Un altre dia clar. Feia caloreta, les finestres de l'habitació i el menjador estaven obertes de bat a bat, la tia acabava de fregar la casa i s'havia d'eixugar el terra depressa, sota aquella mena de plàstic fort amb dibuixos com de jersei antic, hi havia fusta, fusta de roure o de castanyer.
Els castanyers eren els arbres més abundants a la vil·la, eren frondosos, enormes els havien plantat deien els uns a l'època de Ricard Cor de Lleó. D'altres deien que eren de l'epoca de Napoleó, fossin de quan fossin feien ombra al passeig, a sota el castell i a molts dels carrers tranquils d'aquell poble.
- Ja heu pujat la llet i el formatge?
- No és a baix encara, el vas a recollir que el posarem a la nevera?
No s'ho va fer dir dues vegades, es va posar al damunt el pijama la bata de color blau cel, sabatilles estalonades i de dos bots per l'escala va ser al "couloir" davant la taula que tant la va intrigar el dia que va arribar. Al damunt hi havia una plàtera amb dues peces de formatge blanc i la bossa de la llet. Les hi deixaven cada matí d'un mas del poble que repartia de tot el que produïen, tot ben fresc. El formatge blanc a ella li encantava amb una mica de sucre per damunt a l'hora de berenar. La llet, que ella no podia sofrir calenta perquè trobava que feia una mena de pudor dolça que li feien venir basques, allà se la bevia amb xocolata cada matí perquè el tio ja li havia anat a buscar croissant dels bons. Allò eren esmorzars.
Un cop a dalt la Teresa va desar les seves agulles i les tisores, va fer lloc per les estovalles de quadres blancs i vermells i van esmorzar tots quatre. La tia i la teresa un bol gran de llet amb molt de cafè, el tio cafè sol i ella llet amb xocolata i croissant. Ja estava preparada per a la següent lliço de francès que arribaria en forma de Philippe, el nebot de la Sylvie que era un xic més petit que elles i venia cada dia a jugar, com que era francès només parlava francès i com que era més petit a ella no li feia vergonya d'equivocar-se i ell la corregia i li explicava com eren les noves paraules. Així va anar agafant confiança en una llengua nova, que no pas llunyana ni estranya i en molt poc temps ja parlaven francés amb tots els de la família.
- Salut la famille! - en Philippe acabava d'entrar per la porta amb aquell posat de setciències despistat que tenia. Era un nen esprimatxat, molt blanc de pell amb una boca gran i uns ullets petits que obria molt com per no perdre's res del que passava al seu voltant.
- Salut Philippe! As-tu déjeuné?
- Oui, oui, merci madame Puente! Tiens je te porte ce cahier pour écrire
Li va dir qixò mentre allargava la ma on duia una llibreta de color blau i una caixa de colors.
- Oh! comment dis tu llibreta? - va dir-li ella assenyalant la llibreta, un mot desconegut en francès
- Cahier, le cahier, tu veux que je te l'écris?
- Oui s'il te plait!
- Allez, allez vous en au grénier, au fond de ta chambre comme çà nous pourrons travailler et vous bavarder sans honte!
La Teresa els feia fora del menjador-sala-cosidor-sala d'estar-habitació de matrimoni , necessitaven la taula per tallar roba i guixar amb els guixos plans de color blau cel i violeta, els secs per embastar faldilles, pantalons, vestits de núvia. feien una feinada aquelles dues dones en silenci cada dia , hores i hores a la taula, a la màquina, a l'emprovador. Ella al vespre recollia les agulles que s'havien perdut entre les escletxes del terra o a la gran taula amb un imant. Aquella feina li agradava molt de fer-la just abans de parar taula per sopar.
En Philippe i ella van desaparèixer amb la libreta/cahier, els colors i les rialles. Li agradava com aquell nen l'ajudava a entendre's amb francès. A les tardes quan la Sylvie tornava de les classes que encara feia a l'institut de Saint Junien anaven a passejar-se pel poble i ella mirava d'entendre-la, cada dia semblava que l'orella se li acostumava més, la llengua ja no se li entortolligava tant quan feia una frase sencera i engolava la veu per dintre el nas quasi com una francesa.
Les hores passaven molt depressa allà al grénier de cals Navàs-Puenté - com deien els Dijoux -, que no era res més que una mena d'habitació de mals endreços on hi hi havia de tot: gàbies d'ocells, corretges del gos que havien tingut a la casa feia molts anys, taulons, robes velles, cistells foradats, cistells més nous, algun fet pel Ton-ton que era un manetes, les aixades per treballar a l'hort, cassoles boturudes, diaris plens de pols. Però el millor de tot d'aquella petita cambra era una finestra rodona amb unes persianes trencades que deixaven veure tot el que passava a la cort i el carrer sense ser vistos. Amb en Philippe s'hi passaven matins sencers només badant. Després ell li escrivia en aquella llibreta els noms de les coses, eren els deures pel dia següent que repassaven llistes.
Què important que és saber el nom exacte de cada cosa a la vida. Grénier, cahier,chataigne,ami, pôt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada