Quin dia, quin tràfec, quina atabalamenta. Des que va sonar el despertador, que a casa no parava ningú, la mare fent cafeteres, el pare va anar a buscar ell les ensaïmades per aquell darrer esmorzar, van comparèixer tots els del carrer Bonavista - encara José Antonio - la tia havia parat la taula i hi va afegir tasses, no tan boniques com les de Llemotges, però igual de bones per a fer el cafè abans d'anar-se'n amb la nenatrista cap a l'estació.
- Saps, tu no te'n vagi que jo tornaré de seguida i et podré explicar com és tot allò. Tu no hi havies anat mai m'ha dit la iaia, com és que mai volies anar a segons quins pobles?
Era al llimoner, al costat del galliner, al pati del darrera amb molles de pa del dia abans, mirant de donar-les a un pitroig que saltironejava sense por al seu davant.
- Neeena! Que és per avui vinga entra a esmorzar, què fas al llimoner? - la mare ja frisava
- Res
-Parlava amb el pitroig - a la Maria li va faltar temps per esbombar-ho, quina pelma!
- ¿Con quien hablabas? - la iaia que no creia en els conills invisibles ara li preguntava pel pitroig que era l'avi, realment això de la família quan es trobaven tots plegats era una mica desordenat i pesat de viure.
- Con nadie yaya, cosas mías.
- Bueno, bueno si es un secreto, nada ya me lo contarás a la vuelta. Esta cría sigue con sus fantasías.
- Amb el pitroig del llimoner parlava... - La Maria va badar boca mig segon, el temps de topar-se amb la mirada de la nenatrista que més aviat semblava la nena de l'exorcista d'empipada que estava.
- Tu calla! - va fer-li una mirada travesant-li el cervell, què s'havia cregut aquell napbuf, ningú li demanava que anés a esbombar els secrets
- Però jo no us vaig dir que era un secret? Si ho expliqueu als grans l'avi no vindrà més
- Si és un ocell...
- No, és un ocell àngel que porta l'avi i ens cuida i ens vigila i per això li explicava que avui me'n vaig a França.
- Que volarà amb tu? Que té bitllet? - Ara era en Miquel que semblava caure de la figuera qui tenia idees memorables.
- No, es queda aquí, al llimoner, vosaltres el cuidareu, si?
- Si si jo cada dia li portaré les molles havent dinat sense que la mare em vegi... - Fantàstic ara sí, havien entrat en el món de la màgia i l'invisible. S'hi ha de creure per veure.
Esmorzar. Maletes a punt. Tothom petonejat cap a l'estació de França.
La nenatrista anava agafada de la ma de la tia Mercè, ben agafada. El tio Antònio de França portava una maleta a cada ma, la d'ells, de color negre amb dues grans civelles com de cinturó, tancant-la i la d'ella que li havia preparat la mare, una de grisa, rectangular amb els voravius negres i que es tancava amb una mena de civella i unes claus petites. Travessaren tot Barcelona.
L'Enric ja se n'havia anat feia dos dies. Ho sabia perquè es va trobar la seva germana petita amb la seva tia a la Granja i li ho van dir. Havien quedat entesos que s'escriurien postals, duia l'adreça a una llibreta petitona que el pare li havia donat amb les adreces i els telefons escrits de tots, de casa, de la iaia, de la Salvadora, del tios d'Esplugues, de la Bea, de Palafrugell, de Bellcaire, d'Albons. Tindria feina si havia de triar tantes postals.
- Porta't bé eh? I no t'enyoris gens, tu aprèn molt de francès i juga amb la Sylvie i els altres amiguets. Dona-li molts records al Ramon i la Leontine.
- Sí, mare.
- M'escriuràs? Jo m'apuntaré totes les pel·lícules que aniré a veure al TEXAS i te les explicaré quan tornis. Sí? Fés cas als tios eh?
- Sí pare.
- Jo vull venir amb tu, no puc? Diga-li al tio que jo m'estaré quieta sense mourem, vaaaa!!!
- Maria no pot ser, vindreu amb els pares a buscar-me. Et triaré la millor postal, cuida l'avi!
Van pujar a un tren llarguíssim. Era diferent dels trens de Luzaga. El tio va posar les maletes a la lleixa , la tia mentres va mirar quins seients els tocava d'ocupar i van seure. Bé, ells van seure ella es va quedar palplantada dreta a la finestra del passadís que donava a l'andana veient com el pare, la mare, la Maria es feien petits, petits, petits. De cop quan el tren va agafar la curva per posar-se en líonia amb el mar, els va perdre del tot de vista. Adéeeeeuuuuu!
Encara els quedaven moltes hores de viatge, canvi de tren i passi de duanes a la frontera a Portbou. Després un altre tren, més modern, blau elèctric amb unes grans lletres SNCF (Société Nationale des Chemins de Fer) això li ho va explicar el tio que de conduir en sabia molt, i de francès també perquè feia molts anys que vivia a Rochechouart i el parlava amb tothom. Aix, que orgullosa se sentia de tenir uns tios de França com ells!
- Vols berenar una mica? Mira que encara ens queda molta estona abans no arribem
- Sí tia, quan arribarem a França?
- Ja i som a França. A Limoges hi arribarem quan sigui ben fosc. Ara berena que mirarem el paisatge. Has vist quin castell que hi ha allà enmig dels aiguamolls?
- Ai! que va per l'aigua aquest tren? Hi ha el mar sota les rodes?!!!
- No dona, estem passant per la Marenda, aiguamolls, d'aquí se'n treu la sal per cuinar, s'hi pesquen ostres i ànecs. El papà quan érem a castelló també anava als aiguamolls a caçar ànecs amb els gossos.
- Ara teniu gossos a casa, tia?
- No pas des ciens mais on a un chat. Milou!
- Què has dit???
- À la maison, à Rochechouart il y a un chat qui s'apelle Milou!
La nenatrista es va quedar amb una cara de pomes agres a punt de cridar "no entenc res!!!" la classe de francès havia començat. La tia no li parlaria més en català, només al vespre abans d'anar a dormir. No ho sabia encara que acabava de començar l'aprenentatge de la llengua de Molière que tan l'haurà d'acompanyar anys a venir.
- Que tenim un gat que es diu milou! T'agradarà molt i a la tarda anirem a jugar a la pétanque!
Sort que el tio li va traduïr, que bonic saber llengues, ella aprendria bé el francès, ja veia que amb el que havia après a classe amb el senyor Figueres poca cosa en faria, bé Chat si que ho havia entés.
Son, emocions, llengües noves, olor de violeta i de tabac. Prepara't Rochechouart, que vinc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada