. Definitivament aquella escola no li agradava gens. Quan sortís aniria a veure la Mercè Canaletas, era l'única persona al món que podia convéncer els pares que la tornessin al Núria.

En acabar la darrera classe, la de Lenguaje. La señorita quenoenrecordae nom les va fer fer una filera per sortir. Totes callades i fins que no va obrir la porta no van poder travessar cap el patí sense trencar l'ordre, si el trencaven perdien el lloc a la fila i quedaven l'última. Ho va aprendre el primer dia. Al carrer va refer les passes fetes al matí, el cor encongit, el cap emboiorat i els ulls a punt de vessar llàgrimes a dojo. Quan va girar la cantonada de casa la senyoreta Maria Olivera, la mestra de piano, va accelerar el pas per arribar a la farmàcia, allà just al davant  la silueta de la Mercè travessava el carrer. Cames ajudeu-me, cartera en doina i un crit:

- Mercéeee!!!
- Hola Judith, ets la filla de l'Emília oi? La Mercè deu ser a casa, que li vols res?

No era la Mercè. Era la seva germana. Si la punxen no li treuen sang. necessitava abraçar la mercè. Que la Mercè li fés una broma, l'abracés fort i li digués "tot anirà bé, nena intel·ligent!" Enlloc d'això acabava de fer el gran ridícul allà al bellmig del carrer. La senyora Parès somreia de dintre la farmàcia estant amb la seva pitrera generosa ben rapapatxada al mostrador, al costat dels caramels rodonets de colors. La nenatrista volia fondre's, plorava i no articulava paraula. Quan es va calmar una mica, va tirar els mocs amunt , va fer un petó a la germana de l'Elvira, germana de la  Mercè i va dir molt educada:

- Només volia abraçar-la. És que he canviat d'escola.
- Ja li ho diré. Si vols pots anar a veure-la a casa, és allà baix Monistrol avall, un altre dia t'hi acompanyaré o que la mare t'hi porti. La Mercè estarà molt contenta que hi vagis.
- Gràcies.

Alleujada, va acabar d'arribar a casa, abans de tirar carrer Freixas amunt va entrar a Can Milà, l'Amèlia li va donar una barra de quart, era per fer l'esmorzar al pare i de torna un bastó de pa.

Aiiix! semblava que superat aquest primer dia, l'endemà l'escola li semblaria més suportable. Ho hauria de parlar amb l'avi. En somnis, és clar.