LES MANS DE LA MARE EREN LA CURA.

- Hola nena, què diu la mare? Que tens mal de coll? A ver, abre la boca, asíii saca la lengua, sin vergüenza, anda! di aaaaaa!

El doctor Gràcia amb aquell accent aragonès tancat, tan seu, era assegut a la vora del llit de la nenatrista. Ella no s'hi veia de cap ull, de tancats i lleganyosos com els tenia amb la febrada. 

I ara el cerimonial, que per repetit era ja cosa seva, obre la boca, deixa que t'hi posin una cullera perquè quan treguis la llengua no s'aixequi i deixi veure com de vermelles, inflades i plenes de pus estan les angines. Mentres això passava la mare dreta al darrera del doctor observant amb cara de pomes agres a veure quin era el dignòstic. Aquella nana cada dues setmanes patia o d'angines, o de mal d'orella o de totes dues coses a la vegada i feia unes febrades que arribaven a quaranta com si res.

- Avui això necessitarà una mica d'ajuda, miri doni-li aquest xarop, una aspirina infantil cada vuit hores si te febre per fer-li baixar i demà em diu com es troba. Si no li milloren potser hauren de receptar algun antibiòtic. Aquestes angines potser hauriem de treure-lis, donen molts maldecaps i tant seguides com ella les te a vegades acaben fent una mica de reuma a la sang.

- Miri de moment les anirem tractant que tampoc fa gaire pus. El doctor Massaguer no és partidari de treure ni angines ni carnots, són part de les defenses i la canalla les necessita, si se li alteren deu ser perquè n'és més sensible, ja l'abrigaré més.

- Faci el que vulgui, que ja sé que ho farà, jo només li deia per si de cas, i si l'otorino opina així què he de dir jo, pobre metge de poble... Ah! i segueixi amb els seus remeis casolans que li fan més bé que les aspirines que jo li recepto. 

Reien tots dos,es coneixien i sabien que eren del morro fort o sigui que pactaven sempre quins eren els remeis més addients. La mare si podia passar amb herbes, no posava ni un antibiòtic. Si amb una mica de mel, llimona i suc de llençols passava la febre, no calia embrutar el fetge, deia ella.

 La mare que en sabia un niu de coses per guarir, quan tenia febre, la feia suar. La feia anar al llit, la cobria fins el cap i un parell de màrfegues a sobre li feia beure una tisana de maria lluïsa o de farigola i romaní amb mel i un xic de suc de llimona i li deia seriosa:

- Ara estigues quieta fins que hagis suat molt, que el pijama sigui moll, llavors et faré una bona frega amb alcohol, com ens feia a nosaltres l'àvia Marieta, canviarem els llençols i ja veuràs que et trobaràs millor.

Funcionava. Ella es deixava anar en un son pesat i dolç a la vegada, pensava en l'ocell que havia deixat anar la tarda abans, les gallines del petit corral al costat del safareig, el Jamboree la despertava de tant en tant bordant i ella s'esforçava per sentir com de cop el cos pujava de temperatura. 

S'imaginava vermella de cap a peus com un pigot, la pell es tibava i unes gotetes minúscules d'aigua i sal anaven amarant-la, primer a poc a poc, només a l'esquena, després anaven mullant les cames i quan sentia que la panxa, el coll , el pit, tot era moll aleshores cridava.

- Maaareeeee!

Al crit d'alerta seguien uns minuts en silenci, de sota les màrfegues ella parava l'orella, com un indi, per sentir quan la mare pujava el primer graó de l'escala, en tombar al segon tram ja sabia que només en dues aclucades d'ull, la tindria allà al davant. 

- Hola nena, què ja vas molla com un poll? A veure aquesta febreta? Uiiix però si ja no en tens! Ho veus, això és el millor remei per treure't les calipàndries de sobre, va vinga treu-te el pijama, corre que no agafis fred, que aniriem enrera. 

Ella obeïa. Era obedient de mena, massa, pensava quan estava sola i encaboirada. Massa obedient no deu ser bo, ser més gamberra i obeïr menys li semblava que havia de ser una cosa molt mé divertida, però vès, a ella no li sortia. 

- Vinga va! que bades? Treu-te el pijama! Què rumies ara, para aquest caparró que treus fum!!!

- Ja va mare! és que se m'enganxa a les cames, que no ho veus!?

La mare enèrgica la feia posar de bocaterrosa i escampava un bon raig d'alcohol a l'esquena, aixxx li feia una esgarrifança que no sabia explicar si li era gustosa o penosa, en tot cas no hi havia temps per rumiar-s'ho que les mans ja teclejaven damunt tota la superfície que donava el seu cosset, fent com una melodia de tam-tam, la suor s'esvaia amb l'alcohol.

- Apa gira't que en posarem al pit i veuràs que bé que respiraràs!

Ella es girava i es deixava fer amb els ulls aclucats feia com una juguesca, a veure quantes vegades els palmells de la mare anirien amunt i avall fins que tota la suor amb microbis i alcohol haguessin desaparegut del tot de sobre seu. Un, dos, tres,quatre,cinc s'endormiscava que ja sentia la veu poderosa ordenant-li

- Vinga aixeca't, ves al meu llit i posa't el pijama net que hi tens preparat, mentre jo giro el matelàs , canvio els llençols i sant tornem-hi! 

Estar-se a casa per culpa de les angines a ella li estava rebé, eren dies de tenir la sensació que el temps era llarg, de color blanc amb olor de llençols nets i alcohol del bo. Uns temps on la mare estava més per ella. A vegades si tenia molta feina venia la Maria del Paquito, la Lola, la Palmireta o s'estava sola, que també li agradava. Ella sola amb un parell de trencaclosques i dos albums de cromos o de fotos per anar llegint o dibuixant, s'hi podia passar tot un matí o tota una tarda. Podien deixar-la sola a casa, amb el gerro d'aigua i el got a la tauleta i ella no s'aixecava ni a fer pipí, fins que algú gran venia a veure com es trobava. La iaia hi anava a fer-li molta companyia, la tieta Enriqueta també i si els deixaven la Bea o la Susana s'acostaven a visitar-la, però només quan el doctor Gràcia havia aixecat la veda de que ja no els passaria les angines, quan ja no tenia febre, o sigui el dia abans de tornar a l'escola.

Aquells dies de febreta, somnis embullats, suor freda i alcohol l'han ajudada moltes vegades ara de gran a passar les temporades que a tothom li toquen de passar encaboirats per una grip o esgotament de feina, que de tot ha patit. Però troba a faltar aquelles mans vigoroses i tendres a l'ensems que feien passar el dolor, l'ofec i s'enduien els microbis escampant senzillament alcohol empastat amb amor. 

Les mans de la mare eren la cura. El suc de llençols només era el remei.

CERVELL ATURA'T , MAR NETEJA.

Veure l'infinit fins a fondre's amb l'infinit. Una hora de bon matí amb el vent de cara, caminava a poc a poc, badant. Es mirava com qui no veiés cada jardinet quadrat dels baixos. jardins uns deixats de la ma de déu i dels jardiners, d'altres enrajolats en vermell de fang cuit i un parell amb una gespa verda, verda, verda ben retallada amb un parell de "sisís" plenes de roba de banyar, les tovalloles del dia abans, un parell de trajos de bany i de biquinis de nenes petites.

 Era d'hora, el sol no feia pas gaire que havia tret el nas, ja era ben clar però la majoria de veïns dormien encara, era temps de vacances. Setmana Santa. Ella va travessar tot el jardí de pedretes blanques trinxades dels apartaments i es va dirigir a la platja del Canadell.

Aquella va ser molt de temps considerada "la seva platja". La de la Sossa a les roques, la del pare i la mare dels estius de menudes quan anaven de vacances a Palafrugell i es passaven els matins i moltes tardes fent forats a la sorra, caçant crancs i petellides entre les roques amb en Nico, barallant-se amb les onades embutides dintre d'una mena de rodones de plàstic que en deien "salvavides" i més haviat eren una trampa fatal.

Recordava molt bé un dia amb el pare, ella fent la vagoneta onada ve, onada va, onada ve, onada va i una onada que trenca el ritme, - sempre n'hi ha una de cada quatre que es relaxa o s'enfurisma -, i patapam! la vagoneta volca i ella es veu de cap a la sorra just on l'aigua trenca, que es flonja i fa forat depressa, el cap per avall els peus enlaire gust de sal a la gola, ai que no puc respirar, ai que m'ofego! Un braç que l'estira amunt i crida, : Ep que t'ofegues! què ha passat?

- Que què ha passat? que us el podeu fotre on vulgueu aquest salvavides jo no me'lposo més, culpa d'aquesta roda de coloraines que hagi volcat cap per avall, trabucada, i ara mira, la riota de tota la platja, que no ho veieu? És que els pares a vegades hi són per res.

Tot això ho pensava com si fos una lletania, no va dir res de res, feina tenia en tornar-se a posar bé el dalt d'un biquini que no tapava res, només feia veure què, no hi hava res a cobrir encara, i treure's els granets de sorra del cap. La mare va córrer cap allà, el pare no sabia si riure o si seguir seriós, finalment van riure tots tres de culs a l'aigua, mirant com les onades arribaven, perdent de nou la por a tocar l'aigua, un "susto" - un ensurt en diuen ara - de dos minuts per mesurar que amb el mar, poca broma.

Als setze anys aquelles anècdotes de quan era la nenatrista de cinc o sis no li feien ni gràcia, però no podia evitar que li vinguessin de tant en tant al cap. Ara ella era gran, l'havien deixat anar sola a l'apartament sense cap adult, totes les vacances, per estudiar millor els va dir. De fet sí que estudiava i molt però el que més feia era passejar. Necessitava passejar, respirar, sentir les cames fortes per pensar ordenadament per posar el cor a lloc, per sentir que podia estimar a qui estimava o que podia decidir que ella, sí, ella, no volia cap lligam amb ingú per més que li agradés.

Al matí sortia de l'apartament i pas a pas s'arribava fins a mar, travessava el Canadell direcció Llafranc puja dalt les roques de la punta just on segueix el camí de ronda i seure tranquil·la vora mar però prou lluny per si l'aigua s'embravia. Hi passava hores, deixant que l'aire envaís els pulmons, que el cervell anés alentint el ritme de paraules i frases sense sentit, s'observava des de fora, li agradava veure's allà, sola, tranquil·la, se sentia forta i vulnerable sense por de res ni de ningú i anava construint el castell interior que molts anys més tard la faria com era.

Aquell matí, d'un gris de plom al fons de la ratlla on el mar deixa pas al cel i s'entrellacen, les onades batien a ritme i sense furia contra la roca de sempre. Ella observava calmada com es feien els flocs d'espuma just a un metre d'on era. Allà en aquell paisatge ferestec i civilitzat al mateix temps pressentia que en poc temps les coses canviarien, ja hi començava a venir molta gent a aquell petit paradís, gent que no parava de dir : camacu! oix aquí si que s'hi viu bé! un apartament a Callella teniu? quina sort?  Allò acabaria malament. De fet ha acabat amb l'encant real que tenia aquell poble, sembla una d'aquestes ciutats bolet que creixen per la Xina vinga enlaire! apartaments per a tots els camacus, pixapins i xaves del planeta Barcelona i rodalies del més sofisticat al més de barri i avall que la pela és la pela i el sol val més de doni lloguers d'estiu que vi.

La nenatrista hi va fer pell de dofí en aquelles cales, va aprendre com pescar groines i portar-les a la mare que les adorava, a ella li feia fàstic aquella mena de taca vermella , taronja que als grans els feia perdre l'oremus. De fet li feia pena que es carreguessin aquells animalons, que ella trobava delicats i ferotges a parts iguals. Eren boniques les groines, de colors foscos, irisades, negres, blau fosc,violetes alguna vegada verdes. Li agradava veure-les caminar amb totes les punxes movent-se en fila com si fossin un exèrcit ben entrenat i trobar el cau sota una roca on i ella ni els nens que com ella xipollejaven a un pam d'aigua podien arrabassar-les. Les petellides també li feien molta gràcia, aquella mena de ventoses diminutes que paraven el sol i la fresca del rebuf de cada onada i que quan t'hi acostaves amb els dits a punt d'entrar-los per l'escletxa on treien el cosset a respirar, flop, es tancaven, s'arrapaven a la roca com unes llagastes i si no era pas que tinguessis un bon ganivet, d'alla no les treies pas. La competició d'un matí sencer d'estiu podia ser quantes petellides de mida menjívola feies. Tampoc no li agradaven a ella, l'olor a mar profund que feien li semblava una barrera al bon gust. No, no, no en vull pas cap, jo les pesco per a tu, mare.

Si, sí pell de dofí i tremp de sibina assotada per la tramontana i el gregal i una manera neta de mirar-se la vida, neta com la pell després de parar la tramuntanada embolicada en una bona bufanda, vestida amb el jersei de llana de Llama que un cop aquella amiga excèntrica de casa els va dur de la Pampa i anorak cordat fins a dalt de tot, les mans sense guants a les butxaques. La imatge d'aquella adolescent encara l'acompanya, la porta a dintre i la treu a passejar quan li fa falta retrobar nous camins , donar-se ànims per volar i canviar de parer, de parella, de casa.

Aquell matí de Setmana Santa adolescent es va passar tres hores quieta, amb la mirada clavada a l'horitzó, sense comptar ni un moment que les hores passaven. Des d'un balcó de bohemis amics l'observaven. Eren adults. Havien estat melancòlics adolescents, vivien del traç de la pintura , feien uns xeflis memorables cada cop que estrenaven exposició o la planejaven i aquell matí la figura d'una moça sense suc, ni bruc, allà asseguda al banc a picar de la roca més alta, sola, sense libre, ni llibreta, ni gos, ni gat, ni germà o amiguet acompanyant-la, va fer que la vista se'ls clavés i esperessin que es girés per un moment. No voldria pas fer una bestiesa? Ja se sap, els joves a vegades per excés hormonal fan bajanades que no tenen solució, ni cura, ni remei.

- Ei! noia! Hoooola!!!

Ella seguia amb la mirada fixa a l'infinit. El seu cap s'havia calmat, ja no parlotejava, no buscava res, no proposava res, no projectava res, només sentia com el soroll de les onades omplia el buit que havia aconseguit crear observant la línia inexistent de l'horitzó. Va sentir com de lluny que la cridaven.

- Eiii!!! Hooolaaa! Que em sents?

Va girar-se. Era a ella? Qui era aquella gent? No en coneixia a cap. De fet a Calella no coneixia a ningú de debó. Reconeixia gent , la de la fleca, la del bar de les voltes, els de la Lola, alguns dels qui venien als porxos sota el passeig que repetien cada any però ni el nom sabia, ni volia saber. Qui cony eren aquella gent que la cridaven? Què volien? Va mirar-se el rellotge: ostres! tres hores! poser sí que toca tornar i fer un esmorzaret dedicat al balcó, sense pressa, abans de posar-se a estudiar fins a l'hora de dinar. Va alçar el braç saludant els estranys interessats per ella. Li van fer signe de convidar-la a brindar alçant una copa. I ella es va dir, anem-hi!

Un brindis entre estranys, pintura, noms coneguts, parents de Cuixart instal·lat a la zona de feia uns anys, havien acabat la festa de la nit i brindaven pel dia, feien un "after hours" que diriem i a ella la van ametrallar a preguntes, Què hi fas a aquestes hores sola allà al banc? Que estàs trista? Que vens sola? Que t'agrada el xampany? Que vols venir demà a una exposició ? Ah,coneixes en Josep? 


Tantes vegades ensopegar-se amb l'art, l'artista sense voler per atzar just quan el cervell s'atura de xerrar sense dir res i comença a retrobar-se la veu de l'aimeta les troballes apareixen. Als setze els del Cuixart i la seva troupe més endavant n'hi hauria molts d'altres. Un fil que com la mar forma part de la viga mestra d'aquella nenatrista que no ho és pas però ho sembla.

JARDINS DE CASA

Feia molt poc que vivien en aquella casa gran. Una "torre" en deien. Era una casa de dues plantes amb un balcó a dalt,teulat a dues aigues, bessona de la casa del costat. Semblants però diferents.
Quan un dia que ja feia bon temps, la mare la va fer seure a fora davant del banc vert del jardí del davant i li plantà un plat fondo amb una sopeta de fideus tebia i rou. De segon una truita amb pa amb tomàquet i de postres una tallada viva de meló. Jardí de casa. Dinar de festa un dia qualsevol.

Ella recordava molt bé quan van traslladar-s'hi sortint del pis del carrer Badó. La mare anava feixuga, amb la seva germana encara a la panxa, coent-se lentament per sortir ben capaç de córrer per aquell nou jardí. Molt contenta del canvi. Juntes es passaren molts matins rascant parets amb una paleta vella preparant-ho tot per quan el pare arribava a la tarda i posava una pasta blanca on hi havia algun esguerro . Van haver de pintar-la de dalt a baix habitació per habitació abans no va néixer la petita. Feia olor de net, olor de casa nostra. Per dins era molt gran però a ella li agradava el jardí i tenir aquell portal de dos batents abans no sortir directes al carrer, que encara era de terra.

El pare el recorda mirant-s'ho tot amb cara de dubte, sense opinar, apamant els xiprers que caldria tallar per fer un bon pas fins al garatge que es dibuixava al fons. Aquell garatge que feu de taller mecànic pel tiet, on desaven el cotxe i la Vespa, on hi cabien els estris del jardí, caixes de llibres, bombones de butà, ampolles d'aigua.les mangueres i el rasclet i els xubasqueros. Un garatge que va ser refugi de tots els nens del barri que hi anaven a jugar quan feia sol o plovia i a fora no s'hi podia estar però a dintre les cases feien nosa. Un garatge amb terra de ciment llis amb puntets on podien pintar-hi amb guixos o estirar-se a la fresca fins que apareixia un dragó a la paret i tot eren xisclets i correr a fora cames ajudeu-me!

Aquella casa, casa seva, la casa on va créixer , de la que va sortir i a la que no va tornar fins que la mare fou presa d'una malaltia emprenyadora i cruel, era una casa gran, amb molta llum que va anar canviant de fesomia, i finalment d'amos. Però mai no va canviar el goig d'estar envoltada per un jardí ufanós que la mare cuidava amb gran delit com si encara fos a pagès.

Aquell jardí tenia tres vesants. Davant la façana principal era el tros més ample, dos arbres majestuoso, unes moreres papereres originàries de l'Asia el presidien, feien ombra a l'estiu i a l'hivern quedaven despullades. La passera per entrar del carrer fins al garatge  a banda i banda rosers i un llessamí que envoltava la porta principal tot perfumant-ne l'aire. Al darrera un espai molt més gran, més obag i quadrat de forma amb un safareig antic d'aquells de pedra, i amb el temps una carbonera feta d'obra i una llar per fer-hi costellades tot l'estiu. Envoltat dels pins que s'aixecaven dos metres sobre el terra de Can Freixas. Aquell jardí amagat, el del darrera va veure aparèixer i desaparèixer un galliner amb pelleriques i conills d'índies. Un parell de llimoners plantats per l'avi després que en Baldiri els hagués triat al mercat de la flor. Va ser testimoni de xeflis de tota mena, les seves comunions, algun aniversari, moltes revetlles. Va ser el jardí de les confessions, del plor amb l'amiga, o l'amic, o les veïnes, on parar el sol ben nues i embatumades d'oli d'oliva i suc de llimona ben batuts.

Al jardí del davant, la cara pública de la casa dels pares, casa seva, aquelles dues moreres també van créixer fins que una va morir i li va prendre el lloc un llimoner. Les moreres tenien unes fulles de textura rasposa, com de paper de vidre del més fi, feien unes boletes perfectes verdes i fosques amb una mena de flor esquiva de color vermell que quan queien a terra, si la mare no les escombrava a temps, arrelaven depressa i de cada una d'elles se'n podia treure un altre arbre. Algun va anar a petar a terres empordaneses i allà s'està. Les branques fortes , d'un color marró clar, beige a moments van aguantar les cordes d'un "columpio" que va muntar-hi el pare amb l'ajut de la manya de l'avi. Una paret feta de tuies separava el carrer del jardí entre dues columnes de mitja alçada anaven arrelant i fent-se tupides. La nenatrista les va conéixer primetes i separades entre la filferrada fins que es convertiren en una paret inexpugnable on del filferro no se'n veia ni el color.

Finalment, amb la bonança que un dia també arribà a aquella casa, els pares van decidir canviar les tuies per una paret- paret. Una paret  de maons  recoberts de guix i ben pintats, aleshores van poder dir que tenien la casa acabada. Les finestres vert primavera, el barri negre o platejat depenent de l'humor del pare quan pintava. Les pedres de riu van esdevenir primer pedres llises i més tard grans rajoles vermelles de terracuita més fàcils de mantenir netes i de transitar.

Les moreres van ser els amics secrets de les dues germanes, contra els seus troncs hi van jugar a cuit i amagar, saltant de branca en branca feien de Tarzan o de Xita depenent del dia i de l'humor, el columpio va sentir el pes de tots els culs petits del barri que hi anaven sovint a jugar. Quan la seva germana i el seu cosí eren menuts, la mare i la padrina els colocaven una mena de gàbies que en deien "parques" i amb la gorra de cop hi passaven hores mirant d'aixecar-se i de fugir mentre ella anava agafant aquell aire trist , tenyint de gelosia de princesa destronada que la va acompanyar uns anys entre vacances i vacances a Luzaga.

L'estiu era el millor. A l'estiu la mare preparava dinars freds i lleugers amb molt de color, amanides, tomàquets senats, ous amb tonyina, braç de gitano d'ensaladilla russa i de postres una tallada de xindria vermella, sucosa , una lluna que embrutava la cara i feia passar avall totes les menges. O un préssec amb olor de préssec i pell suau amb borrissol. Aquells dinars els fèien assegudes en cadires de boga de la mida de la seva poca edat, cadiretes que encaixaven perfectament sota el banc romàntic que els feia de taula. Havien de dinar de cara a la paret verda de tuies i després de xiprers. Res no les molestava allà, tantes vegades van fer aquell ritual acompanyades d'alguna veïna amiga o dels cosins.

Un xic més grans, els dinars ja es podien fer a la taula de ferro. Assegudes a les cadires o als "sillons" de ferro també, pintats cada primavera pel pare. Aquell era un altre ritual que es repetia cada any. El pare hi havia un dia que feia torn de matí i havent dinat, quan el sol ja començava a anar de baixa, sortia al jardí amb una granota blava de les de Can Torns, o amb uns pantalons vells, sense camisa, amb una samarreta imperi blanca, vella també, per si de cas les taques, i primer escampava tot de diaris damunt les pedres de riu que cobrien el terra del jardí del davant. Un cop ben escampats hi dipositava un pot i dos o tres pinzells de mides diferents. Un altre pot de pintura gastada on hi posava aiguarràs per diluir el mini, color carbassa furiós amb que començava la feina de restaurar el ferro desgastat que tenia una taca de rovell al seient o al respatller o al braç. L'olor de l'aiguarràs i la pintura barrejat amb la menta, el romaní, les roses i el xiprers vells que feien tanca de separació amb casa la Mene ha quedat imprès a la memòria olfactiva de la nenatrista per a sempre mai més. Avui encara passar davant d'una obra i sentir que s'està fent servir disolvent antic, la porta directament al jardi esquiu de casa seva, aquella casa que era dels seus pares. On va créixer.

- Noies a dinar!

Era la veu clara de la mare.

- Ja venim, mare! La Beatriz es queda.

Reia, mirant-se la seva amiga i veïna que no entenia res, però assentia,fent que sí amb el cap i ella amb les celles alçades i el dit davant els llavis fent "calla, no em descobreixis, segueix la beta! " li demanava que es quedés, era més divertit dinar plegades.

- Molt bé farem un altre ou ferrat. Ja li has dit a la mare?

I la Beatriz que tot just acabava de deixar la fireta a terra, pensant en anar-se'n carrer amunt a dinar a casa seva, canviava de parer, demanava permís a la mare de la nenatrista, per a telefonar la seva, de mare, i es quedava. Després a la tarda, havent dinat i havent fet la migdiada preceptiva, podrien anar totes a casa seva a l'altre jardí, el de la pujada amb els til·lers magnifics i jugar a cuit i amagar o a fer camins de terra o escapar-se fins les escales o a l'era de Can Freixas.

Dinar al jardí. Com si un títol de novel·la de platja per a passar l'estona mandrosa d'un matí d'agost sentint onades. Dinar al jardí, tot un tema que en desencallava mil pensant en casa, en moreres i llimoners i roses. I gardeniera al fons a sol i sombra, esplèndida per Sant Joan, a punt a cada revetlla. I geranis i api i bledes i clavellets i flors de Santa Teresa i marduix i sajolida i violetes falses . Aquell jardí éra un espai de vida alliberada que en ella viu encara, mentre passeja sola el pensament esperant que en qualsevol moment sentirà de nou la veu aquella de la mare :

- Nenes, a dinar!

I pararà la taula davant la tuia vella. I dinarà.

LES LLEIXES DE LES ÀNIMES

Un dia de tardor, al voltant de la pastera que presidia la cuina-menjador-sala de rebre,que era de fet la cuina amb la llar de foc central de la casa em van explicar la història de les lleixes on s'estan les ànimes dels nens i de les nenes abans de néixer.

La cosa va anar així:

Un nen petit, d'uns cinc anyets, vestit amb calça curta, jersei de mitja màniga i ben perfumat de colònia seia al costat de la mare i la tia-àvia llençant branquillons a la llar de foc.

La mare, pagesa, filla de pagès, dona de pagès, feinera i desinvolta anava esclovellant mongetes per dur a mercat el dissabte i poder-ne cuinar una menjada l'endemà. Aquella estona asseguda a la vora del foc encara que treballant la feien sentir que descansava un xic i amb el nano a la vora encara més. Quan una viu a un mas a pagès, mai s'acaba la feina ni que s'acabi el dia, ella sabia prou bé que calia pensar, planificar i fer tot de coses alhora si es volia fer seguir tota la feinada que una casa com aquella representava. Un cop acabada la bugada, entrats els llençols, donat el pinso a gallines i conills, els llits fets i la baieta passada a cada cambra, just mig matí, tocava preparar les menges del dinar, potser el sofregit per un arròs de l'endemà i calcular el temps que costaria l'esclovellada, per no canviar de feina a mig fer. No hi ha temps a l'envà quan un viu a pagès.

La tia, filla, germana i tia de gent de pagès era una dona gran, prima i estirada, vestida fosca i amb el cabell ben pentinat, resseguia les línies del diari fent-se seva cada notícia, un cop havia repassat totes les necrològiques de dalt a baix, mania familiar. Ella no que no se sentia tant pagesa tot i que a feinera no la guanyava cap home de la contrada i al mercat ningú no li feia ombra, però de fer mil coses a la vegada, de fer seguir les feines de la casa, en sabia menys que la neboda, ella era més com els homes, allò que tocava, tocava i no res més, una sola cosa a cada moment i ara, a mig matí, tocava lectura de diari.

El diari reposava damunt de la pastera, ella seia sempre d'esquenes al foc. La mare i el fill gran, de cares a la llar i a la finestra. El matí anava fent passera, el petit de tant en tant deixava el llançament de branquilló i ajudava a esclovellar una o dues mongetes com per aprendre la tècnica, quan tot d'una, sense venir a tomb digué amb un to de veu solemne, com aquell que acaba de descobrir un fet inexplicable, com qui exclama Eureka! davant la solució d'un problema inefable:

- Mare, em vau triar a mi d'entre tots aquells pots!

La cara se li va il·luminar com a un santet de pel·lícula antiga. Sa mare va deixar la feina de l'esclovellada, mig enriolada i encuriosida. Vés per on aquell vailet l'havia anat a buscar dins un pot? De imaginació si que no n'anava curt, era xerrador de ben menut i els feia riure amb acudits que s'empescava sense saber que els deia. Va parar orella i li va preguntar tota seriosa, fent-lo sentir ben segur de que aquella confidència era importantíssima per a ella:

- De quins pots ens parles, rei? Quan et vam escollir? Qui?

La tia-àvia s'havia girat. El diari va deixar de tenir cap mena de importància davant aquell aconteixement misteriós. Un rebost, un pot, un nen que tria pares. Això sona a miracle. Escoltem-lo.
El nano seriós i contundent respongué sense dubtes i amb veu ferma:

- Vós i el pare! Que no us en recordeu??? - La cara va convertir-se en un interrogant, celles enlaire, manetes a la cintura, ulls esbatenats i boca ben rodona. Se les va mirar un moment i en veure que se'l miraven esperant més explicacions i que no en treuria cvap resposta si no els hi deia amb totes les senyals com va anar això de la tria de l'ànima correcta, va continuar les explicacions. Ara va posar veu de conte d'abans d'anar a dormir a la vora del foc.

-  Erem tots allà, a les lleixes del rebost d'aquella dona véia, que ens cuidava, cadascú dins un pot esperant que arribessin els pares. De debó que no recordeu quan vau venir?

La mare va fer un gest de circumstàncies, s'espolsà el davantal , begué un glop d'aigua i va demanar-li que continués, que li agradava molt d'escoltar com ell li ho explicava. La tia-àvia va girar-se de nou amb un sospir que indicava que no estava per bestieses de mainada somniatruites. Va tancar el diari i va anar cap a l'hort a veure si hi trobava alguna tomata madura per poder fer una bona amanida a l'hora de dinar.

Ell va deixar fer i quan la tia fou fora de la sala i tingué a la mare tota per a ell, continuà:

- Vós i el pare vau entrar molt decidits al nostre rebost i vàreu dir assenyalant-me: Aquest!  Volem aquest! - Agafà aire i amb un posat seriós amb les celles ben juntes, prosseguí -  I mira que en Ventura, que era allà al costat, ja feia ganyotes, i reia, i us feia senyals perquè us l'enduguéssiu a ell i no pas a mi. Però no, vau agafar el pot on jo era, com si fos un d'aquests pots que feu a l'estiu de confitura de xindria i de meló, però amb mi a dins. Sí mare, sí, la dona véia que guardava el rebost esperant que vinguessin els pares, em va deixar venir cap aquí. Així vaig néixer. Que no us en recordeu, mare?

La pobre mare no sabia si riure,espantar-se, plorar, fer-ne cas o deixar-lo per boia. Veient la carona enriolada i feliç del seu fill gran, tan cofoi d'haver superat la tria, no va poder per més que demanar-li que s'expliqués una mica més.

- Ah sí? I com és que ara te n'has recordat del vell rebost i de la dona véia que el guardava? En Ventura, nosaltres no el vam ni veure, em sembla que està molt millor amb els seus pares, no trobes? Vols dir que volia venir amb nosaltres??? Tan el pare com jo només vam veure't a tu i com podiem haver triat cap altre nen, impossible. 

Va dir, allargant molt la i de l'impossible, fent-lo sentir el més únic del món. Tot cofoï, inflat com un gall d'indi amb la carona il·luminada per l'amor que sentia en aquell precís moment per ser tan especial i volgut i estimat, només va poder dir:

- És que ell, en Ventura, sempre diu que a casa riem més, potser ja ho sabia allà del prestatge estant que si l'escollíeu podria riure més, però vès, em vàreu triar a mi. Que es foti!

Tancada la conversa del miracle del rebost de les ànimes, va continuar la seva competició de tir de branquilló a la foguera que s'havia esmorteït mentre xerraven. La mare va treure el cabàs ple de pellofes per anar-lo a buidar i tornar-lo ple de nou amb mongetes per seguir esclovellant i el matí es va fondre en un tres i no res. Com la rialla acabada de compartir amb aquell nano, viu com la centella que li feia sentir el cor a l'escalf de qualsevol ventada, ja podia bufar la tramuntana que amb la xerrameca d'aquell seu gran, res no agafava fred.

Aquesta anècdota va portar dies de cua, rialles amb el pare quan li van explicar en arribar al vespre de treballar l'hort i haver pelat algunes testes pageses a la barberia, doble jornal. El pare, un bon home, tendre i de poques paraules tampoc no recordava aquell viatge astral a ca la véia del rebost de les ànimes. Va agradar-li saber que havia anat així la tria i l'engendrar-lo. Vés per on, ell sabia que havia fet alguna altra mena de viatge, però aquell doll d'imaginació el feia somriure, li reforçava l'amor per aquell seu primer fill que ara s'explicava i explicava al món que tots, però tots, tots, tots, hem estat alguna vegada estassats en uns prestatges nets i polits al rebost de la dona que vetlla per tots els qui volen ser pares i mares. Ell tenia clar que som triats i res no és pas casual. No calia pas començar a fer discursos sobre la vida de les abelles i les flors i el pol·len, que encara ho embolicaríem. Era molt més clara la seva explicació per l'orígen del néixer.

Aquell vailet, encara avui que s'afaita la barba, està ben segur i convençut que així va anar la tria.
Ell era allà, a la lleixa tercera del gran rebost. S'obrí la porta i aparegueren els seus pares. Aquells i pas cap altres. Ell els va reconéixer tot d'una, sense cap mena de dubte, ni de por. Eren ells i venien a buscar-lo. Només van allargar la ma, van agafar el pot amb la seva animeta i el van dur cap a la panxa de la mare i d'allà al món, al mas i a la vora del foc a veure passar el temps i el fum com s'enlaire.

- Mare quina bona estona que s' hi passa aquí a la vora del foc?. 

Ella somrigué, li escabellà el serrell amb la ma lliure mentre responia:

- I tant que hi fa de bo a la vora del foc, les estelles enceses fan venir històries per contar i tu en saps de molt bones, noi del rebost, fill meu.

PROGRAMA D'ESTIU. PISCINA.MIGDIADA I CARRER A LA FRESCA I

L'estiu dels zero als dotze anys era un temps llarguíssim que anava del darrer dia d'escola al següent dia d'escola, ja al mes de setembre quan a les tardes tocava posar-se un jersei prim damunt la samarreta o el vestit.

L'estiu era el dia lluminós, de sol esclatant i calent quan les pedres del carrer es veien brillar damunt el fang, els ulls s'aclucaven fins a quedar dibuixats com una línia recta i fina en cada cara, la suor amarava el cotó de les samarretes i una mena de sentiment de deslliurança d'obligacions flotava a l'aire, els petits no n'hi sabien posar el nom, només el gaudien. L'estiu era llibertat. Llibertat de moviment, de trobada, de riures però n'hi havia un tram que era llibertat vigilada, tenia regles imposades pels pares i mares a fi que els seus cadells no s'atabalessin del tot, poguessin seguir aprenent i no perdessin de tot el fil d'allò après en els mesos d'escola rutinària.

A casa la nenatrista entre els estius de Luzaga i els de Rochechouart hi van passar molts estius a Sant Just, a Palafrugell o a Bellcaire. Els temps passats a Sant Just estaven organitzats al voltant d'aprenentatges lúdics que et podien salvar la vida quan fossis més gran. Aprendre a nedar, aprendre a socórrer, aprendre a anar a la muntanya, aprendre a aprendre. 

Un dia de qualsevol mes de juliol anava si fa, no fa de la següent manera:

- Nenes, vinga va que són les vuit, és hora de llevarse!
- Ostres que són vacances!
- Ni vacances, ni romanços. Baixeu a esmorzar que a les 10 heu d'estar a Can Mèlich, avui comencen les classes de natació, que no us en recordaveu?

Excitació sobtada. Peus a terra.Pijames fora. Dents netes, cul net, cara neta i a la cuina falta gent. Pa amb tomàquet i botifarra blanca per a la nenatrista, amb pernil dolç de Ca la Salvadora per sa germana un got de llet amb Cola-Cao i a córrer.

- Ja ho teniu tot ben preparat a la bossa? poseu-hi una samarreta neta per quan torneu per si us la mulleu. 
- Sí, mare. Ens hi portes en cotxe?
- No. No puc avui vaig molt de bòlit o sigui que ja podeu començar a tirar, que no venia la Susanna? Doncs aneu-hi juntes amb la Montsita i pel camí ja trobareu més gent. No baixeu de les aceres eh? I el tros de La Bonaigua a Can Mèlich alerta amb els cotxes que pugen i baixen que hi ha cada boig!
- Sí, mare. 
- Ah! A les dues us vull a casa, que a la taula i al llit...
- Al primer crit!

Rialles, nervis, excitació i cap al carrer. Trespassar la porta de fusta pintada de verd per fora amb aquell reixat negre que es veia a través del vidre. El jardí de pedretes de riu, rosers a banda i banda de l'entrada i el gran romaní fent cantonada. Un espai que es transitava sense ni parar-hi esment però que va anar formulant la memòria olfactiva, emocional d'aquell parell de nenes que contentes no qüestionaven gairebé res, vivien, segures de fer el que tocava i calia seguint les ordres de la mare, la mirada atenta del pare i sobretot gaudint d'aquell aire net d'un poble que com elles anava canviant més depressa del que haguessin volgut canviar.

Carrer avall fins a casa la iaia, d'allà carrer de l'Església el tram de les escales passar pel cau per davant de Ca l'Amigó, per la casa dels Caçadors travessar la plaça, Can cardona i pel costat de la plaça dels estudis Vells cap avall a agafar el carrer que era com una carretera ampla, baixada cap a Ca'n Mèlich. Tot plegat una mitja horeta de bona caminada que xerrant, jugant i aturant-se perquè la pilota s'havia escapat a l'altra banda, el pardal aquell just s'havia plantat a la branca més alta, o simplement la història que s'explicaven era tan interessant que es convertia en una hora el trajecte de mitja. 

A les piscines noves, a baix tot era net, blanc, senzill. Els vestidors i les piscines feien sempre olor de clor. L'aigua perfecta i els altres nens i nenes atabalats i excitats com elles. A l'entrenador el costava sempre que s'ordenessin, un cop aconseguit tothom a l'aigua a la part menys fons, on feien peu, de seguida agafats a la paret tocava anar fent moviment de peus mentre el cap entrava i sortia de l'aigua bufant fort per nas i boca expulsant l'aire, agafant-ne tant com podien en treure'l a fora. Després suro i a fer piscines amunt, piscines avall. Practicar el crawl i fer la granota, capbussar-se, aguantar fins tocar l'altra riba i finalment sortir de l'aigua amb la pell arrugada com una pansa, recuperar el tremp, canviar-se de trajo de bany i sant tornem-hi, ara a l'herba amb la pilota i el primer que la caçi a l'aigua fa la crida als altres.

Matins de juliol en remull, veient créixer els altres sabent-se sempre petits, eternament petits, fent amics nous, descobrint la força de les cames, dels braços, de la ment. 

- Fins demà!
- Fins demà!

I així quinze dies eterns que els rebien blancs com la llet i els deixaven fibrats i morens amb la gana oberta la de menjar i la de viure, de jugar fins al vespre al carrer, de plaça en plaça de casa en casa.

PER A BERENAR, MONIATOS!

     Les cinc. El timbre de sortida. Tothom a formar a fora de l'aula enganxats a la paret i esperar que passessin els de les classes dels grans, els de vuitè, setè, sisè. Ara els tocava a ells, a la classe de la Nenatrista, els de cinquè d'EGB. Una mena de nova educació amb els mateixos mestres i llibres gairebé iguals, coses de polítics del moment que es devien avorrir.

     Una jornada de cole, començava a les 8, quan la mare anava a l'habitació a dir allò : vinga noies aixequeu-vos que és tard!  Mai no era tardi sempre arribaven a temps, a les 9 calia estar assegut a la cadira que et toqués de l'aula destinada. I tant ella com sa germana hi eren. No faltaven gaire a classe, a casa ni la mare ni el pare estaven gaire per històries de mals de panxa o mals d'orella o marejos. havies de tenir febre de debó perquè es fés arribar una nota a l'escola i es truqués al dr. g

Gràcia que vingués a fer una revisió, extendre una recepta. Si no era sota aquestes severes circumstàncies fés fred o fés calor "a l'escola hi falta gent". El trajecte de casa a l'escola era quasi sempre el mateix, carrer Freixes, Bonavista avall direcció a la carretera, carrer de la Creu i finms arribar al carrer Montserrat i ja hi eren.

     Un cop davant el gran portal de ferro, el porter, en Jaraba vestit com un atgutzil antic, de blau marí, pantaló, jaqueta ben arrapada que el feia semblar una bombona de butà en versió marina, i gorra entre policia local i carter de pel·licula en blanc i negre, els anava cridant , saludant i ajudant a trobar la fila . A cinc minuts justos de les nou, tothom desfilava cap a l'aula corresponent. Els qui tenien colla miraven de pujar junts, els qui no eren hàbils fent amics caminaven sols, la nenatrista tenia amics i amigues però molts dies pujava sola enfrascada en algun llibre dels de prèstec de la biblioteca que ells mateixos - els alumnes - anaven ordenant i mantenint.

     Anar a escola li agradava. Era com viatjar a una terra estranya i coneguda alhora. plena de gent amiga que parlaven de formes molt diferents, els feien vestir amb uniforme, elles, les nenes amb unes bates blanques força horroroses amb dues butxaques al davant que sempre portava plenes de gomes d'esborrar i algun llapis sense punta. A vegades amagada una nota del Campre o un informe d'algun amic comú parlant de què havia dit o comentat o opinat en la reunió abans de futbol. Els dies a l'escola passaven lents, el temps s'aturava fins la una, els qui es quedaven a dinar anaven a jugar al pati. Ella era monitora al menjador, volia dir que enlloc d'anar-se'n al pati anava amb unes quantes més cap el gran menjador a parar les taules quadrades de fòrmica taronja i crema. A cada taula quatre cadires d'aquelles quadrades amb respatller quadrangular petit. una jerra d'aigua, de plàstic, a cada taula, quatre plats el joc sencer de cobert, gots de vidre d'aquells que si queien i es petaven formaven un sidral considerable i una panereta amb pa. un cop tot a punt formaven les files els més petits i elles els ajudaven a menjar.Els tallaven el bistec, els feien l'avió amb la sopa, miraven que els cigrons no anessin a parar a les grans butxaques de les bates. Hi havia un nano que anava tres o quatre cursos enrera, de l'edat de sa germana petita, tímid,amb ulleres prim i estirat com un espàrrec, amb cara de set-ciències, dels que ja veies que el tema físic, jugar a futbol, barallar-se i anar a empentes tot rient no era lo seu, aquell nano sempre seia sol, encara que hi haguessin tres nois més amb ell a la taula, ell era sol. La nenatrista de seguida se'n va adonar i mirava de ser-hi una mica més, si ella era a prop els altres no se'n reien ni li feien bromes pesades. Aquell noiet sensible al cap dels anys va esdevenir un dibuixant conegut. Un cop els menuts havien dinat, s'havien de netejar taules i tornar a parar pel segon torn, era el seu o sigui que paraven les taules per a tothom, deixaven a cadascuna el gran bol amb el que toqués per dinar i cadascú es servia. Ella compartia la taula més a tocar de la porta de sortida així si acabava depressa encara tenia temps per anar deu minuts al pati a sota les moreres jugar a tirar i matar o llegir en un racó lluny del sol.

     Les tardes de tardor, però, eren les que més li agradaven. En acabar l'escola sortien corrent malgrat els crits i la intenció de controlar la fila del senyor Jaraba.Un cop al carrer enfilaven carrer de la Creu amunt o avall depenent de la colla. Avall volia dir que s'aturarien al Parc del Parador, a ca la Pepi que era la més alta de totes, després parada a ca la Jones portalada de fusta , casa modernista, nom americà, era la companya més exòtica, pare marine i mare treballadora del Consulat ianqui, en aquells moments tota una història pel·liculera. Pujaven carrer de la Sala, a voltes hi trobava la bona gent de can Parera, si era l'avi segur que arribaria a casa amb un ramet de violetes acabades de collir o un parell de llimones . La pelu de l'Esperança. El Casino. La bodega. La carnisseria. la ont de la cantonada A la plaça Campreciós una colla se n'anava cap avall, direcció al cementiri i a ella li tocava remuntar el carrer Badó, el carrer on havia nascut i viscut quatre anys. Saludava al ferrer, als Quintana, l'altra pelu, la de la Sumsi, mirar quines sabates noves hi havia a l'espardenyaria passada la fabriqueta i més d'un cop entretenir-se amb la Lola i el Baldiri que li feien berenar a la cuineta de nans que tenien al replà de dalt, d'aquella casa impossible,que anava escales amunt , escales avall per a cada cambra. Si no berenava allà, seguia passant per cal Gafarot, la planxadora i els quatre esglaons que abraçaven la cantonada de l'esquerra quan Badó es confonia amb Bonavista. Creuar el carrer trobar-se nens i nenes alguns antics amics de les Escoles Núria que també tornaven cap a casa, abraçar la Montse si era al carrer i venia corrent a demanar-li una abraçada amb petó i somriure, de franc, de cor. Seguir per davant de casa l' Olga, els Carbonero, la casa tancada d'estiueig del Marcel i cap a casa a vegades es trobaven amb la Susana, o el jordi, el Toni o l'Àngels i quedaven per una estona més tard seguir jugant al carrer. Carrer de terra, encara. El gos de la mene lladrava, maleït Jamboree menjagats!

     La mare no hi era a les tardes, el centre de Planificació Familiar o les guàrdies a Sant Boi de practicant o una partera o dues, sempre la feien arribar a l'hora de preparar el sopar. El pare una setmana sí, una setmana no, perquè treballava fent torns i moltes tardes tampoc no es quedava a casa, anava a les carreres de galgs o a l'Ateneu fins a l'hora de sopar. Elles, la nenatrista i la seva germana, arribaven juntes o per separat, no els calia clau, entraven per la porta del darrera . eren temps sense por ni paranoies.

     Ah! les tardes dels primers freds d'hivern li agradava arribar i trobar-se la Maria, la valenciana, planxant o cosint, sempre les rebia amb un somriure franc darrera un davantal net i planxat que es posava per fer feines . I si no hi era la Maria, ni la mare, ni el pare el que hi havia de ben segur a la part baixa de la caldera de ferro colat de la calefacció eren uns moniatos a punt de solfa que devorarien amb fruició, el millor berenar del món. berenar amb gust de cendra i sucre , terra, pellofa caramelitzada i carn carbassa. El millor berenar del món. Simple i deliciós. Mai més n'ha tastat d'altres de tant bons. L'escalforeta i l'olor d'aquells tubercles cuits a poc a poc amb el carbó roent i sense flama es desfeien a la seva boca com la millor llaminadura. Tancava els ulls i veia l'avi cavant l'hort treien patates, la mare remenant el sofregit de l'arrós del diumenge, la tia Quimeta a la llar de foc d'Albons torrant castanyes. Tot com en un somni de conte antic dels que llegia, sola, arraulida a la saleta en qualsevol butaca barrejant l'olor del foc i la terra amb la flaire neta de la roba planxada. Moniatos. El cel.

MARIA OLIVERA. LA SENYORETA.

Anava carrer avall, es mirava a tots els aparadors mentre veia si havien canviat algun dels objectes. S'aturava sempre a dir hola a l'Amada, que molts cops era parada a la porta, vigilant qui anava i venia i la rebia sempre amb un petó i un somriure murri. Travessava carrer Monistrol, si veia a la senyora Parés entrava a la farmàcia perquè queien uns caramelets rodons de colorins i boníssims. Més avall l'estanc ple d'olors fabulosos de perfum a tabac a llibretes i tinta de bolígraf, d'estilogràfica, papers i cartolines, objectes de tocador i de despatx un cant a les petites coses que fan de la vida un lloc habitable. Passava per casa la tieta, olor d'oli de màquina i tallarines, el sabater , el garatge buit i la casa tancada bessona de la casa on finalment anava : casa la senyoreta Maria Olivera, la senyoreta, la mestra de piano.

Els primers anys havia de posar-se de puntetes per tocar el timbre, rodó, d'aquells encastats en una espiral de llautó. Tocava dues vegades i esperava veure a través del vidre creuat amb reixes romboidals que s'obrís la porta del rebedor gran al cancell petit d'entrada i aparegués la figura de la senyoreta. La Maria Olivera. una dona soltera, independent, amable i severa al mateix temps, que obria la porta amb aquelles mans de dits llargs i sublims, tot ossos treballats de fer arpegis sense fi, cada dia. La seva gimnàstica. S'obria la porta de vidres de colors inerior, apareixia ella, somreia mentre allargava la ma fins a la porta gran de fusta massissa. L'obria i somreia:

- Hola , véns d'hora avui, passa passa que ens mirarem els deures que et vaig posar dimarts.

La nenatrista aleshores entrava traspassant el cancell, d'allà al rebedor on hi havia una màquina bonica de fusta, un "musiquero" de fusta treballada en els anys de joventut de la senyoreta, un armari modernista i un mirall amb espai al davant per plantes també modernista.

Entraven a l'habitació on hi havia el piano i un sofaret de ratlles verdes clares i negres situat sota la finestra, contra la paret on seien els alumnes, com ella. El piano estava obert , un llibre ple d'arpegis col·locat just per quan acabessin de repassar si els deures de solfeig estaven bé. Hauria de cantar les notes en la mesura que tocava si eren blanques o corxeres o negres o fuses o semifuses. Li agradava allò de traduïr en rodonetes damunt el pentagrama, (una franja de cinc ratlles on col·locar els puntets, que eren les notes) la melodia que acabava tocant al piano o cantant tan afinada com podia.

La casa de la senyoreta Maria era una casa de sostres altíssims, els colors de les parets eren antics, colors crema fossin verds penicilina o salmó o grocs o blaus, com els de la gran sala amb la llar de foc de pedra, sempre apagada. Feia olor de colònia de dona soltera, colònia de "lavanda" o sigui espígol o de 1916, la colònia per antonomasia, la que es regalava quan es volia agraïr alguna feta en senyal de respecte i gust pel plaer eteri de la bona olor. Una cuina petita , un passadís llarguíssim que desembocava a la gran sala menjador, sala d'estar que a l'hivern tenia les persianes mallorquines exteriors obertes per gaudir al màxim de la llum i el sol i a l'estiu tot era ben tancat per que la fresca no fugís. Una porta que donava a unes escales de pedra que baixaven al jardí, un jardí molt anglès amb arbres i arbustos, un llessamí,una glicina que s'entortolligava a les reixes de ferro de la paret que donava al carrer de la Creu,  un llimoner, menta als racons un safareig de pedra també just sota l'escala i abans de l'entrada del petit espai subterrani on hi desava els atuells per mantenir el jardi, rentar quatre peces de roba fina i els testos de recanvi per a cada temporada. Una petita tauleta rodona amb cintes al damunt i dues cadires de ferro d'aquelles de pinça per seure a fer un cafè a mitja tarda o llegir. Un jardinet a mida de senyoreta Maria.

- Do, re, mi fa, sol la si do si la sol fa mi re do. Do 
- Tornem-hi, cal repetir. A veure aquesta ma esquerra, els dits han d'anar una mica més lleugers, no no aixequis la "muñeca" el braç recte del colze a la punta del dit, l'esquena, enrera, contra la cadira. Mira canviem seu al tamboret sense respatller et tocarà posar-te ben recte per mantenir la postura.

Així, fent arpegis, repetint partitures cantant entonant el do amb falset quan s'arribava a dalt, escoltant el tic-tac del metrònom mirant de no perdre ni la compostura, ni la nota, ni el tempo. molt important el tempo. Després, molts anys després aquelles lliçons de piano on tant important era posar els dits correctament damunt les tecles com fer anar els peus per silenciar o no unes notes, seguir amb els ulls la partitura traduint el dibuix en so exacte li servirien per a fer activitats amb la canalla a la sorra, a les piscines dels grans hotels de mallorca i fins i tot per a decidir quin poema descartava dels deu que havia escrit en una tarda. El que s'encallava en el ritme, fora!

A lanenatrista que ho semblava però no ho era aquelles anades i vingudes a ca la senyoreta Maria li van obrir un món imaginari que l'ha acompanyada sempre. Amb la senyoreta Maria van anar de concert, al palau de la Música i a l'Ateneu, amb la mare i amb la seva germana. De gran, quan la nenatrista va deixar de tocar el piano, va abandonar les clases de música però no pas l'amor per ella, anar a casa la Maria Olivera - ja es tutejaven - era un dels grans plaers intelectuals.

Hores i hores parlant de llibres, de programes de la televisió, dels nebots, dels noviets, del perquè mai no s'havia casat. tenia tota una teoria ben trabada: Senzillament li feia por haver de parir fills i va decidir que el millor remei per més pretendents que tingués - que en va tenir i algun li feia peça - era abstenir-se de tenir relacions i així va fer una vida independent gràcies a saber tocar el piano.

El piano era el seu fidel company, se l'estimava, més que cap altra cosa al món. la música era la seva gran passió, tocava La Cumparsita com no he sentit fer-ho ni al platense més de Boca, feia que La Santa espina desbordés de les tecles i t'anés als peus obligant-te a puntejar, Mozart brillava i Chopin era sublim en els dits de la Maria Olivera. La senyoreta Maria. la que comprava els cigrons de q00 grams en 100 grmas o el pernil dolç, dues llesquetes i prou. La que venia a casa a dinar i es feia un cafè amb bombó amb la mare. La que reia de tot sense vergonya tot i semblar envarada als ulls dels estranys. La de la bata fina d'estar per casa i l'orella atenta a tots els relats adolescents que mai no l'escandalitzaven.

La filla del de la Caixa. La que havia estat de la Sección femenina del poble un cop instal·lats els que devia creure's seus, per classe. Amb els anys, la senyoreta Maria, feia gala de catalana i catalanista, Sempre va tenir un tracte exquisit amb la gent que va cuidar-la fins el dia que va decidir plegar d'aquest món i com una seva melodia va abandonar aquell cosset llarg i prim sense fer gaire soroll, un sospir ben entonat. I fuga.

La nenatrista la recorda sempre en una sessió de cinema que van fer plegades on després d'acabada la pel·licula van quedar-se a tornar-la veure i si l'haguessin repetit tres cops, allà que s'haguessin quedat. O al teatre veient i disfrutant del Mikado. O quan tocava per les classes de ballet on la nenatrista, adolescent i jove feia de professora i la senyoreta Maria els posava les melodies justes als pliés i als grands jetées.

Maria Olivera. Devota del seu germà Pepe, dels seus nebots banquers, dels de Luxemburg i dels de Paris. Que Txaicovski segueixi acompanyant les seves llunes i Bach els capvespres. El teclat de qualsevol piano per a la nenatrista sempre du el nom inscrit de la senyoreta Maria, la Maria Olivera.