Abans, molt abans que la Maria fós al món, ella ja havia fet unes vacances fantàstiques i seguides fora de casa, les vacances a Palafrugell. Hi anava d'abans que en tingués record. Els oncles se la van endur per primera vegada que encara no tenia un any. Record en tenia de quan ja en devia tenir dos o tres d'anys, els trajectes des de casa fins a la carnisseria del carrer Estret amb l'auto de l'oncle Miquel eren memorables.
Un cotxe negre, grandiós. La Tia LL amb les seves ulleres de pasta i el seu posat seriós, una mica semblant al de la iaia però en català empordanès tancat, l'oncle amb les ulleres rodones de cercle daurat i somriure murri permanent. La col·locaven al darrera amb joguines, bosses i una manta i cap a Palafrugell falta gent!. Eren els avantatges de ser "com un sac de patates" que li deia la mare, allà on la deixaven allà es quedava entretinguda amb el que estés al lloc, un pal, un plat una tapadora un rodet de fil, un llibre o una pedra.
Quina sort que va tenir de tenir uns pares, bé, més una mare que un pare en aquest temes, oberta de ment i de cor, disposada a compartir amb els oncles i els cosins preferits la seva nena. El pare no ho veia tan clar, però com l'avi, callava i atorgava i després humor anglès.
Passant per la carretera de la costa, l'única carretera que hi havia amb la tia jugaven a mirar i descobrir animals inexistents però que ella era capaç de veure.
- Ohhh mira una balena tia, la veus?
- I tant que si que és grossa, de color blanc i has vist els dofins que l'acompanyen?
- Noooo de color blanc no, tia, és de color blau tirant a gris, les balenes són grises. Oooh què bonics els dofins, saps que saben parlar?
- Ai sí deu ser que el sol me l'ha fet veure malament. Així canten el dofins? i què canten
- No ho sé, però canten. Cantem?
Engegàven cançons amb la tia més seriota del món, cargol treu banya, puja la muntanya , cargol boer jo també vindré! ;La tia fins i tot s'animava a explicar algun conte: Patufet on ets? a la panxa del bu que no hi neva ni plou!
L'oncle al volant com en Fittipaldi conduia molt bé, sabia dur cotxe i sidecar i aquella mena d'andròmina que no era ni cotxe .ni furgoneta. ni sidecar, per dur els xais al "matadero" - no en deien escorxador llavors - de Tarruella.
Arribant a casa, després de deixar el cotxe ben aparcat dintre el corral, els esperaven en P la V i la S , en P a l'obrador, la V i la S al taulell ben empolainades amb uns davantals que feien sempre goig de ben planxades les puntes com portaven. Una olor especial i poderosa barreja de la carn que servien, els menuts, la salaó dels fuets, els pernils, el sucre de les butifarres dolces i les serradures que escampades per terra evitaven que entressin a dins a casa el greix que sempre hi havia per terra de trajinar les peces de vedella i els xais sencers. Passar uns dies allà era sempre al·lucinant. La nenatrista passava a convertir-se en la nena badoca. Veure entrar i sortir gent de la botiga aseguda dintre l'àmfora negre, de ceràmica, que feien servir de "paraiguero" els dies de pluja, era com estar-se asseguda a primera fila de platea del Liceu. Era com aquelles estades llargues fins a quedar feta un quatre abaltida veient entrar i sortir les formigues del seu cau.
Ara que se n'anava de vacances a França, que la Maria ja havia estat a Palafrugell com ella i amb ella, que els oncles havien perdut la vida en un accident contra un maleït camió dalt d'aquell magnífic cotxe negre. Ara que aniria a casa dels altres oncles, els del pare, abatuts per la guerra, exiliats però acollidors i amorosos com aquests, el record present dels dies màgics de quan era molt, molt petita, molt abans de Luzaga, se li feien un caramull a la gola i al cervell.
La nenatrista no era una nenatrista, ni de lluny. Era una nena amb sort que semblava trista per no despertar l'enveja de ningú, perquè ben mirat, ella era ben feliç de viatge en viatge.
Mmmm els brunyols, la tita negra, el peix transvestit de pollastre, el colomí, la bruixa, els llibres amagats al rebost per les fades, la llar de foc per vestir-se i desvestir-se, les rates del pati sortint pel forat rodó de la claveguera el dia que es pastaven butifarres de sang, en J i els peixos de colors, la senyora de les gomes Milan, els gelats al vespre parant la fresca a les gandules al portal... capítols a venir parlarà d'aquests dies on fer-se gran sola i alhora ben acompanyada la van fer com és.
Nenatrista per fora, badoca i encuriosida malaltissa, alegre continguda i apassionada per dins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada