Ensaïmades per esmorzar.

- Vinga ves i diga-li a l'Amèlia que et doni 6 ensaimades ben bones i de pas porta un parell de barres de quart que ja hi passaré a la tarda a pagar-li tot.
- Sí mare, vens amb mi tia?
- Deixa la tia tranquil·la, ves-hi sola i torna depressa que el cafè ja és a punt i fred no val res!

Li agradaven molt els dies de vacances amb els oncles de França. la mare posava les estovalles blanques de fer festa per esmorzar, treia les tasses de porcellana de Limoges  i la sucrera, blanca verda i daurada, ella i la Maria tenien una tassa per cadascuna diferent , també de porcellana, molt boniques. Feia goig la taula parada així, feia festa i el cor s'eixamplava . Quan venien els oncles de França de visita un cop cada dos anys, feien festa major cada dia, i aquell any el feien doble perquè havien vingut abans per endur-se-la a casa seva tot l'estiu perquè aprengués francès com els francesos.

Quan va arribar amb les ensaïmades encara tèbies a la bossa de paper de la pastisseria, tots ja eren asseguts a la taula. El tio es servia cafè sense dir res, la tia se la mirava amb aquella mitja rialla dolça que semblava que l'acaronés, la Maria mirava d'agafar l'ensaïmada més grossa, la mare que la va veure va picar-li els dits i la hi va donar amb les pinces, el pare com el seu oncle callava i es servia i ella prenia nota amb la mirada de tot el que succeïa.

- Bé noia, demà cap a França - va dir el pare tot enriolat - ja ho tens clar que és molt lluny i t'hi hauràs de quedar i fer bondat tot l'estiu?
- I tant! Vull jugar amb en Pilú i el Milú cada dia, oi tia?
La tia se la va mirar mentre es servia una ensaïmada ensucrada i li va dir:
- Bien sûr ma chérie! Il faudra que tu commences à parler en français depuis demain, on ne te parlera que çà, ja veuràs que quan tornis parlaràs com una parisenca!
- Ostres! Però vosaltres em parlareu en català, no?
El tio va aixecar els ulls aquells grans , com de gripau tendre que tenia i rient va dir-li
- Bien sûr que non! Allí donde fueres haz lo que vieres i a França parlem en francès... tu també.

Caram ho deien de debó, rient, pero de debó. La panxa de cop va començar a fer-li sorolls, tot un terrabastall de budells entortolligats per la basarda de no saber-ne, de no entendre'ls , de no recordar-se'n...però cà! A classe era la millor amb el C, en francès, treien sempre molt bones notes. Doncs de seguida n'aprendria a més segur que si no els entenia sí que li dirien en català, feien broma.

Van passar el dia parlant dels plans del viatge, li van explicar que allà a casa seva tenien de veïns els Dijoux, i que la filla que era una mica més gran que ella ja l'esperava per a jugar-hi i ensenyar-li els racons més bonics de Rochechouart.

- Però entén el catala?
- No, la Sylvie només parla francès, per això tu aprendras depressa amb ella, ja veuràs com t'hi avindràs de seguida. És una mica xicotot, com tu, li agrada córrer, juga a voleibol i ara amb el Plan d'Eau podreu anar-vos a banyar cada dia!
- Jo també vull anar-hi! - la Maria reclamava la seva part del botí
- Tu ja vindràs quan siguis gran com la teva germana, t'hi guardarem un lloc ben bonic per a tu, no pateixis Maria.

Dormir, dormir aquella nit se li va fer molt dificil es van passar hores xerrant amb la Maria en veu baixeta perquè els pares no els cridessin l'atenció.

- Tu saps com es diu got en francès, J?
- Mmmm verre!
- I gat?
- Chat
- I vull anar al lavabo?
- Ostres? Toilette és lavabo però no sé com es diu tinc ganes d'anar-hi...

Així fins que la son les va véncer a totes dues. Ella però també pensava en com estaria en Campre? On aniria ell? Li havia dit Lyon. On estava Lyon? potser un cop a França podrien visitar-se. però com si no s'havien donat les adreçes ni els telefons. Haurien d'esperar haver tornat i explicar-se les vacances de cadascú.

Segur que a Lyon trobaria alguna noia francesa , això li deien la J i la G per fer-la enrabiar, ella no els demostrava mai que la ferien, com qui sent ploure, i a mi què que trobi una francesa, jo també trobaré un francès i ja us ho explicaré, o no! els responia.

La veritat, li feia molta il·lusió tornar a agafar un tren per fer un viatge llarg com els que havia fet amb la iaia i l'avi a Luzaga. Ara cap el nord, haurien de canviar de tren a la frontera perquè esl trens d'aquí no podien entrar a frança per les rodes. Li havien fet fer un passaport, que era com una llibreta petita verda amb lletres daurades amb la seva fotografia, el nom, el nom dels pares, l'adreça i molts fulls en blanc, que no sabia per a què els haurien de fer servir. La mare li havia donat a la tia. Amb tots els bitllets del tren. Quins nervis!!!

Un pitroig era a la branca del llimoner quan va llevar-se. Bon senyal! Ara sí que podia anar-se'n de viatge sense témer res, els àngels la vetllaven, els oncles també. Bon voyage!