Un altre dia clar. Feia caloreta, les finestres de l'habitació i el menjador estaven obertes de bat a bat, la tia acabava de fregar la casa i s'havia d'eixugar el terra depressa, sota aquella mena de plàstic fort amb dibuixos com de jersei antic, hi havia fusta, fusta de roure o de castanyer.
Els castanyers eren els arbres més abundants a la vil·la, eren frondosos, enormes els havien plantat deien els uns a l'època de Ricard Cor de Lleó. D'altres deien que eren de l'epoca de Napoleó, fossin de quan fossin feien ombra al passeig, a sota el castell i a molts dels carrers tranquils d'aquell poble.
- Ja heu pujat la llet i el formatge?
- No és a baix encara, el vas a recollir que el posarem a la nevera?
No s'ho va fer dir dues vegades, es va posar al damunt el pijama la bata de color blau cel, sabatilles estalonades i de dos bots per l'escala va ser al "couloir" davant la taula que tant la va intrigar el dia que va arribar. Al damunt hi havia una plàtera amb dues peces de formatge blanc i la bossa de la llet. Les hi deixaven cada matí d'un mas del poble que repartia de tot el que produïen, tot ben fresc. El formatge blanc a ella li encantava amb una mica de sucre per damunt a l'hora de berenar. La llet, que ella no podia sofrir calenta perquè trobava que feia una mena de pudor dolça que li feien venir basques, allà se la bevia amb xocolata cada matí perquè el tio ja li havia anat a buscar croissant dels bons. Allò eren esmorzars.
Un cop a dalt la Teresa va desar les seves agulles i les tisores, va fer lloc per les estovalles de quadres blancs i vermells i van esmorzar tots quatre. La tia i la teresa un bol gran de llet amb molt de cafè, el tio cafè sol i ella llet amb xocolata i croissant. Ja estava preparada per a la següent lliço de francès que arribaria en forma de Philippe, el nebot de la Sylvie que era un xic més petit que elles i venia cada dia a jugar, com que era francès només parlava francès i com que era més petit a ella no li feia vergonya d'equivocar-se i ell la corregia i li explicava com eren les noves paraules. Així va anar agafant confiança en una llengua nova, que no pas llunyana ni estranya i en molt poc temps ja parlaven francés amb tots els de la família.
- Salut la famille! - en Philippe acabava d'entrar per la porta amb aquell posat de setciències despistat que tenia. Era un nen esprimatxat, molt blanc de pell amb una boca gran i uns ullets petits que obria molt com per no perdre's res del que passava al seu voltant.
- Salut Philippe! As-tu déjeuné?
- Oui, oui, merci madame Puente! Tiens je te porte ce cahier pour écrire
Li va dir qixò mentre allargava la ma on duia una llibreta de color blau i una caixa de colors.
- Oh! comment dis tu llibreta? - va dir-li ella assenyalant la llibreta, un mot desconegut en francès
- Cahier, le cahier, tu veux que je te l'écris?
- Oui s'il te plait!
- Allez, allez vous en au grénier, au fond de ta chambre comme çà nous pourrons travailler et vous bavarder sans honte!
La Teresa els feia fora del menjador-sala-cosidor-sala d'estar-habitació de matrimoni , necessitaven la taula per tallar roba i guixar amb els guixos plans de color blau cel i violeta, els secs per embastar faldilles, pantalons, vestits de núvia. feien una feinada aquelles dues dones en silenci cada dia , hores i hores a la taula, a la màquina, a l'emprovador. Ella al vespre recollia les agulles que s'havien perdut entre les escletxes del terra o a la gran taula amb un imant. Aquella feina li agradava molt de fer-la just abans de parar taula per sopar.
En Philippe i ella van desaparèixer amb la libreta/cahier, els colors i les rialles. Li agradava com aquell nen l'ajudava a entendre's amb francès. A les tardes quan la Sylvie tornava de les classes que encara feia a l'institut de Saint Junien anaven a passejar-se pel poble i ella mirava d'entendre-la, cada dia semblava que l'orella se li acostumava més, la llengua ja no se li entortolligava tant quan feia una frase sencera i engolava la veu per dintre el nas quasi com una francesa.
Les hores passaven molt depressa allà al grénier de cals Navàs-Puenté - com deien els Dijoux -, que no era res més que una mena d'habitació de mals endreços on hi hi havia de tot: gàbies d'ocells, corretges del gos que havien tingut a la casa feia molts anys, taulons, robes velles, cistells foradats, cistells més nous, algun fet pel Ton-ton que era un manetes, les aixades per treballar a l'hort, cassoles boturudes, diaris plens de pols. Però el millor de tot d'aquella petita cambra era una finestra rodona amb unes persianes trencades que deixaven veure tot el que passava a la cort i el carrer sense ser vistos. Amb en Philippe s'hi passaven matins sencers només badant. Després ell li escrivia en aquella llibreta els noms de les coses, eren els deures pel dia següent que repassaven llistes.
Què important que és saber el nom exacte de cada cosa a la vida. Grénier, cahier,chataigne,ami, pôt.
dissabte, 31 d’octubre del 2015
divendres, 30 d’octubre del 2015
Poema 27 . D' Estat d'exili.
Cafè de la Plaça
Ai! El Cafè de la Plaça,
el mercat i la barca!
Ai! Les monges i el diable
l’infern i l’amenaça!
Ai! Aquell músic boig
penjat per no delatar l’altre!
Ai! Aquell cotxàs negre
enfilant les Alberes,
cap a França.
La Kérmèse, la Tout-saints, la Mercè,
la Bûche de Noël, el cuixot i els torrons
les postres del cap d’any.
Tot junt teixí el sudari
que ara us fon.
Sí, restareu a França.
El cor partit,
apedaçat pels anys.
Mai un mot de venjança,
tots els relats
amarats de recança.
L’exili català dels qui partien
sense diners, ni càrrec, ni prebendes,
va ser un marxar per sempre,
baixant l’abisme
amb dignitat pregona.
L’exili era per ells el viure
amotllant-se als costums,
servant els mots i el riure.
La mirada profunda.
Darrera, un lleu somriure.
Si la decepció de la derrota negra
solcà mai aquelles vides fermes.
No la feren palesa,
visqueren plenament.
De grat per força.
Tonton, Tatà, Teresa,
Ramon, avi Navàs
aquí avui us convoco
per dir ben alt i clar:
Vosaltres no vau perdre!
Ai! El Cafè de la Plaça,
el mercat i la barca!
Ai! Les monges i el diable
l’infern i l’amenaça!
Ai! Aquell músic boig
penjat per no delatar l’altre!
Ai! Aquell cotxàs negre
enfilant les Alberes,
cap a França.
La Kérmèse, la Tout-saints, la Mercè,
la Bûche de Noël, el cuixot i els torrons
les postres del cap d’any.
Tot junt teixí el sudari
que ara us fon.
Sí, restareu a França.
El cor partit,
apedaçat pels anys.
Mai un mot de venjança,
tots els relats
amarats de recança.
L’exili català dels qui partien
sense diners, ni càrrec, ni prebendes,
va ser un marxar per sempre,
baixant l’abisme
amb dignitat pregona.
L’exili era per ells el viure
amotllant-se als costums,
servant els mots i el riure.
La mirada profunda.
Darrera, un lleu somriure.
Si la decepció de la derrota negra
solcà mai aquelles vides fermes.
No la feren palesa,
visqueren plenament.
De grat per força.
Tonton, Tatà, Teresa,
Ramon, avi Navàs
aquí avui us convoco
per dir ben alt i clar:
Vosaltres no vau perdre!
dijous, 29 d’octubre del 2015
Chez tata et ton-ton. Per fi a casa.
Un llarg camí en taxi des de Limoges fins a Rochechouart per unes carreteres fetes enmig de boscos verds amb molts arbres. Travessaren un riu per un lloc que es deia Saint Junien amb una catedral amb la paret arrepenjada a la llera, un pont de pedra antiga de carreus quadrats perfectes. Després una pujada i baixada tot seguit anar fent curves, més baixades i pujades i per fi un cartell que deia Rochechouart, ja hi eren. Van entrar per una carretera més petita hi havia cases grans unes que semblaven de pagès però amb els teulats més verticals que els de les masies catalanes i amb teules planes i negres, al cap d'uns dies va saber que eren així perquè a l'hivern allà hi nevava molt. Li agradava aquell lloc era com que hi haguçes esta abans. Devia ser que estar entre la tia i la Leontine la feia sentir com un pollet sota la lloca, acomboiada i feliç.
- Ja hi som!
- Aquí viviu?
Havien entrat a una mena de pati de terra en una mena de cort d'una casa que feia forma de ferradura, enoooorme, allà vivien? Però si només eren dos.
- Bonjour petite! Çà va?
- Bonjour madame, oui! - va respondre amb el francès que sabia, si li preguntaven res més faria llufa, no sabia dir res més. Era la madame Dijoux, la veïna. Ara ho entenia millor, allò no era una casa eren unes cases enganxades i cada tros tenia una família, a baix de cara a la cort hi vivien els Dijoux.
- Sylvie n'est pas là, demain viendra te voir, tu dois être fatiguée, n'est-ce-pas ma pouce?
Ara sí que l'havien vessada...què li deia aquella dona que li somreia i s'acostava per fer-li dos petons, no tres n'hi va fer i darrera seu un senyor que devia ser el Monsieur Dijoux tres més. Caram aquells francesos! No s'estaven de res! Si que eren petoners!!!
-La senyora Dijoux diu que la Sylvie et vindrà a veure demà que encara no ha arribat, i que si estàs cansada... - la tia li va traduïr i es va posar a donar explicacions en francès dolç, com ella era. El Ton-ton va baixar les maletes i va pagar el taxista. En Ramon va ajudar la Leontine i anava al davant obrint les portes, van entrar per una porta de fusta vella, grisa de tant de temps com tenia, allà una taula amb una lletera de metall i una palangana blanca també de metall. per a què ho devien fer servir?
L'escala era de fusta negra, les parets blaves de blauet fosc amb ratllades, era tot molt vellet, molt antic amb una olor ben particular barreja de pols, humitat i cafè. Sí, cafè, perquè a casa dels tios es bevia moooolt cafè. La tia i la Teresa treballaven cosint per a tot el poble i s'havien de quedar molts dies fins molt tard a la nit i la cafetera anava tot el dia. Un cop a dalt l'escala encara seguia cap al teulat? Ja hi aniria, aquella casa prometia sorpreses, misteris, aventura.
- Apa vés a l'habitació i obre't la teva maleta després ho posarem tot alloc però obre-la que respiri.
- Quina habitació?
- La porta de l'esquerra al fons, hi ha dos llits , hi dormiràs amb la Teresa.
Una habitació grandiosa, tenia dues finestres al carrer, el terra feia baixada, estava boturut i els llits vestien uns cobrellits de color vermell, eren llits de tres pams més grans que els petits i no encara com un de matrimoni va fer un bot i s'hi instal.là, més aviat hi va quedar enterrada perquè el matelàs era flonjo, flonjo . Definitivament França li agradava. Com devia ser la França de l'Enric?
- Què, que no vols sopar?
- Apa vine que pararem la taula - era la Teresa que li ho deia. La Teresa era la germana de la tia, més alta, més prima amb un nas ganxut i ulls d'ocell de presa, duia els cabells rinxolats de color groc tenyit i els llavis pintats de vermell com les ungles. Anava ben conjuntada, era la petita dels germans. La nenatrista no sabia si lli agradava o no la Teresa, la sentia freda i antipàtica encara que es fés la simpatica. no li agradava com havia rebut al Ton-ton carregat com anava amb les maletes. No el va i saludar com si li fés nosa, i el tio Antònio era el seu tio avi preferit, poca broma!
El menjador també era molt gran hi havia una llar de foc que no es feia servir, dos armaris a la paret tant alts com la paret, el terra també anava de gairell, una taula rodona molt gran on hi cabien més de vuit persones sense haver-la d'obrir. un trinxant i un llit darrera la prta, el dels tios, ells dormien allà, donant al menjador hi havia la cuina que era petitona amb una gran finestra al carrer, sostres alts, cap armari tot eren forats amb robes que feien de cortines. Ah! hi tenien una mena de caixò llarg on hi guardaven el pa, les "baguettes" ho va descobrir l'endemà al matí que va anar a comprar amb el tio.
Van sopar, van riure, van explicar les vacances a casa , ella s'ho va acabart tot el que més li va agradar és que quan van acabar la spa de verdures i el tall de carn van posar un plat ple de formatges molt gran. Boníssims! En Ramon i la Leontine van tornar a casa acompanyats pel tio, ella, la tia i la teresa després d'endreçar tota la roba Definitivament, França li feia el pes.
- Ja hi som!
- Aquí viviu?
Havien entrat a una mena de pati de terra en una mena de cort d'una casa que feia forma de ferradura, enoooorme, allà vivien? Però si només eren dos.
- Bonjour petite! Çà va?
- Bonjour madame, oui! - va respondre amb el francès que sabia, si li preguntaven res més faria llufa, no sabia dir res més. Era la madame Dijoux, la veïna. Ara ho entenia millor, allò no era una casa eren unes cases enganxades i cada tros tenia una família, a baix de cara a la cort hi vivien els Dijoux.
- Sylvie n'est pas là, demain viendra te voir, tu dois être fatiguée, n'est-ce-pas ma pouce?
Ara sí que l'havien vessada...què li deia aquella dona que li somreia i s'acostava per fer-li dos petons, no tres n'hi va fer i darrera seu un senyor que devia ser el Monsieur Dijoux tres més. Caram aquells francesos! No s'estaven de res! Si que eren petoners!!!
-La senyora Dijoux diu que la Sylvie et vindrà a veure demà que encara no ha arribat, i que si estàs cansada... - la tia li va traduïr i es va posar a donar explicacions en francès dolç, com ella era. El Ton-ton va baixar les maletes i va pagar el taxista. En Ramon va ajudar la Leontine i anava al davant obrint les portes, van entrar per una porta de fusta vella, grisa de tant de temps com tenia, allà una taula amb una lletera de metall i una palangana blanca també de metall. per a què ho devien fer servir?
L'escala era de fusta negra, les parets blaves de blauet fosc amb ratllades, era tot molt vellet, molt antic amb una olor ben particular barreja de pols, humitat i cafè. Sí, cafè, perquè a casa dels tios es bevia moooolt cafè. La tia i la Teresa treballaven cosint per a tot el poble i s'havien de quedar molts dies fins molt tard a la nit i la cafetera anava tot el dia. Un cop a dalt l'escala encara seguia cap al teulat? Ja hi aniria, aquella casa prometia sorpreses, misteris, aventura.
- Apa vés a l'habitació i obre't la teva maleta després ho posarem tot alloc però obre-la que respiri.
- Quina habitació?
- La porta de l'esquerra al fons, hi ha dos llits , hi dormiràs amb la Teresa.
Una habitació grandiosa, tenia dues finestres al carrer, el terra feia baixada, estava boturut i els llits vestien uns cobrellits de color vermell, eren llits de tres pams més grans que els petits i no encara com un de matrimoni va fer un bot i s'hi instal.là, més aviat hi va quedar enterrada perquè el matelàs era flonjo, flonjo . Definitivament França li agradava. Com devia ser la França de l'Enric?
- Què, que no vols sopar?
- Apa vine que pararem la taula - era la Teresa que li ho deia. La Teresa era la germana de la tia, més alta, més prima amb un nas ganxut i ulls d'ocell de presa, duia els cabells rinxolats de color groc tenyit i els llavis pintats de vermell com les ungles. Anava ben conjuntada, era la petita dels germans. La nenatrista no sabia si lli agradava o no la Teresa, la sentia freda i antipàtica encara que es fés la simpatica. no li agradava com havia rebut al Ton-ton carregat com anava amb les maletes. No el va i saludar com si li fés nosa, i el tio Antònio era el seu tio avi preferit, poca broma!
El menjador també era molt gran hi havia una llar de foc que no es feia servir, dos armaris a la paret tant alts com la paret, el terra també anava de gairell, una taula rodona molt gran on hi cabien més de vuit persones sense haver-la d'obrir. un trinxant i un llit darrera la prta, el dels tios, ells dormien allà, donant al menjador hi havia la cuina que era petitona amb una gran finestra al carrer, sostres alts, cap armari tot eren forats amb robes que feien de cortines. Ah! hi tenien una mena de caixò llarg on hi guardaven el pa, les "baguettes" ho va descobrir l'endemà al matí que va anar a comprar amb el tio.
Van sopar, van riure, van explicar les vacances a casa , ella s'ho va acabart tot el que més li va agradar és que quan van acabar la spa de verdures i el tall de carn van posar un plat ple de formatges molt gran. Boníssims! En Ramon i la Leontine van tornar a casa acompanyats pel tio, ella, la tia i la teresa després d'endreçar tota la roba Definitivament, França li feia el pes.
dimecres, 28 d’octubre del 2015
Trac-trac-trac-trac-trac fins a Limoges
Dormia profundament. Somniava. El mar era molt molt blau i tranquil, les onades llepaven la sorra sense fer fressa i retornaven enrera amb suavitat. Collia carculles, cargolins,vidres de colors desgastats quan de cop va sentir com la cridaven...
- Nena, nena, au va desperta que ja estem arribant.
La veu suau de la tia va despertar-la , de cop va desaparéixer el mar, la sorra, l'aigua i davant els seus ulls va apareixer una estació de tren gran, molt gran amb unes columnes de ferro. El tren anava entrant a poc a poc, frenava.
- Ja som a Rochechouart?
- Ui no! Som a Limoges, la capital. En Ramon i la Leontine ens esperen, que te'n recordes?
- Sí que me'n recordo de quan ens vam veure a Castelló l'any passat, oi que era a Castelló?
- Bona memòria. Apa agafa el jersei que encara que sigui estiu aquí fa fresca al vespre.
El tio acabava de baixar les maletes. Era un home afable, amb una cara molt particular , ulls grans envoltats d'arrugues que li feien de cercle com unes ulleres, un nas ganxut que se li avançava a les idees, llavis prims que sempre o quasi sempre pipaven un cigarret de tabac negre, grans orelles. les seves mans també eren grans amb els dits llargs com els del pare o l'altre tiet Antònio, eren dits que sabien treballar el cuir, era un bon artesà el tio. Cosia sabates a la fàbrica més gran del poble. Abans d'anar a França havia estat xofer d'autobusos i més tard al servei del partit, del PSU pel senyor Comorera, amb ell va passar la ratlla quan va acabar la guerra. Al tren no va fumar , sortia al passadís i ella el va seguir com havia fet anys enrera amb l'avi.
Li agradaven els trens. Li agradava el ritme del viatge dalt dels vagons. Veure la gent que puja i baixa a diferents estacions que fa un tros de viatge i desapareix per sempre. N'hi ha que comparteixen el que porten ales bosses per menjar, n'hi ha que conviden a jugar a les cartes, a dòmino fins i tot a daus. D'altres que són seriosos o tímids o fins i tot antipàtics que ni saluden o seuen al lloc que els toca per nombre i callen tota l'estona, com si fossin estàtues. Per què deuen viajar? N'hi ha de xerrarires, de pesats, de simpàtics, de grans i petits. Viatjar en tren li agradava, molt.
- Apa va, cap a la dreta que el tren ha de seguir.
- Ah sí? però que no acaba aquí el viatge?
- Per a nosaltres sí però el tren va fins a París!
- París!
- Sí París, aprèn francès aquest estiu i podràs anar a paris quan vulguis, sola i tot - va dir-li la tia -dedicant-li un d'aquells somriure murris que li escalfaven el cor.
Paris. La capital de França, això ho havia après al cole, se'n van fer un tip de recitar la llista de les capitals de tots els països del món. Com seria la ciutat on havia anat l'Enric? Com era Limoges?
- Hola noia!
En Ramon acabava d'agafar-la i l'abraçava, era un home alt, amb els cabells blancs i rinxolats, ulls clars i pell molt blanca, el gest adust, la veu empastada, somreia.
- Bonjour petite! Que je suis contente de te voir ici! Tiens un bonbon de chocolat, tu les aimes?
La Leontine, era una dona estranya, com una nena gran. Semblava una nina d'aquelles dels temps de les àvies. Cabells castanys ben pentinats amb rínxols, ulls molt blaus i rodons darrera unes ulleres de pasta marrons que feien que semblessin més grans del que eren. Mans fines , ampla de cintura, sabates ben tancades amb cordons per no ensopegar i mitges d'aquelles ben tupides. Li allargava un caramel de xocolata.
Junts van començar a pujar per les escales de ferro colat al primer pis, allà es va obrir davant la mirada astorada de la nenatrista una sala enorme plena de gent anant amunt i avall, olor de croissant i cafès d'un petit restaurant. A l'estació de França no n'hi havia de restaurants com aquest. I al bellmig un gran rellotge. No entenia res, parlaven en francès, donaven les hores i les sortides i arribades de trens que venien de tot arreu.
- Senyoreta aprofita avui perquè a partir de demà passarem a parlar-te en francès, entesos?
En Ramon va dir-li això, mentre la tia se la mirava somrient amb els ulls i en ton-ton, que era com li diria al tio Antonio al cap dels dies, caminava tot davant carretejant les maletes. La Leontine agafada de bracet al Ramon i li donava a ella la ma que li quedava lliure, l'altra ma anava agafada a la de la tia.
- I la Teresa?
- A casa que ja t'espera!
- I la Sylvie també! Ja veuràs que us fareu amigues de seguida, t'espera per que li ensenyis castellà, en sabràs d'ensenyar-li?
- I tant!
- Doncs ella t'ensenyarà francès
Amb aquesta frase va tranquilitzar-se. Potser no seria dificil això d'aprendre francès bé. Bombom és caramel, bonsoir bona nit, bonjour bon dia madame senyora, cafè au lait cafè amb llet i amb Cola-Cao com es deu dir? Lait au chocolat! Fet en tres dies li tindria el eu al coll.
Va pujar al taxi que els esperava, un cotxàs blanc molt gran, a barcelona no n'havia vist cap d'aquells, el taxista li va dir alguna cosa que devia ser simpàtica però que no va entendre, es va arraulir entre la tia i la Leontine, el Ton-ton i en Ramon van anar al costat del taxista, sí a davant hi havia lloc per tres.
Li agradava França. Sí. Cap a Rochechouart. No m'enyoraré gens fou el seu primer pensament en arrancar el cotxe.
- Nena, nena, au va desperta que ja estem arribant.
La veu suau de la tia va despertar-la , de cop va desaparéixer el mar, la sorra, l'aigua i davant els seus ulls va apareixer una estació de tren gran, molt gran amb unes columnes de ferro. El tren anava entrant a poc a poc, frenava.
- Ja som a Rochechouart?
- Ui no! Som a Limoges, la capital. En Ramon i la Leontine ens esperen, que te'n recordes?
- Sí que me'n recordo de quan ens vam veure a Castelló l'any passat, oi que era a Castelló?
- Bona memòria. Apa agafa el jersei que encara que sigui estiu aquí fa fresca al vespre.
El tio acabava de baixar les maletes. Era un home afable, amb una cara molt particular , ulls grans envoltats d'arrugues que li feien de cercle com unes ulleres, un nas ganxut que se li avançava a les idees, llavis prims que sempre o quasi sempre pipaven un cigarret de tabac negre, grans orelles. les seves mans també eren grans amb els dits llargs com els del pare o l'altre tiet Antònio, eren dits que sabien treballar el cuir, era un bon artesà el tio. Cosia sabates a la fàbrica més gran del poble. Abans d'anar a França havia estat xofer d'autobusos i més tard al servei del partit, del PSU pel senyor Comorera, amb ell va passar la ratlla quan va acabar la guerra. Al tren no va fumar , sortia al passadís i ella el va seguir com havia fet anys enrera amb l'avi.
Li agradaven els trens. Li agradava el ritme del viatge dalt dels vagons. Veure la gent que puja i baixa a diferents estacions que fa un tros de viatge i desapareix per sempre. N'hi ha que comparteixen el que porten ales bosses per menjar, n'hi ha que conviden a jugar a les cartes, a dòmino fins i tot a daus. D'altres que són seriosos o tímids o fins i tot antipàtics que ni saluden o seuen al lloc que els toca per nombre i callen tota l'estona, com si fossin estàtues. Per què deuen viajar? N'hi ha de xerrarires, de pesats, de simpàtics, de grans i petits. Viatjar en tren li agradava, molt.
- Apa va, cap a la dreta que el tren ha de seguir.
- Ah sí? però que no acaba aquí el viatge?
- Per a nosaltres sí però el tren va fins a París!
- París!
- Sí París, aprèn francès aquest estiu i podràs anar a paris quan vulguis, sola i tot - va dir-li la tia -dedicant-li un d'aquells somriure murris que li escalfaven el cor.
Paris. La capital de França, això ho havia après al cole, se'n van fer un tip de recitar la llista de les capitals de tots els països del món. Com seria la ciutat on havia anat l'Enric? Com era Limoges?
- Hola noia!
En Ramon acabava d'agafar-la i l'abraçava, era un home alt, amb els cabells blancs i rinxolats, ulls clars i pell molt blanca, el gest adust, la veu empastada, somreia.
- Bonjour petite! Que je suis contente de te voir ici! Tiens un bonbon de chocolat, tu les aimes?
La Leontine, era una dona estranya, com una nena gran. Semblava una nina d'aquelles dels temps de les àvies. Cabells castanys ben pentinats amb rínxols, ulls molt blaus i rodons darrera unes ulleres de pasta marrons que feien que semblessin més grans del que eren. Mans fines , ampla de cintura, sabates ben tancades amb cordons per no ensopegar i mitges d'aquelles ben tupides. Li allargava un caramel de xocolata.
Junts van començar a pujar per les escales de ferro colat al primer pis, allà es va obrir davant la mirada astorada de la nenatrista una sala enorme plena de gent anant amunt i avall, olor de croissant i cafès d'un petit restaurant. A l'estació de França no n'hi havia de restaurants com aquest. I al bellmig un gran rellotge. No entenia res, parlaven en francès, donaven les hores i les sortides i arribades de trens que venien de tot arreu.
- Senyoreta aprofita avui perquè a partir de demà passarem a parlar-te en francès, entesos?
En Ramon va dir-li això, mentre la tia se la mirava somrient amb els ulls i en ton-ton, que era com li diria al tio Antonio al cap dels dies, caminava tot davant carretejant les maletes. La Leontine agafada de bracet al Ramon i li donava a ella la ma que li quedava lliure, l'altra ma anava agafada a la de la tia.
- I la Teresa?
- A casa que ja t'espera!
- I la Sylvie també! Ja veuràs que us fareu amigues de seguida, t'espera per que li ensenyis castellà, en sabràs d'ensenyar-li?
- I tant!
- Doncs ella t'ensenyarà francès
Amb aquesta frase va tranquilitzar-se. Potser no seria dificil això d'aprendre francès bé. Bombom és caramel, bonsoir bona nit, bonjour bon dia madame senyora, cafè au lait cafè amb llet i amb Cola-Cao com es deu dir? Lait au chocolat! Fet en tres dies li tindria el eu al coll.
Va pujar al taxi que els esperava, un cotxàs blanc molt gran, a barcelona no n'havia vist cap d'aquells, el taxista li va dir alguna cosa que devia ser simpàtica però que no va entendre, es va arraulir entre la tia i la Leontine, el Ton-ton i en Ramon van anar al costat del taxista, sí a davant hi havia lloc per tres.
Li agradava França. Sí. Cap a Rochechouart. No m'enyoraré gens fou el seu primer pensament en arrancar el cotxe.
dilluns, 26 d’octubre del 2015
Cap a Rochechouart cor del llemosí.
Quin dia, quin tràfec, quina atabalamenta. Des que va sonar el despertador, que a casa no parava ningú, la mare fent cafeteres, el pare va anar a buscar ell les ensaïmades per aquell darrer esmorzar, van comparèixer tots els del carrer Bonavista - encara José Antonio - la tia havia parat la taula i hi va afegir tasses, no tan boniques com les de Llemotges, però igual de bones per a fer el cafè abans d'anar-se'n amb la nenatrista cap a l'estació.
- Saps, tu no te'n vagi que jo tornaré de seguida i et podré explicar com és tot allò. Tu no hi havies anat mai m'ha dit la iaia, com és que mai volies anar a segons quins pobles?
Era al llimoner, al costat del galliner, al pati del darrera amb molles de pa del dia abans, mirant de donar-les a un pitroig que saltironejava sense por al seu davant.
- Neeena! Que és per avui vinga entra a esmorzar, què fas al llimoner? - la mare ja frisava
- Res
-Parlava amb el pitroig - a la Maria li va faltar temps per esbombar-ho, quina pelma!
- ¿Con quien hablabas? - la iaia que no creia en els conills invisibles ara li preguntava pel pitroig que era l'avi, realment això de la família quan es trobaven tots plegats era una mica desordenat i pesat de viure.
- Con nadie yaya, cosas mías.
- Bueno, bueno si es un secreto, nada ya me lo contarás a la vuelta. Esta cría sigue con sus fantasías.
- Amb el pitroig del llimoner parlava... - La Maria va badar boca mig segon, el temps de topar-se amb la mirada de la nenatrista que més aviat semblava la nena de l'exorcista d'empipada que estava.
- Tu calla! - va fer-li una mirada travesant-li el cervell, què s'havia cregut aquell napbuf, ningú li demanava que anés a esbombar els secrets
- Però jo no us vaig dir que era un secret? Si ho expliqueu als grans l'avi no vindrà més
- Si és un ocell...
- No, és un ocell àngel que porta l'avi i ens cuida i ens vigila i per això li explicava que avui me'n vaig a França.
- Que volarà amb tu? Que té bitllet? - Ara era en Miquel que semblava caure de la figuera qui tenia idees memorables.
- No, es queda aquí, al llimoner, vosaltres el cuidareu, si?
- Si si jo cada dia li portaré les molles havent dinat sense que la mare em vegi... - Fantàstic ara sí, havien entrat en el món de la màgia i l'invisible. S'hi ha de creure per veure.
Esmorzar. Maletes a punt. Tothom petonejat cap a l'estació de França.
La nenatrista anava agafada de la ma de la tia Mercè, ben agafada. El tio Antònio de França portava una maleta a cada ma, la d'ells, de color negre amb dues grans civelles com de cinturó, tancant-la i la d'ella que li havia preparat la mare, una de grisa, rectangular amb els voravius negres i que es tancava amb una mena de civella i unes claus petites. Travessaren tot Barcelona.
L'Enric ja se n'havia anat feia dos dies. Ho sabia perquè es va trobar la seva germana petita amb la seva tia a la Granja i li ho van dir. Havien quedat entesos que s'escriurien postals, duia l'adreça a una llibreta petitona que el pare li havia donat amb les adreces i els telefons escrits de tots, de casa, de la iaia, de la Salvadora, del tios d'Esplugues, de la Bea, de Palafrugell, de Bellcaire, d'Albons. Tindria feina si havia de triar tantes postals.
- Porta't bé eh? I no t'enyoris gens, tu aprèn molt de francès i juga amb la Sylvie i els altres amiguets. Dona-li molts records al Ramon i la Leontine.
- Sí, mare.
- M'escriuràs? Jo m'apuntaré totes les pel·lícules que aniré a veure al TEXAS i te les explicaré quan tornis. Sí? Fés cas als tios eh?
- Sí pare.
- Jo vull venir amb tu, no puc? Diga-li al tio que jo m'estaré quieta sense mourem, vaaaa!!!
- Maria no pot ser, vindreu amb els pares a buscar-me. Et triaré la millor postal, cuida l'avi!
Van pujar a un tren llarguíssim. Era diferent dels trens de Luzaga. El tio va posar les maletes a la lleixa , la tia mentres va mirar quins seients els tocava d'ocupar i van seure. Bé, ells van seure ella es va quedar palplantada dreta a la finestra del passadís que donava a l'andana veient com el pare, la mare, la Maria es feien petits, petits, petits. De cop quan el tren va agafar la curva per posar-se en líonia amb el mar, els va perdre del tot de vista. Adéeeeeuuuuu!
Encara els quedaven moltes hores de viatge, canvi de tren i passi de duanes a la frontera a Portbou. Després un altre tren, més modern, blau elèctric amb unes grans lletres SNCF (Société Nationale des Chemins de Fer) això li ho va explicar el tio que de conduir en sabia molt, i de francès també perquè feia molts anys que vivia a Rochechouart i el parlava amb tothom. Aix, que orgullosa se sentia de tenir uns tios de França com ells!
- Vols berenar una mica? Mira que encara ens queda molta estona abans no arribem
- Sí tia, quan arribarem a França?
- Ja i som a França. A Limoges hi arribarem quan sigui ben fosc. Ara berena que mirarem el paisatge. Has vist quin castell que hi ha allà enmig dels aiguamolls?
- Ai! que va per l'aigua aquest tren? Hi ha el mar sota les rodes?!!!
- No dona, estem passant per la Marenda, aiguamolls, d'aquí se'n treu la sal per cuinar, s'hi pesquen ostres i ànecs. El papà quan érem a castelló també anava als aiguamolls a caçar ànecs amb els gossos.
- Ara teniu gossos a casa, tia?
- No pas des ciens mais on a un chat. Milou!
- Què has dit???
- À la maison, à Rochechouart il y a un chat qui s'apelle Milou!
La nenatrista es va quedar amb una cara de pomes agres a punt de cridar "no entenc res!!!" la classe de francès havia començat. La tia no li parlaria més en català, només al vespre abans d'anar a dormir. No ho sabia encara que acabava de començar l'aprenentatge de la llengua de Molière que tan l'haurà d'acompanyar anys a venir.
- Que tenim un gat que es diu milou! T'agradarà molt i a la tarda anirem a jugar a la pétanque!
Sort que el tio li va traduïr, que bonic saber llengues, ella aprendria bé el francès, ja veia que amb el que havia après a classe amb el senyor Figueres poca cosa en faria, bé Chat si que ho havia entés.
Son, emocions, llengües noves, olor de violeta i de tabac. Prepara't Rochechouart, que vinc!
- Saps, tu no te'n vagi que jo tornaré de seguida i et podré explicar com és tot allò. Tu no hi havies anat mai m'ha dit la iaia, com és que mai volies anar a segons quins pobles?
Era al llimoner, al costat del galliner, al pati del darrera amb molles de pa del dia abans, mirant de donar-les a un pitroig que saltironejava sense por al seu davant.
- Neeena! Que és per avui vinga entra a esmorzar, què fas al llimoner? - la mare ja frisava
- Res
-Parlava amb el pitroig - a la Maria li va faltar temps per esbombar-ho, quina pelma!
- ¿Con quien hablabas? - la iaia que no creia en els conills invisibles ara li preguntava pel pitroig que era l'avi, realment això de la família quan es trobaven tots plegats era una mica desordenat i pesat de viure.
- Con nadie yaya, cosas mías.
- Bueno, bueno si es un secreto, nada ya me lo contarás a la vuelta. Esta cría sigue con sus fantasías.
- Amb el pitroig del llimoner parlava... - La Maria va badar boca mig segon, el temps de topar-se amb la mirada de la nenatrista que més aviat semblava la nena de l'exorcista d'empipada que estava.
- Tu calla! - va fer-li una mirada travesant-li el cervell, què s'havia cregut aquell napbuf, ningú li demanava que anés a esbombar els secrets
- Però jo no us vaig dir que era un secret? Si ho expliqueu als grans l'avi no vindrà més
- Si és un ocell...
- No, és un ocell àngel que porta l'avi i ens cuida i ens vigila i per això li explicava que avui me'n vaig a França.
- Que volarà amb tu? Que té bitllet? - Ara era en Miquel que semblava caure de la figuera qui tenia idees memorables.
- No, es queda aquí, al llimoner, vosaltres el cuidareu, si?
- Si si jo cada dia li portaré les molles havent dinat sense que la mare em vegi... - Fantàstic ara sí, havien entrat en el món de la màgia i l'invisible. S'hi ha de creure per veure.
Esmorzar. Maletes a punt. Tothom petonejat cap a l'estació de França.
La nenatrista anava agafada de la ma de la tia Mercè, ben agafada. El tio Antònio de França portava una maleta a cada ma, la d'ells, de color negre amb dues grans civelles com de cinturó, tancant-la i la d'ella que li havia preparat la mare, una de grisa, rectangular amb els voravius negres i que es tancava amb una mena de civella i unes claus petites. Travessaren tot Barcelona.
L'Enric ja se n'havia anat feia dos dies. Ho sabia perquè es va trobar la seva germana petita amb la seva tia a la Granja i li ho van dir. Havien quedat entesos que s'escriurien postals, duia l'adreça a una llibreta petitona que el pare li havia donat amb les adreces i els telefons escrits de tots, de casa, de la iaia, de la Salvadora, del tios d'Esplugues, de la Bea, de Palafrugell, de Bellcaire, d'Albons. Tindria feina si havia de triar tantes postals.
- Porta't bé eh? I no t'enyoris gens, tu aprèn molt de francès i juga amb la Sylvie i els altres amiguets. Dona-li molts records al Ramon i la Leontine.
- Sí, mare.
- M'escriuràs? Jo m'apuntaré totes les pel·lícules que aniré a veure al TEXAS i te les explicaré quan tornis. Sí? Fés cas als tios eh?
- Sí pare.
- Jo vull venir amb tu, no puc? Diga-li al tio que jo m'estaré quieta sense mourem, vaaaa!!!
- Maria no pot ser, vindreu amb els pares a buscar-me. Et triaré la millor postal, cuida l'avi!
Van pujar a un tren llarguíssim. Era diferent dels trens de Luzaga. El tio va posar les maletes a la lleixa , la tia mentres va mirar quins seients els tocava d'ocupar i van seure. Bé, ells van seure ella es va quedar palplantada dreta a la finestra del passadís que donava a l'andana veient com el pare, la mare, la Maria es feien petits, petits, petits. De cop quan el tren va agafar la curva per posar-se en líonia amb el mar, els va perdre del tot de vista. Adéeeeeuuuuu!
Encara els quedaven moltes hores de viatge, canvi de tren i passi de duanes a la frontera a Portbou. Després un altre tren, més modern, blau elèctric amb unes grans lletres SNCF (Société Nationale des Chemins de Fer) això li ho va explicar el tio que de conduir en sabia molt, i de francès també perquè feia molts anys que vivia a Rochechouart i el parlava amb tothom. Aix, que orgullosa se sentia de tenir uns tios de França com ells!
- Vols berenar una mica? Mira que encara ens queda molta estona abans no arribem
- Sí tia, quan arribarem a França?
- Ja i som a França. A Limoges hi arribarem quan sigui ben fosc. Ara berena que mirarem el paisatge. Has vist quin castell que hi ha allà enmig dels aiguamolls?
- Ai! que va per l'aigua aquest tren? Hi ha el mar sota les rodes?!!!
- No dona, estem passant per la Marenda, aiguamolls, d'aquí se'n treu la sal per cuinar, s'hi pesquen ostres i ànecs. El papà quan érem a castelló també anava als aiguamolls a caçar ànecs amb els gossos.
- Ara teniu gossos a casa, tia?
- No pas des ciens mais on a un chat. Milou!
- Què has dit???
- À la maison, à Rochechouart il y a un chat qui s'apelle Milou!
La nenatrista es va quedar amb una cara de pomes agres a punt de cridar "no entenc res!!!" la classe de francès havia començat. La tia no li parlaria més en català, només al vespre abans d'anar a dormir. No ho sabia encara que acabava de començar l'aprenentatge de la llengua de Molière que tan l'haurà d'acompanyar anys a venir.
- Que tenim un gat que es diu milou! T'agradarà molt i a la tarda anirem a jugar a la pétanque!
Sort que el tio li va traduïr, que bonic saber llengues, ella aprendria bé el francès, ja veia que amb el que havia après a classe amb el senyor Figueres poca cosa en faria, bé Chat si que ho havia entés.
Son, emocions, llengües noves, olor de violeta i de tabac. Prepara't Rochechouart, que vinc!
dissabte, 24 d’octubre del 2015
Ensaïmades per esmorzar.
- Vinga ves i diga-li a l'Amèlia que et doni 6 ensaimades ben bones i de pas porta un parell de barres de quart que ja hi passaré a la tarda a pagar-li tot.
- Sí mare, vens amb mi tia?
- Deixa la tia tranquil·la, ves-hi sola i torna depressa que el cafè ja és a punt i fred no val res!
Li agradaven molt els dies de vacances amb els oncles de França. la mare posava les estovalles blanques de fer festa per esmorzar, treia les tasses de porcellana de Limoges i la sucrera, blanca verda i daurada, ella i la Maria tenien una tassa per cadascuna diferent , també de porcellana, molt boniques. Feia goig la taula parada així, feia festa i el cor s'eixamplava . Quan venien els oncles de França de visita un cop cada dos anys, feien festa major cada dia, i aquell any el feien doble perquè havien vingut abans per endur-se-la a casa seva tot l'estiu perquè aprengués francès com els francesos.
Quan va arribar amb les ensaïmades encara tèbies a la bossa de paper de la pastisseria, tots ja eren asseguts a la taula. El tio es servia cafè sense dir res, la tia se la mirava amb aquella mitja rialla dolça que semblava que l'acaronés, la Maria mirava d'agafar l'ensaïmada més grossa, la mare que la va veure va picar-li els dits i la hi va donar amb les pinces, el pare com el seu oncle callava i es servia i ella prenia nota amb la mirada de tot el que succeïa.
- Bé noia, demà cap a França - va dir el pare tot enriolat - ja ho tens clar que és molt lluny i t'hi hauràs de quedar i fer bondat tot l'estiu?
- I tant! Vull jugar amb en Pilú i el Milú cada dia, oi tia?
La tia se la va mirar mentre es servia una ensaïmada ensucrada i li va dir:
- Bien sûr ma chérie! Il faudra que tu commences à parler en français depuis demain, on ne te parlera que çà, ja veuràs que quan tornis parlaràs com una parisenca!
- Ostres! Però vosaltres em parlareu en català, no?
El tio va aixecar els ulls aquells grans , com de gripau tendre que tenia i rient va dir-li
- Bien sûr que non! Allí donde fueres haz lo que vieres i a França parlem en francès... tu també.
Caram ho deien de debó, rient, pero de debó. La panxa de cop va començar a fer-li sorolls, tot un terrabastall de budells entortolligats per la basarda de no saber-ne, de no entendre'ls , de no recordar-se'n...però cà! A classe era la millor amb el C, en francès, treien sempre molt bones notes. Doncs de seguida n'aprendria a més segur que si no els entenia sí que li dirien en català, feien broma.
Van passar el dia parlant dels plans del viatge, li van explicar que allà a casa seva tenien de veïns els Dijoux, i que la filla que era una mica més gran que ella ja l'esperava per a jugar-hi i ensenyar-li els racons més bonics de Rochechouart.
- Però entén el catala?
- No, la Sylvie només parla francès, per això tu aprendras depressa amb ella, ja veuràs com t'hi avindràs de seguida. És una mica xicotot, com tu, li agrada córrer, juga a voleibol i ara amb el Plan d'Eau podreu anar-vos a banyar cada dia!
- Jo també vull anar-hi! - la Maria reclamava la seva part del botí
- Tu ja vindràs quan siguis gran com la teva germana, t'hi guardarem un lloc ben bonic per a tu, no pateixis Maria.
Dormir, dormir aquella nit se li va fer molt dificil es van passar hores xerrant amb la Maria en veu baixeta perquè els pares no els cridessin l'atenció.
- Tu saps com es diu got en francès, J?
- Mmmm verre!
- I gat?
- Chat
- I vull anar al lavabo?
- Ostres? Toilette és lavabo però no sé com es diu tinc ganes d'anar-hi...
Així fins que la son les va véncer a totes dues. Ella però també pensava en com estaria en Campre? On aniria ell? Li havia dit Lyon. On estava Lyon? potser un cop a França podrien visitar-se. però com si no s'havien donat les adreçes ni els telefons. Haurien d'esperar haver tornat i explicar-se les vacances de cadascú.
Segur que a Lyon trobaria alguna noia francesa , això li deien la J i la G per fer-la enrabiar, ella no els demostrava mai que la ferien, com qui sent ploure, i a mi què que trobi una francesa, jo també trobaré un francès i ja us ho explicaré, o no! els responia.
La veritat, li feia molta il·lusió tornar a agafar un tren per fer un viatge llarg com els que havia fet amb la iaia i l'avi a Luzaga. Ara cap el nord, haurien de canviar de tren a la frontera perquè esl trens d'aquí no podien entrar a frança per les rodes. Li havien fet fer un passaport, que era com una llibreta petita verda amb lletres daurades amb la seva fotografia, el nom, el nom dels pares, l'adreça i molts fulls en blanc, que no sabia per a què els haurien de fer servir. La mare li havia donat a la tia. Amb tots els bitllets del tren. Quins nervis!!!
Un pitroig era a la branca del llimoner quan va llevar-se. Bon senyal! Ara sí que podia anar-se'n de viatge sense témer res, els àngels la vetllaven, els oncles també. Bon voyage!
- Sí mare, vens amb mi tia?
- Deixa la tia tranquil·la, ves-hi sola i torna depressa que el cafè ja és a punt i fred no val res!
Li agradaven molt els dies de vacances amb els oncles de França. la mare posava les estovalles blanques de fer festa per esmorzar, treia les tasses de porcellana de Limoges i la sucrera, blanca verda i daurada, ella i la Maria tenien una tassa per cadascuna diferent , també de porcellana, molt boniques. Feia goig la taula parada així, feia festa i el cor s'eixamplava . Quan venien els oncles de França de visita un cop cada dos anys, feien festa major cada dia, i aquell any el feien doble perquè havien vingut abans per endur-se-la a casa seva tot l'estiu perquè aprengués francès com els francesos.
Quan va arribar amb les ensaïmades encara tèbies a la bossa de paper de la pastisseria, tots ja eren asseguts a la taula. El tio es servia cafè sense dir res, la tia se la mirava amb aquella mitja rialla dolça que semblava que l'acaronés, la Maria mirava d'agafar l'ensaïmada més grossa, la mare que la va veure va picar-li els dits i la hi va donar amb les pinces, el pare com el seu oncle callava i es servia i ella prenia nota amb la mirada de tot el que succeïa.
- Bé noia, demà cap a França - va dir el pare tot enriolat - ja ho tens clar que és molt lluny i t'hi hauràs de quedar i fer bondat tot l'estiu?
- I tant! Vull jugar amb en Pilú i el Milú cada dia, oi tia?
La tia se la va mirar mentre es servia una ensaïmada ensucrada i li va dir:
- Bien sûr ma chérie! Il faudra que tu commences à parler en français depuis demain, on ne te parlera que çà, ja veuràs que quan tornis parlaràs com una parisenca!
- Ostres! Però vosaltres em parlareu en català, no?
El tio va aixecar els ulls aquells grans , com de gripau tendre que tenia i rient va dir-li
- Bien sûr que non! Allí donde fueres haz lo que vieres i a França parlem en francès... tu també.
Caram ho deien de debó, rient, pero de debó. La panxa de cop va començar a fer-li sorolls, tot un terrabastall de budells entortolligats per la basarda de no saber-ne, de no entendre'ls , de no recordar-se'n...però cà! A classe era la millor amb el C, en francès, treien sempre molt bones notes. Doncs de seguida n'aprendria a més segur que si no els entenia sí que li dirien en català, feien broma.
Van passar el dia parlant dels plans del viatge, li van explicar que allà a casa seva tenien de veïns els Dijoux, i que la filla que era una mica més gran que ella ja l'esperava per a jugar-hi i ensenyar-li els racons més bonics de Rochechouart.
- Però entén el catala?
- No, la Sylvie només parla francès, per això tu aprendras depressa amb ella, ja veuràs com t'hi avindràs de seguida. És una mica xicotot, com tu, li agrada córrer, juga a voleibol i ara amb el Plan d'Eau podreu anar-vos a banyar cada dia!
- Jo també vull anar-hi! - la Maria reclamava la seva part del botí
- Tu ja vindràs quan siguis gran com la teva germana, t'hi guardarem un lloc ben bonic per a tu, no pateixis Maria.
Dormir, dormir aquella nit se li va fer molt dificil es van passar hores xerrant amb la Maria en veu baixeta perquè els pares no els cridessin l'atenció.
- Tu saps com es diu got en francès, J?
- Mmmm verre!
- I gat?
- Chat
- I vull anar al lavabo?
- Ostres? Toilette és lavabo però no sé com es diu tinc ganes d'anar-hi...
Així fins que la son les va véncer a totes dues. Ella però també pensava en com estaria en Campre? On aniria ell? Li havia dit Lyon. On estava Lyon? potser un cop a França podrien visitar-se. però com si no s'havien donat les adreçes ni els telefons. Haurien d'esperar haver tornat i explicar-se les vacances de cadascú.
Segur que a Lyon trobaria alguna noia francesa , això li deien la J i la G per fer-la enrabiar, ella no els demostrava mai que la ferien, com qui sent ploure, i a mi què que trobi una francesa, jo també trobaré un francès i ja us ho explicaré, o no! els responia.
La veritat, li feia molta il·lusió tornar a agafar un tren per fer un viatge llarg com els que havia fet amb la iaia i l'avi a Luzaga. Ara cap el nord, haurien de canviar de tren a la frontera perquè esl trens d'aquí no podien entrar a frança per les rodes. Li havien fet fer un passaport, que era com una llibreta petita verda amb lletres daurades amb la seva fotografia, el nom, el nom dels pares, l'adreça i molts fulls en blanc, que no sabia per a què els haurien de fer servir. La mare li havia donat a la tia. Amb tots els bitllets del tren. Quins nervis!!!
Un pitroig era a la branca del llimoner quan va llevar-se. Bon senyal! Ara sí que podia anar-se'n de viatge sense témer res, els àngels la vetllaven, els oncles també. Bon voyage!
divendres, 23 d’octubre del 2015
Viatges i vacances especials et fan badoca.
Abans, molt abans que la Maria fós al món, ella ja havia fet unes vacances fantàstiques i seguides fora de casa, les vacances a Palafrugell. Hi anava d'abans que en tingués record. Els oncles se la van endur per primera vegada que encara no tenia un any. Record en tenia de quan ja en devia tenir dos o tres d'anys, els trajectes des de casa fins a la carnisseria del carrer Estret amb l'auto de l'oncle Miquel eren memorables.
Un cotxe negre, grandiós. La Tia LL amb les seves ulleres de pasta i el seu posat seriós, una mica semblant al de la iaia però en català empordanès tancat, l'oncle amb les ulleres rodones de cercle daurat i somriure murri permanent. La col·locaven al darrera amb joguines, bosses i una manta i cap a Palafrugell falta gent!. Eren els avantatges de ser "com un sac de patates" que li deia la mare, allà on la deixaven allà es quedava entretinguda amb el que estés al lloc, un pal, un plat una tapadora un rodet de fil, un llibre o una pedra.
Quina sort que va tenir de tenir uns pares, bé, més una mare que un pare en aquest temes, oberta de ment i de cor, disposada a compartir amb els oncles i els cosins preferits la seva nena. El pare no ho veia tan clar, però com l'avi, callava i atorgava i després humor anglès.
Passant per la carretera de la costa, l'única carretera que hi havia amb la tia jugaven a mirar i descobrir animals inexistents però que ella era capaç de veure.
- Ohhh mira una balena tia, la veus?
- I tant que si que és grossa, de color blanc i has vist els dofins que l'acompanyen?
- Noooo de color blanc no, tia, és de color blau tirant a gris, les balenes són grises. Oooh què bonics els dofins, saps que saben parlar?
- Ai sí deu ser que el sol me l'ha fet veure malament. Així canten el dofins? i què canten
- No ho sé, però canten. Cantem?
Engegàven cançons amb la tia més seriota del món, cargol treu banya, puja la muntanya , cargol boer jo també vindré! ;La tia fins i tot s'animava a explicar algun conte: Patufet on ets? a la panxa del bu que no hi neva ni plou!
L'oncle al volant com en Fittipaldi conduia molt bé, sabia dur cotxe i sidecar i aquella mena d'andròmina que no era ni cotxe .ni furgoneta. ni sidecar, per dur els xais al "matadero" - no en deien escorxador llavors - de Tarruella.
Arribant a casa, després de deixar el cotxe ben aparcat dintre el corral, els esperaven en P la V i la S , en P a l'obrador, la V i la S al taulell ben empolainades amb uns davantals que feien sempre goig de ben planxades les puntes com portaven. Una olor especial i poderosa barreja de la carn que servien, els menuts, la salaó dels fuets, els pernils, el sucre de les butifarres dolces i les serradures que escampades per terra evitaven que entressin a dins a casa el greix que sempre hi havia per terra de trajinar les peces de vedella i els xais sencers. Passar uns dies allà era sempre al·lucinant. La nenatrista passava a convertir-se en la nena badoca. Veure entrar i sortir gent de la botiga aseguda dintre l'àmfora negre, de ceràmica, que feien servir de "paraiguero" els dies de pluja, era com estar-se asseguda a primera fila de platea del Liceu. Era com aquelles estades llargues fins a quedar feta un quatre abaltida veient entrar i sortir les formigues del seu cau.
Ara que se n'anava de vacances a França, que la Maria ja havia estat a Palafrugell com ella i amb ella, que els oncles havien perdut la vida en un accident contra un maleït camió dalt d'aquell magnífic cotxe negre. Ara que aniria a casa dels altres oncles, els del pare, abatuts per la guerra, exiliats però acollidors i amorosos com aquests, el record present dels dies màgics de quan era molt, molt petita, molt abans de Luzaga, se li feien un caramull a la gola i al cervell.
La nenatrista no era una nenatrista, ni de lluny. Era una nena amb sort que semblava trista per no despertar l'enveja de ningú, perquè ben mirat, ella era ben feliç de viatge en viatge.
Mmmm els brunyols, la tita negra, el peix transvestit de pollastre, el colomí, la bruixa, els llibres amagats al rebost per les fades, la llar de foc per vestir-se i desvestir-se, les rates del pati sortint pel forat rodó de la claveguera el dia que es pastaven butifarres de sang, en J i els peixos de colors, la senyora de les gomes Milan, els gelats al vespre parant la fresca a les gandules al portal... capítols a venir parlarà d'aquests dies on fer-se gran sola i alhora ben acompanyada la van fer com és.
Nenatrista per fora, badoca i encuriosida malaltissa, alegre continguda i apassionada per dins.
Un cotxe negre, grandiós. La Tia LL amb les seves ulleres de pasta i el seu posat seriós, una mica semblant al de la iaia però en català empordanès tancat, l'oncle amb les ulleres rodones de cercle daurat i somriure murri permanent. La col·locaven al darrera amb joguines, bosses i una manta i cap a Palafrugell falta gent!. Eren els avantatges de ser "com un sac de patates" que li deia la mare, allà on la deixaven allà es quedava entretinguda amb el que estés al lloc, un pal, un plat una tapadora un rodet de fil, un llibre o una pedra.
Quina sort que va tenir de tenir uns pares, bé, més una mare que un pare en aquest temes, oberta de ment i de cor, disposada a compartir amb els oncles i els cosins preferits la seva nena. El pare no ho veia tan clar, però com l'avi, callava i atorgava i després humor anglès.
Passant per la carretera de la costa, l'única carretera que hi havia amb la tia jugaven a mirar i descobrir animals inexistents però que ella era capaç de veure.
- Ohhh mira una balena tia, la veus?
- I tant que si que és grossa, de color blanc i has vist els dofins que l'acompanyen?
- Noooo de color blanc no, tia, és de color blau tirant a gris, les balenes són grises. Oooh què bonics els dofins, saps que saben parlar?
- Ai sí deu ser que el sol me l'ha fet veure malament. Així canten el dofins? i què canten
- No ho sé, però canten. Cantem?
Engegàven cançons amb la tia més seriota del món, cargol treu banya, puja la muntanya , cargol boer jo també vindré! ;La tia fins i tot s'animava a explicar algun conte: Patufet on ets? a la panxa del bu que no hi neva ni plou!
L'oncle al volant com en Fittipaldi conduia molt bé, sabia dur cotxe i sidecar i aquella mena d'andròmina que no era ni cotxe .ni furgoneta. ni sidecar, per dur els xais al "matadero" - no en deien escorxador llavors - de Tarruella.
Arribant a casa, després de deixar el cotxe ben aparcat dintre el corral, els esperaven en P la V i la S , en P a l'obrador, la V i la S al taulell ben empolainades amb uns davantals que feien sempre goig de ben planxades les puntes com portaven. Una olor especial i poderosa barreja de la carn que servien, els menuts, la salaó dels fuets, els pernils, el sucre de les butifarres dolces i les serradures que escampades per terra evitaven que entressin a dins a casa el greix que sempre hi havia per terra de trajinar les peces de vedella i els xais sencers. Passar uns dies allà era sempre al·lucinant. La nenatrista passava a convertir-se en la nena badoca. Veure entrar i sortir gent de la botiga aseguda dintre l'àmfora negre, de ceràmica, que feien servir de "paraiguero" els dies de pluja, era com estar-se asseguda a primera fila de platea del Liceu. Era com aquelles estades llargues fins a quedar feta un quatre abaltida veient entrar i sortir les formigues del seu cau.
Ara que se n'anava de vacances a França, que la Maria ja havia estat a Palafrugell com ella i amb ella, que els oncles havien perdut la vida en un accident contra un maleït camió dalt d'aquell magnífic cotxe negre. Ara que aniria a casa dels altres oncles, els del pare, abatuts per la guerra, exiliats però acollidors i amorosos com aquests, el record present dels dies màgics de quan era molt, molt petita, molt abans de Luzaga, se li feien un caramull a la gola i al cervell.
La nenatrista no era una nenatrista, ni de lluny. Era una nena amb sort que semblava trista per no despertar l'enveja de ningú, perquè ben mirat, ella era ben feliç de viatge en viatge.
Mmmm els brunyols, la tita negra, el peix transvestit de pollastre, el colomí, la bruixa, els llibres amagats al rebost per les fades, la llar de foc per vestir-se i desvestir-se, les rates del pati sortint pel forat rodó de la claveguera el dia que es pastaven butifarres de sang, en J i els peixos de colors, la senyora de les gomes Milan, els gelats al vespre parant la fresca a les gandules al portal... capítols a venir parlarà d'aquests dies on fer-se gran sola i alhora ben acompanyada la van fer com és.
Nenatrista per fora, badoca i encuriosida malaltissa, alegre continguda i apassionada per dins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)