Canvi de classe.

Un dia més. Ja és primavera. Quasi estan al final del curs. Ja sha acostumat a dur la bata blanca i a que li duri neta quasi tota la setmana. No ha aconseguit quedar-se al menjador a dinar però té la promesa de quedar-s'hi l'any vinent que hi anirà també la seva germana. Així podrà vigilar-la una mica. Quina llauna, sempre haver de fer de gran!

- ¡Hola trenzas!
-¡No me llamo trenzas!

En Jaraba la feia enrabiar cada matí, si la veia, amb la mateixa broma sense gràcia. A la seva classe ja s'havia convertit en una de les primeres tot i que cada cop que la cridaven a la pissarra les cames li feien figa, la veu li sortia com un grinyol i les matemàtiques se li resistien. Ja hi arribaria, amb aquella senyorita nomenrecordodelnom tan estirada que la treia de polleguera  se'n sortia prou bé, no li donava motiu per esbroncar-la mai. Tenia una colla d'amigues, la Pepi, la Josefa, la Juani, la Cati, la Nani, la Cris, sabia moure's per aquell gran casalot que era l'escola es passava moltes estones del pati jugant amb els més menuts. Li encantava passar l'estona amb els petitons, eren divertits, miraven les formigues com ella, de la terra amb una mica d'aigua - que ella els portava dels lavabos rònecs - en feien castellets, els va ensenyar a fer xurries de fang. En bastien unes torres impossibles de mida diminuta que eren l'escenografia dels contes que ella s'inventava.

- ¿Vienes o no? ¿Necesitamos ser seis? ¿Qué haces con los mocosos, ven ya?!
- ¡Ya voy!
- Pareces boba, perdiendo el tiempo con esos que ni saben hablar y aquí perdiendo el partido

La que la renyava enfadada com una mona era la Cris, la més competitiva del grup, no li agradava perdre ni al solitari. Arribar i moldre, es va espolsar les mans de terra, va fer un petó ràpid a la galta de la Montse petita que es va quedar abduida per les xurries va entomar la pilota que li passava la Nani, dues passes, salt a la línia divisòria, empenta i cop de pilota contra la Juani, que jugava a l'equip contrari.

- Morta!
- ¡Jolines no tiréis tan fuerte!- va queixar-se la Juani amb raó, la pilota li havia anat a petar enmig del pit , la va fer recular i tot. Ella volia tocar-li el braç però es va distreure mig segon
- Perdona ha estat en saltar

Ufff quina vermellor, quin tremolar de cames. En el moment just que saltava estirant tot el cos enrera per tenir mes força al braç i encertar la Juani al braç bo, passaven els nens de la classe de dalt. Van ser dos segons de somriure blanc i mirada llampant : Molt bé! fot-li fort! semblaven dir aquells ulls d'ametlla foscos. Ningú més no se'n va adonar, sort!

Sí, al pati de terra amb la pilota del tirar i matar, ella també era de les bones, com ell al terreny de futbol, ho sabien i es mostraven orgullosos de ser-ho sense que ningú ho notés.

- ¿Sabeis qué? - en entrar a clase per acabar el matí, la Nani que tot ho sabia perquè era veïna del senyor Jaraba - La semana que viene nos cambiaran de clase.Han cambiado las leyes y ahora los coles tienen que ser mistos
- Será mixtos - va saltar la Cati
- ¿Qué dices Nani? ¿A que clase nos van a llevar si todas están llenas?
- ¡Vamos a compartir clase con los chicos!¡Nos vamos al primer piso!
- ¡Anda ya, ganas que tienes tú de ver al Pascual más cerca y ya alucinas!
- ¡Pues ya veremos que cara se te queda cuando el Campre comparta pupitre contigo, so lista!

Li ho va dir mirant-se-la als ulls, fixe i molt enrabiada. No entenia per què totes li tenien aquella mena de bola perquè deien que al Campre ella li agradava. I què? Què tenia a veure això en ser amigues anar juntes a classe, compartir els jocs. Els nois no li interessaven gens - es mentia - i menys aquell cregut que es pensava que totes havien de caure mortes als seus peus - o això explicaven els que sempre li feien la gara-gara al pati i parlaven de com era ell - pel que feia a ella, si li agradava, que li agradés. Ella no era com aquella colla de papallones, no senyora, ella tenia coses més interessants a fer al cole i a casa i a les vacances i a la classe, perdia la llista només de pensar-hi...

Ai mare meva, si li tocava compartir seient amb l'Enric. Com s'ho farien?
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Mare, tu coneixes els Campreciós?
- Ton pare és molt amic de la família i jo conec molt al Magí i en Jaume
- Magí?
- Ah! tu deus parlar d'aquest nano que ve al cole no? El fill de l'Enric vol dir - dirigint-se al pare - aquells que viuen allà al mateix carrer, si home, que la seva dona és andalusa
- Andalusa?

Això era bo o era dolent? Va acabar de menjar-se les mongetes tendres aixafades amb les patates i no va dir res més en tot el sopar. La Maria que s'havia assegut per cinquena vegada a la cadira de la que no parava de pujar i baixar, se la va mirar amb ulls trapella arranants a la taula. Va clavar-li una mirada assassina de : Com obris la boca, reps! I van acabar de tenir el sopar en pau.

Demà seria un altre dia, sí. Quin altre dia!