Cafè de la Plaça
Ai! El Cafè de la Plaça,
el mercat i la barca!
Ai! Les monges i el diable
l’infern i l’amenaça!
Ai! Aquell músic boig
penjat per no delatar l’altre!
Ai! Aquell cotxàs negre
enfilant les Alberes,
cap a França.
La Kérmèse, la Tout-saints, la Mercè,
la Bûche de Noël, el cuixot i els torrons
les postres del cap d’any.
Tot junt teixí el sudari
que ara us fon.
Sí, restareu a França.
El cor partit,
apedaçat pels anys.
Mai un mot de venjança,
tots els relats
amarats de recança.
L’exili català dels qui partien
sense diners, ni càrrec, ni prebendes,
va ser un marxar per sempre,
baixant l’abisme
amb dignitat pregona.
L’exili era per ells el viure
amotllant-se als costums,
servant els mots i el riure.
La mirada profunda.
Darrera, un lleu somriure.
Si la decepció de la derrota negra
solcà mai aquelles vides fermes.
No la feren palesa,
visqueren plenament.
De grat per força.
Tonton, Tatà, Teresa,
Ramon, avi Navàs
aquí avui us convoco
per dir ben alt i clar:
Vosaltres no vau perdre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada