Un llarg camí en taxi des de Limoges fins a Rochechouart per unes carreteres fetes enmig de boscos verds amb molts arbres. Travessaren un riu per un lloc que es deia Saint Junien amb una catedral amb la paret arrepenjada a la llera, un pont de pedra antiga de carreus quadrats perfectes. Després una pujada i baixada tot seguit anar fent curves, més baixades i pujades i per fi un cartell que deia Rochechouart, ja hi eren. Van entrar per una carretera més petita hi havia cases grans unes que semblaven de pagès però amb els teulats més verticals que els de les masies catalanes i amb teules planes i negres, al cap d'uns dies va saber que eren així perquè a l'hivern allà hi nevava molt. Li agradava aquell lloc era com que hi haguçes esta abans. Devia ser que estar entre la tia i la Leontine la feia sentir com un pollet sota la lloca, acomboiada i feliç.
- Ja hi som!
- Aquí viviu?
Havien entrat a una mena de pati de terra en una mena de cort d'una casa que feia forma de ferradura, enoooorme, allà vivien? Però si només eren dos.
- Bonjour petite! Çà va?
- Bonjour madame, oui! - va respondre amb el francès que sabia, si li preguntaven res més faria llufa, no sabia dir res més. Era la madame Dijoux, la veïna. Ara ho entenia millor, allò no era una casa eren unes cases enganxades i cada tros tenia una família, a baix de cara a la cort hi vivien els Dijoux.
- Sylvie n'est pas là, demain viendra te voir, tu dois être fatiguée, n'est-ce-pas ma pouce?
Ara sí que l'havien vessada...què li deia aquella dona que li somreia i s'acostava per fer-li dos petons, no tres n'hi va fer i darrera seu un senyor que devia ser el Monsieur Dijoux tres més. Caram aquells francesos! No s'estaven de res! Si que eren petoners!!!
-La senyora Dijoux diu que la Sylvie et vindrà a veure demà que encara no ha arribat, i que si estàs cansada... - la tia li va traduïr i es va posar a donar explicacions en francès dolç, com ella era. El Ton-ton va baixar les maletes i va pagar el taxista. En Ramon va ajudar la Leontine i anava al davant obrint les portes, van entrar per una porta de fusta vella, grisa de tant de temps com tenia, allà una taula amb una lletera de metall i una palangana blanca també de metall. per a què ho devien fer servir?
L'escala era de fusta negra, les parets blaves de blauet fosc amb ratllades, era tot molt vellet, molt antic amb una olor ben particular barreja de pols, humitat i cafè. Sí, cafè, perquè a casa dels tios es bevia moooolt cafè. La tia i la Teresa treballaven cosint per a tot el poble i s'havien de quedar molts dies fins molt tard a la nit i la cafetera anava tot el dia. Un cop a dalt l'escala encara seguia cap al teulat? Ja hi aniria, aquella casa prometia sorpreses, misteris, aventura.
- Apa vés a l'habitació i obre't la teva maleta després ho posarem tot alloc però obre-la que respiri.
- Quina habitació?
- La porta de l'esquerra al fons, hi ha dos llits , hi dormiràs amb la Teresa.
Una habitació grandiosa, tenia dues finestres al carrer, el terra feia baixada, estava boturut i els llits vestien uns cobrellits de color vermell, eren llits de tres pams més grans que els petits i no encara com un de matrimoni va fer un bot i s'hi instal.là, més aviat hi va quedar enterrada perquè el matelàs era flonjo, flonjo . Definitivament França li agradava. Com devia ser la França de l'Enric?
- Què, que no vols sopar?
- Apa vine que pararem la taula - era la Teresa que li ho deia. La Teresa era la germana de la tia, més alta, més prima amb un nas ganxut i ulls d'ocell de presa, duia els cabells rinxolats de color groc tenyit i els llavis pintats de vermell com les ungles. Anava ben conjuntada, era la petita dels germans. La nenatrista no sabia si lli agradava o no la Teresa, la sentia freda i antipàtica encara que es fés la simpatica. no li agradava com havia rebut al Ton-ton carregat com anava amb les maletes. No el va i saludar com si li fés nosa, i el tio Antònio era el seu tio avi preferit, poca broma!
El menjador també era molt gran hi havia una llar de foc que no es feia servir, dos armaris a la paret tant alts com la paret, el terra també anava de gairell, una taula rodona molt gran on hi cabien més de vuit persones sense haver-la d'obrir. un trinxant i un llit darrera la prta, el dels tios, ells dormien allà, donant al menjador hi havia la cuina que era petitona amb una gran finestra al carrer, sostres alts, cap armari tot eren forats amb robes que feien de cortines. Ah! hi tenien una mena de caixò llarg on hi guardaven el pa, les "baguettes" ho va descobrir l'endemà al matí que va anar a comprar amb el tio.
Van sopar, van riure, van explicar les vacances a casa , ella s'ho va acabart tot el que més li va agradar és que quan van acabar la spa de verdures i el tall de carn van posar un plat ple de formatges molt gran. Boníssims! En Ramon i la Leontine van tornar a casa acompanyats pel tio, ella, la tia i la teresa després d'endreçar tota la roba Definitivament, França li feia el pes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada