L'avi s'ha mort.

- Corre,que t'han vingut a buscar. Pots sortir encara que no s'hagi acabat la classe, la mare t'espera a fora.Agafa la bossa!!!

Qui li deia això era la senyoreta que tenia a les classes de la tarda, al segon pis de l'edifici del carrer de les escoles Núria, la seva primera escola, la de prop de casa els avis i els tiets.

Ella abans que li digués res ja sabia que vindrien a buscar-la, ja sabia per què venien a buscar-la, ja sabia que aquella sortida li canviaria la vida sense saber exactament què vol dir que un fet et canvii la vida. Ella, la nena trista, sabia que ara tindria motius per estar-ne , de trista, ho sabia abans que ningú hagués tocat el timbre de l'escola, just entrant per les classes de la tarda tot pujant l'escala va tenir una d'aquelles visions que tenia quan alguna cosa no anava bé, quan algun dels seus animals preferits es feia mal, quan la mare marxava a la nit a un part i trigava a tornar. Ella a les fosques o a la llum del dia veia coses que els grans no eren capaços de veure, sentia com alguna gent que era invisible parlava i li explicava històries abans que passessin, per això tenia sempre aquella mirada entre seriosa i trista, era atenció a l'invisible. Només alguns adults entre els que s'hi comptava l'avi, estaven en el secret i l'entenien sense parlar. L'altra era l'oncle Miquel de Palafrugell, en Puig i para de comptar.

Va agafar la bossa de quadrets Vichy blancs i roses , va ficar-hi la bata, va estrényer el cordill , es va posar el jersei damunt i va baixar agafant-se a la barana de l'escala, pintada de negre, fins arribar al pati. Allà els dos pins majestuosos va semblar que es vinclaven una mica , donant-li ànims : va vinga valenta, surt sense por. En girar a l'esquerra va veure a l'altra banda de la porta enreixada la mare que l'esperava tota seria i la tieta Mercè. Mala cosa.

- Nena, t'hem vingut a buscar perquè l'avi s'ha mort a les quatre.

La mare,directa i valenta, sense cloroform, ni anestesia, va etzibar-li pel dret per què eren allà.
Ella ja ho sabia, ja havia vist aquella escena en el seu miratge de feia unes hores. Sabia exactament quan  s'havia mort l'avi, que deien els grans. El que no sabia és que aquelles paraules li quedarien dibuixades a foc per sempre més a un espai poc definit entre la gola i el pit : "Lavi s'ha mort"

De fet l'avi havia sortit d'aquell cos grandassàs que feia dies li pesava massa i se n'havia anat lleuger com un pardal a voltar-la per l'hort, ja no necessitaria ni el càvec, ni el cistell, ni carregar cap més gàbia.

- Ja ho sé

Va dir abaixant el cap, amagant les mans a les butxaques del jersei i arrapant-se a la faldilla de la tieta, que no podia dir paraula i plorava sense fer fressa. Li amanyagava els cabells, ella hagués volgut amanyagar-la a ella perquè la sentia tristíssima, cansada.

- I la iaia? On és?
- La iaia és a casa seva, s'ha quedat per arreglar l'avi, el pare també hi és. Tu què vols fer? 
- Què faran ara? 
- Doncs mira ara l'avi és al llit, ja saps que s'hi ha passat dies malaltó, sembla que dormi, si el vols anar a veure hi podem anar ara. Després vindran els homes de la funerària i l'encaixaran, o sigui que si hi vols anar demà, serà dintre el taüt. Com ho vols fer?

Taüt, encaixar, funerària quines paraulotes més malsonants, va pensar. Però no veia com podia anar a saludar l'avi si dormia, o era com que dormia, o era al llit adormit, quin embolic i quin mal de panxa i quina fluixera de cames i quin maldecap.

- Mare jo vull anar a casa, ja hi anirem demà a veure l'avi. Hi serà encara, oi?
- I tant. Voldràs anar a enterro? Tu ja ets gran i hi pots venir si vols. 
- Sí jo vull venir a l'enterro. Els nens no hi podran venir?
- No ells són massa petits i no entendrien res
- Ah! doncs demà anem a veure l'avi, a l'enterro i ja els ho explicaré jo.

Recordava com amb l'avi havien anat al "camposanto" com li havia explicat que calia parlar amb els morts perquè hi sentien i estaven contents de sentir-nos, encara que no els veiessim més. Ella ja el podia sentir al seu clatell fent-li una manyaga. Aniria al seu enterro per saber on hauria d'anar després si volia explicar-li coses de l'escola, dels seus cavalls i gossos i conills, de com havia deixat anar el darrer pardal de l'hort. Qui el menaria ara aquell hort? Ostres!

La nit es va fer llarga. El pare va arribar tard a sopar, no estava gens per dir res de res, va fer-li dos petons, dos més a la Maria i cap a dalt.

De dia no la van vestir per anar a escola, la mare la va vestir com de diumenge però amb uns mitjonets negres, el mocador de quadres foscos al cap enlloc de la diadema.
En sortir va demanar a la mare:

- Que puc agafar unes flors per l'avi?
- I tant! Vols que et talli una rosa?
- No una rosa no, vull romaní i aquestes flors blanques que fan tanta olor, aquestes que són com campanetes

La mare va ajupir-se i en va fer un pom, un branquilló de romaní al mig.

- Apa, anem que la iaia ens espera i la gent començarà a arribar
- La gent? Quina gent?
- Els parents de Collblanch, els de França, la gent que coneixia l'avi, vès!

El pare va fer un gest de "no ho sabem, va tira!". Van caminar fins arribar al portal de ca la iaia, era obert, a l'escala hi havia en Jaume d'Esplugues amb les seves ulleres negres, la va saludar fent-li dos petons a la galta i somrient, només a ella, quan va encaixar la ma al pare i a la mare es va posar seriós com si estigués enfadat i tot, quina gent més estranya. Si l'avi només s'havia mort! Què era aquell teatre?

Un cop a dalt no es podia entrar, perque unes dones vestides totes de negre - aquestes si que feien por -  estaven assegudes allà mateix, la tieta Mercè en veure-la va anar a agafar-la ajudant-la a travessar aquell mur negre de dones velles que deien conéixer-la i volien petonejar-la. Quina angúnia! Qui eren aquella gent que no havien vingut cap dia a veure l'avi? Què hi feien allà com si estessin a primera fila del cinema? Mil preguntes voltaven pel seu cap i començaven a dibuixar-se-li a la cara una d'aquelles frases seves que deien eren impertinents, la tieta li va preguntar per distreure-la:

- Vols parlar amb l'avi tu? Pajarillo?
- Sí, que puc? Li he portat aquestes flors i romaní que a ell li agrada
- Tu diga-li el que vulguis, ja saps que ell sempre t'escoltava i les flors... posa-les damunt el vidre, no pateixis que se n'aniran amb ell

Van entrar a l'habitació on l'avi havia estat malalt els últims dies, tot era endreçat, cap orinal a la vista, el llit fet i a sobre una mena de caixa enorme de fusta fosca, el balcó mig tancat només deixava passar la llum per les escletxes de les persianes pintades de marró, un sol estantís. La iaia era al costat del balcó, asseguda i seriosa, la iaia sempre estava seriosa, va pensar. Una olor dolça a l'aire, no era olor de rosquilles, ni de mel, ni de flors, era una olor nova, estranya. Sort que li havia dut el branquilló de romaní, li aniria bé pel llarg viatge que li havien explicat que era la mort.

- Tieta no hi arribo! On és l'avi?

La tieta la va agafar a coll, la va alçar per damunt de la caixa i allà va veure a través d'un vidre tant llarg com la caixa l'avi a l'altra banda. L'ull guerxo era tancat del tot, sí que semblava que dormís, les mans estaven una damunt de l'altra, allò l'avi no ho feia mai quan s'adormia, els qui l'havien "encaixat" no en tenien ni idea. Va deixar suaument les flors i el romaní damunt aquella mena de peixera, va fer un petó al vidre, se'l va mirar molt per recordar-se'n sempre i va demanar que la baixessin a terra.

- Puc anar a la galeria?
- Si, vés que hi trobaràs en Julio i en Joan

Va sortir cames ajudeu-me amb un pes gros al pit, passadís avall, travessar el menjador fins arribar a la porta de la galeria, amb el safareig a la dreta, el gronxador de corda al mig, només va tenir temps d'arrapar-se a la cama del Joan, per plorar, com feien tots, sense saber per què.

El tiet Antònio va donar-li un llapís i una llibreta : té dibuixa si vols, que va per llarg. Quan es va haver calmat una mica veient el somriure del Julio i que el Joan mirava de desenganxar-se-la de la cama, va atrevir-se a preguntar-los, ja que eren els cosins grans:

- Joan, tu què li has dit a l'avi? jo li he explicat que aniré a l'enterro per saber on anar-li a explicar els meus secrets
- Jo? però si és mort, res no li he dit. I tu napbuf quins secrets tens per expicar-li a un mort?
- Però els morts saben quan t'els estimes, cal parlar-hi, m'ho va dir ell un dia a Luzaga, no ho sabies?

Els seus cosins se la van mirar amb cara de "ja hi som, aquesta i les seves idees de bombero" , no entenien res, és clar ells ja eren grans.

Ara tocava esperar l'hora de l'enterro. Una aventura estranya. Els nens i els mig  grans campaven a la seva, mentre els adults s'anaven donant la ma i s'abraçaven, tots anaven vestits de negre de cap a peus, en deien anar vestits de dol, fent cara d'estar tristos. Ella, la nena trista, no entenia per què, ella no estava trista, no ho estava mai, ara tampoc, se'ls mirava a tots per copçar qui n'estava de debó i qui no, ella s'estimava a l'avi i quan t'estimes algú amb qui jugues, t'hi enténs i hi comparteixes secrets no estàs trist si canvia de lloc, t'hi pots seguir comunicant.

- Pajarillo! xip,xip!

Ai! havia sentit la veu de l'avi!
Allà al safareig de sota casa!
Ai no!, havia estat un pitroig que s'estava rentant, xipollejava.

Ho havia entès, tocava cara trista per fora i esperança daurada per dintre, el pitroig era l'avi, només ells dos ho sabien. Adéu avi. Fins després a l'enterro.