Dormia profundament. Somniava. El mar era molt molt blau i tranquil, les onades llepaven la sorra sense fer fressa i retornaven enrera amb suavitat. Collia carculles, cargolins,vidres de colors desgastats quan de cop va sentir com la cridaven...
- Nena, nena, au va desperta que ja estem arribant.
La veu suau de la tia va despertar-la , de cop va desaparéixer el mar, la sorra, l'aigua i davant els seus ulls va apareixer una estació de tren gran, molt gran amb unes columnes de ferro. El tren anava entrant a poc a poc, frenava.
- Ja som a Rochechouart?
- Ui no! Som a Limoges, la capital. En Ramon i la Leontine ens esperen, que te'n recordes?
- Sí que me'n recordo de quan ens vam veure a Castelló l'any passat, oi que era a Castelló?
- Bona memòria. Apa agafa el jersei que encara que sigui estiu aquí fa fresca al vespre.
El tio acabava de baixar les maletes. Era un home afable, amb una cara molt particular , ulls grans envoltats d'arrugues que li feien de cercle com unes ulleres, un nas ganxut que se li avançava a les idees, llavis prims que sempre o quasi sempre pipaven un cigarret de tabac negre, grans orelles. les seves mans també eren grans amb els dits llargs com els del pare o l'altre tiet Antònio, eren dits que sabien treballar el cuir, era un bon artesà el tio. Cosia sabates a la fàbrica més gran del poble. Abans d'anar a França havia estat xofer d'autobusos i més tard al servei del partit, del PSU pel senyor Comorera, amb ell va passar la ratlla quan va acabar la guerra. Al tren no va fumar , sortia al passadís i ella el va seguir com havia fet anys enrera amb l'avi.
Li agradaven els trens. Li agradava el ritme del viatge dalt dels vagons. Veure la gent que puja i baixa a diferents estacions que fa un tros de viatge i desapareix per sempre. N'hi ha que comparteixen el que porten ales bosses per menjar, n'hi ha que conviden a jugar a les cartes, a dòmino fins i tot a daus. D'altres que són seriosos o tímids o fins i tot antipàtics que ni saluden o seuen al lloc que els toca per nombre i callen tota l'estona, com si fossin estàtues. Per què deuen viajar? N'hi ha de xerrarires, de pesats, de simpàtics, de grans i petits. Viatjar en tren li agradava, molt.
- Apa va, cap a la dreta que el tren ha de seguir.
- Ah sí? però que no acaba aquí el viatge?
- Per a nosaltres sí però el tren va fins a París!
- París!
- Sí París, aprèn francès aquest estiu i podràs anar a paris quan vulguis, sola i tot - va dir-li la tia -dedicant-li un d'aquells somriure murris que li escalfaven el cor.
Paris. La capital de França, això ho havia après al cole, se'n van fer un tip de recitar la llista de les capitals de tots els països del món. Com seria la ciutat on havia anat l'Enric? Com era Limoges?
- Hola noia!
En Ramon acabava d'agafar-la i l'abraçava, era un home alt, amb els cabells blancs i rinxolats, ulls clars i pell molt blanca, el gest adust, la veu empastada, somreia.
- Bonjour petite! Que je suis contente de te voir ici! Tiens un bonbon de chocolat, tu les aimes?
La Leontine, era una dona estranya, com una nena gran. Semblava una nina d'aquelles dels temps de les àvies. Cabells castanys ben pentinats amb rínxols, ulls molt blaus i rodons darrera unes ulleres de pasta marrons que feien que semblessin més grans del que eren. Mans fines , ampla de cintura, sabates ben tancades amb cordons per no ensopegar i mitges d'aquelles ben tupides. Li allargava un caramel de xocolata.
Junts van començar a pujar per les escales de ferro colat al primer pis, allà es va obrir davant la mirada astorada de la nenatrista una sala enorme plena de gent anant amunt i avall, olor de croissant i cafès d'un petit restaurant. A l'estació de França no n'hi havia de restaurants com aquest. I al bellmig un gran rellotge. No entenia res, parlaven en francès, donaven les hores i les sortides i arribades de trens que venien de tot arreu.
- Senyoreta aprofita avui perquè a partir de demà passarem a parlar-te en francès, entesos?
En Ramon va dir-li això, mentre la tia se la mirava somrient amb els ulls i en ton-ton, que era com li diria al tio Antonio al cap dels dies, caminava tot davant carretejant les maletes. La Leontine agafada de bracet al Ramon i li donava a ella la ma que li quedava lliure, l'altra ma anava agafada a la de la tia.
- I la Teresa?
- A casa que ja t'espera!
- I la Sylvie també! Ja veuràs que us fareu amigues de seguida, t'espera per que li ensenyis castellà, en sabràs d'ensenyar-li?
- I tant!
- Doncs ella t'ensenyarà francès
Amb aquesta frase va tranquilitzar-se. Potser no seria dificil això d'aprendre francès bé. Bombom és caramel, bonsoir bona nit, bonjour bon dia madame senyora, cafè au lait cafè amb llet i amb Cola-Cao com es deu dir? Lait au chocolat! Fet en tres dies li tindria el eu al coll.
Va pujar al taxi que els esperava, un cotxàs blanc molt gran, a barcelona no n'havia vist cap d'aquells, el taxista li va dir alguna cosa que devia ser simpàtica però que no va entendre, es va arraulir entre la tia i la Leontine, el Ton-ton i en Ramon van anar al costat del taxista, sí a davant hi havia lloc per tres.
Li agradava França. Sí. Cap a Rochechouart. No m'enyoraré gens fou el seu primer pensament en arrancar el cotxe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada